Arxiu mensual: juliol de 2024

Maternitat i la dona com a educadora, amb molta iniciativa i en nexe amb lo terrenal

General, , , ,

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i molts trets matriarcalistes, i que figura en l’entrada “’El pou, l’origen’: poema dedicat a la meua mare” (https://passalavidapassa.blogspot.com/2015/04/el-pou-lorigen-poema-dedicat-la-meua.html), en el blog “Passa la vida”, de Maria Josep Escrivà, diu així:

“EL POU. L’ORIGEN

La meua mare és sàvia.
destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d’una hora lluny el cor de les persones”.

 

Per tant, copsem una dona amb molta espenta, amb molta facilitat per a posar-se en la pell de l’altre.

A més, la filla addueix que la mare és
“Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer”.

 

A banda, la mare de Maria Josep Escrivà, com moltes dones nascudes abans de 1920 i, com si es tractàs d’una comare, enllaça amb la terra (a qui està agraïda) i, de pas, amb la maternitat (simbolitzada, ací, pel pou, com ho podria fer, per exemple, per una cova):
“N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —‘què et sembla…!’— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents”.

 

En aquests versos, també es reflecteix la facilitat que tindria per a fer possible que hi hagués aigua, tret que podríem empiular, igualment, amb qui en té per a que cada persona puga aportar a la societat lo que millor té, el seu punt fort. Adduirem que, a més, enllacen diversos trets femenins i matriarcalistes: la terra (el pou), lo interior (el pou) i lo maternal (ací, el pou i, per descomptat, el naixement del nadó, representat per la marjal amb aigua).

Altres detalls que podríem relacionar amb el matriarcalisme, amb la dona i amb lo fosc, figuren quan Maria Josep Escrivà exposa sobre el conhort (que té a veure amb la tardor) i sobre la mort (la qual encaixa amb l’hivern):

“Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: ‘Què faig i què no faig
i tingueu pietat de nosaltres’. (…)”.

 

Finalment, Maria Josep Escrivà posa

“(…). Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe, 
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:

l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser
apèndix i ella va ser pou, origen
mare de vitalícia fortuna”.

 

I, per consegüent, lliga la fe amb la maternitat (el melic que l’escriptora compartia amb la mare el compara amb eixe vincle que encara té amb la mareta) i, així, perviu la relació entre la progenitora (el pou) i la filla (l’apèndix).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“La Cova de les Encantades”, dones, maternitat i matriarcalisme

General, , , , ,

Bon dia,

Tot seguit, exposem (amb alguns retocs) una entrevista en què es tracta un tema que captem en moltes llegendes en llengua catalana: la cova (ací, de les encantades), sinònim de caverna, de santuari, d’úter.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

 

 

Notes: Aquest és l’enllaç d’aquesta entrevista en el diari “El PuntAvui”, del 5 de maig del 2024: https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2413806-la-cova-de-les-encantades-es-l-unic-santuari-dels-laietans.html, a què accedírem el mateix dia.

Hui se celebra la festivitat dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, patrons dels llauradors, dels pagesos i dels hortolans. També són molt coneguts com Sant Nin i Sant Non; en Cullera i Sueca, dues poblacions valencianes de la Ribera Baixa, com els Benissants. I, en algunes poblacions de les Illes Balears, com Sant No i Sant Ne.

Són una part més del matriarcalisme mediterrani.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

****

PATRIMONI

PREMIÀ DE MAR – 5 maig 2024 2.00 h

RAMON COLL

ARQUEÒLEG. AUTOR D’ ‘EL SANTUARI IBÈRIC DE LA COVA DE LES ENCANTADES DEL MONTCABRER’

“La cova de les Encantades és l’únic santuari dels laietans”

 “Hi ha un element clau en la història de les religions que és que el lloc sagrat: tu no el trobes, se’t revela en molts aspectes”

 “Al triangle que formen Montcabrer, Burriac i Argentona, ha sorgit la major concentració de llegendes de la comarca”

 

Quan no s’aconseguia eliminar el lloc sagrat pagà, l’Església el demonitzava

TERESA MÁRQUEZ – PREMIÀ DE MAR

L’arqueòleg Ramon Coll va gua­nyar l’accèssit del premi Iluro de Mono­gra­fia Històrica de Mataró del 2022 per un tre­ball sobre un dels indrets clau en els ini­cis de la reli­gi­o­si­tat a la comarca del Maresme. En donen fe 2.400 anys de culte con­ti­nuat i d’ori­gen d’algu­nes de les lle­gen­des més cone­gu­des de la zona.

Quan va entrar en con­tacte amb la cova de les Encan­ta­des?
L’any 1986, em van ense­nyar uns mate­ri­als ibers pro­vi­nents d’aquell lloc i em van sem­blar prou interes­sants per apro­par-m’hi amb un grup de gent. Un d’ells recordo que ja va insi­nuar ales­ho­res que era un san­tu­ari, però, tot i donar-li la raó, també vaig tenia clar que calia demos­trar-ho. No era una feina menor, perquè durant molts anys tota la inves­ti­gació vin­cu­lada al món ibèric con­si­de­rava que qual­se­vol tro­ba­lla estava rela­ci­o­nada només amb un assen­ta­ment, perquè es creia que tots vivien en poblats, cosa que amb el temps s’ha demos­trat que no era així. La cova era un lloc que havia patit un espoli inten­siu. Calia actuar amb rapi­desa, com a mínim per docu­men­tar el jaci­ment.
Una pri­mera i crec que única exca­vació.
Sí. Vam fer una actu­ació l’any 1993, con­cen­trada i divi­dida en 19 qua­dres, tots fora de la cova, perquè a dins no hi ha cap sedi­ment. Totes les ofre­nes i el ritu­a­lisme es fan davant de la cova, tant en època ibèrica com després. De fet, sem­pre se n’ha dit cova san­tu­ari, quan en rea­li­tat és un san­tu­ari amb cova. A les coves san­tu­ari, nor­mal­ment, tot el mate­rial ofre­nat és dins i majo­ritària­ment escàs. Aquí a Cabrera, no, perquè, a banda de tro­bar les ofre­nes fora, la quan­ti­tat de mate­rial és acla­pa­ra­dora. És un lloc de culte, això sí, i de moment sabem que és l’únic i gran san­tu­ari que tenien els laie­tans, i estem par­lant d’un poble que s’este­nia pel Maresme, els dos Valle­sos, el Baix Llo­bre­gat i el Bar­ce­lonès.
Com es cons­tata que és un lloc de culte?
Per la qua­li­tat i la pro­porció de la vai­xe­lla que s’hi troba. Als llocs de culte, acos­tuma a ser més fina, més de luxe, l’ofrena que feia la per­sona devota a la divi­ni­tat de torn a canvi que li con­cedís alguna cosa. És el quid pro quo dels romans, dono perquè em donis. Ofre­nes que bé són agraïments per la gràcia rebuda, o bé són paga­ments per avançat per rebre-la. Hem de tenir en compte que la cova de les Encan­ta­des ja s’uti­lit­zava a l’edat del bronze, amb un seguit de mate­rial que així ho cer­ti­fica, però no és sufi­ci­ent per asse­gu­rar que ja lla­vors era un lloc de culte. És un espai estrany, perquè es troba en un lloc amb un pen­dent de 45 graus, és inha­bi­ta­ble… Però la fixació de la població per aquest espai des de temps antics és inne­ga­ble. Els ibers no són els pri­mers a uti­lit­zar la cova, i tre­ba­llem amb la hipòtesi que loca­lit­za­ven aquests llocs, els inter­pre­ta­ven com a estada dels avant­pas­sats i hi vin­cu­la­ven el seu culte.
Arri­bar-hi no és fàcil. És habi­tual que els san­tu­a­ris esti­guin en llocs tan poc acces­si­bles?
Hi ha un ele­ment clau en la història de les reli­gi­ons, que és que el lloc sagrat tu no el tro­bes, se’t revela, en molts aspec­tes. La cova de les Encan­ta­des com­pleix amb aquests requi­sits perquè és un pai­satge grandiós i sin­gu­lar i hi ha una mun­ta­nya que s’avança cap al mar. És fàcil d’ima­gi­nar que algú hi va veure allà la mani­fes­tació d’una o més divi­ni­tats.
Una divi­ni­tat vin­cu­lada a la terra, no?
Qual­se­vol culte o religió s’estu­dia a par­tir de dos grans ele­ments: la mito­lo­gia i el ritual. Aquí només conei­xem una part del ritual, i pots anar deduint en funció del mate­rial que tro­bes. El san­tu­ari comença a fun­ci­o­nar de manera regu­lar des de la pri­mera mei­tat del segle IV aC fins pràcti­ca­ment aca­bant el segle II dC. També hi ha altres ofre­nes fins gai­rebé l’actu­a­li­tat. Això són 2.400 anys de culte con­ti­nuat que el con­ver­tei­xen en el més impor­tant del Maresme! Jo tre­ba­llo amb la hipòtesi que estava vin­cu­lada al san­tu­ari de Can Modo­lell de Cabrera, que comença a fun­ci­o­nar quan la cova de les Encan­ta­des entra en declivi. A Can Modo­lell, però, hi ha epi­gra­fia, cosa que a la cova no n’hi ha. Cre­iem que a les Encan­ta­des es retia home­natge a una divi­ni­tat feme­nina, de la fecun­di­tat i de la fer­ti­li­tat, cosa gens estra­nya en soci­e­tats agrícoles. Ara bé, aquesta divi­ni­tat feme­nina tenia un com­pany mas­culí del qual no sabem el paren­tiu, però en tenim constància perquè hem tro­bat ele­ments de culte en forma de toro, com ara unes banyes de bòvid fetes de ceràmica. Aquesta divi­ni­tat podria ser de tipus celeste, com els Baal dels cana­neus, que afa­vo­rien la pluja.
Quan es con­ver­teix en lle­genda la cova de les Encan­ta­des?
A par­tir de la pro­mul­gació del cris­ti­a­nisme com a religió ofi­cial i la pro­hi­bició de totes les divi­ni­tats paga­nes, s’afa­vo­reix l’apa­rició d’un seguit de fenòmens. D’una banda, alguns llocs de culte tra­di­ci­o­nal se san­ti­fi­quen i pas­sen a ser cris­ti­ans, perquè si una cosa té la religió popu­lar és que és molt tos­suda i con­ser­va­dora. Les auto­ri­tats eclesiàsti­ques havien de llui­tar amb el cos­tum, i sovint el que feien era escom­brar cap a casa: cons­truïen una ermita dedi­cada a la Mare de Déu o a algun sant i con­ver­tien el lloc pagà en un de cristià, man­te­nint així el culte. D’una altra banda, quan no s’acon­se­guia eli­mi­nar el culte, calia demo­nit­zar-lo, asse­nya­lar-lo com a fruit del maligne i pro­hi­bir al poble que s’hi apro­ximés. Com deia sant Agustí, els déus pagans són dimo­nis! D’aquí a crear històries amb brui­xes, encan­ta­des malig­nes i altres éssers fantàstics hi ha un pas. De fet, no crec que sigui casu­a­li­tat que al tri­an­gle que es forma entre el Mont­ca­brer, Bur­riac i el muni­cipi d’Argen­tona hagi sor­git la major con­cen­tració de lle­gen­des de la comarca.
No cal inter­ve­nir més en el jaci­ment? Ja se’n sap tot?
Sem­pre he defen­sat que val­dria la pena fer una exca­vació en extensió, però també reco­nec que demana mit­jans i esforços que fins ara no s’han acon­se­guit. L’actu­ació que vam fer va ser de les més difícils que recordo i en unes con­di­ci­ons molt com­ple­xes. Anys després de l’exca­vació, el 2007, hi va haver un gran incendi que va afec­tar la zona i quan hi vaig pujar l’erosió pro­vo­cada per les fla­mes havia dei­xat al des­co­bert més mate­rial. Fins i tot vam poder docu­men­tar peces que no havíem tro­bat en la pri­mera inter­venció. La gran quan­ti­tat de mate­rial demos­tra dues coses: que va ser un lloc de culte de llarga durada i que hi anava molta gent perquè era un lloc molt popu­lar.
La seva llarga vin­cu­lació amb l’indret de les Encan­ta­des feia obli­gat aquest estudi.
Sí, con­fesso que després de gai­rebé qua­ranta anys em feia autèntica ver­go­nya no haver enlles­tit la feina. Però en el meu descàrrec he de dir que es tracta d’un tre­ball molt laboriós i que abans d’enca­rar-lo ja sos­pi­tava que em duria molt de temps. I així ha estat. Dos anys de feina i mal­grat que ha tenia fetes totes les des­crip­ci­ons del mate­rial, tots els dibui­xos… però és que son més de 52.000 tros­sos de ceràmica estu­di­ats un a un. Tam­poc podia fer una publi­cació on només des­crivís mate­rial i calia fer-la atrac­tiva al lec­tor.
La pandèmia va ser el punt d’arren­cada, no?
Sí. El 14 de març del 2020, quan ens van tan­car a casa per la covid vaig veure clar que era el moment. Durant aquells pri­mers quinze dies de con­fi­na­ment m’hi vaig dedi­car de forma exclu­siva, després d’enlles­tir les tas­ques del museu, perquè es tracta d’una feina que et reclama tot o gai­rebé tot el temps que tin­guis. La meva intenció ini­cial era pre­sen­tar l’estudi al Premi Iluro del 2021 i no vaig arri­bar a temps i al 2022 hi vaig arri­bar jus­tet.
Par­lant d’hipòtesis. Vostè defensa que el Mont­ca­brer, on hi ha la cova, ja surt res­se­nyat en docu­ments antics.
L’única cosa que puc fer és en base als indi­cis mate­ri­als inten­tar deduir què hi havia. Cer­te­ses no en tenim cap, però la hipòtesi més plau­si­ble per mi és que el Mont­ca­brer sigui el Pro­mon­tori de la Lluna del qual parla Claudi Pto­lo­meu al segle II a la seva Geo­grap­hia que situa entre Bae­tulo i Iluro i que la gent ha estat bus­cant durant segles, Per què no aquí? Els ele­ments hi son: lloc de culte, referències al toro i a la lluna, entre Bada­lona i Mataró.
Però per què dones encan­ta­des dolen­tes?
Perquè queda en el record la divi­ni­tat feme­nina antiga. Les dones encan­ta­des malig­nes no son altra cosa que les nim­fes del món clàssic. Fèmines que han trans­gre­dit algun pre­cepte i que han que­dat sota els efec­tes d’un poder ocult sovint maligne. La Cova de les Encan­ta­des també és cone­guda com a Cova de la Mala o Males Dones. De la Mala Dona perquè se la con­si­dera demo­nit­zada. Els topònims, en aquest cas, son molt reve­la­dors. Curi­o­sa­ment, allò que dèiem que la reli­gi­o­si­tat és molt con­ser­va­dora, a prop de la cova hem tro­bat mol­tes ofre­nes cris­ti­a­nes de prin­ci­pis del segle XX com ara rosa­ris i meda­lles. Pen­sem que eren, seguint el fil de les lle­gen­des, per fer fora el dia­ble, un exor­cisme vaja. Perquè la creença con­ti­nua sent que a Mont­ca­brer se gene­ren totes les tem­pes­tes que fan mal a l’agri­cul­tura. En aquest sen­tit, el 1707 el rec­tor de Vilas­sar de Dalt li envia una carta al bisbe dema­nant permís per ins­tal·lar supo­sa­da­ment la pri­mera creu que coroni la mun­ta­nya amb l’oració a Sant Benet i “con­tra etxi­sos i poder del dimoni”. Ara bé, vaig tro­bar docu­men­tació on cons­tava que ja hi havia hagut una pri­mera creu el 1565. Pot­ser n’hi havien hagut d’ante­rior i tot per llui­tar con­tra el dimoni que viu al Mont­ca­brer envol­tat de les brui­xes que son les seves ser­ven­tes (riu). Però fins i tot hi ha dis­cussió sobre si son brui­xes o divi­ni­tats endi­mo­ni­a­des…
En sabem prou dels ibers?
En sabem molt poquet, mal­grat que tenim constància que van ser un poble amb una impor­tant presència a la zona. En pri­mer terme perquè els autors clàssics van dei­xar poc mate­rial sobre el tema i en segon lloc perquè des­co­nei­xem quin és el seu idi­oma. No sabem què diuen i quan tro­bes un plom o un vas escrit no ho pots des­xi­frar. Ani­ria bé tro­bar una pedra de Ros­setta, tot i que hi ha estu­di­o­sos que s’hi estan esforçant molt per avançar en el conei­xe­ment de la llen­gua i la cul­tura ibe­res. Ens queda, però encara un llarg camí per recórrer.
El Maresme és prou sen­si­ble amb el seu lle­gat?
No crec que hi hagi cap lloc que ho sigui prou. Al Maresme tenim dos exem­ples prou recents: Ca la Madrona de Mataró, que volen tras­lla­dar i el jaci­ment del Roser de Cale­lla sota d’un super­mer­cat on les actu­a­ci­ons que es faran o que s’han fet son, com a mínim, dis­cu­ti­bles. Aquí tenim gent que ha llui­tat i que llui­tarà sem­pre per la defensa del patri­moni, però el pro­blema és pre­ci­sa­ment que hi hagi gent que hagi de llui­tar quan la pre­ser­vació està regu­lada per llei, encara que hi ha moments en què aquesta llei sem­bla paper mullat. El prin­ci­pal pro­blema és que les per­so­nes que deci­dei­xen ho fan sobre temes dels quals ho igno­ren pràcti­ca­ment tot i les seves deci­si­ons no son innòcues i les mouen deter­mi­nats interes­sos. Els vius tenim l’obli­gació de lle­gar les res­tes històriques en el millor estat pos­si­ble als nos­tres des­cen­dents. 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla, la casa pairal i la mare

General, , , ,

 

El sentiment de pertinença a la terra en poemes plasmats per Enric Duran i Tortajada (1895-1967).

Un altre poema en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra i que escrigué el valencià Enric Duran i Tortajada després de la guerra (en aquest cas, en 1947), és “Pàtria”, el qual figura en l’obra “Poesia patriotica valenciana. Antologia (1808-1996)”. Amb lleugers retocs, diu així:

“La sent reviure en l’horta maragdina,

quan el vent mariner

és oreig perfumat i l’opalina

llum de l’aubada envia el raig primer.

 

Quan el cel de blavor dolça, esvanida,

és com bell dosser clar;

quan el sol, que es remunta en bella eixida,

en l’espill s’emmiralla de la mar.

 

La sent reviure ací, en el meu paisatge

de perennals verdors;

en els ocells lleugers que en el boscatge

refilen entonant himnes i llors.

 

En l’aigua de la sèquia que mormola

un deliciós cantar;

en el riu que amb sonates de cargola

com serp d’argent cerca la blava mar”.

 

Com podem veure, abunden els trets relatius al camp, a la terra i a l’aigua (és a dir, amb lo femení): l’horta, el vent mariner, el boscatge, la séquia, el riu, la música, la serp. I, fins i tot, un color fosc: l’argent. A banda, predomina l’acte de rebre (ací, escoltar).

Tot seguit, en una línia pareguda, el poeta comenta que

“La sent viure en la pau de l’alqueria

-volva de blanca neu-

voltada de la verda simfonia

que als nostres camps dóna, magnànim, Déu.

 

En les nostres muntanyes que es retallen

sobre el cel transparent,

i en els estels brillants que s’emmirallen

del nostre llac en el mirall d’argent”.

 

 

Altra vegada, captem detalls que empiulen amb la dona: escoltar, la neu (que té a veure amb l’hivern, una de les dues estacions femenines i més fosques), la música, els estels (en nexe amb la nit i, així, amb la miqueta de claror enmig de l’obscuritat) junt amb el llac.

A continuació, Enric Duran i Tortajada passa a lo rural, on més predomina la llengua vernacla (ací, la catalana):

“La sent en nostres camps de meravella

-paisatge d’abundor-

i en la catifa bella que amb la rella

fa, enfonsant-la en la terra, el llaurador”. 

 

Cal dir que les paraules sobre la rella i el llaurador evoquen la tardor, estació del refrany “Llaura fondo i posa fems, i deixa córrer el temps”. 

Igualment, l’escriptor enllaça amb la figura de la fadrina, amb la del típic poble on la gent es coneix molt, on abunden arbres, ametlers…:

“En la cançó que canta la fadrina

de rossos cabells rulls,

valenciana amb flairor de rosa fina

i blau de cel puríssim en els ulls.

 

La sent al vore el poble, illa daurada

pel bes del sol -bes d’or-,

illa del poble meu, sempre voltada,

d’una mar, facetada, de verdor.

 

En el sonor volteig de les campanes

del meu vell campanar;

en les alegres cases hortolanes

blanques com florits arbres d’ametllar”.

 

 

En acabant, afig la tradició, i la relaciona amb la música, amb les rondalles, amb el passat i amb els costums. I, òbviament, inclou la figura del llaurador i el vincula amb u dels moments del dia que tenen a veure amb lo matriarcal: quan la vesprada es fa fosca. Diu així:

“La sent en les cançons i en les rondalles

de vella tradició,

que són -inestimables antigalles-

de la història i costums saba i ressò.

 

En el vell llaurador que al muscle l’eina

-corbella de segar-

torna del camp, vençuda ja la feina,

al recer amorós del seu fogar.

 

La sent en la nit nostra, perfumada

de flors de taronger;

nit tèbia, clara, pura i estelada,

de l’esperit i dels sentits deler”.

 

 

Ara bé: per a Enric Duran i Tortajada, la llengua és el fonament de la casa i de la vida diària en el poble i en la terra, de lo vernacle associat al matriarcalisme, llengua que comença a aprendre en la casa pairal, en companyia dels seus avis i, sobretot, de sa mare (qui, àdhuc, li ensenyà a pregar en llengua catalana, un detall que poques vegades figura en escriptors valencians nascuts a les darreries del segle XVIII o bé del segle XIX en avant):

“La sent reviure ací, en la meua casa

-vella casa pairal-,

en les arrels i saba de ma raça

que perdura en els segles, eternal.

 

En la casa on la filla i on l’esposa

-amorosa tendror-

omplen els àmbits d’una deliciosa

trilogia de pau, virtut i amor.

 

En la cambra, on naixqueren nostres avis,

i els meus pares, i els fills,

i on ma germana -Crucifix als llavis-

dels ulls tancà a la vida sos espills.

 

La sent en aquests àmbits on ressona

el meu dolç, bell parlar,

la llengua en què ma santa mare bona

en ma infantesa m’ensenyà a pregar.

 

En aquest foc, calor i convivència

de nostra vella llar;

en el caliu brusent que és persistència

de Pàtria, Fe i Amor al meu fogar.

 

En aquestos indrets -oh, terra nostra!-

d’Espanya ric joiell;

jardí de bells matisos gaia mostra,

tabac de flors i fruits, sempre tan bell”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones amb molta espenta, maternals, que emparen i que deixen empremta

General, , , , , , ,

Un altre poema relatiu a la maternitat, i que figura en l’entrada “MA MARE. Poesia de Miguel Ferrándiz Bataller (Aielo de Malferit 1877 – Ontinyent 1962)” (https://historiadeaielo.blogspot.com/2015/05/ma-mare-poesia-de-miguel-ferrandiz.html), publicat en la web “Història d’Aielo de Malferit” el 1r de maig del 2015. Fou escrit en 1932 i, amb lleugers retocs, diu així:

“MA MARE

     Que bona ma mare
i que santa que era!
La recorde a tota hora del dia,
i en ensomnis de nit se’m presenta
reprenent-me amorosa els mals actes
i mostrant-me del bé clara senda.

    Ara me’n recorde,
i ho recorde en pena,
dels mals ratos que li donava
en la mo infantesa,
i de les repressions,
plenetes d’afecte i paciència,
que per a educar-me
en donava ella”.

 

En primer lloc, el poeta empiula amb la mare i aprova l’educació que en rebé ell, fins i tot, en temes que no encaixen amb la cultura matriarcalista.

Tot seguit, Miguel Ferrándiz Bataller escriu sobre el servici que, en pro de l’ensenyament instructiu obligatori com també de l’eclesial, feia sa mare:

   “Quant de sacrifici
perquè mai perdera
ni un sol dia d’anar a l’escola
sens deixar de servir a l’església
i ajudar a missa
com a acòlit que era!
Car al temps que educar-me volia
en cristiana ciència.
Aspirava a que fóra al món útil,
Home de carrera”.

 

Nogensmenys, a continuació, la composició passa al camp matriarcalista (el paper de la dona en aquesta cultura, en la casa, la fortalesa de la mare, que ella portava la iniciativa, que ella menava la casa i que, àdhuc, la mareta era qui portava les claus). Aquests versos resulten interessants: copsem com seria la majoria de la societat valenciana nascuda a mitjan segle XIX (ja que el fill ho havia fet en 1877, un any abans que l’àvia paterna de ma mare, una dona forta i servicial):

    “La casa, de pau
i amor tota plena,
es mostrava orgullosa per tindre
a ma mare per ama i per reina.

     Era en el treball
sempre la primera,
sens mostrar fatiga,
sense oir-li queixa;
sent qui obria la porta de casa
tots los dies, com a més matinera,                                                                                                                       i la que darrere tots es gitava                                                                                                                                 i rodava la clau, sempre ella.

     Mai ociosa estava,
sempre fent faena:
que en la casa no en falta a la dona
que vol fer-ne i no sent la peresa!
ensenyant-nos així que el treball
és la millor senda
per alcançar la glòria
per a obtindre riquesa
per a aconseguir pau
en nostra consciència
i atényer la joia
que en ofereix la vida terrena”.

Tocant el darrer vers, caldria saber si vol dir “que n’ofereix” o bé “que ens ofereix”.

També enllaça amb el matriarcalisme el fet que la mare promoga més lo terrenal, la vida en la terra, detall en línia amb una dita molt estesa entre molts catalanoparlants nascuts abans de 1950: “Primer és l’obligació que la devoció”, això és, que no, per exemple, centrar la vida en les oracions religioses.

Afegirem que aquesta dona, com a mare, encaixaria molt bé amb els fills:

   “Tots los dies, abans de gitar-nos,
a l’amor de la llar ens congrega
i una part del rosari de la Verge,
que és la Mare de Déu, allí es resa.

     Quina fe tan viva!
Quina esperança tan forta i cega!
Oh quin amor sobrehumà que es respira
en obsequi a la que és del Cel reina!
I a sa protecció
tan valuosa, a sos fills ens entrega
perquè ens lliure en la nit de tot mal
i en son mant milagrós ens defenga.

     I tranquils ens gita,
I tranquil·la ens deixa,
dormint en lo llit,
després que mos besa”.

 

Com podem veure, la dona, no sols transmet tranquil·litat en els nens i en els xiquets, en aplegar la nit, sinó que afavoria que ells se sentissen protegits, emparats, sota un mantell miraculós.

   “I al vindre el nou dia,
a Déu ens entrega;
i a sa Mare i als àngels de guarda,
els demana que ens mostren la senda
que mos porte, segurs, a la glòria
que desitja i per als fills ens la prega.

     Que bona ma mare
i que santa era!
Tota encesa en el foc de l’amor,
per sos fills, ens vigila en paciència
per lliurar-nos de l’oci i dels vicis
que en les ànimes jóvens fan bretxa.
I, si ens veu apartats del camí
en què les virtuts fan fèrtil sembra,
ens reprèn de tal modo la falta,
mai no amb asperesa,
que el dolor se li mostra pels llavis
en la reprimenda
i ens obliga a plorar de vergonya
pel sentiment d’ella;
i son amor és l’imant prodigiós
que mos alça i mos torna a la senda
dels constants i callats sacrificis,
de l’eterna brega
perquè les passions
no esclavitzen a nostra consciència”.

 

El poeta, Miguel Ferrándiz Bataller, addueix una característica bàsica en l’educació matriarcalista: la paciència. Així, ell considera que la mare no transmetia aspror i que afavoria que els fills tocassen els peus en terra.

  “Tot per als seus fills,
res vol per a ella!
I a obtenir-los el bé s’encamina
tota diligència:
i, abans de morir,
als seus fa entrega
de los béns que heretà dels seus pares
I de tot el que forma sa hisenda.
Car no vol que, quan Déu se l’emporte,
davant sa presència,
entre en sa família
l’ambició, i l’encenga
en odis que maten,
en pleits per enveja,
en disputes pel vil interès
i amargors d’on la pau no és la reina”.

 

Per consegüent, ja ben avançada la mare, procura que hi haja hagut bones relacions, lliures d’amargors.

Finalment, l’escriptor agrega que la dona (qui havia sigut la senyora ama de la casa) ha acabat essent model a seguir per part de moltes mares del poble. O siga, que la seua manera de viure la maternitat i de ser deixà empremta en la localitat (Aielo de Malferit) i, igualment, també fou possible pel sentiment de pertinença que ella tenia a la terra:

“Que bona ma mare
i que santa que era!
La recorde a tota hora del dia;
ja que em parles d’ella:
rajols, mobles, finestres, l’escala,
les parets i la casa sancera.
Tots en diuen en veu que no s’ou
i en l’ànima entra,
que l’ama de casa,
la que fou tants anys la seua reina,
fou model de les mares del poble,
una santa era!”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el niu, dones que aplanen el camí i maternitat

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, en l’edició de Narcís Garolera, i en què copsem trets matriarcalistes, com ara, el sentiment de pertinença a la terra (això sí, moltes vegades, mitjançant el nexe amb Nostra Senyora com a símbol de la maternitat), és “Ausona”. En alguns versos, dedicats a la festa de Sant Miquel dels Sants, patró de Vic (població catalana de la comarca d’Osona, procedent del terme “Ausona”), apareixen minyones llançant faldades de flors pels carrers junt amb xicons amb branques de roure (p. 170).

Però la cosa també es reflecteix quan, en el poema “Los poetes a la Verge de Montserrat”, “En l’anada que feren los trobadors catalans de França i d’Espanya, lo 8 de maig de 1883, en celebració de la vint-i-cinquena festa dels Jocs Florals”, Jacint Verdaguer exposa

 

“Lo niu és vostre temple, Mare amada;

        nosaltres los petits

vivim de vostre amor amb la becada

       i amb llet de vostres pits.

 

A tots Vós nos covau (…),

pastora, ens heu guiat a vostres prades,

(…) i Vós sa hermosa flor.

 

Vós sou la flor, nosaltres les abelles

       vivim de dolça mel (…).

 

Mai més, mai més nostra ànima s’allunya

      de vostre regi altar;

¡oh Àliga reial de Catalunya!” (pp. 173-174).

 

Com podem veure, per una banda, el poeta vincula la dona amb la casa, amb la terra (ací, Catalunya), de qui ella és la mare. Ara bé, una mareta que acull els fills, que els subministra (com la flor a les abelles), que els atrau mitjançant la seua dolçor (la simpatia). Això fa que els qui hi han nascut (en l’escrit, els catalans), no se n’allunyen a altres territoris.

Igualment, aquest sentiment i lo maternal es capten en el poema “Don Jaume en Sant Jeroni”, o siga, en u referent al cim més alt de les muntanyes catalanes de Montserrat.

Així, Jacint Verdaguer comenta que, mentres que les àguiles volaven i miraven cap al cel, el monarca ho feia cap a la terra:

 

“ell mira la terra i tot;

¡que gran li sembla i que hermosa,

l’estimada del seu cor!

Té en son cel aucells i àngels,

en sos camps vèrgens i flors,

en sos aplecs l’alegria,

en ses famílies l’amor;

té guerrers en ses muralles,

naus veleres en sos ports”.

 

Per tant, el poeta se centra més en lo terrenal i en l’aigua, tots dos, trets femenins i matriarcals: les vèrgens, les flors, les persones, les famílies, els guerrers, les naus i els ports.

Ben avançada la composició, apareixen detalls en nexe amb l’aigua (rieres, ribes, marjades….) i, altra volta, la resposta del monarca Jaume I:

“Tot mirant a Catalunya

s’ha sentit (…) :

-¿Què puc fer per ma estimada?

-va dient tot amorós- (…).

Ell gira els ulls a Mallorca,

(…) a València”

 

i es proposa anar-hi, per alliberar-les del rei moro.

Finalment, com en moltes rondalles (però, ací, el Rei En Jaume), l’home recorre a la dona (Nostra Senyora) i ella li aplanarà el camí:

 

“-A rescatar les catives,

Maria, guiau-me Vós;

a mon pit donau coratge,

a mon braç força i braó,

i si al pujar a la serra

‘vui me deien rei hermós,

quan tornaré a visitar-vos

¡me diran Conqueridor!”.

 

I, per consegüent, l’home anirà a visitar-la i, de pas, a fer-li l’agraïment, perquè ella l’haurà salvat. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Hem indicat per les muntanyes catalanes de Montserrat, perquè, en la comarca valenciana de la Ribera Alta, també hi ha una població del mateix nom: Montserrat.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el bressol, educació matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença esmentat (sovint, enllaçant-lo amb la maternitat), en la mateixa obra a cura de Narcís Garolera, Jacint Verdaguer posa “¡Que ho diga nostra terra!” (p. 149), “¡Mirau-la bé, mirau-la bé a la reina / de nostre cor, l’aimada Catalunya” (p. 153) i, sobretot, en el poema “L’Oreneta”, dedicat “A Don Antoni Aleu, director del setmanari d’aqueix nom a Buenos Aires”, quan escriu que

 “En Amèrica ha niat

l’Oreneta catalana;

son niu és un pom de flors,

un vol d’amors sa niuada”

 

i que evoca la terra, Catalunya:

 

“-Aires dolços d’orient,

alè de ma dolça pàtria (…).

L’Oreneta ja se’n ve

de la mar esflorant l’aigua;

amb lo bec ple de cançons,

de cançons i de corrandes;

quan arriba a Montserrat,

prenien totes volada.

 

                    II

 

-Vine, aucellet del bon Déu,

a reposar en ma falda,

vine a niar en mon pit

tot ple d’amor a la pàtria”.

 

Com podem captar, la mare (qui simbolitza la dona que s’ofereix a acollir-lo, així com ho faria la terra on ell nasqué), li obri els braços com si ell fos un fill biològic.

Un poc després, la mareta li diu

“Oreneta, si te’n vas,

Déu te dó bona tornada,

missatgera de l’amor,

de l’amor de nostra raça;

tu uniràs los catalans

los d’Amèrica als d’Espanya;

lo llaç serà de cançons,

cada nus una posada,

tes ales de pont faran

a l’esperit de la pàtria”.

 

Per consegüent, la terra té el fill com a pont entre els catalanoparlants, però més enllà de la música: el sentiment de pertinença a la terra també el porta.

Més avant, empiulant Jacint Verdaguer amb Antoni Aleu, l’escriptor català li diu trets que, no sols enllacen amb la maternitat sinó, simbòlicament, àdhuc, amb la mare, amb l’indret on nasqueren els seus ancestres:

 

“Aleu, que n’ets l’aimador,

si vas al Riu de la Plata,

per sos boscos i ciutats

cerca bé ta enamorada.

Si malalteta la veus,

li donaràs una carta

de com l’esperem ací

amb lo cor ple d’enyorança:

la donzella al finestral,

al peu del bressol la mare

per ensenyar ses cançons

a l’infant de ses entranyes;

de com verdegen los camps

i el bell ginestar se daura,

de com hi canta el verdum

e hi refila la calàndria”.

 

 

Per tant, aquests versos reflecteixen trets matriarcalistes, com ara, la dona (la mare) com a educadora del nounat, de l’infant: no solament de cançons, sinó de la flora i de la fauna (la calàndria).

Per això mateix, quan, finalment, el poeta català comenta que si, prop de Don Antoni Aleu, algú

 

“fes sentir lo nom de pàtria,

i tornarà a pendre el vol

vers la terra catalana”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana i bona avinença

General, , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i trets matriarcalistes, és “Los fills del Canigó”, dedicat a l’estudiantina catalana de Perpinyà. Diu així:

“Al front la barretina,

la caritat al cor,

toquem la bandolina,

cantem lo patri amor.

 

Com vol d’aucells cantaires

venim del Canigó,

cantant sos dolços aires,

amor del Rosselló.

 

Muntanyes regalades,

Conflent i Vallespir,

les nostres refilades

són vostre dolç sospir”.

 

Com podem veure, Jacint Verdaguer vincula la barretina i la mandolina amb tot el territori català. A més, comenta que ell ve del Canigó (una muntanya catalana que es troba en la comarca del Conflent i en la del Vallespir, és a dir, en el Rosselló) i que ho fa amb bon record. A més, afig que

 

“Partida és Catalunya

per l’aspre Pirineu,

però son braç no allunya

los cors que lliga Déu.

 

De França o bé d’Espanya,

uns i altres som germans;

no el trenca una muntanya

l’amor dels catalans”.

 

I, com que els catalans que viuen en França, i els qui ho fan en Espanya, són germans, agrega que,

 

“Del Canigó en la cima

tot l’any lo cel hi riu,

lo nostre cor l’estima

com los aucells son niu”.

 

O siga, que l’estima per la terra és com lo que fan els ocells en nexe amb el niu (amb la casa i, per tant, amb la mare).

Finalment, addueix que hi ha bona avinença entre les dues bandes del territori catalanoparlant:

 

“De l’Ebro a la Provença

cantem, com rossinyols,

dels pobles l’avinença

que és nostre cant més dolç.

 

Al front la barretina,

la caritat al cor,

toquem la bandolina,

cantem lo patri amor”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, educació matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra com també la maternitat i que figura en l’obra “Pàtria. Jacint Verdaguer”, a cura de Narcís Garolera, és “L’arpa”. Diu així:

“Damunt de mon poblet hi ha una capella

d’una roureda secular voltada;

és son altar lo trono d’una Verge

d’aquella rodalia sobirana”.

 

Un poc després, comenta que sa mare,

 

“(…) sent jo petitó, cada diumenge

a dur-li alguna toia me portava,

a son Fill oferint-me que em somreia,

com jo, assegut en la materna falda.

(…) La mare seia al marxapeu del temple,

i jo, mig recolzat sobre sa falda,

(…) omplia la rodona portalada” (pp. 97 i 98).

 

Com podem veure, per una banda, Jacint Verdaguer trau i vincula el poblet, lo rural i els arbres (la roureda) amb la terra i, a més, posa que la dona (ací, Nostra Senyora) és la sobirana i, per tant, és qui té la darrera paraula.

Igualment, addueix el nexe entre la mare i el fill, sovint, simbolitzat per la falda (la qual evoca quan la mareta ensenya cançons, rondalles, vivències, etc.).

Un poc després, l’escriptor associa lo maternal a la protecció, com una gallina ho fa als pollets:

 

“Més humil i més pròxima, l’església

vegí de mon poblet, ramat de cases

que com pollets esveradissos viuen

a l’aixopluc de les maternes ales”.

 

Continuant amb el mateix llibre, el poeta català també plasma la maternitat en la composició següent, “L’emigrant”, junt amb el sentiment esmentat (“Hermosa vall, bressol de ma infantesa”, p. 101). A més a més, ho fa en “La Plana de Vic”, en posar 

 

“per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!;

dolç aire de la pàtria que a tots la vida dónes” (p. 111)

 

i en els primers versos de “Fontalba”:

 

“Del pit descomunal

del lluminós Puigmal

      naix la Fontalba;

la filla del gegant

s’escorre tot jugant

      de sa ampla falda” (p. 113).

 

Afegirem que Fontalba (ací, simbolitzant la filla) és un paratge que hi ha en la comarca del Ripollès i que el Puigmal és una muntanya del Pirineu català (ací, en nexe amb la dona, amb la mare, per mitjà del pit) i, per consegüent, Jacint Verdaguer exposa un tret matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, geografia catalana, fades i aus

General, , , , , , , ,

Continuant amb el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, altra vegada, apareix literatura matriarcal (mitjançant trets geogràfics i simbolisme), la mare i, de rebot, el sentiment de pertinença a la terra i detalls que enllacen amb rondalles en què uns quants germans, en l’adolescència, acorden fer via per camins diferents i, un any després, trobar-se o, com ara, tornar a la casa pairal. Així, en el poema “Lo Ter i lo Freser”, sobre dos rius catalans, diu que

“Lo Ter i lo Freser una aspra serra

      tingueren per bressol,

bessons que vegé nàixer de la terra

      la llum del mateix sol”.

 

És a dir, els fills (els dos rius) naixen de la terra, la qual és més activa que el símbol masculí (ací, el sol), com en les cultures matriarcalistes. A banda, com, en el cas dels Sants de la Pedra, també en la tradició catalana, vinculats amb el Pirineu (quasi sempre, amb la comarca del Vallespir), són dos germans i, a més, bessons. Ara bé, els dos rius, a diferència d’Abdó i de Senent, no aniran junts… en un primer moment:

 

“-Si vinguesses amb mi, com jugaríem

-digué lo riu Freser a son germà-

amb les perles i flors que trobaríem

tot rossolant del Pirineu al pla”.

 

Com podem veure, l’escriptor Jacint Verdaguer enllaça els dos rius (ací, amb noms masculins) amb la jovenesa i amb la proposta de festejar (en nexe amb noms femenins, ací, les perles i les flors).

Més avant, Freser proposa a Ter que cadascú faça el seu camí i, posteriorment, coincidir. El riu Freser, que era lleuger,

 

“Per la balma passant de les Donzelles,

        no escolta el càntic dolç

amb què responen les aloges belles

        als tords i rossinyols.

 

Les fades eren d’eixa vall mestresses,

tan sols d’elles i d’ells s’oïa el cant;

encara no hi cantaven abadesses

en lo vell monestir de Sant Joan”.

 

Per consegüent, copsem que les aloges (o siga, les fades, ací, igualment, les dones) eren les mestresses de la vall (tenien la darrera paraula), cantaven (com també alguns ocells) i encara no hi estaven abadesses. En altres paraules, podríem pensar que, en l’època en què s’escrigué el poema, Jacint Verdaguer captava que el paganisme perdurava en el Pirineu català, més enllà de lo que pogués semblar d’acord, per exemple, amb la legislació (la gran majoria, procedent de dictats de Castella, un fet que, poquíssimes vegades, es comenta en estudis sobre el matriarcalisme en la península Ibèrica dels segles XV en avant, com hem pogut constatar, ni en recerques sobre l’ensenyament en temps de la Segona República o abans).

Ben avançat l’escrit, el poeta català connecta el riu Freser (el primer que ha eixit) amb el tema de la maternitat i amb detalls femenins:

 

“s’atura a recollir lo fred suor,

les cristallines fonts i rius lletosos,

argent que el sol d’estiu barreja amb or”

 

La parella argent (dona) i or (home), fred (hivern) i sol (estiu) podria evocar-nos el títol de la rondalla mallorquina “La filla del sol i de la lluna”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en el Tom II, tot i que trau més detalls relatius a la dona que a lo viril: fred (hivern), fonts, rius i llet, a què, posteriorment, s’uniran l’ombra on el germà Freser s’acostarà a festejar amb les flors (sexualitat matriarcal i en zona obaga):

 

“(…) llarga estona enamorat se queda

           les flors a festejar”

 

i, igualment, amb les pastores de la vall de Ribes.

Ara bé, en Ripoll, Ter veu el riu Freser, però ell prossegueix i capta les boscúries (món rural), les flors, la mar i la pluja (“llàgrimes del cel”).

Com podem veure, no es tracta d’un poema patriòtic, ni celestial, ni místic que enllaça amb Catalunya, sinó, més d’una vegada, amb lo que solem dir petits detalls de la vida, eixos que, units (com ho faran els dos rius germans) generaran un conjunt més gran (en el text, la mar Mediterrània). Així, en aplegar a la mar, el riu Ter

 

“digué: -Si jo hagués vist eixes vorades

quan ahir davallava d’Ull-de-Ter,

s’hi haurien adormides mes onades,

i eix riu s’hauria anomenat Freser”.

 

I el Freser hauria sigut el més llarg dels dos i s’hauria trobat amb el pèlag.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la natura, monuments i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Continuant amb la literatura matriarcal facilitada per Rosa Rovira, el 28 de juny del 2023 ens envià un correu electrònic titulat “Poema de Jacint Verdaguer”, amb aquestes paraules:

“Bon dia,

He pensat que t’agradaria aquest poema de Jacint Verdaguer. Fa anys, que el vaig llegir. El va escriure abans d’entrar al seminari de Vic, per fer-se capellà. És un comiat a les noies:

‘LES TRES VOLADES

 

Lo matí de ma infantesa,

quin matí fou tan hermós!,

lo cor vessava d’olors.
Jo em sentí unes ales nàixer

i volí de flor en flor,

a quiscuna que em somreia 

li dictava una cançó.

si cançons no li plavien,

li donava un bes o dos.

No veia de vostra tenda,

gran Déu, les estrelles d’or.

Les vegí per entre els arbres,

i adéu floretes del bosc;

per la bresca de mos càntics

ja no teniu prou dolçor.

Prou veia aprés les estrelles,

mes no us veia encara a Vós,

del cel bellesa increada,

robadora de l’amor.

Ara que us veig i us abraço,

adéu, estrelles i tot;

per aimar a qui tant aimo

ja no tinc prou gran lo cor.

 

Jacint Verdaguer, 1896”.

 

Enllaçant amb aquest poema de Jacint Verdaguer, adduirem versos que, a més de tocar el tema del sentiment de pertinença a la terra, tracten uns altres i, per això, hem preferit posar-los en l’apartat de la literatura matriarcal (i no en el d’aquest sentiment). Tots ells figuren en el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, a cura de Narcís Garolera. Primerament, en el poema “Los dos campanars”, acaba dient que

“Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra

el Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran per ara el Pirineu” (p. 72).

 

Per tant, l’escriptor plasma què passava en el segle XIX: revoltes contínues, sovint, contra patrimoni religiós… acompanyat de documentació i de biblioteques seculars, com és el cas del Monestir de Poblet. Això explicaria per què ell, en lloc de posar-se de part de la campana (la qual empiula amb lo celestial), ho fa amb la casa que acull els fills de Déu: el monument toca els peus en terra (no està en l’aire).

Igualment, captem un Jacint Verdaguer pacifista i que encoratja a defendre lo que té a veure amb la tradició i amb la història de Catalunya i, fins i tot, la natura (el Canigó i el Pirineu).

En el poema vinent, “La corona”, podríem dir que es reflecteix matriarcalisme per molts costats i en diferents passatges. Així, en començar i en bona part dels versos, trau vocabulari de plantes i de fauna; després, apareix un personatge femení que, seguint la tradició matriarcalista, “salva” l’home (ací, simbolitzat per Jacint Verdaguer):

 

“La violeta humil me deia: ‘Puja;

jo et faré aqueixa afrau menys enyorívola’.

L’heura, enfilant-se als roures centenaris,

‘Amunt -tornava a dir-me-, amunt enfila’t’.

La morella roquera em deia: ‘Munta’;

la jonquilla de neu me deia: ‘Vine’;

i des d’uns penyalars on nia l’àliga

la corona de rei me deia: ‘Encingla’t’,

i em mostrava allí dalt, (…) la corona que ara rebo,

d’amor, de somnis i records teixida” (p. 74).

 

Afegirem que, com indica Angie Simonis en la seua tesi sobre la deessa grega Demèter, la corona (per la seua forma circular) està en nexe amb la dona i, per consegüent, encara que se la posàs un home, implicaria que lo femení es troba per damunt de lo masculí (però no com a senyal de poder, sinó com a estil de viure i de cosmovisió).

Al capdavall d’aquest poema, és quan l’escriptor de Folgueroles plasma el sentiment de pertinença a la terra:

“Mes, ¡oh Conflent!, ¡oh Vallespir!, ¡oh serres

que teniu la meva ànima cativa!,

¡oh cel, per on encara mon cor vola!,

¡oh amics del cor!, ¡oh fades d’eixes ribes!,

¿per què, d’esta garlanda entre les roses,

per què hi posau la flor del no-m’oblides?” (p. 74).

 

O siga que aquest sentiment no cerca, com aquell qui diu, l’exaltació de les masses, ans un cant a la bellesa de la natura catalana, una evocació cap a lo terrenal, cap a lo senzill i, igualment, una flor (per exemple, la del no m’oblides, també coneguda com myosotis, que, ni és de color vermell, ni de blau fosc, sinó del color que, sovint, és relaciona amb l’aigua). D’aquesta manera, Jacint Verdaguer empiula la terra (a què s’adhereix la planta) i lo aquós (el color de les flors no m’oblides).

Adduirem que el poeta escriu el nom d’algunes comarques pirinenques junt amb el cor (els sentiments) i les fades (un personatge present en la mitologia).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Posem una foto del llibre “El matriarcalismo vasco”, junt amb uns apunts que hem fet posteriorment, per a facilitar el tema que ací tractem i molts més. A banda, el recomanem.

Igualment, afig una foto que m’envià ahir Rosó Garcia Clotet, una dona que, de xiqueta, rebé una educació matriarcal que encara reflecteix.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)