Arxiu d'etiquetes: pedagogia matriarcal

Música eròtica i pedagogia matriarcal

General, , ,

 

El 23 de juliol del 2021, com diguérem en una altra entrada, preguntí “¿Introduiríeu en l’ensenyament la música eròtica en llengua catalana com una part més de la cultura tradicional? ¿Per què? Gràcies.

Jo, sí, primerament, perquè forma part de lo vinculat amb la llengua catalana”.

En el grup “Dialectes”, les respostes del 23 de juliol i posteriors foren “Per a mi, perfecte, però hi ha masses puritans” (Montserrat Rius Malets), “Jo, sí, totalment. Perquè forma part de la nostra història i perquè és una forma –diria que única- de veure el món” (Mati Sancho), “No hi veig cap problema” (Rosa Garcia Clotet), “És clar!!” (Sergi Sanprat), “Sí, però hauries de pensar a qui. No és el mateix ensenyar-ho en un institut a grups de batxillerat com a part de la temàtica de la música tradicional valenciana o gent adulta d’altres nivells, amb una sexualitat desenvolupada i madura, que a xiquets de 1r d’ESO que estan descobrint què és la sexualitat. Per als preadolescents, pense que seria prematur. A partir de 3r d’ESO, no crec que anara contra el currículum, és una forma del coneixement mes. Parle de l’àmbit educatiu reglat.

Ara segurament trobaries forta contestació entre col·lectius de pares o entitats conservadores. S’hauria de fer bé amb l’assessorament d’especialistes com els orientadors i psicòlegs” (Paco Hernández Flor), “I tant que sí, es té que conéixer tot” (Paco Turégano), “I també la poesia eròtica catalana… I valenciana” (Ferran De San Martin), “’El virgo de Vicenteta’ de Bernat i Baldoví té un riquíssim lèxic, i ben gustós” (Josep Piera), “Treballe amb adults i els n’he posat alguna, però no m’hi entretinc massa. Som més que folklore”, “Ens falta temps i tot” (Colònia de Llibres).

En relació amb alguns d’aquests comentaris que, en el fons, al meu coneixement, plasmen hipocresia, que abracen lo que fa fi o, com es sol dir ara, lo políticament correcte, i que quasi quasi toca el dogmatisme (sovint, perquè jutgen partint de poca informació o perquè es fan generalitzacions), diré que, tot i que el futbol, com exposava Pedro Escartín, en 1942, en un llibre sobre el reglament de futbol (a què vaig accedir, cap a 1985, quan me’l regalà el meu avi matern), devia molt del seu èxit… a la violència, encara no he vist cap persona, llevat, per exemple, de grups antisistema (com ara, la “Escuela Libre Paideia”, de línia anarquista i llibertària, en un butlletí de fa més de vint-i-dos anys), de línia molt pròxima o bé partidaris de la introducció dels jocs lúdics en l’ensenyament (no únicament en la instrucció pública o quasi germana) que haja proposat, com ara, una introducció progressiva del futbol en els centres públics, que no es practique en els centres escolars o, àdhuc, que s’haja recomanat els pares que els fills no passen a veure partits de futbol fins que no tinguen, per exemple, setze anys. Hipocresia.

En canvi, estic totalment d’acord amb les persones que, com feu Maria Montserrat Morera Perramón, una dona molt oberta i dialogant, el 25 de juliol del 2021, en veure que jo havia plasmat la cançó “Peu polidor”, en el grup “Dialectes”, com a “cançó eròtica carnavalesca”, em preguntà “Com és que poses cançons infantils com a eròtiques?”. Immediatament, li responguí “És una cançó eròtica. T’envie un correu electrònic”, amb unes quantes fotos d’un llibre de Jaume Ayats, en què es podia llegir sobre aquesta cançó que, a hores d’ara, hi ha qui intenta que faça fi i llevar-li el suc eròtic. Ella em comentà que “A Manresa, és un ball infantil” i, un poc després, li vaig afegir que ja li havia enviat el missatge i, ella, un “Molt bé”. Com diu un amic meu, molt coneixedor de la cultura colla (la qual és matriarcal i de Sud-amèrica), “Junts, fent camí” i, a més, que, en els pobles matriarcals, “No teoritzen. Viuen i actuen”. 

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que han pres part en aquest tema i a les que em fan costat dia rere dia.

“Eren feliços”, sexualitat matriarcal

General, , , , , , , , , ,

 

Durant una conversa que tinguí amb Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935), el 19 de juliol del 2021, em digué unes quantes frases que plasmarem tot seguit. Així, sa mare, deia al marit: “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, la qual, el 20 de juliol del 2021, raonant amb ma mare, em digué que, era “una frase coneguda” (sic). En relació amb els seus pares, Pere Riutort tragué una frase molt significativa: “Eren feliços” (com a parella).

I que eixa felicitat no es limitaria només a les relacions entre tots dos, ho veiem en una altra frase que m’afegí, però que treia son pare: “En efecte, [la dona] sap més que jo”. Aquests comentaris de Pere Riutort enllacen molt bé amb unes paraules que ell plasma en la seua explanació, en tractar sobre els seus pares: “Soy el séptimo hijo de una familia numerosa, con unos padres dignísimos y cristianísimos, con una compenetración verdadera entre ellos. Mi madre tenía mucho sentido de la política, más que mi padre, por esto cuando se habla de los derechos de la mujer, siempre pienso en mi madre, su inteligencia y su manera de vivir, con responsabilidad cristiana, de amor a los demás cuando estaban en situaciones de necesidad. Esto insensiblemente me ha llevado a aceptar que la inteligencia y la capacidad de realización, de gobierno, no va unida a un sexo, es igualmente del hombre y de la mujer” (p. 151).

De fet, quan, en aquesta conversació amb Pere Riutort, li llisquí un passatge de l’entrevista[1] que fiu a ma mare (i de què li parlí), ell es sentia identificat amb aquella manera de relacionar-se, les parelles i, fins i tot, m’adduí que, per a ell, clarament partidari del model matriarcal de vida (que era el que enllaçava i portaven a terme els seus pares), lliure de coercions, de xantatges, d’abusos i de poca psicologia o de poca pedagogia dins de la família i en les relacions amb altres persones, “Els matrimonis que són feliços és així, en que la dona mana l’home”.

Això sí,… feliços amb un estil matriarcal i obert, molt plasmat (com ell em reconeixia) en les rondalles mallorquines i com també observà que ho era, com ara, en la rondalla valenciana “Peret i Margarideta”, de què li llisquí la part final de la versió arreplegada per Ximo Caturla, en què, àdhuc, Peret, en agraïment a la seua germana Margarideta (que ha fet possible que ell no muira i que mantinga la vida, encara que ho haja fet com a perera), per exemple, podem llegir: “Aleshores totes les branques de la perera s’agitaren com si una gran ventada sacsejara l’arbre sencer, la soca va tremolar fortament i [Margarideta] sentí la veu que feia:

-Si, totes per a tu, que tu m’has salvat!” .

Pere Riutort gaudí d’aquest passatge de la rondalla i, igualment, li vaig afegir que plasmava, de manera explícita i clara, que la dona (Margarideta) salva l’home (Peret), com és propi en les cultures matriarcals.

I, quant a l’entrevista a ma mare, li llisquí el passatge següent:

“-Les relacions en la casa, ¿com eren, com era la relació pares-fills?

-No era respecte, però…

-… però…

-El meu avi  [matern] era molt recte[2]. El meu avi, entraven per la porta…

-Hi havia molta entesa entre tots, no hi havia…

-No, però és que, cada u agarrava el seu rol i el duia molt bé. I, si hi havia capacitat d’ajudar-se i…

-I Pere [ Riutort] m’ha parlat, sobre els seus pares, la gran sintonia que tenien entre els dos [= els pares de Pere Riutort] i que ‘Ma mare estava molt ficada en la cosa política’ i que [ell] va descobrir que una dona podia governar una casa i…

-Lo que passa és que, aleshores, manaven les dones. (…) Això, mon pare, tenia molta gràcia per a contar-ho, sempre era de dir ‘Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona’[3] (sic)“.

Aquest apartat de l’entrevista, continua així: “Això, mon pare tenia molta gràcia per a dir-ho. A lo millor, anaven [les dones] per a dir ‘A tu, ¿què et pareix, Miquelet[4]?’. [ I ell els responia] ‘Ah, puix bé: lo que tu vullgues’. I ja s’havia acabat el problema. Mon pare també tenia clar que hi hauria moltes famílies que no seria així[5]”. 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El reproduirem un poc després de tractar sobre una rondalla valenciana en què la dona salva l’home.

[2] Donava molta importància a la urbanitat, perquè entenia que, si una persona no la desenvolupava, donava a entendre que actuava com una persona poc formal.

[3] Pere Riutort, que, a mida que avançava la lectura d’aquest paràgraf, ja intuí (i molt bé) la resposta del meu avi matern i, quan li la llisquí, es rigué com dient “¡És que era així, com en la gran majoria de les cases!”.

[4] El nom afectiu del meu avi Miguel era Miquelet.

[5] En relació amb aquesta frase de ma mare, diré que, a hores d’ara, si consultem en Internet l’expressió “La letra, con sangre entra”, veurem que hi ha moltes entrades, del 2018 en avant, en què no es considera com una manera poc pedagògica i gens recomanable d’ensenyar. Ara bé, hi ha rondalles valencianes en què el pare (sí, el pare) es mostra molt obert amb els fills en la seua educació, com també en alguna de Menorca recopilada per Andreu Ferrer Ginard, a tot estirar, en 1914.

Però, en canvi, el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, acabat a principis dels anys seixanta del segle XX, on figuren les expressions “La lletra, pel cul entra”, “La lletra entra per les anques” i ”La lletra, amb sang entra”, les qualifica com “aforismes propis de l’antiga pedagogia que obligava els nois a aplicar-se a l’estudi a força de cops”. ¿Podem pensar que la sexualitat, en les famílies (i en les parelles) catalanoparlants, seria aliena a aquests aforismes i a aquesta pedagogia (la que plasmen els autors del DCVB), no precisament favorable a la repressió ni als maltractaments dels infants, ni dels fills que encara no s’han independitzat dels pares? Hi ha motius per a considerar que hi hauria una compenetració molt bona en  les famílies catalanoparlants (mercé al matriarcalisme) i que, àdhuc, també abraçaria lo eròtic i lo sexual : les rondalles, com em digué Pere Riutort, són “Sabiduria” (sic) i, en elles, com ha deduït Maria Magdalena Gelabert i Miró, la dona està ben considerada, està ben tractada i no és motiu d’humiliació per part dels hòmens.

Igualment, direm que la sexualitat està íntimament vinculada amb la creativitat i que la vida sexual i, per tant, la creativa, de cada persona, comença des del moment en què naix.

La resta, per a mi, mentires i intents de donar-nos gat per llebre, sobretot, mitjançant la instrucció obligatòria i la universitària, o bé a través de mítings de partits, de sindicats i d’associacions i altres herbes, més encara, arran de l’aprovació dels decrets de Nova Planta.

La dona tria el cavaller, sexualitat matriarcal

General, , , , , , ,

 

Com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX), apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa i Roca[1], com és “Al mas iràs i no en tornaràs”. En aquest conte plasmat per Mercè Ventosa[2], llegim que un nen, després de seguir les indicacions que li donaven dues dones (una vella i la Mare de Déu), deixa de creure en la Mare de Déu i, portat per l’afany d’agafar el suro més bonic (en lloc del més lleig, com ella li havia dit), es converteix en una estàtua de guix (d’algeps) i, aleshores, “Casa seva només feien que esperar-lo i el nen no arribava mai. Sa germaneta, com que l’estimava molt, va dir a aquella dona:

-Sap què? Jo aniré a buscar-lo.

I aquella dona va dir:

-No, que ell deia que era molt lluny i t’hi perdries.

Diu: no tingui por.

Aquella nena se’n va anar per món enllà i arriba una velleta, que era la Mare de Déu, i diu: on vas nena?

Diu: sí, miri, a buscar el meu germanet que s’ha perdut i mai no ve. Sap on és?

-És dalt d’aquell palau perquè ell no va voler creure i està encantat. Entra a allà i veuràs estàtues de guix i, a l’entrar a mà dreta, en trobaràs una de petiteta. Per allí hi passa una mica de regadiu i veuràs tot de pedres, tu n’agafes una i la tires ben fort. Així, veuràs desencantat al teu germanet i, quan marxeu, sentiràs que us criden, però no us gireu mai que quedareu encantats.

Aquella nena va arribar a allà i, al veure-ho, va desencantar al seu germanet i se’n va anar. A l’endemà, la bruixa va picar a la porta i es veu el nen i la nena. Llavors, la bruixa va pensar: Vaja, no els podràs pas vendre.

Se’n va anar a casa de la madrastra a dir-li i llavors aquell nen i aquella nena van quedar-se amb la dona i van ser feliços” (p. 59).

Sobre aquest passatge del conte recopilat per Mercè Ventosa, afegiré que, el 17 de febrer del 2021, el llisquí a ma mare i que, després d’haver-li fet una xicoteta introducció amb què li indicava que és un reflex del matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i, en acabar-lo de llegir, em digué que li havia agradat perquè, “com solen dir que els hòmens són actius. Com si hagueren canviat la història”. I jo li responguí: “Doncs, no l’han canviada. Està així. I n’hi ha moltes en què, bé un home, bé una dona, actuen així. I, en molts casos, són les dones.

M’ha recordat les teues àvies, arriscades”. I ella, amb ímpetu, remarcà, sobre les seues àvies: “”Sí que eren arriscades, sí”.

En relació amb el fet que, en les cultures matriarcals, la dona salva l’home, com hem pogut veure en aquesta rondalla, matriarcalista, direm que, el 15 de juliol del 2021, després d’haver llegit la vespra, una part de la rondalla menorquina “En Pere de sa maça”, en què un jove d’uns quinze anys i de mare vídua, però ell, bonatxot i viu (p. 60), amb bones mans i que, fins i tot, després d’haver fet bon servici en una ferreria, passarà a dedicar-se al ramat (però al servici del rei i amb l’aprovació del monarca), com podem llegir en el llibre “Rondaies de Menorca”, d’Andreu Ferrer Ginard, plasmí un missatge[3] que, el 15 de juliol del 2021, havia enviat a Kike Gandia, en resposta a un comentari seu. El comentari escrit a Kike Gandia deia així: “Gràcies, Kike.

Moltes rondalles, lo que confirmen, és que el matriarcalisme és un fet, encara que, per exemple, hi haja molta festa a Sant Jordi (que representa el cavaller que allibera la dona).

Encara no he vist cap rondalla, CAP, ni de Catalunya, ni del País Valencià, ni de les Illes Balears, en què aquest Sant Jordi faça d’alliberador. NI UNA.

Però moltes en què la dona salva l’home. I en què la dona fa de ‘senyora ama’ o en què es fa lo que ella vol.

És un fet.

Ni tampoc en què ixen els Benissants.

Una forta abraçada”.

Com a detall, afegirem que, en la rondalla “En Pere de sa maça”, si bé els servicis d’En Pere al rei faran que el regne prospere i que es superen molts perills (quan ell, en lloc de pastor per al rei, una mena de “bon pastor”, faça de cavaller i tombarà els dracs, la draquesa i la serp), serà la filla del rei qui determinarà, entre dos cavallers, qui és el noble (després, descobriran que és el pastor del rei) que l’ha alliberada: la princesa tenia uns quants flocs de cabells que, en tres ocasions, havia tallat a En Pere, amb l’excusa de llevar-li els polls que ell portava. I, així, el rei cedirà a les proves de la filla i, per tant, de nou, es fa lo que la dona vol, àdhuc, en lo sexual.

I, més encara: no sols En Pere, tot i no ser de la noblesa, es podrà casar amb ella, sinó que, igualment, la mare d’En Pere (que era vídua) també podrà viure junt amb ell, un detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. 

Agraesc les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme, a Rosa Garcia Clotet i les que em fan costat dia rere dia.

 

 

[1] Sobre Mercè Ventosa i Roca, en part, gràcies a la revista “Feminal”, de línia feminista, com podem llegir en el llibre “Mercè Ventosa i Rosa, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubi, i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019,  dedicada a augmentar la intel·ligència de les dones, sabem que formava part de lo que, en un article publicat el 30 de gener de1910, la revista considerava “Noies (…) que honren la dona catalana, modesta com més talent natural posseeixen, senzilles com més generoses són i laborioses. Elles no travessen la vida ciutadana a so de tabals, com un reclam de modistes i sombrereres: desempenyen llur missió femenina noble i dignament” (p. 48). I, com escriu l’autora del lllibre, “gràcies a aquest article s’ha pogut s’han pogut descobrir diverses de les facetes de la folklorista: pintora, folklorista, ajudant del seu pare, estudiosa i mestressa de casa” (p. 48)..

[2] En el llibre “Mercè Ventosa i Roca, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubia i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019.

[3] En el meu mur i en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”.

“Senyora ama”, la mare carabassera i la pedagogia matriarcal

General, , , , , , ,

 

El 14 de juliol del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Jesús Banyuls Garcia, havia escrit el comentari següent: “Recorde, quan era xicotet, a un veí dir a la seua dona: LA MEUA AMA”. Alguns dels comentaris, d’eixe dia i posteriors, respecte a les paraules de Jesús Banyuls, foren: “La mestressa!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Al meu poble natal, Algemesí, ‘senyora ama’ es deia en el sentit de gestora-administradora del patrimoni familiar; ‘mestressa’ es deia al Baix Llobregat, on vaig estar 27 anys, de masover, en el sentit d’ama de la feina; el que remenava les garrofes era ell” (Ricard Barberà Cerverò), “A casa, diuen, ‘Que decideixi la jefa” (Montserrat Cortadella), “A Tarragona, diuen ‘la mestressa’” (Francisca Farre).

I el 15 de juliol del 2021, mentres cercàvem informació en Internet, sobre “senyora ama”, veiérem la descripció d’un joc, “La mare carabassera” (http://www.quadernsdigitals.net/index.php?accionMenu=secciones.VisualizaArticuloSeccionIU.visualiza&proyecto_id=1&articuloSeccion_id=54), en la web “QuadernsDigitals.Net”.

Abans de passar al joc, direm que, si bé sí que havíem vinculat, per exemple, el fet que les cançons i les rondalles en una llengua (i, a més, tradicionals en eixa llengua i que, per tant, no en són exportades d’altres, així com, per exemple, Caputxeta Vermella no ho seria, a diferència de les recopilades per Sara Llorens, per Joaquim G. Caturla, o per Andreu Ferrer Ginard, etc., encara que no siguen tan conegudes popularment, ni mediàticament, ni en la instrucció primària o secundària, ni en l’àmbit universitari) plasmen una manera de concebre el món i la vida, hem trobat que també es reflecteix en els jocs. Així, en el joc “La mare carabassera”, apareix la figura de la “senyora ama” i, a més, no ho fa (com tampoc ni en rondalles, ni en les cançons) com un element de decoració, sinó amb un paper actiu, matriarcal i en què es fa lo que ella tria.

En aquest joc poden participar tots i es fa ús de penyores. El text a què hem accedit, amb lleugers retocs, diu així[1]: “Descripció del joc: Perquè el joc no es faça massa llarg i tediós, és convenient que la quantitat de jugadors/es no siga molt nombrosa.

Abans de començar, es tria la mare carabassera i ella numera la resta de jugadors/es. De manera que qui té l’u és una carabassa; qui té el dos, dues carabasses; el tres, tres carabasses…

El joc adopta la tipologia dialogada entre la mare carabassera i la resta de jugadors que fan de carabasses, conversa en la que els jugadors no poden distraure’s. La finalitat del joc és que, mitjançant la fórmula de pregunta i resposta, la mare aconseguesca penyores dels jugadors, les quals per poder-les recuperar hauran de realitzar alguna cosa que mantinga la gresca entre la colla. Veiem-ho amb un exemple. -Tinc una carabassera que a l’any em fa cinc carabasses -diu la mare carabassera. -Com que cinc? -pregunta el número cinc. -Que quantes? -replica la mare carabassera. -Tres –contesta el número cinc, passant-li la carabassa (ha dit tres com podria haver dit qualsevol altre número que es trobe en el joc). -Com que tres? -pregunta ràpidament el número tres. -Que quantes? -pregunta el número cinc. -Set -contesta el número tres. -Com que set? –pregunta el número set.

Aquest diàleg només s’interromp quan algú s’equivoca. Aleshores, el jugador que s’equivoca paga penyora i queda eliminat, si ha consumit les penyores acordades a principi del joc. Es paga penyora quan es falten a les següents normes: a) Si no diu bé la fórmula. b) Si no contesta, quan pertoca. c) Si contesta quan no pertoca. d) Si es recorre a un número que ha estat eliminat.

Per recuperar les penyores s’ha de fer allò que qui ha quedat l’últim mane. Per recuperar-les la fórmula és[2]: -De qui és esta penyora? -pregunta l’ama. -Meua, senyora -contesta el propietari. -Què em donaria vosté per ella? -pregunta la senyora ama. -El que vosté vulga i una miqueta més -respon el propietari. I aleshores el guanyador o guanyadora en combinació amb la resta de jugadors li mana que faça una determinada cosa, per exemple: pegar tres panxades en terra, donar-li un bes a… A vegades, la recuperació de les penyores adoptava fórmules més lingüístiques. Així, l’ama i la resta de la colla feia a la persona que havia de recuperar la penyora contestar amb sí o no preguntes malintencionades que desconeixia, per exemple: Estàs enamorat/da de…? O bé, feien preguntes obertes on s’ometia el nom de la cosa per provocar la rialla entre la colla”.

Com veiem, es fa lo que la dona vol, ja que, per exemple, quan la senyora ama pregunta al propietari “Què em donaria vosté per ella?”, tot seguit, l’amo, li diu “El que vosté vulga i una miqueta més” . Així, tant eixa quantitat que ella tria primerament, com el remitjó (la miqueta més), venen determinades per la voluntat de la dona.

Afegirem que, el 14 de juliol del 2021, en el meu mur, on havia penjat unes quantes fotos d’aquesta web, Montserrat Bosch Angles m’escrigué “De petita, havia jugat molt en aquest joc. I, com és natural, m’agradava ser ‘la mare Carabassera’, perquè podia manar els altres jugadors que fan de carabassa i aconseguir penyores d’ells/elles”. Immediatament, li comentí que “en aquest joc, es reflecteix el matriarcalisme”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que han plasmat res en relació amb aquesta entrada vinculada amb el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Els hem fet, principalment, per a facilitar la lectura del text.

[2] Hem posat aquesta part del text en negreta, per a remarcar el paper de la senyora ama i com es plasma el matriarcalisme.

La dona “senyora ama” i la pedagogia matriarcal

General, , , , , , , ,

 

L’11 de juliol del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Joaquima Basart em comentà que “Les dones són el complement de l’home, i viceversa. Tots ens ajudem” . Tot seguit, li escriguí “Cert, Joaquima, i bona nit. No obstant això, en la cultura vinculada amb la llengua catalana (i està molt reflectit en rondalles i en cançons recopilades en el primer terç del segle XX), fins i tot, en moltes rondalles balears del darrer quart del segle XIX, es plasma lo que deia el meu avi matern (1906-1992), valencià de soca-rel i catalanoparlant: ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo  que la dona vol’”. L’endemà, en el mateix grup, Xavier Méndez escrigué “La dona, com a mestressa de casa, sempre és qui ha gestionat el rebost, les finances de la casa, els encàrrecs, el tracte amb els veïns, els tràmits oficials i, sobretot, i, el més important, és qui ha tingut tradicionalment cura dels nens: educació, costums, llengua, valors, religió… Tot això ho han transmès les dones als fills, de generació en generació”. Ràpidament, li responguí que hi estava totalment d’acord i, a més, passí aquest comentari al meu mur, al grup “’La cultura valenciana és matriarcal’” i a unes quantes persones, de qui, tot seguit, farem esment.

El 12 de juliol del 2021, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge en què em convidava a llegir un escrit que ell, la vespra, havia plasmat en el seu mur i que jo havia llegit. Es titula “Les passejadores”. Una part del text, en línia amb les frases del meu avi matern i amb el correu electrònic de Montserrat Morera, diu que la dona, “a l’hora de criar els xiquets, no podia comptar per a res amb el marit, que passava el dia al bancal, fent jornal de sol a sol.

Dit tot açò per a donar a entendre que les grans decisions de casa anaven a càrrec de la dona. Que l’home podia dir el que volguera, però la que portava el ramal era la dona. [ I també] La que administrava i estirava al màxim  lo (…) que entrava de jornal”. Direm que el ramal, com podem veure en el DCVB, és el “Tros de corda lligat al musell[1], a les morralles[2], d’una bèstia, per a menar-la”, o siga, per a conduir-la, per a portar-la.

Els comentaris que es plasmaren, el 12 de juliol del 2021, tocant les paraules de Xavier Méndez, sobre el paper actiu de la dona en les poblacions catalanoparlants, foren els següents: “Així és, amic Lluís” (Neus Castellví Asensio, en el meu mur), “No sempre amb els diners. Qui manava i manejava sempre ha sigut l’home. La dona rebia un tant per a despeses de casa i fills i s’havia de manegar com podia” (Marisa Vilalta Altes, en el meu mur). En llegir les línies de Marisa Vilalta, li escriguí que el seu comentari “És minoritari i, igualment, interessant.

El meu avi matern donava els diners a la dona i, en paraules de ma mare, la meua àvia materna era qui triava l’ús que se’n faria.

Quan els meus pares, per exemple, van a una visita, és habitual que ella li pregunte si ha agafat diners. I, en cas afirmatiu, fan marxa.

Una àvia de ma mare (nascuda cap a 1875) era emprenedora i, de bon matí, ja se n’anava a València, com moltes dones d’aquella època, descrites per Vicente Blasco Ibáñez, en ‘Cuentos valencianos’”. També en el meu mur, s’escrigueren els comentaris que esmentarem a continuació. “L’home controlava els pocs diners que hi havia a casa. Les dones, quan tenien necessitat de comprar alguna cosa absolutament necessària, feien ‘la matuta’, que consistia a vendre productes del camp, com l’oli o farina, sense que el marit s’enterés” (Carme Arnau). Un comentari que va molt bé per a plasmar el motiu de les diferències que n’hi ha entre alguns, és el que, tot seguit, inclogué Pere Ramon Nadal: “Cert. A la Catalunya rural, sempre ha estat així.

A les ciutats, amb la industrialització i la incorporació de la dona al mercat de treball, s’han anat compartint a poc a poc moltes d’aquestes responsabilitats, no sempre a fi de bé”[3].

Immediatament, responguí a Pere Ramon Nadal, que, “El ‘no sempre a fi de bé’ és cert. De fet, he observat que, com més cap al segle XXI, menys matriarcalisme. El motiu, el relacione amb la industrialització i, com diria Jaume Vicens Vives (en el llibre ‘Notícia de Catalunya’, de 1954), a l’entrada d’idees i de formes d’actuar que no van en línia amb com s’havia actuat durant l’època foral i, més encara, abans de la nissaga dels Trastàmara[4].

De fet, moltes dones que intervenen en el ‘Rondallari de Pineda’, de Sara Llorens, o bé en moltes rondalles valencianes (…) o, com ara, de les Illes Balears (i, més encara, entre les que no arreplegà Mn. Antoni Ma. Alcover, perquè també en copsaren d’eròtiques), es plasma un matriarcalisme viu, com també en moltes cançons que publicà Sara Llorens en 1930.

La dona tria, es fa lo que ella vol (en lo sexual i tot), actua amb molta espenta, fa suggeriments interessants, etc.”

“Així és i ha sigut; almenys, jo ho he vist a casa (Neus Castellví Asensio, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Així ho he vist sempre; però ara les coses canvien” (Angelina Pagès Oliva, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Certament, és tal com dius [, Lluís]. Ho recordo de les meves àvies i de la meva mare (Montserrat Bosch Angles, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”).

El mateix 12 de juliol del 2021, Vicent Pla, en el seu mur, en relació amb la mestressa de casa (amb la “senyora ama”), segons les frases de Xavier Méndez, m’escrigué “Així és, en la majoria de famílies. En el meu cas particular, ha sigut així perquè jo sempre he fet moltes hores treballant”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquest escrit, la de les que ho han fet en algun moment i, per descomptat, la de les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Morro.

[2] En el DCVB, apareix com  el “Conjunt de corretges que envolten el cap d’una bístia de tir o de tragí, especialment d’un mul, per a subjectar-lo i guiar-lo”.

[3] En relació amb aquesta segona part del comentari de Pere Ramon Nadal, hi ha unes frases de l’historiador Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, de mitjan segle XX, que diu així: “La catacumba féu triomfar l’esperit individual sobre el societari, o més ben dit, plaçà els interessos d’aquest darrer per sota les iniciatives d’aquell. Tal fou el gran mal del sindicalisme català del segle XX, forjat pel sindicalisme messiànic dels demagogs i el conservadorisme faraònic dels poderosos,

Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària. Cal tenir sempre en compte aquestes tres actituds fonamentals del poble de Catalunya” (p. 61), en línia amb el matriarcalisme.

[4] En el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, de Josep Fontana, publicat en el 2014, podem llegir que “Ferran I (1412-1416), anomenat ‘d’Antequera’ per la seva participació en la ‘reconquesta’ d’aquesta ciutat andalusa, arribava acompanyat de forces militars castellanes, que menyspreaven el comte d’Urgell com un ‘modorrico-cathalanico’. Eren ‘cavallers e hòmens d’onor e de baixa condició, castellans, grans lladres –ens diu l’autor de La fi del comte d’Urgell-, qui, volents viure en aquella ciutat a la castellana, no rebutjaven entrar per los obradós dels menestrals o per les botigues dels mercaders’ per estafar-los i robar-los” (p. 86).

Fills sincers i pares molt oberts, en rondalles matriarcals

General, , , , , , ,

 

En relació amb la rondalla “Peret i Margarideta”, recopilada per Joaquim G. Caturla, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, n’hi ha una variant, possiblement, posterior en el temps i, així, més pròxima a l’actualitat, en què, en lloc de Margarideta, hi ha un germà petit que salva el germà gran i, a més, un pare aventurer i molt obert que fa un viatge pel món i que torna a casa amb una bona fortuna. Aquest conte es titula “Peret”. Comentaré que, des de molt prompte, tinguí la intuïció que podria tractar-se d’una rondalla semblant a la de Peret i Margarideta. En ella, un mercader molt ric a qui se li havia mort la dona i que li havia deixat els dos fills xicotets, Peret i Joan, els fia a una veïna “perquè els atenguera i, quan ell tornara, es casarien. Li deixà una bossa plena de diners, digué als xiquets que aquella dona seria la mare, que l’havien de creure i respectar, i se n’anà pel món” (p. 123). Veiem, per tant, un home molt obert i que es fia del veïnat.

Ara bé, a aquesta dona, que balafiava i que es posava molt recta i dura amb els xiquets (p. 123),“Peret, que era el major i molt valent, li plantava cara i li advertia:

-Li ho diré a mon pare quan vinga” (p. 124) com també “que li contaria que els pegava i que els feia treballar” (p. 124).

I, en un passatge molt semblant a la versió de l’Alacantí, després que la mare matàs Peret i fes servir, com a dinar, Peret al seu germà Joan (el germà petit), “Joan no volgué tastar-lo; esperà que ella acabara de menjar, n’arreplegà els ossos, feu un clot en l’hort i els plantà.

Sol (…), Joan regava cada dia els ossos. I no tardà en vore eixir una perereta, que creixia tan de pressa que florí i féu peres, unes peres grosses i molt dolces, de seguida” (p. 124). I, com que la madrastra no donava de menjar a Joan, ell recorria a la perereta, la qual, generosa, li facilitava la menja. Aquest passatge és molt diferent al de la versió de “Peret i Margarideta”. La rondalla de l’Alacantí recorda, fins i tot, les sembres de desembre que donen els seus fruits per juny (si més no, simbòlicament).

Un poc després, veiem que “Passà, el temps i, un dia, quan donaven tots per perdut el mercader, arribà al port la seua nau carregada de mercaderies precioses de l’Orient: teles finíssimes, perfums, gemmes, perles, canyella, pebre, canyamel, encens… L’home, que venia de l’altra part del món, havia visitat països molt diferents (…). Però havia eixit sa i estalvi” (p. 124), de calamitats i tot. Podríem pensar en els típics ocells (símbol de la llibertat, ací, plasmada en el viatge) que, després de molts mesos, passen a un terreny fèrtil i bo per a viure.

Ara bé, aquest pare actua d’acord amb trets típicament matriarcals, quan, després de mentir-li la dona (qui deia que els fills no s’havien portat bé i que li havien fet patir sense parar), i, justament, ell, “que venia tan content i tenia tantes ganes de vore ells seus xiquets, les notícies li posaren tan trist que plorava i es planyia tan fort que Joan el sentí” (p. 125). Un pare que plora, que, tot i dedicar-se al comerç, també s’interessa per les persones, per la família, pels xiquets… Però Joan, el xicotet, a qui semblava que eixa era la veu de son pare, li comenta què havia passat i com actuava la madrastra.

El pare, com un bon rei faria, primerament, confia en la versió de la dona i, després d’escoltar Joan (amb qui s’havia abraçat i s’havien posat contents), quan li diu “El que t’ha dit eixa dona no és veritat” (p. 125), podríem pensar que confia en què els xiquets no solen mentir i, per això, “Per a provar-ho, Joan féu eixir son pare a l’hort, el portà a la perera i li digué: ‘Peret, tira’m una pereta’, i la pera caigué de seguida. Son pare se sorprengué tant que volgué fer la prova ell també: ‘Peret, tira’m una pereta’” (p. 125).

Aleshores, en un passatge molt semblant al de Peret i Margarideta, Peret, en lloc de donar-li cap pereta, reviscola, “I la perera començà a tremolar-se com si hi fera molt de vent i desaparegué. I, al lloc que ocupava l’arbre, estava ara Peret amb els braços oberts:

-Pare!

-Peret, fill meu!

Els tres, el pare, Peret i Joan, s’abraçaren i no es volien soltar” (p. 125).

Ara bé, la madrastra, havia pegat a fugir, i, tots tres, a banda de “donar part a la justícia per si de cas la trobaven per alguna banda” (p. 125), milloren el vincle:

“Instal·lats ja els tres a casa, el pare (…), com que els negocis havien anat molt bé i havia guanyat tants diners, prometé als fills que no emprendria ja cap viatge[1] i que no els deixaria mai més” (p. 125).

Per tant, el pare, no sols aprova el valor de la sinceritat, sinó, a més, que es tracte bé les persones (especialment, els xiquets de pocs anys), considera que les relacions entre persones han d’anar acompanyades de bones intencions i, per descomptat, que qualsevol pare (fins i tot, el pare que, com és el cas d’aquest mercader, també fa el paper de mare), ha d’estar obert i interessat pels seus fills, pels xiquets i per uns vincles més directes.  Un conte en què es plasma molt bé com és la pedagogia matriarcal, ací, present en el pare. I, lo que hem dit per al pare, val també per a les mares (en les relacions amb els fills).

Agraesc  a les persones que, en qualsevol moment del treball, me l’estan aplanant i, per descomptat, als qui afavoreixen el matriarcalisme en línia amb com es manifesta, per exemple, en moltes rondalles i en moltes cançons (en ambdós casos, vinculats amb la llengua catalana) i als qui em fan costat en el dia rere dia.

 

Nota: [1] Ens podem imaginar que del tipus que figura en el conte, encara que, tenint en compte com era, ell continuaria actuant.

La pedagogia matriarcal i la superació, en les rondalles

General, , , , , , ,

 

En relació amb rondalles que reflecteixen la pedagogia matriarcal, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha un conte, “El gegant geperut”, que ho plasma molt bé. En aquesta rondalla de l’Horta de València, hi ha un xiquet, Tomasset, fill de gegants, qui, des de molt petit, no vol créixer i que, a canvi, prefereix fer-ho en anys, però geperut. Els seus pares veuen que, des de molt xiquet, “Ell començà a parlar amb un discurs molt coherent” (p. 90) com també que Tomasset té molta iniciativa: “ell, a quatre grapes unes vegades i, d’altres, al passet menut dels infants, se n’anava pel seu compte sense deixar que els pares l’agafaren pel braç” (p. 90).

Igualment, a Tomasset, “El mestre i sos pares, cada dia més preocupats, li predicaven: ‘Tu eres un gegant i els gegants han de ser grans i forts. Veges què podràs fer tu arrupit, caminant a trompades o arrossegant-te per terra com un cuc” (p. 92). Fins i tot, quan ja havia fet vint-i-un anys, seguia negant-se a créixer (p. 92). Sobre aquesta xifra, direm que, durant molt de temps, estigué associada a l’inici del servici militar en l’Estat espanyol, en què, algunes persones,  consideraven que la formació militar ajudava a ser hòmens de profit. De totes maneres, el 9 de juny del 2021, durant una segona lectura d’aquest passatge, considerí que és als vint-i-un anys quan, més o menys, es considera que el cos d’un jove ha crescut al màxim. En qualsevol cas, a eixa edat, Tomasset copsa que, un xiquet, un poc abans de Nadal (un moment de l’any que, simbòlicament, està associat a la mort, a la vellesa i també a la renovació de la vida, com ara, la festa de Nadal, quan ja ha passat el dia més curt en llum, en l’hemisferi nord de la Terra, i al xiquet que naix com també a la sembra), vol agafar uns dàtils que hi ha en una palmera.

I, des d’eixe moment, Tomasset farà un canvi considerable: vol ajudar el xiquet. I, per tant, és menester crear-hi un vincle. El xiquet estava a punt d’agafar uns dàtils, però, si ho feia, bé amb una mà, bé amb l’altra, cauria. I moltes persones no sabien com auxiliar el nen. Igualment, Tomasset entra en acció i adopta una decisió que marcarà el seu futur: vol créixer, cap a dalt, i conéixer lo que l’envolta, la vida, relacionar-se amb els altres i amb lo que passa en el seu ambient més pròxim, en el poble i en el món.

Per això, “Tomasset es digué: ‘He d’intentar-ho’. I, amb totes les dificultats que suposava per a ell desplaçar-se, s’acostà a la palmera. Amb molta dificultat, estirà el cap i els braços amunt, però, com que no havia volgut créixer, hi feia curt fent puntetes i tot. Els presents el miraven. Ell recordà de sobte que s’havia rebordonit per decisió pròpia. Per primera vegada en la vida, se sentí ridícul. I, maleint aquella por que l’havia dominat, es digué que havia arribat el moment de trencar amb un passat mediocre[1], de créixer i, aferrant-se a la soca, començà a (…) desfer els plecs i els embolics del seu cos” (p. 93).

I ell, encoratjat i amb molta espenta, “seguí redreçant-se amb voluntat ferma d’arribar alt” (p. 93). I ací és quan es plasmen trets que ens han portat a vincular aquest conte amb la pedagogia matriarcal, ja que es valora positivament la voluntat, en lloc de menysprear qui vol millorar, fins i tot, pel bé dels altres: “Tomasset creixia enmig de la plaça i a la vista de tots aquells que, admirats i sorpresos, aplaudien i cridaven ‘valent!’ i ‘amunt!” sense parar. Mentrestant, (…) ell (…) s’enlairava amb els braços en alt i, sorprés ell mateix, de veure’s tan alt i no marejar-se ni sentir por, seguia estirant-se i creixent a poc a poc, perquè no era prou gran encara per a arribar dalt. ‘Au, valent, que ja falta poc!’, cridà un home, i ho féu” (p. 94). Veiem, per tant, una pedagogia que encoratja l’aprenent, indistintament de l’edat que tinga, no sols quan és un xiquet.

Immediatament, passem a un passatge en què el xiquet podria caure, i és ací quan Tomasset, “que l’havia vist caure també, pegà una darrera estirada, els vestits acabaren d’esclafir i ell, alliberat finalment d’aquelles traves i de les corbes del seu cos, empomà la criatura quan encara era dalt” (p. 94). Aquestes línies, des del primer moment, em recordaren el joc de volar un catxirulo, el meu joc preferit, quan actues per a que la il·lusió (el xiquet d’aquest conte) tinga vida.

El xiquet, com a compensació, “sentint-se aguantat i tan prop dels dàtils, estirà els bracets i se n’omplí les butxaques de pressa. Salvat i abastat l’objectiu de la seua escalada, es girà de cara al seu salvador i se li abraonà al coll” (p. 94). Un passatge no solament preciós, sinó que plasma una relació molt bona entre el xiquet i el jove Tomasset.

Un poc després, veiem que, Tomasset, “senyor del seu cos, se separà de la palmera , s’atreví a mirar a terra i no sentí por” (p. 94). I, tot seguit, són els pares qui veuen que és Tomasset, a qui “se’l veren davant gran i poderós com ells. ‘Però , si és el nostre Tomasset!’ s’exclamà la mare” (p. 94). Entre els dos pares, qui primer ho descobreix és la mare, fet que podríem relacionar amb el matriarcalisme. I, el pare, respon a ella: “’És ell de veritat! I que gran s’ha fet!’, corroborà el pare” (p. 94). A més, “Anaven a abraçar-lo, però ell portava encara la criatura al coll i son pare li digué: ‘Acaba la faena, fill, que les faenes no és bo deixar-les mai a mitges’. Tomasset acotà i el deixava a terra quan hi arribà la mare del xiquet, ‘Gràcies, Tomasset, has salvat el meu fill’” (p. 94). Per tant, els pares no sancionen mai Tomasset, ni el critiquen per com podia haver actuat durant molts anys, sinó que es centren en com és ara, com actua i valoren positivament, no sols la seua espenta, i que actue de manera oberta, sinó també el fet que col·labore amb el xiquet.

Però no és prou: Tomasset, “pensant que allò de ser tan gran no era tan dolent, s’acostà als pares, els mirà a la cara i se n’anaren ja els tres plegats quan, Tomasset, recordant el xiquet de la palmera, li cridà des de les altures dels gegants: ‘I tu, quan vulgues dàtils, m’ho dius, et!’.

‘Molt bé, fill!’, aprovà son pare. I els tres gegants, aclamats pel veïnat, i molt contents, se n’anaren xano-xano a fer vida de gegant” (pp. 94-95). O siga que, Tomasset aplega a un acord amb els seus pares, els fa costat i, a més, en relació amb el xiquet, Tomasset s’ofereix, al xiquet per a col·laborar junt amb ell, en un futur. Per tant, no solament s’ha obert, amb molta espenta i molt servicial, sinó, àdhuc, son pare aprova la disposició de Tomasset a la generositat.

Finalment, aquesta rondalla plasma que convé que cadascú, si bé siga sociable, es dedique, en bona mida, a fer la vida com més fàcil li resulte, en aquest cas, a fer-ne, de gegant.

Personalment, era la primera vegada que llegia una rondalla d’aquesta línia i en què els pares encoratjassen tant l’evolució dels fills (en aquest cas, Tomasset) com la seua obertura, motiu pel qual considerí que calia incloure-la en el punt referent a la pedagogia matriarcal, ja que, a més, veiem que la formació, l’encoratjament, l’espenta, etc., han sorgit de Tomasset (el fill) i acompanyat de la participació i de l’impuls dels habitants del poble i dels fills, fins i tot, amb un pare que actua de manera molt oberta, com també ho fa la mare. 

Agraesc els comentaris de ma mare, en relació amb aquesta rondalla, i la manera d’ensenyar i d’encoratjar de persones vinculades a la pedagogia i que ho han fet de manera matriarcal: com ara, Pere Riutort Mestre (Petra, 1935), com també un amic que, entre altres coses, és psicòleg i ha fet de mestre, i com moltes persones que m’han exposat les seues vivències en relació amb el tema de la pedagogia matriarcal.

 

 

Nota: [1] Aquesta mediocritat no té a veure amb l’educació que havia rebut per part de sa mare, ni de son pare.

Dones molt creatives i molt obertes

General, , , ,

 

En un missatge que m’envià Montserrat Cortadella, el 5 de maig del 2021, una dona molt oberta i amb molta espenta, i que podíem haver-la inclosa en l’apartat de la pedagogia matriarcal, veiem que l’àvia també ensenyava cançons mentres que tenien lloc coses tan elementals i tan diàries com fer de cos i de manera que, a més, la creativitat fa de mitjà per a afavorir les relacions humanes. Diu així: “Mira, una cançoneta que em deia la iaia, quan ens treien els bolquers:

‘Ai, nena, que,

si no saps on cagar,

al cul t’hauràs de portar.

I, aleshores,

tot rient, deia:

En Pere,

de la cullera,

va anar al professor,

es va cagar a les calces.

Ai, mare,

quina pudor!’”.

 

Agraesc la col·laboració de Montserrat Cortadella com també la de les persones que fan possible bona part del treball sobre el matriarcalisme.

Persones amb autoritat, obertes i agraïdes

General, , , , , , , , ,

 

En algunes rondalles, intervé la figura del rector del poble (en lloc de la d’una dona, com a resultat de la cristianització de les rondalles, de què Josefina Roma parla en més d’un moment[1]) i, per exemple, és ell qui fa de guia del xicot que actua en la rondalla “El pagès i l’encantada (variant C)”. Aquest jove, que és un pagès, veu un forat que “era fondo i fosc i, al capdavall, quan hi havia claror, es va trobar amb una catedral.

No hi havia ànima vivent, però encara no ho va dir: -Voldria grana pel cavall- ja la tenia, i encara no va dir: -Ara menjaria- va tenir menjar en taula molt ben parada, i encara no va dir. –Ara beuria- li va sortir una ampolla de vi i el got” (p. 215). Per tant, troba el camí aplanat, en línia amb aquell refrany que diu “La joventut tot ho venç”.

Un poc després, “se’n va anar i ho va explicar al rector del seu poble” (p. 215), qui li diu què ha d’agafar i què ha de fer i, al moment, es relata que el jove “ho va fer” (p. 215).

Al llarg del trajecte, el jove pagès rep ajuda a temps i, amb molta espenta, supera les proves. Es transformarà, en distints moments, segons lo adient en cada cas, fins que, “A tres quarts de dotze de la nit, la noia pentinava el dimoni. Ell va vigilar i mentre li tenia el cap a la falda, va tirar l’ou, al bell mig del front[2] i ja el va tenir mort. Llavors es va casar amb la noia” (p. 216).

Mentres escric aquestes línies, la primera cosa que m’ha vingut al cap, és que es pogués tractar de la representació del pas de l’adolescència a l’entrada en la fase de la joventut i, a més, amb el casament, però també d’un jove que accepta la dona com a part de la seua vida, en lloc de rebutjar-la. I, si alguna cosa li ho ha facilitat, en bona mida, ha sigut la seua diligència, l’esperança que ho superaria i es compensa amb les noces: està en condicions de fer de pare, i, com en les cultures matriarcals, de tractar amb la dona lo que es faça i lo que caldria fer, encara que, finalment, siga ella qui tinga la darrera paraula.

I, com a exemple de la presència de la vella (o bé de la dona que és mare) com a persona que fa de guia de l’home (o bé del jove), enmig d’algunes rondalles amb trets religiosos o amb personatges vinculats al cristianisme (com és el cas del rector que hem vist ara mateix, o bé d’altres rondalles en què apareix la Mare de Déu),  hi ha el de la rondalla “El palau d’encantament”, també recopilada per Sara Llorens. En ella, “Hi havia una vegada un rei que va avorrir la reina i la va fer viure al soterrani. Allà desterrada, va tenir un noi. Aquest va anar creixent i li va ensenyar de lletra” (p. 219). Per tant, és la dona qui ensenya el fill. Ara bé, el fill es proposa emprendre un objectiu: anar-se’n a un palau d’encantament.

I és, aleshores, quan intervé la mare, de manera més activa i com a consellera, enfront del desig del fill d’anar-hi, per a fer-se ric.  Llavors, ell, immediatament, li pregunta què ha de fer, ja que, els qui ho han intentat, han restat encantats. I, com que ella veu que el fill s’ho ha proposat i va cap a l’objectiu, intervé i li diu:

“-Per molt que sentis que t’insulten, no et giris mai. En lloc de girar-te, garrotades al cavall[3]!

El noi fa: -Oh, quin cavall?

-El teu, home. És que si no vas a cavall, estàs perdut. Mira, vés a la cort i tria el que vulguis” (p. 219.

I, ell, ho fa. Igualment, és el jove qui porta el cavall i,  a més, ho fa amb èxit: “A cada insult, ell, garrotada al cavall! Així va arribar al palau, que era molt bonic. Hi havia tota mena d’ocells. No hi va veure cap persona, però li va sortir una ombra que va estendre les estovalles. Li va parar la taula bé i li va portar un bon dinar. Després li va portar tabac i foc. Més tard, li va portar una escopeta perquè pogués anar a caçar.

Hi va anar i va caçar tota mena d’ocells! Un dia, aquella ombra es va tornar dona i ell s’hi va casar. I va enviar a cercar la seva mare. I varen viure molt feliços!” (p. 220).

Per tant, aquest jove, no solament supera les proves sinó que, immediatament, tria enviar una persona a cercar sa mare, qui, temps arrere, li havia fet de mestra i, fins i tot, de guia: es tracta, entre altres coses, d’una rondalla en què ix el tema de superar els possibles parapeus com també el de l’agraïment als qui ens han fet costat quan uns altres no creien ni en els col·laboradors, ni en nosaltres (el rei respecte a la mare) i, a més, als qui ens han  aplanat el camí i que encara viuen i ens fan una vida més fàcil i agradable (com també nosaltres la de tots ells).

Finalment,  dir-vos que, ara mateix, he rebut un comentari d’Elisa Gonzalez, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, encara que, en relació amb els Sants de la Pedra, que diu així:

“Sant Nin i Sant Non:

me’n vaig a dormir,

que tinc son”.

 

Agraesc a Elisa Gonzalez la seua aportació, vinculada a l’entrada que, ahir,  escriguí en relacíó amb l’estudi sobre els Sants de la Pedra, també coneguts, com ara, com Sant Nin i Sant Non.

 

 

Notes: [1] Per exemple, parla del poder de les relíquies d’un sant, “com va passar amb les relíquies de Sant Abdó i Sant Senén, a Arles de Tec” (p. 609) o, com ara, que, en relació amb l’os (una festa que té lloc a primeries de febrer, més o menys, quan es celebra la Candelera, això és, el 2 de febrer), “La versió que Bosch de la Trinxeria ens dóna a la fi del s. XIX, és ja cristianitzada i també va ser relacionada amb una gràcia de la Mare de Déu del Coral, a la qual la noia presonera de l’ós, que en aquest cas era el mateix dimoni, invoca. I és precisament el dia de la Candelera, el 2 de febrer, que és deslliurada” (p. 79) i, per exemple, quan, en la pagina 363, comenta que “La transposició dels antics personatges que es van cristianitzar en l’àngel i Nostre Senyor, no la sabem, encara que hi ha rondalles similars en què un pare difunt fa aquest paper de conseller”.

[2] Del dimoni.

[3] El cavall simbolitza lo impulsiu, els instints, els desigs i, com ara, la llibertat. Això explica que, el jove, com a aprenent (podem imaginar que, en plena adolescència) pregunta a quin cavall es refereix la mare. I, ella, fent el paper de consellera, de psicòloga, de persona més versada per les vivències i per lo que sap, li diu que tinga present la realitat (“No et giris mai”, ni emocionalment, ni mentalment, això és, “escolta lo que et diguen”), però que actue com a guerrer, amb força (“garrotades al cavall!”), i, així, ell evitarà respondre com si fos el vell que ha perdut forces i ja està de volta de tot, ni com el xiquet que es pren la realitat com si fos un joc i que prefereix que siguen uns altres els qui decidesquen per ell.

Per eixe motiu, immediatament, li afig “El teu [cavall], home. És que si no vas a cavall estàs perdut”. Ell, com el cavaller que va dalt del cavall i porta les regnes, no sols comptarà amb la velocitat, amb la força i amb la noblesa que van unides al cavall, sinó que dominant-lo (però donant-li moltes facilitats, tractant-lo com a ell li agradaria que ho fessen els altres i encoratjant-lo), guanyarà les proves que se li presentaran.

Ensenyament i educació matriarcal i en llengua catalana

General, , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit parlarem sobre com ensenyaven i com educaven (i com continuen fent-ho), a hores d’ara, en un model matriarcal. Primerament, comentaré que, el 12 de febrer del 2021, mentres preparava les línies que hem llegit abans, considerí interessant fer una pregunta a un amic molt coneixedor de la cultura colla (de Sud-amèrica i matriarcal): “¿Com es tracta el tema de l’educació en la cultura colla? ¿I el de l’ensenyament?”. La seua resposta, sense embuts, fou “És una educació matriarcal impartida per la ‘cap’ del poble”. I, quan, tot seguit, li demaní “¿Com sol fer-se? ¿A partir de la saviesa i del contacte amb la realitat i promovent la germanor, per exemple?”, em digué “Es fonamenta en la saviesa i l’experiència de la cap que transmet la saviesa del poble, per a viure en unió amb la natura”. En aquestes paraules sobre la cultura colla (traslladables a la vinculada a la llengua catalana), a diferència de lo que podem llegir en el llibre sobre els quaderns escolars de Maria, entre altres coses, no hi ha, per exemple, predomini de lo patriòtic i, ni tan sols, exerceix un paper important[1].

Un poc després, recordí que, per exemple, en un document que utilitzí per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra i que, com ara, es pot veure en l’entrada “La padrina, rondalles i els Sants de la Pedra” (https://malandia.cat/2019/08/la-padrina-rondalles-i-els-sants-de-la-pedra), publicada en la web Malandia, i en el llibre que fiu sobre els sants Abdó i Senent, veiem com, en “Una casa de pagès del Camp de Tarragona”, es diu:

“La padrina Sió i la Maria[2]

Ara, tots plegats llegirem el seu diàleg:

Avui, la Maria, a la sortida de l’escola no s’ha quedat a jugar amb les seves amigues. Què li deu passar?

– Padrina[3], padrina! On ets?

– Sóc aquí, Maria, a la cuina. Com és que arribes tan aviat d’escola?

– Perquè aquesta tarda, la mestra, ens ha fet explicar tot el que sabíem del poble i entre totes hem dit molt poca cosa.

– Padrina, tu saps per què es diu Vilallonga? Des de quan hi viu gent? Com es guanyaven la vida anys enrera els seus habitants? Com vivien? Com eren les cases?

– Caram, ni poc ni massa. No sé si sabré explicar tot el que em demanes.

I enmig de confidències, trenant diàlegs de rondalla, avui, la Maria, ha escoltat les memòries de l’àvia:

— Maria, recordo quan també la meva àvia m’explicava a la vora del foc la història i les vivències del poble. A la vila de Vilallonga, construïda sobre una terra plana, allunyada de les muntanyes i a la dreta del riu Glorieta, hi vivim unes mil dues-centes persones. Som hereves d’aquell poble antic que, l’any 1174, es va construir a manera d’una gran masia estirada, i per això va rebre el nom de Vilallonga, que vol dir vila allargada. El seu terme, planer i no gens pedragòs[4], té 924 hectàrees de terres fèrtils que permeten que hi creixin, com ja bé saps, els avellaners, la vinya, les oliveres i els arbres fruiters, regats amb l’aigua de pous i de mines.

El poble, silenciós, és format per petits carrerons, alguns sense sortida. No calen gaires paraules per explicar-ho, perquè, si mires bé, les cases ho diuen tot. Les reixes que a vegades hi ha al costat dels portals eren, anys enrera, un observatori de la més pura tafaneria, i on també els padrins del poble enraonaven amb les jovenetes.

Vilallonga és un poble de pagesos, d’homes amants de la terra que hi són arrelats. Cada dia a les dotze les campanes de l’església parroquial de Sant Martí, del segle XVIII, ventaven per tal d’avisar els homes que treballaven al camp que havia arribat l’hora de dinar i calia fer una aturada.

— Per això ara, a aquesta hora, toca la sirena padrina?

— Si[5] filla peró has de saber que les campanes no sempre tocaven igual. Si repicaven, anunciaven el baptisme d’un nou nat i reunien a tota la canalla de la plaça, on els padrins llançaven confits. Però, si els tocs eren lents i pesats i envaïen el silenci del poble, anunciaven la mort d’un veí.

— No fèieu festes?

—  És clar que sí! Els dies 30 i 31 de juliol celebràvem la festa major d’estiu, amb els saraus i els embalats, i els patrons eren sant Abdó i sant Senén, i l’onze de novembre, dia de sant Martí[6], la d’hivern destinada a commemorar l’acabament de les feines d’estiu: l’alegria de la verema i de la collita d’avellanes, considerades les més importants des del punt de vista econòmic.

La Maria agraeix les explicacions i surt al carrer per contar a les seves amigues tot el que la padrina Sió li ha dit. L’àvia, cansada, s’adorm amb un dolç somriure als llavis” (pp. 7-9).

Personalment, com moltes persones que conec, preferesc aquest sistema d’ensenyament, de transmissió del saber. I, a més, afegiré un record personal. De xiquet, els meus pares compraven cassets en castellà per a que, els meus germans i jo,  escoltàssem contes i, vés per on, en “El pastorcillo mentiroso”, començava amb la veu… ¡de l’avi!: “Iba yo en la mula del tío NIcasio…”.

Com hem vist, la padrina (l’àvia), que simbolitzaria, d’alguna manera, la matriarca de la família, explica a la xiqueta “la història i les vivències del poble”, li diu que les persones que el formen “Som hereves d’aquell poble antic” (Vilallonga del Camp) i que, per descomptat, “Vilallonga és un poble de pagesos, d’homes amants de la terra que hi són arrelats” i, veiem que, finalment, “La Maria agraeix les explicacions i surt al carrer per contar a les seves amigues tot el que la padrina Sió li ha dit”. L’àvia transmet la saviesa i les seues vivències a la neta i, la xiqueta, immediatament, ho fa a les amigues.

Adduiré que, en unes quantes rondalles de l’obra “Rondallari de Pineda”, amb molts contes recopilats per Sara Llorens,  a cura de l’antropòloga Josefina Romà, l’àvia simbolitza la saviesa i, de fet, ella facilita que, per exemple, hòmens jóvens, actuen amb molta iniciativa, oberts als altres i a lo que passa pel món, com també amb bon cor.

I, després de tota aquesta informació, es podria pensar que hem perdut l’oremus, però, el nostre objectiu és fer veure lo que ens servirà de punt de partida per a deixar clara la gran diferència que hi ha entre aquesta visió de l’ensenyament i el de línia matriarcal, com molt bé resta reflectit en molts comentaris que, en la primavera del 2020, es publicaren en diversos grups de Facebook o que, per exemple, m’enviaren per correu electrònic. Testimonis i paraules d’una visió de la vida, la matriarcal, que ni ha eixit en els llibres d’història, ni en els escolars, però que és vigent en la memòria col·lectiva i en la de moltes persones catalanoparlants del segle XXI.

No obstant això, en el llibre “Els quaderns escolars de Maria”, com també en l’obra “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda (de Felanitx, Illes Balears), sí que hi ha una forma d’educació que podem considerar matriarcalista i que aplegà a l’àmbit lingüístic catalanoparlant: el de la Institución Libre de Enseñanza (ILE). Aquesta institució, com comenten  Ana Mª Reig Ferrer i Rafael Espí Vidal, va introduir “el mètode Intuïtiu (…) utilitzat per les modernes escoles europees, basat en l’absència d’exàmens i de llibres de text, en l’estudi directe de la realitat, que donava més importància a la intuïció i al fet d’aprendre jugant. Era una educació harmònica i integrada de totes les facultats de la persona, tot això recolzat amb excursions escolars per augmentar la seua cultura, el progrés intel·lectual, les seues habilitats socials i el contacte amb la natura.

La funció del mestre consistia a despertar i mantenir viu l’interès dels alumnes, excitant el seu pensament, suggerint qüestions i nous punts de vista, ensenyant a raonar amb rigor i a resumir amb claredat i precisió els resultats. Les classes servien per ensenyar i aprendre a treballar, fomentant l’esforç personal” (p. 44).

Un altra informació que podem considerar matriarcal i treta de l’obra “Els quaderns escolars de Maria”, és la relativa a la campanya que, en temps de la II República, es feu a favor de la difusió del valencià en les escoles, entre altres motius, per a compensar, per justícia (diria jo, com moltes persones), que “La llengua materna dels xiquets i les xiquetes de Benigànim era la valenciana, mentre que la llengua de la docència era la castellana, per tant els quaderns estan escrits en castellà” (p. 112). Així, “la Comissió Gestora de l’Estatut Regional Valencià (…) va enviar als negociats d’Instrucció Publica dels ajuntaments de la província[7] una circular dirigida als mestres animant-los a ensenyar Geografia i Història valencianes mitjançant conferències periòdiques , que havien d’impartir en la llengua vernacla del poble.

En la circular, escrita en valencià i castellà, signada per Juan Calot, president de la Diputació, i datada el 15 de maig del 1933” (p. 113), es pot llegir que ”Es per estes raons que l’ensenyança de la Geografia i Història valencianes és de cabal importància a les Escoles, car en elles se formen els homes que més avant han de regir els destins de nostre País Valencià” (p. 133) com també que “als pobles de parla valenciana deuran donar-se estes conferències en nostra llengua vernàcula.

Així mateix oferim facilitar totes aquelles dades que necessiten els mestres per al millor assoliment d’esta aspiració, convençuts de que nostra invitació serà ben acollida i de que la labor a que done lloc tindrà tota la possible eficàcia” (pp. 113-114).

I, en acabant, els autors addueixen que “L’ensenyament de la cultura valenciana no sols havia de ser a nivell teòric, també es portava a la pràctica amb la realització d’excursions escolars per a conèixer l’entorn geogràfic i cultural” (p. 114) i que, de fet, l’escola de Benigànim en realitzà una a Gandia (p. 114).

 

 

Notes: [1] “Un dels treballs més representatius és potser la descripció de l’escut d’Espanya, on es fa una anàlisi acurada de tots els elements que componen l’escut nacional” (p. 111).

[2] L’11 d’agost del 2019, a diferència de quasi dos anys abans (quan vaig accedir a aquest document, en què hi havia la rondalla), no es podia llegir en l’enllaç que ací figura i, per tant, la rondalla no estava accessible, com poguí comprovar en obrir una entrada nova en la web “Malandia”, “La padrina, rondalles i els Sants de la Pedra”  (https://malandia.cat/2019/08/la-padrina-i-rondalles-i-els-sants-de-la-pedra).

[3] Sinònim de la paraula àvia, per exemple, en moltes poblacions catalanes, on és molt utilitzat. Ma mare (1943) també coneix aquest significat i, a més, durant la Pasqua del 2019, m’explicà què volia dir “padrina” i “padrins” i el motiu. Igualment, m’afegí que, en la seua família, hi havia costum de tenir com a padrins els avis, però que, per exemple, ella, a diferència d’alguns membres de la seua família (i molt pròxims), ja tenia un oncle i una tia com a padrins.

[4] La forma correcta és pedregós.

[5] Literalment, i no, per exemple, “Sí, filla, però has de saber…”.

[6] 13 de novembre.

[7] Es refereixen a la de València.