Arxiu mensual: març de 2021

“Aquella dona”: els capellans i la sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

Per mitjà del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: El Cançoner, la narrativa oral i el teatre”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2019, veiem que la sexualitat està ben vista en les cultures matriarcals i, fins i tot, entre les autoritats eclesials, com es reflecteix, per exemple, en la narració oral “Aquell homo que no podia entrar al cel”, en què se’ns presenta un Sant Pere molt obert i agradable. Així, un home que espera a veure si és admés en el cel, “Toca. Sant Pere obri, i ell passa. I llavors aquell va tornar tocar i diu:

-Bon mestre, com així a jo, que no he fet res mai, no me deixau entrar?

Diu:

-Idò digues: piu.

Diu:

-Piu.

I diu Sant Pere:

-Haguessis barrinat[1] quan eres viu” (p. 268).

 

Una altra narració oral en aquesta línia eclesial és “Aquella dona que volia parlar amb significances”[2], quan una dona que s’acabava de confessar, diu una paraula molt grossa i, tot seguit, passa a parlar amb el capellà i, entre altres coses, “Diu:

-Ai, pare, jo… he dit una cosa molt, molt lletja. Jo estic empegueïda de dir-l’hi.

-Però, què heu dit?

-És que és molt gros, lo que he dit.

Diu:

-Bé, si és tan gros, digau-ho amb significances, i jo ja vos entendré.

I aquella dona diu:

-Idò he dit lo que tenen baix des pardals es homos” (p. 307).

Igualment, també amb l’aprovació eclesial, hi ha la narració oral “Aquella al·lota de casa bona que se’n va anar a confessar” (p. 320), en què el capellà, per exemple, li diu:

“-Bé –diu es capellà-, fins ara no és cap pecat, això que me contes.

Diu:

-No, és que després de llevar-me sa camia, pare, em va llevar es sostenidors…

Diu:

-Filla meva, fins ara no hi ha cap pecat.

-És que llavors em va llevar ses bragues, pare.

Diu:

-Fins ara, tot això no és cap pecat.

-I, llavors, em va tirar d’esquena damunt es llit i ell, que també s’havia despullat, se m’acostava…” (p. 320).

Un poc després, en què la dona li fa un comentari, el capellà torna a posar-se de part d’ella.

 

 

Notes: [1] “Barrinar” és una paraula que, en Mallorca, com podem llegir en el DCVB, significa “Fotre, en tots els seus significats”.

[2] “Parlar amb significances”  figura en el DCVB com  “usar un llenguatge figurat, dient una cosa per fer-ne entendre una altra”.

“Pere, toca’m”, dones amb molta espenta

General, , ,

 

Un altre tema que hem inclòs en aquest punt, perquè sembla que està molt present en les cançons populars eròtiques en valencià, és el de palpar, una part més del tacte. Així, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Editorial Moll, en 1979, l’autor comenta que “l’objectiu primer del palpar, són els pits de la dona, i el cançoner n’és ple d’exemples saborosos” (p. 56) com també, per exemple, que “Caldria observar que no sempre l’acte de palpar és una acció que realitza l’home sobre el cos de la dona, car aquesta també es deleix per prendre part en la festa, i a la invitació de l’home, respon ella amb un altre convit:

            Si vols venir, ja vendràs,

            a s’hort a coir magranes,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré ses mames.

 

            Si vols venir, ja vendràs

            a s’hort a coir melons,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré els coions” (pp. 56-57).

 

Gabriel Janer, continuant amb el tema de palpar, afig que “és força conegut dins tota Mallorca aquest diàleg, que la gent explica en forma de coverbo:

‘-Mumare, En Pere em toca.

-I per on?

-Per sa bajoca.

-Pere, no toquis s’al·lota.

-Pere, toca’m i et daré un tros de coca’.

 

De fet, l’acte de palpar és, potser sempre, el començament de la festa, una festa en què participen ambdós d’una manera o altra, però que es fa sempre al marge del consentiment de la mare” (p. 57).

Comentarem que, el 15 de novembre del 2020, en què la participació fou alta, en el grup “Dialectes”, Antònia Sitjar escrigué:

“-Mumare,… en Joan em toca…

-Joan, no toquis s’al·lota!

-Joan, toca`m i menjaràs coca quan pastarem”.

 

 Tot seguit, en relació amb Joan i l’al·lota, el mateix dia, Aïda Cristobal escrigué unes paraules que diuen així:

“A Reus, el xic es diu Pere i la cosa va de la següent manera: la xiqueta crida sa mare i diu:

‘-Maaree, el Pere em toca!

I, al Pere, més fluix, li diu:

-Toca’m, Pere, toca’m!’.

 

La iaia ens ho deia sempre, quan mom germà i jo érem petits i ens queixàvem l’un de l’altre, però, després ens busquinyàvem[1]”.

El mateix dia, Alfred J. Martínez Ramos, responia a Aïda Cristóbal que “A Guardamar (Baix Segura), és idèntic. A nosaltres, ens ho deia ma mare, a ma germana gran i a mi” i, a més, Cristina Pons Claros escrigué:

“’-Mare, Peret em toca.

-Peret, deixa a la xiqueta.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ens veu’.

 

A Sueca, quan dos xiquets es barallen i s’enquisquen[2]”.

 

Una altre membre del mateix grup, Rosa Bixquert, el 15 de novembre del 2020, escrivia una versió que diu així:

“A Favara:

‘-Mareee, Peret em toca.

Mareee, Peret em toca.

I, per darrere:

-Toca’m, toca’m, Peret,

ara que la mare no et veu”.

 

Tot seguit, Joan Colera, també en el grup “Dialectes”, escrivia “Sí; això ho he sentit per València, però amb i sense sentit sexual”.

A més, Octavi Font Ten, afegia:

“Mare, Pere em toca.

Toca, Pere, toca”.

 

Sense parar-se en palles, Ramon Navarro Bonet, també el 15 de novembre del 2020, en el grup “Dialectes”, escrivia:

“-Mare, Peret em toca.

-Peret, no toques a la xica.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ho veu”.

 

I, un poc després, Polita Rigo Covas afig:

“’Mare, en Pere em toca.

-Pere, no toquis a sa nina.

-Pere, toca’m i et daré coca’.

 

A Palma, ma mare ho deia”.

 

Igualment, en el grup “Dialectes”, també el 15 de novembre del 2020, Francesc Bitofen escrivia: “A Sueca:

‘-Mare, Peret em toca!

Toca’m, toca’m, Peret!”.

 

I, eixe mateix dia i en el mateix grup, Joan Olivares Alfonso escriu:

“-Mare, Peret em toca.

Peret, toca’m, ara que la mare no ho veu”.

 

En unes paraules escrites per Maria Galmes Mascaro, en relació amb el tema de palpar i amb aquestes línies sobre Pere i la núvia, si bé publicades en del grup “Mots oblidats pel diccionari”, el 15 de novembre del 2020, hi ha una versió que diu així:

“-Mare, en Pere em toca.

-Per on?

-Per sa bajoca.

-Pere! No toquis s’al·lota!

-Pere, toca’m i et donaré un tros de coca”.

 

Finalment, en relació amb aquestes línies, el 15 de novembre del 2020, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Felip Munar Munar escrivia un comentari que diu així:

“-Mumare, en Pere em toca!

-Pere, no toquis s’al·lota!

-Pere, toca’m i et donaré coca”.

 

A més, Felip Munar Munar, en resposta a una pregunta que li fiu, sobre si “¿Són versets, de lo que podríem dir humor eròtic popular?¿Són una glosa?”, digué que “És un diàleg sarcàstic d’un festeig, quan la sogra vetlava els estimats”, I, tot seguit, com que jo havia estat veient les respostes que hi havia (i que hem escrit ací), li comentí que “Lo que sí que he pogut comprovar, aquesta vesprada, és que són versos coneguts en tot l’àmbit lingüístic: Reus (Catalunya), Sueca, Favara (dues poblacions valencianes), Illes Balears…”.

 

 

Notes: [1] “Busquinyar”, vol dir “buscar dissimuladament”.

[2] “Enguiscar”, vol dir “Incitar, estimular a la baralla”.

Dones balears amb molta espenta

General, , , ,

 

En l’article “El germen femenino en Mallorca” (http://www.manjaria.es/gastrolive/gastromania/el-germen-femenino-en-mallorca), de Tati Fructuoso i publicat en el “Diario de Mallorca”, llegim que “Llama la atención la cantidad de emprendedoras, mucho mayor que en el resto de comunidades de España, que hoy triunfan en Mallorca. ¿Casualidad o causalidad? Tal vez tenga que ver con el germen latente del matriarcado en la isla o sea consecuencia del esfuerzo de un grupo de mujeres que tienen en común la pasión por la cocina”. Una de les dones, Maca de Castro, comenta que “Es cierto que en Mallorca hay más atención sobre la mujer, pero es que aquí siempre ha habido mucha mujer trabajando bien. Ahora somos más visibles todas”. Tot seguit, Marga Coll diu que “Mallorca es la isla de las mujeres cocineras, tenemos mucha visibilidad. Creo que la estructura matriarcal de nuestra sociedad tiene mucho que ver” i considera que “En el Forum Internacional Parabere[1] he podido comprobar la cantidad de mujeres que trabajan duro sin la búsqueda de protagonismo tan habitual en los hombres de este sector. Nos mueven otros objetivos”.  En relació amb la tercera dona, Maria Solivellas, es comenta que començava de zero en aquest ofici i que “junto a su hermana Teresa, abanderaron una cocina responsable y mallorquina, recuperando el recetario materno”. Per tant, veiem un exemple més en què el saber està vinculat, sobretot, a la dona, en aquest cas, a les receptes que recorda la mare.  Referent a la darrera de les dones entrevistades, Ariadna Salvador, llegim que “No cree que la mujer sea ni mejor ni peor que el hombre”  i que “La mujer en el mundo de la restauración tiene unas capacidades increïbles… tenemos mucho que aportar, tanto en sala como en cocina”.

Continuant en relació amb les Illes Balears, direm que, el 8 de març del 2021, en el grup de Facebook “PROJECCIÓ CULTURAL ses nostres illes”, Conxa Forteza Bruno exposà un escrit titulat “Aquelles dones valentes”. Entre altres coses, es feia esment al llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”, de Bàrbara Suau Font i, tot seguit, es feren comentaris que exposem ací: “Quanta raó tens, Conxa!!

Estaven fetes d’una altra pasta i no només ses dones, sinó també els homos i ses criatures.

Eren temps durs.

Ara ens hem acomodat tant, sobretot, en part a tota sa feina feta pels nostres avantpassats, que ens varen voler donar una vida millor.

(…) Sa meva admiració va per tots, però sobretot per ses dones, en un dia com avui” (Catalina LS), “Dones com aquestes són ses meves. Valentes dones” (Lida Rigo Miralles), “Dones de veritat” (Margarita Salva Mas), “El meu homenatge a totes elles” (Joana Maria Pinya Espases), “Jo no sé d’on treien ses forces; des de luego noltros no som com elles” (Catalina Bauçà Cabrer), “He passat un guster de llegir-ho, no és creguedor sa fortalesa i enginy que tenien per afrontar sa vida en aquelles èpoques, simplement admirable.

Gràcies una vegada més, Conxeta!” (Norat Puerto Nadal).

 

 

Notes: [1] En el mateix article, que es podia consultar el 14 de març del 2021, es comentava que aquest fòrum és “una red internacional que da voz a las mujeres que desde el sector alimentario generan oportunidades para cambiar el mundo”.

“Speculum al foder”, una visió medieval, en català i matriarcal de la sexualitat

General, , , , , , , ,

 

Heus ací una obra medieval sobre la sexualitat i, això sí, des d’una visió matriarcal i, a més, com s’escrigué, en l’original, en el seu moment i com així figura en aquesta versió: en llengua catalana.  És de començaments del segle XV. La versió que presentem ací data del 2007.

Agraesc que, fa uns dies, David Algarra, l’autor del llibre “El Comú Català”, un llibre que recomane, em parlàs d’aquesta obra sobre la sexualitat i que em digués que aniria bé per al tema del matriarcalisme.

De fet, com comentà David Algarra, l’11 de març del 2021, en la seua pagina de Facebook (“Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre El Comú Català”) en el segle XIV ja s’havia publicat l’obra “Speculum al foder” (https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Speculum_al_foder),  de què ell havia publicat un vídeo en la mateixa pàgina.

El 13 de març del 2021, en Viquipèdia, poguérem llegir que, “és un llibre medieval en català, d’autor anònim, que es pot traduir al català actual com Mirall, espill o manual del fotre i pretén ser un tractat sobre les bones maneres sexuals. Inclòs en el gènere didàctic dels tractats, és un text divulgatiu sobre la seducció, les pràctiques sexuals i la higiene. Es tracta del primer manual eròtic europeu”.

A més, es tracta d’una obra molt oberta en el tema sexual i paga la pena veure el vídeo sobre “Speculum al foder” (https://www.youtube.com/watch?v=eqRc448wkB4 ). 

 

 

 

 

 

‘Goig en lloança’ i els Sants de la Pedra

General, , , , , , ,

 

 

A continuació, exposarem fotos i imàtgens recopilades, en molts casos, gràcies a la generositat de moltes persones que prengueren part en l’estudi sobre els Sants de la Pedra i que, desinteressadament, han fet possible que hi haja informació que no figurava en Internet, ni, per exemple, en moltes fonts escrites. 

A tots ells, gràcies.

Afegirem que, en alguns casos, veiem com la presència del valencià ha augmentat en poblacions valencianes. És d’agrair que, com ara, ho faça en relació amb sants tan vinculats amb el País Valencià, com són els Sants de la Pedra, i, a més, empeltats amb el matriarcalisme present en la llengua catalana.

I ho farem des dels goigs als “Benissants” (nom afectuiu que, en aquest cas, reben en Cullera, una població valenciana de la comarca de la Ribera Baixa), fins a un himne de Carpesa (una històrica població, ara part de la ciutat de València), dedicat als Sants de la Pedra.

 

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)

La noia petita, fidel, bondadosa i amb molta espenta

General, , , , , , , ,

 

Una rondalla en què la dona actua amb molta espenta i, a més, amb fidelitat al pare, amb força, sense pensar-s’ho dues vegades i de manera resolutiva, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”. Ací, hi ha un pare que havia dit a les tres filles que, “Sobretot, tanqueu les portes i no les obriu per ningú”, així com solen fer els pares, quan els fills són menors i, més encara, si són xiquets. I, entre les tres germanes, la petita, fidel a lo que els havia dit el pare, per mitjà del seu caràcter resolutiu i de la seua espenta, serà qui impedirà que les aparences triomfen per damunt de la realitat i, sobretot, de la fidelitat als pares (i, per tant, de la confiança en ells, després que el pare confiàs en elles).

Així, una vella demanava a les xiques “que la recollissin per amor de Déu, que la recollissin per l’amor de Déu”  i, tot i que la més jove els diu “-No, no. No la recollim. Ja sabeu que el pare ha dit que no obríssim les portes per ningú” (p. 459). Però, tant ho demana la germana gran que, finalment, l’acolliran.

Ara bé, en relació amb les aparences, la narradora que contà aquesta rondalla, diu que, la vella, “quan van haver sopat es va treure tres figues de la butxaca i en va donar una a cada noia. Tres figues més ratllades! Més maques!

La petita va fer veure que se la menjava, però no se la va menjar. Les altres, sí que se la van menjar. I així que ho van haver fet, al cap d’una mica, van quedar ben adormides” (p. 459).

I, un poc després, veiem com aquests filla petita, que estava alerta a què feia la vella, perquè no volia deixar-se seduir per la maldat de la dona, “hi anava al darrere i paf! li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta per veure si la podia obrir.

Ella[1] que no, que no!” (p. 459). I, actua amb tal força i sense embuts, fins al punt que “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho” (p. 459). Les germanes  es lleven del son i, és aleshores quan la petita, els diu amb força: “Veniu! (…) Veieu? No us deia jo que no tinguéssim compassió, que no obríssim les portes, que féssim el que el pare ens havia dit?

És clar! Quan va arribar el seu pare i va veure allò! Li ho van contar tot” (p. 460).

Ara bé, el pare, amb una posició semblant a la de la filla gran, això és, més inclinat a les aparences, a la primera impressió, diu a la xicoteta:

“- No dona! I ara! Si és un senyor! –li deia ell.

-Cregueu que és aquell! Ja el conec!”.

Però, s’acostava el dia del casament i, veiem una cosa molt important, en la vida matriarcal: la paraula. Així, llegim que “El pare com que ho havia promès, no va voler trencar la paraula” amb la filla petita.

I, en un passatge immediat, una dona fa un gran favor a la filla xicoteta, enmig d’una amenaça de l’home a qui ella havia tallat la mà.  Això ho podem interpretar com que la bonesa de les persones cap als altres es veurà compensada cap a les persones de bon cor: “És clar, la pobre noia cop d’exclamar-se, cop d’exclamar-se, però, sí!

A aquella dona li degué fer compassió i li va dir: -Podries anar aquí baix, al safareig,  rentar. I a cau d’orella l iva dir que si podia fugir que ho fes.

-Doncs deixa-m’hi anar. Et rentaré el mocador que el tens brut –va dir al seu home.

La dona li va donar una mica de robeta i se’n va anar” (p. 460).

Tot seguit, la petita es troba amb dos traginers, això és, transportadors de mercaderies, i els demanarà ajuda i, com en el cas de la vella que hem esmentat ara mateix, li aplanaran el camí per a salvar la vida. A més, “Ella, la Marieta[2], seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home!

(…) Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Aquesta rondalla reflecteix una manera matriarcal de veure la vida, la qual, considera positiu, com ara, la fidelitat a la paraula (lo que, popularment, es diu “Paraula d’home” o, per exemple, “Paraula de cavaller[3]”), el no desconsiderar lo que diuen les persones més grans (ací , simbolitzades pel pare), en què es ve a dir que l’espenta és essencial per a fer camí i alliberar-nos d’obstacles a la bonhomia i, per descomptat, que la gratitud i les accions fetes de bon cor tenen el seu premi: que sempre hi ha persones bondadoses, agraïdes i disposades a fer costat, com ara, als menors (els dos traginers respecte a la filla) així com la xica ho ha fet, per exemple, al marit de la dona que havia tingut compassió per ella (“Et rentaré el mocador que el tens brut”) i, això es veurà premiat en què “La dona li va donar una miqueta de robeta, i se’n va anar”.

 

 

Notes: [1] La filla més jove.

[2] Es la primera vegada que apareix el nom de la filla petita.

“‘A ta casa, vaca'”, una rondalla de Tàrbena en què la dona tria

General, , , ,

 

En el llibre “Per poblar lo regne de Valèntia… L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII” (https://www.uib.es/digitalAssets/173/173703_5.pdf), d’Antoni Mas i Forners i de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, editat per la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, en el 2002, es comenta que hi ha una “expressió tradicional ‘A ta casa, vaca’ que fa referència irònicament al presumpte matriarcat atribuït a Tàrbena” (p. 131), una població valenciana de la comarca de la Marina Baixa. I, un poc després, en la pàgina 132, llegim, literalment, “Es de ‘A ta casa, vaca’” , acompanyat d’un text que, amb lleugers retocs per a facilitar la lectura,  diu així:

“Havien de repartir bous i vaques a un poble. I l’alcalde va dir que a casa que manara sa dona li donarien una vaca, i a casa que manara s’home, un bou. Com que quasi tots anaven i deien: -¡Jo, una vaca! ¡Jo, una vaca!

Com que en va anar un d’aqueixos hòmens que volen ser ells es amos, que no admeten[1] que a sa casa mana sa dona; i va dir:

-¡A ma casa, un bou!
I l’alcalde li va dir:

-¿Tu estàs segur?

I ell diu:

-¡Sí!, ¡jo vullc un bou, que a ma casa mane jo!

Diu:

-Ei!, puix bé –diu- ¡agarra’l[2]! –diu-. N’hi ha[3] de negres i de rojos –diu-: tu tria.

Ell diu:

-¡Ai!, ¿que no aniré a dir-li a sa dona de quin color el vol? –i llavors[4] l’alcalde li va dir:

-¡Vaca, vaca! ¡A ta casa, vaca!”.

 

El mateix dia que escriguí aquesta rondalla de Tàrbena, l’11 de març del 2021, la comentí a ma mare i, ella, em digué que, a son pare, hi havia dues coses que li deien, en relació amb comentaris fets per dos hòmens que el meu avi matern coneixia: “Jo mane tot lo que vull,… obeint a la dona”. I, sobre el segon, ma mare digué: “’Jo, a ma casa, mane tots’. I se’n va a casa. ‘Jo soc el que més mane, no que em facen cas’”.  Agraesc que, ma mare, em facilitàs aquesta informació.

Finalment, dir que dedique a Pere Riutort aquesta entrada. Ell, més d’una vegada, m’ha parlat sobre pervivències mallorquines relacionades amb Tàrbena, població on viu actualment.

 

 

Notes: [1] En l’original, “admitixen”.

[2] En l’original, “¡garra-lo!”.

[3] En l’original, “En hi ha “.

[4] En l’original, “entonses”.

“La filla tria el seu destí”

General, , , , , , , ,

 

El 9 de març del 2021, l’amic Francesc Castellano Vilamu, m’envià un correu electrònic titulat “Una cançó, dos finals”, en què apareix una cançó que, en el primer cas, reflecteix lo patriarcal, mentres que, en el segon, és un exemple de matriarcalisme. En qualsevol cas, hem considerat adient plasmar-ne ambdues. Francesc Castellano escrigué “T’envio la mateixa cançó però amb dos finals diferents, cosa una mica sorprenent. La primera és tal i com la cantàvem en el grup de muntanya i que, pràcticament, a tot Catalunya, es canta igual. Diu així:

“Ai, mare, aneu a missa,

tururet , turí, turà,

ai, mare, aneu a missa,

que jo couré el dinar.

Quan va tornar de missa,

la filla li faltà.

Pregunta a les veïnes

si l’han vista passar.

‘N’hem vist passar a una,

del braç del capità’.

El pare agafa el burro

i a Lleida se’n va anar.

Quan és al mig de Lleida,

es trobà amb el capità.

‘Capità, si sou bon home,

la filla m’heu de dar’.

‘Ai, Catrina, Catrineta,

ton pare, et  ve a buscar’.

‘Digueu-li, al meu pare,

que jo no vull anar,

que vull anar a la guerra

al costat del capità’”.

 

Tot seguit, Francesc Castellano addueix “La segona és una versió valenciana que he trobat al ‘Cançoner valencià’ de Josep Climent, Piles[1], editorial de música, València, 1982, pàg. 100”. Aquesta segona versió, matriarcal, diu així:

“’Mare: vaja-se’n a missa,

ara va [de] debò,

que jo faré el dinar.

I, a la que tornà de missa,

en casa no se l’encontrà

i els preguntà, a les veïnes,

que si l’han vista passar.

I, una veïna, li contestà

que, ‘en’ un soldat, se n’ha anat.

I, sa mare, apreta a córrer

I encara la va alcançar.

‘Filla meua, mo-ne[2] a casa,

que, ton pare, et vol pegar’.

I, el soldat, per ser bon home,

a casa la va tornar.

‘Ací té la seua filla

que ningú li l’ha tocà[3]’”.

 

A continuació, Francesc Castellano escrigué “Crec interessant marcar que en una versió, la filla tria el seu destí i, en la segona, és la mare i el capità”. Quan llisquí aquestes paraules, li comentí: “Efectivament, els missatges són diferents: en la primera, com tu dius, la filla no determina la seua vida, sinó, per exemple, el capità. A més, el capità l’agafa amb el braç (cal pensar que amb el dret).

Doncs bé, hi ha moltes fotos de matrimoni de poblacions de les Illes Balears, en què és la dona (com també en moltes, però no tantes, del País Valencià i de Catalunya, atenent a la informació que he recopilat) qui, amb el seu braç dret, agafa el marit. Per tant, és ella qui fa de cap (matriarcal).

A més, en la segona cançó, la filla confia en la mare i la mare en la filla, ja que això fa que la mare es senta tranquil·la i vaja a missa. A més, el soldat veu que la filla perilla i, la filla, junt amb la mare, trien anar a viure en una casa on el pare no puga abusar de la filla. Per això, la segona lletra plasma una visió matriarcal de la vida, entre altres coses, perquè el soldat no aprofita la situació de la filla per a, de rebot, fer-li cap xantatge i condicionar-la: és un cas de solidaritat.

El fet que la mare convide a la filla a tornar a casa, no indica si ho fa a una segona casa (i, així, ser elles qui hi viurien) o si, per exemple, és un missatge per a evitar un moment de prepotència o d’irritació del pare.

M’incline per la primera opció, ja que hi ha alguna rondalla de Pineda de Mar en què, per dir-ho així, els de bon cor se’n van a un lloc on no acolliran els qui no ho siguen (en aquesta cançó, el pare)”.

Igualment, en la segona cançó veiem dones resolutives i un home (el soldat) que no fa el paper d’alliberador, perquè actua i ho fa procurant el bé de la dona com també el de la mare.

Agraesc la generositat de l’amic Francesc Castellano Vilamu.

 

 

Notes: [1] Editorial Piles.

[2] Popularment, “anem-nos-en”.

[3] Popularment, en lloc de “tocada”.

“Vós, ma pageseta”, una glosa vinculada amb la sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

El 6 de març del 2021, l’amic Norat Puerto Nadal, m’envià un correu electrònic titulat “Glosa eròtica”, que diu així:

“VÓS, MA PAGESETA

Ma garrida pageseta

que me dau tanta alegria,

amb aquesta davantera

que vos jur jo munyiria[1].

Engronsau una rotllana

que me fa creuar sa vista

i que m’alça una cama,

sa d’enmig, això és sa pista,

M’alliberau tal fortor[2],

no la’m volgueu mesurar,

va més lluny que un voltor

quan se perd en planejar.

No vos faceu tan enfora

tateix jo vendré darrere[3],

no sou dona d’un almud[4],

jo som homo de barcella.

D’entre espessos romaguers[5]

jo vos obriré camí,

amb sa força de sa verga

per vós botaria un pi[6].

Quan vos veig el dolç somriure

me transform en rossinyol,

per cantar-vos melodies

mem si vos tast el pinyol[7]”.

 

 

 

El 7 de març del 2021, envií un missatge a Norat Puerto Nadal, que deia així: “¿consideres que és la dona qui determinarà lo que farà l’home i que, per tant, és ella qui està per damunt de l’home i en una relació oberta i en què ella no desconsidera l’home, ni ell la dona?.

És pels versos ‘no sou dona d’un almud, / jo som homo de barcella’ i per ‘jo vos obriré camí, / amb sa força de sa verga / per vós botaria un pi’”. I la seua resposta, ràpida i planera, fou “Sa dona, en aquests versos, té el control total de sa situació. Enmig de sa fortor, representada per s’homo, se demostra que ell l’estima plenament. De fet, la intenta encandilar en una fusió d’amor i desig carnal que donen fruit tal sincera fortor”.

Tot seguit, li comentí que “Jo deduïa que l’home està obert a la dona i no la tracta com un drap, perquè dius ‘amb aquesta davantera / que vos jur jo munyiria’.

Per tant, com que ell no diu ‘munyiré’, vol dir que és ella qui tria, no l’home” i que jo triaria la glosa, per a l’estudi sobre el matriarcalisme.

I, finalment, Norat Puerto Nadal afig: “Efectivament, ell, malgrat sa fortor, en tot moment , la respecta i dóna a entendre que és ella qui té sa pella pel mànec”. Agraesc els seus aclariments, per a aquesta glosa que, al capdavall, vaig decidir incloure-la per al punt referent a la sexualitat en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana.

 

 

Notes: [1] Diu “que vos jur jo munyiria”, per tant, es tracta d’un desig que sap que no depén d’ell, home, sinó de la dona.

[2] Apetit sexual.

[3] La dona porta la davantera, com en la cançó “Amparito, la filla del mestre” , quan diu que “El diumenge, / quan va a missa d’onze, / el nóvio, darrere, / li porta el catret”.

[4] Un almud és una mesura de capacitat que, en aquest cas, representa la sisena part de la barcella. Per tant, la dona no és menys que la sisena part de la barcella (per mitjà de l’analogia “no sou dona d’un almud”); ni l’home, una barcella. En altres paraules, diu que la dona no és menys que l’home.

[5] Un romaguer és un esbarzer i en paraules de Norat Puerto ,del 7 de març del 2021, un “arbust espinós que té de fruit ses mores. Un arbust molt abundant dins ses terres balears”.

[6] El penis.

[7] Replec membranós que clou l’entrada de la vagina. Popularment, “virgo”, “tel”, “filet”. Informació treta del DCVB.

“Les xicones de Xixona”, dones amb molta iniciativa i arriscades

General, , , , ,

 

En la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet” (https://malandia.cat/2015/01/la-manta-al-coll) a què es pot accedir en Internet, la dona és una persona que, com en moltes cançons, glosses, endevinalles i, fins i tot, poemes de línia eròtica, figura amb molta espenta, amb molta iniciativa. Així, en aquesta cançó, unes quantes dones compren una romana[1] per a pesar-se les mamelles dues vegades a la setmana (“Les xicones de Xixona, / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana”).

A més, un exemple de la dona com a impulsora i com a organitzadora, la trobem en un escrit que Joan Llàcer m’envià per correu electrònic, el 21 de novembre del 2020 i que diu així: “Fa molts anys, anava escoltant la ràdio en el cotxe (…) i Joan Lerma[2] va comentar (…) que la societat valenciana era matriarcal.

La veritat és que mai havia reflexionat sobre el tema. De sobte, apareix Lluís Barberà, interessat pel tema i em fa recordar fins al punt geogràfic [en] què vaig escoltar el comentari.

Fa uns dies, les companyes de Facultat (fa més de cinquanta anys que finalitzàrem els estudis), em van convidar a pertànyer al seu grup de WhatsApp i, poc a poc, anem incorporant-nos els companys. No és este un cas de matriarcat?”. La meua resposta, el mateix dia, fou: “En moltes cançons eròtiques està reflectit que la dona actua amb molta iniciativa, que és qui comanda i que, a més, dona moltes facilitats a l’home, però sense tractar-lo com un drap (ni tampoc ell a ella).

Per això, el cas que contes, n’és u més”.

I, un poc després, li enviava uns documents i, a més, li comentava que “n’hi ha molts casos en què la dona actua amb molta espenta, lo que han fet les dones de què parles”.

De fet, fins i tot, en gloses eròtiques de les Illes Balears, com una que, ahir, m’escrigué un amic, Norat Puerto Nadal (feta per ell), en paraules seues, ell reflecteix que,  “Enmig de sa fortor representada per s’homo, se demostra que ell l’estima [= la dona] plenament. De fet, la intenta encandilar en una fusió d’amor i desig carnal que donen fruit tal sincera fortor. En tot moment, la respecta i dóna a entendre que és ella qui té sa paella pel mànec”. 

Per tant, una iniciativa, àdhuc, en el camp de la sexualitat.

Agraesc l’ajuda immediata i oberta de tots dos: de Joan Llàcer i de Norat Puerto Nadal.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com “Balança de braços desiguals, en la qual el cos que es pesa és col·locat a l’extrem del braç menor i s’equilibra amb un pes (anomenat piló) que es fa córrer al llarg del braç major”.

[2] El mateix dia em confirmà que sí que ho digué Joan Lerma i, a més, quan era president de la Generalitat Valenciana, és a dir, entre 1983 i 1995.