Arxiu d'etiquetes: refranys

La vellesa en dones nascudes abans de 1920 en terres catalanoparlants

General, , , , ,

Àvies (o padrines) i mares nascudes abans de 1920 i comentaris que feien sobre la vellesa (o ancianitat).

Com a pont amb el tema de la infantesa, però, ara, sobre un col·lectiu que té un paper molt important en les cultures matriarcalistes, les velles (recordem que, junt amb les mares, són les que més eduquen els xiquets i, en bona mesura, els jóvens), el 23 de març del 2024, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la vellesa? Gràcies”.

Comentarem que el mateix dia rebérem missatges molt sucosos: “Sí. Sobretot, predicaven amb l’exemple, ja que vivíem amb els meus avis paterns. 

Sempre ens havien ensenyat el respecte envers els ancians i ens explicaven fets de gent que no els respectaven i que ells, quan serien vells, tampoc serien respectats. ‘Tal faràs, tal trobaràs’, ens solien dir” (Fina Pujolras),  a qui responguí que, “Més d’una vegada, pense en la importància d’actuar com ens agrada que ho facen amb nosaltres, ja que, en el futur, ens podrien respondre igual. Lo que es diu ‘cuidar les relacions’, ‘cuidar l’amistat’. Sobretot, amb els qui més ens fan costat”. “Sempre: explicava el respecte i la cura que s’havia de tenir cap a la gent gran (avis). I així s’ha fet sempre a casa meva: l’àvia Maria va cuidar la seva mare; ma mare, a l’àvia. I jo, a ma mare.

I seguir els seus consells, ja que tenien l’experiència dels anys (en aquest sentit, sí que jo no hi estava massa d’acord).

 A casa el meu pare, hi vivien avis, fills, nets i tietes. Havia de ser maco.

En el cas de ma mare, en quedar vídua, ella era molt independent i autosuficient. Però, quan la salut, física i mental, va començar a anar de baixa, me la vaig endur a viure amb mi” (Àngel Blanch  Picanyol). Empiulant amb aquest comentari, li escriguérem “Ma mare, igual. En cals seus pares, durant alguns anys, vivien tres generacions: jóvens a punt de casar-se, pares, un avi, dues àvies i una bestia.

Alguns avis i la bestia aplegaren als noranta anys (o bé els superaren)”, “Doncs sí: amb mooolt d’afecte i, sobretot, amb  un gran respecte. A casa, hi havia la iaia i la seva germana i la mare. 

 Era devoció el que jo tenia per la meva besàvia, una dona culta, treballadora, amb una gran saviesa; una gran dona. [Va viure] fins als noranta.

La iaia, quan em queixava, deia ‘Montserrat: quan la Ramona et cridava, ¿tenia raó?’. Jo, amb el cap, assentia. ‘Doncs, ja ho saps prou, del tema: és una gran persona i se li deu un respecte” (Montserrat Cortadella), qui, a més, ens adduí, en un correu electrònic del 24 de març del 2024, que “Sí que és cert que, amb exemple, n’hi havia prou”.

Igualment, en el meu mur, el 23 de març del 2024, Miquel Vila Barceló posà que “Els vells, a Mallorca, se’ls tenia un gran respecte.

Els diumenges, en venir de missa, els dies de festa i els dies de festes de la família fèiem besamans. 

 Quan havíem anat a confessar-nos, els dèiem allò de: ‘Vos deman perdó, si vos he agraviat [ = agreujat]‘.

 Se’ls guardava el millor lloc per estar, tant a l’hivern com a l’estiu. 

Entre moltes altres coses”, “A casa, sempre ens deien que s’havia de respectar a totes les persones, tinguessin l’edat que tinguessin i, sobretot, ajudar a les persones grans (velletes), si ho necessitaven.

 Així mateix, ser comprensiva i pacient amb aquelles persones més grans que, de vegades, ja no eren com havien sigut (per haver perdut facultats)” (Rosa Garcia Clotet).

Adduirem que, en el grup “President Puigdemont i Casamajó”, el 23 de març del 2024, Mely Lorenzo ens plasmà que “La meva àvia em parlava de com la vellesa li estava canviant el cos, de com la pell se li ressecava, que els dits se li havien deformat. La història i el dolor que li va provocar veure com la seva parella de molts anys es va anar allunyant i buscant dones més joves…

Per ella, va ser una època molt dura, molt.

Em va marcar viure, a través d’ella, un gran amor i, després, la seva gran desesperació i sofriment”.

Afegirem que, en el grup “Sí al dret a decidir i a l’autodeterminació dels pobles i de les nacions”, eixe dia, Rosa Rovira escrigué que, “A casa, com que no havíem tingut cap avi, doncs no se’n parlava, fins que va arribar l’hora que ells ja no podien gaire i, llavors, demanaven ajuda. 

Els pares van ser unes persones molt valentes, que no necessitaven ni metges. 

La mare no havia estat mai ingressada a l’hospital. Amb vuitanta anys, la vaig portar jo d’urgències i no hi van trobar cap historial”. En acabant, li posí un refrany que em digué un home, potser en els anys huitanta del segle XX, quan ell tenia uns huitanta anys: “Quan u és vell, les rates juguen amb ell”.

També el 23 de març del 2024, en el grup “Records del nostre passat”, copsàrem aquestes paraules: “Fer el bon camí dels nostres avantpassats” (Rosa M. Panadès Castellà).

Finalment, en nexe amb un post que havíem escrit el mateix dia, relatiu al tema, M Teresa Hortoneda (nascuda en 1931), adduïa “Servidora podria dir que, a casa, no en van fer mai esment del que s’havia de fer amb les persones grans, però sí [podria dir] que sempre van practicar amb l’exemple”.

U dels trets que captàrem el 23 de març del 2024, com exposàrem en un post, fou “moltes semblances en els vincles entre les persones i els nens (o bé els xiquets o al·lots) i… amb les velletes.

En eixe sentit, recorde que, una vegada, ma mare em llegí per telèfon un escrit prou conegut, en què una velleta exposa els seus sentiments i vivències al seu fill i, així, el fill pot veure que, quan ell era petit, la mare es relacionava amb ell com ara comenta la mareta.

(…) En canvi, tu escoltes amb interés i penses que (…) hi ha molts punts en comú entre com eduquem els xiquets i com responem als vells”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Refranys, matriarcalisme, llauradors que toquen els peus en terra i que eduquen

General, , ,

Prosseguint amb l’article “La filosofia del refrany valencià”, d’Eugeni Alemany, entre altres coses, comenta que el llaurador valencià (i ho considerem vàlid per als catalanoparlants arrelats a la terra) és una persona “més preocupada en assumptes terrenals que de l’ànima. Menjar, cagar i dormir. I altra volta menjar, cagar i dormir. (…) En definitiva, que venim d’uns avantpassats sense temps per a metafísiques, ni per a inventar collonades, i molt ocupats, en canvi, a assegurar-se la papa-i-non i a escampar bona cosa de guano”. Com a afegitó, direm que són moltes les dites en llengua catalana que tenen a veure amb l’escatologia (cul, merda, cagar, cagalló, etc.), al meu coneixement, senyal d’una cultura naturalista i del fet que, de la mateixa manera que l’alumne curiós és capaç d’obrir un diccionari (per a veure si figura la paraula “merda”, com deia Roser Santolària, mestra de ”Lengua española” en l’Escola de Magisteri de València, en el curs 1991/1992), els nostres avantpassats també ho farien pel cicle de la vida i, àdhuc, de la digestió. ¿La digestió com un símbol de la vida? Potser.

Per això, Eugeni Alemany addueix que, “quan l’única preocupació és sobreviure i fer perdurar l’espècie, ens trobem uns llauradors que necessiten transmetre coneixements ràpids als seus fills, i els fills a les generacions següents. I és d’esta manera com l’home de camp valencià acaba revolucionant la filosofia universal amb el descobriment –de manera inconscient– d’un gènere nou de transmissió de saviesa popular. Un gènere de refranys basats en la senzillesa, en el que es pot sintetitzar per a que s’entenga bé (…), sense cabuda per als dobles sentits, com ocorre amb la mentalitat budista. Un gènere de refranys fàcil d’heretar, de transportar, de recordar…”.

Tot seguit, exposa unes dites com a exemples (i podem dir que n’hi ha en què captem el matriarcalisme). Les remarquem amb negreta: “’Lo que va davant, va davant”. (…) Tindre clares les prioritats és la base de tot coneixement. Esta línia de pensament ha sigut desenvolupada segles després per Jürgen Habermas i el seu treball ‘Coneixement i interés’”. Sobre aquest refrany, el 12 de setembre del 2023 comentí aquest article a ma mare i ella em digué que, encara que, com moltes coses en aquesta vida, poden ser vistes de distinta manera per la gent, l’interpretava com que “Lo que hem tret fins ara, això, no hi ha ningú que ho capgire” (sic) i, així, convida a anar avant. En canvi, jo, des del 2015 (quan el deguí aprendre), l’enllaçava amb el significat de triar lo que, en un moment determinat, considerem prioritari.

Un altre refrany que inclou Eugeni Alemany és ““La gallina de dalt caga la de baix”. Ni món de les idees, ni Aristòtil, ni Plató, ni mite de la caverna, ni hòsties. Quina és la manera més bona d’ensenyar-li, a un fill, la divisió estamental de la societat? Si et cau la merda és que estàs baix. En canvi, si eres tu qui caga, és que estàs dalt. Procura estar sempre dalt, és clar”. Quant a la darrera interpretació que fa l’autor, no l’associe amb lo matriarcalista. Respecte a la cova, té a veure amb la dona, amb la maternitat. 

La dita posterior també està interessant i l’havíem oïda de manera prou semblant: “’Fill, tu tria-te-la flaca i asseà que grossa i cotxina ja es farà’. L’elecció de la parella és un tema molt important. Ni la filosofia hegeliana, ni la kantiana donen resposta a preguntes banals o de la vida mundana. En canvi, ací, una vegada més, la filosofia valenciana de l’obvietat ens dóna una lliçó i ens ajuda a triar el que és més adequat per a nosaltres”. Més enllà de la possible lectura d’aquest refrany, sí que podem escriure que, com en moltes rondalles, es prima la fertilitat i l’abundància (no en el sentit de riquesa material, “grossa”) i la brutícia (com les nombroses narracions amb l’espasa rovellada). La paraula “assear” figura en el DCVB com un castellanisme, amb el significat de “Netejar i endreçar”.

Un altre refrany molt conegut i que plasma l’autor és “’”Com més sucre, més dolç’. De nou, la filosofia de l’obvietat valenciana arrasant-ho tot”. Senzillesa en el llenguatge, fàcil d’entendre i, a banda, amb un missatge que convida a la dolçor, extrapolable també a les relacions interpersonals i, com ara, en l’educació als fills, als nets,… o bé en les reunions.

Cal dir que Eugeni Alemany no deixa fora lo eròtic, ni lo sexual (això sí, en línia amb el naturalisme, com en les cultures matriarcalistes, que no amb el desig de possessió, ni, fins i tot, amb el d’anul·lació sexuals de l’altre membre d’una parella): “’Estira més un pèl de figa que una maroma de barco’. Sens dubte, este és un dels proverbis més bells”… i que molt bé reflecteix la cultura matriarcalista (en aquests camps i tot).

Finalment, n’escriu el que diu “’Qui llepa el cul de l’amo només menja merda’. Açò és un axioma en tota regla. Acció-reacció. Acció-reacció. Del cul a la boca, del cul a la boca. Este proverbi ens parla de com podem ser víctimes de la feblesa de la nostra pròpia falta de moral”  i convida a actuar en pro d’aquesta mena de cultura (la qual valora positivament els refranys) i, amb sentit de l’humor, ho justifica, per exemple, perquè es tracta d’”Un tipus de coneixement pel qual, de moment, encara ni ens cobren, ni ens han dit res de pagar un IVA. Així que feu-ne un bon ús del FOV i, per la memòria dels vostres avantpassats, no deixeu que vos enganyen”. El FOV, en paraules de l’autor, és la “Filosofia de l’Obvietat Valenciana”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Refranys en relació amb bagasses, putes i dones velles

General, , , , , , ,

 

Refranys en relació amb les bagasses, amb les putes, amb les prostitutes, etc.

El 6 d’abril del 2022, Rosa Garcia Clotet m’envià un missatge en què deia “Avui he llegit una dita que, potser, ja la saps, però que m’ha semblat que aniria bé per al tema:

‘Qui no té dona, ni bagassa, ell mateix s’apedaça’”.

En línia amb aquest refrany, en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador (Felanitx,  1945) i publicat per Lleonard Muntaner Editor en el 2021, hi ha articles que l’autor escrigué en la premsa i, entre ells, u titulat “Bagasses, polítics i modernitat”, en què, al capdavall, comenta que els “nostres polítics dissoluts (…) es mereixen un consell per a quan siguin lluny de remeis: que recorrin a la cultura, que cerquin dins la tradició. No vull dir amb això que vagin a museus o a escoltar òpera (això sí que seria massa modern), sinó que facin memòria dels nostres refranys populars, ben segur que en trobaran algun de tan útil com aquest: ‘Qui no té dona ni bagassa, ell mateix s’apedaça’”.

A més, en relació amb la paraula “bagassa”, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha el refrany “Bagassa primerenca, beata tardana” (p. 24), en l’entrada “Beneta (tindre manco honra que la)” (p. 24).

Igualment, el 9 de setembre del 2022, en Facebook, posàrem un escrit acompanyat de la dita “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona” (la qual sentí ma mare a la seua àvia Consuelo) i afegírem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quines dites deien a favor de les bagasses (prostitutes)? ¿I comentaris en eixa línia? Gràcies”.

En el meu mur, el 9 de setembre del 2022 i posteriorment em comentaren “La iaia en deia ‘dones de la vida’, ‘fer la puta i la Ramoneta’. Ella m’explicava que, quan va acabar la guerra, varen trobar monges embarassades mortes i caixes amb nadons. Jo, esverada… I ella em deia ‘Són homes i la carn crida la carn’” (Montserrat Cortadella), “A casa, no ens havien parlat mai de les prostitutes” (Rosa Rovira), a qui, tot seguit, escriguí “Hi ha un refrany que diu ‘Bagassa primerenca, beata tardana’[1]: xiques jóvens que, en passar la jovenesa física i el negoci com a prostitutes, se’n penedien i passaven a viure, per exemple, en convents, com a monges.

De fet, on visc (Alaquàs, en l’Horta de València), fins a fa pocs anys, hi havia el convent de les Oblates. I, com, alguna vegada, m’ha dit ma mare, hi acollien jovenetes i dones que havien sigut bagasses, entre altres coses, amb intenció de donar-los una altra faena. I sempre n’hi havia qui acabava monja (lo que la dita diu ‘beata tardana’)”. A més a més, ens plasmaren “No recordo cap dita sobre aquest tema.

Però sí em van ensenyar que eren dones que s’havien trobat amb una vida molt difícil i, per continuar endavant, havien hagut de prostituir-se. Mereixen respecte com tothom.

No fer comentaris, en general, que facin mal a les persones. O sigui, no criticar, perquè tothom portem a l’esquena la pròpia motxilla” (Rosa Garcia Clotet). Aquestes paraules considerem que van molt en línia amb l’educació matriarcal. El mateix dia responguí a Rosa Garcia Clotet: “Tenint present que, en paraules de ma mare, les seues àvies eren ‘Fortalesa i servici’ (sic) i que eren molt treballadores, des de molt prompte d’haver sentit la dita a ma mare, la interpretí de dues maneres: 1) que les bagasses, en el fons, eren treballadores i 2), sobretot, de pietat per elles”.

Cal dir que, quan el 10 de setembre del 2022 llisquí a ma mare les paraules de Rosa Garcia Clotet i la meua resposta, ma mare m’adduí una tercera interpretació que era la que ella havia fet des de que copsà el proverbi quan encara vivia la seua padrina, i prou en línia amb la primera que jo havia intuït: “Gent decent, de confiança, que sempre es podia confiar més en elles que en altres”… A més, Jose V. Sanchis Pastor plasmà “De xiquet, recorde eixir al carrer a jugar, i sempre emportar-me el meu baló… Tots tenien baló, però el meu (mes que estiga lleig el dir-ho) era el millor del mercat en aquell moment.

La meua àvia, quan em veia eixir de casa amb el baló, s’estripava dient ‘Que els altres no en tenen? Sempre has de traure tu el baló? Ignorant! Si fores puta, t’ho farien debades!’”.

Tocant a missatges, el 9 de setembre del 2022 i posteriorment ens escrigueren “Quines històries més interessants[2]. La veritat és que no sabia que una ‘bagassa’ es referia a una puta” (Vicent Pla) i li comenti que sí que ho era. “No ho sé, Lluís” (Casimir Romero Garcia). Igualment, plasmí a Joan Prió Piñol que la dona (la puta), d’alguna manera, fa servici a la societat i que, en canvi, la lladrona roba a la comunitat. I ell em contestà que, quant al refrany, “Ho trobo molt encertat. [ L’àvia de ta mare] Sabia el que es deia”.

Finalment, quant a la bagassa d’Antella, direm que, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, l’investigador encapçala l’entrada sota el títol “Bagasa (la) d’Antella” i, com posí en el meu mur el 10 de setembre del 2022, “En cap moment s’indica que la bagassa d’Antella siga una dona descarada, com podem llegir en altres fonts (en paper i en Internet)” i considerem que això explica que, en els versets que Joaquín Martí Gadea escriu al final (on ell fa un resum de l’entrada), pose

“Mateix que[3], a la dona anciana,

la tracten de dona vella,

així fa el poble ignorant

amb la bagassa d’Antella” (p. 16).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Comentarem que el 9 de setembre del 2022, Vicenta Ferrer Sanchis (hem posat un pseudònim, partint de la frase final del correu electrònic que ens envià eixe dia, titulat “Dita popular”) exposava “’Monja primerenca, puta tardana’.

La meua mare solia dir-ho perquè tenia una cunyada que va ser, primer, monja i, després, al casar-se, no era dona d’un sol home. Jo era una xiqueta i no entenia molt bé el que volia dir. Però, avui, aquestes paraules estan guardades a la meua memòria”.

[2] Tot seguit, envií a Vicent Pla la resposta a Rosa Rovira i ell em contestà amb la segona part d’aquest comentari.

[3] Equival a “Així com”.

Dones amb veu i vot i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb el conte alguerés “Rondalla de Juniveldana”, el príncep porta Juniveldana a ca la fornera del monarca (amb qui treballarà) i, un poc després, la reina besa el fill del rei i, des d’aleshores, el jove ja no recordarà la xicota.

A més, en un passatge immediat, Juniveldana espera el príncep (de qui intueix que l’haurà besat la mare) i, un dia que la fornera envia la minyona a portar aigua del pou, “veu aqueixa dona vella, que li diu: ‘-Dius tu, bella minyona, de qui ets filla?’”. La xica es posa a plorar i, tot seguit, se’n va cap a ca la flequera…, però, immediatament, llegim que “El pare del príncep ha volgut que el fill es casés i li ha demanat la filla del rei de set corones” (p. 29) i, de nou, la fornera prepara part del dinar.

A continuació, Juniveldana, que també estava en la taula on dinaven, amb reflexos, “ha demanat a la fornera si li deixava fer dues colomes per posar a la taula del rei, i la fornera no li ha denegat aqueix plaer” (p. 29).

Ens trobem, per tant, davant uns passatges que podrien no semblar eròtics (apareix la paraula “plaer”) o, si més no, en relació amb lo sexual,.. i sí que ho són:  1) el casament pactat i en què el príncep no té ni veu ni vot, i el fet que el fill del rei no es case amb l’estimada (perquè ell està passiu, arran del bes de sa mare) i 2) el que Juniveldana demane dos ocells (els quals fan un paper molt semblant en rondalles de la mateixa línia), perquè, en el fons, considera que ell vol esposar-se amb ella i 3) que una de les colomes represente Juniveldana i, per contra, l’altra simbolitze el príncep.  De rebot, es plasma que la dona, en la cultura matriarcalista, és la part més activa i més eixerida.

Tornant al dinar del casament, en què també pren part Juniveldana, la xicota trau els dos coloms: un mascle i una femella. I la coloma, des del principi, porta la iniciativa, motiu pel qual, diu la coloma al mascle: “’-Déu te’n faci recordar’. A la mesa, tots encantats escoltant aqueixa coloma i aqueix colom. Al fill del rei, començava a venir-li al cap qualque cosa d’allò que li era succeït” (p. 29).

A mida que el colom mascle recorda el passat, també ho fa el príncep (p. 30) i, a banda, el fill del rei pregunta a la fornera qui ha fet les dues colomes. I, com que, al capdavall, la dona li respon que “les havia fetes una minyona que tenia per caritat, en casa, perquè no tenia ni pare, ni mare” (p. 30), ell li ordena “-Digueu-li, a aqueixa minyona, que es visti, que vendré jo a prendre-la” (p. 30). I així ho fa i, mentrestant, Juniveldana es renta la cara i es prepara garrida:  “El príncep ha recontat tot a l’esposa, que era la filla del rei de set corones i li ha dit que no la podia esposar, perquè havia dat paraula de matrimoni a Juniveldana.

La princesa, alhora, s’és posada monja, el príncep ha esposat a Juniveldana i aqueixa ha retirat la mare i el pare a la cort” (p. 30), els quals, com també la flequera, “són estats tots a la cort amb el rei; i el rei, amb la reina” (p. 30).

Que aquesta rondalla és eròtica, es mostra, igualment, en el detall final: en lloc de demanar perdó el príncep a Juniveldana, la filla del rei de set corones es torna monja i, per consegüent, el relat evoluciona cap al refrany “Bagassa primerenca, beata tardana”.  Aquesta dita, molt sovint, feia al·lusió a les jóvens (i també a les dones) que, durant la seua joventut (i, si no, quan es considerava que estaven en edat de casar-se), s’havien dedicat a la prostitució i que, després d’una fase de penediment (vinculada amb la tardor), triaven passar la resta de la seua vida en un convent o bé fer-se monja, com és aquest cas. 

En eixe sentit, com algunes ocasions m’ha comentat ma mare, una de les missions del convent de les monges Oblates que, fins a fa pocs anys, hi havia en Alaquàs (població de l’Horta de València), era eixa i, de pas, donar faena a les jovenetes o a les dones que s’hi acollien. A vegades, n’hi havia qui, finalment, es feia monja. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“Es sembrats comencen a verdejar”, dones que transmeten esperança, encoratjadores i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, la jaieta comenta que “es febrer treu ets ordis des bolquer, això és, es sembrats comencen a verdejar. I, sobretot, s’adagi ja ho diu:

Febreret abeurat,

mig any assegurat” (p. 100). I, per tant, amb un refrany positiu, esperançador. Quan passa a Març, li diu “Oh, qui altre mes més valent!” (pp. 100-101) i, així, encoratja l’oïdor i, més encara, tenint present que en març comença la primavera, estació vinculada amb l’esperança, amb el renaixement de la vida i amb la infantesa. Per això, si bé plou, “en ploure de març, plouen faves” (p. 101). I la velleta addueix que “qualque any ens du sa Setmana Santa i qualque dia de ses festes de Pasqua, que són ses festes més grosses de l’any. I, per acabar, ‘Març ventós i abril plujós’” (p. 101), un altre refrany.

Quan es presenta Abril, li diu que, “dins s’abril, cada gota val per mil” (p. 101), que “per Sant Jordi[1], garbes d’ordi”. A banda, li afig que “també diu s’adagi:

D’abril i maig,

surt es raig.[2]

 

Això és, s’esplet[3] d’un any” (p. 102). I, a continuació, comenta que

“Abril i maig

componen tots es sembrats.

Aigües d’abril i de maig rosades

fan ses anyades.

Abril plover i maig ventós

fan l’any ric i profitós.

Aigua d’abril

de fil a fil.

Si trona d’abril,

ve bon estiu.

 

I, sobretot, ja ho diu s’altre adagi: ‘No hi ha abril sense espigues’” (p. 102).

Quan passa al Maig, li demana:  

“-I qui ets tu, si es pot saber?

(…) –Qui som? Es Maig, per servir-vos[4] -diu aquell.

-Es Maig! -diu sa jaieta-. Oh, quin mes més garrit!

Maig humit

fa es pagès ric.

Aigua de maig,

de raig a raig.

As mes de maig,

a segar me’n vaig[5].

En ploure de maig,

anyada de garroves segura” (p. 102).

 

I més encara: la jaieta aporta vida i esperança a Maig i als oïdors i, plasmat per escrit, al lector: “Dins es maig (…), floreixen els rosers, que es vesten de roses i, amb elles, endiumengen ets altars de la Mare de Déu de la Rosa[6] i hi fan es Mes de Maria[7], que agrada tant i tant a la Purissimeta. Per això, diuen:

Per sa festa del Roser,

tot ve” (p. 103).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Diada de Sant Jordi a tots els qui hui la celebren, d’aquest històric patró del Regne de València, fins que, en la segona meitat del segle XVI, fou substituït per Sant Vicent Ferrer i, a hores d’ara, patró de Catalunya i d’Aragó, entre altres llocs.

Aclarirem que, així com Sant Jordi és un sant de línia patriarcal (representa el cavaller que, sexualment i tot, allibera la dona, ací, representada pel drac), a diferència, com ara, dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent (també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non), en una de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, “Es murterar del rei de França” (la qual figura en el Tom XXII), una jove sospita que el drac que la manté molt bé deu ser fruit d’un encantament i…, al capdavall, és ella qui el desencanta i, així, el drac (que era molt obert i amable) es converteix en un jove. 

Finalment, comentarem que Sant Jordi és u (numeral vinculat amb lo patriarcal) i, en canvi, els Sants de la Pedra en són dos (numeral relacionat amb el matriarcalisme).

 

 

Notes: [1] 23 d’abril.

[2] Són mesos amb una considerable presència de llum, sobretot, maig, al llarg del dia.

[3] Collita; abundància.

[4] És l’home (ací, simbolitzat per cada u dels mesos de l’any) qui, fins i tot, per mitjà de la cortesia, “serveix” la dona, simbolitzada per la jaieta, una dona harmònica i molt oberta.

[5] Si bé la sega està molt relacionada amb el mes de juny i amb el de juliol, sobretot, amb el primer, la primera segada podria tenir lloc en maig i, quant a la darrera, àdhuc, per exemple, en la primera setmana d’agost.

[6] El 8 de maig.

[7] Aquest mes està molt vinculat amb la deessa grega Maia, nom que, com poguérem veure en Viquipèdia el 23 d’abril del 2022, es relaciona amb una paraula “per a referir-se respectuosament a les dones grans” i, a més, que Maia era invocada “com a protectora de les mares i la fertilitat en general”.

Dones etxerevides, que tenen mel en la boca i molt obertes

General, , , , , ,

 

En línia amb el tema de la dolçor i, a més, amb el de les rondalles, comentarem que, en la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, va unit al de la transmissió de la cultura tradicional (i ben coneguda) per part de la dona (ací, una jaia, qui, com podem llegir en la pàgina 96, era “ben xerevel·la i que no tenia mal dia mai, (…) molt etxerevida i tenia mel a sa boca per tothom”. Aquesta dolcesa, igualment, la plasmava en els refranys, molts d’ells, positius i que aportaven esperança i bona harmonia. Aquesta jaia “troba a sa redossa d’una paret dotze homes que fumaven i feien la pretxa” (p. 96), és a dir, que raonaven, a qui ella, en primer lloc, els diu “em pareixeu tots de bona part i de bon manament. Sobretot, feis cara d’homes de bé i, llavors, que no sou gens malcarats.

-Bona capsa! -diuen tots aquells homes-. Quina jaieta tan etxerevida i tan amatent! (…) Demanau tot quant voldreu! -diuen aquells.

-Idò, (…) sempre m’ha agradat saber amb qui parl.

-Som es dotze mesos de l’any -diuen aquells” (p. 97).

I, com que la jaieta els comenta que li han fet l’efecte de ser hòmens “tan plantosos i tan bencarats, ja he sospitat que éreu bona gent i cosa grossa” (p. 97), els dotze mesos, molt receptius, li diuen els seus noms, tot i que u rere l’altre. I la velleta, abans de passar al mes vinent, tractarà en relació amb el mes que se li ha presentat:

“Aquí, un d’ells, va dir:

-Jo som es Gener, per servir-vos!

-Es Gener! -diu sa jaieta-. Oh, quin mes tan bo!” (p. 97).

Com veiem, aquesta rondalla mallorquina, com moltes més, a banda de destacar la suavitat i l’actitud acollidora de la persona (ací, la velleta com també la dels dotze mesos), plasma el bon tracte que rep la dona en les cultures matriarcalistes. I, molt prompte, la jaieta comença a dir-los refranys, a parlar-los sobre el camp, sobre meteorologia, sobre els arbres (com ara, les oliveres), i, per descomptat, els trau adagis positius (p. 98): “L’any d’albons[1], any d’eixams i any de cavallons”, “ses polles de gener, ja ponen en es paller”, “gener amerat, mig any assegurat”. I, a més, la velleta addueix “I, sobretot, sa cançó ja ho diu:

Sant Antoni és un bon sant.

Qui té un dobler, l’hi dóna

perquè mos guard s’animal,

tant si és de pèl com de ploma.

 

Sant Antoni de Viana[2],

dia 17 de gener.

Es qui beu primer i darrer,

sempre beu de bona gana.

 

I, ¿què me’n direu, de Sant Sebastià, que ve darrere Sant Antoni i que ens guarda de fam, pesta i guerra i de tots quants de mals hi ha?” (p. 98).

Es plasma, un altre tret: la jaieta vincula els sants, amb els que tenen bona fama i, en el cas de Sant Sebastià, amb els advocats contra mals que no es desitjaven així com, per exemple, els Sants de la Pedra (molt coneguts en moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic i en relació amb el matriarcalisme). Al cap i a la fi, com em digué, ma mare (1943), el 15 de gener del 2021, parlant de la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX), “Es vivia de la terra”. 

Afegiré que és una de les rondalles que més he gaudit i que, com a ma mare, m’agraden molt les sentències. Un poc després de llegir les primeres planes d’aquesta rondalla, considerí que seria interessant plasmar-la en Internet i, fins i tot, que es podia aprofitar per a l’ensenyament de la llengua i de la cultura agrícola i vinculada amb la natura, a qui moltíssimes persones de fa cent anys, encara tenien (i tractaven) com una mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com “Espiga verda de la porrassa”.

[2] En l’original, “Diana”.

“La mare servia dites i sentències” (Maria Teresa Braut Garriga), educació matriarcal i dones molt obertes

General, , , , , , ,

 

“No teoritzen. Viuen i actuen”, un estil de vida molt reflectit en les rondalles i en el dia rere dia dels Pobles catalanoparlants.

Un altre tema interessant i que, tot seguit, exposarem junt amb comentaris, és el fet que, com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (la qual és matriarcalista) i ja hem tret en algunes ocasions (i que també és vàlid per a la vinculada amb la llengua catalana), “No teoritzen. Viuen i actuen”, paraules aplicables a tot poble matriarcal. De fet, el 25 de novembre del 2021, en relació amb aquestes paraules i amb les àvies (o padrines), o bé amb les mares, nascudes abans de 1920, preguntí en Facebook “¿Eren més de teoritzar, per exemple, sobre com es podria millorar la bonhomia, o de viure i d’actuar? Gràcies”. I, com veurem, les respostes encaixaven amb les frases que m’havia escrit l’amic.

Així, en el grup “Dialectes”, el 25 de novembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Les àvies no eren gens teòriques!” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Ma àvia era una persona pràctica que no volia més que viure amb el major benestar possible i no complicar-se de bades l’existència.

Ella no concebia exercitar-se físicament fora de la faena diària per a fer les tasques i el treball que fornia els diners amb què sobreviure” (Joan Montpou), “La meva àvia era ambiciosa i treballadora, manava a casa, sens dubte, li agradava aparençar i rentar els draps bruts a casa. Era més de sentències que de teories” (Lidia Bros Sarroca).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 25 de novembre del 2021, Montserrat Cortadella ens escrigué “A casa, uuummmm. Potser les dues i/o viure i actuar la iaia, la mama. El papa, a la reserva”. Hi ha algunes rondalles mallorquines en què l’home roman en la cuina o bé en casa, mentres que la dona passa, com ara, a fer la gestió fora de casa o, simplement, a fer lo que solem dir vida social. Afegirem que, com em comentà l’amic, quant a la cultura colla, en aquest poble d’Amèrica del Sud, “Les dones van al bar. Els bars estan plenes de dones. No hi veuràs hòmens”, un detall que, quan me’l contà (a tot estirar, a primeries del 2020), em resultà nou i molt curiós. Això sí, molt en línia amb el matriarcalisme.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 25 de novembre del 2021, Antonia Nadal comentà “Comunicació, comunicació, comunicació…

Saber perdonar. És més feliç el que perdona que el qui ofèn”.

Adduirem que el 2 de març del 2022, en Facebook, preguntí sobre si les àvies, o bé les mares, nascudes abans de 1920, eren més de teoritzar o de sentències. En el grup “Paraules ebrenques”, on havíem posat el post el mateix dia, Ester Berenguer comentà “A mi, la iaia Maria, quan s’enfadava, em deia ‘Si t’agafo, et faré xinxines’, sentenciant i amb el dit amunt i avall”.

En el grup “Valencians per la independència”, el 3 d’abril del 2022, Conxa Navarro Ramada ens escrigué “De sentències, sempre”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, per eixos dies, Isabel Mateu plasmà “Sentències!!!”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 2 d’abril del 2022 i posteriorment ens comentaren “Teoritzar” (Victoria Humet), “La meva mare era un no parar. Un any vàrem tenir un cosí de Boise perquè aprengués castellà, i anava amb una llibreteta apuntant les dites de la nostra mare i el significat que tenien” (Ana Maria Osa Farre), “La meva mare era del 1905. Deia ‘No estiris més el braç que la màniga’ i ‘Prepara’t, per si ve la guerra’” (Josep Maria), “La mare era de 1910 i feia servir totes dues coses. A tot, tenia dites i sentències” (Maria Teresa Braut Garriga).

Finalment, comentarem que, encara que hui comença la Setmana Santa, entre els catalanoparlants, sobretot, els qui també ho som des de fa generacions, donem més importància a la Pasqua, la qual comença el dia de Pasqua (o de Resurrecció). I també que un tret que ho plasma molt bé són les cançons eròtiques que, per exemple, es canten Diumenge de Pasqua i durant les festes d’aquesta època de l’any i de què ens informen des d’ahir: com ara, “La tarara”, quan parla del catxirulo que no s’empinava. Ja n’inclourem en altres entrades.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Boise és una ciutat dels Estats Units.

“La meva mare era més de dites i refranys” (Montse Verdeny), educació matriarcal i dones molt obertes

General, , , ,

 

El 26 de març del 2022 posí en Facebook unes paraules que deien que, en la cultura colla, “’No teoritzen. Viuen i actuen’. ¿Feien igual les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

Les àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX, sí”. Les respostes en el grup “Dialectes”, el 26 de març del 2022 foren “Sí. No tenien temps de filosofar: eren pràctiques” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Les meves àvies, nascudes una, al 1900, i, l’altra, al 1909, eren molt pràctiques. Feien el que calia per sortir-se’n. Van tenir una vida dura i no hi havia temps per plànyer-se” (Neus Soler Rodriguez), a qui comentí que, “En moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, hi ha personatges, siguen dones, siguen hòmens, que es pregunten què solucionen plorant i, immediatament, passen a l’acció”.

En el meu mur, el 26 de març del 2022 i posteriorment comentaren “Bon dia, Lluís,

Sí: a casa vivien i actuaven, dit i fet, sense rumiar-s’hi gaire. Penso que és l’únic que podien fer: viure i treballar.

Una abraçada” (Rosa Rovira), a qui pose el text original en què ens plasmaren les frases i, aleshores, ens respon: “Ok. (…)  En aquest sentit, sí: la mare governava i el pare es sentia content perquè es complementaven l’un a l’altre” (Rosa Rovira), “A casa, no podien rumiar massa. El temps escanyava[1]. Sobretot, la iaia no tenia espera. Ho he heretat” (Montserrat Cortadella), “A casa, també s’actuava. Crec que ho portava l’època en què vivien: no hi havia massa temps per rumiar. Tal vegada, va amb el caràcter…” (Rosa Garcia Clotet), a qui escriguí “De tot, un poc, perquè, per exemple, en el cas de les àvies de ma mare (…), les dues coses van unides: que vivien i actuaven com també el caràcter”; “Pensat i fet” (Majo Ortells).

Igualment, el 2 d’abril del 2022, en Facebook, preguntí sobre si les àvies, o bé les mares, nascudes abans de 1920, eren més de teoritzar o de sentències. En el grup “Dialectes”, el mateix dia i posteriorment, ens comentaren “Ma mare (n. 1911), de teoritzar” (Emili Rodríguez Bernabeu), “La meva mare deia ‘Sentència’ quan algú feia un comentari moral amb el que ella no estava d’acord. Irònicament” (Montserrat Segui Alemany), “Sentències:

‘Tal faràs, tal trobaràs”.

‘Ditxosa la dona que et vulgui i no et pugui haver’.

‘Qui la fa, la paga’.

‘La pedra, quan surt de la mà, no sap a on va’.

‘Aquell és de tirar la pedra i amagar la mà’.

‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era’.

‘La mentida té les cames molt curtes’.

‘S’atrapa més aviat un mentider que un coix’.

‘Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit’.

Quan hi havia enraonies, en deia ‘Fer bullir l’olla’ o ‘fer safareig’.

‘A cinc minuts de casa seva, no n’hi ha cap de casat’ (referint-se als homes).

‘Val més ser gos de casa bona que no pas dona’…

‘Cap geperut es veu el gep’.

I, quan algun nano es deixava un plat mal escurat, deia ‘Aquí hi ha l’esmorzar d’un manador’.

En tenia un munt” (Rosa Canela Vies), a qui Maria Montserrat Morera Perramon li respon “Com a casa” i, aleshores, ens n’afegí un altre, “La llengua no té ossos i en trenca de molt grossos” i que “Les àvies són un pou de saviesa”; “La meva àvia, nata al 1909, era més de sentències” (Neus Soler Rodríguez), “La meva padrina, totes dues” (Maria Pons), “De sentències. La majoria de vegades, encertades” (Anna Maria Fabregat Gorriz).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 2 d’abril del 2022 ens plasmaren “Ma mare[2], de sentències: ‘Ho faig’ o ‘Sí, vaig’.

Ma uela teoritzava: molts exemples i rondalles, sempre amb significat” (Lourdes Hernandis), “Les meves iaies, les dues coses. Ma mare, més de sentències” (Rafa Taengua), “Sentències” (Xelo IProu).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el mateix dia ens escrigueren “Sentències i refranys. Sabiduria heretada que intentaven transmetre a nosaltres, les filles” (Carmen Carmen)[3].

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 2 d’abril del 2022 plasmaren “La meva mare neix el 1910 i era més de dir dites i refranys” (Montse Verdeny), “La padrina (1880) sentenciava. La mare (1925) era molt més pràctica i d’acció” (Ruira Ribagorçana), “La meva mare deia sentències; la meva iaia teoritzava i la meva padrina, que ha fet 100 anys fa deu dies[4], fa les dues coses” (Joana Carbonell).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, bon dia de Diumenge de Rams.

 

Notes: [1] En l’original, “apretava”.

[2] Ens afegí que havia nascut en 1925. Hem inclòs el comentari com a part de l’escrit.

[3] Afegirem que em comentà “Que vaja bé el teu treball i, per al que necessites, ací estic”, que li ho vaig agrair.

[4] L’endemà, aprofitant una visita dels meus pares a ma casa, els contí aquesta anècdota, dels cent anys de la padrina. Les dues àvies i l’avi patern de ma mare aplegaren o passaren i tot els noranta anys. Havien nascut en els anys setanta del segle XIX. Aleshores, ma mare em comentà de sentències com “Eixa dita, eixes paraules que no fallaven”. I, per tant, que solien dir-ne d’eixe tipus.

A banda, ens digué una que deia la seua àvia paterna, filla d’un jutge, si bé amb el castellà (com a llengua a nivell jurídic), per a indicar un mal costum: “Las costumbres hacen leyes”.

“Avant ses atxes” (Joana Soler Clar), dones que encoratgen i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb frases, dites, refranys o detalls preferits que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta, mitjançant àvies (o padrines), o bé mares, nascudes abans de 1920, en el grup “Cultura mallorquina”, el 5 de març del 2022 i posteriorment també ens comentaren “Sa meva padrina, francesa / sollerica, deia ‘De ses herbes molles, se’n torquen es cul!!’” (Ann Lladó), “Sa padrina de Pòrtol (1919) sempre sortia al carrer ben vestida i deia ‘No s’han de mostrar ses senalles rompudes’ venint a dir que sa roba havia d’estar neta i polida!” (Clarice Ishtar), “Fins aquí, no arrib” (Coloma Oliver Cabrera), “De mi madre, nacida en 1900: ‘La paciencia es una virtud’, ‘No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy’, ‘Si tu mal tiene remedio, ¿por qué te apuras?. Y, si no lo tiene, ¿por qué te apuras?’” (Maria Oliver Mir), “Ens deia ‘No digueu mai d’aquesta aigua no en beuré’” (Tere Arrom), “’Mal d’altres, rialles són’. I, un altre, era ‘Secret de dos és dubtós i, de tres, ja no val res’” (Guiem Salas Martorell), “Gat escaldat, d’aigua freda tem” (Pep Martí), “Sa meva padrina, nascuda el 1911, no anava de cans. Per això, sempre deia ‘Es cans no fan ous’” (Marisa Cerdó), “La senyora àvia deia ‘Déu me’n lliber d’un Ja està fet’” (Eduardo Cerda Ferrer De Sant Jordi), “Visquem i en vorem” (Familia Calafat Amengual), “Sa padrina Joana em deia, ‘Estrella des cul des covo[1]’. Mai vaig saber el seu significat. Crec que era bo!!” (Yani Palou), “Quan jo era petita, estava un pic graseta i sa meua abuela em deia ‘Val més tenir que desitjar’” (Nela Segura), “A un negat, dau-li aigua” (Xisco Fiol), “Totes ses masses fan mal” (Antonia Salas Caldentey), “Allà on menos et penses, no hi poden estar de goteres” (Felip Monserrat Nicolau), “Sa meva padrina deia ‘Quan siguis massa, ja picaràs’” (Maria Alemany), “També he sentit ‘No siguis tan prompte’ (impulsiu). M’agrada molt llegir tots els comentaris. Gràcies” (Cati Balaguer Bestard), “Tal faràs, tal cobraràs” (Cati Oliver Vila), “Dos filles i una mare, un dimoni per son pare” (Carmen Bonet Ribas), “Es bon temps i es mal temps no duren tot temps” (Rafael Gaya Campaner), “A sa creu des matrimoni, sa sogra hi fa de dimoni” (Carmen Bonet Ribas), “’A qui has de donar dinar, no li privis el berenar’, ‘A ca vell, cus cus’ (ja té experiència)” (Cati Balaguer Bestard), “Avant ses atxes” (Joana Soler Clar), “Qui sembla an es seus, no fa mal a ningú” (Carme Llabres Palmer), “Sa meva encara és viva i en té un rosari.

‘Es racó de ca seva guarda de molts de mals’

‘En parlar de mi, no rius’.

‘Ca vell, no li facis cus cus’… etc.” (Luck Good), “Des teu pa, faràs sopes” (Carmen Cladera Bibiloni), “’Això s’usa? Sí. Idò, ja m’agrada’ deia sa padrina” (Maria Martorellordinas), “Quan xerràvem de temes d’adults i nosaltres hi érem, sempre deien ‘Alerta, que hi ha roba estesa’” (Amalia Sánchez Matas), “Sa meva padrina va néixer al 1899 i, cada dia, en anar a dormir, deia:

‘Bona nit, ramell florit.

Bona nit, rosa encarnada.

Bona nit, estrella amada.

Bona nit, ja t’ho he dit’.

‘Qui no vol pols, que no vagi a s’era’, ‘Es pensar no és sabre[2]‘, ‘El sabre no ocupa lloc’, ‘Tant es perd per el que sap massa, com per el que sap massa poc’” (Martina Frontera Puigros), “Sa meva padrina em deia ‘Maria, Maria, Maria, pensa-hi que, en esser casada, ja no hi ha remei…’. No hi havia divorci, en aquell temps” (María Mas Rosselló).

Afegirem que la forma “Avant ses atxes” també és molt emprada (i prou, en Internet) com “Avant les atxes” i com “Endavant les atxes”.

Agraesc la col·laboració, alta, en aquest grup, i a les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquesta forma, segons el DCVB, sol utilitzar-se en Mallorca i en Menorca.

[2] Forma popular de dir “saber”.

“Va fer 102 anys en plenes facultats” (Carme Garcia Cerdà), dones previsores i aprenents

General, , , , ,

 

Continuant amb frases, dites, refranys o detalls preferits que, àdhuc, poguessen haver deixat empremta per mitjà d’àvies (o padrines), o bé de mares, nascudes abans de 1920, en el grup “Cultura mallorquina”, també ens comentaren “De lo que sembraràs, recolliràs” (Mas Bover Apolonia), “Sa meva padrina, nascuda el 1895, deia ‘Es més bo té set clovelles’” (Eloina Sánchez Peña), “Sa meva padrina, dona sàvia, va fer 102 anys en plenes facultats!!! Sempre deia ‘Tal faràs, tal trobaràs’” (Carme Garcia Cerdá), “Sa meva padrina, quan jo era petita i feia es beneit per no haver de fer algo, ‘Ulls espolsats i fora son’[1]” (Viky Caldes Castell), “Sa meva padrina deia ‘En bastar, basta’, quan ens queixàvem de que hi havia poc menjar” (Maria Antònia Horrach Abraham), “’Des seu pa, farà sopes’, una dita de sa meva padrina” (Cati Salom Sans), “Quan anàvem a partir en cotxe, ella ens despedia amb un ‘Déu vos guard de perill’, per sa finestreta. Es feia molt, des de temps immemorial, a Mallorca” (Angel De Ramon Vicens), “Sa meva padrina, quan li demanaven que fes les dues coses a la vegada, deia ‘O carn o reflacos[2]’. Va néixer a l’any 1890” (Maria Magdalena Comas Pons), “I es diumenges, quan anàvem a nadar i dèiem ‘Anam a Alcúdia!’, ‘Tan enfora’” (Maria Pilar Gelabert), “’Que pugueu granar així com floriu’ i ‘Hi ha coses que necessiten alar i cofar’” (Maria A Cifre Borràs), “Sa padrina sempre deia ‘En aquest món, cercant el bé, he arribat a ses portes des cementeri’…” (Catalina Suau), “Sa meva padrina, quan la fèiem enfadar, deia ‘Avui dormiràs amb sos telons darrere’” (Margarita Vaquer Muntaner), “Sa meva padrina Angela[3] deia ‘Haz bien y no mires a quién’” (Angela Bosch Jerez), “Sa meva padrina, quan xerrava d’una filla seva, sempre deia ‘Se’n riu del món i de la bolla!’” (Pazzis Veiret), “Ets un collonera!” [4](Maria Antònia Amengual Arquer), “’Qui pet m’envia, merda espera’, quan me’n daven algo, que no solucionat” (Marilena Navarro Garau), “Una paraula poc emprada, almanco, amb els nins… ‘Un mac’ (pedra). ‘Qui no vol pols, que no vagi a s’era’” (Cati Balaguer Bestard), “Sa meva padrina em deia ‘Margalideta, vols que te canti una cançó? Idoia, gira es cul en es mirall i veuràs que el tens redó!!!’” (Margarita Busquets Aroca).

Finalment, en relació amb la bonesa, vos convide a llegir la rondalla mallorquina “Un que va fer es mort per no pagar es deutes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XX: un deuter pagarà tot lo que deu a un creditor agosarat (qui no permet que abuse de la seua confiança), als altres creditors (a qui ell i la dona havien tractat de no afluixar ni un clau) i, al capdavall, l’home i la dona triaran per l’honestedat. L’he comentada hui amb ma mare i és una crítica contra la mentira malintencionada, repugnant i maquiavèl·lica com també a la corrupció i als robatoris.

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que em reportaren en aquest grup i que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest refrany figura en moltes rondalles mallorquines.

[2] Aquesta paraula com també “refaix”, com indica el DCVB, són castellanismes i, a més, a partir del terme castellà “refajo”.

[3] Hem respectat el nom en la forma que figura en el comentari.

[4] El fet que es pose un collonera, això és, per exemple, un home de poca energia, va en línia amb “ser un figa molla”, que no, com ens han dit, a vegades, “ser una figa molla” i, així, reflecteix el matriarcalisme: la dona és la part forta, si bé, com en moltes rondalles, també és suau en el tracte, com ara, amb el marit, encara que ella siga qui faça de cap de la família.