La noia petita, fidel, bondadosa i amb molta espenta

 

Una rondalla en què la dona actua amb molta espenta i, a més, amb fidelitat al pare, amb força, sense pensar-s’ho dues vegades i de manera resolutiva, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”. Ací, hi ha un pare que havia dit a les tres filles que, “Sobretot, tanqueu les portes i no les obriu per ningú”, així com solen fer els pares, quan els fills són menors i, més encara, si són xiquets. I, entre les tres germanes, la petita, fidel a lo que els havia dit el pare, per mitjà del seu caràcter resolutiu i de la seua espenta, serà qui impedirà que les aparences triomfen per damunt de la realitat i, sobretot, de la fidelitat als pares (i, per tant, de la confiança en ells, després que el pare confiàs en elles).

Així, una vella demanava a les xiques “que la recollissin per amor de Déu, que la recollissin per l’amor de Déu”  i, tot i que la més jove els diu “-No, no. No la recollim. Ja sabeu que el pare ha dit que no obríssim les portes per ningú” (p. 459). Però, tant ho demana la germana gran que, finalment, l’acolliran.

Ara bé, en relació amb les aparences, la narradora que contà aquesta rondalla, diu que, la vella, “quan van haver sopat es va treure tres figues de la butxaca i en va donar una a cada noia. Tres figues més ratllades! Més maques!

La petita va fer veure que se la menjava, però no se la va menjar. Les altres, sí que se la van menjar. I així que ho van haver fet, al cap d’una mica, van quedar ben adormides” (p. 459).

I, un poc després, veiem com aquests filla petita, que estava alerta a què feia la vella, perquè no volia deixar-se seduir per la maldat de la dona, “hi anava al darrere i paf! li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta per veure si la podia obrir.

Ella[1] que no, que no!” (p. 459). I, actua amb tal força i sense embuts, fins al punt que “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho” (p. 459). Les germanes  es lleven del son i, és aleshores quan la petita, els diu amb força: “Veniu! (…) Veieu? No us deia jo que no tinguéssim compassió, que no obríssim les portes, que féssim el que el pare ens havia dit?

És clar! Quan va arribar el seu pare i va veure allò! Li ho van contar tot” (p. 460).

Ara bé, el pare, amb una posició semblant a la de la filla gran, això és, més inclinat a les aparences, a la primera impressió, diu a la xicoteta:

“- No dona! I ara! Si és un senyor! –li deia ell.

-Cregueu que és aquell! Ja el conec!”.

Però, s’acostava el dia del casament i, veiem una cosa molt important, en la vida matriarcal: la paraula. Així, llegim que “El pare com que ho havia promès, no va voler trencar la paraula” amb la filla petita.

I, en un passatge immediat, una dona fa un gran favor a la filla xicoteta, enmig d’una amenaça de l’home a qui ella havia tallat la mà.  Això ho podem interpretar com que la bonesa de les persones cap als altres es veurà compensada cap a les persones de bon cor: “És clar, la pobre noia cop d’exclamar-se, cop d’exclamar-se, però, sí!

A aquella dona li degué fer compassió i li va dir: -Podries anar aquí baix, al safareig,  rentar. I a cau d’orella l iva dir que si podia fugir que ho fes.

-Doncs deixa-m’hi anar. Et rentaré el mocador que el tens brut –va dir al seu home.

La dona li va donar una mica de robeta i se’n va anar” (p. 460).

Tot seguit, la petita es troba amb dos traginers, això és, transportadors de mercaderies, i els demanarà ajuda i, com en el cas de la vella que hem esmentat ara mateix, li aplanaran el camí per a salvar la vida. A més, “Ella, la Marieta[2], seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home!

(…) Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Aquesta rondalla reflecteix una manera matriarcal de veure la vida, la qual, considera positiu, com ara, la fidelitat a la paraula (lo que, popularment, es diu “Paraula d’home” o, per exemple, “Paraula de cavaller[3]), el no desconsiderar lo que diuen les persones més grans (ací , simbolitzades pel pare), en què es ve a dir que l’espenta és essencial per a fer camí i alliberar-nos d’obstacles a la bonhomia i, per descomptat, que la gratitud i les accions fetes de bon cor tenen el seu premi: que sempre hi ha persones bondadoses, agraïdes i disposades a fer costat, com ara, als menors (els dos traginers respecte a la filla) així com la xica ho ha fet, per exemple, al marit de la dona que havia tingut compassió per ella (“Et rentaré el mocador que el tens brut”) i, això es veurà premiat en què “La dona li va donar una miqueta de robeta, i se’n va anar”.

 

 

Notes: [1] La filla més jove.

[2] Es la primera vegada que apareix el nom de la filla petita.

Print Friendly, PDF & Email