Arxiu d'etiquetes: la dona en la família matriarcal

“Arrelades a la terra”, les dones i el sentiment de pertinença a la terra i la maternitat

General, , , ,

Començarem amb el relat “Arrelades a la terra” (https://relatsencatala.cat/relat/arrelades-a-la-terra/1075541), de Neus Marín Cupull i publicat en la web “Relats en català” el 13 de gener del 2024, a què accedírem l’endemà. Amb lleugers retocs, diu així:

“Res feia pensar que passaria alguna cosa especial en aquell bosc frondós, quan els rajos de sol es feien pas entre les branques, mentre una xemeneia fumejava, els ocells piulaven, les fulles ballaven al compàs de la brisa i una cascada queia damunt d’un petit gorg on el so de l’aigua era la banda sonora d’un indret encantat.

Però la veritat era que havia arribat el moment i només ho sabia l’àvia de la Gisela. Amb ulls cansats, va despertar-la i li va ordenar que baixés a la cuina a esmorzar. (…).

Ja a taula, l’àvia (…) Repetia que s’estimava el bosc, també es justificava de la mort de sa mare, però un pacte era un pacte i el preu era elevat quan es tractava de complaure a la natura. Aleshores, li va dir que la mort vindria avui, que no patís, només seria una metamorfosi de la vida. (…) l’àvia (…) li explicava que tres generacions havien viscut per protegir aquell indret. I ara, de mica en mica, les tres generacions tornarien al seu lloc, per donar pas a les següents.

Van sortir de la cabana i van caminar per un corriol que les endinsava en el bosc, l’àvia deia que la van escollir per ser la gran i tenia l’obligació d’acompanyar-la fins al final. Quan van arribar al petit gorg, amb cautela, va ajudar a la Gisela a asseure’s a la vora de l’aigua, tal com ho havia fet amb la filla i ara ho faria amb la neta, perquè, després, ho hauria de fer sola. La Gisela, molt adolorida, va mirar-la als ulls i li va preguntar: què som? L’àvia va respondre amb orgull que eren les protectores, criatures de la natura, i mentre la bressolava amb tendresa, els peus de la Gisela s’arrelaven a la molsa, a la terra i el seu cos es fonia fins a convertir-se en aigua”.

Entre els comentaris que plasmaren a l’autora, n’hem triat aquests: “Els orígens. Un relat curós al voltant de la vida i la natura, amb una riquesa i imaginació extraordinària.

Sensibilitat, emoció, tendresa” (Rosa Gubau), “”M’agradaria… Tornar a la terra, com es descriu al relat, sense taüt ni nínxol, només fusionant-te amb la natura, com ho fa la Gisela. Un text senzill” (llpages),

Com podem veure, aquest relat empiula amb trets matriarcalistes, com ara, la dona com a protectora de la terra, com a mare, la sensibilitat favorable a la terra i a la figura de la mare. Igualment, aquest escrit és favorable a la velleta (l’àvia), el matriarcalisme en el tema dels pactes (“un pacte és un pacte”), que la dona té la darrera paraula com també la mare i la Mare Terra (“es tractava de complaure a la natura”) i, com captem, la dona és la transmissora de la cultura tradicional.

Afegirem que és una narració ambientada, si més no, simbòlicament, en l’hivern, en el mes de desembre: s’ajunten la mort (això és, el dia de més foscor de l’any) i les llavors que colga el llaurador en la sembra (o siga, l’esperança en el demà, per exemple, per mitjà del naixement del Nen Jesús uns dies després del moment de major obagor de l’any).

Finalment, es plasma la funció de bressol (no sols respecte als nens, sinó de la terra on reposen les cendres dels avantpassats), sinó del sentiment de pertinença a la terra: la padrina “li explicava que tres generacions havien viscut per protegir aquell indret”, lloc on també arraïlarien les noves generacions. Per això, al capdavall, l’autora comenta que, mentres que l’anciana la bressolava (un tret que, ací, té a veure amb la maternitat), els peus de la neta arrelaven i, més encara, es convertia en aigua, u dels trets en nexe amb la dona, amb lo femení, junt amb la terra, en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: D’ara en avant, per a facilitar l’estudi, emprarem el blog “Mèlpita” per a la gran majoria de les entrades sobre matriarcalisme: https://matriarcalisme.blogspot.com.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“L’àvia materna era qui ens explicava més històries” (Rita Carbó Serra)

General, , ,

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Cultura mallorquina”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment també ens afegiren“’L’amor de ses tres taronges’, ‘En Toni Gariguel·lo’, ‘En Joanet de l’Onso’, ‘Es set missatges’, ‘Na Blancaflor’, ‘Es drac d’en Coca’ i altres tantes que jo també he contat a ses meves filles” (Tolito Alaroné), “Todos estos”[1] (AnaMaria Banaag), “Tengo dos ejemplares de ‘rondaies mallorquines’. Una, del año 1916 y 1941. Jordi des Recó (Antoni M. Alcover, Pre…)” (Juana Pujol), “La meva padrina nasqué a l’any 1911 i ens contava ‘L’amor de les tres taronges’ i ‘La flor romanial’. Mu mare també les contà qualque vegada i jo, qualque pic, les contava a la meva filla, de més petita” (Xesca Moll), “’En Joanet de sa guerra’!” (Miquel Barceló), “’La flor romanial’, sobretot, i em feia por.

‘Sent olor de carn humana[2] i en menjarem tota sa setmana’” (Xisca Pi), “’Es gegant i es geperut’” (Carme Andreu).

En el grup “Dialectes”[3], el 4 de desembre del 2022 i en acabant ens plasmaren “’El conte del mig pollet’, que se’n van a les festes de Beniatjar, Vall d’Albaida, ‘La flor lliri blau’” (Llum Grau Borrás), “’El conte d’en Mejanet Pelacanyes’. No el recordiu[4] gaire, sortien les taules de multiplicar. Era un nen trapella” (Lidia Gratacós), “Ses rondalles mallorquines d’en Jordi des Recó” (Catalina Bernat Sastre), “Ni la meva àvia, ni la mare em varen contar mai cap conte. El pare ens contava les rondalles. També ho feia una cosina gran, per entretenir-nos” (Antònia Cabot), “’El conte de les tres taronges’. Era el que més m’agradava…” (Maripepa Brustenga), “L’àvia materna era qui ens explicava més històries. Sovint, eren coses verídiques que li havien passat, a ella, quan era petita, però ho sabia amanir molt bé i ens tenia bocabadats. Sempre li demanàvem que ens expliqués aquella o aquella altra” (Rita Carbó Serra), “L’àvia paterna ens explicava ‘El cigronet’ i afegia ‘que, a mi, m’havien sobrat sota una col de l’hort del veí’” (Neus Soler Rodríguez), “La meva àvia me n’explicava, sovint, un que feia moooolta por. ¿Algú el sap? El de la minyona que li va prendre un anell a la seva mestressa?” (Carme López Borràs), “Els meus pares es varen casar i volien una nena. El meu avi va anar a l’hort, passava un avió i em va tirar a mi. Ja varen tenir una nena!!!!!” (Rosa Cortina Mercader[5]), “A jo, les rondalles mallorquines m’agradaven molt i era quan em quedava quieta i embadalida” (Catalina Conti Negre), “Només en recordo una de l’avi matern. Alguna vegada que fèiem vida conjunta o el visitàvem, si era a l’hivern, ens posàvem entorn la llar de foc i ens contava alguna facècia que ens feia gràcia. (…) Me n’ha vingut una a la memòria, facècia, més que no pas conte, que ens explicà en certa ocasió. Deia: ‘Jo caic, jo caic’ i ens ho anava repetint encaterinant-nos ‘Jo caic, jo caic’ i, quan ens tenia prou encantats, sense que ens n’adonéssim, agafava un tió petit, cremant i el llançava xemeneia amunt, tot dient, amb una certa estridència ‘Cau, dimoni, caigui!!’. I, en esclatar sobre el caliu, escampava una sèrie d’espurnes roentes que ens feien saltar del seient esbalaïts. A ell, li cabia un pa a la boca, de la rialla” (Ricard Jové Hortoneda).

Finalment, dir-vos que, aquesta vesprada hem trobat unes línies del llibre “Àngels i monstres: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda”, de fa poc i escrit per Antoni Maestre Brotons, en què l’autor exposa unes pàgines interessants sobre el matriarcalisme en la família catalana (pp. 30-31). Es pot llegir en Google escrivint prèviament “la Catalunya matriarcal”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Cal dir que AnaMaria Banaag, en un primer comentari en forma de foto, ens exposà sis toms, dels més de vint, de rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i publicats per Editorial Moll o bé per Institució Francesc de Borja Moll. Els membres de l’esmentada institució, des del 2015, són els continuadors de l’edició que feia la històrica editorial, la qual s’havia creat en 1934.

[2] Aquest detall de la carn humana també figura en algunes rondalles de Pineda de Mar, arreplegades per Sara Llorens, a principis del segle XX, i que podem llegir en l’obra “Rondallari de Pineda”, de Josefina Roma.

[3] Hem inclòs u dels comentaris, però no en conjunt amb els altres, pel seu interés: “’Una vegada, un noi es va enamorar d’una noia però, abans de comprometre’s, volia saber si la jove era polida (neta) i la va posar a prova. Va dir-li que el seu cavall s’havia fet una ferida i, per curar-la, necessitava borró d’aquell que es feia a sota el llit. I ella li contestà que a casa seva n’hi tenien molt. Aleshores, el festejador se’n va desdir’… La meva mare era nascuda l’any 1920” (Rosa Cortina Mercader).

[4] Textualment.

[5] En aquest cas, es tracta d’un conte per a explicar el naixement de la xiqueta.