Dones que atrauen, que menen els hòmens i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en la mateixa obra d’Ivan Carbonell Iglesias, i en què apareixen detalls en línia amb el matriarcalisme, fou recopilat per Maria Victòria Ripoll Carbonell a partir de “la llegenda de la viva veu de la gent de Planes de la Baronia” (p. 104), població valenciana de la comarca del Comtat. Diu així:

“Es diu que un pastor que anava pasturant les ovelles i, a poqueta nit, quan el ramat ja havia pasturat prou, es va decidir a tornar a casa, però s’adonà que una ovella se li havia perdut, així que es disposa a buscar-la” (p. 104). Per consegüent, copsem els dos models: el del pastor, patriarcal, masculí, vinculat amb el sol i amb els moments de més llum del dia (i, per això, torna de nit); i, a banda, el matriarcalista, simbolitzat per lo femení i per lo que té a veure amb la foscor, amb la dona que empelta amb les arrels i molt oberta. L’ovella (que podria enllaçar amb la dona) fa de cap del pastor i és ella qui determina cap a on anirà ell, com en la dita “On va la corda, va el poal”.

Tot seguit, la dona apareix com una persona més forta que l’home: “Com que la sentia al fons del barranc, va començar a baixar, però relliscà i caigué dins del principal toll del barranc de l’Encantada” (p. 104). I, més encara, ho fa en un terreny que no era el seu (masculí) i sí el de la dona: el de l’aigua en relació amb l’interior de la terra, trets que poden evocar-nos les rondalles en què algú entra sota terra i una mà (o una dona) el mena cap a una taula ben parada i amb molt de menjar i de qualitat.

Altres detalls matriarcals són, com ara, que, “De prompte, se li va aparéixer, de dins d’aquelles aigües, una dona molt bella, amb vestidures blanques. La dona duia penjat al coll un collar d’or i brillants com mai el pastor no havia vist. Era un tresor que havia estat amagat durant molt de temps. Aquell collar ajudava a ressaltar la bellesa d’aquella princesa” (p. 104). Per consegüent, com en altres narracions, per exemple, de sirenes, la dona ix de l’aigua cap al món de la llum i, igualment, ben garrida i ben mudada. I més encara: “tot seguit, la princesa li va proposar un tracte:

-Què prefereixes: el collar o jo?  – El pastor, sorprés per la bellesa de la dona, no dubtà:

-A tu” (p. 104). Com podem veure, és la dona qui encapçala, qui ofereix i qui té la darrera paraula, perquè ella és qui posa les condicions.

Quant a aquesta llegenda, adduirem que el 18 de novembre del 2022 accedírem a l’article “El Barranc de l’Encantà de Planes, un paraje de leyenda llena de pozas y saltos de agua” (https://www.valenciabonita.es/2018/06/29/el-barranc-de-lencanta-de-planes), de la web “Valencia Bonita”, en què hi ha unes paraules de l’obra “Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia”, de Antoni Josep Cavanilles, publicada en 1797, en ple moviment il·lustrat (el qual menyspreava les arrels, començant, en aquest cas, per la llengua catalana i, de pas, per la cultura popular): “Aquestes cauen, a poc a poc, en el barranc que la ignorància i la credulitat anomenaren ‘de l’Encantada’ (…). En aquesta, el vulgus fingí la boca de certa mina, on els moros amagaren els seus tresors i deixaren encantada una donzella que, cada cent anys, n’ix per a tornar a entrar-hi en el mateix dia. Faules indignes d’hòmens amb judici, sols perpetuades per la superstició i per la ignorància”. Aquestes paraules, plasmades en les darreries del segle XVIII i, com moltes més, per intel·lectuals submisos als reis i als ministres de la nissaga borbònica procedent d’una cultura de línia patriarcal (la francesa) i, per tant, procastellanistes, empiulen amb unes que el mateix dia es podien trobar en diverses entrades d’Internet i que digué Antonio Alcalá Galiano en les “Cortes del Estatuto Real”, en 1835, quan es començava a crear, jurídicament, Espanya. Diuen així: “Debemos propagar la imagen de la ‘nación’, e inculcar apego a ella y unirlo todo al país y a la bandera, a menudo inventando tradiciones o incluso naciones para tal fin.

Uno de los objetivos principales que nos debemos proponer los castellanos, es hacer de la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido nunca hasta ahora”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que porten la iniciativa, pal de paller i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, en què copsem trets matriarcalistes, és una llegenda plasmada per Núria Lara, Lluís Serra i Guillem Torres en l’obra “Senders d’interés botànic i cultural de l’Alcoià i el Comtat”. Així, comença dient que “Conten els més vells del lloc que, abans de la seua expulsió definitiva de la península, els moriscos que habitaven aquestes terres van voler assegurar un amagatall on protegir els seus objectes de valor. Per això, van recórrer a un encanteri, segons el qual (…) romandrien submergides en les (…) aigües del barranc, custodiades per una bella princesa” (p. 103). Com podem veure, la transmissió cultural va associada als vells (tret en vincle amb el matriarcalisme). Igualment, la part fosca, la protecció, les aigües (ací, a més, relacionades amb el barranc, el qual pot evocar el riu) i la custòdia empiulen amb la dona, amb lo femení (en aquest cas, amb una princesa).

Aquesta princesa, jove i garrida, cada cent anys “ofereix a qui troba en les proximitats del seu toll la possibilitat d’escollir entre ella i el tresor, però, només aquell que, mancat d’avarícia, trie la jove, podrà quedar-se també amb el tresor” (p. 103). Per consegüent, es reflecteix una dona que viu en punts pregons del barranc, molt oberta i que, a més, ofereix dues possibilitats. I, de pas, la narració exposa que, com aquell qui diu, qui tria una dona (ací, de bon cor i generosa), rep un tresor. Aquestes paraules enllacen amb quan diem que una persona ha trobat un tresor per a la seua vida. 

Finalment, la llegenda comenta que, segons la tradició i, sempre que observem “amb els ulls de l’ànima” (p. 103), “podrem albirar, en el fons d’aquest magnífic barranc, la jove encisadora que habita en les seues aigües cristal·lines” (p. 103). Per tant, aquestes paraules estan en relació amb la part femenina (l’ànima, que prima en el matriarcalisme) i, a banda, amb la part interior (ací, del toll) i, al capdavall, plasmen que la dona és qui fa de cap de colla (vinculada amb l’aigua) i que ella té el seu regne (en aquest relat, en un barranc, detall que empiula amb lo terrenal i amb l’aigua) i es reflecteix el paper important de la dona en les cultures matriarcalistes, àdhuc, com a pal de paller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que trien i molt obertes

General, , , ,

El 7 de novembre del 2023, en resposta a un correu electrònic que ens havia enviat Carme Moruno Aragonès, li escriguérem:
“Gràcies, Carme, i bon dia,
Al meu coneixement, i, partint del fet que la tornada és en castellà i d’una cultura patriarcal (com és aquella, que no la vinculada amb la llengua catalana), és molt fàcil d’entendre el punt de vista de la teua àvia. I em pose de part d’ella:
1) Procedeix de la cultura castellana, patriarcal. El que la catalana és matriarcal està molt reflectit (i, quan diem ‘molt’, ho fem després d’haver llegit i analitzat, possiblement, més de set-centes rondalles, narracions i llegendes tradicionals de poblacions catalanoparlants, no de traduïdes al català, ni d’escrites en els darrers cinquanta anys) és una realitat. He estudiat també algunes cançons i poemes que m’han passat.
2) En la cançó, la dona llepa el penis a l’home. En moltes cançons mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, la dona és qui diu si aprova o no lo que vol l’home i, àdhuc, qui diu quan podrà, per exemple, fer-li una penetració. No és ell qui té la darrera paraula, qui mana, sinó ella.
3) Les dones catalanoparlants (i hòmens que ara tenen cap als huitanta anys, i n’he conegut molts perquè passava prou per un centre de jubilats i pensionistes, entre el 2009 i el 2015), són moderats, encara que, sovint, a elles, els agraden les cançons que jo dic eròtiques i, moltes vegades, es diuen picants.
4) En aquests versos, la dona és un instrument per a l’home (bé en hivern).
En canvi, per exemple, en la cançó ‘La manta al coll’ (pots escoltar en Internet la versió del grup ‘Carraixet’, la que prenc per a la recerca), és cert que lo que més ‘es cotitza’ és una xica per a dormir (per cinc quinzets), però, igualment, és de veres que, en una altra estrofa, elles tenen molta iniciativa i, fins i tot, jóvens, tenen certa independència: ‘Les xicones de Xixona, / s’han comprat una romana / p’a [= per a] pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana’). Aquest darrer detall empiula, com ara, amb el fet que, una de les àvies de ma mare (que havia nascut en els anys setanta del segle XIX) tenia certa independència econòmica respecte al marit i, a més, feia els seus dinerets a partir de vendes en la ciutat de València. I, com la meua besàvia, podem trobar moltes dones del darrer terç del segle XIX.
En qualsevol cas, aquesta cançó serveix com a exemple per a captar com influeix l’entrada d’una llengua de fora del terreny (però associada al poder polític d’un Estat)”.
Més avant, li he escrit:
“Ara m’ha vingut al pensament que, com a ‘compensació’ (i, potser, per això), algunes dones que m’han reportat es prenen aquestes cançons amb certa tranquil·litat: hi havia el fet que, com m’ha escrit més d’una dona, encara que, en el bar (o fora de casa), el marit pogués exagerar (com és el cas d’aquesta cançó), sabien prou i massa que, en casa, elles manaven i, igualment, que elles eren qui els donaven part dels diners que ells portaven a casa (fet que es pot llegir en algunes entrevistes que han publicat en Internet) o qui els deien com havien d’actuar fora de casa (en Andorra,… àdhuc, a qui havien de votar, quan encara no ho podien fer les dones)”.
Agraesc la generositat de Carme Moruno Aragonès, la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que subministren i molt obertes

General, ,

Rondalles i llegendes en l’obra “Llegendes de Cocentaina i del  Comtat. Estudi i difusió”, d’Ivan Carbonell Iglesias.

En el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, editat per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, en el 2014 (1a. edició), hem trobat rondalles de la comarca valenciana del Comtat en què captem el matriarcalisme. Així, podem llegir que Bernat Capó, en “Terra de cireres”, recopila dues llegendes, en què apareix la figura de la dona d’aigua.

En la primera, “Un moliner sentí una nit al gorg del Salt una veu melòdica que el va atraure (…) fins que va veure, per fi, una dona a recer d’una gran pedra redona amb bona part del cos dins de l’aigua” (p. 101).

Per tant, la dona porta la iniciativa i atrau l’home. A més, té lloc de nit (un tret matriarcalista), ella es troba forta, damunt d’una pedra (la dona empiula amb la terra) de forma redona i apareix l’aigua (molt en línia amb lo matriarcal). Igualment, veiem que la narració fa esment a un gorg, o siga, a un clot pregon i, ací, receptiu.

La dona li comenta que ella està encantada i que el moliner pot triar “entre quedar-se amb ella o una diadema que li ensenya i que forma part del gran tresor que guarda a l’interior de la gran pedra, que és la porta al tresor” (p. 101). Quant a la pedra, direm que fa un paper semblant al de la porta d’un castell, com en relats similars. Afegirem que és la dona qui més transmet la cultura tradicional, com en les cultures matriarcals.

Aleshores, “El moliner decideix quedar-se amb la dona, de gran bellesa, s’acosta (…) i ella ix de l’aigua, per seure del tot al damunt de la pedra” (p. 101) i ell veu que la dona és una sirena. Ara bé, en veure el cos de sirena, agafa la diadema, fa via i ella “es llança al gorg (…) camí de la mar, amb la qual el barranc deu estar connectat. En arribar a casa, el moliner s’adona que la diadema li ha desaparegut i ha mudat en una serpeta de riu” (p. 101), és a dir, en un peix (un animal vinculat amb l’aigua). Per consegüent, la dona plasma el vincle entre el riu i la mar, això és, entre part de la terra (amb què el riu està en contacte) i la mar.

En el segon relat recopilat en “Terra de cireres”, a què fa esment Ivan Carbonell Iglesias, un moliner, durant una nit (relacionat amb la dona, amb lo femení i amb lo matriarcalista), aplega al gorg del Salt. “El moliner sent una veu dolcíssima i una música de flauta que ressegueix pel barranc, fins trobar una jove asseguda en una pedra” (p. 101). En aquestes paraules, es reflecteix el refrany “On va la corda, va el poal”: la dona porta la iniciativa i ell la segueix. A banda, ella té el suport de la terra (ací, simbolitzada per una pedra). A més, ella li comenta “que pot abastar si nada dins del gorg” (p. 101). O siga, que la dona apareix com a subministradora: li proveiria.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb enginy, que marquen la pauta, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el mateix llibre, a cura de Josefina Roma, és “La gerra de mel”. En primer lloc, direm que és una narració molt estesa. “El llop i la guilla tenien una gerra de mel. De bon matí, se’n varen anar a arrencar una artiga. La guilla volia carregar la feina al llop i, com que la mel li feia denteta, ella que diu, a migdia: -Em criden! He d’anar a ser padrina.

-Bé! -diu el llop-. Ja em diràs com li has posat al nadó.

(…) El pobre llop, tot bonifaci, va continuar treballant i, en sent al vespre, (…) arriba la guilla:

-Ja sóc aquí, llop. Fins ara, no s’ha acabat la festa. Que tard, no fa? Ja hi pensava, ja, que tu havies de fer la feina. Però, mira: ara t’ajudaré de valent.

-Com li has posat? -diu el llop.

-Tastelis” (p. 539). Primerament, direm que arrencar l’artiga és traure un tros de terra amb la intenció de fer-lo conreable. Com podem veure, la rabosa, eixerida, aconsegueix que el llop (l’home) porte la càrrega de la faena del camp i, a més, és ella, llépola, qui se’n va de festa, en aquest cas, com a padrina. Afegirem que el fet de ser padrina tenia un significat important, perquè implicava que ella (com si fos una mare) seria la segona mare del nadó.

Igualment, ella se’n va a migdia i torna al vespre, això és, un poc abans de començar la nit. El 14 de novembre del 2023 copsàrem que, així, la guineu fa com el dia al llarg de l’any: minva des del migdia (el mes de juny i associat a la joventut, que és quan naix el nadó) i aplega al punt més baix de llum en el vespre de la vida (el mes de desembre, el més curt de llum i en què s’inicia l’hivern).

La traça de la dona fa possible que li ajude un moment i que l’home considere que no el deixa caure.

Tot seguit, llegim que l’endemà, també en l’artiga, “a mig fer, tornen a cridar la guilla.

-Qui sap on has d’anar avui! -li fa el totxo del llop.

-Dec haver de tornar a ser padrina!

-Doncs, prou! -i la guilla marxa lleugera…” (p. 539). Altra vegada, la rabosa (la dona), espavilada, assoleix el seu objectiu i, a més, el llop, de bon cor, li accepta que ella se’n vaja a la celebració.

La guilla li diu que l’han batejat Acabelis (el pot de la mel restava ben acabat) i, quan ell li diu “Sí. Vull mel” (p. 539) i ella dissimula com que, àdhuc, se la pot haver menjada el llop, ell li respon:

“-Ah, no! Això sí que no! Això sí que no! -anava dient ell” (p. 539).

Llavors, la guineu, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 (però al marit), li fa una proposta i… es fa lo que ella vol:

“-Mira, bé: prou que ho sabrem. Demà anirem a fer la migdiada de panxa al sol i aquell que el cul li sui mel, serà el que ha sigut llaminer” (p. 539), és a dir, llépol.

“-M’està bé. Sí, sí: fem la prova -deia el llop” (p. 539).

Finalment, mentres que ell, fent la prova, s’adorm com un tronc, ella li escampa mel i, “Aleshores, el va despertar:

-Ai, golafre! Guaita com sues!

El pobre llop (…) va haver de callar” (p. 539). I, de pas, cedeix a la dona.

En la rondalla següent, “Les bones viandes”, en l’obra “Rondallari de Pineda” i arreplegada per Sara Llorens, també es plasma el matriarcalisme. Així, al capdavall, un llop famolenc veu una egua i el seu pollí i comenta: “-Vostè, senyora euga, m’ha de donar aquest pollí.

I l’euga va dir: -I vostè, senyor metge, m’hauria de treure aquesta espina del peu.

El llop, amb les dents, li va estirar l’espina, i l’euga li va clavar una cossa que el va tirar per aquí enllà” (p. 541). Per consegüent, no sols la dona està ben tractada, sinó que salva el pollí (l’home) i es fa lo que ella proposa. A banda, ella ho resol amb enginy.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen la pauta, amb enginy i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què captem trets matriarcalistes és “El llop, la guilla i el formatge”, recollit en l’obra “Rondallari de Pineda” i arreplegat per Sara Llorens en 1909. “Hi havia una cabra que tenia set cabridetes. Quan se n’anava a pasturar, els deia:  -Tanqueu bé, que vindria la guilla, i no obriu pas si no és a mi” (p. 535), és a dir, a la mare, qui els diria que venia “amb totes les mamelletes plenes, / per dar-vos de mamar” (p. 535). Per consegüent, molt prompte apareix el tema de la maternitat i el de la mare com a educadora i com a organitzadora de la casa i del grup.

Un dia, la guilla (és a dir, la rabosa) ho sent i, a més, diu a les cabretes: “-Vull formatge!

Diu: -Té: aquí n’hi ha.

Més tard, el llop es troba la guilla, amb el formatge, i li diu: -D’on has tret aquest formatge?

Diu: -De les cabretes.

-Qui sap si, a mi, me’n donarien?

-Oh! Has de dir” (p. 535) i la guineu li diu les paraules que li permetrien entrar en la casa. A més, copsem que és la dona qui porta la iniciativa, com en moltes rondalles anteriors a 1932.

A més, de nou, és ella, eixerida, qui aconsegueix els seus objectius i, igualment, qui diu a l’home què ha de fer i qui li aplana el camí. Predomina, així, la part femenina, com en les cultures matriarcalistes.

Tot seguit, el llop (l’home), amb la seua veu, no assoleix que li òbriguen, ho comenta a la guilla i ella li diu què li convé fer: “-Para ment com ho dic jo i, després, fes-ho igual.

Se’n va a la cort i, amb veu com la de la cabra” (p. 536), ho diu. O siga, que ell fa lo que li ha ordenat la dona (la rabosa), ell segueix la pauta que ella li marca. És més: com podem llegir després, les cabretes… donen el formatge a la guineu, qui els afig que vindrà el llop i què els interessaria fer. En aquest passatge, la guilla fa el paper de mare.  

“El llop hi va” (p. 536), les cabridetes fan les passes que els havia indicat la rabosa i impedeixen que el llop puga fer-se amb el formatge.

Igualment, el llop recorre dues vegades a la guineu, per a que li done remeis,… i accepta els dictats d’ella.

I, quan la rabosa veu que se li acosta, li comenta: “-Guaita, quin formatge tan maco hi ha a baix del pou!

Era la lluna. Però el llop es va pensar que era un formatge. I ja està baixant-hi.

Quan hi va ser i es va trobar amb l’aigua, diu: -Ai, guilla, puja’m!

La guilla diu: -Sí, prou! Ja t’hi tinc!” (p. 536).

Al capdavall de la rondalla, copsem trets que empiulen amb lo matriarcalista: el formatge (redó, format a partir de la llet i que té a veure amb la mare), el pou (que enllaça amb la matriu, amb la vulva) i, òbviament, l’aigua (u del símbols més associats amb lo femení i amb el matriarcalisme).

Finalment, la rabosa, amb bona traça, el deixa caure, ja que, entre d’altres coses, ell, si hagués pogut, des del primer moment, hauria intentat matar-la.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aplanen el camí, amb iniciativa i fills eixerits, trempats i molt oberts

General, ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en el mateix llibre, a cura de Josefina Roma, és “La cabeça d’alls”. En aquest relat, la mare “torna a sentir la mateixa veu:

-Mare, mare. (…) Sóc jo, mare, que us vinc a ajudar. (…) A darrere de la porta!” (p. 523). Quant a la frase “que us vinc a ajudar”, el 12 de novembre del 2023, abans de plasmar aquestes línies, consideràrem que era molt típica de xiquets que, com la cabeça d’alls, són petits.

“La dona se n’hi va i hi troba una cabeça d’alls. Ella, tota contenta, acaba de fer el dinar i, en essent a migdia, el posa a dins d’un cistell i el dóna a la cabeça d’alls:

-Té: vés a la vinya a portar el dinar al teu pare” (p. 523). És a dir: primerament, la dona demana pel fill; en acabant, capta que ell té molta espenta i que li pot fer un gran favor i, finalment, confia en la destresa del noi per a fer lo que ella li encomane. Afegirem que la mare li posa el menjar a migdia (moment, simbòlicament, associat a la joventut, quan les mares solen donar als fills algunes funcions que abans no tenien). Igualment, cal dir que, en l’entrada “All” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, podem llegir “Planta protectora i guaridora; se’n posava una cabeça a la panera o al bressol dels nadons” i que, en el relat, la cabeça d’alls està en vincle amb la cistella (atifell semblant a una panera, en la seua funció de rebre).

Aquest tret, referent a la fiabilitat que ella deposita en el fill, encaixa amb el paràgraf immediat:

“La cabeça d’alls, que era molt eixerida, se’n va anar corrents i, a l’ésser al tros” (p. 523), el pare “es va quedar tot parat en veure arribar el cistell sol (…). Però, quan se’n va adonar i va saber que era el seu fill, va estar molt content i el va trobar ben trempat perquè li seguia la conversa d’allò millor” (p. 523).

Tocant aquestes línies, direm que ens hem trobat algunes narracions en què el fill fa com un ritus de pas i, com ací, passa d’un lloc a un altre i que, en el segon, és ben acollit (ací, el pare accepta el fill, malgrat que el xicot ja és un poc més fadrí) i, en tornar a casa, el noi passarà a estar a un nivell molt semblant al dels pares: ha evolucionat d’adolescent a fill amb edat de tenir descendència i de decidir en la seua vida, com ara fan els seus pares.

Prosseguint amb la bona traça i amb l’espenta de la cabeça d’alls, “Al cap d’una estona, mentre l’home acabava de dinar, el noi es va posar a córrer una mica per allà i, tot jugant, es va acostar a un safareig. Allà hi havia tres lladres que s’estaven partint diners” (p. 523). Per consegüent, el parent està en la plenitud de la vida, mentres que el fill continua en l’aventura.

En acabant, la cabeça d’alls decideix prendre partit en el safareig i els lladres “varen fugir corrents, deixant a terra tots els diners” (p. 523).

Posteriorment, els pillards tractaran de recuperar-los. Ara bé, l’enginy, el fet que el fill convença el pare sobre la veracitat de lo vinculat amb els lladres i que tant la mare com també el marit depositen confiança en la cabeça d’alls, permet que tots tres s’alliberen d’aquells escurabosses.

És més, finalment, “la cabeça d’alls els va soterrar i ell i els seus pares sempre més varen ésser rics” (p. 524). Això és, el relat “soterra” el vici de furtar i recompensa les persones eixerides, les trempades, la sinceritat i la facilitat per a fer bona pasta amb els pares i amb les persones molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, amb iniciativa i la maternitat en el matriarcalisme

General, , , , , , ,

Una altra narració recollida per Sara Llorens, en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en la mateixa obra a cura de Josefina Roma, és “El gra de mill”. Un home i una dona volien tenir un fill, encara que fos com un gra de mill. Un dia ho diu la dona, qui era en la cuina, i, al moment, sent: “-Mare, mare! Ja us aniré a comprar safrà i canyella.

Ella mira (…) i veu un gra de mill (…) i li diu: – Ja podràs dur el cistell?

-Prou!

La seva mare li dóna el cistell i se’n va” (p. 517). Per tant, la mare demana al fill si considera que ja té forces per a anar-hi, li dona moltes facilitats i, de pas, reflecteix l’educació matriarcal.

Més avant, el fill aplega a una botiga i “la dona de la botiga (…) el va veure i el va despatxar” (p. 517). És a dir, aquesta rondalla, de 1902, plasma que una dona (i, aleshores, n’hi havia moltes com aquesta) portava una empresa, encara que fos petita.

El xiquet, en arreplegar lo demanat per sa mare, recorre a la destresa i, amb iniciativa, “El gra de mill posà el cistellet per un regueró, hi saltà a dintre i deia” (p. 517) que fes via el cistell. O siga, que el fill el fa córrer per una canal i, així, facilita el trànsit cap a on era sa mare.

En acabant, copsem trets matriarcalistes, com ara, l’aigua (femení), l’horta (que representa la vulva) i una fulla de col (que simbolitza els pèls del pubis) junt amb la col (que ho fa de la vulva): “El cistell es va tombar i va quedar encallat, però l’aigua es va endur el gra de mill fins a una horta i va anar a parar sota una fulla de col” (p. 517). Cal dir que, en febrer del 2023, demanàrem sobre la maternitat (en relació amb xiquets que naixen sota una col de l’hort) i que algunes persones ens plasmaren que els havien dit que era allí on havien nascut. Açò, partint del fet que, en les cultures matriarcalistes, més d’una vegada, es parla de manera simbòlica sobre temes sexuals, ens fa associar aquest passatge al del naixement dels nens. 

A més, a continuació, podem llegir que, “Quan va passar la pluja, va venir un bou a pasturar i es va menjar aquella fulla de col, amb el gra de mill i tot” (p. 517). Recordem que el bou és un animal vinculat amb el camp, amb la lluna (femení) i amb la fertilitat.

Finalment, el gra de mill “a la comuna va anar a parar.

Però el seu pare (…) se’l va trobar i el va rentar” (p. 519), de la mateixa manera que, durant un part, es renta el nounat. A banda, com que el pare fa aquesta tasca, al mateix temps, accepta (acull) el fill i, per consegüent, la seua condició de pare.

En el relat següent, “En Tifolet”, en l’obra “Rondallari de Pineda”, els passatges són semblants. Així, una dona és qui fa de venedora en la casa del costat d’on viu el fill petit (en Tifolet). En Tifolet, seguint les directrius de sa mare, fa camí cap al camp, on era son pare:

“-Ah! En Tifolet ja és aquí! -diu-. Vine aquí, que dinarem tots dos junts!” (p. 521). I, per tant, hi ha bona avinença entre el pare (acollidor) i el fill (amb molta espenta i molt obert).

Al final de la rondalla, “va sortir en Tifolet de dins del ventre del bou. El pare, que el va veure, (…) el va replegar i el va fer anar cap a casa seva” (p. 521), on era la mare.

Novament, la mare, a principi, i, posteriorment, el pare, accepten el fill. I, a més, el pare fa un paper semblant al d’una comare. Un tret més que podríem empiular amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que fan de cap de colla, valentes i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que apareix en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”, recopilada en 1902. Començarem dient que, en aquest relat, com escriu l’antropòloga, intervé “La noia que pren la iniciativa i que és capaç de sortir-se’n de les situacions de perill que afecten a tots o a ella sola. Es tracta d’una actitud que no té res a veure amb la visió que ens han donat les rondalles manipulades en publicacions infantils i que, des de Perrault i, sobretot, els germans Grimm, tracten d’adoctrinar-nos cap a uns valors de feminitat passius i dòcils, tot esperant que un dia es presenti el príncep a rescatar-nos d’un entorn negatiu, que relega la noia a un paper secundari, fins i tot, per a decidir el seu futur. Aquesta manipulació es fa palesa quan s’adapten les rondalles tradicionals per a la formació dels infants i es produeix una doble mutilació” (p. 456). Els germans Grimm (segles XVIII i XIX) feren recerques sobre folklore vinculat amb l’alemany i, en 1806, escrigueren la seua obra de contes.

En eixe sentit, diré que, el 10 de novembre del 2023, mentres escrivíem aquestes paraules, recordava, per exemple, com una cançó valenciana, eròtica i molt coneguda, “La manta al coll”, en què, àdhuc, unes quantes jóvens apleguen a tenir diners, els gestionen i decideixen comprar-se una balança romana, sense haver de seguir els dictats de ningun home, estava accessible en Internet.

Doncs bé, no faria ni un any, en aquesta cançó, en un vídeo que hi havia en Internet i per a ensenyar música valenciana a xiquets, es podia oir una estrofa cantada pel grup musical Carraixet, però que deia “ahí teniu a Pep” i no prosseguia la música. El fet és que, amb la lletra completa de la versió del grup, podem escoltar “ahí teniu a Pep, tocant-se els collons”. I tot, en una època de suposada democràcia.

Aquest detall encaixa amb quan Josefina Roma escriu, “En primer lloc, s’edulcoren les rondalles, per a fer-les aptes a les oïdes dels nens, segons el concepte d’infantesa que en tenia la classe burgesa europea dels s. XVIII i XIX” (p. 456) i, de rebot, “creix la creença que les rondalles són masclistes en els seus valors” (p. 456).

Per això, i hi estic totalment d’acord, “No cal, doncs, tornar a escriure rondalles que desfacin el mite de la rondalla masclista, sinó redescobrir el patrimoni rondallístic tradicional en tota la seva amplitud i veure’n no l’home ni la dona, sinó la persona total que ha de créixer i completar-se” (p. 456). Adduirem que, mentres escrivia aquestes línies, el 10 de novembre del 2023, consideràrem que era més important el missatge que transmet, com ara, la germana petita en aquest relat, que el simple fet de ser dona, ja que, com aquell qui diu, podem captar la moralitat i ser-nos útil per al dia rere dia.

Passant a la narració esmentada, un pare diu a tres filles que no obriguen per ningú, però és la més jove qui, malgrat que ho fan una vegada a una velleta, se’n reeixirà i, més encara, té més iniciativa i és més valenta que el pare:

“Al cap d’una estona, la vella que baixa i obre la porta. La petita hi anava al darrere i paf!, li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta, per veure si la podia obrir” (p. 459). I, més avant, copsem que la noia “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho.

(…) Les seves germanes, dormint sempre, dormint sempre” (pp. 459-460). Al meu coneixement, aquest detall del dormir és simbòlic: la xica representa la dona que decideix, que marca la pauta, arriscada. És a dir, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, no com les que pertanyien a la burgesia i vivien en ciutats, sinó com la gran majoria de la població, a diferència de com (per manca de recerques sobre les dones més enllà del melic urbà o bé per comoditat) ens podria semblar que es pretenia inculcar en els catalanoparlants del primer quart del segle XXI.

Quan el pare torna a casa i veu les tres filles, la petita li diu: “Ai, pare! Ai, pare! Que és aquell! Que és aquell!

-No, dona! I ara! Si és un senyor! -li deia ell.

-Cregueu, que és aquell! Ja el conec!” (p. 460).

Com podem veure, i. potser, fins i tot, no restaríem desencertats d’establir un enllaç (com en algunes narracions amb dues espases i en què n’hi una curta i una que és llarga) entre dona, menuda, microcosmos i la terra i, quant al pare (qui representaria l’home), lo gran (ací, àdhuc, en edat), el macrocosmos i el món idíl·lic.

Finalment, en un passatge posterior, la filla petita compta amb el suport de dos traginers i “seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home! (…).

Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Per consegüent, la petita, a més de la seua iniciativa, ha sigut capaç de convéncer uns hòmens, ells l’han emparada i, al capdavall, la noia ha fet de cap de colla. Un relat que exposa molt bé la realitat i el dia rere dia de moltes dones catalanoparlants del primer quart del segle XX, no sols, la de les adinerades i de ciutat, a qui, més d’una vegada, es tracta que associem a “la societat” del moment que tria l’investigador. Les dones de moltes rondalles reflecteixen un matriarcalisme que encara es conserva en el segle XXI, que reïx i vinculat amb el sentiment de pertinença a la terra en què, històricament, viu la comunitat catalanoparlant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La llengua materna del poeta, la de la terra i la del Poble

General, ,

La llengua materna del poeta, la de la terra on ha nascut i la del Poble.

Al capdavall, el poeta Joan Alcover, en el discurs “La llengua materna”, de 1903, comenta que, més d’una vegada, la llengua materna és presentada, per alguns escriptors, com una llengua a rebutjar en plasmar la literatura i, així, “Ja t’aniràs castellanitzant a poc a poc. És qüestió d’una estona de paciència, quatre o cinc segles, i tot anirà com una seda. Mentrestant, resigna’t al silenci, a la passivitat, al destenyiment i la metamorfosi gradual (…). Molta indústria, molt de comerç, moltes carreteres, i res de conrear el llorer”. En resposta a eixa opció, la qual ell no accepta com la seua preferida, addueix:

“Què us sembla? Doncs a aqueixa exhortació filistea, jo i els qui com jo pensen i senten, pocs o molts, vet aquí la resposta que daríem: ‘No volem!’.

No és compte nostre, sinó dels homes d’Estat, travar els mitjans d’assegurar l’harmonia, sense mutilar i deprimir els pobles i les persones. A nosaltres ens basta sebre [= saber] que ni en nom de la concòrdia ni en nom dels més sagrats interessos hi ha dret a exigir el rebaixament i la capitis diminutio dels uns a benefici dels altres”, és a dir, de minvar la capacitat d’uns en pro de la d’altres persones o grups.  Per tant, Joan Alcover presenta que els polítics han de garantir l’existència dels Pobles i es posa de part d’una manera matriarcalista d’entendre la vida i, òbviament, reflecteix el sentiment de pertinença a la terra.

Tot seguit, enllaça aquestes paraules amb un fet que havia esdevingut en Escòcia, la qual, des de primeries del segle XVIII, havia estat adherida a Anglaterra. En 1895, “se celebrava a Escòcia un centenari. Un gran senyor acudia des de Londres a presidir els homenatges de tot un poble a les despulles de Robert Burns, el bard nacional”, o siga, el poeta escocés representant, “qui escrivint en dialecte escocès, nodrint-se de la vida popular i rústica, fent, com ell deia, del llibre de cançons anònimes d’Escòcia el seu breviari, era un geni prou potent per a ressuscitar davant el món la seva pàtria; mes, sortint de si mateix per a ajustar-se a la moda general anglesa, era un rimador mediocre”. Com a explicació, podem dir que la llengua materna, per exemple, entre les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, era la catalana. I, en aquesta llengua, els resultava més fàcil parlar, relacionar-se amb la gent que vivia més pròxima i del terreny, fins al punt de no sentir-se en terra estranya: era la que havien mamat des de xiquets. Amb el català, aplegaven, per dir-ho així, a l’ànima de la gent.

Igualment, com Joan Alcover afig a continuació, “El personatge abans citat deia davant la tomba del poeta: ‘És de més importància fer els cants d’una nació que fabricar-li lleis”. Ací, “nació” rep el significat de “terra on s’ha nascut i de què u es sent part”.

A banda, l’escriptor posa que Robert Burns “’apareix, s’adreça damunt els peus i reivindica les pretensions d’Escòcia a una existència nacional…’.

Amb poca diferència, i mudant els noms, podrien semblar pronunciar-les per aquí a prop”.

Finalment, ens comenta que qui digué eixes paraules “Era el capitost del partit liberal, Lord Roseberry, aleshores ministre d’Anglaterra” i Joan Alcover es posa de part de la jove Mallorca, “que tan abundosa florescència del seu esperit ens ha dut ara”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.