Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

El sentiment de pertinença a la terra, l’educació matriarcal i la llengua vernacla

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La pubilla catalana”, de Pere Muntanyola i Carner (1872-1948).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, que fou escrit pel català Pere Muntanyola i Carner i dedicat a Carme Picó i Serra, figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de “Llibreria Tècnica”, a què accedírem en el 2024. Entre d’altres coses, diu

“Só catalana de cor

i em plau bé ser catalana:

(…) com no hauré d’aimar-la avui

que viu, pobre Pàtria!, esclava?”.

 

Un poc després, afig

“Déu una parla ens donà,

que va ensenyar-me la mare

entre besos i cançons,

jocs de nin i plors i rialles…

(…) En eixa llengua, vaig dir,

per primera volta: ‘pare’…

i, essent nit, quan, al llitet,

amb la mare, agenollant-me,

pregàvem al bon Jesús

i a la Verge Immaculada,

era català aquell prec

que el Déu de cels escoltava!”.

 

Per tant, el poeta trau el tema de la maternitat, el de l’educació matriarcal, la mare com a transmissora de la cultura (com ara, cançons de bressol) com també que el català és la llengua que, quan la pubilla era xiqueta, ja emprava amb son pare i amb sa mare.

En un altre passatge de la composició, Pere Muntanyola i Carner posa que

“La llengua dels avis meus,

per mi, serà sempre aimada;

d’un poble digne eix’ parlar

serà sempre el de ma casa.

Nomeneu pas catalans

als qui rebutgen llur parla:

ells, catalans, no ho són, no;

són renegats de la Pàtria!”.

 

Per tant, enllaça el sentiment a l’ús de la llengua vernacla (ací, la catalana), la qual també empraven els seus avis.

A continuació, escriu sobre la llengua i sobre la relació entre Catalunya i Castella:

“La llengua et vol arrencar,

Catalunya, ta germana…

(…) Castella, fingint-te amor,

la llibertat t’ha robada!

(…) Te cridà, braços oberts,

noble i lleial t’hi llançares.

(…) I, com Judes, lo traïdor,

te féu un bes a la galta”.

 

Igualment, Pere Muntanyola i Carner addueix que Castella,

“D’aleshores, ha furtat

les teues costums, ta parla,

les que et feren forta i gran,

institucions i lleis sàvies!

De llavors, ha dissipat

tos cabals i tos reialmes;

ha tornada de llautó

corona d’or que li dares!”,

 

trets que enllacen amb fets històrics i, a més, amb la tradició castellana de furtar i de mentir.

Finalment, copsem la dita “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’” i el text empiula amb el sentiment, amb lo femení i amb tocar els peus en terra:

“Preguem, germanes, al cel,

per la Pàtria Catalana.

Després de Déu, sobretot,

lo del món, hem d’estimar-la!

Dels avis, la llengua honreu;

de llurs costums, siau guardes;

i, si, a un fill, doneu la sang,

digau-li que és per la Pàtria!”.

 

Quant al detall de donar la sang a un fill, té a veure amb lo maternal (tenir fills i educar-los sobre Catalunya i, òbviament, en català).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia i, a més, a Rosa Rovira, a Joan Prió Piñol i a Rosó Garcia Clotet, que em reportaren en relació amb l’escriptor Pere Muntanyola i Carner.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

3093-obraarxiu-la-pubilla-catalana-n (1)

El sentiment de pertinença a la terra, educació matriarcal i sensibilitat dels pares

General, , , , ,

Una altra composició d’Enric Duran i Tortajada, en el mateix llibre, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i molts trets matriarcalistes, és “Somni”, escrita en 1947. Com que l’hem considerada molt significativa i, àdhuc, que reflecteix com són les cultures matriarcalistes i com les patriarcals (ací, en al·lusió simbòlica a la cultura castellana, la qual havia vençut en la guerra de 1936-1939), hem reproduït tot el text (amb alguns lleugers retocs). Al capdavall, la tractarem. Diu així:

“He tingut un rar somni. Nit d’hivern, sense estrelles.

Vora la llar encesa de la casa pairal

ma mare -santa mare!-  brodava meravelles

i mon pare -bon pare!- amb ses contalles belles

de la seua paraula ens feia el grat regal.

 

Jo mirava a ma mare que escoltava amorosa

-ma mare: dolça imatge, cabells blancs com la neu!-

i admirava a mon pare -estampa bondadosa!-

que parlava i parlava… Sa paraula agradosa

era la veu de l’ànima, del seny era la veu.

 

A fora de la casa el llampec estremia

la fosca paorosa de la nit hivernal,

del tro el redoble tètric per l’ombra s’estenia,

la pluja assagetava i a la cambra es sentia

el benestar de viure arrecerats del mal.

 

Ai, la feliç estampa familiar oblidada

que hui reviu mon somni on veig l’antiga llar:

a ma mare, com sempre, cosint enfeinada

i a mon pare, amb paraula carinyosa i pausada,

contant velles històries o faules exemplars!

 

I a fora el vent rugia com si cent llops famèlics

rondaren vora casa nostra sort envejant;

orfes de llum d’estrelles eren els àmbits cèlics

i, en contrast, nostra casa s’omplia de cants mèlics,

de pau i benaurança i d’amorós encant.

 

I mon pare parlava… I jo, atent, l’escoltava…

De sobte una demanda en mos llavis florí:

‘Què és la Pàtria?’ -pregunte-. Mon pare en mi els ulls clava

i em diu: ‘La Pàtria teua -ma paraula al cor grava-

és aquesta llar nostra, tot lo que tens ací’.

 

‘A fora, el vent que xiula, la tempesta que brama,

l’ambició que rodola per els àmbits del món,

el foc sord que recrema sense arborar la flama,

l’odi vil que assageta, la veu que en el buit clama

per l’amor entre els homes i a qui ningú respon’.

 

‘A fora, la macabra, funesta cavalcada

-cavalls apocalíptics empentants pel mal vent-

esborrant les fronteres amb sang jove vessada,

sembrant dol, brollant llàgrimes i, en sa carrera irada,

enfonsant lo que sura, troncant tot lo existent’.

 

‘A dins, la nostra casa, la casa dels besavis

que conserva la saba del vell tronc familiar,

l’estampa vuitcentista dels venerables avis

-a la mà el vell rosari i el Pare-Nostre als llavis-

donant to de puresa a l’ambient exemplar’.

 

‘A dins, tot lo que és nostre: esperit, sang; la raça

que perdura en nosaltres i es tramet als hereus.

Els volguts murs i els sostres de la paterna casa

acollint-nos sortosos; amorosa lligassa

per als delits del cor i els familiars conreus’.

 

‘No és la Pàtria eixa línia que un dit fred fixa al mapa,

ni la bandera estranya que un tirà pot hissar,

ni l’Estat que l’imposa del poderós la grapa.

La Pàtria és…’.. I el rar somni s’esvanix, se m’escapa….

I reste melancòlic, tot sol, en despertar” (pp. 359-361).

 

 

Com podem veure, els passatges esdevenen en l’estació més femenina per excel·lència: l’hivern, una època de l’any que, en cal poeta, va unida 1) a la germanor, 2) a una mare ben tractada, creadora i amorosa amb els fills, 3) a un pare amb una sensibilitat i amb una paciència oral que li permeten transmetre als fills les tradicions (contalles, històries i faules) per mitjà del seny, de l’afecte i de la benaurança.

Mentrestant, Enric Duran i Tortajada exposa com és la cultura forastera (ací, representada per lo extern). Llavors, el fill, com si fos adolescent, demana a son pare què vol dir Pàtria. Com a aclariment, direm que, en el primer terç del segle XX, el terme “raça”, sovint, rebia el significat de “Poble, cultura”.

I heus ací que l’home vincula la Pàtria amb la terra vernacla (començant per la casa pairal, per la llar i per tot lo que en forma part) com també ho veiem en l’inici de la lletra de l’himne a la Mare de Déu dels Desemparats: “La Pàtria valenciana”.  Aquesta connexió entre Mare i Pàtria va unida al terrer on nasqueren els ancestres i els progenitors, a aquella on es parla la llengua indígena (no l’idioma imposat per conquistadors d’una cultura patriarcal estrangera). Evocarem que “estrangera”, etimològicament, vol dir “estranya” i que, en 1939, el 49% dels valencians eren analfabets en llengua castellana, d’acord amb report facilitat per Pere Riutort el 31 de gener del 2021.

Per això, eixa és la terra “que conserva la saba del vell tronc familiar” junt amb allò “que perdura en nosaltres i es transmet als hereus”: primerament, la llengua i el folklore, tret que s’inicia amb el contacte entre la mare i el nen arran del naixement del nadó i amb la maternitat.

Finalment, el pare empiula la terra amb lo pròxim, amb lo maternal, amb la Mare Terra (encara que no pose aquestes paraules), ja que escriu que la Pàtria no és fruit d’una línia freda (les fronteres que, més d’una vegada, fixen els polítics en reunions internacionals o d’un Estat), ni té a veure amb la bandera amb què s’identifica un tirà foraster, ni, per descomptat, amb lo procedent d’un Estat que imposa.

Al meu coneixement, un poema molt sucós i molt interessant per a tractar a nivell pedagògic i, òbviament, entre els catalanoparlants que estan interessats pel sentiment de pertinença a la terra, per la maternitat i per l’educació matriarcal, ben allunyada de la que va unida a l’esperit militarista i agressiu de les cultures patriarcals (per exemple, de la castellana).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i el nexe entre la mare i el fetus (i el nen) en cultures matriarcalistes

General, , ,

Un altre poema en què copsem la maternitat i que també figura en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, és “Vida nova” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/vida-nova), el qual pot semblar una continuïtat de la composició “Origen”. Adduirem que va acompanyat d’una foto amb una dona embarassada i amb una floreta groga (el color de l’optimisme). Diu així:

“Vitalment arreles
a la terra fonda,
panxa de la mare
que et consent i gronxa.

Amb ímpetu tibes
la carn remorosa,
cançó de bressol
que et nodreix i ensonya.

Fermament empenys
el clos on ets hoste,
en la rodonesa
no hi cap la derrota”.

 

Per tant, no sols el fill arraïla en la mare, sinó que ho fa en terra i de manera fonda. En aquesta terra, la mareta (simbòlicament, la Mare Terra) li és molt generosa (“et consent”) i, fins i tot, fa que gaudesca la vida (“i gronxa”).

Igualment, la dona, a més de nodrir el nen i de facilitar-li el son, li canta. En aplegar a aquest detall, recordàrem que Rigoberta Menchú, pertanyent a una cultura indígena i matriarcal d’Amèrica Central, en una entrevista que li féu Elisabeth Burgos en 1982 (i publicada en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”), comenta que la mare, en començar a estar embarassada, ja raona amb el futur nadó.

En eixe sentit, afegiré que, cap al 2000, una dona nascuda en els anys seixanta del segle XX i que, possiblement, ja era mare per primera vegada (o bé estava a punt de ser-ho), ens digué a unes quantes persones, que, modernament, es recomanava que la mare parlàs al xiquet, encara que no hagués nascut. Llavors, jo, que havia llegit el llibre esmentat, li responguí que això era tradicional en aquest Poble americà, com ja havíem captat (per primera vegada) en el curs 1993/1994. I, anys a venir, pel 2018, un home que destacava el moviment de la Il·lustració, poc o molt, escrigué en Facebook que, a ningú, se li ocorreria parlar amb el fill mentres que encara romangués en la mare. I també li comentàrem (com a la dona amb qui raonàrem), que era tradicional en cultures matriarcalistes. La resposta fou com qui aprén una cosa que no sabia abans.

Tornant a la composició “Vida nova”, l’hostatge (l’embaràs) s’entén com un vincle entre mare i nin, com si el xiquet del demà fos un hoste i, com que no es promou l’agressió, sinó la relació interpersonal (i entre cada persona i la comunitat i, sobretot, amb lo vernacle i tocant els peus en terra), Carme Cabús posa que “no hi cap la derrota”.  Aquest tret el podem considerar ben lluny de part de la lletra de l’himne de la Segona República espanyola (1931-1936), quan deia “vencer o morir”, en línia, com ara, amb el de “las Juventudes Católicas de España” (prou estés durant la dictadura franquista, del 1939 a  1975), quan diu “vivir o morir por la Cruz”.

La mare de la poetessa, com plasma l’escriptora en l’entrada “Llengua” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/llengua), en aquesta web, li transmetrà i li ensenyarà lo que, en molts comentaris sobre dones nascudes abans de 1920, ens han considerat que és lo que decideix si una persona se sent de la terra o no: l’actitud davant la llengua vernacla (ací, la catalana). Diu així:

“Al pas del nostre temps, mare,
amb tu aprenia la llengua,
una forma essencial de natura
que s’esponjava com la tarda,
entre el plaer dels ocells i dels arbres
i dels petits animalons
que entre les flors vivien.
I les paraules que m’ensenyaves, mare,
eren el significat de les coses
que palpitaven i compartíem”.

 

Per consegüent, que Carme Cabús associe la llengua a una forma essencial de natura, és com si ens digués que l’idioma autòcton empiula amb la terra, amb lo maternal (la Mare Natura, el naturalisme) i, a banda, podem pensar que, en semblança amb lo relatat per Rigoberta Menchú, la mareta també li parlaria, àdhuc, entre la natura.

Finalment, lo que deia la mare a la filla (la poetessa) eixia del cor i perquè “eren el significat” que afavoria que la vida tingués sentit. I, així, en pocs versos, es reflecteix un estil d’educació i una vida matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto correspon a la pàgina 28 del llibre en què Rigoberta Menchú tracta sobre el tema.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Lletra de Carme Cabús: matriarcalisme, maternitat i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Quant a la literatura matriarcal i els poemes de Carme Cabús, el 2 d’agost del 2024 li enviàrem un correu electrònic (“Estudi sobre el matriarcalisme català. Literatura matriarcal i maternitat”) en què li indicàrem que havien trobat la seua web, “amb moltes entrades relatives al tema de la maternitat, el qual ja m’interessava de xiquet, quan tenia entre sis i deu anys. Ara en tinc cinquanta-tres.

Vos agrairia que em reportàsseu sobre el tema”. Doncs bé, el 5 d’agost del 2024 rebérem aquesta resposta:

“Benvolgut Lluís,

Em sembla realment interessant el tema que tracteu, i penso que fer llum sobre matriarcalisme català, que, sens dubte, té unes arrels tan fondes i reculades en civilitzacions clàssiques, és un fet imprescindible per a comprendre’ns millor com a civilització actual.

La veritat és que jo no he pensat mai en aquest tema, tot i que, en els meus poemes, sens dubte, hi deuen aparèixer aquests conceptes, però d’una manera totalment involuntària.

Només puc dir que escric des de la meva experiència personal, dins del context del poble on vaig néixer i viure: Cerdanyola del Vallès, a 15 km de Barcelona.

La mare era de Ripollet, d’una casa de pagès, i tota la seva infantesa i joventut va treballar de pagesa. Era una narradora excel·lent, i també poeta i escriptora, i tot el que ens explicava en relació al seu poble, d’una civilitat estrictament catalana, per a nosaltres, era com si ens expliqués una meravellosa mitologia, plena del seu amor real per totes les coses i per la seva capacitat de viure i experimentar amb tots els sentits del seu cos. Una vida immensament més lliure que la que, a les monges, vaig fer jo.

Així doncs, la meva mare encarnava una civilitat que venia de l’inici dels temps, amb sensibilitat, llum i llengua mediterrànies. I, per extensió, encara avui totes les dones pertanyen a aquesta civilitat.

El món dels homes, per altra banda, amb el seu masclisme, exacerbat en l’època de la dictadura, amb la seva obsessió de manar, era hostil i fosc i, en certa manera, temible. Pensi que jo vaig néixer al 1956.

Només puc dir-li que la meva mare, per a qui he escrit aquests poemes, és la llum de la meva vida, allò de real que hi ha, de bo, de constructor, amb un amor tan gran com per sostenir-me sempre.

No sé si, amb el que li dic, puc ajudar-lo gaire, però, si els meus poemes li poden servir, em sentiré encantada.

El remeto també a un altre poema, que no apareix en els dedicats a la mare, sinó als poemes de maltractament, que duu per títol ‘I com t’estimava, mare’.

Gràcies per tot. Una abraçada forta,

Carme Cabús”.

Com podem veure, el text de Carme Cabús exposa molts trets matriarcalistes en nexe amb la dona, amb lo femení i, per descomptat, amb la maternitat: la mitologia (que empiula amb lo matriarcal), el panteisme (quan parla sobre sa mare i “per totes les coses”), la sensibilitat, el vincle entre les actituds dictatorials (l’escriptora parla de la dictadura franquista) i l’obsessió per manar (també reflectida en partits polítics que es qualifiquen d’alternatius, d’esquerres, de progressistes, de transversals i que, en el fons, actuen de manera patriarcal, fet que no s’aprova en narracions tradicionals de terres catalanoparlants, abans de 1932). Igualment, plasma el naturalisme, una mare (la de la poetessa) oberta a la vida, a la Mare Terra i al proïsme i que ajudava els fills a gaudir del sentiment de pertinença a la terra.

Tocant el tema de la llibertat, agregarem que la recopilació de comentaris i de fonts ens ha permés poder dir que era major abans de la República (1931-1936) i que després de la Restauració postfranquista de la suposada democràcia (fonamentada en l’imperi de la llei i, per consegüent, formal i patriarcal, de línia castellanista), dos mites encara promoguts per partits, per associacions i per altres col·lectius afins al “buenrollismo” de la tradició castellana.

A banda, copsem que la dona és qui fa de pal de paller i de roca de la casa (com, simbòlicament, ho captem en moltes rondalles tradicionals vernacles i en escrits relatius a dones catalanoparlants, de segona generació o més, nascudes abans de 1920).

Prosseguint amb les paraules de Carme Cabús (les quals encaixen amb les del correu electrònic que ens havia enviat), en un poema seu que teníem preparat per a tractar eixos dies, titulat “Origen” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/cami-de-la-placa), el qual figura en la web  “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, l’escriptora (altra vegada, en una foto, agafadeta a la mare, un detall prou representatiu), relaciona amb sa mare la seua primavera de la vida i, a més, ho fa amb l’ombra (un tret femení i matriarcal com també ho fa la nit):

“La meva infantesa,

 vinclada a la teva ombra,

encara avui traspassa

aquells carrers amb tu,

 

m’agafes de la mà (…)”

 

i Carme Cabús afig sobre sa mare (per exemple, paciència i creativitat):

“Em pentines les trenes

en el petit mirall,

en una casa pobra

que tu fas un palau,

 

la teva veu ressona

amb vibracions d’amor

i és tot aquell teu riure

l’alegria que sóc”.

 

Ressona la veu, però agradable, no violenta i en connexió amb l’altre.

Igualment, la poetessa exposa una època en què les dones feien de comerciants, compraven què hi hauria (o què es menjaria) en casa i, per altra part, en cap moment indica que elles seguesquen les directrius dels marits, detall que empiula amb rondalles anteriors a 1932 i amb comentaris que ens han transmés. La xiqueta ho aprofita per a fer món i per a captar:

“El camí que va a plaça

 és com el paradís,

un món de coneixença

i nova expectativa,

 

el mercat, l’univers

on aprendre la vida,

sensacions i contrastos

que corprenen d’encís.

 

Llavors és quan jo toco

la teva llibertat,

quan tries peix i fruita,

 tu reina del mercat”

 

un lloc en què, fins i tot, hi ha dones de plaça

 “i em donen caramels,

bastons de pa i cireres”.

 

 

Més  avant, parla sobre comerços que hi havia per on ella feia vida i que la mareta,

 “A les tardes m’expliques,

en acabat de dinar,

les precioses històries

de pagès i del camp,

 

l’amor pels animals,

la bellesa sencera

del món que has conegut,

la teva arrel primera.

 

De nits a les bardisses

lluen cuques de llum

mentre tu a la cuina

recrees el perfum

 

d’aliments que les dues,

tu i jo ben de la mà,

hem comprat a la plaça

i tan bé saps cuinar.

 

Quan és tardet em portes

a acotxar-me al meu llit,

no em deixis, mare meva,

abraça’m al teu pit

 

que dins teu hi ressona

un cant meravellós,

mai no pot emmudir,

és l’origen de tot”.

 

Com podem veure, no sols hi ha una relació ben estreta entre la mare i la filla, sinó que la dona és qui, en la nit, li aporta una miqueta de llum (eixa esperança que, entre d’altres coses, afavorirà un bon son de la noia).

Finalment, Carme Cabús connecta el cor de la mare (d’on podem pensar que ixen les cançons de bressol, de la mateixa manera que, potser, més d’una vegada, en cantaria la mare abans del part i, òbviament, després de nàixer la nina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia com també el missatge de l’escriptora Carme Cabús.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, dones que fan de pal de paller i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Uns altres versos de Carme Cabús, en l’entrada “Sota tovallola blanca” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/sota-tovallola-blanca), els quals podem llegir en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, no sols apareixen junt amb una foto en què es capta el nexe entre mare i fill, sinó que són un exemple de literatura matriarcal:

“Tot temps en transformació,
amb el cel sense una taca.
Vora del mar, amb passió,
la mare el seu nin esguarda.

Natura nua en cristall,
potència alta elevada
de la fruïció de la terra,
foc de l’aire i immensa aigua”.

 

Com podem veure, la poetessa trau la transformació (el creixement biològic i el desenvolupament qualitatiu en la vida), el vincle de la mare (com a protectora), la innocència (ací entesa com el bon cor del xiquet), el paper tan important que Carme Cabús atorga tant a la terra (fruïció) com també a l’aigua (immensa), els dos elements tradicionalment associats a lo femení, a la dona: 1) la terra, perquè és d’on procedim i a on tornem, i 2) les aigües de què nasquérem (sovint, representades pel pou). No debades, tot seguit, posa

“I com a nexe vital
una dona tendra abraça
el seu fill després del bany
sota tovallola blanca”.

 

Al meu coneixement, una dona (siga mare o no), com també un home, que abraça un nen o, com ara, una anciana, expressen la seua obertura i la seua simpatia cap a dues etapes molt importants de la vida: la infantesa (l’aprenentatge i la bonesa) i la vellesa (la saviesa i l’educació unida a tocar els peus en terra i a la transmissió de la cultura tradicional, principalment, a les altres generacions).

De fet, hem pogut llegir noves en Internet sobre residències de vells en què, el fet de permetre que hi hagués relació entre persones de la primera etapa de la vida (la primavera) i ancians (l’hivern), havia generat que totes dues (junt amb els qui ho havien preparat) eixissen guanyant.

Una altra composició matriarcalista, amb el tema de la maternitat, amb el de l’educació i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, fins i tot, després de la guerra en Espanya (1936-1939), és “Cerdanyola en instantània” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/cerdanyola-en-instantania), en la mateixa web de Carme Cabús. L’autora comenta que les dones són el pal de paller i, igualment, exposa trets de la vida quotidiana d’aquells anys:

“Cases de pagès i església,
torres colonials i plantes,
món d’esplendor vegetal
entorn vides casolanes.

(…) dones que van a la compra
i són el pilar de sempre.

Exuberància de plàtans,
romaní, flors, farigola,
ginesta groga i alegre
i veïns de boca molla.

Homes que apareixen poc,
sempre darrere ses dones,
bigotis, seriositat,
i gent xamosa del poble”.

 

Sobre el detall que l’home representa la persona de poca-solta, direm que no és un tòpic com tampoc no ho és el refrany “On va la corda, va el poal”: està molt reflectit en la cultura tradicional del primer terç del segle XX (rondalles, dones que havien nascut abans de 1920, etc.) i en cançons arreplegades en el segle XIX pel folklorista Manuel Milà i Fontanals. 

Després, ens comenta que, encara que ella anava a l’escola, sa mare era qui més li feia fruir (i interessar-se) per l’ensenyament (ací, en casa):

“Modernisme i torres àuries,
partits d’hoquei, pagesia,
la passarel·la del riu
i el col·legi on sóc captiva.

La mare, on m’encarnava (…).
Escola de vida humana,
llarg temps, infància i natura,
presó dins l’aula a l’escola,
horror que a casa madura”.

 

A més, afig que l’Església féu un paper a favor de la llengua catalana. En aquest sentit, recorde que, en 1985, durant un viatge familiar que férem al Pirineu català, en passar per Les (la Vall d’Aran), poguí llegir un exemplar del còmic “Cavall Fort” (a tot estirar, de 1965), el qual posava “Amb llicència eclesiàstica”:

“I el vell Casal Parroquial,
petita llavor de pàtria,
Pastorets i Virolai

en la llengua catalana”

 

i la mare la protegeix i serà qui, en aquell ambient (oficialment, patriarcal), aplanarà més el camí i l’esdevenidor de la filla. I, a més, la dona serà la transmissora del sentiment de pertinença a la terra:

“La mare, tendresa meva,
sempre mare auxiliadora,
cos proper que dolç transpira,
ànima humida i deu fonda.

(…) Mare que explicaves contes,
que ballaves amb mi, viva,
més tard, mare embarassada,
mare gran, definitiva.

Mare, sosté d’aquell temps,
tu, confiança en la vida,
amor pel gènere humà,
passió per les coses vives.

(…) Mare que compraves palmes,
quan era Pasqua florida,
plaça de sant Ramon plena,
i el mossèn dient la missa.

(…) L’envelat, Festa Major,
les tauletes de can Salla,
el tren, sempre amb gran retard,
l’estació, amb l’horitzó ample.

Cerdanyola, poble estès,
placenta que m’embolcalla,
carrers oberts d’un clos món
on créixer amb petites ales”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, ancianes en nexe amb mares i amb néts i educació matriarcal

General, , , ,

Tornant a versos de Carme Cabús en l’esmentada web, podem trobar el tema de la maternitat però unida al de la vellesa i literatura matriarcal. Així, en el poema “Pedregar” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/pedregar), exposa

“Mare, a tot arreu on anava

carregava el nostre somni,

com una lluna eclipsada

que esperava la teva llum.

Davallaven els anys

i el meu fill creixia,

jo lentament madurava

i en tu s’estenia, luctuosa, la vellesa,

i totes les nostres trobades

per mi eren esperança de claror”.

 

Així, el tema de l’ancianitat no és tabú, sinó que també forma part de la vida ordinària. A banda, tot i el pas dels anys, la velleta encara dóna esperança a la filla (la llumeneta en plena nit), el nét creix, la mare madura (potser perquè es posa les sabates de sa mare, qui augmenta en dol) i, per això mateix, en les trobades entre l’anciana i l’escriptora, la filla no entén la vida com si ella hagués vençut la mare, ans com un temps en què cal tocar els peus en terra i, de pas, aprofitar encara lo que la mareta pot compartir amb Carme Cabús i amb moltes persones.

Sobre açò, direm que, arran de la mort de Pere Riutort (el 21 de novembre del 2021), no sols passàrem a pensar que els nostres pares anaven a continuació, sinó que calia gaudir més la vida amb ells, perquè ningú no viurà tota l’eternitat. Com em digué Pere Riutort en el 2018, amb motiu del seu sant, “Ars longa, vita brevis” (una dita que significa “L’art és llarg; la vida, breu”) i que, per consegüent, cal que, cada u de nosaltres, la dedique, principalment, a lo que més fa que tinga sentit.

Ara bé, la poetessa, com en les cultures matriarcalistes, acull amb simpatia la infantesa. Com a exemple, en l’entrada “Jocs d’infants” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/jocs-dinfants), en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, ella plasma com la mare empara la filla, els nens, els descendents i com fa que la xiqueta també participe en la vida comunitària (per exemple, en la taula):

“Antics jocs d’infants
protegits a l’ombra
de tardes radiants,
d’estius com un conte.

En les mans petites
s’hi cabdellen faules
que observen de biaix
dracs i sargantanes.

En els ulls absorts
de llum vellutada
hi dansen estrelles
belles, rondallaires”.

 

O siga, que Carme Cabús trau trets matriarcalistes que empiulen amb la dona i amb lo femení: la protecció dels fills per part de la mare, l’ombra (la foscor), les vesprades, el paper en la transmissió de la cultura tradicional (mitjançant les rondalles i les faules), els dracs i les sargantanes (dos animals que, entre d’altres coses, toquen els peus en terra).

Tot seguit, l’escriptora plasma detalls importants en la infantesa i que, amb una educació matriarcal, poden deixar empremta en l’esdevenidor de la filla:

“En el riure clar,

fràgil com un vidre,
hi esclata de cop
tota l’alegria.

Entre la il·lusió
del joc, mentre avança,
s’hi fica ara el gat,
la formiga hi passa.

I una abella grossa,
capriciosa i calma,
festeja una flor,
i a tothom espanta”.

Per tant, la xiqueta capta la joia de viure, animalets, insectes, flors, la natura i, així, està en relació amb la vida natural i amb els altres, en lloc de mirar-se el melic.

Igualment, ho farà, de manera pareguda, amb plantes, amb arbres i, al capdavall, amb la mare, a qui, altra vegada, torna (i, a més, com si fos simbòlicament)…, i ho fa de nit, ben rebuda per la dona:

“Saluden les testes
de les margarides,
dels badabadocs
de les sajolides.

Va gronxant-se el temps
penjat d’una branca,
cadenciós i lent,
fins a l’horabaixa.

La mare que, atenta,
sortia a observar,
amb amor, sens pressa,
crida pel sopar”.

 

Ens trobem, així, amb un escriptora que reflecteix l’educació matriarcal i, igualment, copsem el fet que, en les cultures matriarcalistes, totes les fases de la vida humana són ben acollides: s’entén que cada una té el seu paper i que és fonamental per al Poble, per a la comunitat i per a la terra en què es viu (en el nostre cas, lo vernacle i la llengua catalana).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota del 4 d’agost del 2024: Com que ja s’ha fet l’actualització de la web, d’ara en avant, donarem prioritat a aquesta web, en lloc de fer-ho al blog “Mèlpita”. Gràcies per la vostra paciència.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Mares de bon cor i fortes i la mare i el naixement del nounat

General, , ,

Un altre poema en què copsem la literatura matriarcal, en aquest cas, empiulant amb la maternitat, és “I com t’estimava, mare” (https://mirallsdaigua.com/category/poemes-per-a-la-mare), el qual figura en el blog “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”. Així, l’escriptora Carme Cabús posa

“I com t’estimava, mare,

la teva lluita amb la vida,

la teva gran innocència

de ser estimada i bonica,

més preciosa del que et creies,

rompuda com flor que es trinxa.

 

I com estimava, mare,

la teva força de viure,

la que m’ho oferia tot,

a la que jo pertanyia,

descabdellant els estius

a qui un monstre arremetia”.

 

Com podem veure, altra vegada, apareix lo femení, però unit a la fortalesa i a l’espenta.

A més, la poetessa afig trets que estan ben vists en les cultures matriarcalistes, com ara, la sinceritat, la veu amb què parlava la mareta i com l’adulta tractava la filla:

 “I com estimava, mare,

l’ésser que de veritat eres,

dona carnal per parir-me,

la teva veu fonda i tendra,

la teva mà que em nodria,

tu masegada, atuïda”.

 

Una altra composició de Carme Cabús, en el mateix blog i en què captem el matriarcalisme i bona avinença amb lo maternal, és “Cos de mare” (https://mirallsdaigua.com/2020/12/18/cos-de-mare), en aquest cas, mitjançant l’embaràs i, al capdavall, quan hi addueix el part:

“El meu cos absolut

és el cos d’una mare

que en nou mesos creà

un nadó sense màcula.

 

*

 

Empeltada de vida,

engendradora alada,

deessa alçada al cim

amb l’ofrena vessada”.

 

Així, l’escriptora posa el tema en un punt molt important, perquè el vincula amb la vida i ho fa com si fos l’ofrena de la mare a una deessa i, tal vegada, també a la comunitat.

En acabant, la dona,

 “Per sempre, transformada

en una consistència

de totes la més tendre

i forat com el marbre.

 

*

 

Per sempre mare amant

formosíssima i rica

amb el cos sabedor

de l’origen del viure.

 

*

 

S’han desfet els secrets

i el meu cos n’és la causa,

savi íntegrament,

fet de sang i fet d’aire”.

 

Tocant aquest darrer vers, el podríem enllaçar amb la parturició i, a més, amb el primer acte d’alenar que fa el nounat. A partir d’eixe moment, com posa Carme Cabús, el fill i la mare prenen un paper que fa que estiguen en nexe entre ells i, òbviament, amb la vida (els sentiments del nen i, igualment, la llet que acumula la mare i que, després, mamarà el nadó) i amb lo terrenal (simbolitzat per la dona):

“Conscient és al món

ple de sentit i saba,

com la llet puja al pit

després que el fill s’infanta”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com que, pròximament, hi haurà una actualització de la web, demà passarem al blog “Mèlpita” (http://matriarcalisme.blogspot.com).

 

 

Maternitat i la dona com a educadora, amb molta iniciativa i en nexe amb lo terrenal

General, , , ,

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i molts trets matriarcalistes, i que figura en l’entrada “’El pou, l’origen’: poema dedicat a la meua mare” (https://passalavidapassa.blogspot.com/2015/04/el-pou-lorigen-poema-dedicat-la-meua.html), en el blog “Passa la vida”, de Maria Josep Escrivà, diu així:

“EL POU. L’ORIGEN

La meua mare és sàvia.
destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d’una hora lluny el cor de les persones”.

 

Per tant, copsem una dona amb molta espenta, amb molta facilitat per a posar-se en la pell de l’altre.

A més, la filla addueix que la mare és
“Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer”.

 

A banda, la mare de Maria Josep Escrivà, com moltes dones nascudes abans de 1920 i, com si es tractàs d’una comare, enllaça amb la terra (a qui està agraïda) i, de pas, amb la maternitat (simbolitzada, ací, pel pou, com ho podria fer, per exemple, per una cova):
“N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —‘què et sembla…!’— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents”.

 

En aquests versos, també es reflecteix la facilitat que tindria per a fer possible que hi hagués aigua, tret que podríem empiular, igualment, amb qui en té per a que cada persona puga aportar a la societat lo que millor té, el seu punt fort. Adduirem que, a més, enllacen diversos trets femenins i matriarcalistes: la terra (el pou), lo interior (el pou) i lo maternal (ací, el pou i, per descomptat, el naixement del nadó, representat per la marjal amb aigua).

Altres detalls que podríem relacionar amb el matriarcalisme, amb la dona i amb lo fosc, figuren quan Maria Josep Escrivà exposa sobre el conhort (que té a veure amb la tardor) i sobre la mort (la qual encaixa amb l’hivern):

“Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: ‘Què faig i què no faig
i tingueu pietat de nosaltres’. (…)”.

 

Finalment, Maria Josep Escrivà posa

“(…). Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe, 
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:

l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser
apèndix i ella va ser pou, origen
mare de vitalícia fortuna”.

 

I, per consegüent, lliga la fe amb la maternitat (el melic que l’escriptora compartia amb la mare el compara amb eixe vincle que encara té amb la mareta) i, així, perviu la relació entre la progenitora (el pou) i la filla (l’apèndix).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“La Cova de les Encantades”, dones, maternitat i matriarcalisme

General, , , , ,

Bon dia,

Tot seguit, exposem (amb alguns retocs) una entrevista en què es tracta un tema que captem en moltes llegendes en llengua catalana: la cova (ací, de les encantades), sinònim de caverna, de santuari, d’úter.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

 

 

Notes: Aquest és l’enllaç d’aquesta entrevista en el diari “El PuntAvui”, del 5 de maig del 2024: https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2413806-la-cova-de-les-encantades-es-l-unic-santuari-dels-laietans.html, a què accedírem el mateix dia.

Hui se celebra la festivitat dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, patrons dels llauradors, dels pagesos i dels hortolans. També són molt coneguts com Sant Nin i Sant Non; en Cullera i Sueca, dues poblacions valencianes de la Ribera Baixa, com els Benissants. I, en algunes poblacions de les Illes Balears, com Sant No i Sant Ne.

Són una part més del matriarcalisme mediterrani.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

****

PATRIMONI

PREMIÀ DE MAR – 5 maig 2024 2.00 h

RAMON COLL

ARQUEÒLEG. AUTOR D’ ‘EL SANTUARI IBÈRIC DE LA COVA DE LES ENCANTADES DEL MONTCABRER’

“La cova de les Encantades és l’únic santuari dels laietans”

 “Hi ha un element clau en la història de les religions que és que el lloc sagrat: tu no el trobes, se’t revela en molts aspectes”

 “Al triangle que formen Montcabrer, Burriac i Argentona, ha sorgit la major concentració de llegendes de la comarca”

 

Quan no s’aconseguia eliminar el lloc sagrat pagà, l’Església el demonitzava

TERESA MÁRQUEZ – PREMIÀ DE MAR

L’arqueòleg Ramon Coll va gua­nyar l’accèssit del premi Iluro de Mono­gra­fia Històrica de Mataró del 2022 per un tre­ball sobre un dels indrets clau en els ini­cis de la reli­gi­o­si­tat a la comarca del Maresme. En donen fe 2.400 anys de culte con­ti­nuat i d’ori­gen d’algu­nes de les lle­gen­des més cone­gu­des de la zona.

Quan va entrar en con­tacte amb la cova de les Encan­ta­des?
L’any 1986, em van ense­nyar uns mate­ri­als ibers pro­vi­nents d’aquell lloc i em van sem­blar prou interes­sants per apro­par-m’hi amb un grup de gent. Un d’ells recordo que ja va insi­nuar ales­ho­res que era un san­tu­ari, però, tot i donar-li la raó, també vaig tenia clar que calia demos­trar-ho. No era una feina menor, perquè durant molts anys tota la inves­ti­gació vin­cu­lada al món ibèric con­si­de­rava que qual­se­vol tro­ba­lla estava rela­ci­o­nada només amb un assen­ta­ment, perquè es creia que tots vivien en poblats, cosa que amb el temps s’ha demos­trat que no era així. La cova era un lloc que havia patit un espoli inten­siu. Calia actuar amb rapi­desa, com a mínim per docu­men­tar el jaci­ment.
Una pri­mera i crec que única exca­vació.
Sí. Vam fer una actu­ació l’any 1993, con­cen­trada i divi­dida en 19 qua­dres, tots fora de la cova, perquè a dins no hi ha cap sedi­ment. Totes les ofre­nes i el ritu­a­lisme es fan davant de la cova, tant en època ibèrica com després. De fet, sem­pre se n’ha dit cova san­tu­ari, quan en rea­li­tat és un san­tu­ari amb cova. A les coves san­tu­ari, nor­mal­ment, tot el mate­rial ofre­nat és dins i majo­ritària­ment escàs. Aquí a Cabrera, no, perquè, a banda de tro­bar les ofre­nes fora, la quan­ti­tat de mate­rial és acla­pa­ra­dora. És un lloc de culte, això sí, i de moment sabem que és l’únic i gran san­tu­ari que tenien els laie­tans, i estem par­lant d’un poble que s’este­nia pel Maresme, els dos Valle­sos, el Baix Llo­bre­gat i el Bar­ce­lonès.
Com es cons­tata que és un lloc de culte?
Per la qua­li­tat i la pro­porció de la vai­xe­lla que s’hi troba. Als llocs de culte, acos­tuma a ser més fina, més de luxe, l’ofrena que feia la per­sona devota a la divi­ni­tat de torn a canvi que li con­cedís alguna cosa. És el quid pro quo dels romans, dono perquè em donis. Ofre­nes que bé són agraïments per la gràcia rebuda, o bé són paga­ments per avançat per rebre-la. Hem de tenir en compte que la cova de les Encan­ta­des ja s’uti­lit­zava a l’edat del bronze, amb un seguit de mate­rial que així ho cer­ti­fica, però no és sufi­ci­ent per asse­gu­rar que ja lla­vors era un lloc de culte. És un espai estrany, perquè es troba en un lloc amb un pen­dent de 45 graus, és inha­bi­ta­ble… Però la fixació de la població per aquest espai des de temps antics és inne­ga­ble. Els ibers no són els pri­mers a uti­lit­zar la cova, i tre­ba­llem amb la hipòtesi que loca­lit­za­ven aquests llocs, els inter­pre­ta­ven com a estada dels avant­pas­sats i hi vin­cu­la­ven el seu culte.
Arri­bar-hi no és fàcil. És habi­tual que els san­tu­a­ris esti­guin en llocs tan poc acces­si­bles?
Hi ha un ele­ment clau en la història de les reli­gi­ons, que és que el lloc sagrat tu no el tro­bes, se’t revela, en molts aspec­tes. La cova de les Encan­ta­des com­pleix amb aquests requi­sits perquè és un pai­satge grandiós i sin­gu­lar i hi ha una mun­ta­nya que s’avança cap al mar. És fàcil d’ima­gi­nar que algú hi va veure allà la mani­fes­tació d’una o més divi­ni­tats.
Una divi­ni­tat vin­cu­lada a la terra, no?
Qual­se­vol culte o religió s’estu­dia a par­tir de dos grans ele­ments: la mito­lo­gia i el ritual. Aquí només conei­xem una part del ritual, i pots anar deduint en funció del mate­rial que tro­bes. El san­tu­ari comença a fun­ci­o­nar de manera regu­lar des de la pri­mera mei­tat del segle IV aC fins pràcti­ca­ment aca­bant el segle II dC. També hi ha altres ofre­nes fins gai­rebé l’actu­a­li­tat. Això són 2.400 anys de culte con­ti­nuat que el con­ver­tei­xen en el més impor­tant del Maresme! Jo tre­ba­llo amb la hipòtesi que estava vin­cu­lada al san­tu­ari de Can Modo­lell de Cabrera, que comença a fun­ci­o­nar quan la cova de les Encan­ta­des entra en declivi. A Can Modo­lell, però, hi ha epi­gra­fia, cosa que a la cova no n’hi ha. Cre­iem que a les Encan­ta­des es retia home­natge a una divi­ni­tat feme­nina, de la fecun­di­tat i de la fer­ti­li­tat, cosa gens estra­nya en soci­e­tats agrícoles. Ara bé, aquesta divi­ni­tat feme­nina tenia un com­pany mas­culí del qual no sabem el paren­tiu, però en tenim constància perquè hem tro­bat ele­ments de culte en forma de toro, com ara unes banyes de bòvid fetes de ceràmica. Aquesta divi­ni­tat podria ser de tipus celeste, com els Baal dels cana­neus, que afa­vo­rien la pluja.
Quan es con­ver­teix en lle­genda la cova de les Encan­ta­des?
A par­tir de la pro­mul­gació del cris­ti­a­nisme com a religió ofi­cial i la pro­hi­bició de totes les divi­ni­tats paga­nes, s’afa­vo­reix l’apa­rició d’un seguit de fenòmens. D’una banda, alguns llocs de culte tra­di­ci­o­nal se san­ti­fi­quen i pas­sen a ser cris­ti­ans, perquè si una cosa té la religió popu­lar és que és molt tos­suda i con­ser­va­dora. Les auto­ri­tats eclesiàsti­ques havien de llui­tar amb el cos­tum, i sovint el que feien era escom­brar cap a casa: cons­truïen una ermita dedi­cada a la Mare de Déu o a algun sant i con­ver­tien el lloc pagà en un de cristià, man­te­nint així el culte. D’una altra banda, quan no s’acon­se­guia eli­mi­nar el culte, calia demo­nit­zar-lo, asse­nya­lar-lo com a fruit del maligne i pro­hi­bir al poble que s’hi apro­ximés. Com deia sant Agustí, els déus pagans són dimo­nis! D’aquí a crear històries amb brui­xes, encan­ta­des malig­nes i altres éssers fantàstics hi ha un pas. De fet, no crec que sigui casu­a­li­tat que al tri­an­gle que es forma entre el Mont­ca­brer, Bur­riac i el muni­cipi d’Argen­tona hagi sor­git la major con­cen­tració de lle­gen­des de la comarca.
No cal inter­ve­nir més en el jaci­ment? Ja se’n sap tot?
Sem­pre he defen­sat que val­dria la pena fer una exca­vació en extensió, però també reco­nec que demana mit­jans i esforços que fins ara no s’han acon­se­guit. L’actu­ació que vam fer va ser de les més difícils que recordo i en unes con­di­ci­ons molt com­ple­xes. Anys després de l’exca­vació, el 2007, hi va haver un gran incendi que va afec­tar la zona i quan hi vaig pujar l’erosió pro­vo­cada per les fla­mes havia dei­xat al des­co­bert més mate­rial. Fins i tot vam poder docu­men­tar peces que no havíem tro­bat en la pri­mera inter­venció. La gran quan­ti­tat de mate­rial demos­tra dues coses: que va ser un lloc de culte de llarga durada i que hi anava molta gent perquè era un lloc molt popu­lar.
La seva llarga vin­cu­lació amb l’indret de les Encan­ta­des feia obli­gat aquest estudi.
Sí, con­fesso que després de gai­rebé qua­ranta anys em feia autèntica ver­go­nya no haver enlles­tit la feina. Però en el meu descàrrec he de dir que es tracta d’un tre­ball molt laboriós i que abans d’enca­rar-lo ja sos­pi­tava que em duria molt de temps. I així ha estat. Dos anys de feina i mal­grat que ha tenia fetes totes les des­crip­ci­ons del mate­rial, tots els dibui­xos… però és que son més de 52.000 tros­sos de ceràmica estu­di­ats un a un. Tam­poc podia fer una publi­cació on només des­crivís mate­rial i calia fer-la atrac­tiva al lec­tor.
La pandèmia va ser el punt d’arren­cada, no?
Sí. El 14 de març del 2020, quan ens van tan­car a casa per la covid vaig veure clar que era el moment. Durant aquells pri­mers quinze dies de con­fi­na­ment m’hi vaig dedi­car de forma exclu­siva, després d’enlles­tir les tas­ques del museu, perquè es tracta d’una feina que et reclama tot o gai­rebé tot el temps que tin­guis. La meva intenció ini­cial era pre­sen­tar l’estudi al Premi Iluro del 2021 i no vaig arri­bar a temps i al 2022 hi vaig arri­bar jus­tet.
Par­lant d’hipòtesis. Vostè defensa que el Mont­ca­brer, on hi ha la cova, ja surt res­se­nyat en docu­ments antics.
L’única cosa que puc fer és en base als indi­cis mate­ri­als inten­tar deduir què hi havia. Cer­te­ses no en tenim cap, però la hipòtesi més plau­si­ble per mi és que el Mont­ca­brer sigui el Pro­mon­tori de la Lluna del qual parla Claudi Pto­lo­meu al segle II a la seva Geo­grap­hia que situa entre Bae­tulo i Iluro i que la gent ha estat bus­cant durant segles, Per què no aquí? Els ele­ments hi son: lloc de culte, referències al toro i a la lluna, entre Bada­lona i Mataró.
Però per què dones encan­ta­des dolen­tes?
Perquè queda en el record la divi­ni­tat feme­nina antiga. Les dones encan­ta­des malig­nes no son altra cosa que les nim­fes del món clàssic. Fèmines que han trans­gre­dit algun pre­cepte i que han que­dat sota els efec­tes d’un poder ocult sovint maligne. La Cova de les Encan­ta­des també és cone­guda com a Cova de la Mala o Males Dones. De la Mala Dona perquè se la con­si­dera demo­nit­zada. Els topònims, en aquest cas, son molt reve­la­dors. Curi­o­sa­ment, allò que dèiem que la reli­gi­o­si­tat és molt con­ser­va­dora, a prop de la cova hem tro­bat mol­tes ofre­nes cris­ti­a­nes de prin­ci­pis del segle XX com ara rosa­ris i meda­lles. Pen­sem que eren, seguint el fil de les lle­gen­des, per fer fora el dia­ble, un exor­cisme vaja. Perquè la creença con­ti­nua sent que a Mont­ca­brer se gene­ren totes les tem­pes­tes que fan mal a l’agri­cul­tura. En aquest sen­tit, el 1707 el rec­tor de Vilas­sar de Dalt li envia una carta al bisbe dema­nant permís per ins­tal·lar supo­sa­da­ment la pri­mera creu que coroni la mun­ta­nya amb l’oració a Sant Benet i “con­tra etxi­sos i poder del dimoni”. Ara bé, vaig tro­bar docu­men­tació on cons­tava que ja hi havia hagut una pri­mera creu el 1565. Pot­ser n’hi havien hagut d’ante­rior i tot per llui­tar con­tra el dimoni que viu al Mont­ca­brer envol­tat de les brui­xes que son les seves ser­ven­tes (riu). Però fins i tot hi ha dis­cussió sobre si son brui­xes o divi­ni­tats endi­mo­ni­a­des…
En sabem prou dels ibers?
En sabem molt poquet, mal­grat que tenim constància que van ser un poble amb una impor­tant presència a la zona. En pri­mer terme perquè els autors clàssics van dei­xar poc mate­rial sobre el tema i en segon lloc perquè des­co­nei­xem quin és el seu idi­oma. No sabem què diuen i quan tro­bes un plom o un vas escrit no ho pots des­xi­frar. Ani­ria bé tro­bar una pedra de Ros­setta, tot i que hi ha estu­di­o­sos que s’hi estan esforçant molt per avançar en el conei­xe­ment de la llen­gua i la cul­tura ibe­res. Ens queda, però encara un llarg camí per recórrer.
El Maresme és prou sen­si­ble amb el seu lle­gat?
No crec que hi hagi cap lloc que ho sigui prou. Al Maresme tenim dos exem­ples prou recents: Ca la Madrona de Mataró, que volen tras­lla­dar i el jaci­ment del Roser de Cale­lla sota d’un super­mer­cat on les actu­a­ci­ons que es faran o que s’han fet son, com a mínim, dis­cu­ti­bles. Aquí tenim gent que ha llui­tat i que llui­tarà sem­pre per la defensa del patri­moni, però el pro­blema és pre­ci­sa­ment que hi hagi gent que hagi de llui­tar quan la pre­ser­vació està regu­lada per llei, encara que hi ha moments en què aquesta llei sem­bla paper mullat. El prin­ci­pal pro­blema és que les per­so­nes que deci­dei­xen ho fan sobre temes dels quals ho igno­ren pràcti­ca­ment tot i les seves deci­si­ons no son innòcues i les mouen deter­mi­nats interes­sos. Els vius tenim l’obli­gació de lle­gar les res­tes històriques en el millor estat pos­si­ble als nos­tres des­cen­dents. 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla, la casa pairal i la mare

General, , , ,

 

El sentiment de pertinença a la terra en poemes plasmats per Enric Duran i Tortajada (1895-1967).

Un altre poema en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra i que escrigué el valencià Enric Duran i Tortajada després de la guerra (en aquest cas, en 1947), és “Pàtria”, el qual figura en l’obra “Poesia patriotica valenciana. Antologia (1808-1996)”. Amb lleugers retocs, diu així:

“La sent reviure en l’horta maragdina,

quan el vent mariner

és oreig perfumat i l’opalina

llum de l’aubada envia el raig primer.

 

Quan el cel de blavor dolça, esvanida,

és com bell dosser clar;

quan el sol, que es remunta en bella eixida,

en l’espill s’emmiralla de la mar.

 

La sent reviure ací, en el meu paisatge

de perennals verdors;

en els ocells lleugers que en el boscatge

refilen entonant himnes i llors.

 

En l’aigua de la sèquia que mormola

un deliciós cantar;

en el riu que amb sonates de cargola

com serp d’argent cerca la blava mar”.

 

Com podem veure, abunden els trets relatius al camp, a la terra i a l’aigua (és a dir, amb lo femení): l’horta, el vent mariner, el boscatge, la séquia, el riu, la música, la serp. I, fins i tot, un color fosc: l’argent. A banda, predomina l’acte de rebre (ací, escoltar).

Tot seguit, en una línia pareguda, el poeta comenta que

“La sent viure en la pau de l’alqueria

-volva de blanca neu-

voltada de la verda simfonia

que als nostres camps dóna, magnànim, Déu.

 

En les nostres muntanyes que es retallen

sobre el cel transparent,

i en els estels brillants que s’emmirallen

del nostre llac en el mirall d’argent”.

 

 

Altra vegada, captem detalls que empiulen amb la dona: escoltar, la neu (que té a veure amb l’hivern, una de les dues estacions femenines i més fosques), la música, els estels (en nexe amb la nit i, així, amb la miqueta de claror enmig de l’obscuritat) junt amb el llac.

A continuació, Enric Duran i Tortajada passa a lo rural, on més predomina la llengua vernacla (ací, la catalana):

“La sent en nostres camps de meravella

-paisatge d’abundor-

i en la catifa bella que amb la rella

fa, enfonsant-la en la terra, el llaurador”. 

 

Cal dir que les paraules sobre la rella i el llaurador evoquen la tardor, estació del refrany “Llaura fondo i posa fems, i deixa córrer el temps”. 

Igualment, l’escriptor enllaça amb la figura de la fadrina, amb la del típic poble on la gent es coneix molt, on abunden arbres, ametlers…:

“En la cançó que canta la fadrina

de rossos cabells rulls,

valenciana amb flairor de rosa fina

i blau de cel puríssim en els ulls.

 

La sent al vore el poble, illa daurada

pel bes del sol -bes d’or-,

illa del poble meu, sempre voltada,

d’una mar, facetada, de verdor.

 

En el sonor volteig de les campanes

del meu vell campanar;

en les alegres cases hortolanes

blanques com florits arbres d’ametllar”.

 

 

En acabant, afig la tradició, i la relaciona amb la música, amb les rondalles, amb el passat i amb els costums. I, òbviament, inclou la figura del llaurador i el vincula amb u dels moments del dia que tenen a veure amb lo matriarcal: quan la vesprada es fa fosca. Diu així:

“La sent en les cançons i en les rondalles

de vella tradició,

que són -inestimables antigalles-

de la història i costums saba i ressò.

 

En el vell llaurador que al muscle l’eina

-corbella de segar-

torna del camp, vençuda ja la feina,

al recer amorós del seu fogar.

 

La sent en la nit nostra, perfumada

de flors de taronger;

nit tèbia, clara, pura i estelada,

de l’esperit i dels sentits deler”.

 

 

Ara bé: per a Enric Duran i Tortajada, la llengua és el fonament de la casa i de la vida diària en el poble i en la terra, de lo vernacle associat al matriarcalisme, llengua que comença a aprendre en la casa pairal, en companyia dels seus avis i, sobretot, de sa mare (qui, àdhuc, li ensenyà a pregar en llengua catalana, un detall que poques vegades figura en escriptors valencians nascuts a les darreries del segle XVIII o bé del segle XIX en avant):

“La sent reviure ací, en la meua casa

-vella casa pairal-,

en les arrels i saba de ma raça

que perdura en els segles, eternal.

 

En la casa on la filla i on l’esposa

-amorosa tendror-

omplen els àmbits d’una deliciosa

trilogia de pau, virtut i amor.

 

En la cambra, on naixqueren nostres avis,

i els meus pares, i els fills,

i on ma germana -Crucifix als llavis-

dels ulls tancà a la vida sos espills.

 

La sent en aquests àmbits on ressona

el meu dolç, bell parlar,

la llengua en què ma santa mare bona

en ma infantesa m’ensenyà a pregar.

 

En aquest foc, calor i convivència

de nostra vella llar;

en el caliu brusent que és persistència

de Pàtria, Fe i Amor al meu fogar.

 

En aquestos indrets -oh, terra nostra!-

d’Espanya ric joiell;

jardí de bells matisos gaia mostra,

tabac de flors i fruits, sempre tan bell”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)