No deixarem fora que, en nexe amb germanes que feien el paper de mare, és present en la rondalla “La més petita”, compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay (1898-1969). Així, “En una gran casa pagesa, vivien cinc filles amb el pare i amb la mare, totes cinc eixerides i boniques. La més gran complia els disset anys, quan la més petita en feia sis. La mare els acostumava al treball i eren dòcils i bones minyones.
Un dia arribà una lletra de les Amèriques, portant noves que un oncle de la mare s’havia mort i que ella havia d’anar a recollir l’heretatge. Un viatge tan llarg no espantava pas la dona, qui era molt decidida, mes li dolia deixar les filles i el marit. Acomiadant-se amb recança, encomanà a la més gran, qui era l’Esteveta, de menar la casa del millor que podria com ho tenia ensenyat; a la segona i a la mitjancera, Jerònima i Quimeta, de fer els llits i de fregar els plats; i, a les darreres, la Cristina i la Mancineta, de creure la més gran i de fer bondat” (p. 451). Com podem veure, la germana de més edat passa a un paper important, mentres que el del pare és secundari, fins al punt que ella és qui substitueix la marona (en lloc de fer-ho el marit) i, d’aquesta manera, n’Esteveta (amb disset anys) exerceix de directora i el càrrec no és cedit de mare a pare (tot i que l’home encara viu) i, per això, eixa mena de successió és via femenina, un tret matriarcalista.
Altrament, n’Esteveta, com a mare, el desenvolupa i, “Aviat, la més petita repotegà que l’Esteveta la feia anar al llit massa d’hora, com les gallines al joquiner. Una nit, al moment d’anar a dormir, s’enfadà d’allò més i eixí amb aqueix trencat:
-N’hi ha prou de ser la més petita i de sempre escoltar: ara vull ser la més gran.
-Sí que te’l vendria, el plat de llentilles -digué l’Esteveta; i li contà la història d’Esaú i de Jacob.
La nena escoltà com sabia escoltar una rondalla (…), mes no es desdigué de la seva cabòria:
-Vull ser la més gran: sóc jo qui manaré.
-És que has de saber que, per tenir els drets, segueixen els deures-respongué la Jerònima-. Et pertocaria de t’aixecar la primera i d’enllestir la feina.
-Això rai! -féu la nena resolta-, no em costa pas de matinejar” (p. 451).
Per tant, la primera de les germanes fa d’educadora, de transmissora de la cultura tradicional i recorre a un passatge bíblic de dos germans bessons.
Més avant, la més petita es deixondí i, “decidida com el vespre, saltà del llit” (p. 451) i lliga amb la marona (el vespre i, més encara, la nit, els moments de més foscor del dia).
Passa que, malgrat que la xiqueta no assoleix el seu objectiu, quan torna el pare i la veu, ell li demana:
“-I, com et va, mestressa? (…) Jo que ho prenia de broma: ¿com t’ho has fet per t’aixecar tan dematí? Bé n’ets, d’espavilada! (…).
La nena (…) es recolzà en els braços del pare:
-Diguis: ¿tornarà aviat la mama? Pensi que esperaré un poc per ser la més gran, perquè, a ella, li faria pena quan tornarà, que no fossi la més petita…” (p. 452).
Per consegüent, la funció paternal apareix al capdavall del relat i ell no és qui marcarà què farà la filleta (na Mancineta), sinó que l’al·lota ja ha pres la seua decisió: amb el temps, la noieta portarà les regnes de sa vida. Això sí: caldrà esperar fins que siga com n’Esteveta (la germana gran, de dèsset anys i que ha fet de cap de colla, almenys, dels fills i, en bona mesura, de la casa, puix que l’ascendent a penes hi és).
Com a afegitó, el 31 de juliol del 2026, Montserratp ens escrivia aquests mots en Twitter sobre part dels temes del relat: «I esposes que fan de mares dels marits quan envelleixen».
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
