Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Sinceritat, gratitud, amor franc i sexualitat matriarcal en la cultura catalana

General, , , , , ,

Un relat en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, en l’humor, és “El fill del rei de França”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, en esclatar la revolució francesa, això és, en 1789, un matrimoni de nobles gals, “En passar per Almenar, foren hostatjats per un matrimoni jove que encara no tenien fills i, en els pocs dies dedicats a descansar aquí, s’emmalaltí un nen que portaven amb ells. Amb el seu neguit per marxar lluny, acceptaren l’oferiment dels amos de la casa i els deixaren el noiet perquè el cuidessin” (p. 101).

Primerament, cal dir que la narració no indica si vivien en la Catalunya del Nord, és a dir, en la banda de la històrica Catalunya que, de 1659 ençà, forma part de França i que és catalanoparlant. Igualment, copsem que la bonesa de la família catalana es premia amb un fill, allà on, en moltes rondalles, ho faria amb el naixement d’un nen o més.

Igualment, com que hi havia bones relacions, “Sinceritat per gratitud confiaren el seu secret. Els pares de l’infant -gent de l’aristocràcia del país veí-, els l’havien confiat segurs que els revolucionaris el matarien si el trobaven” (p. 101). Per consegüent, veiem que s’agraeix el fer les coses amb el cor en la mà i la generositat, però que el narrador no aprova els moviments revolucionaris com l’esmentat (en el fons, són de signe patriarcal), sinó l’esperit creatiu (com és fer via cap a altres indrets) i la gratitud.

Per això, tot seguit, es posa que, “Per provar-ho, els deixaren els documents acreditatius i varen marxar” (p. 101), o siga, que els mostraren les cartes.

Ara bé, “Aquella bona gent estimà el noi i se’l quedaren com un fill més i, perquè mai no el molestessin, ni els el prenguessin, van cremar els papers i, en ser el primer ‘fill’, el feren hereu” (p. 101). El 4 d’abril del 2023, mentres feia la interpretació d’aquest relat, copsí que aquestes línies enllaçaven amb lo consuetudinari (fiar-se de la paraula, reflectit en les frases “Ser dona de paraula” i “Ser home de paraula”) i més tenint present que els esdeveniments tenen lloc en la Catalunya del segle XVIII (de signe matriarcal), i no amb lo administratiu. En eixe sentit, la Història ens mostra que, en les cultures matriarcals, recórrer a aquesta mena d’escrits (els documents de la narració) és molt baix, com bé han plasmat estudis sobre el comunalisme, com ara, de David Algarra.

Finalment, entrem en una part on apareix l’humor, el qual, a banda, ho fa en defensa del fill i dels pares adoptius: “Hom deia si era el delfí, el fill del rei de França, però els d’aquella casa sempre guardaren el secret, fins i tot, amb els altres fills que tingueren després” (p. 101). Ens trobem davant un altre detall matriarcalista: la importància de la paraula, de la sinceritat, de complir amb els acords (i més, entre dues parts que s’estimen). Així, podem llegir “A mi, fa anys em digueren de quina casa es tractava. Era de cal… (per guardar el secret, millor no dir res)” (p. 101).

En la narració vinent, “El senyor de Rosselló”, un home tenia una muller amb una bellesa incomparable, a qui, un dia, el trobador Guillem li va fer uns versos que, “escrits, els feia arribar a les mans de la seva enyorada senyora a través d’un ram de flors. Diuen que les tendres paraules del trobador feren néixer en el cor de la senyora un corrent de simpatia vers ell” (p. 101). Copsem, per tant, que la suavitat es valora positivament. Sobre aquestes línies, també comentarem que la cultura catalana ha tingut certa inclinació, per exemple, pel jardí, per l’horta, per la poesia i per la mar, però no pel xantatge, ni per la guerra, ni per les pressions cap a qui no era de la mateixa corda.

Igualment, veiem el bon cor (un tret matriarcal) de l’home: “El trobador va entendre la situació i, amb les seves belles paraules i un amor sincer sortit del fons del cor, va dedicar les més ardents trobes a la bella senyora” (p. 101).

Però el marit, com que tenia gelosia cap al trobador, el mor amb una espasa i, després, veiem que “Els familiars del trobador Guillem (…) li feren una tomba monumental” (p. 102), detall que podríem empiular amb les preferències en el matriarcalisme català: resulta significativa que la tomba siga molt gran i com una mena d’agraïment.

També és molt interessant (i convé plasmar que té molt a veure amb lo matriarcal vinculat amb la tradició catalana) el final d’aquest relat, tal com figura en una segona versió: “el senyor va fer llançar el trobador ben lligat a la séquia cabalosa que passava per aquí i que, assabentada del fet la senyora, també s’hi tirà i, així, en la mort, es va trobar amb el seu estimat i llurs cossos es van unir per sempre més” (p. 102). A banda del tret de l’aigua (relacionat amb lo femení), les paraules s’ajusten molt (per semblança) a unes que posa Bartomeu Mestre i Sureda en el seu escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), quan indica que “Ells [= Els castellans] prediquen allò de la maté porque era mía. Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però no a matar!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en pro de la terra, amb estratègies, de bon cor i molt creatives

General, , , , , , ,

Un relat en què copsem molt el matriarcalisme, per exemple, en relació amb el fet que la dona porta la iniciativa, que desenvolupa la creativitat, que fa de cap de colla i que és estimada pel Poble català, és “El castell i els moros”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Cal dir que aquesta narració és molt semblant a “La morisca”, plasmada per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Rondalles del Pallars”.

Se’ns comenta que, en Gimenells, un poble creat en 1944, hi havia un castell on vivia “una jove i bella senyora que, en saber que les tropes mores avançaven vers el seu castell, va sortir a rebre-les amb les seves millors robes. La mestressa havia estat avisada a temps (…) i havia preparat un pla de salvament, ajudada per la seva gent d’armes que, en seguiment del pla, les havien dissimulat i, ara, en la recepció, semblaven servents” (p. 97). Així, podem veure 1) que la dona era la senyora del territori i, per tant, del castell, 2) que, com a estratega, pretenia actuar de manera que els contraris, confiats, afluixassen, 3) que comptava amb assessors diligents i encertats, 4) que organitza i, com aquell qui diu, prepara una acció (com és típic en ambients militars o, sense necessitat de passar-hi, a nivell familiar, d’un grup o individual) de cara al futur, ací, immediat, i 5) és una persona que compta amb la confiança dels súbdits, els quals també trauen molt la vena creativa. Adduirem que l’esperit creativitat es desenvolupa molt en les cultures matriarcals: no es fan intocables les normatives polítiques, ni, com ara, les morals religioses.

En línia amb la tàctica de la jove, la qual desorienta el capità moro i els soldats, “els convidà a entrar al castell i els demanà que, abans de fer-se’l seu, li fessin l’honor d’acompanyar-la en el dinar que els havia preparat.

Els moros, que no estaven pas acostumats a ser rebuts així, prou que ho van acceptar” (p. 97). En aquest passatge, també es reflecteix el tarannà obert de Catalunya, fins i tot, amb els qui no són de la seua cultura i que procedeixen d’altres terres. Igualment, copsem que ella és qui va davant i, com em deia, cap al 2016, la germana de ma mare, “Qui va davant, guanya la joia” (ací, els catalans). 

Tot seguit, “El seu capità va pensar, conqueridor d’amors com era, que havia estat ell, amb la seua figura, qui havia embadalit la jove senyora i va respondre afirmativament al convit” (p. 97). Per consegüent, es reflecteix una característica del matriarcalisme: els peus tocant en terra (compatible a afavorir les relacions creatives), fet que exclou el fer ostentació.

En eixe sentit, el moro, ja avançat el jorn, oferí a la jove “la possibilitat d’emportar-se del castell tots els mobles que volgués, que ell, generós com era, li deixava treure, encara que seria bo que ella ho agraís d’alguna manera” (p. 98). Aquest apartat pot evocar-nos la rondalla del vestit de l’emperador, en què un monarca vol ser el focus de la seua riquesa i, sovint, canvia de roba de luxe.

Per això, el narrador afig unes frases molt significatives: “Però fou, en aquest moment, quan va sorgir a flor de llavi la valentia que la dona catalana ha tingut sempre arrelada en el cor, i li contesta” (p. 98): “Sou al meu castell i jo en sóc la senyora, la que dono les ordres. (…) Us podem matar a tots, només em cal donar l’ordre” (p. 98).

Nogensmenys, veiem el bon cor de la dona, com en molts comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920: “Marxeu, aneu ben lluny d’ací, que no vull que la meva gent faci carnisseria. Vinga, fora!, i no torneu mai més per aquesta terra i a aquest castell, que no volem saber res de vosaltres, que voleu arrabassar-nos la llibertat” (p. 98), paraules amb què, de nou, es plasma l’estima per la terra i per la llibertat dels catalans i que no abracen lo que tracte de fer miques la seua cultura matriarcal.

“El capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove dama, senyora del castell de Gimenells, que, a pesar de la seva joventut, demostrà l’energia i la noblesa de la dona d’aquestes terres” (p. 98): força i noblesa en una dona que, finalment, podem llegir que “entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell” (p. 98). O siga, no sols del poble, sinó, ací, igualment, en línia amb el tret matriarcal de la dona que salva: en alguns relats, com a subministradora…, àdhuc, com a símbol de la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les dones i la terra, ben tractades i ben considerades´.

General, , , , , , ,

Afegirem que, en el relat “En Malacara i la pell de bou”, també recopilat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, es plasma un passatge amb trets matriarcals. Una nit, un home de bon cor se’n va a un poble a dir que un representant d’un senyor faria regirar totes les cases i prendre’n tot el que tingués aquella gent i que fos valuós. “Un cop assabentats del fet, decidiren, aquella mateixa nit, posar tot el que, de valuós, poguessin tenir, dintre d’una pell de bou que tenien i anar-ho a colgar a un lloc on no pogués trobar-ho mai el malcarat encarregat.

I així ho feren aquella mateixa nit” (pp. 94-95). Per tant, no sols copsem que la reunió es fa de nit (detall vinculat amb la dona i amb lo matriarcal), sinó que els habitants del poble confien en la terra, ja que hi depositen la seua confiança, fins i tot, com a protectora, així com ho fan, com ara, els llauradors i, tradicionalment, el Poble català. Cal dir que, com escriu Mari Carmen Basterretxea (en consonància amb Angie Simonis i amb el llibre “El matriarcalismo vasco”) en l’obra “Europa indígena matrilineal”, publicada per Cauat Editorial en el 2022, “Quant a la banya, cal afegir que el bou i la vaca són animals sagrats en les societats matriarcals. El bou és símbol de fertilitat i generador de vida; i la vaca simbolitza la vida, la terra i és font d’aliment” (p. 40).

En la narració que ve a continuació, “El senyor d’Ivorra”, en la mateixa obra, es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà del símbol de la germanor. Així, un dia, el senyor d’Ivorra i el de Corbins, com que les enganxades i les picabaralles que tenien entre ells, els feien empobrir, “van decidir fer les paus, d’una manera (…) significativa. En signe de concòrdia -com era costum entre els cavallers-, establiren canviar-se les dones. És a dir, la dona del senyor d’Ivorra va anar a viure set dies (un per any que havien tingut hostilitats), amb el senyor de Corbins, i la dona d’aquest va anar al castell d’Ivorra” (p. 95).

Tot seguit, veiem reflectit un detall en línia amb l’arquetip del rei: la prosperitat (simbolitzada en la fertilitat i en el naixement de fills) quan hi ha bones relacions polítiques o, almenys, entre els caps (els reis) i els súbdits (els habitants del regne): “al cap de nou mesos, una i altra van tenir un fill, amb el goig dels respectius marits, ja que cap dels dos matrimonis no en tenia, encara que prou que ho desitjaven. La filla del senyor d’Ivorra era un clar espill de la fesomia del senyor de Corbins, i el fill de la muller d’aquest cavaller era pastat amb el senyor d’Ivorra” (p. 95). En altres paraules, ambdues parts tenien molts punts en comú.

Àdhuc, “Les dues famílies es van reunir i van decidir de prendre les dues el mateix nom, així com també adoptar el mateix escut” (pp. 95-96).

I, finalment, com que havien de posar un nom i els sabia greu haver-ne de renunciar, cada u, al seu, tiraren uns daus a l’aire i, malgrat el resultat, continuà havent-hi avinença entre ambdues bandes. Per això, podem llegir que, “a pesar de les diferents coses que van sorgir, mai més no van tornar a separar-se, ni a tenir picabaralles” (p. 96).

En el relat immediat, “El peix”, recollit per Joan Bellmunt i Figueras en el seu llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, captem característiques en línia amb el matriarcalisme, com ara, l’estima per la terra. Al principi, veiem que, en Montfalcó, la gent lluitava “per a defensar el seu poble” (p. 96).

Més avant, copsem que, des de fora, els temptaven a rendir-se: “van llençar a l’interior, per sobre de les muralles, un missatge incitant-los a rendir-se, que anava lligat a… una barra de pa!” (p. 96).

Ara bé, des de dins, els de Montfalcó, “rebutjaven la rendició tot tirant fora un altre missatge lligat… a un peix fresc!” (p. 96). Adduirem que, el 1r d’abril del 2023, mentres preparàvem comentar aquesta narració, captàrem una possible relació simbòlica entre el pa, lo calent i el sol,… amb Castella i amb els castellans. Recordem que Castella és un territori amb molta superfície amb camps de forment, des de fa segles. I, quant al peix, en trobàrem un lligam amb Catalunya, la mar i el Consolat de Mar i, òbviament, amb la dona i amb lo fosc (com l’aigua, associada al color blau, la qual ho és més que el pa, sovint, pintat de color groc o daurat).

Igualment, veiem que, “posteriorment, s’esbrinà que hi havia una mina que anava de les Olugues a Montfalcó, per la qual entraven els aliments cada dia.

Conten els vells que deia la llegenda que la mina tenia unes dimensions tan grans, que s’hi podia passar muntant a cavall” (p. 97). Afegirem que aquests dos passatges els podríem relacionar 1) amb la figura de la dona que, per mitjà del cordó, subministra el nadó abans del naixement, 2) per descomptat, amb la dona, amb la terra com a font de futur i de pervivència (l’escena es desenvolupa en un subterrani, però des d’on passa lo material cap a fora) i 3) amb una societat en què la dona està molt apreciada (de grans dimensions).

Finalment, direm que aquest relat fou narrat per dues dones i per un home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Hòmens de bon cor, en pro de les dones i molt oberts

General, , , ,

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, per mitjà de l’estima a la terra, és “Sant Miquel de la Tosca”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, al principi del relat, podem llegir “Totes les terres catalanes anaven quedant arreu netes de la presència dels sarraïns, la reconquesta (…) anà tirant endavant. A poc a poc, les nostres terres tornaven a recuperar la sobirania d’aquells a qui pertanyien, els catalans” (p. 91). Cal dir que, al llarg de la lectura d’aquest llibre, copsàrem que podria haver-hi una representació simbòlica dels castellans mitjançant els sarraïns. De totes maneres, estimar la terra, en aquesta narració, i la dona, en unes altres, són trets relacionats amb el matriarcalisme com també ho fa la bona consideració cap a la Mare Terra.

Més avant, veiem que hi ha hagut dones que, a més d’ocupar càrrecs de poder, han estat ben apreciades per part del Poble català, com ara, quan llegim que, entre la Pobla de Cérvoles i Vilosell (dues poblacions de la comarca de les Garrigues), “hi havia espai i aigua, rebent, una de les fonts que brollava, el nom de ‘font de la reina’, en record de l’estança de tan digna personalitat pels nostres paratges” (p. 92). A més, així, apareixen detalls relacionats amb la dona: l’aigua i una font. 

Cal dir que, en un passatge posterior, es comenta que, en el segle XII, la devoció a Sant Miquel, en terres catalanes, “anava paral·lela amb la de sant Jordi, que, ja 80 anys abans, la trobem remarcada en les nostres terres” (p. 92). Adduirem que són dos sants patriarcals i, igualment, que la festivitat a Sant Jordi començà a celebrar-se a mitjan segle XV i que les Corts catalanes l’adopten com a patró en 1456.

En el relat que llegim a continuació, “Llegenda del lledoner”, copsem que un pare (ací, símbol de l’autoritat) es posa de part de la filla. Un sabater molt agarrat, “Per veí, tenia un pobre pagès que es dedicava al cultiu del petit hortet (…). A més a més, aquest tenia una formosa filla en edat de contreure matrimoni” (p. 93) i el sabater ja li havia posat l’ull al damunt “i havia demanat al pare la seva mà, però aquest s’hi negà perquè la jove estimava un xicot valuós per la seva bondat” (p. 93).

Com que el sabater veu que el pare no li ho aprova, opta per plantar “un arbre de creixement ràpid per tal de fer ombra a l’hort i que no hi creixés res. Així ho va fer” (p. 94). En acabant, el pagès dona part al senyor del castell, qui, de la mateixa manera que el pare, fa costat a la jove. Així, el senyor diu: “Si unes mans tan bones per fer sabates, poden fer coses tan dolentes (…), cal que aquestes mans rebin un càstig per no haver sabut respectar un germà’” (p. 94). I fa que li les tallen i que les pengen en l’arbre.

“D’aquesta manera, al llarg del temps, l’arbre ha anat creixent i creixent fins a arribar a ser un símbol de perpetuïtat” (p. 94). Adduirem que l’arbre ha estat associat al matriarcalisme i, a més, al comunalisme. De fet, moltes reunions es celebraven sota un arbre o ben a prop.

Finalment, direm que, en aquestes darreres línies, es plasma la predilecció per la bonesa i per la germanor i, simbòlicament (per mitjà de l’arbre), se’ns indica que perviuen.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones acollidores, de bon cor, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “El pinar del Met”, recopilat en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”. Un dia, un bandoler que nomia en Met, s’arribà fins a un petit poble, per tal de fer-se amb una jove, garrida i simpàtica , “d’un cor generós i bondadós” (p. 88). Un poc després, llegim que, un dia, un vagabund passa pel poble i ella “reptà la quitxalla i convidà el vagabund” (p. 88) a passar a la seua caseta.

El vagabund, que era un jove, no sols li ho agraeix, sinó que s’interessà per ella com a pastoreta. A banda, l’endemà, a punta de dia, diu a la noia que, per damunt de la bellesa que tenia ella, li destacava la seua bonhomia (p. 89). En anar-se’n el xicot, tant la jove com els seus pares en guardaren un bon record.

Més avant, llegim que, un dia, mentres que la jove (que era molt devota) pregava Nostra Senyora per a que ella tornàs a veure el jove vagabund (ja que la noia havia trobat que era molt devot i bona persona), el Met i els bandolers que l’acompanyaven la prenen: el Met volia casar-se amb la noia.

Igualment, veiem que el bandoler la visitava tot sovint i que li deia “que tenia molt d’or i que, si es volia casar amb ell, seria molt rica” (p. 89).

Però la xica, com que “el seu pensament era amb el bon i afable vagabund” (p. 89), li respon:

“-No estic sola, car tinc la Verge que em fa companyia i no em deixa” (p. 89). Com copsem, l’or (un metall associat a lo masculí) està vinculat amb l’home, com en altres narracions.

Igualment, captem que “Mentre ella així plorava, el seu prec era escoltat i, per un altre costat, arribava al petit poble una important comitiva de gent a cavall, encapçalada per un jove molt ben vestit” (p. 89), qui era el vagabund, el qual era el fill del rei.

A més, el vagabund, en aplegar al palau, havia comentat a son pare (el rei), “que volia tornar al petit poble, casar-se amb la noia i retornar a palau amb els pares d’ella, car eren plens de bondat.

El rei hi accedí” (p. 90). D’aquesta manera, es plasma que el monarca aprovava que el seu fill fos un home de bon cor, tret que podem empiular amb les cultures matriarcals.

El noi arriba a la casa on vivia la jove, el rep la mare, plorant, i, tot seguit, passem a un passatge en què el fill del rei i els qui l’acompanyaven es troben amb el Met (el bandoler) i els seus (p. 90).

Llavors, durant la comtessa, en què el jove dominava i en què la noia invocava la Mare de Déu, sentiren una veu dolça “baixada del cel, que deia:
-Met, per què ets així?

Davant aquesta veu, en Met caigué de genolls, es lliurà, ell i els seus homes, i la noia no sofrí cap mal” (p. 90). Per consegüent, la dona salva l’home: per una banda, Nostra Senyora ho fa al fill del rei, als qui li feien costat i a la noia i, igualment, ha sigut possible per mitjà de la jove. Per tant, es reflecteix el matriarcalisme.

Passaren els anys i en Met va complir el seu castic amb la justícia. A més, “La noia es casà amb el fill del rei, els seus pares anaren a viure amb ella, donant gràcies constants a la Verge, sense haver perdut ni un moment la seva devoció” (p. 91).

Finalment, la xica “Va intercedir per en Met i els seus homes, fent que aviat poguessin recobrar la llibertat i el seu compte amb la justícia restés saldat” (p. 91). Afegirem que, mentres que la noia i el fill del rei “vivien a palau” (p. 91), el bandoler en Met “retornava a aquests paratges de Tarrés, per a fer vida eremítica” (p. 91), tret amb què copsem que, en el matriarcalisme, es recompensa la bonhomia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, la terra i l’educació matriarcal

General, , , ,

Un relat en què es plasma molt el matriarcalisme, sobretot, simbòlicament, és “El castell impossible”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, amb molts punts en comú amb altres narracions. Així, en un moment en què els cristians catalans tractaven de fer-se amb un castell en mans dels musulmans, els sarraïns opten “perforant sota terra un túnel que anava fins als ‘castellassos’” (p. 83), una muntanyeta hui en dia desapareguda. És a dir, que recorren a la terra com a font de vida i de subministrament, així com, per exemple, els conills ho fan a un cau i, en moltes rondalles, ho fa la cova (vinculada amb l’úter de la mare).

Això enllaça amb unes paraules que llegim més avant: “El que els exèrcits cristians no sabien era que, a les nits, pel túnel que havien fet, els sarraïns anaven sortint en petits grups, al lloc denominat ‘castellassos’, a la rereguarda dels que feien el setge, i anaven a proveir-se d’aigua i de queviures, sense que, fins aleshores, els manqués de res” (p. 84). O siga, que la dona (ací, en línia amb la idea de mare que dona de mamar i que aplana que el nen cresca mentres que és dins del seu cos), a banda, ho fa de nit, detall que té a veure amb lo matriarcal: nit, foscor, femení, rereguarda…

A més, a mitjan narració, copsem que, àdhuc, els cristians també s’acosten… de nit, cap als musulmans: “Aquella mateixa nit, el comte preparà l’estratègia d’entrar. Comprengué que la solució era entrar pel túnel” (p. 85) que els portava a la dona (ací, plasmada en el castell, en lloc de fer-ho, com ara, en una cova). I si, igualment, els sarraïns simbolitzassen les dones i, quant als cristians, els hòmens, ens trobaríem que, en unes mateixes terres (les catalanes), ambdós grups tenen punts en comú: lo matriarcalista.

Finalment, l’accés al castell esdevé amb torxes…,“en silenci, tots pel túnel” (p. 85). Per tant, es pot veure que els catalans prioritzen lo femení.

En la narració que ve tot seguit, “El gall canta a mitjanit”, recopilada en la mateixa obra per Joan Bellmunt i Figueras, captem trets que enllacen amb el matriarcalisme, per exemple, la terra. Així, podem llegir que “nosaltres no som pas una terra, ni uns homes que els agradi d’ésser dominats per forces invasores” (p. 86), en aquest cas, els musulmans.

Ben avançat el relat, copsem que un comte donà órdens que la tropa es posàs en marxa i, “aquella mateixa nit, assoliria el seu propòsit: retornar Sunyer als dominis catalans i que deixaria d’ésser musulmà el poble, per tornar a ser cristià” (p. 87). Per consegüent, la nit i la foscor també plasmen lo matriarcal en la cosmovisió de la cultura catalana. De fet, al final, podem llegir “aquesta llegenda, a nosaltres, ens l’han contada de petits; per això, avui te la contem a tu, per tal que mai no es perdi” (p. 88), paraules amb què es reflecteix u dels objectius de l’educació matriarcal: que la cultura popular passe de generació en generació, motiu pel qual, fins i tot, el narrador (en aquest cas, huit persones de Sunyer), ho comenta.

Podríem dir que, encara que els personatges són masculins, lo que ha fet possible que s’assolesquen els propòsits, ha sigut una actitud matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que recompensen les accions de bon cor en pro de la comunitat

General, , , , ,

Una rondalla en què captem molts trets matriarcals i que figura en l’obra “500 llegendes i històries de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El noi que va anar a fer fortuna”. En una casa, passaven per un mal moment i el fill més jove, Valentí, valent, “va decidir dir-li, al seu pare, que el deixés anar a fer fortuna.

La mare, prou va plorar, però el pare, que veia que mai no sortirien de pobres, va dir-li:

-Pots anar-hi, fill meu, i que Déu t’acompanyi” (p. 79). Comencem copsant un tema vinculat amb la maternitat: el fet que, com ara, un fill, forçat, se n’haja d’anar a la guerra (no propi de cultures matriarcals) o, en aquest cas, lluny.

Cal tenir present que, com, més d’una vegada, m’ha comentat una cosina de mon pare (nascuda a mitjan dels anys trenta del segle XX), les dones han tingut nou mesos més de relació amb el fill i encara se’n recorden i, per això, se’ls estimen.

Amb el consentiment dels pares, el jove fa via i, “Quan ja feia estona que caminava per camins, trobà una velleta asseguda a la vora del camí.

-Que em faries una caritat, noi? (…).

-Teniu, podeu menjar el que vulgueu -féu en Valentí, traient-se el pa de la butxaca.

La velleta es menjà un pa i, l’altre tornà (…).

-On vas, noi? -féu la velleta.

-Vaig a fer fortuna, perquè, a casa, som molt pobres i (…) vaig a veure si puc fer fortuna per a treure de la pobresa els meus pares” (p. 79). Cal dir que, a l’inici de la rondalla, no s’explicita que el fill tingués intenció de traure’n els pares i sí, en canvi, que volia fer-ne. Per tant, podríem demanar-nos si la trobada de Valentí amb una dona i anciana, li ha fet pensar en els altres i, a ella, obrir-se a fer-li d’educadora de cara al futur (i en sentit comunitari). Al nostre coneixement, sí:

“-Mira, com que t’has portat molt bé amb mi, et diré on pots anar, encara que és molt lluny, però, com que ets valent, te’n sortiràs.

-I allí, hi ha riqueses? -féu el noi.

-No: allí hi ha una princesa cristiana encantada per una bruixa musulmana. Per això, està molt ben guardat el castell” (p. 79). Afegirem que, posteriorment, la jove li dirà unes paraules semblants amb què reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, es premia a llarg termini i no com a manera de condicionar o d’impulsar el pas a pas i l’objectiu. Igualment, amb l’actitud encoratjadora de l’anciana, enllacem amb l’educació matriarcal: la riquesa no és lo prioritari i sí que s’admet. Per això, la dona li addueix que, qui desencantarà la jove, “serà ric de veritat, farà una gran fortuna” (p. 79).

A banda, la velleta li diu que no entre per la porta de davant (on veuria dos lleons, que podríem demanar-nos si tenen a veure amb els dos de les Corts espanyoles… en terres castellanes, els quals tenen els peus damunt d’una bola que, més d’u, en Facebook, ha relacionat amb imposar al món…, com trobàrem en març del 2023, en vincle amb una fotografia en què apareixien els lleons esmentats):“tu dónes el tomb i entres pel darrere” (p. 79).

Aquest detall de l’entrada per darrere ens portà a evocar la foscor, l’espasa rovellada i, per exemple, la vellesa, en lloc, com ara, de posar per davant eixir per la porta grossa.

Més avant, llegim que el noi “anà fent camí per on li havia indicat la bona dona, arribant fins al castell moro” (p. 80).

A continuació, el xicot venç uns bel·ligerants i accedeix on és la princesa encantada. Llavors, ella li diu “no badis (…). Si te’n surts, jo esdevindré desencantada i tu faràs una gran fortuna” (p. 80).

En guanyar un gegant, i trobar-se, de nou, amb la princesa, ella li comenta “Gràcies, Valentí; estic a punt de quedar desencantada, no defalleixis” (p. 80) i li addueix “Ànim, que, si guanyes, sortiràs victoriós del castell.

-I tu?

-Jo aniré amb tu, que seràs el meu salvador. Però ull, car et falta una gran lluita. La bruixa que em va encantar i l’amo del castell van preparar tres lleons, aquí dins, per atacar qui entrés, (…) poden venir d’un moment a l’altre” (p. 81). Malgrat que, en aquest passatge, copsem la patriarcalització de la dona (amb la figura de la bruixa) i el castell moro (associat amb lo negatiu), adduirem que hi ha un altre tret en línia amb lo patriarcal: el numeral tres, el qual és imparell… ja que, en els Pobles matriarcalistes, predomina lo parell (i, de pas, per exemple, lo comunitari, lo assembleari, la confiança en els altres…).

En un passatge posterior, la princesa figura més garrida i, igualment, “plena de joies i amb una corona al cap” (p. 81), una característica matriarcal (atenent a la seua forma circular). Afegirem que ella li comenta “no fa falta agafar riqueses, jo sóc prou rica com per omplir-te’n a tu i als teus en pagament al que tu m’has fet. Anem, anem.

I, agafats de la mà, sortiren del castell” (p. 81). I, així, quan ella ha accedit a la corona (comunitària, femenina i matriarcal) i és qui mana, més que dictar-li, li fa de guia, de mestra i, a banda, desenvolupa un paper en línia amb la Mare Terra com a proporcionadora de bones collites. I més: ho fan agafats de la mà, tret que empiula amb el matriarcalisme.

Finalment, en aplegar al palau on residia el pare de la princesa, “es féu caritat a tots els pobres” (p. 81), en un regne que, com en les cultures matriarcals, també es té present els més pobres, els qui ho passen pitjor, en aquest cas, econòmicament. I, quan el monarca demana al jove Valentí què volia per paga, “entrava allí la princesa, que digué:

-Qui salva la filla d’un rei, té paga de rei.

Prou entengué el monarca què volia dir la seva filla i ho veié amb bons ulls. Així que contestà:

-Per la meva part, ho veig bé i teniu el meu consentiment per a casar-vos” (p. 82). I el jove, que no es desentén dels seus pares, els feu venir al palau, on residiren junts amb els dos jóvens i el rei (p. 82).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home i ben considerades i fonts que atorgen vida

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets vinculats amb el matriarcalisme i amb lo femení, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”, és “El miracle de Joana la mora”. Primerament, apareix el tema de la transmissió cultural per mitjà dels ancians, en aquest cas, d’un avi, qui comenta a un net de pocs anys:

“-Quan jo era com tu i, com els més menuts, ja el meu avi m’ho explicava. Eren temps de sarraïns, ens havien envaït i arreu s’estava lluitant per tal de fer-los fora. Les nostres terres garriguenques ja havien suportat l’embat dels àrabs i de la reconquesta per part de les tropes cristianes, però no de tot arreu s’havien fet fora els musulmans, en quedaven a molts llocs i, un d’aquests llocs, era València” (p. 77). Afegiré que, més d’una vegada, he considerat que, darrere de les paraules referents a musulmans (en més d’un cas, presentats com sarraïns), hi ha la possibilitat de fer al·lusió als castellans i a l’entrada en les poblacions catalanoparlants. De fet, si canviàssem lleugerament el vocabulari del text, podríem captar que s’hi ajusta com també el sentit de germanor amb terres catalanoparlants de fora de Catalunya. 

Més avant, el padrí li addueix que u dels nobles que, cap a l’any mil cent i escaig, donava ajut a Ermengol VII d’Urgell en aquella contesa per terres valencianes, fou Ramon Boixareu. Ramon “vencé el cabdill moro i féu presonera la seva jove i formosa filla” (p. 77), però ell mor.

Tot seguit, en el soterrar de Ramon Boixareu, hi acudeix la seua filla i la vídua (qui tenia un fill). “El noi i la noia es feren grans, com si de veritat haguessin estat germans, tanta era l’estimació que l’un per l’altra es tenien” (p. 77). Direm que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, ens hem trobat amb famílies que acolliren òrfens i que convisqueren amb els fills de la casa com si fossen germans de tota la vida.

A continuació, i, amb paraules que reflecteixen el matriarcalisme, veiem que “El noi li digué si no li agradaria fer-se cristiana. La noia contestà que li agradaria que li parlés més d’aquesta religió” (p. 77). És a dir, que el jove (àdhuc, amb la seua condició de cristià i de fill de vencedors, no imposa a la jove) i, més encara, aquesta actitud fa que la xica participe de manera creativa (oberta a saber més sobre la religió cristiana). Unes línies que empiulen amb l’educació matriarcal, en aquest cas, de cristià (català) a musulmà (ací, a més, dona de fora de Catalunya), i amb l’esperit d’acollida.

La jove abraça el cristianisme, es celebra el bateig i es fan moltes festes. Ara bé, en u d’aquests actes, al noi, “se li desbocà el cavall. Ella, en veure-ho, agafà el seu cavall negre, més ràpid que el vent, i sortí al seu darrere per tal de salvar-lo” (p. 77). Per consegüent, ella tria un cavall que plasma el color negre (vinculat amb lo matriarcal com també ho fan la foscor i la nit) i no, com ara, ni el més clar, ni u de color blanc.

Nogensmenys, un poc després, la jove cau a terra i és ara quan ell “saltà a socórrer la que l’havia salvat a ell” (p.  78). I, així, en aquest relat, fins i tot, textualment, es diu que la dona ha salvat l’home. Ara bé, com que ella havia restat cega, la noia, ara cristiana, respon al xicot:

“-Que es faci la voluntat d’aquell de qui he abraçat la fe -contestà ella-. La meva gran satisfacció és haver pogut salvar-te a tu” (p. 78), detall que va en línia amb l’altruisme. Igualment, com que ella està esperançada… i ell, bonhomiós, el jove li comenta:

“-Anem, anem fins a la font que brolla, a rentar-te les ferides i treure’t la pols, car n’estàs tota plena. Agafeu-la, ajudeu-me, que la durem a la font a rentar-la” (p. 78). Ens trobem davant un tret matriarcal que, sovint, apareix en narracions en llengua catalana: la font, com a brollador de vida com també ho són la mare i la Mare Terra. Adduirem que la dona està ben tractada.

Immediatament, “Així ho feren en arribar a la font, i, (…) en rentar-la, l’aigua li retornà la vista. Aquella aigua tenia virtuts (…) per al guariment de la vista” (p. 78). En altres paraules, les bones accions són recompensades.

Finalment, es fa una festa i, a continuació, “es posaren a treballar per aixecar allí una ermita” (p. 78), troben una imatge en un clot (un altre tret matriarcal, femení, de recepció), la porten a l’ermita i, al capdavall, llegim que, “encara avui podeu veure l’ermita, al costat de la qual brolla l’aigua que, podeu ben creure, que guareix qualsevol mal de la vista” (p. 78). Per això, podem dir que, malgrat que la imatge ha anat a l’ermita, el narrador atorga més importància a lo femení, encara que figure al costat del santuari: guareix de la vista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Hui hem accedit a aquest llibre sobre el matriarcalisme basc i hem trobat punts en comú amb el vinculat amb la llengua catalana: “Europa indígena matrilineal. Los vascos”de Mari Carmen Basterretxea i publicat per Cauac Editorial en el 2022.

Prou en línia, per l’estil, amb el llibret sobre l’àvia Damiana, de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud).

El recomanem per l’estil, senzill, i per la sinceritat i per la bonesa de l’autora.

 

 

Governants, pares i fills que estimen lo maternal, la terra, de bon cor i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La flor del Panical”. Un rei desitjava trobar remei per a un mal de cama i u dels metges que el visita li comenta que caldrà recórrer a la flor del Panical. 

Llavors, el monarca convoca els seus fills i els diu que “el que me la durà, el faré hereu al tron.

Els nois van marxar a corre-cuita, perquè la possibilitat d’ésser reis semblava que els posés ales als peus. Tan sols al petit el movia més el desig de trobar-la per guarir el seu pare, que no el fet de poder ser rei.

I fou precisament aquest qui trobà la flor que havia de guarir el vell rei, el pare” (p. 75). Com podem veure, el fill petit tira cap a la terra i no cap al cel (el poder, la fama…). A més, recorre a un tret femení: una flor que, com poguérem consultar el 26 de març del 2023 en Viquipèdia, sota l’entrada “Panical”, ”Són plantes herbàcies anuals o perennes (…). L’arrel és similar a les pastanagues i molt llarga”, és a dir, a les carlotes, detall que, igualment, les enllaça amb lo matriarcal, amb la realitat (tocant els peus en terra).

Ara bé, els altres germans, de manera semblant a Caín respecte a Abel (en la Bíblia), el maten i, “Després, per tal que ningú no s’assabentés del fet, van fer un clot i el varen colgar a la vora del riu” (p. 75). Per consegüent, soterren la sement en la terra i, a més, al costat de l’aigua (el riu), o siga, en contacte o molt pròxim a dos elements femenins i prou vinculats amb el matriarcalisme i amb la dona.

Tot seguit, els dos germans se’n van cap al palau, els rep el pare (qui fa una qüestió pel més jove dels tres) i li diuen que l’han deixat cercant la flor.

A continuació, captem que la bona llavor (ací, acompanyada de l’altruisme cap al pare i del bon cor del fill petit) es recompensa amb el temps: “vet aquí que, a la vora d’aquell riu, hi van néixer unes canyes i, un pastoret que guardava el ramat, per entretenir-se, va tallar una canya per fer una flauta i, quan la va provar” (p. 75), li deia les veritats… mitjançant la música. Adduirem que el pastor està relacionat amb lo idíl·lic (esbarjo mentres torna el ramat) i que talla una de les canyes així com un segador ho faria amb el forment que, en juny, ha donat els seus fruits.

Més avant, el detall d’aquesta canya aplega, fins i tot, al rei i, quan el pastor li toca la flauta i el monarca ou que dos germans havien colgat el germà més jove per la flor del Panical, demana explicacions als nois grans (pp. 75-76).

El rei, molt obert i de bon cor, “manà que s’organitzés una comitiva per anar al lloc on el pastor havia tallat aquella canya. En arribar, manà que fessin excavació al lloc on havia sortit aquell canyar i, davall de les arrels de les canyes, per la gràcia de Déu, encara hi van trobar el fill petit viu” (p. 76). Per això, podem escriure que, en les cultures matriarcalistes, la vida roman en contacte amb la terra; en aquest cas, com la mare que dona de mamar el fill i que, malgrat que ell no ha accedit al renom, es pot dir que ha sigut nodrit mentres ha viscut junt amb ella i, per eixe motiu, el noi resta viu.

Adduirem que no deixa de ser simbòlic el fet que la narració atorgue vida al fill petit,… “sota les arrels de les canyes”. Després, “El rei l’abraçà i (…) nomenava hereu i rei el fill petit, el qual va demostrar el seu bon cor i pregà al pare que no posés els germans a la presó.

Aquest li concedí el que demanava, mentre els altres es penedien de la seva greu malifeta” (p. 76). En altres paraules, en línia amb molts comentaris referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en la cultura matriarcal, es prefereix un governant de bon cor (siga en casa, siga en una associació, siga un capellà, siga un rei o bé una reina) i que estime la infantesa (el futur) i lo maternal (la terra que ha afavorit la generació del canyar, mitjançant la petita llavor… justament plasmada en el més xic dels tres germans).

Finalment, en vincle amb aquest estil de relació entre el rei i els súbdits en els Pobles matriarcalistes, “a la mort del pare, el fill petit governà amb bondat i justícia” (p. 76). Com a fet significatiu, afegirem que, com indica el recopilador Joan Bellmunt i Figueras, és una narració “Contada per un matrimoni vell” . L’obra fou publicada en el 2004.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Els catalans, la terra ben considerada i dones líders i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’espia i la caixa”. Per exemple, quan podem llegir que, durant la guerra dels Segadors (a mitjan segle XVIII), “La filla de l’hostal d’en Vives es deia Rosalia. Era eixerida i tenia força traça per mantenir a ratlla els francesos que freqüentaven l’hostal, sempre anhelosos de joc, de xerinola i d’amor” (p. 69), això és, de jugar, de gresca i d’amor. I, com que ella era qui comandava, “la Rosalia no permetia que baixés el seu pare al celler, sinó que hi baixava ella” (p. 69). Aquestes línies reflecteixen que, en la casa, primerament, manava la dona (en aquest cas, la mare i, després, la filla, en lloc de passar-ho de la mare al pare): matrilinealitat. 

Més avant, veiem que la jove tenia amagat un amic en un celler de l’hostal, per qui sentia amor: Pere Sementé. Uns dies després, Pere Sementé considera que podrien descobrir-lo, però Rosalia li comenta que ella ho té organitzat i previst: “Aquesta nit, no, demà, que no hi haurà tanta gent. Quan tothom dormirà, jo baixaré i convidaré a beure la guàrdia del portal, hi haurà manera de fer-te fugir. No?

-Què et proposes?

-Un cop siguis fora i, en arribar al tombant, saltes el corral (…), allí et vindran a buscar en Benet i en Rosselló. Ells tenen tant d’interès a salvar-te la vida com jo. Tot el dia d’avui, que preparen la teva fugida. Només caldrà que facis allò que et diran” (p. 70).

Com veiem, la dona és l’organitzadora, ella marca les directrius a l’home, fa de cap de colla del grup inicial (integrat pels dos hòmens de la seua confiança i col·laboradors, de fora de l’hostal, i per ella) i, al capdavall, també de Pere Sementé. A banda, la dona salva l’home.

Tot seguit, l’home li ho aprova i, per consegüent, es fa lo que ella dicta:

“-Molt bé, Rosalia. T’estic molt agraït. A més, m’agrades força” (p. 70). És a dir, que, àdhuc, en una colla formada per tres hòmens i una dona, és ella qui n’exerceix de cap, qui decideix, qui té la darrera paraula.

En una altra rondalla, ambientada en la guerra de successió (en el primer quart del segle XVIII), “La pell del bou”, recollida per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de la cultura popular”,  captem el matriarcalisme des de molt prompte. Així, apareixen paraules sobre hòmens i dones “que encara romanien vivint en aquesta feréstega terra” (p. 72), això és, en una terra que no es podia dominar per part de lo que, més avant, escriu “els exèrcits invasors” (p. 73). Hi ha unes paraules que empiulen amb lo matriarcal i amb el caràcter obert, receptiu i pacífic del Poble català: “vivíem en pau i amor dintre de la família, res no volíem perquè aquesta maleïda guerra ens vingués a contorbar i destruir” (p. 73).

Un poc després, es reflecteix el tema del pactisme: “ens podríem aplegar tots a casa meva i parlar de què podem fer (…).

–D’acord, parlem-ne entre tots i trobem-hi una solució” (p. 73).

Al capdavall, consideren que, a més de salvar les vides, si és possible, cal salvar els béns, motiu pel qual “reuniren tots llurs béns monetaris, principalment, les monedes d’or i les posaren dintre de la pell d’un bou i anaren, després, aquella mateixa nit, a enterrar-la en un lloc apartat, que només ells sabien” (p. 74). Per tant, no sols confien en la terra (depositen en ella l’esperança en el futur, de la mateixa manera que el llaurador ho fa, en hivern, quan hi colga la llavor del forment), sinó que, igualment, la fiquen dins d’una pell (part del cos que té a veure amb la protecció, encara que, ací, no vaja associada a una vaca, però sí amb un bou soterrat, el qual, així, també es vincula amb lo terrenal). 

Afegirem que el mateix dia que escriguérem aquestes línies, el 25 de març del 2023, captàrem que l’esperança, en les cultures matriarcals, no es dirigeix cap a lo celestial, sinó cap a lo real, com qui toca els peus en terra, i que això enllaçava amb el relat.

Finalment, podem llegir que, aquella gent que havia soterrat la pell, morí, però que el llegat perdurà i, de fet, quan els més jóvens tornaren al poble, “decidiren fer-ne un, de nou, un xic separat d’aquell. Fou, i és, el poble de la Floresta” (p. 74). I, així, els fills, d’alguna manera, acullen els pares en la memòria.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.