I és que, el rei Felip V, en 1714, “podía renunciar a quasi tot; el quasi innegociable per aquest monarca era la submissió total de Catalunya al seu absolutisme” (p. 251), com es tradueix en aquestes paraules seues: “Y en la inteligencia de que por lo que mira a fueros ni a leyes municipales para los catalanes, no piensa S. M. contestar, ni debe Francia, ni S. M. Xma. dar oídos a proposición alguna en orden a esto, mayormente siendo (como serán) aquellos rebeldes conquistados por la fuerza” (p. 251).

En la mentira del geni castellà de què ja parlava Francesc Eiximenis (en el segle XIV), hi ha que, “en la capitulació de Barcelona, Berwick[1] va acceptar de respectar la vida i les hisendes dels seus habitants, a més a més de prometre que la ciutat no seria saquejada, promeses que no varen complir el mariscal ni, menys encara, Felip V” (p. 257).

Això portà que, de París estant, la cort francesa tingués curiositat “en ver que disposiciones se darán en esa Corte para que en ningun tiempo puedan ser más que míseros esclavos los obstinados catalanes” (p. 259). ¡Quant canviaria la manera de pensar de molta gent de tota la Nació catalana si aquests mots (com molts més) eixissen a la llum i fossen a l’abast del Poble i de qualsevol polític, i com canvia la visió de la Història quan les lliges després de segles i d’anys d’ensenyament limitat a transmetre lo castellà i a tractar d’ocultar lo que no ho és! ¡No debades, un dia, un oncle meu, mentres arreplegava garrofes junt amb una germana meua i altres persones, quan la meua germana va veure unes quantes garrofes que restaven (a pesar d’estar pràcticament acabada la collita), li digué que les deixàs, perquè… “Més es perdé en Almansa”!

I, si així eren els catalans (i podem intuir que també bona part dels valencians, encara que, per exemple, la posició d’alts càrrecs de l’Església, del segle XVI en avant, com a germans dels catalans), en “La traïció anglesa”, també se’ns exposa sobre els habitants de les Illes Balears, com ara, en paraules del general anglés Stanhope, ambaixador, qui es va mostrar sorprés de “oír quejas y malas satisfacciones en lugar de gracias y agradecimientos, que le parecía de poco momento los privilegios de los Mallorquines, y muy diferentes de los de los Catalanes, y que si estos últimos se habían también pedido en uno de los Artículos del proyecto, no era en rigor contraria esta instancia, a lo que el mismo Tratado Estipulado en Utrecht sobre la Evacuación de la Cataluña, y de las Islas de Mallorca y Ibiza se habían empeñado la Inglaterra y la Francia de emplear sus buenos oficios en favor de los privilegios de los Catalanes” (p. 291), si bé la diplomàcia castellana “sempre amagava que el punt novè del tractat d’evacuació concedia la conservació dels privilegis als catalans” (p. 291).

Però la cosa no fineix ací, puix que l’ambaixador Stanhope, en relació amb la reina britànica Ana, afegia, textualment, que “Me explayé en hacerle conocer que no solo el honor y el interés del Rey de España le havia empeñado en no consentir jamás en privilegios contra su Soberania y decoro, pero que toda la Europa tenía interés y conveniencia en este importantísimo punto, y mucho más la Inglaterra por seguirse el beneficio común que reducida la España a seguir unas mismas leyes, resultaba mayor en la autoridad del Rey la independencia de la Corona tan decantada por todos los autores de la Guerra pasada, y que hoy día quisieran perturbar las Paces presentes” (pp. 291-292). ¿No ocorre ara, lo mateix, però més de tres segles després? Els autors del llibre “La traïció anglesa” addueixen que “Els diferents governs britànics sempre van mantenir com a objectiu irrenunciable obtenir els millors avantatges comercials que fos possible, mentre que la prioritat de Felip V era aconseguir el poder absolut a tots els seus regnes” (p. 292), una actitud monàrquica clarament patriarcal i que, com posa el marqués d’Asfeld (tocant a la conquesta de l’illa de Mallorc), en un text dirigit al rei Felip V, “no hay mayor seguridad por los príncipes que la devoción de sus vasallos” (p. 303), unes paraules que no lliguen amb lo matriarcalista i sí amb lo patriarcal, tan propi de la cultura castellana (la llengua castellana i tot).

Altrament, el rei aniria més lluny i, així, “La fúria absolutista de Felip V també es desfermaria contra els habitants de Mallorca i Eivissa. Una vegada nomenat capità general el marquès de Lede, es van anul·lar les institucions pròpies de les Illes i es va aprovar un decret de Nova Planta. Es van cremar els títols, drets i privilegis dels comuns i els particulars. Una munió de persones va ser bandejada” (p. 307). Ben mirat, Antoni Muñoz i Josep Catà exposen un llistat de més de mitja plana amb gent que veié capgirada la seua vida, per exemple, perquè els destinaren a llocs completament distints culturalment i de Castella o bé perquè foren empresonats (l’enginyer català Geroni Cavanes) o desterrats (l’oficial Salvador Trullols). És clar que aquesta història no es conta en els llibres escolars, ni en moltíssims que apleguen a les universitats. Ara bé, u dels objectius que ens fixem moltes dels qui som en pro de l’ensenyament del català i de la difusió de la cultura valenciana d’arrels catalanes, és oferir detalls com aquests, de manera que els lectors i també els oïdors puguen accedir-hi, en compte de fer possible que romanga en l’oblit.

I cal remarcar que “Totes aquestes persones, i moltes altres desconegudes per nosaltres, foren bandejades de les Illes després de promeses conciliadores d’Asfeld i de la cort de Madrid. El marquès de Lede va dir sobre ells: ‘Pues se hacía indispensable semejante castigo, para contener la libertad de estos fanáticos, cuyo número es en exceso, y creo que antes de pocos días me será preciso desterrar otros’”. Que, a hores d’ara, i escric aquestes línies el 23 de març del 2020, enmig d’una pandèmia per coronavirus, el govern espanyol, encapçalat per un castellà junt amb un vicepresident també castellà (ambdós nascuts en la província de Madrid) donen ales abans perquè aquest tema mèdic vaja dirigit, en bona mesura, per càrrecs militars (com si es tractàs d’una batalla cos a cos), mentre que el president català, Quim Torra, done preferència a científics i escolte les veus de gent que domina el tema del punt de vista mèdic i científic, diu molt sobre si la cultura castellana és oberta al saber i a la raó o si, per una altra banda, ho és la nostra (la qual sí que és receptiva a la implicació de tota la població, pel seu esperit matriarcalista, i a una actitud pactista i d’obertura als altres i a acollir). La meua resposta, com la de molts científics que ja han presentat el tema al president del govern espanyol, és clarament favorable a lo matriarcalista (cosa que no exclou la ciència, ni l’esperit emprenedor, tan presents en la història de la Nació catalana, amb molta tendència a la democràcia directa).

Això explica que Antoni Muñoz i Josep Catà, un poc abans de les conclusions del llibre “La traïció anglesa”, comenten, amb un toc manifestament esperançador, que “Finalment, tant Felip V com els diferents governs anglesos havien aconseguit els seus respectius objectius, però a quin preu! L’anomenada Guerra de Successió espanyola, pel que feia a les dues corones, havia acabat i havia destruït un sistema polític sobirà a Catalunya, Aragó i València, que, en altres circumstàncies, hagués pogut evolucionar cap a formes de govern parlamentari. Al cap i a la fi, com molt bé afirma Carme Pérez Aparicio, ‘la guerra va ser l’excusa per a abolir el règim polític’. El camí de la llibertat catalana va quedar brutalment estroncat pel ‘derecho de conquista’, però res no és etern” (p. 308).

A tot això, podríem agregar unes paraules del músic, filòleg i activista mallorquí Biel Majoral, tretes de l’apartat “Taula rodona 2. Danses rituals i de figures”, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears”, celebrades en Manacor en 1997, qui expressa amb encert un fet que molts no deixem a banda: “ens han educat des de fa 300 anys, (…) són 1715[2] cap aquí, l’educació l’han feta una gent que no tenia el mateix concepte de cultura que nosaltres i ens han educat al seu aire i nosaltres hem pogut mantenir i hem pogut sobreviure amb un tipus de cultura encara que l’hàgim conservada poquet, poquet, poquet però encara l’hem conservada” (p. 323). Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Notes: [1] Jacques Fitz-James Berwick (1670-1734), duc de Berwick.

[2] Quan Mallorca i Eivissa caigueren en mans de les tropes borbòniques.