En la primera composició que trau i que hem triat, “La Mare de Déu del Coral”, hi ha un passatge paregut a la rondalla en què un personatge masculí renega, se li presenta el dimoni i, al capdavall, és emparat (o alliberat) per un personatge femení. Així, un pastoret blastoma, se li apareixen trets malvats i, en els darrers versets, li diuen:

“-Passaràs aquí, pastor,

o te llevarem la vida.

Ajudau…

Quan ell s’és vist perdut,

reclama Verge Maria.

La veu venir pel serrat” (p. 196).

Per consegüent, el rabadà, malgrat el seu simbolisme masculí, no recorre a cap sant, sinó a la Mare que, fins i tot, en moments com aquest, fa com la marona que no deixa caure els fills, sinó que els fa de sopluig i, més encara: com que els estima, s’hi atansa. Un exemple manifest de protecció del futur i d’actitud maternal en la dona.

En endinsar-nos en la cançó “Una matinada fresca”, també arreplegada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, hi ha un fragment que ens evoca la figura de la dona d’aigua que diu a un jovenet que trie entre ella o l’objecte (o el material) que li ofereix. La goja representa la part matriarcal. Doncs bé: ací, una nina li demana:

“-Què cerqueu aquí, galant jove?,

¿fulla de bruc, fulla de rosa,

lo que us hi penseu trobar

fulla de ruc o de lilà?

-Un petó de vós, minyona,

fulla de bruc, fulla de rosa” (p. 198)

i ell la vincula amb la naturalesa. I, com que el xicot sí que l’estima i la considera favorablement, més avant, la nina li diu que el minyó rebrà tots els besos que el jovenet li demanà.

És més: la nina li addueix uns mots amb què el convida a una relació sexual, potser, com a agraïment a la responsió que el vailet li ha tingut.

“Anem-no’n darrere una mata,

fulla de bruc, fulla de rosa;

aquí ningú ens hi veurà,

fulla de bruc i de lilà.

Fora dels ocells que volen

(…) que no en saben parlar” (p. 198).

En acabar la composició, la folklorista catalana amolla que, “En totes les versions, molt diverses com a lletra i música, hi ha el tema de la donzella adormida. Quina temptació per al pelegrí o per al caçador, el pit que acaricia el sol!  El galant desperta la donzella posant-li en el pit un ram de violes” (p. 198), detall que copsem en algunes rondalles.

Una altra cançó amb trets pareguts a una contarella (en aquest cas, més reduïda de popularitat) és “Quan jo n’era petiteta” (p. 202). Així, hi ha una narració en què dos hòmens comenten a un capellà que, si el rector diu que tots dos han fet una acció de malfactors, li rodarà el cap. Llavors, el sacerdot, durant una missa, es dirigeix als parroquians i, a mitjan acte religiós, lleva la mirada i parla a Déu, de manera que la malevolència dels xantatgistes és revelada en el temple:

“’Quan jo era petiteta,

tenia molts d’amadors

i ara, que sóc grandeta,

si ne tinc fora que dos (bis).

La un és un fadrí sastre;

l’altre és un teixidor;

ni com voleu que faci,

si tots dos em tenen l’amor (bis)’.

(…) li falten dos versos: ‘Donaré l’amor al sastre i l’amor al teixidor: / si ells dos no se n’avenen, vagin en nom de Déu tots dos’” (p. 202).

No descartem que, fins i tot, la minyona, en un futur, obrís la possibilitat de… festejar amb un tercer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.