Arxiu d'etiquetes: sinceritat

Rondalles amb dones que guareixen hòmens, sinceres i maternals

General, , , , ,

Tornant al tema de la sinceritat, Oreto Domènech i Masià recorre al relat “Et vull més que un bon cagar”, el qual, pel títol, lliga amb el fet de parlar sense barroquisme i amb el cor en la mà: la tercera de les filles d’un rei, en dir aquests mots a son pare, fa que ell l’expulse i, així, ella “ha començat el seu camí d’aprendre la llibertat, de fer-se dona, a partir de dir la veritat” (p. 32).

Ja en el bosc, aquesta filla passa a ser fetillera i, quan el sobirà demana ajuda (perquè ell puga fer de cos) i uns representants del monarca es presenten davant la jove, ella, amb molta espenta, els diu “D’això, res! Si vol que li cure alguna cosa, que vinga ell a ma casa i en parlarem. Jo no em moc d’ací!

-Però, dona, que t’ho demana el rei!

Però ella (…) no va cedir gens ni mica” (p. 32), car equivaldria a aprovar la conducta inicial de l’home.

Entremig, el pare aplega on és un gripau (animal femení i, simbòlicament, empeltat amb l’aigua i amb la terra) i l’animalet li amolla: “I tu, com et trobes ara que no pots cagar així com vols?” (p. 33), fet que equivaldria a dir que ell no assoleix el seu objectiu.

En acabant, el rei troba un anell en la seua boca: “és l’anell de la seua filla menuda” (p. 33) i la fadrina li comenta que no havia deixat d’estimar son pare.

Així, com capim, la princesa s’ha format molt en contacte amb la natura i, en eixe espai feminal, s’ha fet sobirana de la seua persona i ha guanyat vivències que li permeten respondre i viure de manera més encertada que abans.

Passant a la contarella “La bona xiqueta”, la investigadora indica que una xiqueta actua “en un escenari que es mou de la casa al riu i del riu a la casa (…). La bona xiqueta és, per a mi, la definició del que és la grandesa de les dones (…), una grandesa que, alhora, és senzilla i elemental, com la de la xiqueta” (p. 34). Quant a aquestes paraules, el 1r d’abril del 2025, després de la primera lectura d’aquest passatge, em feren dir “com en el joc de volar un catxirulo”, puix que, primerament, te’n vas a empinar-lo i, en acabant, tornes a cals pares o a on són els altres amb qui sols viure (o amb els qui convius en eixe moment) i hi ha una mena d’aplec. I, en relació amb la magnanimitat, agregaré que Pere Riutort, Dilluns de Pasqua del 2021 (el 5 d’abril), em digué que aquesta grandesa i el cor net són com un lligam de l’adult amb el xiquet sincer.

Cal dir que, com aquesta tornada a la casa, podria evocar-nos donar vida a la mare, no deixar-la a soles i sí tindre-la entre nosaltres (si més no, simbòlicament).

Finalment, escriurem que, com plasma l’estudiosa, Francesc Gascó, el recopilador d’aquestes rondalles de Beneixama (l’Alcoià), “segons m’explicava, amb el llibre físic, podia:

‘Tornar tot l’afecte que havia trobat en la família amb la paraula. Les rondalles i Beneixama eren ma mare, un lligam que m’unia a ella, el món de la meua àvia i les altres ties, el món on jo era feliç. Nadar com en un líquid amniòtic de paraules, sentiments i afectes, tornar al ventre matern que era la família que jo volia. Més que la llengua, era l’estimació que jo havia rebut a través d’eixes paraules’” (p. 36).

Com a afegitó, la granota és ben considerada en llengua catalana i això explica que, per exemple, hi haja una expressió que empiula amb aquests mots de Francesc Gascó: “Nadar com una granota”. En canvi, com ara, el castellà, associa granota a eixir, però a no quallar lo que u desitjaria: “Salirle rana”. I, per consegüent, la cultura vernacla no sols rep bé la maternitat i el procés anterior al part, sinó lo femení. I, com exposa l’antropòloga Marita De Sterck (i traduïm), “Ara afirmaria que els jóvens tenen dret de ser iniciats en el coneixement narratiu autòcton” (p. 38).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritu de pas de xiqueta a dona en rondalles, sensibilitat i sinceritat

General, , , ,

En aquestes cerimònies de pas de xiqueta a dona, Oreto Doménech i Masià, en el treball “Cavallers de capa i capell”, comenta que, sobre la llibertat, “ensenyen les dones a les filles, però també als fills” (p. 26). El pas del sòl a la banda superior dels matalaps em féu pensar molt prompte en els escalons que la xiqueta hauria de pujar per a ascendir a dona i que, com més amunt, més important seria el seu paper de conservar una sensibilitat cap a tot lo món. A banda, com posa la investigadora, “només la sorprén una mica i pensa: ‘regnes diferents, costums diferents’. L’apertura a allò altre, doncs, l’havia ben apresa a la seua casa natal: havia estat ben criada” (p. 26).

És més: tot i ja haver accedit a la banda més alta, encara capta lo més petit, allò que podria ser considerat com a refusar i que, en canvi, formarà part de la seua vida com a sobirana (no solament política, sinó personal, del seu dia rere dia), detall que podríem enllaçar amb quan Erasme de Rotterdam, en 1513, recomana a qui, en eixe moment, era príncep, que no menyspreàs ningú, puix que això podria ser motiu de venjança per part de l’afectat i, àdhuc, de perdre una guerra.

Aquest signe del relat explica que “Les princeses i les reines, en els contes tradicionals, són personatges que no han de buscar la subsistència, sinó que els és donada des del bressol. Gestionar, però, el do de l’abundància de ser dona, de la sobirania sobre la pròpia persona i aprendre la llibertat requereix, sense dubte, entrar en l’òrbita de la llengua materna (…). Aquesta princesa (…) confia en l’autoritat materna i diu la veritat (…) i això és el que la farà reina, sobirana del seu destí i de la seua persona, creadora de vida i transcendència amb el príncep, simbòlicament, parlant, és clar” (p. 27).

Tocant als mots que hem escrit en el paràgraf anterior, direm que, bé en les contarelles, bé en la realitat, la fertilitat (de la terra, de les collites, de la fecunditat humana, de moments de prosperitat…), no és estranya a la política que fan els alts càrrecs, començant pel cap d’estat (i, si ens referim a una família, a la de qui té la darrera paraula, en els Pobles matriarcalistes, quasi sempre, la mare o bé la dona): benignitat i bonança, bondat i alta natalitat i bon viure van lligats, són com dues baules seguides d’una mateixa cadena.

Altrament, podem agregar que els superiors tenen una influència capital (terme de la rama del mot “cap”, com a part més important del cos), com ho reflecteix la cultura tradicional, mitjançant dites com una present en moltes rondalles mallorquines arreplegades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932) i que encara havien oït valencians de l’Horta de València en el 2017: “Paraula de Rei no pot mentir”. I una altra que comentí una vegada amb Pere Riutort, a qui diguí que em feia l’efecte que els votants tendeixen molt a seguir la línia d’actuació i de pensament del cap de la candidatura política que voten, fet que acceptà com dient que era una realitat: “Del color del Rei, se tinyen els vassalls”.

Per això, la reina accepta la jove i la considera una dona franca, fins i tot, amb el poble senzill (el cigró).

Una altra contalla amb una sinceritat ben estimada és “La flor del girablau”, en què una velleta capeix que el germà petit diu la veritat i, “per això, li atorga el do de trobar la flor del girablau” (p. 27); i la Mare Terra, empeltada amb la flor (evocació de la vida que revifa en la primavera, estació de l’esperança i de la infantesa), “acull al seu si un dels seus fills (…). La mare (…) autoritza el seu fill mort a dir la veritat al món i, així, es com torna a la vida” (p. 27). Mentres escrivia aquestes paraules, el 16 de març del 2026, em vingué al pensament un refrany que podria ser en nexe amb aquest retorn acompanyat de parlar amb el cor en la mà: “Infants i orats diuen la veritat”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa i sinceres

General, , , ,

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Nois i noies del meu poble…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), en què apareixen detalls que empiulen amb les ombres i amb l’inici de la nit.

Ara bé, en “Perquè han ullprès la pubilla del mar…” (p. 262), el mateix escriptor posa molts mots simbòlics. Així, diu “Perquè han ullprès la pubilla del Mas, tocant al riu, els bous de la llaurada”, o siga, durant la copulació. A més, la dona, “si ronda per l’era, les palleres s’esventen soles, l’aviram vola alt” i, per tant, elles porten la iniciativa, fan que s’adrecen els penis i que s’empinen com ho faria un catxirulo.

A banda, “Al punt de mitjanit, estesa la roba de la fadrina al terradet (…) l’hem picada amb estris del camp i vares de freixe, i n’hem espolsat” (p. 262), paraules amb què indica que l’home introdueix el membre viril i que li fica semen en la vulva (la polseguera de què fa esment la cançó valenciana “La manta al coll”).

Finalment, copsem un altre passatge eròtic, “En entrar a la cambra de la donzella l’hem vista (…) com intentava de cobrir la seva nuesa amb fullaraca sideral”, això és, dels astres, acompanyat d’uns térmens plens de significat: “Hem trucat a la Rectoria, i hem encès els ciris de l’altar de sant Roc” (p. 262). D’aquesta manera, lo que podria semblar una crítica a la nuesa de la dona i a lo sexual (avisar el rector), realment, és que ell endinsa el penis (els ciris) en la vulva (la rectoria) i, altrament, el pardal és representat en un sant, pel sinònim de “roc”: “torre”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta.

Un altre poema en què es reflecteixen detalls matriarcalistes, i en la mateixa antologia, és
“Doble carn”, de Guerau de Liost (1878-1933), en què la dona és en el llit:

“Sobre una taula clara,

de llarg a llarg una matrona jau.

(…) diria’s una flor collida anit (…).

Ni un bri de roba” (p. 267).

 

Així, assistim a una escena ambientada en una nit (un moment femení del dia) activa i en contacte amb la natura i amb la sinceritat (la nuesa).

Ara bé, posteriorment, hi ha térmens que lliguen amb lo feminal: l’obaga, només a terra, “fa més impúdica la nuditat” (p. 267) i, per consegüent, és aprovada, junt amb un vers en què diu “i la carn de casta mel” (p. 268) que empelta ambdós membres.

Aquesta franquesa connecta amb unes línies de la composició “El coit”, de Josep Palau i Fabre, quan diu que

“Allí la pedra i l’estrella, l’aigua viva i l’ocell, la flor i el peix es combaten i (…). Tota la natura és present en aquest fast” (p. 268) i, així, considera un luxe la relació entre la dona (pedra, aigua viva, flor) i l’home (estel, aucell, peix), en un ambient en què predomina la natura i, de rebot, lo matern, lo terrenal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa, ben considerades i sinceres

General, , , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, i en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en què la dona porta la iniciativa i amb el simbolisme, és “Cançó de les besades”, de la poetessa catalana Rosa Leveroni (1910-1985):

“El primer bes que florí,

te’n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades” (p. 212).

 

En acabant, lliga el sol i la muntanya amb lo masculí i, quant a lo femení, ho fa amb els estels, amb el perfum i amb la lluna clara.

També hem considerat interessants uns versos que connecten amb la sexualitat matriarcal:

“Totes d’un encantament

que ens feia les hores calmes…” (p. 212).

 

Una altra composició en què es reflecteix la sinceritat femenina és “Per tres esclats…”, de Carles Riba (1893-1959), quan s’obri la flor:

“que fonda jeies dins el teu cos que brillava!

(…) i eres vera a la riba d’una obscura mar brava” (p. 213).

 

Per tant, una dona de bon cor (vera), al costat de l’aigua (un tret feminal) i valenta com la mar.

Ben mirat, en el poema “Xifra”, de Gabriel Ferrater, la dona, molt oberta, és qui autoritza l’home i ho fa amb bonesa, com ell li diu. Així, en plena nit,

“que em vas cridar del teu racó (…)

i em rebies, cos bondadós” (p. 218).

 

En una altra secció de l’antologia, hi ha una composició, “Deu-me una santa”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què es capeixen signes matriarcalistes:

“Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma,

a qui pugui pregar, (…);

deu-me una santa que hagi estimat força,

que per pregar-li calgui un bes i una cançó” (p. 228).

 

Així, en aquestes línies, ella té la darrera paraula.

Tot seguit, la dona figura com a subministradora, com una persona receptiva a l’empelt entre ambdós i amb dolcesa:

“i era el seu tast com la més fina noia

i al coixí del seu pit hom havia el son dolç” (p. 228).

 

Cal dir que, com en molts passatges i com en moltes rondalles i, àdhuc, en comentaris que ens han fet, la dona és ben considerada:

“Aquella santa sempre bella mossa;

no havia mendicant que no li fos devot:

era tan clara, blanca, fresca i jove

com nata de primala i com un veire nou” (p. 228).

 

Finalment, direm que fa esment d’una primala (potser d’un cabra, animal vinculat amb la maternitat) i amb el veire (un vas per a beure, això és, amb un recipient associat a la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que trien, sinceritat i dolcesa

General, , , , ,

Un altre poema en què hi ha detalls matriarcals i que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “El paradís devastat”. El títol ja indica una relació sexual entre un home i una dona. Ara bé, no sols la dona és qui dirigeix el moment, sinó que ho fan sota uns paràmetres de dolcesa i amb intenció de fruir el present. A més, ella té un “Petit cos tendre i dolç” (p. 193):

“Obres les cames les cames, dòcil, i deixa’m que contempli

la coma del teu ventre i el seu melic rodó.

                             Passejo els ulls per la foscor

              del jardí sant, i m’estableixo a l’ombra

              de l’arbre de ciència natural

que, nu i vinclant-se, creix al mig de l’engonal” (p. 193).

 

Així, apareix la vulva (coma, jardí sant), l’obscuritat i un penis (l’arbre) que, en veure la dona, s’adreça arran la presència femenina i, de pas, ell recupera la vitalitat.

En acabant, ella li comenta que

“ens cal encara, de primer,

saludar, amb un llarg petó,

el zènit d’aquest horitzó” (p. 193).

 

La proposta feminal també es capta en els darrers versos de la composició:

                        “Oh, desig que se satisfà!

No tinguis pressa, amor, fes-lo durar

            Cos saciat, hem estat savis

tots dos, i el nostre goig és infinit:

endinsem-nos, feliços, en la nit” (p. 194).

 

El mot “cos” representa tots dos i la dona porta la iniciativa.

Un altre escrit que hem seleccionat d’aquesta antologia és “Segona suite, IV”, de Francesc Parcerisas (1944), el qual comença amb unes  paraules en anglés que diuen “Amb la fidelitat de l’amor i amb la feblesa de l’amor” i, en les primeres línies, passa a la primavera d’hivern, una estació en què és més fàcil una trobada entre l’home i la dona, com ell li diu:

“Cau la fulla i cau el jorn

i la (…) flama del meu cos

cerca en tu l’espai ombriu

on precipitar el màgic cop

amb què l’ala de l’ocell

perfà la quietud perfecta del seu vol” (p. 197).

 

Per consegüent, el pubis i, si no, els pèls del pubis i tot (la fulla) i el jorn com també la flama estiuenca donen pas a un empelt entre ambdues persones. Llavors, el marit cerca en un ambient ombrívol acompanyat d’un eixart per mitjà de la penetració de l’au i, així, assoleix l’objectiu.

Un altre poema amb molts signes nocturns és “La tercera nit” (p. 201), de Gabriel Alomar (1873-1941), junt amb mots que evoquen la sinceritat, dos fets que tenen relació amb el matriarcalisme: “la fosca”, “les fredes ombres”, “la carn nua”. Ben mirat, predomina lo femení i la creativitat i, àdhuc, la maternitat (en la figura de la serp): “les roses de son pit”, “La dona es transfigura i la serpent oneja”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, persones sinceres, de bon cor i retorn a la terra

General, , , , ,

Una altra composició en què hi ha versos que reflecteixen signes matriarcalistes, i que figuren en l’esmentada antologia, és “Visió”, de Pere Gimferrer (1945). Així, parla d’obscuritats i, ben prompte, plasma un nexe entre lo actiu i lo passiu i es decanta per lo feminal, puix que va unit a dinamisme:

“entre l’aire i la fosca: l’arbre, un ésser

plantat al mig, al cor del remolí dels signes,

com el teu cos” (p. 188).

 

Altrament, ens parla d’un fosc moviment rotatori i d’una persona (possiblement, una dona), qui trau de dubtes l’altre per mitjà de sons, un detall que ens podria dur als balls de bastons, en què tocar la terra fa que no romanga morta, ans fèrtil: “El teu cos

diu sempre allò no dit. Constant, ho pronuncia

amb el seu perdurable crepitar de fruit únic,

de fruit que penso i dic i m’enlluerna” (p. 188).

 

Amb raó, el poeta li indica

“que no abandona el món retinià, que hi persisteix

com l’empremta d’un sol carbonitzat.

En dos temps diferents,

la paraula i el cos, la pupil·la

i el nu que el crea.

                              Estesa d’ombres” (p. 189).

 

En conseqüència, podríem pensar que la mirada entre ells simbolitzaria la presència en el món terrenal, en què ella deixa un record per a l’esdevenidor (la marca que persistirà en el sòl) i, a més, en un ambient femení (la color del carbó). A banda, lo masculí (la paraula) i lo corporal i material (feminal) són empeltats junt amb el lligam mare-fill (els ulls i la nuesa femenina que origina el nadó):  paraula / cos, ull i primers moments de vida / part.

Adduirem que, al llarg del poema, Pere Gimferrer escriu molts mots de la família de la foscúria: obscuritats, fosc, carbonitzat, “negre del teu pubis”(p. 189), la posta (p. 190), encara que, igualment, inclou la sinceritat (claror), com ara, quan posa que prefereix “la transparència

de la cova marina” (p. 189)

 

i quan cita la vesprada (la maduresa de la vida, arran la reflexió que sol caracteritzar l’etapa anterior a la vellesa), fins al punt que, en la plana 190, agrega que “El cel

vermell fingirà l’aigua vermella de la posta:

el teu cos no fingeix. Silenci, bronze,

(…) t’enllaçava, i et veig ara, ja vista,

sota el fals maquillatge del cel buit,

i el teu cos, tan incert, és l’únic cert:

és la certesa feta resplendor” (p. 190).

 

És a dir, en passar l’home a la terra, a la realitat, ha fet possible que ell trobàs en el món terrenal lo que deien que n’hi havia en el celestial i que, en tornar ell a la dona, la felicita perquè lo femení no es desfigura per mitjà de les aparences, ni de la buidor de les paraules, ni en la vida: la dona, creativa (la variabilitat de què fa esment), fa que ella siga considerada una persona de fiar, sincera.

Finalment, l’home inclina la balança cap a lo que més d’u menysprearia, però que ell agraeix i abraça: el mutisme (simbolitzaria la bona harmonia entre ambdós amants), el bronze (la senzillesa d’aquest metall, sovint, posat en tercer lloc, després de l’or i de l’argent) i no cal dir que el bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat, maternitat, sinceritat i història matriarcals

General, , , , , , ,

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha una composició en què capim el tema de la maternitat i, altrament, el de la penetració: “Sonet intrauterí” (p. 80), de Josep Palau i Fabre (1917-2008) i escrit en 1946. Diu així:

“Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves llàgrimes, vull

[ ser una veu -germinal.

 

Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la flor suprema

[ dels teus ulls. ]

Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un amor, un si.

Ah! fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”.

 

Per tant, el poeta parla d’unes llàgrimes del semen (la llavor del penis) que van a l’interior de la dona (la terra), al mateix temps que ella, com si fos una mare un poc després del part, també plora. En resum, en seny figurat, mare i fill.

Ben mirat, la muller lliga amb la joia de viure, amb la flor, amb el jardí (present en moltes rondalles) i l’escriptor destaca lo feminal, i no cal dir que la maternitat, com lo més alt en la vida, com lo que ell prefereix i que aporta alegria i esperança (com ho manifesten els ulls de la dona): “la flor suprema”, o siga, la vulva.

I més: Josep Palau i Fabre indica que vol anar a ella, inserir-se en lo tel·lúric, en una mena de tornada a la mare, a qui estima: “desnéixer en un amor”. Aquesta frase ens duu a un empelt, no a una evasió cap al cel o de la vida exterior, puix que hi ha una amistança i un afecte eròtic i, per consegüent, el dos (lo col·lectiu) prioritza sobre lo individualista.

Finalment, l’autor trau uns mots que, eròticament, podrien evocar-nos eixos versos de la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet”, quan un home diu a una dona “Si vols que te la faça, / posa’t panxa cap amunt / i veuràs la polseguera / que t’ix pel forat del cul”: “jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”. Ara bé, poden enllaçar amb una autenticitat i amb una senzillesa en línia amb quan Gandhi (1869-1948), en la seua autobiografia, comenta que la seua finalitat serà exposar la veritat, fins i tot, picada, de forma que es convertesca en pols i sense admetre intents de mentir ell, ni de falsejar la realitat: “fes-me petit petit, fins que jo sigui pols” (p. 80). Un exemple en què no apareix el personatge masculí romàntic, alliberador de dones i que les mira de dalt a baix, ans al contrari: simple, obert, que les tracta bé, que les considera com una autoritat (la flor suprema), acollidores i amb capacitat de fecundar, de fertilitzar (“pol·len del teu ventre”).

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, és “Vicis de sol·litud”, de Josep Elias (1941-1982), en què una dona, potser, ja amb uns quaranta anys, comença unint-se amb el vent i amb la terra, però eixerida i sincera:

“Cada matí furtivament aquesta dona fuig

cap a una cala amagada que solament ella sap.

Li agrada venir-hi, abandonar-se a la indiferència

dura però acollidora de la sorra i del vent,

romandre alerta a la immensa quietud del mar blau,

un poc astorada i un poc orgullosa de la seva nuesa

madura (…)” (p. 82).

 

Tot seguit, ella respon receptiva a l’home i, així, deixa que li afalague el seu cos, puix que ella li ho permet, perquè té la darrera paraula i, a més, “pensa que només ella té el secret del silenci” (p. 82), de la terra, de la història, com si fos el tresor del passat i el mutisme de lo subterrani, en part, fruit de la bona relació amb lo femenívol.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet, en pro de la sinceritat i de xiquets estudiosos

General, , , , ,

Prosseguint amb el relat “Un fesol val una lliura barcelonesa”, hi ha un diàleg:

“-Amb fesols? -respongueren admirats els d’Algerri. -Què voleu dir amb això vostra paternitat?

-Molt senzill -afegí el frare: -Ja que tan pobres sou (i així ho reconec), convinguem a donar a cada fesol la valor d’una lliura barcelonesa i pagueu amb aquesta classe de moneda.

I tal dit, tal fet: tantes mil lliures, tants mils fesols… i en paus.

Després d’efectuat el pagament, … n’hi havia tres quartans!

De retorn al monestir, i cridat el monjo a comptes, presentà sobre la taula el contingut embolicat amb un gran mocador (…).

-Aquest és el resultat del passament de comptes amb els d’Algerri, en virtut del poder i de la facultat que em foren conferits. Així com així tampoc hauríem pogut cobrar; perquè, ‘Allà on no hi ha res, el rei hi perd els drets’, i tan rica serà la comunitat de l’una manera, com de l’altra.

El convent deixà de percebre una forta quantitat, emperò també matà per a sempre els acarnissats odis amb què tota una comarca els menaçava per a lo successiu.

D’ençà de llavors, els habitants de la baronia d’Algerri pagaren religiosament al monestir els delmes, censos i la resta d’impostos sense frau, ni engany” (pp. 60-61).

Una de les coses que cal destacar d’aquesta narració és el tema de la manipulació (no acceptada en els darrers mots), un detall que vincula l’escrit amb el matriarcalisme.

En l’anècdota que Jaume Ramon Vidales (1846-1900) adjunta a continuació, “Monjo… o monja?”, apareix un fet que és present en més d’una rondalla i ambientat a mitjan segle XVI: la xica que es feia passar per xic.

“Un dia (…) trucà a les portes del monestir, demanant protecció i acollida un jove de pocs anys, qui digué nomenar-se Joan Bartomeu de Vila-roja i que allí restà de criat.

Dòcil, servidor i diligent, ben aviat, es guanyà les simpaties dels seus superiors, els quals li ensenyaren, amb molt profit, les primeres lletres.

En veure’l tan estudiós, de no escassa intel·ligència, i que observava una conducta immillorable, no li faltà la protecció del convent, concedint-se-li l’hàbit de novici. 

Però el temps passava: en Joan Bartomeu, de la infància, passà a la pubertat i, en esclatar la poncella i convertir-se en flor, no pogué amagar per més temps els senyals propis del sexe femení, al qual pertanyia.

Temorosa que es descobrís lo, fins llavors, ignorat, s’agenolla als peus del pare abat, qui, aleshores, era Pere Bogues, i, entre llàgrimes i sospirs, li revelà l’engany, implorant perdó i misericòrdia.

Els motius que induïren a aqueixa dona a entrar en el monestir, mai arribaren a saber-se, perquè, com secret de confessió, foren guardats per l’abat en els plecs més amagats de la seva consciència i, amb ell, baixaren a la tomba.

Rebuda l’absolució amb gran secret i prudència, l’Isabel, que així es deia la protagonista, sortí del monestir pretextant a la comunitat enginyoses excuses (que mai en falten), sens que ningú hagués esment d’un cas tan estrany com anormal.

Tant sols després d’algun temps, amb gran misteri i a cau d’orella, els monjos es contaven, els uns als altres, admirats i tot senyant-se, el fet autèntic que acabem de relatar, mes ignorant els detalls i les seves causes, que no han pogut passar a la història” (pp. 61-62), entre d’altres coses, pel silenci que féu el pare abat.

Sobre aquesta narració, direm que la comentí (i potser la contí) a ma mare el 17 de juny del 2025 i que em digué “No ho ficaria en dubte”. En eixe seny, hi ha contalles i cançons que en plasmen, de paregudes, com ara, quan una jove vol participar en una activitat en què només ho poden fer hòmens.

Al capdavall, encara que és descoberta, també és condonada, possiblement, per a compensar el paper que ha fet al col·lectiu (ací, una xiqueta amb molta facilitat per a l’estudi i aprovada pels monjos). No debades, el superior decideix no dir-ne res, tot i que podem pensar que titllaria la mentida. Per tant, altra vegada, la comunitat (representant de la cultura catalana) es posa amb el Poble, amb la cultura matriarcalista vernacla, un fet molt comú al llarg de la història de Catalunya i dels comtats catalans.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, hòmens en botigues de dona i minyones sinceres

General, , , , , ,

Una rondalla que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, acompanyada de trets matriarcalistes, és “Ses pebreres torrades”, en què, com podrem veure, el marit fa un paper que més d’u relacionaria amb la dona. “Puix resulta que això era un matrimoni i s’home va anar a una vila de fora i diu a sa dona:

-Què vols que et duga?

I sa dona diu:

-Doncs, mira: ¿saps què podries dur-me? Dus-me un subjectador, perquè no en tinc.

Llavors, es marit li respon:

-Ai, doncs bé -i se’n va” (p. 202).

En acabant, ja en una casa en què venien de tot, ell diu a la botiguera si hi tenen  subjectadors per a sa dona i, com que la comerciant li indica que no i li demana si ell sap quin és el nombre (la grandària) que s’ajustaria a la seua muller, la dona li fa una qüestió:

“-Com aquests melons?

El marit li diu:

-Nooooo. No. Com això, no.

La venedora solta:

-Ai!, com seran, Senyor!” (p. 202).

Altra vegada, el personatge masculí empiula amb lo femení. Després, com que hi havia unes pilotes penjades, ella li demana:

“–Com aquestes pilotes?

-No, no, no.

-Com aquestes?

-Tampoc.

Aquella dona diu:

-Xica! I com seran?

Aleshores, com que allà hi havia un cabàs de pebreres, ella li diu:

-Com aquestes pebreres?

I el marit li comenta:

-Aaaaixí, però torrades.

Aquella dona era vella; ja les devia tindre torrades” (p. 203).

Per tant, l’home fa una tasca que, primerament, podríem pensar que la realitzaria una dona i, ben mirat, és ben tractat per la muller i per la venedora.

En el relat posterior, “Sa lavativa”, hi ha signes matriarcalistes (reflectits, sobretot, en un personatge femení que parla la llengua vernacla, a diferència d’una senyoreta que, com que vol parlar fi, recorre al castellà).

“Una volta era una senyoreta que tenia una criada i li diu:

-Ai: vés al metget i digues-li que m’he fet malalteta.

La criada se’n va a cercar-lo i li diu:

-Senyor metjot: sa meua senyorota s’ha fet malaltota

Ell li comenta:

-Hi aniré a veure, hi aniré a veure” (p. 203).

Quan el metge (qui també parla en castellà) aplega a ca la senyoreta, li recomana una lavativa (que era una medecina que es donava per a netejar la panxa):

“-Ai: això és manca d’una lavativa.

Sa dona li comenta:

-Però, metget: com que tinc el florinet tan xicotet, no m’hi cap el petorret.

I sa criada salta i diu al metge:

-És mentira, senyor metjot!: té es florinot tan grossot que li cap goma, xiulet i pot” (p. 204), això és, que, en el florinet (l’anus), li cap el preservatiu, el penis i la bossa amb els testicles (l’escrot, ací, el pot).

Agregarem que, mentres que la senyora empra un llenguatge en diminutiu (potser per allò de “fer fi”), la minyona l’usa en augmentatiu, sense barroquisme i, igualment, diu les coses sense pèls en la llengua i, per eixe motiu, no admet la mentira.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Fills generosos amb els pares i adults de bon cor

General, , , , ,

Un altre relat en què capim lo matriarcal, i que apareix en aquesta obra, acompanyat d’un missatge educatiu per a l’esdevenidor i d’agraïment als pares, és “La del pare i fill”, recollit per Pau Bertran i Bros (1853-1891), el qual ens aporta trets que s’aprovaven en el segle XIX i molt entrat el segle XX: “Una vegada era un fill que, cansat de tenir son pare a casa sempre malaltís, el portava a l’hospital a collbè.

Pel camí, va reposar i el seu pare, llavors, que diu:

-¡Ai, Senyor! ¡Jo també vaig reposar aquí, quan hi duia el meu pare!

El fill, en sentir això, diu:

-Pare: entornem-nos-en, que el meu fill també m’hi duria a mi.

I sempre més el va servir bé” (p. 165).

En la rondalla que ve a continuació, “El mig amic”, un pare tenia un fill que es vantava de tenir molts amics, mentres que l’home en tenia lo que deia un mig amic i agregava que “cap dels teus amics faria per tu el que faria ell per mi” (p. 166).

Així, un dia, l’adult diu al fill que se’n vaja a l’escorxador, que faça que li maten un be, que el fique en un sac que esquitxàs sang i que el xicot demane els seus amics que l’oculten a casa d’ells per una mort que ha fet.

Aleshores, “cap dels seus amics va voler amagar-li el sac” (p. 166) i el jove s’interessa per l’amic de son pare, qui considera que el minyó ha estat un desafortunat. Nogensmenys, l’home li addueix “entra, entra. Vine cap al celler, que l’amagarem.

L’altre, quan va veure això, diu:

-Vaja: el pare té raó.

I l’hi va explicar tot.

Son pare, després, diu al fill:

-¿Veus? ¡Vet aquí els amics!” (p. 166).

Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.