Arxiu d'etiquetes: la dona en la família matriarcal

Filles grans que fan de mare i filles petites arriscades

General, , , , ,

No deixarem fora que, en nexe amb germanes que feien el paper de mare, és present en la rondalla “La més petita”, compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay (1898-1969). Així, “En una gran casa pagesa, vivien cinc filles amb el pare i amb la mare, totes cinc eixerides i boniques. La més gran complia els disset anys, quan la més petita en feia sis. La mare els acostumava al treball i eren dòcils i bones minyones.

Un dia arribà una lletra de les Amèriques, portant noves que un oncle de la mare s’havia mort i que ella havia d’anar a recollir l’heretatge. Un viatge tan llarg no espantava pas la dona, qui era molt decidida, mes li dolia deixar les filles i el marit. Acomiadant-se amb recança, encomanà a la més gran, qui era l’Esteveta, de menar la casa del millor que podria com ho tenia ensenyat; a la segona i a la mitjancera, Jerònima i Quimeta, de fer els llits i de fregar els plats; i, a les darreres, la Cristina i la Mancineta, de creure la més gran i de fer bondat” (p. 451). Com podem veure, la germana de més edat passa a un paper important, mentres que el del pare és secundari, fins al punt que ella és qui substitueix la marona (en lloc de fer-ho el marit) i, d’aquesta manera, n’Esteveta (amb disset anys) exerceix de directora i el càrrec no és cedit de mare a pare (tot i que l’home encara viu) i, per això, eixa mena de successió és via femenina, un tret matriarcalista.

Altrament, n’Esteveta, com a mare, el desenvolupa i, “Aviat, la més petita repotegà que l’Esteveta la feia anar al llit massa d’hora, com les gallines al joquiner. Una nit, al moment d’anar a dormir, s’enfadà d’allò més i eixí amb aqueix trencat:

-N’hi ha prou de ser la més petita i de sempre escoltar: ara vull ser la més gran.

-Sí que te’l vendria, el plat de llentilles -digué l’Esteveta; i li contà la història d’Esaú i de Jacob.

La nena escoltà com sabia escoltar una rondalla (…), mes no es desdigué de la seva cabòria:

-Vull ser la més gran: sóc jo qui manaré.

-És que has de saber que, per tenir els drets, segueixen els deures-respongué la Jerònima-. Et pertocaria de t’aixecar la primera i d’enllestir la feina.

-Això rai! -féu la nena resolta-, no em costa pas de matinejar” (p. 451).

Per tant, la primera de les germanes fa d’educadora, de transmissora de la cultura tradicional i recorre a un passatge bíblic de dos germans bessons.

Més avant, la més petita es deixondí i, “decidida com el vespre, saltà del llit” (p. 451) i lliga amb la marona (el vespre i, més encara, la nit, els moments de més foscor del dia).

Passa que, malgrat que la xiqueta no assoleix el seu objectiu, quan torna el pare i la veu, ell li demana:

 “-I, com et va, mestressa? (…) Jo que ho prenia de broma: ¿com t’ho has fet per t’aixecar tan dematí? Bé n’ets, d’espavilada! (…).

La nena (…) es recolzà en els braços del pare:

-Diguis: ¿tornarà aviat la mama? Pensi que esperaré un poc per ser la més gran, perquè, a ella, li faria pena quan tornarà, que no fossi la més petita…” (p. 452).

Per consegüent, la funció paternal apareix al capdavall del relat i ell no és qui marcarà què farà la filleta (na Mancineta), sinó que l’al·lota ja ha pres la seua decisió: amb el temps, la noieta portarà les regnes de sa vida. Això sí: caldrà esperar fins que siga com n’Esteveta (la germana gran, de dèsset anys i que ha fet de cap de colla, almenys, dels fills i, en bona mesura, de la casa, puix que l’ascendent a penes hi és).

Com a afegitó, el 31 de juliol del 2026, Montserratp ens escrivia aquests mots en Twitter sobre part dels temes del relat: «I esposes que fan de mares dels marits quan envelleixen».

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Música matriarcal del Rosselló del primer quart del segle XX

General, , , , , , ,

 

Música matriarcal en el llibre «Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969).

En aquesta obra, hi ha rondalles en què apareix el tema musical i, fins i tot, cançons. Així, en la contarella “El poder del cant”, comença dient que, “Al primer decenni del segle [ XX], Nofre era un sabater de bona anomenada. (…) Quan comença una cançó catalana del temps vell, la seva filla, que les té ben apreses, canta a mitja veu, fins que es despunti un cant tan clar que ni un passarell. (…) en Nofre, per als més joves, cantava ‘La Margarideta rega l’enfalga’ i una rondalla encadenada: ‘Vaig dir a la vella que me dongui coca’. L’Angelica era somniosa…” (pp. 444-445 i 447).

En un passatge de la plana 447, dues dones (la Caterineta i l’Esperança), ja d’edat, cullen olives i na Caterineta diu a n’Angelica:
“-(…) Canta, filla, que ja te seguirem. Per te donar cor, cantaré primer corrandes d’Illa i dels voltants:

‘A Illa, són les boniques, les nines de Sant Miquel;

a Bula, són les trempades, si son molt escampillades;

a Rodés, les salta-rocs han sentit el violí;

a Vinçà, les rovellades, totes s’han arramassades.

 

Les minyones de Corbera,

si ne van de cinc en cinc,

porten flocs a les sabates

per enganyar els fadrins’.

 

-Rebràs una pedregada d’olives, Caterineta: mira que n’hi ha una que ve de Corbera ací; i una de Vinçà.

-Ja ho sé que fan pler de mirar, prova que la corranda pot ser mentida -respon la cantaire-. Ara, Angelica, t’escoltem.

I, d’un oliu, s’aixeca la veu d’or:

‘Quan jo n’era petiteta,

en tenia molt, d’aimadors;

i ara, que sóc grandeta,

jo ne tinc fora que dos:

lo un és un fadrí sastre;

l’altre n’és un teixidor.

Me’n vaig a l’horta de mon pare,

jo ne culli un ram de flors.

Si doni les flors al sastre,

el teixidor serà fellós.

Ni sé com voleu que faci,

si tots dos em tenen l’amor’” (pp. 447-448).

 

Sobre aquesta composició, hi ha una nota (p. 448) que, per exemple, posa “Al mecanoscrit de 1962, la Mancineta cantava una altra cançó del mateix capítol: ‘De matinet, em vaig llevar… Rossinyol, bon rossinyol, quin consell me vols donar’”.

Tornant al camp de les oliveres, Simona Gay afig “I, sense esperar més, comença ‘El pardal’ que la colla canta d’una sola veu: ‘Voldríem oir Tot a vora de la mar prega la Caterineta. D’aquesta cançó encativadora, se’n destaca una estrofa:

‘Mariner se posa a cantar

cançons molt belles (bis)

i, amb el cant del mariner,

s’ha adormideta,

s’ha adormideta’” (p. 448).

 

Quant a aquesta cançó, al capdavall del relat, capim que la xicota (l’Angelica) és abraçada per una dona i que la jove salva l’home: “Entenia que val més una minyona fresca, honesta i valenta (…):

-T’has ben llestat la promesa, Jaume!

Ell explicà el miracle de la cançó que l’havia guarit d’un mal d’amor per li fer trobar l’amor verdadera” (p. 450).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Àvies que gestionen la casa, estalviadores i fills que les ajuden

General, , , ,

Prosseguint amb l’esmentada antologia, una altra narració amb els papers ben repartits (i, amb el maternal, unit a la tradició matriarcalista), és “L’àvia estalviadora”: “Això va ser una dona molt velleta que sempre havia estat molt estalviadora. Dineret que li sobrava, dineret que es cosia als brials. Agafava un trosset de tela i, un rere l’altre, els hi cosia” (p. 499).

“La dona tenia dos fills. Un se n’havia anat a l’estranger a treballar, mentre que l’altre va romandre per tenir cura de sa mare. Ella no es llevava mai aquella faldilla de damunt i només el fill que se’n va anar coneixia l’afecció de sa mare de cosir-se els diners als brials. Quan va venir el germà de fora, l’altre li va dir:

-Mira: la mare s’ha mort. Ahir la vam soterrar. Per cert, que s’ha endut aquelles faldetes que s’estimava tant i que totes eren apedaçadetes.

L’altre, tot sorprés, li va dir:

-Com? Si justament la mare hi guardava els diners! Anirem al cementeri i li’ls llevarem i ens els emportarem -va afegir el primer.

A mitjan nit, se’n van anar al cementeri” (p. 499).

Per consegüent, la mare continua amb la tradició i, per exemple, no recorria a cap mena de banc. El fill que havia emigrat mirava més els diners; el que està en casa, és més inclinat a l’ajuda als més febles i a la terra i, juntament amb altres persones, ha sebollit la marona. El seu interés pels cabals és més inferior i primen els xicotets detalls (les faldetes, l’apedaçament, els hàbits que tenia la dona…). Per això, el fill que havia tornat proposa que els dos germans recuperen el patrimoni de la mareta. I més: l’acció esdevé en plena foscor del dia.

En un passatge immediat, els dos hòmens veuen uns lladres que furtaven cuixots del rector i que se’ls emportarien en la somera del capellà. Llavors, com que tots dos agafen el menjar, “hi van posar el cos de sa mare i se’n van anar dissimuladament cap a sa casa” (p. 499). En altres mots: en vida, la part forta econòmicament ha estat la femenina. Açò ens podria dur a les rondalles i als comentaris en què la dona (o bé un personatge feminal) és qui porta la casa (ací, camp i tot), a diferència del personatge masculí o bé del marit.

Tot seguit, els espolsabutxaques fan camí amb la ruca (però sense adonar-se que els germans havien canviat els cuixots per la mare) i ens endinsem en un fragment simbòlic: la nit, la mala fortuna de què parla el narrador i el fet que, quan els lladres toquen els cabells de l’anciana, consideren que ho fan als del dimoni. Per tant, lliguen l’obscuritat, la nit, la vella, el diable (en moltes contalles és associat a la dona)… i el “respecte” (ací, traduït per la por) dels hòmens cap a la dona, en línia amb un comentari que ens féu un amic sobre l’àvia Damiana (matriarca en el Poble colla en el nord de Xile) i que, malgrat que era una dona oberta, li tenien por.

Finalment, cal dir que, després de capir els escurabutxaques que allò era l’anciana, tots ells pensaren a fer una malifeta al rector i permeten que la somera faça el camí cap a l’abadia, puix que ella el sabia.

Aleshores, el capellà, en veure què portava l’animalet, ho interpreta com que “era cosa del dimoni i es va posar a tirar-li benediccions amb aigua beneïda” (p. 500), detall que ens podria dur al tema de les pervivències paganes en la tradició catalana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mares, àvies i pares en famílies matriarcals i que deixaren empremta

General, , ,

Continuant amb exemples de famílies matriarcals i amb el paper que hi exercia la dona i com influïa en l’ambient, en l’article “La mujer, la igualdad y la huelga” (https://www.elperiodic.com/opinion/colmichel/mujer-igualdad-huelga_6408), escrit per Miguel Bataller (ja retirat), publicat el 8 de març del 2018 en el diari digital “Castellón Información”, i a què accedírem en juliol del 2025 (ací, traduït), indica, “Primerament, el meu suport incondicional a les dones, ja que dec la vida a una d’elles (ma mare), qui conreà amb amor, amb afecte i amb cura durant nou mesos inacabables, la llavor de l’amor que va rebre de mon pare i que fructificà en mi. Ambdós es preocuparen (i s’ocuparen) de la meua educació, de la meua formació al llarg de molts anys, per fer de mi la persona que sóc gràcies a ells. Un home i una dona i, a tot l’entorn familiar, format per hòmens i dones que mai perderen ni un minut de les seus vides a tractar de ser iguals”.

En el paràgraf vinent, afig “Em vaig casar per amor amb una dona i me n’enamorí precisament per això: per ser diferent i per aportar a la meua vida moltes qualitats de què jo era deficitari”.

En acabant, passa als fills i als néts i, quan entra en les seues àvies i en sa mare, posa que “Lo que mai podré exigir, ni donar suport, és una ‘igualtat absoluta’ entre hòmens i dones, perquè això és un impossible irracional, que només pot niuar i exigir-se partint de la ignorància o de la revenja (…), perquè, tant en la meua família paterna com també en la dels meus avis, coneguí tres autèntics ‘matriarcats’ desenvolupats no cal dir que amb normalitat, per la fortalesa de caràcter de ma mare i de ma àvia materna i per la jove viduïtat de ma àvia paterna, qui va saber portar avant mon pare i la seua germana, amb només trenta anys, quan es va morir mon avi”.

Agregarem l’empremta que eixe estil de vida en la família li deixà: “I tot això, m’ha permés sentir-me sempre estimat i protegit per les dones del meu entorn familiar, complementat per una tia i padrina jove i meravellosament afectuosa amb mi, qui es complementava perfectament amb les exigències d’una mare menys condescendent amb mi i molt més exigent”.

Però no tot anava unit a les dones, puix que parla d’un home amb un paper més aïna receptiu i obert: son pare. Així, Miguel Bataller plasma que, “Entre totes dues i la permanent supervisió de mon pare, excepcionalment, tolerant i afectuós, forjaren el meu caràcter i la meua forma de ser i d’acarar ma vida, partint de la responsabilitat, de l’afecte i de l’amor”.

Després, posa exemples d’actualitat en què partits d’esquerres refusen o, com ara, no donen suport, a dones que, al parer de més d’un home, podrien fer-los ombra en alts càrrecs i de lo que l’autor, possiblement, vincularia amb una politització del tema de la dona en general, sobretot, en nexe amb els partits i amb els sindicats.

Un altre article que trobàrem en juliol del 2025, “No hay peor ciego que el que no quiere ver” (https://www.elperiodic.com/opinion/colmichel/mujer-igualdad-huelga_6408), redactat per Ita Ardua per al diari digital “Castellón Diario” el 16 de juliol del 2019, copsem que, “A la nostra generació, nasquí a mitjan del segle passat, cap professor, ni filòsof, ni sociòleg, hagué d’ensenyar-nos respecte cap a la dona. S’aprenia en la llar, eixe lloc meravellós que l’extrema esquerra comunista odia tant, respectant ta mare per damunt de tot, bé per convenciment (en la majoria dels casos), bé per estima de la teua integritat física davant la reacció de ton pare, si gosaves faltar el respecte a ‘la cap’ de la casa. El respecte cap a la dona és una cosa que portem en la sang, l’hem mamat”.

Més avant, exposa alguns detalls sobre la cultura basca (la qual considera matriarcal) i, ben mirat, diu que, “Pot que, en la generació dels nostres pares, les decisions importants les prengués el baró (no ho refusaré), però també és cert que, per regla general, en totes les cases, manava i administrava la dona, les decisions del dia rere dia eren de la dona i qui decidia on se n’anarien de vacances o bé a quina escola anirien els xiquets o, com ara, què es comprava i quan, era sempre ella”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones educadores, la vida quotidiana, el festeig i el bateig en ple segle XX

General, , , , ,

Un altre escrit en nexe amb el paper de la dona entre els catalanoparlants és “L’àvia va néixer l’any 1922” (https://blocs.xtec.cat/historiaoral/2008/10/10/lavia-va-neixer-lany-1922), plasmat per Pau Montfulleda el 10 d’octubre del 2008 en la web “Història oral a Quart d’ESO”, és a dir, en el quart curs de l’ensenyament secundari obligatori (15-16 anys) en Espanya. Així, posa que, “Per a fer el treball d’història oral de l’àrea de socials, he escollit la meva àvia paterna, ja que aquest any farà 86 anys i volia escriure la seva història per a saber com es vivia antigament. Com que, a mi, m’interessen les èpoques passades, per a poder saber com es vivia antigament i poder observar l’evolució de les generacions al llarg de la història contemporània. (…) També aquest treball m’ha agradat fer-lo, ja que he tingut l’ocasió de preguntar a la meva àvia tots els dubtes que tenia i passar una bona estona conversant juntament amb el meu pare, la meva àvia i el meu tiet. (…) he volgut mostrar la vida quotidiana de les persones corrents, sense mostrar grans curiositats i fet[s], ja que així es reflecteix la vida corrent de les persones”. 

Tot seguit, passa al punt “Introducció de l’entrevistada

La meva entrevistada va néixer el 1922 a Can Mastric, Ramió (Fogars)”. En acabant, afig com era la vida diària de la padrina i, a més, que anava a l’escola i que es dedicava a tasques del camp i amb animals domèstics.

Igualment, Pau Montfulleda reporta sobre alimentació, sobre els jocs que jugaven de xiquets i passa a l’afer del festeig i del matrimoni. Per exemple, “La manera de relacionar-se homes i dones era molt diferent a l’actual. Fa uns seixanta anys, l’home es fixava en la noia i esperava un temps per anar-la coneixent més, fins que arribava el moment que ell li demanava per a sortir, però amb previ permís dels pares.

En el cas de la meva entrevistada, es van conèixer on treballava ella, una botiga que venien productes de confiteria i combustible, es van anar veient els diumenges i els dos junts anaven a ballar a les fires pròximes a la seva localitat. Van estar festejant durant quatre mesos i el dia 2 de desembre de 1949 es van casar. Els dos junts van tenir tres fills: dos barons i una noia». Com podem veure, la dona té la darrera paraula en si accepta o no el possible nuvi. I, en al·lusió a com festejaven, coincideix amb cançons tradicionals i amb comentaris que ens han fet sobre dones nascudes abans de 1920 i, a més, de fills seus, sobretot, en els pobles.

Més avant, copsem el tema de la mort i el del bateig: “Pel que fa als costums eclesiàstics, al morir-se el pare o la mare, els familiars més propers anaven dos anys de dol. En l’enterrament, l’home portava un llaç negre o crespó, el capellà anava amb dos escolans a buscar el mort i el doler portava el dol» i, com ara, que, «En el moment de batejar un nen acabat de néixer, la dona que assistia al part solia portar el nadó fins la pica on l’esperava el mossèn; si la família pagava, es tocaven un tipus de campanes especials per al moment. Els padrins tenien el dret de posar-li el nom: depenent del sexe, el padrí o la padrina triava el nom. Els nens solien ser batejats dos dies després de néixer”. El motiu, com hem llegit en altres fonts (o com bé ens han dit), era per si el nounat moria prompte.

A banda, tracta el tema del vestit de l’home (i el de la dona) en les noces: “Les parelles, quan es casaven, hi havia diferència en el color del vestit de la núvia: les núvies pobres es casaven de negre i les de les famílies riques es casaven vestides de blanc. La meva entrevistada em va explicar que, com que ella va dir que no es volia casar de negre, que si no es podia vestir de gris el dia del seu casament, ella no es casaria”. Altra vegada, és la dona qui tria què vol i li ho accepten.

Després, plasma sobre sagraments i sobre l’assistència a missa: “Els nens solien fer la confirmació amb cinc anys i la comunió amb vuit anys.

Cada diumenge anaven a missa, ja que, si no hi anaven, es veia mal vist per la resta de la gent que vivia al poble”.

Finalment, Pau Montfulleda indica que “Aquest treball m’ha agradat fer-lo, ja que així m’he pogut relacionar més amb la meva àvia i la meva família propera”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones amb sentiment de pertinença a la terra, fortes i molt obertes

General, , , , ,

En l’article “A l’àvia Mercè en el seu centenari” (https://www.lopedris.cat/a-lavia-merce-seu-centenari-c5655), publicat en el nombre 77 de “Lo Pedrís”, un butlletí de Vilaplana (població de la comarca catalana del Baix Camp), captem el paper de les dones. Així, la néta Diana Juanpere, amb motiu del centenari de la padrina (en el 2019), escriu que “La vida que van compartir l’àvia i l’avi i la família i el món que van crear va esdevenir (…) un paradís per nosaltres, els néts. Els estius a Vilaplana amb els avis eren, sobretot, quan érem petits i adolescents però encara avui, un espai de llibertat i de contacte amb la tradició que l’àvia i l’avi donaven forma amb converses, tendresa i jocs senzills que ens despertaven la curiositat i l’amor per aquesta terra”. Cal dir que els adjectius que associa amb els avis apareixen en moltes fonts sobre cultures matriarcalistes i, a més, en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920.

Tot seguit, exposa festes i celebracions que feien en família, com ara, el tió (per Nadal), bunyols (per Setmana Santa), en l’hort, etc.. “Però, sobretot, és el que hi hem vist i veiem el que avui prenem d’exemple per encarar la nostra vida d’adults: una vida tranquil·la, de feina diària, de contacte amb la terra, de distraccions modestes i una casa sempre alegre i amb gent que hi passa”.

Igualment, la néta afig que, “Amb l’àvia, compartim també moltes converses en què ens explica històries de la família i del poble, relats d’un passat proper que mantenen vius personatges, episodis, sensacions i experiències que configuren el nostre imaginari familiar” i posa que “Aquestes converses als matins al menjador, a les sobretaules llargues o als vespres a la fresca, aquí, a l’hort, ens fan apropar-nos també a la nena i la noia que l’àvia va ser, a les estones que passava amb la Padrina, als tombs pel poble que feia de joveneta amb les amigues” com també a altres èpoques i a més persones. Per tant, la dona (Mercè) és la principal transmissora de la cultura tradicional.

En acabant, indica que la padrina és “Una dona forta, que (…) va saber construir un entorn en el qual organitzar la feina i la família i educar els fills segons les seves conviccions. Dins d’aquest matriarcat (…),  la Mercè va esdevenir l’àvia (…) lúcida, carinyosa, amant de la conversa, amb sentit de l’humor, patidora i amb un afany d’alimentar-nos constantment”.

A banda, dirigint-se a l’àvia, Diana Juanpere addueix que la centenària està oberta a l’actualitat i, sobre el nexe que la Mercè té amb el poble i amb la terra (per exemple, en un poema que féu en 1933, i que fou publicat en el setmanari catequístic “Revista L’Eixerit”), “ens transmet l’amor per Vilaplana i la seva gent. Gràcies per compartir amb nosaltres aquest amor que ja sentia de ben petita i que va plasmar en aquest bonic poema: 

El MEU POBLE
El meu poble és molt petit,
però també molt alegre.
A l’hivern té moltes neus
i a l’estiu els camps verdegen.
 
Per vora passa un riuet
on tota la gent hi renta,
i a l’estiu tots hi anem
a tocar l’aigüeta fresca.
 
Al poble de Vilaplana
a l’hivern hi fa molt fred,
i tothom s’amaga a casa
vora el foc arrupidet.

 

Mercè Huguet (13 anys)

Capitana de les eixerides de Vilaplana”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

«Arrelades a la terra», les dones i el sentiment de pertinença a la terra i la maternitat

General, , , ,

Començarem amb el relat “Arrelades a la terra” (https://relatsencatala.cat/relat/arrelades-a-la-terra/1075541), de Neus Marín Cupull i publicat en la web “Relats en català” el 13 de gener del 2024, a què accedírem l’endemà. Amb lleugers retocs, diu així:

“Res feia pensar que passaria alguna cosa especial en aquell bosc frondós, quan els rajos de sol es feien pas entre les branques, mentre una xemeneia fumejava, els ocells piulaven, les fulles ballaven al compàs de la brisa i una cascada queia damunt d’un petit gorg on el so de l’aigua era la banda sonora d’un indret encantat.

Però la veritat era que havia arribat el moment i només ho sabia l’àvia de la Gisela. Amb ulls cansats, va despertar-la i li va ordenar que baixés a la cuina a esmorzar. (…).

Ja a taula, l’àvia (…) Repetia que s’estimava el bosc, també es justificava de la mort de sa mare, però un pacte era un pacte i el preu era elevat quan es tractava de complaure a la natura. Aleshores, li va dir que la mort vindria avui, que no patís, només seria una metamorfosi de la vida. (…) l’àvia (…) li explicava que tres generacions havien viscut per protegir aquell indret. I ara, de mica en mica, les tres generacions tornarien al seu lloc, per donar pas a les següents.

Van sortir de la cabana i van caminar per un corriol que les endinsava en el bosc, l’àvia deia que la van escollir per ser la gran i tenia l’obligació d’acompanyar-la fins al final. Quan van arribar al petit gorg, amb cautela, va ajudar a la Gisela a asseure’s a la vora de l’aigua, tal com ho havia fet amb la filla i ara ho faria amb la neta, perquè, després, ho hauria de fer sola. La Gisela, molt adolorida, va mirar-la als ulls i li va preguntar: què som? L’àvia va respondre amb orgull que eren les protectores, criatures de la natura, i mentre la bressolava amb tendresa, els peus de la Gisela s’arrelaven a la molsa, a la terra i el seu cos es fonia fins a convertir-se en aigua”.

Entre els comentaris que plasmaren a l’autora, n’hem triat aquests: “Els orígens. Un relat curós al voltant de la vida i la natura, amb una riquesa i imaginació extraordinària.

Sensibilitat, emoció, tendresa” (Rosa Gubau), “”M’agradaria… Tornar a la terra, com es descriu al relat, sense taüt ni nínxol, només fusionant-te amb la natura, com ho fa la Gisela. Un text senzill” (llpages),

Com podem veure, aquest relat empiula amb trets matriarcalistes, com ara, la dona com a protectora de la terra, com a mare, la sensibilitat favorable a la terra i a la figura de la mare. Igualment, aquest escrit és favorable a la velleta (l’àvia), el matriarcalisme en el tema dels pactes (“un pacte és un pacte”), que la dona té la darrera paraula com també la mare i la Mare Terra (“es tractava de complaure a la natura”) i, com captem, la dona és la transmissora de la cultura tradicional.

Afegirem que és una narració ambientada, si més no, simbòlicament, en l’hivern, en el mes de desembre: s’ajunten la mort (això és, el dia de més foscor de l’any) i les llavors que colga el llaurador en la sembra (o siga, l’esperança en el demà, per exemple, per mitjà del naixement del Nen Jesús uns dies després del moment de major obagor de l’any).

Finalment, es plasma la funció de bressol (no sols respecte als nens, sinó de la terra on reposen les cendres dels avantpassats), sinó del sentiment de pertinença a la terra: la padrina “li explicava que tres generacions havien viscut per protegir aquell indret”, lloc on també arraïlarien les noves generacions. Per això, al capdavall, l’autora comenta que, mentres que l’anciana la bressolava (un tret que, ací, té a veure amb la maternitat), els peus de la neta arrelaven i, més encara, es convertia en aigua, u dels trets en nexe amb la dona, amb lo femení, junt amb la terra, en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: D’ara en avant, per a facilitar l’estudi, emprarem el blog «Mèlpita» per a la gran majoria de les entrades sobre matriarcalisme: https://matriarcalisme.blogspot.com.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

«L’àvia materna era qui ens explicava més històries» (Rita Carbó Serra)

General, , ,

 

Continuant amb els comentaris en el grup «Cultura mallorquina», el 4 de gener del 2022 i posteriorment també ens afegiren“’L’amor de ses tres taronges’, ‘En Toni Gariguel·lo’, ‘En Joanet de l’Onso’, ‘Es set missatges’, ‘Na Blancaflor’, ‘Es drac d’en Coca’ i altres tantes que jo també he contat a ses meves filles” (Tolito Alaroné), “Todos estos”[1] (AnaMaria Banaag), “Tengo dos ejemplares de ‘rondaies mallorquines’. Una, del año 1916 y 1941. Jordi des Recó (Antoni M. Alcover, Pre…)” (Juana Pujol), “La meva padrina nasqué a l’any 1911 i ens contava ‘L’amor de les tres taronges’ i ‘La flor romanial’. Mu mare també les contà qualque vegada i jo, qualque pic, les contava a la meva filla, de més petita” (Xesca Moll), “’En Joanet de sa guerra’!” (Miquel Barceló), “’La flor romanial’, sobretot, i em feia por.

‘Sent olor de carn humana[2] i en menjarem tota sa setmana’” (Xisca Pi), “’Es gegant i es geperut’” (Carme Andreu).

En el grup “Dialectes”[3], el 4 de desembre del 2022 i en acabant ens plasmaren “’El conte del mig pollet’, que se’n van a les festes de Beniatjar, Vall d’Albaida, ‘La flor lliri blau’” (Llum Grau Borrás), “’El conte d’en Mejanet Pelacanyes’. No el recordiu[4] gaire, sortien les taules de multiplicar. Era un nen trapella” (Lidia Gratacós), “Ses rondalles mallorquines d’en Jordi des Recó” (Catalina Bernat Sastre), “Ni la meva àvia, ni la mare em varen contar mai cap conte. El pare ens contava les rondalles. També ho feia una cosina gran, per entretenir-nos” (Antònia Cabot), “’El conte de les tres taronges’. Era el que més m’agradava…” (Maripepa Brustenga), “L’àvia materna era qui ens explicava més històries. Sovint, eren coses verídiques que li havien passat, a ella, quan era petita, però ho sabia amanir molt bé i ens tenia bocabadats. Sempre li demanàvem que ens expliqués aquella o aquella altra” (Rita Carbó Serra), “L’àvia paterna ens explicava ‘El cigronet’ i afegia ‘que, a mi, m’havien sobrat sota una col de l’hort del veí’” (Neus Soler Rodríguez), “La meva àvia me n’explicava, sovint, un que feia moooolta por. ¿Algú el sap? El de la minyona que li va prendre un anell a la seva mestressa?” (Carme López Borràs), “Els meus pares es varen casar i volien una nena. El meu avi va anar a l’hort, passava un avió i em va tirar a mi. Ja varen tenir una nena!!!!!” (Rosa Cortina Mercader[5]), “A jo, les rondalles mallorquines m’agradaven molt i era quan em quedava quieta i embadalida” (Catalina Conti Negre), “Només en recordo una de l’avi matern. Alguna vegada que fèiem vida conjunta o el visitàvem, si era a l’hivern, ens posàvem entorn la llar de foc i ens contava alguna facècia que ens feia gràcia. (…) Me n’ha vingut una a la memòria, facècia, més que no pas conte, que ens explicà en certa ocasió. Deia: ‘Jo caic, jo caic’ i ens ho anava repetint encaterinant-nos ‘Jo caic, jo caic’ i, quan ens tenia prou encantats, sense que ens n’adonéssim, agafava un tió petit, cremant i el llançava xemeneia amunt, tot dient, amb una certa estridència ‘Cau, dimoni, caigui!!’. I, en esclatar sobre el caliu, escampava una sèrie d’espurnes roentes que ens feien saltar del seient esbalaïts. A ell, li cabia un pa a la boca, de la rialla” (Ricard Jové Hortoneda).

Finalment, dir-vos que, aquesta vesprada hem trobat unes línies del llibre «Àngels i monstres: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda», de fa poc i escrit per Antoni Maestre Brotons, en què l’autor exposa unes pàgines interessants sobre el matriarcalisme en la família catalana (pp. 30-31). Es pot llegir en Google escrivint prèviament «la Catalunya matriarcal».

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Cal dir que AnaMaria Banaag, en un primer comentari en forma de foto, ens exposà sis toms, dels més de vint, de rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i publicats per Editorial Moll o bé per Institució Francesc de Borja Moll. Els membres de l’esmentada institució, des del 2015, són els continuadors de l’edició que feia la històrica editorial, la qual s’havia creat en 1934.

[2] Aquest detall de la carn humana també figura en algunes rondalles de Pineda de Mar, arreplegades per Sara Llorens, a principis del segle XX, i que podem llegir en l’obra “Rondallari de Pineda”, de Josefina Roma.

[3] Hem inclòs u dels comentaris, però no en conjunt amb els altres, pel seu interés: “’Una vegada, un noi es va enamorar d’una noia però, abans de comprometre’s, volia saber si la jove era polida (neta) i la va posar a prova. Va dir-li que el seu cavall s’havia fet una ferida i, per curar-la, necessitava borró d’aquell que es feia a sota el llit. I ella li contestà que a casa seva n’hi tenien molt. Aleshores, el festejador se’n va desdir’… La meva mare era nascuda l’any 1920” (Rosa Cortina Mercader).

[4] Textualment.

[5] En aquest cas, es tracta d’un conte per a explicar el naixement de la xiqueta.