Arxiu d'etiquetes: sinceritat

El Monestir de Poblet, en pro de la sinceritat i de xiquets estudiosos

General, , , , ,

Prosseguint amb el relat “Un fesol val una lliura barcelonesa”, hi ha un diàleg:

“-Amb fesols? -respongueren admirats els d’Algerri. -Què voleu dir amb això vostra paternitat?

-Molt senzill -afegí el frare: -Ja que tan pobres sou (i així ho reconec), convinguem a donar a cada fesol la valor d’una lliura barcelonesa i pagueu amb aquesta classe de moneda.

I tal dit, tal fet: tantes mil lliures, tants mils fesols… i en paus.

Després d’efectuat el pagament, … n’hi havia tres quartans!

De retorn al monestir, i cridat el monjo a comptes, presentà sobre la taula el contingut embolicat amb un gran mocador (…).

-Aquest és el resultat del passament de comptes amb els d’Algerri, en virtut del poder i de la facultat que em foren conferits. Així com així tampoc hauríem pogut cobrar; perquè, ‘Allà on no hi ha res, el rei hi perd els drets’, i tan rica serà la comunitat de l’una manera, com de l’altra.

El convent deixà de percebre una forta quantitat, emperò també matà per a sempre els acarnissats odis amb què tota una comarca els menaçava per a lo successiu.

D’ençà de llavors, els habitants de la baronia d’Algerri pagaren religiosament al monestir els delmes, censos i la resta d’impostos sense frau, ni engany” (pp. 60-61).

Una de les coses que cal destacar d’aquesta narració és el tema de la manipulació (no acceptada en els darrers mots), un detall que vincula l’escrit amb el matriarcalisme.

En l’anècdota que Jaume Ramon Vidales (1846-1900) adjunta a continuació, “Monjo… o monja?”, apareix un fet que és present en més d’una rondalla i ambientat a mitjan segle XVI: la xica que es feia passar per xic.

“Un dia (…) trucà a les portes del monestir, demanant protecció i acollida un jove de pocs anys, qui digué nomenar-se Joan Bartomeu de Vila-roja i que allí restà de criat.

Dòcil, servidor i diligent, ben aviat, es guanyà les simpaties dels seus superiors, els quals li ensenyaren, amb molt profit, les primeres lletres.

En veure’l tan estudiós, de no escassa intel·ligència, i que observava una conducta immillorable, no li faltà la protecció del convent, concedint-se-li l’hàbit de novici. 

Però el temps passava: en Joan Bartomeu, de la infància, passà a la pubertat i, en esclatar la poncella i convertir-se en flor, no pogué amagar per més temps els senyals propis del sexe femení, al qual pertanyia.

Temorosa que es descobrís lo, fins llavors, ignorat, s’agenolla als peus del pare abat, qui, aleshores, era Pere Bogues, i, entre llàgrimes i sospirs, li revelà l’engany, implorant perdó i misericòrdia.

Els motius que induïren a aqueixa dona a entrar en el monestir, mai arribaren a saber-se, perquè, com secret de confessió, foren guardats per l’abat en els plecs més amagats de la seva consciència i, amb ell, baixaren a la tomba.

Rebuda l’absolució amb gran secret i prudència, l’Isabel, que així es deia la protagonista, sortí del monestir pretextant a la comunitat enginyoses excuses (que mai en falten), sens que ningú hagués esment d’un cas tan estrany com anormal.

Tant sols després d’algun temps, amb gran misteri i a cau d’orella, els monjos es contaven, els uns als altres, admirats i tot senyant-se, el fet autèntic que acabem de relatar, mes ignorant els detalls i les seves causes, que no han pogut passar a la història” (pp. 61-62), entre d’altres coses, pel silenci que féu el pare abat.

Sobre aquesta narració, direm que la comentí (i potser la contí) a ma mare el 17 de juny del 2025 i que em digué “No ho ficaria en dubte”. En eixe seny, hi ha contalles i cançons que en plasmen, de paregudes, com ara, quan una jove vol participar en una activitat en què només ho poden fer hòmens.

Al capdavall, encara que és descoberta, també és condonada, possiblement, per a compensar el paper que ha fet al col·lectiu (ací, una xiqueta amb molta facilitat per a l’estudi i aprovada pels monjos). No debades, el superior decideix no dir-ne res, tot i que podem pensar que titllaria la mentida. Per tant, altra vegada, la comunitat (representant de la cultura catalana) es posa amb el Poble, amb la cultura matriarcalista vernacla, un fet molt comú al llarg de la història de Catalunya i dels comtats catalans.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, hòmens en botigues de dona i minyones sinceres

General, , , , , ,

Una rondalla que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, acompanyada de trets matriarcalistes, és “Ses pebreres torrades”, en què, com podrem veure, el marit fa un paper que més d’u relacionaria amb la dona. “Puix resulta que això era un matrimoni i s’home va anar a una vila de fora i diu a sa dona:

-Què vols que et duga?

I sa dona diu:

-Doncs, mira: ¿saps què podries dur-me? Dus-me un subjectador, perquè no en tinc.

Llavors, es marit li respon:

-Ai, doncs bé -i se’n va” (p. 202).

En acabant, ja en una casa en què venien de tot, ell diu a la botiguera si hi tenen  subjectadors per a sa dona i, com que la comerciant li indica que no i li demana si ell sap quin és el nombre (la grandària) que s’ajustaria a la seua muller, la dona li fa una qüestió:

“-Com aquests melons?

El marit li diu:

-Nooooo. No. Com això, no.

La venedora solta:

-Ai!, com seran, Senyor!” (p. 202).

Altra vegada, el personatge masculí empiula amb lo femení. Després, com que hi havia unes pilotes penjades, ella li demana:

“–Com aquestes pilotes?

-No, no, no.

-Com aquestes?

-Tampoc.

Aquella dona diu:

-Xica! I com seran?

Aleshores, com que allà hi havia un cabàs de pebreres, ella li diu:

-Com aquestes pebreres?

I el marit li comenta:

-Aaaaixí, però torrades.

Aquella dona era vella; ja les devia tindre torrades” (p. 203).

Per tant, l’home fa una tasca que, primerament, podríem pensar que la realitzaria una dona i, ben mirat, és ben tractat per la muller i per la venedora.

En el relat posterior, “Sa lavativa”, hi ha signes matriarcalistes (reflectits, sobretot, en un personatge femení que parla la llengua vernacla, a diferència d’una senyoreta que, com que vol parlar fi, recorre al castellà).

“Una volta era una senyoreta que tenia una criada i li diu:

-Ai: vés al metget i digues-li que m’he fet malalteta.

La criada se’n va a cercar-lo i li diu:

-Senyor metjot: sa meua senyorota s’ha fet malaltota

Ell li comenta:

-Hi aniré a veure, hi aniré a veure” (p. 203).

Quan el metge (qui també parla en castellà) aplega a ca la senyoreta, li recomana una lavativa (que era una medecina que es donava per a netejar la panxa):

“-Ai: això és manca d’una lavativa.

Sa dona li comenta:

-Però, metget: com que tinc el florinet tan xicotet, no m’hi cap el petorret.

I sa criada salta i diu al metge:

-És mentira, senyor metjot!: té es florinot tan grossot que li cap goma, xiulet i pot” (p. 204), això és, que, en el florinet (l’anus), li cap el preservatiu, el penis i la bossa amb els testicles (l’escrot, ací, el pot).

Agregarem que, mentres que la senyora empra un llenguatge en diminutiu (potser per allò de “fer fi”), la minyona l’usa en augmentatiu, sense barroquisme i, igualment, diu les coses sense pèls en la llengua i, per eixe motiu, no admet la mentira.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Fills generosos amb els pares i adults de bon cor

General, , , , ,

Un altre relat en què capim lo matriarcal, i que apareix en aquesta obra, acompanyat d’un missatge educatiu per a l’esdevenidor i d’agraïment als pares, és “La del pare i fill”, recollit per Pau Bertran i Bros (1853-1891), el qual ens aporta trets que s’aprovaven en el segle XIX i molt entrat el segle XX: “Una vegada era un fill que, cansat de tenir son pare a casa sempre malaltís, el portava a l’hospital a collbè.

Pel camí, va reposar i el seu pare, llavors, que diu:

-¡Ai, Senyor! ¡Jo també vaig reposar aquí, quan hi duia el meu pare!

El fill, en sentir això, diu:

-Pare: entornem-nos-en, que el meu fill també m’hi duria a mi.

I sempre més el va servir bé” (p. 165).

En la rondalla que ve a continuació, “El mig amic”, un pare tenia un fill que es vantava de tenir molts amics, mentres que l’home en tenia lo que deia un mig amic i agregava que “cap dels teus amics faria per tu el que faria ell per mi” (p. 166).

Així, un dia, l’adult diu al fill que se’n vaja a l’escorxador, que faça que li maten un be, que el fique en un sac que esquitxàs sang i que el xicot demane els seus amics que l’oculten a casa d’ells per una mort que ha fet.

Aleshores, “cap dels seus amics va voler amagar-li el sac” (p. 166) i el jove s’interessa per l’amic de son pare, qui considera que el minyó ha estat un desafortunat. Nogensmenys, l’home li addueix “entra, entra. Vine cap al celler, que l’amagarem.

L’altre, quan va veure això, diu:

-Vaja: el pare té raó.

I l’hi va explicar tot.

Son pare, després, diu al fill:

-¿Veus? ¡Vet aquí els amics!” (p. 166).

Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones nobles, que eduquen de manera matriarcal, subministradores i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es capta el matriarcalisme és “Quan Agramunt era Acrimons”, també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras. Cap a l’any 714, quan Agramunt es deia Acrimons i els sarraïns tenien assetjada la vila, el senyor Pau (qui feia de cap d’Acrimons) era una “persona estimada per tots els seus vassalls” (p. 104). La seua dona feia poc que havia mort i “Havia infantat una nena més bonica que un sol” (p. 104), Petronella. Aleshores, el senyor Pau va decidir “salvar (…) un seguit de persones de la població, sobretot, dones i infants; per descomptat, que la seva filla Petronella també entrava en els seus plans de salvació” (p. 105).

Per consegüent, es posa de part de la dona i dels que podrien garantir la pervivència: els xiquets. I, a banda, ho fa de nit (un altre tret vinculat amb el matriarcalisme): “Aquella mateixa nit, (…) la comitiva de dones i infants, acompanyats per uns quants guerrers molt valerosos” (p. 105) feren via.

En acabant, els sarraïns passen la majoria dels d’Acrimons a tall d’espasa, però veuen la petita Petronella i, “abans de fer-li res, preferiren comunicar-ho al cabdill que tenien, el rei de Tremecen.

El rei, en veure-la, decidí quedar-se-la en adopció, per la seva gran boniquesa i dolç somriure” (p. 105), i, “agafant dos servidors fidels, els encomanà el rescat de la nena en alta mar i que (…) la duguessin a la seva residència d’Àfrica” (p. 105). I així ho fan. Per tant, copsem que la dona està ben considerada i ben tractada. 

Més avant, veiem que Petronella (qui adoptà el nom Delfina), que vivia entre els africans, fa via cap a terres catalanes i “es creuà, en el seu camí, un (…) jove cristià” (p. 106) i, com que venceren els cristians, porten la noia a territori cristià i la jove es torna cristiana per a poder-se casar amb el noi (p. 106).

A més, “la van portar al castell (…) perquè rebés la preparació adient” (p. 106) i una dona, Anna de Granyena, veu que “la noia procedia d’una noble família del país” (p. 106) i el cavaller tria casar-se amb ella.

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “El castell d’Aristot”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, en què es reflecteix el paper de la dona com a subministradora. Així, podem llegir que, durant la guerra de Successió, hi havia un túnel “que anava des de l’interior del castell fins als afores” (p. 108).

Un altre relat amb trets en línia amb lo matriarcal, en el mateix llibre, és “El senyor de la torre Cadell”, semblant a altres narracions. Una dona, després de tenir nou fills, “manà a un servent que anés a llençar-los al riu. Aquest (…), tot posant els nou infants dintre d’una cistella, (…) els portà a casa seva mentre encarregava a la seva esposa que els pugés el millor possible, talment fossin fills seus” (p. 110). I, així, no sols salven el futur, sinó que la dona serà qui educarà els fills.

En un passatge posterior, llegim que un dia que el senyor de la Torre havia eixit a passejar, “es topà amb els nois, els quals ja rondaven els dotze anys (…), tots iguals i eixerits, i s’hi acostà a parlar amb ells” (p. 110). 

Un poc després, la muller del servent, molt oberta i sincera, comenta al senyor que ella i el seu marit els havien criat. Llavors, el noble, com que copsa que la dona li parla amb el cor en la mà, aplega a un acord amb ella i, en acabant, porta els fills a casa i tot ells estan en la taula (p. 110).

En la narració següent, “El Quer Foradat”, també es reflecteix el matriarcalisme, com ara, quan veiem que “l’alcaid de la fortalesa va mostrar, des del cim de la muralla, unes truites fresques (…), les quals provenien de la cisterna del castell” (p. 111), i, per tant, copsem la dona com a subministradora, en aquest cas, per mitjà de la cisterna.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Sinceritat, gratitud, amor franc i sexualitat matriarcal en la cultura catalana

General, , , , , ,

Un relat en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, en l’humor, és “El fill del rei de França”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, en esclatar la revolució francesa, això és, en 1789, un matrimoni de nobles gals, “En passar per Almenar, foren hostatjats per un matrimoni jove que encara no tenien fills i, en els pocs dies dedicats a descansar aquí, s’emmalaltí un nen que portaven amb ells. Amb el seu neguit per marxar lluny, acceptaren l’oferiment dels amos de la casa i els deixaren el noiet perquè el cuidessin” (p. 101).

Primerament, cal dir que la narració no indica si vivien en la Catalunya del Nord, és a dir, en la banda de la històrica Catalunya que, de 1659 ençà, forma part de França i que és catalanoparlant. Igualment, copsem que la bonesa de la família catalana es premia amb un fill, allà on, en moltes rondalles, ho faria amb el naixement d’un nen o més.

Igualment, com que hi havia bones relacions, “Sinceritat per gratitud confiaren el seu secret. Els pares de l’infant -gent de l’aristocràcia del país veí-, els l’havien confiat segurs que els revolucionaris el matarien si el trobaven” (p. 101). Per consegüent, veiem que s’agraeix el fer les coses amb el cor en la mà i la generositat, però que el narrador no aprova els moviments revolucionaris com l’esmentat (en el fons, són de signe patriarcal), sinó l’esperit creatiu (com és fer via cap a altres indrets) i la gratitud.

Per això, tot seguit, es posa que, “Per provar-ho, els deixaren els documents acreditatius i varen marxar” (p. 101), o siga, que els mostraren les cartes.

Ara bé, “Aquella bona gent estimà el noi i se’l quedaren com un fill més i, perquè mai no el molestessin, ni els el prenguessin, van cremar els papers i, en ser el primer ‘fill’, el feren hereu” (p. 101). El 4 d’abril del 2023, mentres feia la interpretació d’aquest relat, copsí que aquestes línies enllaçaven amb lo consuetudinari (fiar-se de la paraula, reflectit en les frases “Ser dona de paraula” i “Ser home de paraula”) i més tenint present que els esdeveniments tenen lloc en la Catalunya del segle XVIII (de signe matriarcal), i no amb lo administratiu. En eixe sentit, la Història ens mostra que, en les cultures matriarcals, recórrer a aquesta mena d’escrits (els documents de la narració) és molt baix, com bé han plasmat estudis sobre el comunalisme, com ara, de David Algarra.

Finalment, entrem en una part on apareix l’humor, el qual, a banda, ho fa en defensa del fill i dels pares adoptius: “Hom deia si era el delfí, el fill del rei de França, però els d’aquella casa sempre guardaren el secret, fins i tot, amb els altres fills que tingueren després” (p. 101). Ens trobem davant un altre detall matriarcalista: la importància de la paraula, de la sinceritat, de complir amb els acords (i més, entre dues parts que s’estimen). Així, podem llegir “A mi, fa anys em digueren de quina casa es tractava. Era de cal… (per guardar el secret, millor no dir res)” (p. 101).

En la narració vinent, “El senyor de Rosselló”, un home tenia una muller amb una bellesa incomparable, a qui, un dia, el trobador Guillem li va fer uns versos que, “escrits, els feia arribar a les mans de la seva enyorada senyora a través d’un ram de flors. Diuen que les tendres paraules del trobador feren néixer en el cor de la senyora un corrent de simpatia vers ell” (p. 101). Copsem, per tant, que la suavitat es valora positivament. Sobre aquestes línies, també comentarem que la cultura catalana ha tingut certa inclinació, per exemple, pel jardí, per l’horta, per la poesia i per la mar, però no pel xantatge, ni per la guerra, ni per les pressions cap a qui no era de la mateixa corda.

Igualment, veiem el bon cor (un tret matriarcal) de l’home: “El trobador va entendre la situació i, amb les seves belles paraules i un amor sincer sortit del fons del cor, va dedicar les més ardents trobes a la bella senyora” (p. 101).

Però el marit, com que tenia gelosia cap al trobador, el mor amb una espasa i, després, veiem que “Els familiars del trobador Guillem (…) li feren una tomba monumental” (p. 102), detall que podríem empiular amb les preferències en el matriarcalisme català: resulta significativa que la tomba siga molt gran i com una mena d’agraïment.

També és molt interessant (i convé plasmar que té molt a veure amb lo matriarcal vinculat amb la tradició catalana) el final d’aquest relat, tal com figura en una segona versió: “el senyor va fer llançar el trobador ben lligat a la séquia cabalosa que passava per aquí i que, assabentada del fet la senyora, també s’hi tirà i, així, en la mort, es va trobar amb el seu estimat i llurs cossos es van unir per sempre més” (p. 102). A banda del tret de l’aigua (relacionat amb lo femení), les paraules s’ajusten molt (per semblança) a unes que posa Bartomeu Mestre i Sureda en el seu escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), quan indica que “Ells [= Els castellans] prediquen allò de la maté porque era mía. Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però no a matar!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de líders, agraïdes, enginyoses i que atrauen

General, , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La monja”. Així, un pare tenia tres filles i, quan li esdevingué una desgràcia molt gran, “va prometre a Déu Nostre Senyor que, si en sortia, li consagraria una de les seves filles” (p. 212). Comencem, per tant, amb el tema matriarcal de la importància de la paraula, en aquest cas, en línia amb la frase “Ser home de paraula”. Ho diu a la filla gran, a la segona i a la més petita.

Les dues primeres entren en el convent però comenten a l’abadessa que no estaven contentes amb un plat amb una anou (a la gran) i amb una ametla (a la segona) i l’abadessa els diu “Doncs, torni-se’n a casa seva” (p. 212). En canvi, en relació amb la tercera, quan, a l’hora de dinar, “posen al plat de cada monja una avellana”, (p. 212), la cap del convent demana “Germanes, bones germanes, ¿estan contentes de lo que Déu i la Verge ens dóna?

Totes digueren que sí, fins la noia.

-Doncs, quedi’s a casa.

Ho havien fet per provar-la, així és que, llavors, serviren un dinar amb bona vianda” (pp. 212-213). Per tant, no sols copsem el tema de la gratitud, sinó signes matriarcalistes: el fruit sec junt amb el menjar (el color d’aquests fruits, marró, podríem vincular-lo amb la terra com també amb la primavera d’hivern i, així, a l’etapa de maduresa, que no de vellesa). Per una banda, el fruit implica que no tot és del mateix color, l’obertura als altres, a lo que és diferent. En segon lloc, ser agraïts amb lo que se’ls regala, amb lo que es considera un regal de la terra (la Mare Terra, ací, transformada en la Verge) i de Déu. En tercer lloc, veiem dos figures bíbliques: Déu (el pare) i Nostra Senyora (la mare). Ara bé: la rondalla es desenvolupa en un convent de monges. En quart lloc, hi ha un altre missatge: ser agraïts en la terra que ens acull, no renegar-ne i, si a u, no li agrada, com es sol dir, popularment, “Bon vent i barca nova”. I si, per contra, és receptiu, acollir-lo amb els braços oberts, que és lo que fa l’abadessa amb la germana petita. 

Quant a l’avellana, adduirem que, en l’entrada “Avellano”, del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, editat per Herder en el 2015, podem llegir que “L’avellana apareix, sovint, en els ritus de casament”, en aquest cas, en abraçar la noia la línia del convent.

A l’endemà, “per més provar-la, li digueren que, com era costum que cada monja fes la cuina una setmana, mes que, com el convent era tan pobre i, encara lo poc que tenien, que una partida de lladres, que allí prop hi havia, els ho robava, la monja havia d’enginyar-se, puix que no li podien donar diners ni vianda” (p. 213). Entrem, per consegüent, en un missatge cap a l’oïdor: ¿què faries si fosses el cap d’un grup, d’una casa, d’un convent, etc., i calgués assegurar el futur i protegir la comunitat, el col·lectiu, el conjunt? Lideratge, diríem ara, i, igualment, enginy, destresa i sensibilitat. 

La noia, de nit (un tret significatiu i matriarcalista), pren les claus del convent, se’n va cap a on són els lladres, els agafa molts capons, moltes gallines i vianda robada i… “en pren tant com va poder-ne i se’n torna dintre del convent” (p. 213).

Les monges, arran del bon resultat de la xica, “li encomanaren una setmana més la cuina” (p. 213) i la jove, de nou, dues vegades més, roba menjar als hòmens (fins i tot, encara que n’hi havia u que feia de guàrdia, però que s’era adormit).

Un poc després, el capità dels lladres tria vetlar ell, però, una vegada més, la noia va prendre tot lo que pogué…

No obstant això, en el passatge següent, els dotze lladres tiren junta, agafen la noia i apleguen a un acord amb ella, qui els diu, sobre les monges:

“-Doncs, nosaltres, en el convent, també en som dotze. No em mateu i jo us prometo venir totes dotze amb vosaltres.

Els lladres hi convingueren i la deixaren anar, però amenaçant-la de que, si no complia sa paraula, els pagaria” (p. 214).

Per consegüent, apareix el tema de la paraula donada i, a continuació, la dona, qui pren el paper de líder que convenç els altres, quan fou l’hora de dinar, comenta a les monges:

“-Ja veuen, germanes, com cada dia els he donat bona vianda per a taula. Mes ara és precís que m’ho paguin amb un favor, i és que vinguin amb mi, a on jo voldré guiar-les.

Les monges, com que hi tenien tota la confiança, hi consentiren” (p. 214). Aquestes línies concorden amb molts relats en què els habitants d’un regne responen d’acord amb l’actitud del rei (o de la reina), segons qui en siga el cap d’estat. I, com que la noia ha tractat bé la comunitat, ha reflectit el seu interés pel conjunt i ha sigut fidel a la paraula, compta amb el suport de la resta, àdhuc, de l’abadessa.

La jove s’ho organitza de manera que facilita que totes les monges, en lloc de ser agafades pels dotze lladres, puguen eixir-ne per una porta distinta cada una i, “quan tornaven els lladres, no en van trobar ni una” (p. 214).

Però, malgrat que el capità dels lladres es vista de pelegrí i tracte de donar vi i de fer que s’adormen les monges, la noia el coneix, simula que dorm i, al capdavall, “l’agafa i el tira a daltabaix” (p. 215) per una finestra.

Igualment, els lladres demanen ajuda a un metge (qui, en realitat, era la noia, que se n’havia vestit). Ella els ordena que, encara que cridàs el capità, no fessen res. I, ja en el llit, pega bastonades a l’home i, com que el caporal dels lladres mor i els altres malefactors fugen de la comarca, “les monges n’estigueren tan contentes i la noia era tan virtuosa, que la feren abadessa amb gran contentament de tothom” (p. 215), àdhuc, de son pare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La mare ens va ensenyar a ser bondadosos, la sinceritat” (Rosa Rovira)

General, , ,

Prosseguint amb el tema que tractàvem ahir, el 20 d’agost del 2022 rebérem alguns missatges, com ara, “La família, per davant de tot” (Francisca Farre), “La meva àvia era molt bona persona. Sempre va intentar ajudar tant com podia” (Rosa Adroher Bonet) i “La mare ens va ensenyar a ser bondadosos i a creure, perquè ella era la que ens deia ‘Hem d’anar aquí’ o ‘Hem d’anar allà’, ‘Hem de fer això’ o ‘Hem de fer allò’.

I jo ho feia i la creia.

La sinceritat, a no dir mentides: ella no en deia mai o, almenys, jo no ho havia detectat.

A ser generosos: sempre estava a punt de donar coses als altres, encara que ella es quedés sense res.

Tenir empatia, que jo no sabia què era això, però ella sempre pensava en els altres i el perquè de les coses.

A ser soferts al dolor: ella no havia estat mai en cap hospital ingressada, tot i haver patit ensurts durant els seus vuitanta anys que va viure”.

A continuació, li comentí “M’impressiona la manera tan oberta i tan humana de les dones (i de les persones) nascudes abans de 1920. Són una mena de mestres de la vida. Aprens molt a partir de testimonis i de comentaris que hi tenen a veure. Nasquí en 1971”. Aleshores, Rosa Rovira, qui té una filla gran nascuda en 1973, em respongué: “Sí: tenien, i crec que encara, la nostra generació, conserva. El jovent actual ha perdut la meitat.

En el meu cas, els meus fills i nets mantenen tots aquests valors i és d’agrair veure’ls”.

Enllacem les paraules de Rosa Rovira amb unes que podem llegir en l’entrada “Per a totes les grans dones” (https://www.juditmarch.com/language/ca/per-a-totes-les-grans-dones), publicada en una web de Judit March en el 2017, quan diu que ”L’avia, als anys 30, devia tenir al voltant de 20 anys. Jo la recordo com una dona forta i sempre entregada als altres, una dona que, malgrat les difícils circumstàncies, mai la vaig sentir queixar-se, ans al contrari, sempre tenia un somriure i un gest de tendresa per a nosaltres i cap als altres”.

Igualment, en l’escrit “Com deia la iaia” (https://lidiacastronovas.wordpress.com/2014/12/29/com-deia-la-iaia), plasmat en “El Blog de Lídia”, llegim “La meva iaia, l’Assumpció, no era una dona de gaires paraules, era més del tipus de persona que escolta i observa, que no pas d’aquelles que xerra pels colzes o monopolitza una conversa. Amb ella, les coses semblaven simples i senzilles, sense complicacions.

(…) sempre ens recordava la importància de mantenir unes bones relacions amb tothom, no se sap mai quan pots necessitar un favor (…). Una dona a qui li agradava fer el bé i respectar tothom”. 

Quan llig escrits en què es convida les dones a actuar amb una mena de mà dura, per mitjà de la masculinitat i de reprimir la part femenina de la persona, em recorde d’eixes paraules que digué cap al 2000 el director d’un orfeó en què jo cantava, quan es dirigí als baixos: “És que canteu com si fóreu ‘maricons’“. Ningú no li digué res, ni tan sols u que, amb el temps, seria batle d’un partit dels que es diuen d’esquerres i que, com m’havia comentat anys arrere, aspirava a ser regidor.

Ara bé, jo, que cantava com a tenor, després de la sessió, me n’aní al director i li comentí que no estava d’acord amb la seua actitud. La seua resposta fou “Jo tinc amics que són homosexuals”. 

¡Quanta hipocresia hi ha, també, en el tema de les dones i quant de políticament correcte!

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La germana, bondadosa, sincera i cercadora, salva els seus germans

General, , , ,

 

En el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb contes de la comarca valenciana de la Ribera arreplegats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez, hi ha dos relats i, a més, seguits, en què es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant la bondat. Tot seguit, els tractarem. En la rondalla “Els set corbs!”, una dona tenia set fills i una filla. La filla cau malalta i la mare envia els fills al metge, per a que el cridassen, però, com que no ve ningú d’ells, ella diu que voldria que tots es tornassen corbs (p. 43).

Un poc després, la dona veu set corbs i pensa que deuen ser els seus fills. A més, la filla, ja guarida, se’n va a comprar i una dona li diu “Tu tenies set germans”, però, com que la mare ho nega a la xiqueta, la filla li respon: “Mare, prepara’m el cabasset, que me’n vaig a buscar els meus germans.

Se n’anà cap a la muntanya; a mitjan camí, es trobà un home, i ella li preguntà:

-Bon home, ¿sap si, per ací, hi ha alguna caseta?

L’home li respongué:

-Doncs, n’hi ha una” (p. 44) i li indica com hi podrà accedir.

Aleshores, la xiqueta fa via, troba la caseta i hi veu una taula parada per a set persones i “Va beure de cada copa, menys de la del més menut, on ficà l’anell de sa mare” (p. 45). Els sis germans més grans capten que algú ha begut dels seus gots i, quant al petit, digué:
“-En el meu got és l’anell de la mare.

I tots exclamaren:
-Ací és la nostra germana!

Ella isqué i els corbs es tornaren en persones, s’abraçaren i ho celebraren i, tots contents, se’n tornaren a casa” (p. 45). 

Com veiem, la filla, que simbolitza la bonesa, quan la mare fa que els fills es tornen corbs, guareix i, de rebot, la bonhomia. I, com que la xiqueta és una persona sincera i està interessada pels seus germans, demana i, mitjançant la seua obertura a l’home (ací, ell representa les persones de més edat, amb més vivències), accedeix a la casa on ells resideixen.

Adduirem un detall matriarcalista: la xiqueta salva els germans (els quals representen l’home). Cal dir que, malgrat que ells són majoria (en quantitat), igualment, són bonhomiosos, com ella, i, així, copsem un relat en què s’invita a actuar amb bon cor. A banda, captem que, com en moltes rondalles, el germà més jove (ací, una xiqueta) és el més eixerit i, àdhuc, té molta espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.                                          

Dones fortes, sinceres, que trien i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “Esclafamuntanyes”, arreplegada per Enric Valor, en triar les espases, el gegant “n’agafà una de daurada empunyadura i fulla ampla i esmolada” (p. 86). En canvi, Esclafamuntanyes “se’n va anar tot directe a una espaseta rovellada que penjava en un racó.

-Quina espasiua de tres i no res! -començà a dir el negre (…).

El jove (…), sense dir mot, escometé” (p. 86).

I, al moment, el jove venç el gegant, arreplega l’orella i, immediatament, fa camí cap a on era la tercera de les jóvens, Rosa Darrerina, però com una dona de carn i os, qui, “molt gentilment, li donà les gràcies per haver-la deslliurada, i Esclafamuntanyes li besà la mà amb (…) joventut” (p. 86). Més avant, veiem que les tres fadrines ja estan salvades i que els altres germans actuen pensant en el seu profit i, així, no fan costat al més petit.

Aleshores, passem a un passatge amb molts detalls matriarcalistes: un hort (pel qual passa Joan amb silenci), un arbre immensament alt que el porta cap a un niu molt gran, a què es dirigia un gat que pujava pel tronc. I “Esclafamuntanyes, tot compadint-se dels ocells, (…) brandà la maça i la llançà contra l’esquena del feroç felí” (p. 88) i el gat cau en terra.

Al moment, una àguila veu el jove i cinc caps d’aguiló diuen des del niu:

“-Mare àguila, no et menges el fadrí, que acaba de matar el gat cerval que pujava a devorar-nos.

Llavors, l’àguila davallà, es parà davant el jove i li oferí:

-Demana allò que vulgues.

Ell li va demanar que el tragués de l’hort.

-Fet -li diu l’ocellot. Ja pots muntar damunt de mi” (p. 90).

A més, Esclafamuntanyes, eixerit, encerta què hauran tractat de fer els seus germans i, “recordant les mirades de simpatia i l’admiració de Rosa Darrerina, encara es digué a mitja veu:

-Ella em defensarà per si encara estic viu. No es doblegarà fàcilment” (p. 91) i, així, copsem un altre exemple de passatge de rondalla en què es plasma el matriarcalisme: la dona el salvarà i, a més, es tracta d’una dona forta.

En un passatge posterior, el jove Joan fa via per una drecera, es posa a nevar, l’arrepleguen en el mas d’Ull-de-Canals un home i una dona vells. I, catorze dies després, Esclafamuntanyes es mostra agraït amb la parella i, encara que no troba la maça, sí que conserva l’orella del negre, un personatge que, des d’eixe moment, passa a fer-li de serf i a aplanar-li el camí (pp. 92-93):

“-Així, planta’m davant mateix del palau -demanà el fadrí. (…) A l’acte, manà de nou:

-Ara, transforma’m en un vell de setanta anys, però que estiga arriscat.

-Fet” (p. 94).

I, en record dels vells que li havien acollit en el mas, Esclafamuntanyes diu al negre: “Es tracta de dur un bon regal als masovers (…) que m’hi han tingut allotjat uns dies i els ho vull recompensar. (…) Així estaran contents: home i dona” (p. 96).

Tot seguit, Esclafamuntanyes, ja convertit en un vell, amb intenció de trobar-se amb Rosa Darrerina, demana faena a un joier, qui, fins i tot, ho accepta. A banda, veiem que la jove comenta a Joan que pretenien “Casar-me contra la meua voluntat.

-Si em donàveu el vostre permís, jo participaria en la justa, perquè us estime i vull guanyar-vos per muller -declarà ell amb vehemència” (p. 99).

Llavors, els germans d’Esclafamuntanyes tractaran de dificultar que Joan puga casar-se amb la filla del rei, però la princesa comenta a son pare que li falta una part d’un collar i que voldria saber qui el té i, així, amb qui farà parella. A continuació, el rei, com en moltes rondalles, fa una dicta en línia amb la proposta de la filla: “qui aparega amb el teu mig collar es casarà amb tu, siga noble o no, jove o vell, sempre que siga fadrí.

Rosa Darrerina així li ho va atorgar i, l’endemà, es va fer per tot el regne la crida del collar” (p. 106), de què aplegarà informació a Esclafamuntanyes. El jove presenta al rei la meitat del collar i el monarca li dona el títol de baró i li diu “us concedesc gustós la mà de la princesa Rosa Darrerina” (p. 110), entre altres coses, com a agraïment a la valentia, al bon cor i a la sinceritat d’Esclafamuntanyes.

Finalment, direm que, “a primers de juny, es van celebrar amb gran pompa les noces, quan tot el camp (…) s’omplia delitosament de l’aroma (…) de les garbes de les eres”, un detall que pot evocar-nos Demèter, la deessa grega de l’agricultura i, per descomptat, el mes, tradicionalment, vinculat amb l’inici de la joventut (juny) i, en aquesta rondalla, a més, amb el resultat del gra (la sembra de desembre, el projecte) que ha quallat en tot el regne. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Cap viu, molta feina i Déu t’assistirà”, persones constructives, sinceres i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme és “Sa maneta de plata”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En aquesta narració, un procurador, és a dir, un advocat, qui només tenia un fill, En Bernat, un poc abans de morir-se, diu: “Tu no neguis mai cap deute, perquè això no ho fan els homes que tenen un pam de cara (…)  [;] no n’he negat cap mai. Tu lo que has de fer és cap viu i molta feina, i pagar allà on puguis i Déu ja t’assistirà” (p. 32). Aquestes paraules poden evocar-nos quan Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, en el punt “Eina i feina”, comenta que “La tendència individual que ens fa superar el dolor, no a través dels planys ni dels estimulants artificials, sinó dedicant-nos obstinadament al treball, s’anà convertint en una virtut social: el triomf damunt l’adversitat pel gust per l’eina i de la feina. No una, sinó diverses vegades en el transcurs de la nostra existència (…) cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51). I, igualment, cap als Sants de la Pedra, Abdó i Senent, com a protectors dels llauradors.

Molt prompte, els creditors es presenten a En Bernat (p. 32) i ell es fica la mà en la butxaca, troba la claueta i obre la caixeta…, i hi havia una maneta de plata. Aquesta maneta de plata, a tota hora, serà qui li proporcionarà lo que En Bernat necessitarà, quan ell li ho demanarà: “Fes lo que vullgues i et serà accedit” (p. 33), com ara, quan vinguen els creditors a recuperar els deutes (p. 33). I, com que En Bernat “estigué cabal i ho tengué tot pagat, es donà a la bona vida, i es passejava tot el dia ben vestit i ben tractat com un sí-senyor” (p. 34).

Un poc després, veiem que el rei fa unes dictes per a casar la seua filla, que era pubila: s’hi casaria “aquell que li presentaria un palau tan bo com es seu” (p. 34). Llavors, En Bernat es posa cametes al coll i es presenta al rei “per guanyar aqueixa joia” (p. 34) i, un poc després, se’n va a cercar el mestre picapedrer més bo de tot el regne (p. 36), a qui comenta que ell es veu amb coratge per a fer realitat el projecte. Un fet semblant, amb el fuster i amb el ferrer, tots dos, els primers (p. 36), “que li donaven paraula de deixar-li tota sa feina llesta dins un any i un dia” (p. 36). I els tres caps de colla junt amb En Bernat fan que la construcció del palau progresse.

Però, la vespra de la data, el picapedrer, el fuster i el ferrer se’n van, pagats per En Bernat, i sense haver-se acabat l’obra. Aleshores, molts senyors grossos estaven contents de veure que En Bernat no en seria el gendre del rei “i no li haurien d’estar subjectes com a vassalls es dia que el rei hagués fet es darrer badall” (p. 38). I el rei (i, darrere d’ell, tots els senyors, p. 39) se’n va a parlar amb el jove per a dir-li el termini de la presentació del palau.

Aleshores, En Bernat compleix els pactes amb el monarca i comenta al rei que “Val més que parlin es fets que no sa llengua. Li he dit que, demà, dematí, li entregaré es palau llest (…); i, si no l’engan, que em don sa seua filla, tal com diuen ses dictes.

-Conformes -diu el rei” (p. 40).

Al moment, veiem que En Bernat es passeja per la ciutat i que, cap a les onze de la nit, es trau la maneta de plata i li ordena “Que aquest palau mig fet romanga llest de tot en trencar alba” (p. 40) i…, immediatament, hi aparegué el palau i les parets es revestien, les finestres i els portals rebien el colp en sec, les sales i els quadres també es posaven on els calia i, a més, “d’allò més preciós i (…) de lo més bé” (p. 41): “I lo gustós era que cada cosa d’aquelles se n’anava tot dret a posar-se allà on feia fretura (…) i tot moblat i endiumenjat de tot” (p. 41). I, de bon matí, el rei, la reina i la seua filla com també tota la cort veieren que el palau estava llest i ben acabat (p. 41). Aleshores, el rei diu a En Bernat “tu seràs es venturós, tu et casaràs amb sa meua filla” (p. 42). I així ho fa.

Adduirem que, ahir, 13 d’abril del 2022, Jose V. Sanchis Pastor em plasmà unes paraules que deia una àvia seua nascuda en 1917 i molt en línia amb el matriarcalisme: “La Mare Terra, el Pare Sol i Germana Pluja. Terra ferma, Sol templat i Aigua pura i en mesura” (sic). Hem rebut comentaris molt interessants i de simpatia amb aquest vincle amb la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.