Dones etxerevides, que tenen mel en la boca i molt obertes

 

En línia amb el tema de la dolçor i, a més, amb el de les rondalles, comentarem que, en la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, va unit al de la transmissió de la cultura tradicional (i ben coneguda) per part de la dona (ací, una jaia, qui, com podem llegir en la pàgina 96, era “ben xerevel·la i que no tenia mal dia mai, (…) molt etxerevida i tenia mel a sa boca per tothom”. Aquesta dolcesa, igualment, la plasmava en els refranys, molts d’ells, positius i que aportaven esperança i bona harmonia. Aquesta jaia “troba a sa redossa d’una paret dotze homes que fumaven i feien la pretxa” (p. 96), és a dir, que raonaven, a qui ella, en primer lloc, els diu “em pareixeu tots de bona part i de bon manament. Sobretot, feis cara d’homes de bé i, llavors, que no sou gens malcarats.

-Bona capsa! -diuen tots aquells homes-. Quina jaieta tan etxerevida i tan amatent! (…) Demanau tot quant voldreu! -diuen aquells.

-Idò, (…) sempre m’ha agradat saber amb qui parl.

-Som es dotze mesos de l’any -diuen aquells” (p. 97).

I, com que la jaieta els comenta que li han fet l’efecte de ser hòmens “tan plantosos i tan bencarats, ja he sospitat que éreu bona gent i cosa grossa” (p. 97), els dotze mesos, molt receptius, li diuen els seus noms, tot i que u rere l’altre. I la velleta, abans de passar al mes vinent, tractarà en relació amb el mes que se li ha presentat:

“Aquí, un d’ells, va dir:

-Jo som es Gener, per servir-vos!

-Es Gener! -diu sa jaieta-. Oh, quin mes tan bo!” (p. 97).

Com veiem, aquesta rondalla mallorquina, com moltes més, a banda de destacar la suavitat i l’actitud acollidora de la persona (ací, la velleta com també la dels dotze mesos), plasma el bon tracte que rep la dona en les cultures matriarcalistes. I, molt prompte, la jaieta comença a dir-los refranys, a parlar-los sobre el camp, sobre meteorologia, sobre els arbres (com ara, les oliveres), i, per descomptat, els trau adagis positius (p. 98): “L’any d’albons[1], any d’eixams i any de cavallons”, “ses polles de gener, ja ponen en es paller”, “gener amerat, mig any assegurat”. I, a més, la velleta addueix “I, sobretot, sa cançó ja ho diu:

Sant Antoni és un bon sant.

Qui té un dobler, l’hi dóna

perquè mos guard s’animal,

tant si és de pèl com de ploma.

 

Sant Antoni de Viana[2],

dia 17 de gener.

Es qui beu primer i darrer,

sempre beu de bona gana.

 

I, ¿què me’n direu, de Sant Sebastià, que ve darrere Sant Antoni i que ens guarda de fam, pesta i guerra i de tots quants de mals hi ha?” (p. 98).

Es plasma, un altre tret: la jaieta vincula els sants, amb els que tenen bona fama i, en el cas de Sant Sebastià, amb els advocats contra mals que no es desitjaven així com, per exemple, els Sants de la Pedra (molt coneguts en moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic i en relació amb el matriarcalisme). Al cap i a la fi, com em digué, ma mare (1943), el 15 de gener del 2021, parlant de la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX), “Es vivia de la terra”. 

Afegiré que és una de les rondalles que més he gaudit i que, com a ma mare, m’agraden molt les sentències. Un poc després de llegir les primeres planes d’aquesta rondalla, considerí que seria interessant plasmar-la en Internet i, fins i tot, que es podia aprofitar per a l’ensenyament de la llengua i de la cultura agrícola i vinculada amb la natura, a qui moltíssimes persones de fa cent anys, encara tenien (i tractaven) com una mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com “Espiga verda de la porrassa”.

[2] En l’original, “Diana”.

Print Friendly, PDF & Email