Dones en aplecs matriarcals, que afavoreixen la creativitat i anteriors al cristianisme i molt obertes

General, , , , , ,

Prosseguint amb el relat “L’Era de les Bruixes”, a continuació, llegim que l’aplec que celebraven les bruixes, es presenta com “llurs acostumats conciliàbuls” (p. 181). Com podem veure en el DCVB, “conciliàbul” és un terme procedent del llatí eclesiàstic i, en diferents fonts, es defineix com una reunió il·legal, secreta o, fins i tot, no convocada per una autoritat legítima. Cal dir que el recopilador, Joan Bellmunt i Figueras, no inclou el nom de qui li transmeté la narració, ni si, com ara, ho feu una persona amb algun càrrec religiós o pertanyent a una orde religiosa.

Igualment, tot seguit, posa “Desgraciat del mortal que s’atreveixi a envair els límits de llur pertinença i demarcació!” (pp. 181-182), amb què es reflecteix que la dona és qui fa de líder, qui marca què ha de fer cada persona, qui fa de cap de colla (en aquest cas, d’un grup nombrós de persones). En resposta a això, el contaire comenta que, qui hi pren part, eixirà mantejat sobiranament i, si més no, “influenciat” (p. 182) i més detalls amb què copsem la posició de la versió patriarcal sobre la dona i quant a la “foscor”.

I, com que la majoria de la població seguia el model de vida matriarcal (i oberta), però no el cristianisme del segle IV dC en avant (quan l’emperador Constantí el feu la mà dreta del poder) com també ho faria la Inquisició nascuda des del Regne de Castella en el segle XV (i introduïda en la Corona Catalanoaragonesa del mateix segle, amb el matrimoni de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella), captem que “Hi ha hagut alguns dels que es diuen esperits forts, que, aprofitant l’avinentesa d’una nit de lluna plena, han volgut assabentar-se, experimentalment, del que fan i deixen fer les bruixes d’aquella era però, pla, que ho han observat a respectuosa distància, guaitant-les des de la serra del Jové o la punta de la Creueta” (p. 182). En altres paraules, apareixen trets matriarcals: l’obertura entre l’home i la dona, de nit, en un moment en què predomina la foscor; l’educació, principalment, des de l’experimentació; la creativitat no entesa com a productivitat, sinó com a recepció a la realitat i al joc, per exemple, del nen (p. 182); la dona és qui porta els pantalons, qui té la darrera paraula; que la dona està ben considerada i que és qui està en el front.

A banda, aquests detalls enllacen amb el fet que l’home ho faça…. des de la serra del Jové (paraula que prové de la pronúncia del terme “jover”, amb què es designa qui fa jous, l’eina de càrrega per al coll, com ara, de bous): l’home no és qui mana (aquest passatge relaciona home i jou). I més encara: ells ho observen des de la punta de la Creueta. I, així, el cristianisme (la Creueta) està molt allunyat del matriarcalisme: no havia penetrat entre la població catalanoparlant, almenys, més enllà de lo formal i ritual, motiu pel qual podríem dir que la majoria de la població (de la mateixa manera que, en la cultura basca, com es plasma en el llibre “El matriarcalismo vasco”) seguia una religiositat matriarcal (o, en altres paraules, lo que, en fonts cristianes, es sol dir “paganisme”): “cal entendre la pregona religiositat del País Basc, tot i l’actual evolució tecnològica, o siga, sobre la base de la prèvia religiositat mítico-màgica basca” (p. 42).

Tot seguit, en “L’Era de les Bruixes”, s’exposa que les bruixes, “tan aviat, es passegen per l’era, totes encamisades, organitzant, en dos sengles fileres, una (…) processó, portant escombres esquerdades per ciris i movent una cridòria (…), com dansen uns balls (…), o bé cercolant la bruixa capitana que, des d’un peu dret de roca, a manera de trona, els dóna el sant i senya del que han de fer per imbuir als homes idees d’irreligiositat i apartament de llurs deures més sagrats” (p. 182). Per consegüent, no sols les dones són les organitzadores (en balls en línia amb el ball dels cossiers i amb el de la Moma), sinó que ho fan acompanyades d’hòmens (el ciri, mot relacionat amb el penis), escombres (que tenen a veure, per exemple, amb la frase “escombrar les arenes”, és a dir, “passar el membre viril i netejar de pols el sexe adormit de la dona”, com posa el “Diccionari eròtic i sexual”)… i són les que eduquen (per descomptat, d’acord amb la visió matriarcalista de l’ensenyament i de l’aprenentatge). 

Finalment, es reflecteix el paper de les dones com a recol·lectores i que ho fan a partir de “les provisions d’hortalissa i fruita de la vall, per tal de procurar recapte (…) dels bons pagesos, que reguen i llauren la terra” (p. 182).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que es reuneixen, en línia amb els aplecs matriarcals i previs al cristianisme

General, , ,

Un relat en què es capten molts temes relatius al matriarcalisme i, en aquest cas, que tenen a veure amb les bruixes, és “L’Era de les Bruixes”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. En un pla de roca conegut com l’Era de les Bruixes, “hi ha tot un estol d’aquestes males dones imaginàries; de dia i, a ple sol, entaforades en els caus, escletxes i clivells d’aquell pla de roca, que fa so de buit, o bé amagades als pins de més alterós i espès brancam de la Serra Fosca, car, per damunt de tot, són enemigues de la llum i dels clergues de Vallbona i Llorenç, que allí prenen el solei de l’hivernada” (p. 181). Com veiem, la dona està associada amb les bruixes, i, com sabem, hi ha vegades que, malgrat que ho són, compten amb trets favorables. A més, hi ha mots que enllacen amb llocs de possible penetració i de recepció sexuals. Així, d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en copsem els caus (els quals simbolitzen la vagina), les escletxes (la vulva, la qual també se la coneix com “escletxa de la vida”)  i els clivells (que representen la vulva). Igualment, el so de buit està destinat a omplir… ¿el semen, la “llavor” que li hi colga l’home? Fou la primera idea que pensàrem el 3 de maig del 2023, mentres escrivíem aquestes línies: recordem que les cultures matriarcalistes prioritzen més lo auditiu i el tacte que lo visual. El so, ¿representaria les paraules de la dona durant una relació sexual o bé eròtica? 

A banda, es reuneixen al costat dels pins així com ha sigut costum, durant molts segles, fer aplecs molt a prop dels arbres, detall pagà i matriarcalista. I, això sí, en un lloc amb un muntó de rames… en la Serra Fosca, és a dir, en una serra bruna, tret que, com la foscor, empiula amb la dona, amb lo matriarcal.

Afegirem que el brancam espés podria representar molts hòmens, ja que, com veiem en el “Diccionari eròtic i sexual” esmentat, el terme “branca” fa al·lusió al membre viril, o siga, al penis.

A més, l’acte esdevé de nit, és el moment predominantment femení i, quant a la llum i al seu vincle amb l’Església, el podem trobar ben plasmat en el llibre “El matriarcalismo vasco”: les bruixes donaven pas a les campanes (p. 93), detall que captem  en un passatge posterior de la narració.

Cal dir que, en “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mari Carmen Basterretxea, podem llegir que, “Per a alguns autors, la raó dels processos de bruixeria contra les dones fou perquè eren independents i lliures. I es pot afirmar que, per a que milers i milers de dones siguen independents i lliures, la seua socialització degué ser igualitària entre hòmens i dones, és a dir, una socialització pròpia d’una societat equitativa. I més tenint present que, en aquells processos, hi hagué també xiquets, xiquetes i hòmens. Això significa que aquestes persones procedien de generacions pertanyents a un model cultural matriarcal (…) com fou en el món dels Alps o en els pobles del Pirineu Nord i Sud, entre altres zones” (p. 105). 

Continuant amb paraules de Mari Carmen Basterretxea, més avant, addueix unes línies que empelten amb les del relat: “Les reunions d’aquelles dones, les quals, segurament, eren assemblees veïnals, foren interpretades com aquelarres de bruixes i acaçades (…). En els països protestants, també actuà la Inquisició, creada amb tribunals civils especialitzats en bruixeria” (p. 105). Això podria explicar per què, bé en aquesta narració, bé en moltes cançons eròtiques, populars, en llengua catalana i recollides abans dels anys huitanta del segle XX, l’Església (en aquest cas, els clergues) no té bona premsa… en el tema de la sexualitat, ni en lo relatiu a lo que podríem dir associacionisme matriarcal.

I més encara: la majoria de la població encara era fidel al paganisme i a detalls matriarcalistes que podrien ser ancestrals, motiu pel qual, com captem en “L’Era de les Bruixes”, “així que s’apaga l’últim so de les nou batallades del toc d’oració que llancen al vent les campanes del pobles de l’encontrada, per tal d’avisar els cristians que es recordin d’invocar a Maria, pel benefici del seu assentiment al misteri de l’Encarnació del Fill de Déu, a l’ensems que els fan senyal de recloure’s al si de les llars” (p. 181), sobretot, a “les donzelles” (p. 181). L’autor, en cap moment, indica si, en aquest passatge, el mot “donzelles” es refereix a les jóvens que es dediquen a la prostitució. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Festes ancestrals de línia matriarcal i anteriors al cristianisme

General, , ,

En relació amb les festes anteriors al cristianisme i que, fins i tot, poguessen tenir una arrel matriarcal, el 2 de maig del 2023, en fer una lectura de la narració “El vol de les bruixes”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, copsàrem que n’hi havia un exemple. Així, després de la introducció, es comenta que, “A l’Edat Mitjana, el nostre poble, a l’igual de tants d’altres, practica amb, més o menys intensitat, la litúrgia rural de la bruixeria; per això, a les portes de les cases, eren clavades les creus de palma beneïda i els rams de llorer, per allunyar, així, de les llars dels nostres avantpassats, la seva presència i els seus maleficis” (p. 174).

Més avant, llegim que, quant a un castell que hi havia, “després del 1445, any en què els monjos del monestir de Scala Dei compraren el poble[1] i bastiren sobre les seves runes una casa conventual, tal com podem veure avui dia, i que serví per ser ocupada per una petita comunitat que quedaria com a senyora del poble fins l’any 1835” (p. 174), amb la desamortització lliberal de Mendizábal com també ocorregué, com ara, amb el terme d’Aldaia (l’Horta de València) respecte al Monestir de Poblet (Catalunya).

Cal dir que aquestes paraules referents als monjos no són alienes a les que escriurem a continuació, quan els narradors del relat exposen que “És recordat l’home que, cada dia, anava al cementiri a parlar amb la seva dona difunta, a qui portava el menjar. També sabem que, en algunes famílies en les quals, en néixer algun nen i no voler prendre el seu aliment matern, es recorria al ritus que practicaven les persones amb poders especials, que consistien a anar al cap del terme de Torrebesses tocant a Sarroca, al Pas de la Font, i practicar els ritus. En aquells mateixos moments, els nadons, en els seus domicilis, prenien del pit de la seva mare l’aliment” (pp. 174-175). Per consegüent, malgrat el pas dels anys i de la presència del cristianisme, el matriarcalisme es reflectia socialment, àdhuc, en lo religiós i anterior a la religió cristiana.

Així, 1) el fet d’anar a parlar amb la dona (com qui ho fa amb la terra i amb la Mare Terra), 2) el d’alimentar-la (de la mateixa manera que el llaurador colga les llavors confiant en el fruit que esdevindrà amb un bon tracte a la terra i bon oratge) i 3) el de vetlar per un nen… fent acte de presència en una font entre dos poblacions (com si la dona fes de mitjancera entre dues parts i amb una actitud conciliadora i, si no, almenys, de posar l’aigua al servici del major nombre de persones), tenen a veure amb la dona. I, igualment, en una societat en què es confia molt en ella (ací, per la seua capacitat de guarir i de donar vida als més febles i de pocs anys).

Per això, trobem el vincle entre la persona que tenia les habilitats i els coneixements (segurament, una dona gran, amb saviesa ancestral i amb bona facilitat per a connectar amb la gent) i el nadó que mama de la mare. Aquest nexe, a banda, té lloc entre la vellesa (una persona) i dues persones més: la mare (el present) i el xiquet (l’esdevenidor). Un apartat plasmat de simbolisme cultural.

Tocant aquest tema, el 2 de maig del 2023 accedírem a l’article “Cementiris singulars de Tarragona” (https://catalunyadiari.com/actualitat/cementiris-tarragona), publicat en “Catalunya Diari” el 26 d’octubre del 2018 i amb unes paraules sucoses: “Anar a veure els morts i parlar amb ells. Passar comptes amb el Més Enllà. Una activitat humana que és tan antiga com la humanitat i que avui es concentra al voltant dels cementiris”.

Cal dir que la rondalla següent a aquesta, “La Roca Encantada”, també reflectida en la mateixa obra, té unes línies que empiulen amb el matriarcalisme i amb els ritus. Per exemple, una dona vídua que tenia dos fillets diu a un traginer:

“-Si no em dones el que és meu, desapareix per sempre d’aquesta terra i no facis mai més mal a ningú.

L’home agafà rient aquesta maledicció, mentre es fregava les mans pel negoci que havia fet.

Però, ens diu la llegenda, que, en passar per la Costa dels Traginers, sentí un crit esglaiador de la dona i ell quedà fet una roca. La Roca Encantada, que és, ni més ni menys, que aquell malèvol traginer” (p. 175).

En altres paraules, la bonesa com també el respecte cap a les dones i cap als nens i, igualment, cap als més febles i de bon cor, han d’acompanyar les persones al llarg de la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Es refereix a Torrebesses, població de la comarca del Segrià.

Dones que fan costat als nens, a la cultura popular, que aporten vida i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El Jaio Ramonàs”. Primerament, veiem que el Jaio Ramonàs, tot i que era un home que no sabia llegir i que es dedicava a fer de bruixot, “venien a cercar-lo de llocs distants, per tal de posar remei als flagells de pestes i d’altres que afligien pobles i comarques” (p. 170). En aquestes línies, es parla sobre la cultura popular. A més, en aquest sentit, tot seguit, s’indica que, “Això sí, era observador i això féu que, moltes vegades, trobés explicació i solució a situacions que s’esdevenien” (p. 170). Per això, com ara, actualment, la meteorologia, per mitjà de la ciència, molt sovint coincideix amb dites que tenen a veure amb aus i amb altres animals i, igualment, alguns diaris digitals posen el refrany i l’uneixen a les previsions de l’oratge, fins i tot, per a unes quantes setmanes. Per exemple, el diari “El Nacional”(https://www.elnacional.cat).

A continuació, llegim que “Un dia arribaren d’Albarca a buscar-lo” (p. 170) i que un altre dia ho feren d’un poble llunyà, “al qual s’apressà a anar-hi” (p. 170). Ara bé, en aquest poble, algú que sabia de lletra s’adonà que el Jaio Ramonàs duia el llibre al revés, ho comenta a l’amo i, quan el propietari se li acosta i li demana com pot assolir així l’objectiu, el Jaio Ramonàs, eixerit, li respon que “no s’ofenen els esperits (…), car, per als qui sabem llegir bé, ens és igual (…).

Davant aquesta resposta (…), tots van callar (…), amb la qual cosa assolí cada dia més renom i féu possible així omplir la panxa de la seva quitxalla” (p. 171). Des d’un primer moment, indistintament de la part d’humor de la rondalla, he relacionat la frase “sabem llegir bé” amb l’educació matriarcal, és a dir, amb la no instructiva i estatal i que porta a lo mateix: dominar la lectura.

En la rondalla que ve a continuació, “La font de les bruixes”, també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, es plasma molt lo matriarcal. Un xiquet de família pobra, en Josepet, un dia fa via cap al bosc i es troba amb uns lladres que ell creia que eren bona gent, els quals, més avant, el portaven a captar en una cantonada.

La gent s’apiadava molt del noi i, un dia, ell “va veure una pobra velleta que demanava (…). Al seu costat, hi havia unes nenes molt petites, per a les quals demanava per caritat (…). En Josepet, que tenia molt bon cor, no s’ho pensà ni un moment” (p. 172) i li donà lo que havia arreplegat eixe dia. De pas, veiem la relació entre la dona (amb un paper semblant al de mare) i les netes (les xiquetes, el futur).

Adduirem que els lladres l’agafen i el lliguen i “L’endemà, al matí, (…) pel camí que venia del poble, va veure la figura de la velleta (…) i que s’adreçava vers on ell estava (…).

La velleta el desféu, mentre s’exclamava contra els homes, per haver maltractat un nen amb tan bon cor” (p. 172). D’aquesta manera, el relat plasma un tret vinculat amb les cultures matriarcals: la defensa de les persones, no sols de les que ocupen càrrecs d’autoritat o més influents, sinó de la infantesa, de la vellesa i, a banda, de la bonhomia.

A més, l’anciana, compadida d’en Josepet, “li donà una vareta, tot dient-li:

-Demana-li el que vulguis, mentre no sigui per ofendre a Déu, i la vareta t’ho concedirà.

I, sense donar-li temps de refer-se, la velleta va desaparèixer. El nen va posar-se la vareta a la butxaca i emprengué de nou el camí” (p. 172). En aquest passatge, u dels papers que fa la dona és el d’educadora: educació per a fer el bé en la vida i amb el proïsme.

Un poc després, copsem que el xiquet, “albirant, per allí, si trobava una font, pogué veure una cova on semblava, des d’on estava, que hi sortia aigua. S’adreçà allí” (p. 172) i va trobar una font que rajava. Afegirem que el brollador i la cova són trets que tenen a veure amb els relats de línia matriarcal i que hi estan ben considerats, com ara, en aquest: la dona com a font de vida.

En un passatge posterior, en Josepet veu unes bruixes que volen, que es reuneixen en una cova, a què ell s’acosta “i va veure unes escales per on el nen davallà fins al fons (…) una sala on hi havia deu o dotze nens i nenes” (p. 173) que ploraven amargament.

I, amb resolució, els diu que isquen tots (ell també) de la cova i, finalment, les bruixes resten tancades (gràcies a l’ús que el xiquet fa de la vareta que li havia donat l’anciana) i els infants retornaren a les seues llars, amb l’alegria dels seus pares (p. 173). Per consegüent, encara que el nen aplana el camí per a que xiquets i xiquetes puguen eixir de la cova, també és cert que eixes facilitats li les ha proporcionades la dona (ací, la velleta), que l’ha deslligat i que li ha donat la vareta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones i avis en l’educació matriarcal i com a baules molt obertes

General, , , ,

Continuant amb contarelles i amb contalles, en aquest cas, no eròtiques, el 29 d’abril del 2023, en el meu mur, escriguérem un post en què recordàvem algunes aportacions que havíem rebut eixe dia en relació amb àvies (o padrines) i amb mares catalanoparlants nascudes abans de 1920, en els seus comentaris sobre els avantpassats. En el cas que exposem tot seguit, són paraules de Familia Fuentes Itarte i n’hem respectat algunes pel significat que podrien tenir per a qui ens reportà:

<<Les contalles que ens feien els ‘abuelos’ dels nostres avantpassats, podríem dir que era la continuació de la seva vida amb la nostra, cosa que, per nosaltres, era molt intrigant i interessant.

Uns grans records.

La meva ‘abuela’ Maria, un dia, em va contar un poc de la història de la descendència del meu ‘abuelo’ Francisco Ramón, al qual no vaig arribar a conèixer….

Els seus avantpassats vivien en una masia prop del riu Cérvol, en un lloc o partida cadastral coneguda com “les Forques” perquè hi havien uns pals on penjaven a la gent en una època en què els bandolers proliferaven per aquelles terres.

Un dia, aquella masia formada per quatre cases juntes i coneguda com “el Mas de Colltort o dels Esteller”, va ser atacada pels bandolers i el meu ‘rebesbuelo’ o ‘tatarabuelo’ va enviar a la seva filla Valentina (la mare del meu ‘abuelo’ Francisco Ramón), de tan sols vuit anys, a demanar auxili a peu al poble de Traiguera, que estava a uns 6 km..

Quan, després d’unes hores, van arribar els veïns, la baralla ja s’havia acabada amb la fugida dels bandolers….

Em contava l’‘abuela’ que, durant l’atac al mas, van matar un d’aquells lladres i se van afanyar en fer un clot al corral del matxo i allí el van colgar de terra i fem…, per a que mai fóra descobert per lo que podia passar.

Són d’aquelles històries que vaig escrivint en aquest grup [ * de Facebook, “Històries i contalles de Sant Rafel i barri”] i que estan a l’abast de tots els que les vulgueu llegir.

Segurament, a tu, Lluís, t’agradarien i, tal vegada, trobes coses interessants per als teus estudis sobre el matriarcalisme>>.

A continuació, escriguí “Sí que n’he trobat: el sentit comunitari i els avis, els pares i els fills com a baules que enllacen amb altres persones”.

L’endemà, 30 d’abril del 2023, trobàrem que Familia Fuentes Itarte ens havia posat un segon comentari, el qual, el mateix dia plasmàrem en Facebook. Diu així:

<<Hola, Lluís,

Si, en l’anterior relat, t’he parlat de la descendència del meu ‘abuelo’ matern, ara ho vull fer del meu ‘abuelo’ patern i, més concretament, del (…) malnom, que tan habituals són als pobles menuts, on ens coneixem tots….

El meu ‘abuelo’ patern Manuel tenia de malnom ‘lo Magre’. Tanta altra gent tenen els seus al poble, que van passant de generació rere generació sense saber el perquè, ni el com de l’origen dels mateixos.

És, per això, que, quan era menut, a l’estiu, al temps de la verema del raïm i fer el vi, sempre anava al mas dels ‘abuelos’ amb els meus pares, per ajudar-los a recollir, trepitjar el raïm dalt del terradet, per a fer el vi i posar-lo dintre de les bótes de fusta.

I un dia vaig preguntar-li a l’‘abuelo’ per què, a la família, particularment, els homes, tenien aquell malnom de ‘magres’….

 Llavors, ell em va contar la següent història sobre els seus avantpassats:

“La nostra descendència de la família Fuentes prové de la part de l’Aragó i, fa molts anys, en alguna de les guerres passades, un avantpassat nostre que era militar i va lluitar per aquestes terres, va decidir quedar-se i formar la seva família aquí, de la qual provenim nosaltres.

Per poder-ho fer, va comprar aquest mas, conegut, de sempre, com ‘lo Mas dels Pilans’ pels sis pilans de pedra que hi han al davant del mas (ara ja desapareguts, a causa de la construcció, fa molts anys, d’un canal de reg que porta l’aigua a Ulldecona). L’ama d’aquest mas[1] era coneguda per tots com ‘la Magra’ i, d’aquí, va arrancar el malnom de ‘magre’, encara que, abans, era ‘el Mas de la Magra’[2].

Després, va passar als nostres avantpassats, fins ara. És, per això, que, a Ulldecona, d’on provenia la família d’aquella dona, hi han molts de veïns amb el malnom de ‘magres’ i ‘magrets’, que no tenen res a veure amb la nostra família”.

És un relat on tu, Lluís, pots fer un estudi sobre els orígens dels malnoms (…) de la gent dels pobles. (…) Aquest és real, com que, ara mateix, l’estic escrivint.

Quan et fas gran, moltes vegades, recordes moments passats que, de jove, no li dones importància i, amb el pas del temps, t’adones que no era així i, després, ho solem lamentar.

Recordo que, després d’haver mort l’‘abuelo’ Manuel, de tant en tant, solia anar al mas on el meu padrí, germà del meu pare, ara era l’amo. I un dia, com el mas era tan gran i antic, li vaig dir al meu padrí José Manuel si podia regirar pels corrals i engolfes[3], per si trobava alguna cosa amagada, ja que, igual que dalt, a l’engolfa, tenia un barrilet amagat que feia un vi ‘ranci’ molt bo, potser també podien haver-hi amagats alguns duros de plata d’aquells que es deien ‘de la mà al cul’ o de ‘sevillanos’, qui sap lo?

Com el meu padrí va dir-me que fera lo que volgués, perquè segur que no trobaria res, doncs, vaig començar a regirar per racons i raconets i, en una vella calaixera d’una habitació, vaig trobar unes velles escriptures manuscrites (algunes, rossegades pels ratolins) i, en una, posava la compra de terrenys per un tinent de l’exèrcit i ‘Fuentes’ de cognom. Com lo que jo buscava no era allò, ho vaig tornar a deixar, aquells papers, als calaixos. Un fet del qual ara me’n penedeixo, ja que, en elles, segurament, estaven els orígens de la nostra família, de la qual em va parlar l’‘abuelo’ Manuel.

En fi, no vaig trobar cap duro de plata, ni tan sols, cap de ‘sevillano’ i sí vaig deixar per als ratolins un gran tresor sentimental. Què hi farem? >>.

Adduirem que el 30 d’abril del 2023, després d’haver posat en Facebook la segona contalla, en el grup “Històries i contalles de Sant Rafel i barri”, Familia Fuentes Itarte,  va inserir el post de la vespra i indicava “Quan les teves contalles tenen ressò i són degudament escrites, deixant arrere la nostra manera tan peculiar d’expressar-nos amb la llengua materna.

Gràcies, Lluís Barberà, per fer-ho possible”.

Immediatament, li responguí amb un comentari: “Gràcies, Familia Fuentes Itarte, per la teua aportació, molt valuosa i que fa possible que els qui ara vivim i els qui naixeran puguem saber més i posar-ho a l’abast dels altres.

Fas una tasca important i interessant com a ‘reportera’ de Sant Rafel i barri”.

Un poc abans de plasmar-li les meues paraules, copsàrem el paper tan cabal que fan les relacions humanes i, sobretot, tenir una miqueta de sensibilitat i l’empatia com també, en el dia rere dia, detalls que van en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El tractament “ama”, en el País Valencià, reducció de “senyora ama”, equival a “mestressa” (per exemple, en Catalunya) i, en Mallorca, a “madona”, on és molt popular la frase “Sa madona du es maneig”, és a dir, la dona té la darrera paraula.

[2] En un document relatiu a les ordenances de l’any 1740 vinculades amb una de les séquies valencianes que es reuneixen en el Tribunal de les Aigües, de la ciutat de València, la de Benàger (encara que, en el text, consta com de Benàger i Faitanar), es pot llegir “Partida de Na Pastora”, en el terme d’Alaquàs (l’Horta de València), fet que reflecteix que, a mitjan segle XVIII, el tractament “Na” encara estava viu en el Regne de València.

[3] Golfes.

Dones que lideren sexualment, lliures, bondadoses i molt obertes

General, , , , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La bruixa Mamaxó”. U dels qui repartien el correu per Lleida i per diferents pobles de la contrada, un dia “va veure, per primera i única vegada, ‘el ball de les bruixes’. (…).

Hi havia al poble una noia molt bonica, (…) vivia als afores del poble, en una cova (…); el seu nom era Mamaxó” (p. 165). I, malgrat que ningú no se li acostava perquè deien que es reunia amb bruixes, “La noia tenia un gat a la cova, que era pràcticament la seva única companyia i, on ella anava, el gat la seguia” (p. 165). Dos trets que tenen a veure amb lo que podríem dir “llibertat en la comunitat [matriarcal] “. Recordem que els gats són animals que van prou per lliure, encara, a vegades, se’ls puga veure junts. Així, copsem una dona que està vinculada amb una cova (el lloc on es gesta el nen del demà) i, a banda, que l’home (el gat) la segueix, com en el refrany “On va la corda, va el poal”. 

En línia amb el refrany, resulta prou significatiu l’ús del verb “anar”, bé en el relat, bé en la dita i, d’aquesta manera, permet trobar una associació entre l’aforisme i el matriarcalisme: la dona té la darrera paraula.

Però un dia, un jove del poble la veu “avançant amb el seu caminar jove i encisador i no pogué estar-se de dir:

-Aquest no és el caminar d’una bruixa. (…) la Mamaxó és jove i té un caminar dolç. M’aproparé a parlar-li” (p. 165).

Un poc després, es veuen i, quan ell li diu que està molt atrafegada, la dona, amb personalitat, li contesta:

“-Qui ets tu que et poses en el meu camí?” (p. 166).

Mamaxó li addueix que s’ho pense bé, malgrat que, com veiem més avant, “si és cert que tenia poder de bruixeria, també és cert que mai no el va usar per fer mal a algú” (p. 166). O siga, el relat transmet el missatge que, encara que les persones podem fer el bé i podem fer el mal, sempre podem optar per viure i respondre als altres amb la part positiva, sense tractar de derruir les vides d’altri.

A més, en línia amb la sexualitat matriarcal, la dona és qui fa passar unes proves al jove: “La parella s’estimava, però ella, abans de casar-se, va voler fer una sèrie de proves al noi (…) i, a poc a poc, aquest semblà anar-se refredant (…), fins al punt que tornà amb els amics, deixant quasi de banda la Mamaxó” (p. 166). Ara bé, “a ella, no se li apagava el foc” (p. 166), continuava viva. Per consegüent, veiem que la dona, en lo eròtic, és qui aporta vida a l’altre (ací, a un home), més que en el sentit contrari.

Un altre dia, la jove Mamaxó, des de l’entrada de la cova, veu com passava un grup de gent i que, “entre ells, hi anava el seu estimat” (p. 166), un poc abans d’acabar l’any.

Aleshores, ella diu “Aquesta nit duré a terme el que he decidit i ja està. Quan tornin pel camí, ho faré!” (p. 166) i ell, a poc a poc, s’acosta vers el lloc d’on eixia un gemec i, de darrere d’unes oliveres estant, “ho pogué reconèixer, a la llum de la lluna” (p. 166): era la Mamaxó. Per consegüent, com en altres narracions, parlant en térmens militars, l’home està en la rereguarda, mentres que la dona ho fa al front i, igualment, amb els vents al seu favor (la llum en la nit, un tret matriarcal) i més alliberada: “Despentinada, es contorsionava com si dansés, estirant mans i cabells vers l’aire.

En aquestes, sentí les petjades d’un grup nombrós de gent. A mesura que s’atansaven, pogué reconèixer els joves del poble, els quals, (…) avançaren amb pas trèmul i apinyats” (p. 167). Tornem a captar, en aquest passatge, que la dona, a més de llibertat, frueix d’una espenta que no té l’home, detall que podem enllaçar amb refranys i, per descomptat, amb comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920 respecte als marits.

De colp, la Mamaxó digué ben fort:

“-Bruixa sóc, t’he estimat i cap mal no t’he donat; però, sense el teu amor, desapareixeré i sempre cabra seré -i, a l’instant, es convertí en cabra” (p. 167). En altres paraules, les dones trien en lo sexual i hi tenen la darrera paraula.

Finalment, afegirem que “Els joves, en adonar-se del fet, intentaren encerclar-la, però fou impossible, car es feia fonedissa una vegada i una altra, fins que, per fi, desaparegué” (p. 167)… perquè ells no l’agafaren. En relats com aquest, resulta interessant llegir les paraules que figuren en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mari Carmen Basterretxea, quant a les bruixes (pp. 103-105) i al seu vincle amb el model de vida matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que ho posen fàcil, generoses, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què copsem el matriarcalisme, és “El bruixot que no era dolent”. En una família en què la mare havia restat sorda com una campana, “Després de parlar i més parlar sobre el que podien fer per tal que la mare recuperés l’oïda, decidiren anar a trobar un bruixot, que no era dolent com els altres” (p. 163). Resulta interessant que l’inici del relat ho faça amb un tret matriarcalista com és el parlamentarisme, en aquest cas, podríem dir que a xicoteta escala (a nivell de la família), de què ens han fet molts comentaris que tenen a veure amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, quant a com es vivia en casa i com es feia la tria de les decisions finals: més d’una vegada, en situacions semblants a la de la rondalla.

“Però aquell bruixot, que vivia en un poble del costat, (…) guaria la gent, en lloc de fer-los patir” (p. 163).

En acabant, veiem que el fill gran fa camí cap al bruixot, per a “guanyar l’afecte dels seus pares, els quals, per la vida més treballadora i exemplar que duia, s’estimaven més el segon fill” (p. 163). El fill gran fa via, es troba amb una velleta que “li va indicar el camí per arribar-hi” (p. 163), però a qui ell no li fa cap detall.

Més avant, el xicot aplega a una vall, a unes serralades i, en sentir que, en ambdós llocs, unes veus li diuen que no passarà, ell torna a casa.

“Davant d’això, el petit demanà que li deixessin anar a ell, cosa que els seus pares van consentir” (p. 163). El jove troba la velleta i, quan ella li demana si li donaria quelcom per a menjar, “El noi, posant-se la mà a la butxaca, tragué els dos pans i els donà a la velleta. Aquesta, veient la bondat del noi, li digué:
-Mira, en ser a la vall, sentiràs unes veus que diran: ‘D’aquí no passaràs’” (p. 164) i li diu com i quina cançó ha de cantar per a aconseguir aplegar a casa del bruixot.

“El noi, després d’acomiadar-se de la velleta, seguí el camí que aquesta li havia indicat” (p. 164), això és, segueix “les petjades” de la dona, “i, en arribar a la vall i començar a travessar-la, sentí les veus que la velleta li havia dit, però ell es posà a cantar amb tota la força la lletra que li havia ensenyat” (p. 164). En aquest passatge, captem característiques matriarcalistes, a més del símbol de la vall (semblant a quan, en una narració, una persona passa a l’altra banda del riu), el qual podria anar unit a la caiguda de la infantesa (en el pas cap a l’adultesa): 1) el noi actua d’acord amb els dictats de la velleta (dona), 2) el xic recorre a la música (un detall creatiu que sol associar-se a lo emocional i a lo femení) i 3) la dona és qui ha ensenyat, qui ha transmés part de la cultura heretada dels seus avantpassats i derivada de les seues vivències.

I, com que el jove respon atenent a les indicacions de l’anciana, qui, igualment, no li havia mentit, “pogué travessar la vall i arribar a casa del bon bruixot” (p. 164).

“Aquest, després d’escoltar-lo, li donà el remei (…).

El noi (…) tornà content a casa seva. En passar per la vall, tornà a sentir les veus” (p. 164) i ell arriba a l’altra banda. Comentarem que aquesta rondalla té punts en comú, i molt interessants, amb la narració “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicada en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre (editat en 1980), en què un adolescent creua una vall i lliura una bossa al cap d’una tribu. En acabant, la travessa de nou i, quan torna a casa, sa mare li diu que ara ja no és un xiquet, sinó un home. Per consegüent, aquesta rondalla catalana no sols reflecteix la bonesa sinó, igualment, el tema de la jovenesa (en línia amb el refrany “La joventut tot ho venç”).

Finalment, llegim que “Va ser així com, gràcies a la bondat amb la velleta, assolí el remei per a la seva mare, la qual, plena de joia, agraí al seu fill el seu bon cor, fent realitat el refrany que diu:

            Si, del teu cor, surt la bondat,

            tots els camins se’t faran plans” (p. 164).

Finalment, en aquella casa, regnà de nou la joia i, a més, el germà gran “fou també un exemple de generositat” (p. 164).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, amb bona empatia, emprenedores i molt obertes

General, , , , ,

Una narració que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma el matriarcalisme, és “L’olla d’or”. Al principi, llegim que, un dia, un rei musulmà que portava un castell “va haver de deixar-lo per anar a lluitar contra els cristians i fou la seva bella filla la que en quedà al càrrec” (p. 155). Aquest tret reflecteix que la dona està ben considerada i que, a més, el pare es fia de la capacitat de la jove per a remenar les cireres.

Ara bé, hi havia un pretendent que volia casar-se amb ella i a qui la jove no acceptava. Això fa que l’aspirant convertesca la noia en una serp.

Però, ràpidament, “Els vassalls que havien presenciat l’encanteri van córrer a avisar el seu senyor, el qual va retornar a galop de cavall fins a l’indret del seu bastió casteller” (p. 156) i prometé “que donaria una olla plena d’or a aquell que aconseguís de desencantar-la.

Un jove cristià, enamorat en silenci de la jove mora, es va decidir a dur a terme l’empresa, però no per la recompensa” (p. 156). Per tant, copsem lo matriarcal, com ara, l’olla (recipient), el silenci i que es considera que la dona ha d’estar ben tractada.

El minyó s’acosta a la xicota (en aquest passatge, en forma de serp), per a introduir-li unes herbes (detall que indica entrada i amb què, de nou, es reflecteix el matriarcalisme). I, al moment de fer-ho ell, “La noia havia recuperat la seva personalitat” i, dins del castell, “encara hi havia l’olla plena d’or, recompensa del desencantador.

La noia i el jove van marxar d’aquestes contrades” (p. 156), per a fer la seua vida.

En el relat que ve a continuació, “La capella de Santes Creus”, també captem lo matriarcal, per exemple, quan llegim que la pubilla d’un senyor, molt oberta, des de la torre, albirava “la gent que veia passar per fora o en la llunyania (…), que treballava, que es movia. Saber d’ells i preocupar-se per les seves vides” (p. 157), com a “futura senyora de la contrada” (p. 157), en línia amb l’arquetip del rei. Però, com que el pare no li aplanava el camí, “Deia, a la mare, que volia tornar-se oreneta per volar lliure arreu de la terra solsonina” (p. 157).

La mare, molt receptiva i amb bona empatia, “la consolava dient-li que un dia es casaria i que el seu espòs la portaria en un llarg viatge per terres que ara no podia ni somiar” (p. 157).

A continuació, la mare aconsegueix que el pare cedesca: “La mare va insistir al casteller perquè permetés casar la seva filla i, (…) amb els dies, (…) accedí” (p. 157).

Però, com que, quan estava a punt de casar-se, mor el jove amb qui ho faria, la mare i la filla “Van agafar el camí i, en la carena de l’obaga negra, basteixen una senzilla casa i una esglesiola dedicada a Santes Creus” (p. 157). Per consegüent, no sols les dones emprenen, sinó que, igualment, construeixen el seu futur. A més, erigeixen en un espai pla (com l’elefant femella que, en Nepal, estava lligat a un pal que, en la banda superior, acabava en llis, mentres que el mascle ho feia en u que finia en punta cap amunt), fosc (l’obaga) i xicotet.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que empunyen les regnes i reis nobles i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals és “Castell d’Alsamora”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Primerament, llegim que “El castell d’Alsamora pertanyia a una jove i bella mora” (p. 154), qui era l’atracció de “tots els cabdills i senyors sarraïns d’aquesta contrada” (p. 154) i que un rei moro es passejava per la muralla del castell de la jove, “àvid de poder-la veure” (p. 154). Com veiem, la dona està ben considerada i, en aquest cas, a més, és la cap d’un territori nobiliari.

Tot seguit, amb semblança amb relats en què apareixen espases llargues i curtes, o bé lluentes i rovellades, i es recomana triar-ne la menys grossa o bé la rovellada, captem que “el castell de la dama era situat en un pla molt més baix que el de Moror (…) i la torre no era llavors gaire alta” (p. 154). Igualment, també podem considerar matriarcalista el detall que el castell femení estiga més baix que el masculí i, a banda, en concordança amb un fet històric: abans de la  penetració patriarcal (progressiva) en la noblesa catalana i del sorgiment dels castells cap al segle XI.

Afegirem que una altra característica que reflecteix el matriarcalisme és que l’home sol·licita “a la dama que alcés la torre del seu castell perquè ell la pogués veure a son plaer” (p. 154). Per consegüent, la dona té la darrera paraula, encara que el moro li puga fer suggeriments.

En la rondalla que Joan Bellmunt i Figueras posa a continuació, “El ferrer Llordà”, també es reflecteix lo matriarcal, en aquest cas, per mitjà de l’arquetip del rei. “En Pere Llordà era un ferrer d’Isona, (…) de molta empresa i ple d’energia per a d’altres coses. Mentre el rei Jaume guerrejava a Mallorca i a València, en Llordà treballà (…) en la seva ferreria i feia eines per al conreu de la terra. Procurà que es conreessin els camps de les altes contrades lleidatanes per poder assegurar l’avituallament dels exèrcits catalans que guerrejaven contra els moros” (p. 155).

I, com que la gent va tenir-li enveja, en acabar la guerra, “el rei Jaume, en persona, volgué veure què hi havia de veritat en el dir de la gent” (p. 155). Aquestes paraules empiulen amb u dels trets del desenvolupament de l’arquetip esmentat. I, enllaçant amb molts relats i amb lo matriarcalista, el monarca, molt obert, “Un dia (…) es presentà a casa del vell ferrer (…). En Llordà mostra al rei la seva ferreria i les eines que hi feia, gràcies a les quals s’havia pogut conrear la terra i assegurar el menjar dels qui guerrejaven amb les armes a les mans” (p. 155). Més avant, el ferrer li comenta que tot ho havia fet pel bé de la terra, promet alçar un castell, i que en bastí el de Llordà.

Finalment, “El rei, agraït al gest de l’humil ferrer, el féu nomenar cavaller” (p. 155). Per tant, en aquesta narració, hi ha un rei que fa una política molt oberta i, de pas, comportà que hi hagués prosperitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i  a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que protegeixen, ben preades, fortes i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell de Tuixén”. “Els castellers d’Odèn i de Tuixén eren família, un fet que facilità que, (…) davant l’embranzida dels sarraïns, el seu senyor decidís agafar els seus tresors i posar-los a resguard (…) i (…) portar-ho tot al castell de Tuixén” (p. 153).

I, com que el casteller de Tuixén era molt obert, “va decidir complaure el seu familiar, tot donant-li paraula d’honor que vetllaria per allò que ara n’era dipositari” (p. 153). 

En el paràgraf següent, copsem trets matriarcals, per exemple, quan llegim “va disposar que fos guardat el tresor en la més fosca caverna del castell” (p. 153). Per tant, el tresor (lloc on alçar material) empiula amb la dona com també ho fan la foscor i la caverna (en línia amb la cova com a lloc de recepció).

Més avant, veiem que el senyor de Tuixén (el que havia rebut el primer dels castellers) “i els seus homes havien d’acudir a la lluita. Si ell marxava, volia deixar a bon resguard el tresor del seu parent, així que, reunint totes les bruixes del lloc, els comminà que fessin encanteri per tal que ningú pogués tocar ni un bri del que contenien aquells baguls. I així ho van fer” (p. 153). És a dir, que tiren junta (com en moltes rondalles) i el rei confia en elles, això és, en les dones (en aquest cas, com a protectores).

A continuació, es plasma que aquest casteller i els seus hòmens se’n van a la lluita i que “La veu popular parla del fabulós tresor. Hi ha atrevits que s’hi acosten, (…) però ja no en surten. (…) Ningú més s’hi acosta” (p. 153). O siga, que les dones defenen la terra i, junt amb el noble, qui fa via, són la part forta. Podríem dir que el senyor les ha triades com a persones que ell considera més adients per a l’objectiu, detall amb què es reflecteix que la dona està ben preada.

Tot seguit, captem que “Una de les bruixes que van participar en l’encanteri revela, abans de morir, per què no tornaren aquells intrèpids que van entrar al castell” (p. 154) i, així, és la dona qui fa de transmissora de la cultura popular, com en moltes rondalles i entre dones nascudes abans de 1920.

Aleshores, la bruixa comenta que “La porta negra que guardava l’entrada al tresor era folrada amb planxes de ferro,  i un estol de serps (…), tirant-se sobre aquell que intentés obrir la porta. Al costat de dins, un drac” (p. 154). Per consegüent, de nou, la força està associada a la figura de la dona i lo femení ho fa amb representacions com la serp (la qual toca terra i puja per les plantes i pels arbres), amb el drac i amb lo fosc. Adduirem que, en llengua catalana, hi ha la frase “tocar ferro”, la qual té a veure… amb la porta.

Per això, finalment, llegim que “La gent afirma que qui vulgui abastar els tresors que encara romanen amagats en les cavernes del castell de Tuixén, els caldrà desencantar primer el drac i les serps” (p. 154), passatge en què copsem que, en molts relats com també en la realitat, la dona està vinculada amb la fortalesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.