Una altra llegenda que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La pell de bou de Térmens”. Així, “la gent de Térmens van haver de fugir davant l’embat de les tropes forasteres que envaïen la nostra terra (…).

Això no obstant, abans de marxar (…), van decidir enterrar en un lloc secret les seves pertinences més valuoses, (…) posant-les totes dintre d’una pell de bou, ben embolicades, perquè la humitat de la terra no les fes malbé i amb l’esperança de poder retornar un dia i recuperar-les” (p. 587). Per consegüent, primerament, estimen la terra i la senten com una mare: no sols soterren les pertinences (i, de pas, ho fan en la terra, associada a la dona, a la mare), sinó dins d’una bossa de pell de bou. Recordem que el bou és un animal relacionat amb la dona i que, com podem llegir en l’entrada “Pell” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “la pell de brau era emprada en els ritus d’iniciació, com un símbol de la mort amb la qual el neòfit es cobreix per desprendre-se’n després expressant el nou naixement”. Un neòfit és qui passa a ser nou com a membre d’un grup, com a creient d’una religió, etc. En aquesta llegenda, el nou naixement seria com si haguessen introduït la llavor en l’interior de la dona (en aquest cas, les pertinences depositades en la mare) i amb la mateixa esperança que quan es fa la sembra en desembre.

Però, com que la invasió durà més de lo previst, “els habitants que un dia hagueren de fugir, ja no pogueren tornar, moriren lluny de la terra i el poble estimat” (p. 587). Fins i tot, des de lluny, estimaven la terra on havien nascut i d’on provenien. Això sí, “avisaren els seus fills que, si algun dia podien tornar, que busquessin l’esmentada ‘pell de bou’ que contenia totes les seves pertinences, moltes de les quals heretades familiarment” (p. 587). Per tant, els pares continuen la baula dels seus avantpassats i enllacen amb els fills. Igualment, de nou, la pell de bou (associada a lo femení) està ben considerada.

Tot seguit, captem que, “Quan els descendents van poder tornar, prou van buscar l’esmentada pell de bou a la baixada de l’Horta, lloc on els van dir que l’havien enterrat, però (…), encara avui, l’esmentat tresor dipositat dintre la pell, espera que algú la desenterri” (p. 587).

Finalment, podem dir que els descendents han continuat interessats per les seues arrels (com ja ho feien els seus avantpassats), que la pell restava en l’horta (això és, en vincle amb un tret femení, com és la terra junt amb l’aigua i els aliments, les plantes i els arbres que s’hi solen plantar) i que els habitants inicials de Térmens depositaren estima per la terra. Aquesta estimació la feren de manera que està ben considerada com també per part dels seus fills i, per això, en la llegenda, empiula amb les pertinences, com en altres relats en què el tresor continua soterrat. A banda, el fet que la dona estiga ben tractada i que no se la desensorre (ací, ho faria, mitjançant el patrimoni en la pell de bou), al meu coneixement, reflecteix que el matriarcalisme continua amb vida entre els catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.