Arxiu d'etiquetes: refranys

“La meva besàvia, que vaig conèixer fins a tenir nou anys” (Natalia Farreras Costa), dones receptives i molt obertes

 

 

Uns altres comentaris en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, relatius a frases, refranys i fets, àdhuc, en què es tracte sobre l’empremta de les seues àvies, o bé de les seues mares, i escrits el 5 de març del 2022 i despres foren “La meva àvia Elvira en deia un munt de dites. Una d’elles, quan jo em queixava que tenia grans a la cara: em deia ‘Més val grans a la cara que petits al ventre’.

També recordo paraules que utilitzava, com ‘esperit de vi’ a l’alcohol; i ‘tancar el barri’ a tancar la porta gran d’entrada a la casa de pagès en què vivia. Tinc tants grans records, que no acabaria” (Cristina Ezquerro López), “Ma mare, quan feien rebolicada, deia ‘Açò pareix l’any 19’(Vicenta Vives Puigcerver), “La meva padrina va néixer al 1900. Recordo que em deia ‘No diguis que estàs plena, sinó farta. ‘Plena’[1] volia dir, per ella, embarassada.

També recordo que deia ‘No es pot ser vell sinó per força’(Merce Regue), “La meva padrina deia ‘No et riguis dels meus dols perquè, quan els meus seran vells, els teus seran nous’” (Montse Meya), “La meva mare va néixer al 1905 i deia ‘Saps què et dic? Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit’” (Maria Zumaquero Martinez Zumaquero Martinez), “La meva àvia materna i padrina, nascuda al 1914, sempre deia ‘De joves, moren però, de vell, no en queda cap’” (Narcís Oliveres), “La meva iaia nascuda a Barcelona el 1915 sempre deia, quan entrava a una habitació, ‘Que és aquí on fan comèdia?’.

També deia ‘Què et penses, que tinc la renda d’en Rotxil?’, quan li demanaves diners. ‘Aquest és més fals que un duro sevillano’, quan no es refiava d’algú. ‘Sembla en Frégoli’, quan algú es canviava molt de vestit. ‘Soc vella, però tinc la mateixa tavella’, quan algú li deia que era ja massa gran per fer alguna cosa i ‘Hem fet un bon Tiberi’, quan havia menjat de gust. Deia moltes més coses com ‘A mi, no em mana ni Déu’, que em penso que ja eren de collita pròpia” (Gemma Martinez G.), “La meva àvia, 1900, em deia ‘Qui et vol bé, et farà plorar’(Montse Matas), ’Qui va amb un coix, al cap de l’any, [ho][2] són dos’, el deia la meva àvia. Vol dir que qui té companys dolents, tots acaben malament” (Elena Juscafresa Juera), “La meva àvia, cada dia, deia ‘Bona nit i bona hora i bon cel quan siga l’hora’ (Maite Pujol Furriols), “La meva iaia sempre em deia:

‘Alaba’t, ruc, que a plaça et duc’.

‘Les cabretes, pels seus pecats, porten els genolls pelats’.

‘Les amigues porten fatigues’.

‘Seràs monja del convent de Sant Agustí: dos caps al mateix coixí’(Silvia Cuminal Roquet), “L’àvia va néixer al 1904. Sempre deia ‘Qui no plora, no mama’.

‘El fill del gat, si no se li assembla per la cua, se li assemblarà per el cap’.

‘De bon vi, bon vinagre’.

‘De porc fart, bona cansalada’(Dyana Basi), “La meva àvia Magdalena deia ‘Si no vols pols, no vagis a l’era’. I la meva àvia Paca deia ‘Haz el bien y no mires a quién’(Magda Gomez Gibert), “Sí. La meva deia ‘Qui té mare, menja sopes si no es fa fotre’(Angels Rodà), “La meva padrina, a ma germana i a mi, ens deiaOjo amb els xicots!, que tots tenen el nas a la cara’(Maricreu Roteta), “La meva besàvia, que vaig conéixer fins a tenir nou anys, sempre deia ‘De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena’(Natalia Farreras Costa). Amb aquest darrer refrany, el missatge és que cal ser generosos i no moure’s en ambients de vulgaritat.

Com veiem, algunes dones visqueren molts anys, com també ho feren les dues àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX i que aplegaren als noranta anys o més.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:  [1] El DCVB, en la primera entrada de “Ple, plena”, posa “c) Prenys” i, tot seguit, la traducció al castellà, en la línia de les paraules de la padrina.

[2] Hem afegit aquesta nota, partint d’un refrany semblant que figura en el DCVB.

“Mira als que estan pitjor” (Lis Beltri Cruz), dones solidàries i molt obertes

 

 

Continuant amb l’entrada d’ahir, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”,  en què hi hagué entrades extenses, el 5 de març del 2022 i després ens comentaren “No només has de ser bona persona, també ho has de semblar!” (Julia Saura), “Sobretot, no facis parlar” (Maria Mercé Gibert), “La meva àvia, que va néixer al 1905, tenia un vocabulari tan ric que, quan vaig llegir ‘Solitud’[1], coneixia la majoria de les paraules de l’anomenat llenguatge mascle: batzac, nyafra, xacra, deixatar, xiribec, i moltíssimes més” (Susanna Creus Constantó), “El càntir, de tant d’anar a la font, es trenca” (Xelma Bonic), “La meva àvia, 1890. ‘Val més donar que agrair’ (Angela Siegrist), “No et casis amb cap pagès, que et farà menjar mongetes i t’aixecaràs a les tres” (Joan Segado Cano), “La meva padrina deia molt ‘Mossos vingueren, de casa ens tragueren’(Magda Guasch Arques), “La meua padrina deia ‘Al febrer, ja es pot llogar jornaler’’ i també deia ‘Vals més pessetes que un duro sevillano’(Rosa Maria Teixidó Escribà), ’¿Què et penses, que som a can Rotxil?’ (Família d’una gran riquesa)” (Ma Rosa Cal Roc Balcells), a qui Elena Brachs Serra respon “La mare també ho deia”  i a qui Pilar Salvador Bravo li comenta “La meva iaia també ho deia”.

Més comentaris en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, en relació amb frases, dites, refranys o fets que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta a través de les àvies, o bé de les mares, foren “La meva àvia ens deia ‘Que abaixeu la porta: parlarem, cantarem cançons catalanes, ballarem sardanes…’. Això passava als anys 50. Ella va néixer al 1888” (Neus Sastre Noci), “El qui guarda, sempre té” (Ycnan Ycnan), “Ets més fals que un duro sevillano” (MAngels Campeny), “La meva besàvia: ‘Si el Dijous Sant plantes violes, surten dobles’. I és veritat. L’àvia: ‘El Divendres Sant, no escombrar: surten formigues!!!’(Montserrat More Mayoral), “Només mata la mania” (Pep Llorca) a qui Fina Juarez li comenta “La meva àvia també deia la de ‘Qui et vol bé, et farà plorar’; ’Qui guarda, sempre tindrà’ deia la meva àvia, que va viure la guerra civil i va fer estraperlo” (Maria Cinta Juan Diviu), “Si tenim ‘tions’, en podrem fer estelles” (Pilar Alsina), “Records sense cistell, que se’ls fotin pel clatell” (Joan Garcia Feixas), “Jo sentia dir a la meva mare ‘No val un xavo’, referint-se, per exemple, a una peça de roba trencada o de pèssima qualitat” (Laura Artero), “La iaia va nàixer al 1903 i sempre deia ‘No mires als que estan millor que tu, mira als que estan pitjor. Així estaràs conforme amb la vida que tens’(Lis Beltri Cruz). 

Afegirem que, per al títol, hem triat part d’aquest darrer comentari perquè, entre altres coses, convida a apostar per lo que és possible i no per lo que pogués fer que el nen es sentís defraudat i, a banda, a la solidaritat, fet que implica estar oberts a tots.

Agraesc la col·laboració des d’aquest grup (més de cent comentaris), a les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Novel·la de l’escriptora Caterina Albert, sota el pseudònim Víctor Català, escrita i publicada a primeries del segle XX.

“Fa un petorro que talla el pixorro” (Nuria Martinez Arnal), acollidora i molt oberta

 

 

Més comentaris en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, en relació amb frases, refranys, dites i fets que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta, per mitjà de les àvies, o bé de les mares, foren La meva àvia, que era de La Franja, ‘Vísteme despacio, que tengo prisa’!” (Enric Llubes Rius), “Ja pots ben estirar, que, de vell, no passaràs”[1] (Imma Clotet-Pavia),’Ditxós el que et vol i no et pot haver mai’. (No ho vaig entendre mai)” (Glòria Verdaguer), a qui Ramon Moix Marimon li comenta “Glòria Verdaguer. Als anys 60, al meu poble, una senyora sempre ho deia”…., quan es parla d’algú que, com em comentà una dona és una mala peça.

En el grup “La cosa nostra (Països Catalans)”, el 5 de març del 2022, Rutger von Blum escrigué “El matriarcat català de tota la vida”.

En el grup “Dialectes”, el mateix dia i més avant ens plasmaren “Tal faràs, tal trobaràs” (Maria Montserrat Morera Perramon), ’Anar a colgar-se’ (anar-se’n al llit). Mallorca” (Pep Delgado), “Qui els hagi fet, que els gronxi!” (Joaquim Torrent Blanch), “Ho solia dir la meva padrina: ‘Des teu pa, faràs sopes’: volia donar a entendre que seria la responsable de les meves accions. ‘Qui vol peix, que es banyi el cul’: que havia de lluitar per aconseguir el que volia. Palma” (Maria Perelló), “Quan em queixava d’un fet que hagués pogut evitar, em deia ‘Qui no vols pols, que no vagi a s’era’. Santa Maria del Camí, Mallorca” (Maria Perelló), ’A la taula i al llit, al primer crit’. Alboraia (L’Horta Nord)” (Josepa Carro de Mena), “Si bé m’has fet, més me’n mereixia” (Catalina Bernat Sastre), ’Tal faràs, tal trobaràs’, ‘Qui no té feina, el gat pentina’. La meva àvia va néixer al 1909” (Neus Soler Rodríguez), “Sempre consells de precaució: ‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era!’, ‘Qui dorm amb una mare, si no és avui, serà demà’(Monique Peytavi), “Qui l’ha fet, que la gronxi” (Asuncion Rubi Gual), “Qui se colga amb un infant, compixat s’aixeca” (Asuncion Rubi Gual), “Algun dimoni s’ha trencat el coll” (Maria Pladelasala Terricabras), “Ditxós aquell qui et voldrà i no et podrà haver” (Maria Pladelasala Terricabras), “Com una pinta de guix, que no caga, ni pix” (Maria Pladelasala Terricabras), “Polls entrats en costura” (Margalida Rubí Tomas), “Pixar fora del test” (Margalida Rubi Tomas), “Sense mirar prim” (Margalida Rubi Tomas), “Molta fressa i poca endreça” (Roser Cortacans Barniols), ’Fa un petorro que talla el pixorro’. L’Horta Nord. Ma uela va nàixer en 1914” (Nuria Martinez Arnal), ’Bona nit, cresol, que la llum s’apaga’. Ella era d’Otos, Vall d’Albaida” (Llum Grau Borrás), ’De fora vindran i, de casa, ens trauran’. La Marina Alta” (Rosa Artiques).

Quant a les paraules que encapçalen la cita del títol d’aquesta entrada, considerem important que l’àvia com també la mare es guanyen la simpatia del nen i ser una mena de model a seguir. El tractament de vós (intermedi entre el formalisme del vosté i el tu informal, va prou en eixa línia) i l’hem vist en algunes rondalles mallorquines, per exemple, en paraules d’un fill a una mare molt oberta.

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que prengueren part en aquest tema de l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que em fan més fàcil l’estudi i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] En el DCVB, figura “De vell enllà, no es pot passar”.

“A tu, t’agrada ser el capdanser” (Jordi Talam), acollidor i molt obert

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 5 de març del 2022 i posteriorment, en relació amb records, frases, dites i amb l’empremta que poguessen haver deixat àvies i mares, també escrigueren “Hi han ulls que s’enamoren de lleganyes” (Rosa Madurell Argemí), “La roba bruta es renta a casa” (Monte Botines), ’Qui té amigues, té fatigues’. La meva iaia va néixer al 1896” (Olga Soler Esquerda), “Olla vella, bony o forat” (Ricard Roy), “La meva em deia ‘A tu, t’agrada ser el capdanser’ (cap de balladors)” (Jordi Talam), a qui responguí “I a mi, manar, ser el cap de colla, el director d’orquestra de la meua vida, Jordi”; “La meva mare, quan feia servir les tisores feia muecas amb els llavis i jo me’n reia, i ella em deia ‘No te’n fotis dels meus dols que, quan els meus seran vells, els teus seran nous’(Maria Sules Vilanova), “És llarg però divertit.

‘Gràcies.

Vostè les té totes.

Amb les seves i les meves,

en faríem moltes més.

Això és favor que vostè em fa.

No és favor, que és justícia.

Justícia que no mereixo.

Vostè mereix això i molt més.

Gràcies…’ (I tornaven a començar)(Rosa Carreño Lorente), “La meva ens deia, a ma germanes i a mi, quan volíem menjar fora hores i li dèiem ‘Tinc gana’, ens contestava ‘Menja’t l’os de la cama’” (Ester Olària Rius), “La meva àvia dormia a l’habitació amb la meva germana i jo i, cada dia, ens explicava un conte per dormir i ens feia resar ‘Jesús, Josep i Maria, / us dono el cor i l’ànima mia. / Si més tingués, / més us donaria’ i també un ‘Àngel de la Guarda, / dolça companyia, / no em deixis sola, / ni de nit, ni de dia, / que jo em perdria’(Maria Rosa Font Bonada), “Vigila, que ens afaitaran en sec!” (Anna Babra), “Viu més el que piula que el que xiula” (Pepa Febre), “La meua iaia parlava amb dites. No les puc reproduir totes. A mi, m’agradava quan alguna xicona (familiar) es casava o festejava amb un xic lleig i insuportable. Ella deia ‘Tindrà el piu d’or i no ho sabem’(Magda Lazaro Mascarós), a qui, quan li preguntí quines en recordava, m’afegí “Lluís. Millor faré un recull i ja t’ho passe. Ma mare era com la seua iaia. Ella estava a una cadireta al balcó del Carrer Tomassos. Quan passava algú, li llançava una dita.

Molts feien volta per no passar pel seu carrer. Ma mare en sap moltes i el meu fill les està apuntant. Ja te les passaré, quan puga” (Magda Lazaro Mascarós). Resulta positiu que hi haja persones, com ara, el fill de Magda Lazaro Mascarós, que plasmen dites que encara perviuen o bé que poguessen haver dit persones de generacions anteriors.

Uns altres comentaris foren “Quan et deien que passaria alguna cosa que es veia venir, ‘Ja t’ho deia jo!!!!’(Neus Padilla Mestres), “Tal faràs, tal trobaràs” (Pigem Teixidor La Ita), “Les maldicions[1] són com les processons: d’on surten, entren” (Octavi Font Ten), “La meva àvia deia ‘No riguis dels mals del veí, que els teus venen de camí’” (Roser Rivas), “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú” (Glòria Reverter), “Si vas ben dreta i segura, la por no t’atura’ (Imma Clotet-Pavia), “Quan el riu baixa ‘esvolotat[2], els pescadors ja han pescat’” (Imma Clotet-Pavia), “Si no vols pols, no vagis a l’era” (Imma Clotet-Pavia), “Cada casa, és un món i, cada família, una història” (Imma Clotet-Pavia), “’Les coses s’han de fer bé, no pas per tu, sinó pel darrer’ (suposo que es referia pels qui venen darrere, o així entenia jo la dita)”, a qui responguí que sí, que eixe és el sentit de la dita. De fet, en més d’una cultura matriarcal, es considera que cal fer les coses pensant, no en una primera generació, sinó, fins i tot, en més de tres generacions.

Finalment, gosaria escriure que, en moltes d’aquestes paraules, es reflecteix molt el matriarcalisme. En eixe sentit, com m’escrivia el 13 de març del 2022 una amiga, Rosa Garcia Clotet, “Hi ha persones afables que, quan cal, saben treure el geni”: una cosa no desfà l’altra. I això té molt a veure amb l’autocontrol, amb ser u el rei de la seua vida.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades ací, la gran participació, a les que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: [1] Castellanisme per “maledicció”.

[2] En lloc d’”esvalotat” o bé, com ara, d’”avalotat”, per exemple, amb el significat de “Mogut tumultuosament”, com figura en el DCVB.

“Cada casa és un món i, cada rajola, una pobla” (Beatriu Mestres), matriarcalisme i obertura

 

 

Continuant amb frases, refranys i detalls positius que poguessen haver comentat les àvies (les padrines), o bé les mares, direm que, en el meu mur, on s’exposaren els primers comentaris que inclourem ací, foren més vinculats amb anècdotes o bé amb fets, mentres que, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, la gran majoria, foren refranys, sovint, relacionats amb la bonhomia. Així, en el meu mur, el 5 de març del 2022 i després ens plasmaren “La meva àvia Doloretes va nàixer a la Vilavella amb el segle, l’any 1900. Jo no tinc massa records de les seves frases. Encara que ella no sabia ni llegir ni escriure, va traure endavant sis filles.

El meu avi, que era una persona de món i viatjà, va faltar al 1947, deixant-la a soles, bregant amb els franquistes. Ma mare em va contar que, tant a ella com a ma tia Doloretes també, els feixistes les van rapar el monyo a zero perquè una dona de Nules les va acusar d’haver furtat unes peces de roba requisades als ‘rojos’. Després, van saber que eixa denúncia va ser falsa, perquè van trobar a la persona que ho havia fet” (Xavi Portalés), “Ma iaia, que provenia de Barcelona, deia ‘Vesteix un bastó i semblarà un senyor’(Maria Teresa Ortiga Mulet), “Jo recorde algunes anècdotes que em contava la meua iaia materna Amparo ‘la Quinesa’(1910), de quan anava a l’estraperlo i altres… Quins records més bonics!!” (Reme Gadea Blasco), “La meva iaia Maria deia ‘Els nens es tapen quan les mares tenen fred’(Ester Berenguer), amb què indica que els nens tendeixen molt a imitar les mares.

Afegirem que, el 12 de març del 2022, quan posí en la web “Malandia” part de les entrades en el meu mur, vaig rebre els missatges següents: “Mira: una de les frases que em deien, tant l’àvia Estrella (materna) com la mare, era ‘Tal faràs, tal trobaràs’. El que he après d’elles és tot. No sé desglossar-ho en poques paraules” (Rosa Garcia Clotet), a qui comentí que eixe refrany és u dels meus preferits i que “La meua àvia materna (només en tinguí una), quan anaven a sa casa, tenia per costum oferir una rosquilleta als nets: com he comentat a ma mare, era la seua manera de connectar amb els nets. Era una dona senzilla, arriscada i molt oberta”; “Molt cert, el que he llegit. El pare deia ‘No et fiïs ni de la camisa que portes’; i l’àvia deia ‘Vesteix un basto que semblarà un senyor’, ‘De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena’(Montserrat Cortadella), “Hi ha un munt d’expressions que s’estan perdent. El ‘Fins demà, si Déu vol’ m’ho deia la iaia per part de pare. Jo li contestava ‘I per què Déu no ha de voler?’. No entenia el significat. Ara, ja no ho diem.

Això de ‘Que Déu l’hagi perdonat’ o ‘En pau descansi’, tampoc ho diem ja” (Montserrat Rius Malet), a qui responguí “Ma mare (1943) encara diu ‘Fins demà, si Déu vol’. I jo li sol dir ‘Sí, mare, Déu és bo’”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 5 de març del 2022 i després ens plasmaren “Qui dies passa, any empeny” (Joan Perelló Sansó), “Qui, de jove, no treballa, de vell, viu a la palla” (Montserrat Martí), “Les penes, amb pa, fan de més bon passar” (Conxita Aribau), “De rialles, en vindran ploralles” (Teresa Furcat), “Hi ha roba estesa”[1] (Montserrat Gessé Llosses),  “No riguis del meu dol, que, quan el meu serà vell, el teu serà nou” (Carme Martorell Torras), “Tant és que et piquin el cul, com les anques” (Josefina Costa Oliver), “Qui no plora, no mama” (Remei Puntí), “Xe, noi que la burra pixa vinagre” (Jösse Terricabras Mas), “Em fas quimera” (Jösse Terricabras Mas), ’No trobaries aigua al mar’, quan buscava alguna cosa i em costava de trobar. Quan estava a prop, em deia ‘Si és un gos, et mossega’(Teresa Teixido), “Març marçot mata la vella i la jove si pot” (Cesca Guix Canals), “Tal faràs, tal trobaràs” (Rita Pairoli), “Cada casa és un món” (Beatriu Mestres), “Cada casa és un mon i, cada rajola, una pobla[2](Beatriu Mestres), “La meva iaia va néixer a l’any 1900 i deia ‘Qui et vol el bé, et farà plorar’(Magda Rovira), “No es pot llençar res que no faci quinze dies que pudi ‘pudor, mala olor’. Això, m’ho deia sempre la meva àvia, que, a la guerra, ho va passar molt malament” (Rosa M. Asens Fortuny), “Ai, Senyor, tanta roba i tan poc sabó i tan neta que la volen!” (Montse Viñas Morera), “Ets un carallot’, ‘Posa fil a l’agulla i engega’” (Teresa Manzano Martín), “Va, espavila, que sembles la Mare de Déu de l’Empenta!” (Magda Bohigas).

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que em facilitaren aquest punt de l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Que hi ha nens o xiquets i es considera que cal no tractar determinats temes, sobretot, relacionats amb la sexualitat.

[2] Refrany que ens recorda que entre tots formem un conjunt i que cada u és diferent.

“més que ell, mana ella”, dones amb molta espenta i molt obertes

 

El 4 de novembre del 2021, en el grup “Paraules i dites menorquines”, Borja Moll Juan, entre altres coses, plasmà una rondalla coneguda (ací, amb lleugers retocs) que “va sobre un rei i es seu criat, que volten ses seves terres regalant cavalls i ases. A cada casa, demanen qui comanda i, si contesten que s’home, els regalen un cavall. I, si contesten que sa dona, els regalen un ase.

Arriben a una casa, obre un home i demanen:

-I, en aquesta casa, qui comanda?

-Jo. Només faltaria!

-Idò, per vostès, un cavall. De quin color el voleu: blanc o negre?

-Blanc.

Tot d’una, intervé sa dona:

-Trobes que ha de ser blanc? S’embrutarà ràpid…

-Idò, negre -diu ell.

-Idò, ase -contestà el rei”.

Agraesc aquest comentari, amb una narració molt semblant a una que ja ens havia plasmat Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929).

El 5 de novembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, en relació amb el refrany “A can Poca-cosa, més que ell, mana ella”, Just Margalef Rabascall ens comentà “A ca meva (diu l’home), les decisions importants les prenc jo. Ara, qui determina quines decisions són importants, és la meva dona”. Aquestes paraules van molt en línia de la rondalla matriarcal en què, al capdavall, és la dona qui diu què caldria fer i, immediatament, l’home ho accepta i, als qui repartien cavalls o altres animals, els comenta que prefereix el que tots triaven i, així, el que prefereix la seua dona. Un exemple més de matriarcalisme.

Un altre refrany que comentaren moltes persones fou “L’home encomana i la dona mana”, també plasmat en el correu electrònic de Josep Salinas, del 30 d’octubre del 2021. Així, en el grup “Refranys i dites valencianes”, el 7 de novembre del 2021, els comentaris foren “A casa meva mane jo,… quan no està la meva dona” (Miquel Fernandez), “Tira més un pèl de figa que la maroma del barco” (Amparo Amparo) i “Si estàs BÉ, amb la dona TOT acabarà BÉ” (Pepita Espi Cremades). A més, el 7 de novembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Francoise Ramon plasmà que “Si és una manera que so creíxer així està content i alegre. Molt important, per ser dona, de tenir molt bona relació a casa i tot bé”.

El 7 de novembre del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Pepe Bigot comentà que “La majoria de vegades és així”. En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Carme Picas Guasch m’escrigué “Darrere un home cèlebre, sempre hi ha una dona intel·ligent”. I, en el grup “Dialectes”, Xec Riudavets Cavaller, en relació amb aquest refrany, em comentà “L’amo comanda i sa madona duu es maneig”.  La dona mana, però de manera molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“L’home proposa i la dona disposa”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

 

El 3 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post en què figurava el refrany “Per ton afer, pren consell de ta muller”, si bé, en el meu mur, junt amb la resta dels refranys que Josep Salinas m’havia enviat el 30 d’octubre del 2021. En el cas dels grups, a diferència d’altres dies (en què també demaní en el meu mur, respecte a altres refranys del mateix correu electrònic), els preguntí “¿En sabeu, de semblants? ¿Què opineu? Gràcies”. Tot seguit, plasmarem les respostes.

El 3 de novembre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, les respostes foren “Vingui d’on vingui el vent, de la dona sigues parent” (Mercè Betriu). En el grup “Dialectes”, plasmaren ’De llevant o de ponent, de la dona en sigues parent’, deia ma mare” (Maria Teresa Ortiga Mulet), ’Fes que d’allà on vingui el vent, de part de la dona, sigues parent’, al Pla d’Urgell” (Mercè Romà Gannau). En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, comentaren ’On va l’escombra, va el senyor’. La deia la mama” (Montserrat Cortadella).

El 4 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, plasmàrem el refrany “L’home proposa i la muller disposa”, facilitat per Josep Salinas. El mateix dia, en el meu mur, Montserrat Cortadella em comentà “La mama deia ‘On va l’escombra, va el poal’. Immediatament, li preguntí “l’escombra, en aquest refrany, ¿vol dir ‘la dona’? Gràcies” i em respongué “Sí, Lluís”.

En relació amb aquest refrany, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris, Neus Cim, una dona molt oberta, escrigué “Jo tenia entès que ‘La dona proposa i la divinitat disposa’ (digueu-ne Déu o com vulgueu). O sigui que, no ho podem controlar tot i, de vegades, hem de lliurar-nos a un poder superior”, a qui, al moment, li comentí “Interessant.

Fins i tot, en el cas que tu escrius, es plasma el matriarcalisme”, ja que és la dona qui fa l’acció.

Finalment, adduirem que, en el grup “Paraules i dites menorquines”, Borja Moll Juan ens plasmà una rondalla coneguda en què un home, al capdavall, tria lo que li recomana la seua muller i, així, es fa lo que vol la dona. A més, veiem que la dona està ben tractada i que ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aplanen, amb molta iniciativa i molt obertes

 

Quan començàrem el punt sobre refranys i dites, en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, ja hi havíem inclòs molta informació en altres punts del treball.  L’iniciàrem arran d’un correu electrònic que Josep Salinas m’envià el 30 d’octubre del 2021 i que, amb el títol “Dites pel teu treball”, deia així:

“Lluís, pel que demanaves a frases fetes del feixbuc. Aquí en tens algunes:

 

‘Mare, què vol dir casar? Parir, rentar i plorar’.

‘Més aviat és un home casat que un burro albardat’.

‘El que es casa pel diner, de la dona és jornaler’.

‘Dona bona, plata que sona’.

‘Per ton afer, pren consell de ta dona’.

‘La dona aguda, amb el marit s’escuda’.

‘L’home proposa i la muller disposa’.

‘Home casat, ase espatllat’.

‘El qui, amb la dona, es baralla, corre el perill de dormir a la palla’.

‘Ella s’ho talla, ella s’ho cus’.

‘A can Poca-cosa, més que ell, mana sa dona’.

‘L’home encomana i la dona mana’.

‘Si la dona et mana que et tiris del terrat, fes que no sigui enlairat’.

‘A allò que dona vol, Déu hi ajuda’.

‘A casa de dona rica, ella mana i ella crida’.

‘A casa, mano jo, quan no hi ha la dona’.

‘A la dona del Pallars, ningú li passa la mà per davant del nas’.

‘A la terra, un rei; al cel, un Déu i, a la casa, una dona’.

‘Casa obrada i vinya criada, dona casada’.

‘Dona que estima el marit, darrere la sopa, un traguet de vi’.

‘En casa de dona rica, ella va a la processó i ell repica’.

‘Hi ha tres bèsties de mal menar: la dona, la cabra i el capellà’”.

 

Com hem vist, dels més de vint refranys que ens plasmà Josep Salinas i que podrien figurar en un llibre o bé en una revista, en un informatiu (ja que, al capdavall, m’afegí “Si et fan falta més, et diré a on les pots trobar”) o, per exemple, en algun blog, perquè, el 3 de novembre del 2021, un poc abans d’escriure aquestes línies, n’hi havia que no figuraven en Internet, però sí, per exemple, u que plasmàrem en Facebook (en el meu mur i en distints grups), “Per ton afer, pren consell de ta muller”, podem dir que, en molts casos, es plasma el matriarcalisme.

Així, sí que hem vist, en diferents ocasions, el refrany “L’home proposa i la dona disposa” i, en aquest sentit, no fa com en castellà, en què Déu és qui disposa (la part religiosa), sinó la dona (la banda matriarcal).

O, per exemple, com en moltes rondalles (i en molts comentaris que hem rebut), la dona és la persona que actua i que viu amb més iniciativa: “Ella s’ho talla, ella s’ho cus” que, en castellà, correpon a “Como Juan Palomo: yo me lo guiso, yo me lo como”. Com a anècdota, diré que era la primera vegada que el llegia, en la versió en llengua catalana i que, el seu equivalent en castellà, per exemple, sí que l’havia vist en un número de la revista espanyola “Emprendedores”, i que també me l’havien dit persones castellanoparlants. Tot i això, adduirem que, en moltes rondalles mallorquines, apareix l’agraïment i la generositat.

A més, també es veu en el refrany “L’home encomana i la dona mana”, detall que es pot copsar en moltes rondalles mallorquines i, àdhuc, en comentaris relatius a les relacions entre hòmens i dones en la família i en el dia rere dia i que hem rebut durant el treball.

Agraesc la col·laboració de Josep Salinas i la de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“…, no et vol per puta primer”, un exemple de bon tracte cap a la muller

 

El 21 de desembre del 2020, un refrany que considerí matriarcal alçà molta polseguera en diferents grups de Facebook, sobretot, entre sectors que tracten el tema del matriarcalisme com si estigués reservat només a unes quantes cultures del món i, a més, amb el detall que només una persona de totes les que feren algun comentari… digué que l’havia oït: Ricard Jové Hortoneda, nascut en les Borges del Camp[1], en 1929, molt obert i amb 91 anys. El refrany és “Qui et vol per muller, no et vol per puta primer”.

Tot seguit, en parlarem. I ho farem, sobretot, a partir de comentaris de persones que anaven a la realitat, en lloc de tractar-ho de manera abstracta. Direm que, el 21 de desembre del 2020, en el meu mur i en molts més, publiquí unes paraules que Francesca Vidal Lluis havia plasmat, la vespra, en el grup “Paraules Ebrenques”: “La meua àvia també em deia ‘Qui et vol per muller, no et vol per puta primer’.

Hi estic totalment d’acord i considere matriarcal aquest refrany.

¿Què opineu? Gràcies”.

Una de les primeres respostes fou de Josep Maria Bertran Comellas, el 21 de desembre del 2020, en un grup de Facebook, on escrigué “Vaja, com els companys de la ‘mili’, que, quan eren de permís, a la nóvia la ‘respetamos’ i després se n’anaven de putes.

Qui ho entengui, que m’ho expliqui”.

I jo, en llegir el seu comentari, per primera vegada, vaig intuir que eixos companys de servici militar… serien castellans o de poblacions històricament vinculades al Regne de Castella. I… així fou. I, a més, com que Josep Maria Bertran es mostrava obert, immediatament, li responguÍ: “¿Eren castellans o castellanoparlants els que deien ‘la respetamos’? (…) Un valencià molt obert, i d’un poble amb poca influència castellana (el Camp de Mirra[2]), m’ha dit (i amb sentit d’estar d’acord) ‘Sí, sí, matriarcal’, perquè, primerament, es diu que cal valorar positivament la dona, en lloc de prendre-la com un drap amb què jugar. Aquest home té més de setanta anys”. I… ell contestà “Andalusos. N’hi havia d’Úbeda, Lucena, Olivares i Sevilla. Però fa 38 anys i no ho recordo massa bé quins eren o si eren més”. Unes paraules interessants.

Tot seguit, li vaig afegir: “Perquè hi ha una gran diferència entre la cultura relacionada amb el castellà i la vinculada amb el català i, per descomptat, la que estima les arrels catalanes i la que no.

Un exemple. El meu avi patern (1909-1983), valencià de soca-rel, deia ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’. I, el meu avi matern, també valencià de soca-rel, deia, irònicament, ‘No, no, si, en casa, manen els hòmens,… però les que controlen són les dones’.

Estic arreplegant molts comentaris de persones catalanoparlants i, la gran majoria, estan d’acord amb què són les dones qui comanden.

Fins i tot, ma mare, abans d’eixir de casa junt amb mon pare, li diu què aprova que faça i què no. I t’assegure que no és una dona dictatorial, sinó molt oberta. I, immediatament, ell li diu ‘Sí, mare’, ‘D’acord, mare’ i altres paraules semblants. Ell nasqué en 1942 i ella en 1943”.

El comentari que, a continuació, faria Josep Maria Bertran a les meues paraules fou: “Lluís Barberà. I tant que hi és la diferència! Encara em sorprenen certes actituds ‘castellanoparlants’ de gent culta i de classe mitjana alta, actituds que, per mi, són del més pur ‘landisme’ dels anys 70. Però és així”.

I, ràpidament, li responguí: “I, com més tiren a la terra, més oberts.

Compte, a més, i açò és un gran avantatge, amb un amic que coneix molt una cultura matriarcal de Sud-amèrica i que, fa poques setmanes, em digué que, com en les parelles valencianoparlants, ‘No teoritzen. Viuen i actuen’.

‘Notícia de Catalunya’, de Jaume Vicens Vives, aplana molt el camí per a entendre-ho”.

I, Josep Maria Bertran adduí “Ben cert. La dona catalana mana i molt. Per mi, concretament, massa. Tinc la impressió que, quan una dona atrapa un home, pensa que som de plastilina, però, quan s’adona que no som mal·leables, en fugen com del dimoni. Bé, el nostre món és així”.

Quant a les paraules de Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), foren “També l’havia sentit al meu poble!!!!”. I, com que em feia l’efecte que podria alçar pols aquesta entrada, li preguntí “¿Amb quin significat?” i vos diré que ja vaig intuir que aniria en la meua línia… I així fou: “En significat de respectar-la!!!!”[3]. Jo, en llegir la seua resposta, li comentí: “Eixe és el que m’han comentat un amic[4] i mon pare. I és el que jo done al refrany”.

Cal afegir que, persones com Ricard Jové, entre altres coses, tenen un punt favorable: han viscut formes distintes d’organitzar-se un Estat, com també molts anys, i, a més, acompanyats de vivències com un Estat laic i republicà, una guerra, una dictadura, una monarquia posterior a la dictadura, etc. Solen ser, com és el seu cas, molt obertes i, a més, com m’ha comentat, hui, el meu amic Víctor Ferrer, “Una magnífica aportació, plena de saviesa”.  I tenir present aquesta saviesa és bàsic per a conéixer la realitat, ja que, com deia el meu avi Miguel (el matern, 1906-1992), a vegades, “La ignòrància és molt atrevida”. 

Per això, des d’ací, el meu agraïment a totes les persones que col·laboren en aquesta recerca: junts, fent camí i oberts als altres i a la realitat.

 

 

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Baix Camp.

[2] En referència a Romà Francés i Berbegal, amb qui parlí sobre el refrany, el qual, des del meu punt de vista, és una dita matriarcal perquè fa una lloança a la dona, ja que remarca que la dona, com a membre de la parella, ha de ser ben tractada per part de l’home i no com una puta. De fet, la primera banda del refrany diu “Qui et vol per muller” (qui realment t’estima) i, la segona, “no et vol per puta primer” (no ho fa per a simple plaer puntual, sinó que t’estima com a persona). La seua resposta, immediata i amb ímpetu, fou “Sí, sí, matriarcal”.

Un poc després de raonar amb Romà Francés, ho fiu amb mon pare (nascut en Aldaia, en 1942)  i ell (d’arrels valencianes i valencianoparlants per part dels seus pares i dels seus avis) digué: “Hi ha altres caràcters, a més del sexual”. A més, no posà en qüestió que fos una lloança a la dona, ni que, per davant de considerar la dona com una possessió (“Qui paga, mana”, com qui ho fa, per exemple, en un prostíbul, ni d’acord amb la famosa frase castellana, que no existeix en llengua catalana, “La maté porque era mía”), no estigués el considerar-la i respondre-li, dia rere dia, com una persona.

[3] Aquests comentaris, de Josep Maria Bertran Comellas, de Ricard Jové Hortoneda i meus foren publicats el 21 de desembre del 2020.

[4] Romà Francés i Berbegal

 

Refranys relacionats amb els Sants de la Pedra

Hi ha refranys relacionats amb els Sants de la Pedra, com ara, els següents:

 

“Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomàquets” (1)

“Per Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomates” (2)

“Pel dia dels Sants Abdó i Senén, pebrots i tomates” (3)

 

“Per sant Nin i sant Non,

 pebrots i tomàtecs” (4)

 

“Per Sant Nin i Sant Non,

es talla el raïm de la planta,

i es penja la llàntia” (5)

 

“El dia de Sant Abdó i Sant Senén, pebrots i tomàquets” (6)

“Per Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomacons” (7)

“No l’envegis, sant Abdon, que el qui es queda ja es compon” (8)

 

 

 

Font:

(1) Facilitat per Joan Prió Piñol, del grup de Facebook “Dites, cançons, contes, costums, Catalunya”, el 4 d’abril del 2017.

(2) Entrada “Per sant Nin i sant Non, pebrots i tomates”, en el  “Diari del capellà” (http://www.diaridelcapella.cat/2012/08/per-sant-nin-i-sant-non-pebrots-i.html), de Martirià Brugada Clotas

(3) Article “Banyoles. Festa del Terme en honor dels sants Abdó i Senén. Diumenge més proper al 30 de juliol”, de Martirià Brugada Clotas, publicat, en 1999, en el llibre “Repics de festa”Vaig accedir a aquest article, gràcies a un missatge enviat per Miquel Rustullet Noguer, el 18 de novembre del 2017, sobre Banyoles i la “Festa del Terme”  que s’hi celebra.

(4) Llibre “Vida, culto y folklore de los santos Abdón y Senén” (p. 93),de José Sistac Zanuy. L’autor ho escriu enmig d’unes línies en què explica que aquest refrany prové del fet que “Por la tarde, el pueblo visitaba las huertas de los payeses amigos y conocidos, donde se le obsequiaban con ensaimada, jamón y sendas fuentes de pimientos y tomates, aliñados con sal y aceite. De esta costumbre deriva el dicho popular (…) pues tales frutos sazonan en esa época del año” .

(5) Llibre “Costumari català”, de Joan Amades. Joan Amades comenta l’origen d’aquest refrany, afegint que “Per honorar els sants, els hortolans tallaven el millor raïm de llur parres i el penjaven de la llàntia que cremava davant dels patrons”  i que “Entre els hortolans hi havia una veritable emulació per a poder obtenir un raïm ben gros i lluir-lo el dia d’avui, amb ostentació i honor”. Adduirem que, per exemple, hi ha poblacions valencianes on, com en la Barcelona de què ens parla Joan Amades, encara és costum oferir el raïm primerenc.

(6) Entrada “Festes de Sant Nin i Sant Non” (http://www.festes.org/directori.php?id=486), en la web “Festes.org”.

(7) Entrada “Festa Major de Sant Abdó i Sant Senén” (http://surtdecasa.cat/camp/agenda/festa-major-de-sant-abdo-i-san-senen/58526), en la web “Surtdecasa.cat”. Aquesta entrada, però en versos, està en el “Programa Sant Abdó i Sant Senén Festa Major del Morell Estiu 2017” (https://issuu.com/ajuntamentdelmorell/docs/programa-sant_abd__i_sant_se__n_f): 

“Per Sant Nin i Sant Non,

pebrots i tomacons” (p. 16).

(8) Article “Banyoles. Festa del Terme en honor dels sants Abdó i Senén. Diumenge més proper al 30 de juliol”, de Martirià Brugada Clotas, publicat, en 1999, en el llibre “Repics de festa” (p. 96).