La dona com a harmonitzadora. 

Afegirem l’article “Al meu germà, Joan Cifre” (https://www.mallorcadiario.com/al-meu-germ-joan-cifre), publicat en el diari “Mallorcadiario.com” el 2 de desembre del 2020, en què Maria Cifre Cerdà es dirigeix als “Molt estimats i recordats homes i dones de la nostra pagesia, benvolguts alaroners i alaroneres i tots els que coneguéreu al fill de l’amo Pep de Solleric, el meu germà Joan Cifre. Evocant els dies feliços de la meva infantesa i joventut amb el meu germà Joan, vos he trobat a tots, un a un, en la meva memòria: missatgers, jornalers, pastors, hortolans, carboners, als que estàveu a l’Oli Clar o a Sa Font Figuera, a sa Casa Nova… Als que, a la temporada de caçar tords, pujàveu a trenc d’alba amb els filats a passar el dia amb nosaltres. A la cuinera, Madò Àngela, que, amb la madona de la possessió, ma mare estimada, posaven pau callada i discretament entre homes i dones quan les relacions es torçaven per una o altra qüestió. Em vénen a la memòria moltes dones que, de diferents indrets de Mallorca estant, compareixien en temps de collir oliva amb permís dels seus pares… (…) No puc oblidar tampoc la missa del diumenge a la capella, davall la casa dels senyors, cantada pel recordat mossèn Sebastià, capellà i conseller d’uns i altres, sempre disposat.

En aquells temps, la família traspassava el llindar de la porta per abraçar la possessió, però, també, als habitants dels pobles veïnats que es coneixien i que es respectaven sense condicions. Per jo, la madona de Son Mayol i les seves filles, eren com a mare i germanes en el poble. I què puc dir de les veïnades? Tots ens coneixíem pel nom i pel malnom, però, sobretot, ens cuidàvem sense temor ni condicions: ‘Madona: vos duré la senalla fins al portal’. A Sa Creu, al Ponterró, els lligams dels veïnats passaven per damunt dels protocols per a expressar-se amb senzilla generositat; era la forma natural de la comunitat d’aquells anys, ningú no hagués pogut imaginat d’altra manera.

I, amb el record dolç i trist d’aquells anys, vos envio la meva gratitud i la del meu germà que, com vosaltres, va fer de la germanor de poble un estil de vida (…), d’aquell estil de vida per, sentint-nos junts i forts, tornar a superar temps difícils. Que Déu vos concedeixi Salut i Pau”.

Com hem pogut llegir, la madona tenia un paper no solament com a cap de la casa sinó, ben mirat, d’harmonitzadora entre les dues bandes. I, això, en un ambient en què s’aprova el fet que la dona siga qui porte la batuta i sense recórrer, com ara, a una campanya de masculinització de la dona davant una suposada relació home/agressió contra les dones o semblants. En eixe seny, l’11 de gener del 2022 accedírem a un escrit de Jaume Molsosa titulat “Del femellisme imperant (III)” (http://jmolsosac.blogspot.com/2012/02/del-femellisme-imperant-iii.html), publicat en el blog “No és això” i adreçat a Silvia Coppulo, en què l’autor indica que, “A casa meva, les dones han tingut importància, però no pas més, ni menys, que els homes. El menyspreu permanent per la figura del pare, de l’home, del company, del marit, per a reafirmar la superioritat de la dona en qualsevol terreny, em fa mal. I no tant per mi, que no tinc motiu de queixa, sinó per aquells que ja no poden aixecar un fil de veu”.

Tot seguit, Jaume Molsosa parla de tres hòmens de la seua família, molt oberts, àdhuc, a les dones i, en el cas de son avi patern, fins al punt que “l’avi no la va abandonar mai en el seu patir”. Aquests mots em recorden la rondalla valenciana “Les faves del cel (Arreplegada a Mutxamel)”, la qual figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, en què Sant Pere comenta a Joan que, com diu la dona, Vicenta, “Ai, Joan: sí que ets ignorant. Quina raó té la teua dona! Però no patisques, que no et deixaré caure. Et donaré una cosa millor: pren aquest ruc” (p. 137). En línia amb la resposta de Sant Pere i amb el fet que personatges religiosos, com ara, Jesús i  Sant Pere, apareguen en moltes rondalles com molt acollidors, molt receptius i que siguen tractats amb familiaritat i tot, en la contarella mallorquina “Mestre Antoni Llampina”, compilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que és en el Tom XXII, podem veure que, “Un dia repara una doneta que estava agenollada davant s’altar de Sant Antoni Abat, fent oració ben arreu i que deia adesiara:

-Sant Antoni! ¿No em diríeu què ha d’esser de mon fill? És ver que és un mal cap, però té bon cor! Vós ho sabeu, Sant Antoniet! Ja m’ho podíeu dir, què ha d’esser d’aquest fill meu! Vaja si m’ho deis, Sant Antoniet! Jo sé cert que no vos queixaríeu de mi, si m’ho dèieu!” (p. 117).

A més, Jaume Molsosa agrega que son avi “era un cuiner formidable” i que “Rentava, comprava, duia les seves filles a Barcelona i les deixava anar al ball d’amagat de l’àvia; i encara li quedava esma per riure i cantar” i afig que, “Així com hi ha homes que han patit i molt, més que algunes dones, també avui hi ha avis que tenen cura dels seus néts. La meva dona, mestra des de fa gairebé quaranta anys, n’és testimoni”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.