Arxiu d'etiquetes: naturalisme

El sentiment de pertinença a la terra, la dona salva l’home i la Serra de Mariola

Uns altres versos en què es reflecteix el matriarcalisme i, possiblement, escrits pel rector de Massarrojos, els quals figuren en la secció “Estampas personales” del llibre “Estampas de Masarrochos”, és el poema “Triptic” (pp. 289-291), amb molts trets que tenen a veure amb el naturalisme.

La primera part enllaça amb la Serra de Mariola, situada entre les comarques valencianes de l’Alcoià, del Comtat i de la Vall d’Albaida. Amb lleugers retocs, diu així:

1r. MARIOLA

 

Des de l’Asilo a on estic,

front a front, n’és Mariola,

de carrasques i de pins,

vestida, amb mantell de glòria.

 

De romer, timó i espígol,

s’ompli d’aromes la Serra;

des de la falda fins al pico,

per tot, l’estora, la sàlvia.

 

¡Mariola! ¡Mariola!

¡Qui, de nou, fins a les crestes,

poguera pujar encara,

omplir els pulmons dels aires,

 

dels aromes de la sàlvia

i recordar aquells temps

d’anys jóvens, quan jo pujava

al Pico del Montcabrer

 

a pit, des de Cocentaina,

seguint després al Mas d’Abres,

per veure[1] la fresca aigua!…

¡Fins al monestir d’Agres!…

 

L’enyorança d’aquell temps,

a mons ulls, porta una llàgrima.

¡Mariola! ¡Mariola!

Si pogués pujar encara[2]…”.

 

Com podem veure, la Serra de Mariola (ací, simbolitzant la terra, la Mare Terra i la mare que acull els fills) els protegeix i els dóna lo que necessiten i és una font de detalls que guareixen l’home.

A més, ell li fa una lloança pel paper guaridor de la natura: la sàlvia, l’aigua, el monestir, la panoràmica, etc.

Igualment, amb el contacte amb aquesta serra, l’escriptor (qui aprofita el viatge per desenvolupar la seua facilitat expressiva en forma de poemes), és salvat. I, per tant, ens trobem davant un altre exemple de sexualitat matriarcal (ací, en connexió amb lo femení, amb lo tel·lúric).

No debades, tot seguit, el poeta afig

II

 

A l’eixir, hui, de passeig,

el cor cap a tu em portava.

¡Mariola! Vullc besar-te

i beure ta fresca aigua.

 

El dia està nuvolós,

la frescor besa ma cara

com dient-me ‘Esta frescor

mitigarà la pujada’.

 

Anem, puix, per lo camí,

al caramull de la Serra,

ja que la frescor de hui

alleugera la jornada.

 

El caminet n’és estret;

vaig pujant cap a la Serra;

els núvols, com un refresc,

plouen fines gotes d’aigua.

 

¡Ja la hi veig de molt propet!

¡Ja respire de la sàlvia,

de l’espígol, del romer,

els perfums que ans respirava!

 

¡Ja estic a mitjan costera!

¡Ja hi veig l’anyosa carrasca!

¡Ja mon cor, ple d’alegria,

retorna als temps que enyorava!

 

¡Un poquet més! Ja, lo cim,

escalant com una cabra,

m’assente, donant-li gràcies

a Déu per esta jornada”.

 

 

Per consegüent, podríem dir que, per una banda, la dona assuaveix el jorn de l’home i, al mateix temps, li aporta frescor (la qual, de rebot, empiula amb la jovenesa que permet que el poeta aplegue al cim) i que ell puga assolir l’objectiu.

Finalment, l’escriptor plasma el seu agraïment.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “per veure”. Hem respectat com ho escriu el poeta, tot i que podria voler dir “per beure” (aigua), en lloc de “per veure” (el paisatge, la panoràmica…).

[2] En l’original, “Si pogués”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, naturalisme i maternitat en Massarrojos

Tot seguit, en el punt “Les dos Llometes(pp. 244-245), el capellà de Massarrojos posa uns versos sobre dues llomes amb bona panoràmica de la natura (pins centenaris, garroferes…), com a mirador, com a indret d’esplai, de tranquil·litat, de pau i situat a punt del dinamisme del camp valencià i de la ciutat de València. Igualment, plasma una simpatia pel naturalisme i, per consegüent, el sentiment de pertinença a la terra. Amb lleugers retocs, diu així:

LES DOS LLOMETES

(Massarrojos) Popular

            Dedicada a D. Domingo Doménech Ibáñez, pvre. (1947)

 

En el per amunt del Poble,

quasi no aplegen a ser,

per sa altura, ni llometes,

lo que Llometes diem.

D’allí dalt, se veu tot l’horta,

tota eixa Vega esplendent

com una verda esmeralda[1]

que, entorn València, s’estén”.

 

Aquests versos podrien enllaçar amb la concepció de la natura en les cultures matriarcalistes, pel paper de l’extensió d’aquesta terra baixa (l’horta) i per la identificació amb una maragda (és a dir, amb un metall preciós).

En acabant, tracta sobre el paper confortant que fan alguns arbres de la zona, tradicionals en el secà valencià, com ara, les garroferes:

“En l’estiu, les garroferes

donen allí sombra[2] arreu;

bé ho sap açò don Domingo;

baix ses rames, allí pren

les siestes[3], sens més abrigo

ni capçal que un cudolet;

i, en defensa dels insectes,

en la cara, un mocadoret”.

 

En aplegar l’hivern, els arbres i la terra tornen a fer un paper important, àdhuc, per a reviscolar l’ànima:

“Ben arrecerats dels aires

i, de l’hivern, les fredors,

les Llometes tenen puestos[4]

que ens ressusciten a un mort”.

 

No debades, per mitjà de les herbes medicinals, fan paper als habitants de la contornada, per exemple, als qui estan alifacats (clot-i-piu; en altres fonts, “cloc-i-piu”):

“D’açò, el Pare Cipriano

podia donar raó,

com dels perfums dels tomellos

i del romer sa flairor.

Creix el té, herba d’olives,

palito d’or i romer,

setge, olivarda, espígol,

saullâ i timonet;

per això, en Massarrojos,

quan u està ‘clot i piu’,

se’n puja a les dos Llometes

i, al davallar, ja està viu”.

 

També captem ocells que passen per eixos indrets i que hi donen vida:

“Allí els pardalets no es cansen

de refilar junt al niu.

Els verderols, caderneres,

gafarrons i tot estius,

paixarells[5] i cogullades,

gavatxets i tortolins

fan el concert més alegre,

més bonic i tan festiu…

que el sentir-lo és una glòria,

tant en l’hivern com l’estiu

i em sembla, dins la memòria,

un fantàstic paradís.

 

Pels pins de les Llometes,

pel cel i per la llum,

pel sol i per les vistes,

per les herbes i perfums…,

pels pardalets que canten

de la rama al caramull,

pels dolents que allí ens troben

i recobren la salut…,

val la pena que jo cante,

amb sentir de gratitud,

a les Llometes del Poble,

del poble que jo he naixcut”.

 

Finalment, el poeta addueix una dedicatòria a l’amic per a qui ha plasmat la composició i, de pas, podem pensar que aprofita el malnom (Conill, “els Conills”) i que l’afig pròxim al paper maternal de la dona: les conilles preparen la casa (el cau) per als fills (els conills). Diu així:

“I perquè, en les Dos Llometes,

n’hi han escarvats[6] de conills,

pels caus que, entre les penyes,

fan les conilles p’als fills,

per això avui[7] vos ofrene,

don Domingo, mon amic,

estos  versos, que els dedique,

a tu i a tots els Conills” .

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme en lloc de “maragda”.

[2] Castellanisme en lloc de la forma “ombra”.

[3] Castellanisme que es pot substituir pel mot genuí “sesta”.

[4] En llengua catalana, “llocs”.

[5] El DCVB envia a “passerell” i, en aquesta segona entrada, indica que “paixarell” és una forma antiga d’escriure aquest mot, relatiu a un ocell.

[6] Amb la paraula “escarvats” (procedent del verb castellà “escarvar”) fa referència a “furgues” que han fet els conills.

[7] En l’original, “vui”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)