Música matriarcal en el llibre «Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969).
En aquesta obra, hi ha rondalles en què apareix el tema musical i, fins i tot, cançons. Així, en la contarella “El poder del cant”, comença dient que, “Al primer decenni del segle [ XX], Nofre era un sabater de bona anomenada. (…) Quan comença una cançó catalana del temps vell, la seva filla, que les té ben apreses, canta a mitja veu, fins que es despunti un cant tan clar que ni un passarell. (…) Nofre, per als més joves, cantava ‘La Margarideta rega l’enfalga’ i una rondalla encadenada: ‘Vaig dir a la vella que me dongui coca’. L’Angelica era somniosa…” (pp. 444-445 i 447).
En un passatge de la plana 447, dues dones (la Caterineta i l’Esperança), ja d’edat, són collint olives i na Caterineta diu a n’Angelica:
“-(…) Canta, filla, que ja te seguirem. Per te donar cor, cantaré primer corrandes d’Illa i dels voltants:
‘A Illa, són les boniques, les nines de Sant Miquel;
a Bula, són les trempades, si son molt escampillades;
a Rodés, les salta-rocs han sentit el violí;
a Vinçà, les rovellades, totes s’han arramassades.
Les minyones de Corbera,
si ne van de cinc en cinc,
porten flocs a les sabates
per enganyar els fadrins’.
-Rebràs una pedregada d’olives, Caterineta: mira que n’hi ha una que ve de Corbera ací; i una de Vinçà.
-Ja ho sé que fan pler de mirar, prova que la corranda pot ser mentida -respon la cantaire-. Ara, Angelica, t’escoltem.
I, d’un oliu, s’aixeca la veu d’or:
‘Quan jo n’era petiteta,
en tenia molt, d’aimadors;
i ara, que sóc grandeta,
jo ne tinc fora que dos:
lo un és un fadrí sastre;
l’altre n’és un teixidor.
Me’n vaig a l’horta de mon pare,
jo ne culli un ram de flors.
Si doni les flors al sastre,
el teixidor serà fellós.
Ni sé com voleu que faci,
si tots dos em tenen l’amor’” (pp. 448-449).
Sobre aquesta composició, hi ha una nota (p. 448) que, per exemple, posa “Al mecanoscrit de 1962, la Mancineta cantava una altra cançó del mateix capítol: ‘De matinet, em vaig llevar… Rossinyol, bon rossinyol, quin consell me vols donar’”.
Tornant al camp de les oliveres, Simona Gay afig “I, sense esperar més, comença ‘El pardal’ que la colla canta d’una sola veu: ‘Voldríem oir Tot a vora de la mar’ prega la Caterneta. D’aquesta cançó encativadora, se’n destaca una estrofa:
Mariner se posa a cantar
cançons molt belles (bis)
i, amb el cant del mariner,
s’ha adormideta,
s’ha adormideta” (p. 448).
Quant a aquesta cançó, al capdavall del relat, capim que la xicota (l’Angelica) és abraçada per una dona i que la jove salva l’home: “Entenia que val més una minyona fresca, honesta i valenta (…):
-T’has ben llestat la promesa Jaume.
Ell explicà el miracle de la cançó que l’havia guarit d’un mal d’amor per li fer trobar l’amor vertadera” (p. 450).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.