Arxiu d'etiquetes: “Explica’m una cançó” (Jaume Ayats)

“Els tres segadors”, sexualitat matriarcal

General, , , , , , ,

 

En el llibre “Antologia eròtica”, d’Aureli Puig, podem llegir aquesta cançó, de línia matriarcal:

“Els tres segadors

Si n’hi ha tres segadors

n’han baixat de la Cerdanya,

n’han vingut a l’Empordà,

per segar la terra plana.

Sega molt arran,

sega molt arran,

que la palla va cara,

sega molt arran.

El més petitet dels tres,

duu la falç sobredaurada,

també porta un anell d’or

de la pedra virolada.

Ja es deturava a cantar,

vora d’una cantonada,

la cançó del segador,

n’és molt entonada.

Una senyora l’ha sentit,

n’ha quedat enamorada;

ja l’ha enviat a buscar,

per una de ses germanes.

Segador, bon segador,

Déu us do bona segada;

que em voldríeu segar un camp,

un camp que en tinc de civada?

No està posat en cap puig,

en cap puig ni en cap obaga,

que està enmig del regadiu,

que per sota hi passa l’aigua,[1]

Senyora, jo el segaré,

si em doneu bona soldada.

Us daré el que em demaneu,

si feu bé vostra segada.

Segador, bon segador,

quantes garberes heu segades?

Vint-i-set o vint-i-vuit,

a les trenta ho arribava.

Segador, bon segador,

bé n’heu fet bona segada!

L’any que ve ja tornareu,

per segar-me’n la civada.[2]

portareu vostre anell d’or

i la falç sobredaurada;

no us descuideu de tornar,

segador de la Cerdanya,

i aleshores trobareu,

ja nascuda la mainada” (p. 116).

 

Immediatament, Aureli Puig, sobre la cançó “Els tres segadors” que ací hem transcrit, comenta que “És una de les cançons més populars, en els ambients rurals. Es canta amb gran profusió[3] de tonades, generalment molt harmonioses, i algunes amb aires de ballet. Havia estat ballada en rodona pels segadors damunt mateix del rostoll o entorn de les garbes. Segurament recorda alguna vella cerimònia màgicoreligiosa de fecunditat de la qual formava part l’aparellament sexual en ple camp, del segador més jove el més viril i vigorós com sembla referir-ho la cançó, vestigis que encara se’n troben en el costumari” (p. 116).

El 27 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Victor SA plasmà una foto amb una versió de la cançó “Els tres segadors” (https://twitter.com/JaumeOliver4/status/1397205143213510661?s=19), que diu així[4]:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’havien baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

            Sega-me-la arran,    que la palla és cara,

            sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre li’n porta de plata

i el més petitet de tots   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar   per una seva criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a    les tres de la matinada.-

Quan les tres en varen ser,   garberet pujà l’escala.[5]

-Què se li ofereix a vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segar un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,    ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

(…)

-No em diràs, tu garberet,   quantes garbes n’has lligades?[6]

-Trenta-set o trenta-vuit,    trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixecar amb   força ous i cansalada”.

 

Agraesc el detall de Victor SA, ja que aquest poema és eròtic i, a més, de línia matriarcal.

En el llibre “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009, figura aquesta cançó sota el títol “Els tres segadors /Els tres garberets”, amb una lletra (a què vaig accedir per mitjà d’un correu electrònic de Núria Besora Serra) que diu així[7]:

“N’han baixat tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya.

n’han baixat a baix el pla   per segar una quinzenada.

            Segueu ben arran,   que la palla va cara,

            segueu ben arran.

i el més petit de tots   porta la falç adaurada

i en pota tres anells d’or,   lligador capçat de plata.

Si s’han posat a cantar   sota d’una balconada,

la filla d’un argenter   d’ell se n’és enamorada,

si l’ha enviat a buscar   per una de les criades:

-Segador, bon segador,   la mestressa vos demana .

-Digueu-li que ja hi aniré[8]a   les quatre hores de la tarda-.

Les quatre hores van tocant,   segador mai arribava,

ja en toquen dos quarts de cinc,   segador puja l’escala.

-Oi per vós, dolceta amor,    què és lo que vostè demana?

-Segador, bon segador,   voleu segar un camp de civada?

-Prou la’n segaria jo   si sabés on t’és[9] sembrada.

-No és sembrada en cap rost, no,   ni en cap costa ni muntanya,

n’és sembrada amb un hortet,   la riera al mig hi passa,

de dies no hi toca el sol   ni de la nit, la rosada.

[…]

-Segador, el bon segador,   quantes garbes n’heu lligades?

-Trenta-vuit o trenta-nou,   i a la ralla de quaranta!

Més en lligaria, jo,    si el lligador no es blincava[10]!

-Ja li’n darem aliment:   cop de ous i botifarra” (pp. 12-13).

 

En relació amb lo eròtic i amb la seua difusió com a cançó, però com si no fos eròtica, Jaume Ayats comenta que “La temàtica eròtica d’aquesta cançó ha fet que hagi aparegut poc en els cançoners o que hagi estat publicada amb versos censurats o amb el text escurçat” (p. 15).

Així, un poc després ofereix dos versos de l’Alt Urgell extrets d’un enregistrament fet per Artur Blasco i que, al meu coneixement, no hauria de ser motiu per a que grups i persones que es qualifiquen d’esquerres, progressistes, d’idees avançades, etc., rebutjassen o, simplement, censurassen, retocassen d’aquesta versió o que s’esgarrassen les vestidures, en nom d’una actitud políticament correcta molt pròxima a lo que podríem dir puritanisme i, per descomptat, dogmatisme:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’han baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

                        Sega-me-la arran,   que la palla és cara,

                        sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre, li’n porta de plata

i, el més petitet de tots,   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà, en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar,   per una criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a   les tres de la matinada-.

Quan les tres en varen ser,   garberet puja l’escala.

-Què se li ofereix, a  vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segarà un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,   ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

[…]

-No em diràs, tu, garberet,   quantes garbers n’has lligades?

-Trenta-set o trenta-vuit,   trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixerar amb    força d’ous i cansalada-“ (pp. 15-16).

 

 En el llibre “Encisam de totes herbes”, hi ha una cançó eròtica en línia amb la cançó “Els tres segadors”, que, adaptada ortogràficament, diu així:

“Segador[11], bon segador,

¿quantes garbes has segat?

-Sols vint-i-una gavella[12]

i ara comence el falcat[13]” (p. 95).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Textualment, en lloc de “que per sota hi passa l’aigua.”.

[2] Textualment.

[3] Profusió vol dir gran abundància.

[4] Amb lleugers retocs.

[5] En la foto original, aquest vers figura amb el numeral 10.

[6] En l’original, aquest  vers figura amb el numeral 15.

[7] Amb lleugers retocs.

[8] En l’original, “ja hi ‘niré”.

[9] En l’original, “on·t”.

[10] Si no saltàs amb molta lleugeresa.

[11] “Segar” té el significar eròtic de copular, d’unir-se carnalment.

[12] En el DCVB, figura, per exemple, amb el significat de “Conjunt de manats o falcades d’espigues que el segador pot encloure dins la mà i que després deposita en terra per a formar amb algunes gavelles la garba”.

[13] En el DCVB, figura amb el significat de “Conjunt d’espigues o brins que omple la mà esquerra del segador amb cada dos o tres cops de falç, i que es deixa en terra per a poder continuar segant”.

“El peu polidor” i la pedagogia matriarcal

General, , ,

 

Una altra de les cançons que em facilità Núria Besora i que figura en el llibre “Explica’m una cançó”, de Jaume Ayats, és “El peu polidor[1] /Ball de la Margarideta”, també eròtica, la qual diu així:

“Qui en tocarà lo peu

a la Margarideta?

            Peu polidor,

            lairó, laireta,

            peu polidor

            lairó, lairó.

 

Qui en tocarà la cama

a la Margarideta?

Peu polidor,

cama llargueta,

            peu polidor

            lairó, lairó

 

… el genoll,

genoll redó.

 

… la cuixa,

cuixa maduixa.

 

… el conill,

conill pelut.

 

… lo ventre,

ventre molut.

 

… les tetes,

tetes bufetes.

 

… lo coll,

coll de tortuga.

 

… la barba,

barba de cabra.

 

… la boca,

boca xerraire.

 

… lo nas,

nas de cardaire.

 

… els ulls,

ulls d’espiaire.

 

Qui en tocarà la front

a la Margarideta?

Front de rumiaire,

ulls d’espiaire,

nas de cardaire,

boca xerraire,

barba de cabra,

coll de tortuga,

tetes bufetes,

ventre molsut,

conill pelut,

cuixa maduixa,

genoll rodó,

cama llargueta,

            Peu polidor,

            lairó, laireta.

Peu polidor,

lairó, lairó” (pp. 28-30).

 

Afegirem que Jaume Ayats comenta que “És la més coneguda de les cançons eròtiques de carnestoltes , tot i que ha passat de les exhibicions de joves a tenir un lloc entre els jocs destinats als infants.

(…) En alguns llocs, com a l’Empordà, els balladors s’anaven tocant les parts del cos enumerades, amb unes llibertats excepcionals d’aquests dies. I, si ens hem de refiar d’algunes explicacions, algunes dones també les ensenyaven. Sembla, doncs, que aquest ball permetia un cop l’any un espai de tocaments que, com podeu suposar, era blasmat per les autoritats” (p. 30).

I, quant al fet que ara se la considere, sovint, una cançó infantil i que, al meu coneixement i, sobretot, partint de comentaris i de com es plasma el matriarcalisme (des del llibre “Speculum al foder”, amb manuscrits del segle XV, fins a poemes del segle XIX i, àdhuc, a cançons del segle XX i del segle XXI), no com a eròtica (que sí que ho és), tenen molt a veure tres fets històrics (alguns, comentats amb Pere Riutort): la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930, amb el suport del rei Alfons XIII i del PSOE), la dictadura del general Franco (1939-1975) junt amb el postfranquisme i, per una altra banda, la línia actual a lo políticament correcte, àdhuc, des de grups que solen posar-se l’etiqueta de progressistes, d’esquerres o de contraris a lo patriarcal, però que no afavoreixen el desenvolupament creatiu de la societat. Per això, m’identifique amb Jaume Ayats, quan plasma que “Durant el segle XX aquest ball s’ha anat reciclant i ha passat de ser un joc eròtic a reconvertir-se en un joc infantil. Els cançoners infantils volen justificar el joc amb l’argument que fa descobrir als més petits les parts del cos. Queda clar, però, pels adjectius ‘tetes bufetes’ (inflades, exuberants) i ‘conill pelut’ (en altres pobles ‘castanya peluda’ o directament ‘figa peluda’) que la justificació infantil és recent. La cançó ja era educativa, ja, però des d’un altre angle” (p. 31).

I, més encara, quan diu que es desconeix l’origen de la cançó (p. 32), “però sí que sabem que els aires ‘moralitzadors’ i ‘civilitzadors’ la varen anar eradicant de tot el país entre el segle XIX i el XX: era considerada una romanalla ‘bàrbara’ dels temps antics” (p. 32), això és, quan s’aprova la “Ley de Instrucción Pública” (1857), la qual duraria fins a 1970, i, per tant, un intent d’eradicar la transmissió de la cultura diferent a la castellana, mitjançant la instrucció pública, obligatòria i patriarcal en tot l’Estat espanyol, creat, jurídicament, en el segon terç del segle XIX.

Així s’explica que “a gairebé totes les publicacions infantils i a totes les pàgines web destinades a cançons de nens no hi aparegui ni el ‘conill pelut’ ni cap equivalent , i que les ‘tetes bufetes’ o ‘mofetes’ hi sigui molt rares. En canvi, quan ens l’han cantada a diversos pobles, són elements que gairebé mai no hi falten” (p. 32), fet semblant al que copsà el nord-americà Alan Lomax, a mitjan segle XX, en música de les Illes Balears.

Per això, considere  que una pedagogia matriarcal sí que accepta la sexualitat, fins i tot, en la música i en els primers quinze anys de les persones així com, per exemple, en moltíssims centres d’instrucció (eufemísticament, coneguts com centres escolars) ho fa un esport en què es tolera una violència que no s’acceptaria en el carrer: el futbol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

Finalment, vos diré que, cap a les 17h20 de hui, després d’haver fet, hui, una pregunta oberta sobre ensenyament, en Facebook, un 26% de les persones eren favorables a un ensenyament en les escoles, un 11% en biblioteques i museus i un 63% a l’aire lliure. Predomina, per tant, l’opció a favor del matriarcalisme, ja que, per exemple, en una rondalla de Ximo Caturla, la vella que transmet el saber (com a persona molt formada en molts camps), a més de saber i d’actuar de manera molt oberta i creativa amb els xiquets, ho fa a l’aire lliure.

 

 

Nota: [1] En l’original, “polidó”.