Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Dones que proposen, que marquen les directrius i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme i molt semblant a altres (per exemple, a una valenciana en què apareix un llop i una bacona amb fills), és “Es ca que feia carn”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, veiem que un gos que feia camí i que tenia molta talent (molta fam), “Va trobar una truja amb sos porcellins” (p. 143). I, quan el gos li deixa triar entre menjar-se la bacona o els porquets, primerament, copsem el vincle entre la mare i el fill: “Si em menges, a mi, llavors, es porcellins romandran tots sols i no tendran qui els don menjar. I, si et menges es porcellins, jo em moriré quan em veuré sense fills” (p. 143). Un poc després, la dona (la truja) fa una proposta a l’home (el ca) i es fa lo que ella vol:

“-Idò, (…) ¿vols que ens n’anem a aquella bassa i ens bolcarem i, llavors, ja et menjaràs qui voldràs?

-Sí -digué es ca” (p. 143).

I, immediatament, la truja tira el gos en la bassa i “surten es porcellins i arranquen de córrer” (p. 143) com també la bacona (la mare).

A continuació, el gos es troba amb una egua amb una pollina, qui, eixerida, li comenta:

“-Idò, ¿em vols treure una espina que tenc a una pota i, llavors, et menjaràs sa pollina?

-Sí -digué es ca” (p. 144).

Per tant, es reflecteix que la dona porta la iniciativa, que marca les directrius i que es fa lo que ella tria. Un fet semblant, amb el tercer animalet amb què es troba el ca: dos xots, o siga, dos anyells.

Trets semblants captem en la rondalla següent, “Sa gallineta”, en que una gallineta a qui li cau un aglà (gla) petit, fa via. Aleshores, troba un gallet i ella, com al llarg de la rondalla, proposa:

“-Què vens amb mi?

-Sí” (p. 144).

En acabant, amb una porcelleta, amb un xot, amb un gall,… I, com a exemple en què la dona té la darrera paraula, el gall diu “Que ho diga la comare gallineta” (p. 145), és a dir, qui ha portat la iniciativa i, a banda, una muller.

Igualment, copsem un passatge semblant a quan, per exemple, l’àvia paterna de ma mare (àvia nascuda en els anys setanta del segle XIX), de bon matí, se n’anava en tramvia al mercat de la ciutat de València amb més de mig sac ple de fesols. Després, tornava a casa i ja ho havia venut… sense mitjancers, com em digué ma mare en una entrevista feta en el 2020:

“Sa porcelleta va partir molt de matí i se’n dugué un sac, el va omplir de faves i tornà a partir cap a ca seva sense haver vist es ca. (…) va dar faves en es seus porcellins” (p. 146).

Adduirem que un passatge significatiu de matriarcalisme és quan el ca “Diu a sa porcelleta:

-Vols que demà venga i em pentinaràs?

-Sí: ja vendràs, ja vendràs.

-Quina hora tenc de venir?

-A les nou” (p. 147).

Com podem veure, no sols la dona va al capdavant, sinó que ell accepta fer lo que la porcelleta li dicta i, per consegüent, ella té la darrera paraula.

Finalment, la porcelleta es gira als porcellins i, com a cap de colla, els diu:

“-Mirau: demà, en venir aquest, heu de fer lo que jo vos diré” (p. 147). I tots segueixen la pauta que la bacona els indica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles en què es plasma el matriarcalisme i dones molt obertes

General, , , , ,

Rondalles i llegendes en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs i en relació amb les recopilades per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana (1847-1915).

En abril del 2022, s’edità el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, publicat per Galés Edicions i en què, entre altres coses, copsem rondalles que “no les havia recollit directament Lluís Salvador,  sinó que n’havia encarregat la recerca al professor i escriptor Antoni M. Penya (1863-1948)” (p. 11) i que es recopilaren en els anys noranta del segle XIX: “cent quinze narracions inèdites, entre rondalles, llegendes, succeïts i tradicions explicatives” (p. 15).

En la primera rondalla, “Sa rabosa i s’eriçó”, molt semblant a la de la rabosa i el pot de mel, relat que és molt conegut i que figura en altres obres, es reflecteix molt el matriarcalisme i que es fa lo que vol la dona. Així, “Una rabosa i un eriçó es juntaren i prengueren una escarada de segar. L’amo de sa terra els va prometre que, a més de ses messes des tracte, els daria una salsera de mel, que es menjarien es dia que acabarien s’escarada” (p. 140), és a dir, el contracte de treball en què es paga a tant la faena feta.

Tot seguit, la rabosa diu a l’eriçó:

“-Eriçó, jo me’n vaig, perquè som comare i hem de dur a batiar un infant” (p. 140), i l’eriçó s’ho creu i la rabosa, en lloc d’anar-se’n a batejar cap infant, fa via cap a on era el pot de mel. I, per tant, es fa lo que vol la dona.

En tornar a on era l’eriçó, li diu que li havien posat, per nom, Comencelis.

Un poc després, llegim que tots dos es posen a segar i que l’endemà, de matí, diu la rabosa a l’eriçó:

“-Eriçó: jo me n’he d’anar a batiar un altre infant.

Diu s’eriçó:

-Ves-te’n i torna prest, jo seguiré segant.

Sa rabosa se’n va a ses cases, troba sa salsera (…). Llavors, se’n torna as sementer i s’eriçó li diu:

-Que ja l’heu batiat?

Diu:

-Sí” (pp. 140-141).

I, així, captem que la dona fa lo que tria. I, immediatament, veiem que l’endemà, també de matí, la rabosa diu a l’eriçó “me n’he d’anar a batiar un altre infant” (p. 141). Quan la rabosa torna del bateig, el company li comenta que, a ell, li toca tota la mel, ja que la rabosa se n’havia anat cada dia.

Aleshores, la rabosa, que porta la iniciativa, comenta a l’eriçó que ell se la menjarà i, a més, fa una proposta al company:

“-Bé. Farem una cosa. Anem-nos-en a jeure as sol i, (…) es qui la s’hagi menjada, li sortirà sa panxa lluenta” (p. 142). I així ho fan. I, per consegüent, la dona (ací, simbolitzada per la rabosa) marca les directrius.

A continuació, llegim un passatge en què l’eriçó fa una proposta a la rabosa i ella, molt oberta, l’accepta. I l’eriçó se’n va i cerca uns quants eriçons “i els posa un aquí, s’altre allà, s’altre més enfora, per allà on s’havien de provar a córrer” (p. 142) i cada u dels seus amics en un punt, des d’on dirà “Ja som aquí” a la rabosa.

Finalment, l’eriçó rebé els seus companys, cobrà totes ses messes i els convidà a dinar (p. 143). I, per tant, veiem que el narrador es posa de part de l’eriçó, perquè ha actuat de bon cor, els ha agraït i, a més, ha sigut generós amb ells.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La fecunditat i la renovació del camp en la poesia matriarcalista

General, , , , , , ,

 

En relació amb la rondalla “El bon cagar”, la qual figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, podríem posar un poema extens, en línia amb la literatura matriarcalista i plasmat per Joaquín Martí Gadea (1837-1920) en l’obra “Encisam de totes herbes”, publicada en la ciutat de València en 1891 i en què, igualment, escriu la frase “Et vull més que a un bon cagar”, molt coneguda, fins i tot, en el primer quart del segle XXI. D’aquesta obra de 1891, en plasmarem bona part del poema “DE LA MERDA”. Diu així:

“Cavallers: guarde’ls Déu;

si volen, poden callar,

però jo no gaste preàmbuls

(…) Però, ¿de què hem de parlar,

que siga cosa de riures

i a ningú li faça mal?

Parlarem,… xito, senyores,

que ja m’ha vingut al cap:

dic jo, i és cosa gustosa,

i, si no, vostés veuran[1]:

vaig a parlar d’una cosa

que, en tots els llocs, n’hi ha

i que val tant com l’or,

les perles i diamants

i no hi ha lladres d’açò,

a pesar de que tant val.

D’açò, tots [en] tenim collita 

i ningú la guarda amb clau;

i uns, no la volen en casa,

i altres, la van buscant (…).

Tot lo món és fabricant

sense pagar aprenentatge,

ni tindre’s que examinar;

diàriament, se consumix,

diàriament, se sembra i naix

i, diàriament, se cull” (pp. 343-345).

 

Com podem veure, tractar, fins i tot, sobre una cosa tan quotidiana i tan associada a tothom, ja es plasmava en la literatura de les darreries del segle XIX. I, a més, implícitament, es trau que el fem fa bo per als llauradors, que són els qui la cercarien, si més no, per als camps, en un moment en què molt de lo que es menjava i de lo que hi havia hagut en les cases, s’aprofitava, àdhuc, per a utilitats posteriors.

I, com que està vinculada amb tots, a continuació, addueix

“Vegen si és collita gran:

no paga en cap, de duana,

ni en ninguna llotja està,

ni en los aranzels es troba,

ni tarifa li han posat,

ni paga contribució,

(…) per los dependents

de l’empresa és respectada

i no li claven l’agulla,

quan passa per lo portal” (pp. 345-346).

 

De manera semblant, i, més encara, tenint present que hi ha rondalles en què apareix la vaca (com a símbol de la mare, de la fecunditat i associada a lo femení) i que, en algunes, també ho fa alguna vaca que fa de cos, podríem, igualment, relacionar aquests versos amb la dona: a) collita gran, b) no ha de pagar pel fet de ser dona, c) està ben considerada, àdhuc, per alts càrrecs i d) no la pungen.

Tot seguit, posa que

“Gènere és sempre de moda,

gènere privilegiat,

gènere que, abans que, amb l’ull,

el sent tothom amb lo nas.

¿No saben encara què és?

Puix, per descoberta, va:

vaig a parlar de la merda.

¿Ho volen, vostés, més clar?

(…) Puix la substància és la merda,

 que, encara que sona mal,

és cosa de molt profit

i, si anem a escodrinyar, 

si no fóra per la merda,

¿de què havíem de menjar?

El món és una cadena

en què tot està agarrat:

¿per a què treballem tots?

Clar és que, per a menjar:

menjar per a no morir-se;

dormir, per a descansar.

I aixina succeïx tot,

puix tot està encadenat:

lo que menjàrem ahir,

hui, és precís, ho ham de cagar.

Ho agarren els llauradors

i va, de seguida, al camp

i, al cap de dos o tres mesos,

la tal merda s’ha tornat

lletugues, faves, tomaques.

I ens ho tornem a menjar

i ho caguem altra vegada

i altra vegada torna al camp.

I altra vegada ens ho mengem

i aixina seguix rodant

esta bola que es diu món” (pp. 346-347).

 

Com podem captar, per mitjà de la poesia i, de pas, de manera senzilla, plana i per al gran públic, àdhuc, es podia explicar la digestió, el paper del fem en la renovació del camp (ben tractat, al llarg dels versos), el fet que la terra sempre dona vida.

Adduirem que, en uns versos de música de l’“Escola de Danses” d’Alfarb, que figuren en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, podem llegir

“La Petenera s’ha mort

i l’han colgada en un femer,

i ha eixit una melonera

amb quatre melons d’Alger” (p. 20). 

 

El tema de la Terra, com una mare, evidentment, es reflecteix en la poesia i en la música matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes  i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] En l’original, “y sinós vostes, veuran” (sic, p. 345).

Dones amb molta espenta, valentes i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra cançó eròtica en què, a més, es plasma el matriarcalisme i, en eixe sentit, l’espenta, la valentia i l’obertura de la dona, és el “Romanç de l’albercoquer”, el qual figura en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”. Primerament, direm que un romanç, en aquest cas, és una cançó en què es relata fets vinculats amb la vida d’una persona. Diu així:

“Tenia un senyoret,

allà, en l’horta,

p’a regal de sa casa,

un albercoquer

molt ple d’albercocs:

xicotets, madurets i, algun, gros.

Per por a una feta,

carregada portava l’escopeta,

molt ben preparada,

per si algú s’acostava,

buidar-li el cap.

 

Els amics que s’enteraren,

de força i manya,

un ninot p’a espantar-lo,

de roba i palla,

molt ben preparat,

va i li’l deixen en l’arbre, penjat,

p’a que es menejara

i el fulano[1], de lluny,

que el divisara.

 

El fulano, que el veu,

allarga el pas

i li diu:

-So tunante[2]i, ahí, ¿què fas?

Pillo, so gandul. Si no vols

que et forade el cul.

Pillo, deshonrat,

si no vols que et forade el cap.

 

¿Com has sabut l’hora

per a vindre a omplir-te la barjola,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb[3] gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret?

 

A l’instant, li dispara

i li pega un tir;

als seus peus,

li va caure

aquell pernil.

I ell, que se’l va vore,

al moment, se’n va amollar a córrer.

Quan arriba a casa,

sa muller li diu:

 

-Xico[4], què et passa?

Fas cara de groc!

-Acabe de fer una mort

en l’albercoquer:

el pillastre s’omplia el cendrer,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret.

 

Li diu a sa muller:

-Veges a on m’amagues:

prompte vindrà la ronda

i també l’alcalde

i se m’emporten nugat

a dormir en la presó, tancat.

Pensa [ sa] muller,

d’amagar-lo dins d’un gran femer.

Tan a dins estava,

de la calor del fem, s’ofegava.

Li destapa el cap

i li’l deixa amb un cabàs tapat,

p’a que respirara

i pernil no hi haguera

que s’ofegara.

 

Pensa sa muller

el que faria.

Pensa anar-se’n al poble

a vore què sentia

i, al no sentir res,

pensa anar-se’n [a ] l’albercoquer,

a vore aquella mort.

I entonces[5] repara…

que era un ninot!

 

Se’n va sa muller

dret al femer

i li diu, al seu home:

-Ix, femater[6]!

Que has fet gran hazanya[7].

Has mort un ninot de roba i palla

tot ple de sagnies[8].

I va anar de cursela[9]

quinze o vint dies”.

 

Com hem pogut veure, la dona, a més de valenta, és qui resol el tema i, a banda, parla sense embuts a l’home. Igualment, copsem que l’home va associat al ninot de palla, mentres que la muller ho fa amb la resolució (i realista) que veiem al final, quan conta al marit què és lo que realment ha fet ell.

Quant a lo lingüístic, comentarem que reduir la forma “per a” a “pa”, en lloc de fer-ho a “p’a”, al meu coneixement, és un exemple més de castellanització cultural, ja que el “pa” prové del  mot castellà “para”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El DCVB admet la forma “fulà”.

[2] La paraula castellana “tunante”, que no el mot “Sotunante”, com figura en l’original, significa “brètol”, “guilopo”.

[3] En l’original, “en”.

[4] Aquest forma, en lloc de “xic” o de “xicó”, s’utilitza molt en frases d’aquest tipus.

[5] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble ací, i sense influir en la rima, per “llavors”.

[6] En l’original, “femeter”, forma que el DCVB remet a “femater”.

[7] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble, per exemple, per “fita”.

[8] En l’original, figura el terme castellà “sangria”.

[9] Aquest mot sembla tèrbol, si més no, documentalment, i, com poguérem veure a finals d’octubre del 2022, podria significar “de caguetes”, “de cagueroles”. Sembla que figura, com ara, en obres del segle XIX i que podria estar vinculat amb “cursa”, com a sinònim de “correguda”. Afegirem que no apareix en el DCVB.

Cançons i jotes eròtiques en què es reflecteix el matriarcalisme

General, , , ,

 

Cançons i jotes eròtiques en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”.

L’any 2001, l’“Escola de Danses” d’Alfarb (una població valenciana de la comarca de la Ribera Alta) tragué un treball interessant en què, junt amb un disc, fa una explicació del projecte, sobre balls, referent a la lletra de les cançons recollides, etc. com també en relació amb diferents èpoques de l’any.

Afegirem que, quant al tema del matriarcalisme, podem copsar-lo, com ara, en la “Jota d’Alfarb” (p. 10), la qual diu així:
“Ballador que estàs ballant,

balla-la bé amb ma germana,

que, si no la balles bé,

eixirà un altre a ballar-la”.

 

Per tant, és la dona qui tria el ballador, la qual, com en moltes rondalles i en el dia rere dia de molts catalanoparlants, té la darrera paraula.

Tot seguit, passem a una estrofa en què la xica posa les condicions al sabater:

“Pose’m uns tacons que m’alcen,

faça’m vosté un bon calcer,

sóc xicoteta i no aplegue

als braços del meu voler”.

 

Així, ens trobem davant una jove que, com en algunes rondalles (però, en relació amb un argenter), és qui s’encarrega de la part comercial, de la mateixa manera que, en les Illes Balears, la dona fa la barrina (l’acord) i no és el marit. Igualment, la xicona està interessada pel seu voler.

A continuació, en la jota d’Alfarb, copsem alguns trets que es consideraven positius en una dona:

“La xica, per a casar-se,

ha de tindre condicions:

ha de ser guapa[1] i amable,

tindre diners a muntons”.

 

La garridesa està present en moltes rondalles en llengua catalana com també que una persona siga amable i de bon cor. I, quant al fet de tenir moltíssims diners, no es considera prescindible, però tampoc lo prioritari, fet que concorda amb el matriarcalisme.

En la darrera estrofa, veiem que és la jove qui tractarà amb la sogra i no el xicon:

“Diuen que ta mare diu

que ella, a mi, no em vol per nora.

I, ¿qui ha dit que jo, a ta mare,

la vulga per ma sogra?”[2].

 

Una altra cançó en què es capta que la dona està ben tractada, és “Masurca del Carrer Nou” (p. 11), també en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”, per exemple, en la primera estrofa:

“Diuen que, en el Carrer Nou,

diuen que no hi han fadrines.

Si se les saben buscar,

n’hi han com a perles fines” (p. 11).

 

Cal dir que, entre dones catalanoparlants, és prou fàcil oir “Ai, ¿com estàs, perla?”, com ara, quan es veuen pel carrer (per exemple, una dona ja casada a una jove o a una xiqueta), fet que ens porta a considerar que podria tractar-se d’un simbolisme matriarcalista, igualment present en rondalles.

Per a rematar-ho, per exemple, hi ha la “Jota antiga” (p. 16), quan diu uns versos eròtics molt coneguts:

“La balladora, quan balla,

sempre mira al ballador:

si li penja o no li penja

la punta del mocador”.

 

I, així, és la dona qui triarà si continuar amb el ballador o no. Per consegüent, ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, apareix en cursiva.

[2] En l’original, no figuren els interrogants que hem posat. A més, en el darrer vers, llegim “la vulga per a ma sogra”.

Cançons, corrandes, frases eròtiques i dites que plasmen el matriarcalisme

General, , , , ,

 

 

Cançons, corrandes i frases eròtiques en l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, recopilades per Josep Espunyes.

En l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, Josep Espunyes també plasma cançons que podríem qualificar d’eròtiques. Així, en la pàgina 35, en comentar sobre Altés (dins del terme de Bassella), en posa una que diu així:

“Les mosses d’Altés,

ja fossen casades,

la mitat o més,

o totes plegades:

les de Montconill

són les capitanes;

les de cal Miquel,

les seues criades;

la del Molí,

la més regalada;

les de la Codina,

les més ben parlades;

les de Tapioles,

les perdius pintades;

les de Riudebàs,

les més enlletrades;

les de la Vila,

les pedres picades;

les de Potrony,

les més festejantes;

les de Gabarnet

són xiques encara

-quan en seran grans,

s’enduran la palma-;

la de cal Magí,

pubilla de casa;

la de cal Castell,

roseta galana;

la de cal Carbassa,

la flor d’Espanya”.

 

Més avant, quan tracta sobre el municipi de Fígols i Alinyà, comenta que les jóvens, “de vegades, s’aprofitaven del desig de festeig dels xicots per a passar l’estona i riure, fotetes; de vegades, els posaven la mel del sexe als llavis i, a l’hora de la veritat, eren ben pocs els afortunats de tastar-lo. Ho recollia una corranda:

A Perles, són les merles;

a Cambrils, les gentils;

a Alinyà, les fumades,

burladores de fadrins” (pp. 61-62).

 

Afegirem que, des d’un primer moment, el darrer vers d’aquesta corranda em portà a una cançó eròtica molt coneguda en el País Valencià, “Maria, la xirivia”, la qual, per exemple, també inclou la paraula fadrins.

Igualment, Josep Espunyes plasma “una cançoneta, abans molt popular:

Quan lo carall està dret,

cent quarteres en promet

i, quan torna a estar pla,

no en voldria donar ni un gra” (p. 78).

 

I, per si no n’hi havia prou, en la mateixa obra, Josep Espunyes addueix que, en Sant Pere de Lavansa, dins del terme de Lavansa i Fórnols, hi ha una dita, “A Sant Pere, tot s’esvera”[1], la qual “apunta subtilment cap a una altra direcció: el sexe.

Abans -i, poc o molt, encara avui-, la societat muntanyenca practicava força la frase de doble sentit, amb segones, sobretot, quan, allò que suggeria, menava de dret al sexe” (p. 81). I, un poc després, posa una endevinalla eròtica, relativa a les parpelles i molt coneguda en moltes poblacions catalanoparlants, que moltes persones ens han escrit durant l’estudi: una dona convida el marit a anar-se’n tots dos al llit i, per exemple, posar pèl sobre pèl i el belluguet al mig.

Fins i tot, quan l’autor passa al terme d’Oliana, plasma que “frases com ‘Au, ara vés a cagar a l’hort’ o ‘Ja pots anar a cagar a l’hort’, aplicades, encara ara, a la persona que acaba de fer un bon àpat” (p. 95). Cal dir que el llibre fou publicat en el 2001.

Com veiem, lo eròtic està ben vist i, àdhuc, en vincle amb la terra: bé com a part de la música, bé en els refranys, bé en frases vinculades amb coses tan usuals com menjar. I, per descomptat, amb bones intencions, com aquella dita valenciana, ja recopilada per Joaquín Martí Gadea en l’obra “Encisam de totes herbes” en l’any 1891: “Et vull més que a un bon cagar” (p. 349).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] En el llibre, posa “A Sant Pere, tot s’esvere”.

Persones acollidores, que abracen el comunalisme i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes, és “Lo Rocafesa i l’Honorata”. Així, diu que, fa molts anys, en Peramola (una població de la comarca de l’Alt Urgell), “una parella de gegants, home i dona, van arribar a la gran cova de la Catedral, a un salt de la font de la Pastera, i s’hi van instal·lar” (p. 111) i, per tant, captem trets femenins, com ara, la cova, la font i, àdhuc, dels que podríem considerar pagans, per exemple, el fet que la cova estiga en la Seu.

Cal dir que molts llocs que, posteriorment, passaren a ser santuaris o ermites, havien tingut una funció de llocs sagrats i vinculats amb la natura i, sovint, amb els arbres, com ha comentat David Algarra Bascón, autor del llibre “El Comú català”, en més d’un escrit i en xarrades sobre l’arbre, o bé en què han tret el tema de les reunions, detalls en què es reflecteix el bon tractament cap a la terra, com si fos la mare que proporciona vida. Així ho podem veure en l’entrada “El comú català sota un arbre: una forma d’organització social arrelada a la terra” (http://elcomu.cat/2017/06/04/el-comu-catala-sota-un-arbre-una-forma-dorganitzacio-social-arrelada-a-la-terra), publicada el 4 de juny del 2017 en el seu blog “El comú català”, a què accedírem el 30 d’octubre del 2022.

Continuant amb la rondalla, veiem que tots dos foren ben acollits, “Primer de tot, perquè els nouvinguts eren gent d’ordre i bonhomiosa” (p. 111). Més avant, podem llegir que, establits en la Catedral, “tot seguit, s’afanyaren a conrear els feixars dels voltants (…). D’altra banda, el gegant també caçava al bosc i pescava al Segre (…), mentre que la geganta arreplegava llenya i bolets (…), a més de feinejar a la llar (…)” (p. 111) i, per tant, la dona no resta tot el dia en casa.

A banda, addueix que, “De tant en tant, però, la dona s’acostava fins a Peramola a cercar oli en una botiga (…) que regentava el comú de la vila per concessió del baró” (pp. 111-112). O siga, que la dona també feia lo que ara diem vida social.

Afegirem que és u dels poquíssims relats en què hem copsat que el comú fos el cap de la vila, de la població. A més, partint de la definició de “comú” en el DCVB, ens trobem que, en el Rosselló i en el Conflent, fa referència a la “Casa consistorial” (quarta definició) i que, en la tercera, la qual s’ajusta molt al relat, significa “Terreny pertanyent a tots els veïns d’una població” i que, per consegüent, era comunal.

En eixe sentit, quan Josep Espunyes escriu sobre Cassovall (p. 85), una part del terme de Montferrer i Castellbò, comenta que podria tenir relació amb el “monestir benedictí de Santa Cecília d’Elins, edificat al fondal del riu de Pallerols i a quatre passes de Cassovall” i, igualment, amb “la contribució de la gent de Cassovall a la construcció de l’obra, pel que fa a la pedra -tria, transport, escairament…-, o del mòbil, per nosaltres, més versemblant, d’haver-se-la endut, després de suprimir-lo, per a obrar el poble” (p. 85).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones generoses, que pensen en els altres i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla plasmada en el llibre “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes, i en què, des de molt prompte, copsem el matriarcalisme, és “Les tres veritats del món”. Així, veiem que “Tota la comarca ho sabia, que el vell barquer que passava la barca de Tragó era un d’aquells avars que no tenen ni cor ni ventre: per un cèntim, s’hauria venut la família al diable. I també ho sabia el rector de Pallerols de Rialb, (…) que, en un estira-i-arronsa d’estona, intentava ficar-se’l a la butxaca perquè el passés a l’altra banda de Segre de franc” (p. 70). Per tant, ja apareix una actitud patriarcal que no encaixa amb la matriarcalista: la del barquer, qui pot evocar-nos l’or, el sol, els diners i, de rebot, una altra mena de misticisme.

Tot seguit, el mossén li trau que hi ha tres veritats i el barquer opta pel pragmatisme i, per això, el capellà “No el podia fer tòrcer (…). Però va ser llavors, quan ja començava a donar per fet que no se’n sortiria, que el sant se li va girar de cara. El barquer s’havia anat apartant de vora seu, buscant l’ombra (…), i se li va escapar de dir fluixet, com si parlés tot sol i no el sentís ningú:

-És clar que si, d’aquestes tres veritats, se’n pogués treure algun profit de bon tocar…

Era (…) un matís que el mossèn va copsar al vol” (p. 71). Aleshores, el rector va pensar “El tinc al pot!” (p. 71) i, al moment, el padrí “l’agafava amicalment pel braç i se l’enduia cap a l’embarcador” (p. 71).

Tot seguit, llegim unes paraules que tenen el seu to simbòlic, amb què es reflecteix que el desenvolupament anava a favor del capellà: “La barca, dòcil al govern del rem, va solcar el riu en un no res. I així que foren a l’altra banda, el vell barquer no es va distreure:

-Tracte és tracte, oi, mossèn? I jo, el meu ja l’he complert!” (p. 71).

Un poc després, el mossén li diu la primera de les tres veritats i inicia tres punts en què veiem que les cultures matriarcalistes no abracen els extremismes i sí, com ara, estar oberts als altres (però no per a fer-los miques, ni amb la fel amarga), actuar amb bonesa i en pro de lo maternal i de la terra:

“-Escolteu la primera d’aquestes tres grans veritats, padrí: si, d’avui en endavant, no parés mai de ploure, mai no hauríeu vist al món tanta saó” (p. 71) i, per tant, la terra no li seria fèrtil i no en podria traure suc. Els llauradors prou entenen d’aquest tema: una bona pluja és la que permet fer saó.

El barquer pensa que “no tenia res de veritat secreta, ni d’efecte social que li pogués reportar cap benefici (…). Mentrestant, l’altre va prosseguir:

-I vet aquí la segona: si, d’avui en endavant, no caigués mai més cap gota, mai no hauríeu vist al món tanta secada” (p. 71).

Per consegüent, també calia que plogués (l’aigua està vinculada amb lo matriarcal), no sols que fes sol (relacionat amb lo patriarcal) …, per a que la terra no restàs erma. En aquest sentit, el rector va en línia amb el matriarcalisme i amb l’arquetip del rei: podrà haver-hi una millor vida i, àdhuc, una prosperitat més estable, en lloc de males èpoques més perllongades (en aquest cas, a causa d’una sequera).

I, al capdavall, el capellà “va sentenciar:

-La tercera d’aquestes tres grans veritats, padrí, acaba d’arrodonir les altres dues: si, d’avui en endavant, tothom us ho fes com jo, ja us podríeu fotre la barca en aquell lloc íntim que tots dos sabem i no cal pas que especifiqui.

Quan el vell barquer va tenir esma per ajupir-se i prendre el primer còdol que li va caure a les mans, el rector (…) ja cuidava ser a mitja horta” (p. 72).

Per consegüent, igualment, el capellà plasma lo eròtic, que va molt adjunt amb el matriarcalisme, com també que qualsevol persona, si vol anar avant a llarg termini i tot, cal que ho faça de bon cor, amb empatia i no pensant només en u mateix, sinó receptiva. I, de pas, copsem que el mossén no abraça el formalisme, ni una actitud que promou la rectitud, sinó amb un toc de creativitat, això sí, que no impulsa l’elitisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona marca la pauta, amb molta espenta i molt oberta

General, , , , ,

Rondalles i llegendes en l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes.

Una altra obra en què hi ha informació interessant i en què es reflecteix el matriarcalisme és “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes i editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2001. Quant al tema dels hortolans, Josep Espunyes comenta que l’antic regadiu d’Alàs era “Terra fecunda i, alhora, ben conreada, mostrava tota una gamma d’hortalisses i de fruiters, sobretot, pomers, que feien goig de veure i convidaven a encantar-s’hi” (p. 20). I, per consegüent, plasma que els llauradors associaven la terra com si fos la mare a qui calgués tractar bé, entre altres coses, perquè ella proporcionava la vida i l’afavoria.

Més avant, en la llegenda “El gat parlaire”, veiem que, “En una casa del llogarret de la Valldan (…), la mestressa fila llana (…). La feina amb què s’entreté li agrada, en coneix l’art” (p. 27), detall que va en línia amb la relació de simpatia amb la terra.

A més, copsem que l’home diu a la dona que s’adorma i, al moment, el marit li comenta que, si l’endemà, dissabte, torna el gat, “M’hi trobarà, a mi, filant a la cuina, amb les teves faldilles, les teves mitges…, i alguna cosa més” (p. 29) detalls que empiulen amb el matriarcalisme: l’home acull la part de la dona (filant, faldilles, mitges…). Per això, l’endemà “hi ha un filador en comptes d’una filadora, en Joan (…) [,] amb roba de dona, que ningú no el pot prendre per un mascle (…), sota el vistiplau experimentat de la Marieta” (p. 29)…, és a dir, que la dona té la darrera paraula. 

Igualment, captem que el gat, quan parla amb Joan, li diu “Tens ulls per veure-ho i orelles per escoltar-me” (p. 29) i, per tant, apareixen dos trets que es combinen: la vista (associada amb lo masculí) i l’oïda (la qual, com el tacte, ho fa amb lo femení), encara que, en les cultures matriarcalistes, es prima lo auditiu i el tacte.

A més, més avant, copsem que en Joan respon el gat per mitjà “d’una invocació de conjur que li havia ensenyat la padrina, de petit” (p. 30) i, així, la dona com a transmissora de la cultura i com a educadora (en aquest cas, l’àvia). En línia amb això, quan Josep Espunyes escriu sobre el municipi de Cabó, comenta que, “Anys ha, (…) el cor d’Ares encara batia amb força i transmetia impuls de vida, les vetllades que s’hi feia, sobretot, les nits d’hivern, eren molt concorregudes” (p. 41) i, en la pàgina 50, en relació amb una llegenda, l’autor escriu una nota que inclou “Aquesta versió és quasi idèntica a la que recull Sebastià Farnés, l’any 1892, ‘de llabis d’una dona filla de Peramola’” i, per consegüent, les paraules del text del relat del gat parlaire i, a banda, la realitat, plasmen el matriarcalisme.

Continuant amb la rondalla del gat, afegirem que l’home torna a casa i la dona capta que el marit ha escalivat el gat i, des d’aleshores, el gat ja no passarà per aquella casa (pp. 30 i 31).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones molt generoses, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma molt el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà dels temes de la generositat, de l’hospitalitat i de l’acollida, és “El Sant Crist de l’Hospital”. Així, veiem un pobre que “ja havia provat de demanar caritat a d’altres portes i no li hi havien fet enlloc. A l’hospital, el van deixar entrar i li varen donar tot el menjar que necessitava. Li feren caritat sense demanar-li ni qui era, ni d’on venia, ni cap on anava. També li varen donar un llit per poder passar la nit” (p. 101). Aquests detalls encaixen amb la tendència a l’acollida i, per tant, de pas, a l’obertura als altres i a la realitat, en línia amb les cultures matriarcalistes.

De nou, es plasma quan, tot seguit, llegim que “L’endemà, al matí, (…). En lloc d’ell, hi havia, estirat al llit, un santcrist. (…) Van portar aquella imatge del Sant Crist a l’església, (…) perquè resulta que no n’hi tenien cap (semblava fet a posta). Al cap de pocs dies, ja era una imatge molt estimada per tota la ciutat” (p. 101). Cal dir que, en les cultures matriarcalistes, no prima la devoció i que la visió de la religió és molt oberta. Afegiré que la primera vegada que escriguí aquestes línies, em recordà passatges del llibre “El Comú català”, de David Algarra Bascón, quan parla del paganisme entre una part molt important de la població, sobretot, de la rural i no mística, motiu pel qual podien no tenir cap Crist.

A banda, un poc després, captem el tema de “traure el sant”: “Quan, a Vic, feia falta pluja, perquè hi havia secada, es feien moltes pregàries i rogatives i sempre solia ploure. Però, una vegada, amb tot i això, no va ploure i van treure el Sant Crist de l’Hospital en processó cap a la Catedral. Quan tornava de la Catedral a l’Hospital, plovia molt” (p. 101). Per consegüent, el pas d’un espai més privat, religiós i que, àdhuc, podríem relacionar amb el cristianisme institucionalitzat (la Seu, en una ciutat), a un lloc públic i social (l’hospital), ha generat la pluja.

Una altra llegenda del llibre de la Plana de Vic i en què es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant la seua preferència per la terra i per la realitat, és “Sant Francesc s’hi moria”, també recopilada per Xavier Roviró i Alemany. Així, veiem que, durant una visita que feu Sant Francesc d’Assís a Vic, “passà pel seu costat el pagès de la masia d’allí a prop, que li portava aigua del pou per beure” (p. 105). Per consegüent, no solament apareix la figura del pagès, sinó la del pou, que té molt a veure amb la dona com també ho fa l’aigua i la terra. A més, el relat addueix que “Aquesta aigua li anà molt bé i semblava que li donava vida. Al cap d’uns quants dies, es recuperà i el mateix sant va posar el nom de Poudevida a la casa del pagès, pel prodigi que l’aigua del pou havia realitzat” (p. 105).

Per això, podem dir, sense embuts, que la rondalla plasma que la dona (l’aigua) salva l’home, que el pou proporciona vida i que, a banda, ho fa així com la mare a un fill mitjançant el naixement. I, més encara: el sant tria relacionar la casa del pagès i, així, simbòlicament, la terra, amb un “Poudevida”. O siga, que lo terrenal atorga existència a les persones i, de rebot, permet que puguen fer vida, fer camí i toquen els peus en terra: l’aigua ix del subterrani cap a la gent. No debades, tant la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista) i la cultura catalana consideren (i, en eixa línia, escrigué el valencià Joaquín Martí Gadea en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, publicada en 1908), que les persones són terra, mentres viuen, són terra que camina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.