Arxiu d'etiquetes: “Encisam de totes herbes” (Joaquín Martí Gadea)

“Els tres segadors”, sexualitat matriarcal

 

En el llibre “Antologia eròtica”, d’Aureli Puig, podem llegir aquesta cançó, de línia matriarcal:

Els tres segadors

Si n’hi ha tres segadors

n’han baixat de la Cerdanya,

n’han vingut a l’Empordà,

per segar la terra plana.

Sega molt arran,

sega molt arran,

que la palla va cara,

sega molt arran.

El més petitet dels tres,

duu la falç sobredaurada,

també porta un anell d’or

de la pedra virolada.

Ja es deturava a cantar,

vora d’una cantonada,

la cançó del segador,

n’és molt entonada.

Una senyora l’ha sentit,

n’ha quedat enamorada;

ja l’ha enviat a buscar,

per una de ses germanes.

Segador, bon segador,

Déu us do bona segada;

que em voldríeu segar un camp,

un camp que en tinc de civada?

No està posat en cap puig,

en cap puig ni en cap obaga,

que està enmig del regadiu,

que per sota hi passa l’aigua,[1]

Senyora, jo el segaré,

si em doneu bona soldada.

Us daré el que em demaneu,

si feu bé vostra segada.

Segador, bon segador,

quantes garberes heu segades?

Vint-i-set o vint-i-vuit,

a les trenta ho arribava.

Segador, bon segador,

bé n’heu fet bona segada!

L’any que ve ja tornareu,

per segar-me’n la civada.[2]

portareu vostre anell d’or

i la falç sobredaurada;

no us descuideu de tornar,

segador de la Cerdanya,

i aleshores trobareu,

ja nascuda la mainada” (p. 116).

 

Immediatament, Aureli Puig, sobre la cançó “Els tres segadors” que ací hem transcrit, comenta que “És una de les cançons més populars, en els ambients rurals. Es canta amb gran profusió[3] de tonades, generalment molt harmonioses, i algunes amb aires de ballet. Havia estat ballada en rodona pels segadors damunt mateix del rostoll o entorn de les garbes. Segurament recorda alguna vella cerimònia màgicoreligiosa de fecunditat de la qual formava part l’aparellament sexual en ple camp, del segador més jove el més viril i vigorós com sembla referir-ho la cançó, vestigis que encara se’n troben en el costumari” (p. 116).

El 27 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Victor SA plasmà una foto amb una versió de la cançó “Els tres segadors” (https://twitter.com/JaumeOliver4/status/1397205143213510661?s=19), que diu així[4]:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’havien baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

            Sega-me-la arran,    que la palla és cara,

            sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre li’n porta de plata

i el més petitet de tots   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar   per una seva criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a    les tres de la matinada.-

Quan les tres en varen ser,   garberet pujà l’escala.[5]

-Què se li ofereix a vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segar un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,    ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

(…)

-No em diràs, tu garberet,   quantes garbes n’has lligades?[6]

-Trenta-set o trenta-vuit,    trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixecar amb   força ous i cansalada”.

 

Agraesc el detall de Victor SA, ja que aquest poema és eròtic i, a més, de línia matriarcal.

En el llibre “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009, figura aquesta cançó sota el títol “Els tres segadors /Els tres garberets”, amb una lletra (a què vaig accedir per mitjà d’un correu electrònic de Núria Besora Serra) que diu així[7]:

“N’han baixat tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya.

n’han baixat a baix el pla   per segar una quinzenada.

            Segueu ben arran,   que la palla va cara,

            segueu ben arran.

i el més petit de tots   porta la falç adaurada

i en pota tres anells d’or,   lligador capçat de plata.

Si s’han posat a cantar   sota d’una balconada,

la filla d’un argenter   d’ell se n’és enamorada,

si l’ha enviat a buscar   per una de les criades:

-Segador, bon segador,   la mestressa vos demana .

-Digueu-li que ja hi aniré[8]a   les quatre hores de la tarda-.

Les quatre hores van tocant,   segador mai arribava,

ja en toquen dos quarts de cinc,   segador puja l’escala.

-Oi per vós, dolceta amor,    què és lo que vostè demana?

-Segador, bon segador,   voleu segar un camp de civada?

-Prou la’n segaria jo   si sabés on t’és[9] sembrada.

-No és sembrada en cap rost, no,   ni en cap costa ni muntanya,

n’és sembrada amb un hortet,   la riera al mig hi passa,

de dies no hi toca el sol   ni de la nit, la rosada.

[…]

-Segador, el bon segador,   quantes garbes n’heu lligades?

-Trenta-vuit o trenta-nou,   i a la ralla de quaranta!

Més en lligaria, jo,    si el lligador no es blincava[10]!

-Ja li’n darem aliment:   cop de ous i botifarra” (pp. 12-13).

 

En relació amb lo eròtic i amb la seua difusió com a cançó, però com si no fos eròtica, Jaume Ayats comenta que “La temàtica eròtica d’aquesta cançó ha fet que hagi aparegut poc en els cançoners o que hagi estat publicada amb versos censurats o amb el text escurçat” (p. 15).

Així, un poc després ofereix dos versos de l’Alt Urgell extrets d’un enregistrament fet per Artur Blasco i que, al meu coneixement, no hauria de ser motiu per a que grups i persones que es qualifiquen d’esquerres, progressistes, d’idees avançades, etc., rebutjassen o, simplement, censurassen, retocassen d’aquesta versió o que s’esgarrassen les vestidures, en nom d’una actitud políticament correcta molt pròxima a lo que podríem dir puritanisme i, per descomptat, dogmatisme:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’han baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

                        Sega-me-la arran,   que la palla és cara,

                        sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre, li’n porta de plata

i, el més petitet de tots,   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà, en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar,   per una criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a   les tres de la matinada-.

Quan les tres en varen ser,   garberet puja l’escala.

-Què se li ofereix, a  vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segarà un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,   ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

[…]

-No em diràs, tu, garberet,   quantes garbers n’has lligades?

-Trenta-set o trenta-vuit,   trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixerar amb    força d’ous i cansalada-“ (pp. 15-16).

 

 En el llibre “Encisam de totes herbes”, hi ha una cançó eròtica en línia amb la cançó “Els tres segadors”, que, adaptada ortogràficament, diu així:

“Segador[11], bon segador,

¿quantes garbes has segat?

-Sols vint-i-una gavella[12]

i ara comence el falcat[13](p. 95).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Textualment, en lloc de “que per sota hi passa l’aigua.”.

[2] Textualment.

[3] Profusió vol dir gran abundància.

[4] Amb lleugers retocs.

[5] En la foto original, aquest vers figura amb el numeral 10.

[6] En l’original, aquest  vers figura amb el numeral 15.

[7] Amb lleugers retocs.

[8] En l’original, “ja hi ‘niré”.

[9] En l’original, “on·t”.

[10] Si no saltàs amb molta lleugeresa.

[11] “Segar” té el significar eròtic de copular, d’unir-se carnalment.

[12] En el DCVB, figura, per exemple, amb el significat de “Conjunt de manats o falcades d’espigues que el segador pot encloure dins la mà i que després deposita en terra per a formar amb algunes gavelles la garba”.

[13] En el DCVB, figura amb el significat de “Conjunt d’espigues o brins que omple la mà esquerra del segador amb cada dos o tres cops de falç, i que es deixa en terra per a poder continuar segant”.

Les dones, amb molta iniciativa i molt obertes

 

En el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquín Martí Gadea, publicat en la ciutat de València en 1891, hi ha cançons en què les dones actuen amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes, com ara, en aquestes:

“La tia Pepa Maria

ha fet un perol de gatxes,

molt bones i molt gustoses;

si vols menjar-ne, que vages” (p. 63).

 

“Les senyores del castell

han fet un rellotge[1] nou,

per a saber les gallines

a quina hora ponen l’ou” (p. 67).

 

La cançó de les senyores del castell va en línia amb la de “La manta al coll”, quan diu que les xicones de Xixona s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, és a dir, que la iniciativa ha partit de dones, un tret en què es plasma el matriarcalisme.

“Estes seguidilles,

¿qui les ha tretes?

La Bessona de Gorga

que té pessetes” (p. 151).

 

 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, posa “rellonche”.

La victòria, de les dones i acompanyada de bondat

 

En el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquin Martí Gadea i publicat en 1891 en la ciutat de València, hi ha cançons de línia matriarcal, com ara, aquestes. En algunes, com en u dels passatges finals de l’obra “El virgo de Visanteta”, de José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX, es diu que, en cas d’haver de triar entre home o dona, la justícia es posaria de part de la dona. Tot seguit, començarem per les que tracten aquest darrer punt:

“Si tu, per ser cabeçut,

la castigues amb malícia,

bé et pots donar per perdut,

si ella demana justícia” (p. 103).

 

“Quan la llum anuncia el dia,

s’enamora dels teus ulls[1];

i és que sap que la victòria

sempre te l’emportes, tu” (p. 26).

 

A més, hi ha motius per a acceptar aquesta línia, com molt bé ho reflecteix una altra cançó matriarcalista del llibre “Encisam de totes herbes”:

“¡Mireu-la! D’or té les trenes,

i allumenen los seus ulls;

¡quant angelical té l’ànima;

i lo cor que té, quant pur!” (p. 76).

 

I, més encara, perquè, com veiem en una cançó matriarcalista del llibre “Encisam de totes herbes”, la dona és qui fa possible que l’home tinga vida:

“Encara que lo sol ixca,

a fosques estic, jo, sempre,

si els ralls dels teus ulls, morena,

no em miren i m’allumenen” (p. 41).

 

“Estic morint-me, nineta,

i no encontre medecina,

pega’m una miradeta:

voràs com mon mal s’alívia[2]

 

“Si vols nóvio que et vullga,

no el vullgues, tu;

i voràs com s’apura[3]

per ser volgut:

hi ha moltes coses

que, quan no es desitgen,

és quan se logren[4](p. 163).

 

I, com u dels exemples que més plasmen el matriarcalisme i el paper de la dona com a alliberadora de l’home, fins i tot, per mitjà de la seua acció comercial, és aquesta cançó eròtica i, alhora, matriarcal:

“Vull casar-me, si puc,

en [=amb] una dona,

que em duga bon renuc

i siga bona;

eixe és el conte

que m’he tret p’a casar-me,

si em convé, prompte” (p. 165).

 

 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat i que m’aporten informació que no figurava en Internet i, molt sovint, ni en cap llibre, ni en cap revista i que, així, podem fer-la accessible a qualsevol persona; i, per descomptat, a les que ho fan diàriament.

Com veiem, els catalanoparlants, tradicionalment, ens posen de part de les dones i, fins i tot, elles hi reben un tracte molt positiu i favorable.

 

 

Notes:[1] Qui s’enamora, és l’home; en aquest cas, dels ulls de la dona.

[2] Castellanisme, en lloc, per exemple, de la forma genuïna “alleujar”.

[3] En valencià, “amoïnar-se”, “preocupar-se”.

[4] El verb  “lograr”  és un castellanisme inadmissible, en lloc, per exemple, dels verbs “aconseguir” i “assollr”.

Dur bon renuc” vol dir aportar molts diners.

Dones organitzadores i molt obertes

 

En relació amb l’escrit sobre les quatre generacions, en l’article “Primera alcaldessa de la història de Vic”[1] (http://www.elter.net/opinio/250/primera-alcaldessa-historia-vic), publicat en la web “Elter, el portal d’Osona”, relatiu a l’organització de la societat en Vic (i traslladable a moltes poblacions catalanoparlants), podem llegir que, “sense ànim de pontificar arbitràriament, em fa l’efecte que cinquanta anys enrere, moltes famílies vigatanes es governaven pel poder de les mares (o de les àvies) com a autoritat suprema del clan. Això no significa que no hi haguessin famílies patriarcals, però jo diria que eren minoria”.

De fet, en el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquín Martí Gadea, publicat en 1891, en la ciutat de València, hi ha dues endevinalles que ho plasmen:

“Me faig llarga i pesada,

efecte de l’edat,

i soc molt respectada

per tindre blanc el cap.

                        La vellesa

 

Soc femella llarga i prima,

però de totes respectada,

que porte creu en lo front

i corona d’or o plata.

                        La vara de la justícia(p. 230).

Doncs bé: per exemple, en la cultura colla (matriarcal, de Sud-amèrica), la matriarca (com a cap del poble colla), fins i tot, ho és des del punt de vista jurídic, com bé ho comenta un amic meu, en el llibre “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”: “Para el pueblo colla, la matriarca es la autoridad, tanto civil como religiosa, e incluso la judicial. En ella recaía toda la responsabilidad de organización como pueblo, así como el mantenimiento de las normas de comportamiento y el proceso de la vida de fe de sus hermanos collas” (p. 4). Però, a més, com en aquestes endevinalles, la dona està ben considerada (“soc molt respectada”, que diu una endevinalla). I, a més, hi ha articles d’Internet sobre la vellesa (però en llengua catalana),… en què hi ha dones grans amb cabells blancs.

També en relació amb les dues endevinalles que hem vist, el 25 de maig del 2021, parlí amb una dona de més de setanta anys i començà a llegir-me un text en castellà, en què es tracta sobre com una filla tracta la mare a mida que  la filla passa de ser una xiqueta d’uns cinc anys a ja haver-ne fet setanta.

I, quan la dona que relatava el text, ja s’acostava cap als seixanta, s’emocionà progressivament, fins al punt de caure-li unes quantes llàgrimes. Direm que és una dona molt oberta, generosa i comprensiva. I, quan ella acabà de contar-me’l, li comentí: “Fixa’t que el text està en castellà i que, per exemple, la cultura valenciana és matriarcal. T’ho dic perquè, com ara, en unes endevinalles en valencià, publicades en un llibre, en 1891, la dona està ben considerada”. I, tot seguit, passí a llegir-li les endevinalles abans esmentades i a dir-li la solució de cadascuna. Coincidírem en què la dona vella, que fa el paper de cap  (no solament de la casa sinó, àdhuc, en lo jurídic), està ben considerada i que, per tant, en un text dedicat a la mare (però redactat en valencià i en línia amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana), hauria sigut un homenatge a la mare. I, a més, li agradà veure que el matriarcalisme també va unit a un bon tracte cap als ancians.

Continuant amb l’article “Primera alcaldessa de la història de Vic”, “Abans, a Vic, es deia col·loquialment que els pantalons els portaven les senyores[2]. Un dels trets més destacats del matriarcat era que les dones s’ocupaven de la distribució dels béns del clan familiar, l’organització interna i l’administració dels aliments. Quan un home es casava amb una pubilla de casa bona i se n’anava a viure a casa dels sogres[3], el llenguatge popular el titllava de ‘pubill màrtir’, perquè passava a ser un ésser totalment supeditat a l’autoritat de la mestressa de casa, que decidia què s’havia de fer en la majoria de circumstàncies de la vida familiar, l’educació dels fills i el negoci familiar”.

Com veiem, les paraules “La cultura valenciana és matriarcal” (en referència a la vinculada amb la llengua catalana), que em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), no són, com es sol dir, paraules buides, ni, per exemple, foren dites per a matar l’avorriment, sinó que tenen força, consistència. En aquest sentit, en aquest article vinculat amb Vic, també es plasma que, “A Catalunya, els[4] patró dels pubills és Sant Pere Màrtir, un personatge que inspira el refrany ‘Pubill entres, màrtir seràs’. Avui, a la població de Valls de Torroella, a la comarca del Bages, encara es celebra cada primavera l festa dels pubills, amb cercaviles una botifarrada i diversos actes”. Novament, veiem que, en les cultures matriarcals, l’home és la càrrega de burro i, en canvi, la dona, qui comanda, qui organitza i qui porta la iniciativa.

Finalment, hem triat una part que hem considerat interessant dins d’aquest article referent a Vic: quan, qui l’escriu, considera “més intel·ligents [, les dones,] que els homes (en el sentit d’intel·ligència pràctica i emocional, sobretot a l’hora de conduir profitosament les emocions pròpies i alienes)”.

Àdhuc, podríem afegir que, com es pot llegir, textualment, en l’article “Foc i Fum”, de Mateu Marió i publicat en el 2008 en el número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf), “Als Països Catalans hi ha hagut des de sempre el matriarcat, la separació de bens als matrimonis” (p. 2). I és que, com podem llegir en l’article “El mallorquinismo ya tiene profeta” (https://revistabearn.com/2021/02/25/el-mallorquinismo-ya-tiene-profeta), de Sebastià Bennàssar i publicat en la revista “Bearn”, en què l’autor parla del llibre “Rectángulo de amor bizarro”, de Joan Sans, “Sans ha escrito un libro valiente y sobretodo un libro honesto. (…) Un libro que (…) demuestra que Mallorca es un gran matriarcado aunque a veces se quiera esconder o disimular “. 

Agraesc la col·laboració de l’amic molt coneixedor de la cultura colla, de la dona amb qui parlí i de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan diàriament.

 

 

Notes: [1] Es refereix a Anna Erra i Solà, qui hi accedí en el 2015, per CiU (Convergència i Unió).

[2] Aquesta expressió (o molt semblants) me les han dites ma mare, com també ho ha fet, per exemple, Joan  Colera.

[3] Per tant, ho feia a una casa vinculada amb la dona amb qui s’acabava de casar, com apareix en alguna rondalla recopilada en Pineda de Mar per Sara Llorens, un tret matriarcal.

[4] Literalment.

La dona aprova la proposta del marit

 

En relació amb la frase “¡A ta casa, vaca”, direm que el 27 d’abril del 2021, mentres llegia el llibre “Encisam de totes herbes”[1], de Joaquín Martí Gadea[2] i publicat en la ciutat de València en 1891, podem llegir un dels fets esdevinguts (“sosuits”[3]) que reflecteix molt bé el matriarcalisme en la cultura valenciana. Diu així:

“En Benasau, hi havia anys[4] arrere un llaurador de mitja capa, que li dien de malnom el tio Quartés, que com no tenia família, treballutjant les terretes ho passava prou bé en la seua dona; però a l’arribar a l’edat dels sixanta, segurament nostre home es cansà de treballar, i parlant una nit al costat del foc en sa muller, li diu: ‘-Mira, xica, jo ha pensat que p’a lo que mos queda de vida, no necessitem ja anar tan aperrejats com dasta ara[5]; si tu vols, vendrem les terres i, de lo que traurem, mos sobra p’a passar els deu o dotze anys que per llarg podrem viure’. I veent que a la dona no li pareixia mal el pensament” (p. 500), feren lo que trià la dona.  A més, aquest marit també reflecteix el refrany “De llevant o de ponent, de la dona sigues parent”.

Parlem d’un escrit publicat en 1891 però que, com veiem, encara és una realitat en moltíssimes famílies catalanoparlants per part del marit i de la dona, sobretot, entre descendents de catalanoparlants per part de pare i mare i, fins i tot, per part dels avis (de les dues rames).

Agraesc Francesc Castellano Vilamu, qui em recomanà aquest llibre, el qual, igualment, té  cançons, refranys, rondalles i molt més de la cultura valenciana tradicional de la darreria del segle XIX.

 

 

Notes: [1] En l’original, el títol, sovint, es coneix com “Ensisám de totes herbes ó ensart, tot i que és molt més llarg. A partir d’ara, adaptarem el text original a la normativa actual però conservant el text excepte en canvis lleugers.

[2] Joaquín Martí Gadea (Balones, 1837-1920), fou un escriptor, filòleg, religiós valencià i, igualment, recopilador de la cultura tradicional valenciana.

[3] Hem trobat, en el DCVB, que, si consultem el terme “Succeït”, podem veure que, en una de les formes de pronúncia, figura “sosoít” i que la relaciona amb el parlar del País Valencià que apareix com “(val.)”. Per tant, és aquesta la paraula a què fa referència.

[4] Benasau (en l’original, “Benesau”) és una població valenciana de la comarca del Comtat.

[5] “com fins ara”.