Prosseguint amb poemes relatius a festes, però, ara, plasmats en el llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, de Guissona (1920-2004), hi ha algunes composicions, per exemple, “Poesia de l’enramada” (p. 31). Aquesta celebració podria tenir relació amb el Corpus. Diu així:

“Ja acabem el mes de juny

la vila està de festa,

hem celebrat l’enramada

amb una gran alegria

grans i petits molt units,

un altre any hem pogut veure

la festa que és tradició

plena de flors i encisera”.

 

Afegiré que, durant els cinc anys que visquí en u dels carrers cèntrics d’Alaquàs (2009-2014) per on passava la processó del Corpus, es feien grans enramades i decoracions per tot el Carrer Major i, a més, les relacions entre el veïnat eren prou bones i hi havia gran participació. Podríem dir que hi havia esperit de barri.

 Més avant, comenta que

“Els nois amb les seves coques

anaven tots a l’església

i algun altre de petit

cofoi feia sa carrera,

passava amb la coca al cap

tota guarnida de festa”.

 

Ens hem trobat amb festes molt diferents i d’indrets distints, en què els dolços (com ara, les coques, formen part de celebracions de la mateixa línia o paregudes i que tenen lloc en alguna de les dues estacions de més llum ): el dia de Pasqua, els Sants de la Pedra,…

Igualment, Teresa Bertran Tolosa addueix versos que empiulen amb la figura de la mare (la font, Nostra Senyora i una pluja del cel que evoca altres cultures matriarcalistes, ja que va cap a la terra):

“Arribaren a la font

amb gran acompanyament

a la Verge de la Salut.

Varen fer-li el gran present

de flors i de paperets

com una pluja de cel”.

 

Després, posa que, en el poble, es balla una sardana.

Per consegüent, l’acte (com altres, de semblants) va unit a lo festiu, a lo femení, a un possible agraïment a la Mare Terra (els presents de què parla) i a unes danses que donen vida al lloc i als qui hi prenen part.

També sobre enramades, però ara, mitjançant un correu electrònic que ens envià Ricard Jové Hortoneda (nascut en les Borges del Camp, comarca Baix Camp, en 1929) el 21 d’octubre del 2024, l’endemà d’haver posat en la web “Malandia” una entrada en què tractàvem aquest poema i uns altres, poguérem llegir informació molt sucosa i tot. Diu així:

“Bon dia i bona setmana, Lluís,

He llegit el de les enramades i m’ha donat motiu per a dir-te que aquest cap de setmana, al poble, han tornat a la Mare de Déu de la Riera a l’ermita, en processó, després de romandre al poble des del dia 8 de setembre.

Es fa cada any, però enguany ha sigut una mica més interessant i solemne, perquè fa 70 anys que també li van portar, després de reconstruir l’ermita.

Havia estat destruïda, en bona part, durant la retirada de l’exèrcit republicà, l’any 1938. És d’estil modernista. Recordo que, en aquella efemèride, es van engalanar tots els carrers del poble amb enramades en parets i zènit. Una gran Festassa. Cada any, per Corpus i la Vuitada de Corpus, s’estoren tots els carrers per on passa la processó, amb flors de diverses colors. Aquesta és una cosa que havia decaigut bastant, però les catifes de Sitges i altres llocs per TV3, fa anys que ho han tornat a revifar.

No sé si et pot interessar gaire o gens, però penso que te n’havia d’informar. Una forta abraçada.

País i Història!!!!”.

En relació amb aquest comentari, ma mare, el mateix dia, per telèfon, em deia «I garlandes, de banda a banda del carrer, amb paper de seda; de tant en tant, i de diferents flors i guarniments. Això estava en l’aire i feia bonic.

Jo recorde d’haver-ho vist i d’haver-ho sentit a ma mare.

En els balcons, cobertors. I hi havia la topetia a veure qui el feia millor».

Adduirem que una festa amb punts en comú, però d’abril (mes en què l’autora escrigué la composició), trobem en “Poesia d’aniversari” (p. 37), en el llibre “Camins del Record”, referida al natalici d’un avi de huitanta anys, i amb detalls prou habituals en els seus escrits: la fe, l’esperança (el renaixement de les plantes en la primavera) i el bon cor simbolitzats pels infants. Així, comenta

“Avui és dia de joia,

festa de Pasqua florida

blavor de cel i ocellada

(…) collirem flors del jardí

i les posarem a taula.

(…) l’avi ha estat el primer

com també la néta Marta,

que és una poncella en flor

d’un roser que ara comença

a florir en primavera,

trenat amb lliris i roses

del jardí de l’esperança” .

 

Continuant amb l’esperit primaverenc i amb lo maternal, la poetessa ho reflecteix en l’escrit “Oh Verge de Maig” (p. 55), quan diu

“amor i consol en la vostra emparança

(…) Verdeja la plana

és la vostra festa,

les herbes del bosc

ja totes floreixen.

Timó i romaní

la plana llueixen,

perfumant l’entorn

de la nostra Verge”,

 

Nostra Senyora, a qui, com que l’escriptora de Gurb copsa que la violeta atorga perfum en humilitat,

“aquestes flors colliré

per oferir-vos un ram”.

 

És a dir, enllaça, en la seua vida, la senzillesa, la natura i l’agraïment a la mare (àdhuc, representada per la Mare de Déu), dona a qui, en la comarca la Segarra (on l’escriptora ha nascut), que és terra de secà, se li demana ajuda, com molt bé exposa en “Demanant la pluja” (p. 58):

“Alçarem els ulls al cel

pregant amb fe i esperança,

demanant que vingui pluja

Verge del Claustre estimada.

Envieu-nos aquest do

(…) i direm amb tot el cor

que és tot un Doll la Segarra”.

 

Per tant, captem que és la dona qui salva el poble (Nostra Senyora, a qui es prega i qui farà costat, no un sant masculí, alliberador i místic), que els habitants li ho demanen amb al cor en la mà i que empiulen la Mare de Déu (el personatge femení i maternal) amb la font de vida i amb l’aigua (dos detalls matriarcalistes i associats a la dona) i, de pas, fa al·lusió a la terra (la Segarra).

Finalment, direm que el llenguatge amé té a veure amb la tradició vernacla catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.