Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Maternitat matriarcal, empelt mare-filla i lligam dona-xica jove

General, , , , ,

Prosseguint amb el tema maternal, en el llibre “La mel i la fel”, de la valenciana Carme Miquel (1945-2019), hi ha una part considerable de pàgines en què és l’empelt mare-filla (també vàlid per al de mare-fill, tot i que, com en les cançons eròtiques, predomine més el de signe femení). En qualsevol cas, ambientat en la cultura autòctona en la darreria del segle XIX.

Així, escriu “Mireu Maria que, com una lloca amorosa i feliç, escalfa la filleta amb els seus pits suaus i l’alimenta amb rierols de llet blanca. Per a la nouvinguda, són els seus riuets, les seues muntanyes i les seues valls que l’acotxen i li transmeten la calidesa de les carícies” (p. 93). Cal destacar el vocabulari de la natura, com una mareta més.

Unes pàgines després, apareix l’alletament i l’educació maternal a una tia, com si fos una xiqueta crescudeta i que ja parla:

“-Vine, Jesusa, mira: ¿veus com mama la teua neboda? Mira la tia, filleta, mira la tia que et farà bones farinetes. Però, una volta t’hauràs fet fadrina, que ara no, ara tens la llet de la mare, bona cosa de llet. Veus, Jesusa? No se la pot acabar. No tingues recel, filleta. Ala! Xupla, reineta meua” (p. 100).

És evident el diàleg que harmonitza i que crea un lligam entre ambdues generacions i entre la part activa i l’observadora (la germana): “La germana mira el gran mugró rogenc del pit de Maria vessant una llet blanca que regalima mamella avall, fins que la xiqueta s’hi adorm amb el nas estacat en el peçó. (…) Per això, pensa Jesusa, a seus trenta-dos anys i, després de cinc parts, Maria encara resulta bonica” (p. 101). Per tant, capim una mena de deessa mare (mamelles riques en llet, com ho simbolitzaria el mugró, eixe punt de contacte entre “la fonteta” i la nina) i abundant.

Un altre passatge sucós en aquesta obra significativa en el camp del matriarcalisme català, és quan un xiquet posa l’ull en una pintura de la Mare de Déu de la Llet que hi havia en un convent: “una verge amb rostre ovalat i mirada plàcida (…), però mostrant un pit redó que la mà d’un xiquet, el Jesús, agafa com si fóra un got i se’l posa a la boca” (p. 105).

Adduirem que aquesta manera de tractar la relació mare-filla empiula amb lo matriarcal: 1) el fet que Nostra Senyora reunesca les dues parts de la persona (la receptiva i la donadora), 2) la confiança que els infants (ací, el Nen Jesús) tenen cap als adults (en aquest cas, cap a la mareta) i 3) la connexió entre tots dos (mare i fill) mitjançant el contacte físic i l’alletament.

Convé dir que aquests ambients que evoquen la infantesa, la dolçor i la paciència ens porten cap a un model de vida que, com copsem en la figura de la Mare Natura (en la comarca), diu que, a aquest xiquet curiós davant l’obra d’art, encara que l’allunyen d’on ha nascut i que siga petit, “no podran trencar-li les arrels enfonsades en aquesta terra.

(…) Tornarà alguna vegada als meus peus? Jo percep que sí. Hi tornarà i el seu retorn hi farà de bàlsam guaridor” (p. 105).

Àdhuc, hi ha un passatge en què una dona madura parla amb una jove que ha vist que el seu marit s’ajunta amb una altra. Llavors, el paper maternal fa acte de presència (però com un nexe entre maduresa i jovenesa que ens remembra festes patronals en què una clavariessa major acompanya una fadrina):

“-Però dona: no sigues destrellatada, que tens uns fillets que són una glòria i un home faener, templat i fort que et vol més que la vida.

-Un home que, de nit, se’n va al llit amb la meua germana” (p. 109).

La Mare Natura, que fa de mare de la comarca, diu que la jove casada continuava “notant olor a mare gran i trobares un cert descans en la teua angúnia. Hauries volgut romandre acotxada sobre l’ample pit d’aquella dona. Quan alçares la teua jove cara, ell t’eixugà les llàgrimes amb un mocador” (p. 110) i l’adulta diu a la xicota: “Món avant i cara al dia! Em sents?

(…) Maria deixà de plorar, s’eixugà els ulls color de mel i es posà a donar mamar un dels seus fillets, que començava a ploriquejar. Se sentia reconfortada i dirigí un somriure a aquella veïna gran, (…) a qui tota la vida havia tingut com una segona mare” (p. 112).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Contacte amb l’arbre, amb la mare i maternitat matriarcal

General, , , , ,

En passar a la novel·la “La mel i la fel”, de l’escriptora valenciana Carme Miquel i Diego (1945-2019) i publicat per Tàndem Edicions en el 2005, no sols trau molts passatges en què el tema de la maternitat és present, sinó, igualment, la simbologia de l’arbre. Així, en la plana 20, parla de la mare i “del seu paper de mare alimentadora” i que les dones de la vila on se centra el llibre tenien la Mare de Déu com la persona “a qui demanar bona llet per alimentar-los” (p. 21).

El personatge Malena Notenovio, més d’una vegada, mira els estels i més “per contactar amb l’animeta de sa mare” (p. 36), fins i tot, quan el seu estimat Tasco ja s’ha mort: “les dues branquetes, (…) són com dues cames obertes, i les troba ben fixades a terra. Vicent comprova amb admiració que hi han arrelat.

Unes abelles hi revolotegen i unes papallones de colors es posen sobre una fulla. Tasco és ara una figuera que comença a créixer” (p. 74).

Hem de menester dir que la figa, com podem llegir en l’entrada “Figa, figuera” de    ”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és “Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seua semblança amb el genital femení”.

Més avant, l’autora, partint de Maria Notenovio afig: “Té un consol, però: la figuera que va nàixer sobre les despulles de Tasco, hi ha anat creixent i la dona, cada dia, l’observa i li parla perquè aquell arbre és una prolongació del seu home. Parla a les rames, quan no hi ha fulles; i, als pàmpols verds, quan n’hi ha. Els hi somriu i els hi fa besos. I es menja les figues conforme van eixint i madurant. Quan ve el bon temps, Malena fa la vida a l’ombra d’aquella figuera, acompanyada del zum-zum de les abelles i de la competència dels pardalets, que pugnen per picotejar les figues més dolces” (p. 87).

En aquestes línies, es reflecteixen trets que, sovint, copsem en música eròtica: la figa, el pardalet (els jovenets) i el contacte entre l’ocell i aquesta fruita:

“La figa, per a ser bona,

ha de tindre tres senyals:

oberteta i clevillada

i picadeta del pardal”.

 

A més, addueix que, “De tant en tant, puja a les branques més fortes i hi passa dies sencers en plena simbiosi amb aquest arbre (…). I les branques són com uns braços forts preparats per abraçar” (p. 87), això és, plasma l’empelt entre la mare (el vegetal) i la filla, fins al punt que són com vasos comunicants.

Aquest tronc i les seues rames fan que ella siga “forta com l’arbre de Tasco que t’embolcalla” (p. 88), fins al punt que li aplanarà “Una llet tan blanca i nutritiva com la saba de la teua figuera” (p. 88), a què, un poc després, “Primer que res, fa un bes a la soca de la gran figuera. És el primer bes del dia i en seguiran molts més” (pp. 88-89).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Famílies amb caràcter matriarcal, amb àvies transmissores i humanitàries

General, , ,

Una altra entrada que copsàrem en Internet, i que trau el tema del matriarcalisme en la família, és “Empar Llop Campos” (https://sindicalistesfeministes.com/empar-llop-campos), de la web “Sindicalistes Feministes CCOO PV”: Empar Llop Campos “Naix en Castellar, ciutat de València, en 1954. Son pare és llaurador i sa mare, molt catòlica, es dedica a la cura de la família. Tenen tres fills que frueixen d’una criança de marcat caràcter matriarcal”.

Passant al migjorn valencià, en l’escrit “El matriarcado de cuarta generación del Campo de Elche que factura una de las mejores paellas del mundo, con un montón de cebolla” (https://www.directoalpaladar.com/viajes/matriarcado-cuarta-generacion-elche-que-factura-mejores-paellas-mundo-monton-cebolla), publicat en la web “DAP Viajes”, parla sobre un negoci familiar començat en 1935 per un matrimoni i que, “’Després, passà a mans de ma àvia i, en acabant, de ma mare’, prossegueix Noelia, qui comparteix el lideratge del restaurant amb la seua germana Lidia Pascual, cap de sala. ‘És un negoci matriarcal, passat de dona a dona. La veritat és que, restaurants matriarcals de quatre generacions en Espanya, em digueren que es compten amb els dits de la mà (…)’. (…) 

Noelia, de sa mare, aprengué a fer les paelles. I, sí: dic paella, que es com, en la seua família, es coneixien tots els arrossos secs. (…) ‘Vejam: ma àvia li deia paella. I era autòctona d’ací. Ella fou qui ens ensenyà aquesta tradició culinària (…). És un arròs autòcton del Camp d’Elx, una recepta que he recuperat de les meues àvies (…)’”.

En nexe amb aquesta presència femenina i a com exerceixen de cap les dones, en l’entrevista “Estem acostumats a una fantasia molt masculina de guerres i lluites, i jo volia fer una mitologia matriarcal” (https://www.emporda.info/cultura/2024/09/05/estem-acostumats-fantasia-molt-masculina-guerres-lluites-volia-fer-mitologia-matriarcal-107657083.html), de la web catalana “Empordà”, l’escriptor barceloní Roger Coch (nascut en 1990) diu que “Tenia ganes de fer una mitologia matriarcal i tota la idea del cicle, que és molt femenina, de gestar i acompanyar la mort. Per això, les deesses i la protagonista és una noia. Estem acostumats a una fantasia molt masculina, de guerres i lluites, i realment això és una altra cosa. Tenim unes idees concretes de què és fantasia i què no i, a mi, m’interessava més la idea del viatge, de transformació. (…) També se’m fa més fàcil d’estructurar una novel·la com a viatge, amb les seves parts i transformacions. I, en aquesta, és en la que el viatge és més present”. 

Ben mirat, hem considerat interessant l’entrada “’A cel obert’: autobiografia d’un metge compromès amb la lluita contra la covid-19 i amb la defensa del dret universal a la salut” (https://blocs.mesvilaweb.cat/ildecp/a-cor-obert-autobiografia-dun-metge-compromes-amb-la-lluita-contra-la-covid-19-i-amb-la-defensa-del-dret-universal-a-la-salut), publicada en el 2021 en la web “Observar, llegir, escriure”, en què figuren comentaris i paraules de l’epidemiòleg català Oriol Mitjà i Villar (nat en 1980), qui, en un llibre que havia tret feia poc, plasmava com era la seua família. Així, el gestor de la web exposa que, “Més enllà de l’exemple familiar on la seua professió és majoritària, des de ben petit, ja tenia vocació de metge, per la curiositat de saber com funcionava el cos humà i la capacitat d’ajudar els altres. (…).

Es considera fidel seguidor dels valors familiars que li han transmès, com el respecte, la responsabilitat, l’honestedat, l’esforç o la justícia social”, ben presents en el paper de moltes dones i no cal dir que en la cultura matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mares, àvies i pares en famílies matriarcals i que deixaren empremta

General, , ,

Continuant amb exemples de famílies matriarcals i amb el paper que hi exercia la dona i com influïa en l’ambient, en l’article “La mujer, la igualdad y la huelga” (https://www.elperiodic.com/opinion/colmichel/mujer-igualdad-huelga_6408), escrit per Miguel Bataller (ja retirat), publicat el 8 de març del 2018 en el diari digital “Castellón Información”, i a què accedírem en juliol del 2025 (ací, traduït), indica, “Primerament, el meu suport incondicional a les dones, ja que dec la vida a una d’elles (ma mare), qui conreà amb amor, amb afecte i amb cura durant nou mesos inacabables, la llavor de l’amor que va rebre de mon pare i que fructificà en mi. Ambdós es preocuparen (i s’ocuparen) de la meua educació, de la meua formació al llarg de molts anys, per fer de mi la persona que sóc gràcies a ells. Un home i una dona i, a tot l’entorn familiar, format per hòmens i dones que mai perderen ni un minut de les seus vides a tractar de ser iguals”.

En el paràgraf vinent, afig “Em vaig casar per amor amb una dona i me n’enamorí precisament per això: per ser diferent i per aportar a la meua vida moltes qualitats de què jo era deficitari”.

En acabant, passa als fills i als néts i, quan entra en les seues àvies i en sa mare, posa que “Lo que mai podré exigir, ni donar suport, és una ‘igualtat absoluta’ entre hòmens i dones, perquè això és un impossible irracional, que només pot niuar i exigir-se partint de la ignorància o de la revenja (…), perquè, tant en la meua família paterna com també en la dels meus avis, coneguí tres autèntics ‘matriarcats’ desenvolupats no cal dir que amb normalitat, per la fortalesa de caràcter de ma mare i de ma àvia materna i per la jove viduïtat de ma àvia paterna, qui va saber portar avant mon pare i la seua germana, amb només trenta anys, quan es va morir mon avi”.

Agregarem l’empremta que eixe estil de vida en la família li deixà: “I tot això, m’ha permés sentir-me sempre estimat i protegit per les dones del meu entorn familiar, complementat per una tia i padrina jove i meravellosament afectuosa amb mi, qui es complementava perfectament amb les exigències d’una mare menys condescendent amb mi i molt més exigent”.

Però no tot anava unit a les dones, puix que parla d’un home amb un paper més aïna receptiu i obert: son pare. Així, Miguel Bataller plasma que, “Entre totes dues i la permanent supervisió de mon pare, excepcionalment, tolerant i afectuós, forjaren el meu caràcter i la meua forma de ser i d’acarar ma vida, partint de la responsabilitat, de l’afecte i de l’amor”.

Després, posa exemples d’actualitat en què partits d’esquerres refusen o, com ara, no donen suport, a dones que, al parer de més d’un home, podrien fer-los ombra en alts càrrecs i de lo que l’autor, possiblement, vincularia amb una politització del tema de la dona en general, sobretot, en nexe amb els partits i amb els sindicats.

Un altre article que trobàrem en juliol del 2025, “No hay peor ciego que el que no quiere ver” (https://www.elperiodic.com/opinion/colmichel/mujer-igualdad-huelga_6408), redactat per Ita Ardua per al diari digital “Castellón Diario” el 16 de juliol del 2019, copsem que, “A la nostra generació, nasquí a mitjan del segle passat, cap professor, ni filòsof, ni sociòleg, hagué d’ensenyar-nos respecte cap a la dona. S’aprenia en la llar, eixe lloc meravellós que l’extrema esquerra comunista odia tant, respectant ta mare per damunt de tot, bé per convenciment (en la majoria dels casos), bé per estima de la teua integritat física davant la reacció de ton pare, si gosaves faltar el respecte a ‘la cap’ de la casa. El respecte cap a la dona és una cosa que portem en la sang, l’hem mamat”.

Més avant, exposa alguns detalls sobre la cultura basca (la qual considera matriarcal) i, ben mirat, diu que, “Pot que, en la generació dels nostres pares, les decisions importants les prengués el baró (no ho refusaré), però també és cert que, per regla general, en totes les cases, manava i administrava la dona, les decisions del dia rere dia eren de la dona i qui decidia on se n’anarien de vacances o bé a quina escola anirien els xiquets o, com ara, què es comprava i quan, era sempre ella”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Cançons eròtiques matriarcals, xiques jóvens i tenir parella

General, , , ,

Prosseguint amb les cançons eròtiques recopilades pel folklorista d’Altea en “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, editat en 1947, copsem que

“La xica que es fa rogeta

en el mes de juliol,

ja té feta la gabieta,

mes li falta el verderol” (p. 179),

 

amb una lletra semblant unes pàgines després:

“La xica que es fa rogeta

en el mes de juliol,

li podeu buscar un nóvio

perquè ella casar-se vol” (p. 181).

 

En altres paraules: els versos ens indiquen que la xiqueta que passa a la joventut (època associada a l’estiu i a la color vermell) ja és preparada per a festejar i per a tenir relacions sexuals, en què ella és receptiva (la gabieta on ell ficarà lo que, en algunes cançons i en comentaris que ens han fet, diuen brossa) com també la vulva.

Prou diferent a una que presenta diferents fases de la vida sexual de l’home:
“El que és fadrí, busca xica;

i el que és casat, enviudar;

el viudo, tot són corruixes

per a tornar-se a casar” (p. 181).

 

O siga que el vidu té preses innecessàries.

N’hem trobat una de la mateixa corda que una que recollí Mariano Jornet Perales (1869-1953) en Benigànim (la Vall d’Albaida):

“Tots em deien que em casara [ = casàs]

i no portaria llenya:

ara que ja m’he casat,

en porte al coll i a l’esquena” (p. 179)

 

i, així, l’home, com en els Pobles matriarcalistes, és l’ase de càrrega.

Amb un home que també ha eixit escaldat, arran del casament, veiem aquests versos:
“Un tort, geperut i coixo,

en Callosa, s’ha casat;

¡que tal seria la nóvia

que encara ha eixit enganyat!” (p. 180).

 

I, si no, aquesta, de què hi ha hagut qui ens havia reportat:

“El diantre de les dones

s’han burlat del tio Pere:

li han fet un pantalonet

amb la bragueta darrere” (p. 180).

 

En lligam amb l’engany i, altrament, amb l’enginy, Francesc Martínez i Martínez ens addueix que

“Les xiques de baix la mar,

totes van de cinc en cinc;

porten floc en les sabates

per a enganyar els fadrins” (p. 187),

 

xicots que, és clar, en mirar les sabates…, fan com un acte de reverència (tot i que no tan formal) a la dona. 

Tornant un poc arrere, en trobem una a què accedírem en el 2015, que és prou coneguda i amb detalls femenins (xiques, aigua, lluna i filar):

“Les xiques de baix la mar,

totes filen a la lluna

per a fer-se l’aixovar

i no se’n casa ninguna” (p. 181).

 

L’investigador de la Marina Baixa n’afig en què la dona fa els seus dinerets, com més d’una que havia nascut abans de 1920 i que era casada:
“Tu portes sabata i calça;

i el teu marit, jornaler;

jo no sé com t’ho apanyes:

tot, del jornal, no pot ser” (p. 181).

 

A vegades, una part de la parella no responia a les expectatives de l’altra. O sí:

“Estic com un encantat

de veure la meua dona,

que me se’n fuig del costat

i no em fa partida bona” (p. 182).

 

“Carabassa m’han donat,

jo l’he presa per meló:

més val menjar carabassa

que dormir en la presó” (p. 182).

 

“Xiques: mireu-lo, mireu-lo;

el de la camisa fina,

el dia que es casarà,

la durà de mussolina” (p. 182),

 

és a dir, anirà vestit amb roba blanca, de seda.

Ben mirat, l’estudiós n’escriu en què es reflecteix la gelosia i, àdhuc, els consells de persones (potser, dones majors):

“Si el teu marit és gelós,

envia’l a treballar:

i, a la nit, quan vinga a casa,

no li dones què sopar” (p. 182).

 

“Que dimontre són les puces!

Un animal tan menut;

perquè es giten amb les xiques

i jo, tan fadrí, no puc” (p. 183).

 

Igualment, hem vist altes cançons amb humor eròtica:

“Alça, morena, no em xafes

la canyeta de peixcar,

el cabasset dels arreus

i el barret de festejar” (p. 186),

 

en què la canyeta simbolitza el penis.

“En el poblet de les Cases,

diuen que no hi ha fadrines

i, al pujar de la costera,

n’hi ha dos com a roses fines” (p. 187).

 

Fins i tot, en recull en què la mare (com a cap de la casa) té la darrera paraula de bon principi i, per tant, convé fer bona pasta amb ella:
“Fadrinets que festegeu

a la sort o a la fortuna:

festegeu primer a la mare

i tindreu a la filla segura” (p. 187).

 

Agregarem una cançó eròtica molt estesa, si més no, pel País Valencià, però ací amb un vers inicial diferent (“llauradora”, en lloc de “balladora”):

“La llauradora, quan balla,

sempre mira el ballador:

si li penja o no li penja

la punta del mocador” (p. 190).

 

Finalment, n’hem triat una en què el fill s’acosta a la mare, en tractar sobre temes eròtics (i no, com ara, al pare):

“Mare: les xiques no em volen

perquè no tinc pantorrilles;

en la sega de l’arròs,

me se faran ben polides” (p. 193).

 

El mot “pantorrilla” és un castellanisme inadmissible i es pot substituir per “panxell” o bé per “tou de la cama”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts també com Sant Nin i Sant Non.

Patrons vernacles de molts dels llauradors, dels pagesos i dels hortolans en terres catalanoparlants i de moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

Cançons eròtiques matriarcals, dolces, de conhort i prostitució

General, , , , , ,

En altres versos, la dona és ben considerada i el seu tros, a més, promet fer-li un do:
“Marieta de Callosa:

si tu em volgueres, a mi,

et faria unes sabates

de la pell del meu rossí” (p. 174).

 

Altrament, hi ha hòmens que remarquen la delicadesa i la dolçor de la jove:
“Davall d’una bresquillera,

em digueres que em volies

i, des d’entonces[1], que l’arbre

fa més dolces les bresquilles” (p. 174).

 

Ben mirat, en copsem en què la xica sap escriure i que ho faria al seu nuvi:

“Si la mar fóra de tinta;

i les penyes, de paper;

escriuria una carta

al meu nóvio Rafelet” (p. 174).

 

Convé dir que, en aquesta obra, “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), n’hi ha en què, malgrat que l’home és als peus de la dona, no ho fa com un submís, ans més aïna com si fos el fill respecte a la mare:
“Esta nit he somiat

que he dormit a la serena,

davall d’un roser rosat

i als peus de la Magdalena” (p. 175).

 

Així, encara que han estat fora, és cert que de nit, dormint, amb serenor i davall la protecció de qui ha fet de mare, detalls que tenen a veure amb lo tel·lúric.

Un altre fet interessant és la simpatia de l’home cap a la muller:

“Marieta: si vols vindre

al Portal, t’esperaré,

anirem els dos de ronda

com a marit i muller” (p. 175),

 

de manera semblant a uns versos prou coneguts i que ens han plasmat:
“Marieta: si vols vindre

a l’olivar de l’agüelo,

a dos diners, la barcella

d’olivetes del cuquello” (p. 175).

 

Tocant al mot “agüelo” (i variants, femenines i tot), és un castellanisme inadmissible i present en més d’una cançó. A banda, en el primer quart del segle XXI, en el País Valencià, era tabú dir (i escriure) la forma genuïna “avi”, malgrat que el terme “abuelo”, originàriament, fou adoptat com a paraula despectiva cap a l’home major.

Continuant amb la música, n’hi ha en què la mare és reportada sobre el festeig:

“Sempre hi ha qui porta noves

i, a ma mare, li han dit

que festejava amb tu, a soles,

a la finestra, una nit” (p. 175).

 

Ara bé: també hi ha la mare que haurà d’acceptar amb qui es casarà el seu fill (o la seua filla):

“Qui perdrà, serà ma mare,

si no em deixa festejar;

puix que vullga o que no vullga,

amb tu, jo m’he de casar” (p. 175).

 

En la plana següent, capim uns versos molt populars a tot arreu, encara que la lletra en puga canviar lleugerament:
“La bacora, p’a ser bona,

ha de tindre tres clavills,

ben madura i rebesada

i picada dels teuladins” (p. 176),

 

és a dir, dels hòmens. En l’original, posa “picá”.

Hem de menester dir que també n’hem trobat en què l’home comenta a la xica que ell assumeix un fet: que la dona té la darrera paraula. Com a exemple, aquesta composició musical:
“Eres [ = Ets] molt blanca, Maria,

i tens el color molt fi;

si acceptes els meus desitjos,

tinc que ser el teu marit” (p. 176).

 

Al cap i a la fi, ell sap que els seus desigs són secundaris a la decisió femenina.

En la mateixa sintonia, aquestes línies (potser del mes de maig), en què ell li parla en un futur condicional, però que serà ella qui determinarà l’esdevenidor:

“Maria: si tu em volgueres

i em tingueres voluntat,

per la finestra, em tiraries

un mocador ben brodat” (p. 177).

 

Quant a la cançó següent, direm que algun folklorista valencià del migjorn, de qui no posarem el nom, no la considera eròtica (no hi escriu res), però ho empiula amb la dona d’una cova. Nogensmenys, els qui ens l’han escrita en Facebook o per altres mitjans, sí. Agregarem que podríem enllaçar-la amb una composició de Pasqua coneguda en el País Valencià i en què hi ha ous i una botifarra:

“Per negre que siga l’home,

no el tingues que despreciar[2];

negres són les botifarres

i són bones de menjar” (p. 177),

 

és a dir, que convé deixar que entren en la vulva.

En acabant, apareix una, semblant a unes quantes recopilades per Manuel Sanchis Guarner i per altres valencians:
“València, jardí de flors,

de clavells i roses fines:

els clavells són els fadrins;

i les roses, les fadrines” (p. 177).

 

Una altra, de què ens reportaren i que afig el folklorista d’Altea, diu

“La molinera plorava

al cantó del Molí Nou

i el marit la consolava

amb una verga de bou” (p. 178),

 

o siga, mitjançant una rama (el penis).

Ben mirat, sobre una cançó, hem considerat que reflecteix la prostitució:

“València, per ser València,

amb quatre diners, tabaco;

i, amb un sisó, una xica

per a divertir-se un rato” (p. 178),

 

lletra que ens evoca uns versos de “La manta al coll”, molt popular pel País Valencià i, a més, en altres zones veïnes, quan, en la versió del grup “Carraixet”, diu

“Per dos quinzets, un puro;

per tres, una pipa;

per quatre, una guitarra;

per cinc, una xica.

El puro, p’a fumar;

la pipa, p’a lluir;

la guitarra, p’a tocar;

i la xica, p’a dormir”.

 

“Tabaco” (tabac) i “rato”(estona) són castellanismes inadmissibles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme inadmissible, en lloc dels mots “llavors” i “aleshores”.

[2] Una forma genuïna i no acastellanada podria ser “no l’hauries de menysprear”.

Cançons eròtiques matriarcals, dolces i d’albades valencianes

General, , , , , , ,

Música eròtica en l’obra “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez (1866-1946).

Un altre llibre de què hem copsat moltes cançons d’humor eròtica és “Coses de la meua terra  (la Marina). Terça tanda i darrera” , del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), obra a què accedírem en la primavera del 2023. Per exemple, quan escriu

“El rector de Bufalí

té una burreta,

li lleva l’albarda

i es queda nueta.

Ai, ai, ai…”[1] (p. 163).

 

“Aguaita’t [2] a la finestra,

aguaita’t al finestró.

Tu tocaràs la guitarra,

jo tocaré el guitarró” (p. 163).

 

“Olivetes del cuquello,

per a mi, senyor rector;

totes les xiques m’agraden:

quant més boniques, millor” (p. 163).

 

“Que te vullc, que te vullc,

que te vullc, bajoqueta;

que te vullc, que te vullc,

que te vullc, ben tendreta” (p.  163).

 

“Eres [ = Ets] la més guapa

que hi ha en el Marquesat[3];

per a ser més bonica,

tens el monyo anellat” (p. 164).

 

“El rector de Bollulla

té una pistola

i acaça les xiques

amb camisola” (p. 164).

 

Per tant, la dona va per davant de l’home.

“L’alegria dels fadrins

és un mocador de pita,

una manta morellana

i una xica ben bonica” (p. 166).

 

“Fadrí: si penses casar-te,

pensa-ho bé i deixa-ho estar,

perquè la dona és un orgue

molt difícil de tocar” (p. 166).

 

Igualment, l’estudiós d’Altea recorda que, “voltant pel poble costeres amunt i costeres avall, solen, en passar per davant de la casa d’alguna fadrina, núvia o pretesa d’algú dels voltadors, parar-se i cantar cançons més o manco intencionades, dirigides a la xica o a ses circumstàncies” (pp. 166-167), prou sovint, en aplegar el mes de maig, com ens han reportat algunes persones:

“Tota la nit acamine[4]

sols per a veure’t la cara

i, ara que estic ací,

trobe la porta tancada” (p. 167).

 

Així, ella ha decidit quan el rebria i quan no.

Prosseguint amb l’esmentada obra de Francesc Martínez i Martínez, amb un estil molt típic de la música catalana, agrega aquestes tres cançons  (en paraules de ma mare, “Cançons de picadeta, de les albades, molt típic en València”), les quals podríem empiular amb rondalles en què un personatge masculí s’acosta (amb un instrument musical) on viu una princesa jove perquè, al capdavall, ella li accepte el casament:

“Xica del monyo lluent

i els caragols per la cara!,

et penses que tots et volen

i tu estàs molt enganyada” (p. 168).

 

“Jo tinc una perereta

que ni fa flor, ni fa peres

i la tinc acomparada

a les xiques carasseres” (p. 168).

 

En l’original, figura “acompará”.

I una que alguns col·laboradors plasmaren:

“Encara que me donares

cent lliures i un bancal d’horta,

no me casaria amb tu

perquè tens la boca torta” (p. 168).

 

Unes pàgines després, l’investigador passa a una secció del llibre, la qual, potser per evitar algun maldecap i, més encara, tenint present que el treball s’editaria en temps del general Franco (ací, conclòs en 1946, uns set anys després d’haver acabat la guerra), prefereix qualificar de “Cançons”. Hem de menester dir que captem moltes composicions (ho repetim, moltes) que, directament, podríem qualificar com a eròtiques i, si no, com a relacionades amb el tema de l’amor i, àdhuc, en més d’un cas, amb vocabulari escatològic.

En farem esment:

“Si em pensara que em volgueres,

et portaria un regal:

un bon mocador de pita

i tela p’a un davantal” (p. 173).

 

“Marieta: tin-te dreta,

tin-te dreta i no cauràs:

que, si es trenca la rameta,

culadeta pegaràs” (p. 173).

 

Podria tractar-se d’uns mots del nuvi a la núvia, dona que, en altres versos, és qui tria, qui decideix:

“Les parelles en la mar

estan esperant el vent;

jo esperant estic, de tu,

paraula de casament” (p. 174).

 

“El sol ja se’n va a la posta;

les gallines, al joquer[5];

ma mare tanca la porta

i en tira el nóvio al carrer” (p. 174),

 

perquè considera que ja és tard.

Amb un toc d’humor i en què es reflecteix l’agilitat i la rapidesa femenina, n’hi ha una que havíem llegit abans del 2023, any en què accedírem a aquest llibre:

“Ella fuig i jo l’acace

per mig d’un garroferal

i, girant-se, va dient-me

‘-No m’agarraràs, pardal’” (p. 174).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Sobre aquesta cançó, direm que el 26 de gener del 2022 es publicà en el grup de Facebook “Refranys i dites valencians”.

[2] En l’original, “Asomat”. Com podem veure, substituir aquest mot per una forma genuïna no afecta la rima, ni la música.

[3] Es refereix al Marquesat de Dénia.

[4] Aquesta forma figura en el DCVB.

[5] En el DCVB, “Joquer” figura com “Barra o embarrat on dormen les gallines”.

Jocs infantils matriarcalistes i dones ben considerades i que trien

General, , , , , ,

Un altre llibre en què apareixen jocs infantils amb trets matriarcalistes és “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1866-1946) i publicat en 1947 i, com a facsímil, editat en el 2012 per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Així, en u dels jocs de xiquetes, no sols figura el mot “marquesa”, sinó “al mateix temps que es diu: planta la mare santa; també algunes diuen: en planta la Cova Santa” (p. 44). Per consegüent, hi ha una bona consideració (i evident) cap a la dona com també cap a la maternitat (en nexe amb la vulva i amb l’indret on es gestarà el futur fill).

Cal dir que, malgrat que el recopilador mostra una miqueta de pudor a escriure el nom complet de mots escatològics (“m…”), això no li impedeix escriure un joc en què n’hi ha (i que ací plasmem sense censures):

“Pinto, pinto, serafinto,

cuca mala, margalinto,

la gallina està al terrat

amb el cul arromangat.

La gallina, merda al peu,

amaga este peu” (p. 50).

 

Un altre joc amb detalls matriarcals és u en què mena la ceba i no, com ara, un coix: “Ceba: -Està dormint-. Coixo: -Desperta-la-. Ceba: -No vull (…). Coixo diu: -Mira que et tire al pou-; a lo que la Ceba, cridant tot lo que pot, exclama: -Mare, Mare sorda-; a aquesta imprecació, respon la Mare: -Què vols, filla borda?-; la Ceba: -El Coixo és ací-; la Mare: -Què vol el Coixo?-; Ceba: -Una cebolla–; la Mare: -Que vaja a l’hort, que se la trie i que no faça patadetes-” (p. 58). En altres paraules: qui vullga cucs, que pele fulla… i que no faça la guitza.

En un altre passatge d’aquest joc de la ceba, totes les cebes s’acosten, una a una, a la Mare i ella els diu lo mateix: que vist l’Àngel. O siga que, quan la mareta podrà, passarà a fer lo que els altres li comenten.

Igualment, la Mare pren un paper actiu (ella posa roba al personatge celestial), fet que connecta amb la tradició en rondalles, en poemes, en cançons… vernacles, mentres que l’angelet és el passiu i, a més, lliga amb la figura del xiquet i amb la del nen de pocs anys.

En el joc “Jugar a dones”, també en capim: “-Ací és ma casa, foc i brasa, entra el rei i no és d’ell-, amb lo qual resta presa la possessió; les altres van fent lo propi, amb lo qual el simulacre de poble resta constituït” (p. 60).

En acabant, el folklorista d’Altea posa noms interessants: la tia fornera, l’ama de la botiga, “alguna amb l’ofici de llavanera i, fins en casos, de comare” (p.  60) i indica que “també les més xicotetes solen sotmetre’s a la pàtria potestat d’altra més fadrinosa, dient-li: ‘Senyora mare’” (p. 60).

En un altre punt, titulat “Vola el corb”, d’esbarjo, les xiquetes s’asseuen “formant semicercle davant de la que porta el joc (…), esperen que parle la directora (…). Comença la directora” (p. 70).

I, si no, el joc “A les carabasses”, quan Francesc Martínez i Martínez escriu que xics i xiques s’asseuen i que “aquestes (…) es posen d’acord cada una a quin xic li ha de dir que sí quan la demane; (…) aquella respon que sí en cas que siga el que tenia designat (…) [ en el cas ] de ser acceptat, s’alça la xica, deixant lliure el lloc que ocupava, en el qual s’asseu el fadrí després d’haver acompanyat la fadrina a qui ell deixa en la tira dels xics” (p. 97).

És a dir: les xiquetes (les dones) trien amb qui jugaran (detall que, amb els anys, passaria a ser amb qui festejaran, com ara, amb motiu de les festes de Pasqua) i, de més majors, encara que el xicot l’acompanye a ca la fadrina, haurà estat ella qui haurà tingut la darrera paraula en el camp sexual. No debades, aquest joc té a veure amb les carabasses i, així, amb l’expressió “donar-li carabassa”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Música festiva, eròtica i matriarcalista valenciana

General, , , ,

Música matriarcal en el llibre “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (1869-1953).

 Entre la música que l’arqueòleg de Bèlgida exposa en aquesta obra i que hem triat, hi ha composicions que figuren en l’apartat “Cançons” (pp. 161-162). N’hi ha que, com ara, són conegudes per l’Horta de València i en altres indrets.

“Carnestoltes, moltes voltes,

i Nadal, de mes a mes.

Pasqua, totes les setmanes;

Quaresma, no tornes més”.

 

“A la fira no vages,

si no portes diners:

puix veuràs moltes coses

i no compraràs res”.

 

Aquesta jo ja la cantava quan era xiquet.

Una altra que és fàcil oir-la i, si no, que, com ara, ens l’envien, té a veure amb la instrucció escolar:

“Mon pare m’envia a escola

amb un llibre sense tapes

i, a la primera lliçó,…

¡tira, pallús, que m’estaque!”.

 

 

En unes altres, apareix el tema eròtic o, si més no, en nexe amb detalls d’aquest ram. Així, en la primera, copsem que l’home és el ruc de càrrega, un tret matriarcalista:

“Tots em deien que em casara

i no portaria llenya;

i ara, que m’he casat,

en porte al coll i a l’esquena”.

 

“Alacant, per a les barques;

Xixona, per al raïm.

I, per a les xiques guapes,

Ibi, Castalla i Onil”,

 

això és, tres viles valencianes.

Fins i tot, en captem en què la dona és la part forta i que podria evocar llocs del cos femení, com és el cas d’una en què ixen els pàmpols (en art, més d’una vegada, emprats per a tapar el penis en figures escultòriques):

“Sogra, nora i alcavota,

a la vinya, se n’anaren;

com la vinya era curta,

tan sols pàmpols li deixaren”.

 

A banda, plasma versos coneguts en relació amb el tocament del cos:

“M’han dit que eres organista.

¡Que content estarà el pare!:

de nit, quan vages a casa,

tocant-li l’orgue a la mare”.

 

I, si no, amb el festeig:

“Turballos està en l’altet

i, a mi, pujar poc em costa,

les xiques del ravalet,

per no filar, trenquen l’osca”.

 

“En este carrer, està

la que diuen que trenta en té:

vint-i-nou que no la volen

i jo, que me la deixaré”.

 

Podria empiular amb la prostitució.

Ben mirat, en uns versos, l’home és feble i, igualment, Déu és associat amb la canya:

“Santo Cristo dels Canyissos

féu un miracle en Antella:

caigué un home en el riu

i, si no el trauen, s’ofega”.

 

Convé dir que, en més d’una composició, la dona (fins i tot, ja vella) salva l’home en un fet semblant.

Finalment, n’hem seleccionat una en què es considera que la sexualitat, àdhuc, guareix part de la vida (ací, mitjançant la relació):
“Per més que li donen quina,

píndoles i paperets,

no hi ha res com tres colpets

per a la xica fadrina”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Festa dels “Nicolauets”, infantesa, poesia popular i esperit de barri

General, , , ,

Uns altres versos en aquesta web sobre Castalla, en relació amb els Nicolauets, i que trobà Mª Luisa Torro Corbí entre material del segle XIX, diuen així:

“De orden del senyor Alcalde, es fa saber:
a tots els veïns, jóvens i vells, casats i fadrins,
viudos i viudes, torts i seguits,
coixos i mancos, bons i roïns.
Com tots mosatros, (mo)s ham reunit
i, estant conformes, ham decidit
lo que, en el bando, anem a dir:
¿esteu conformes? Conformes, sí. Según
costum tradicional,
que ací, en Castalla, ham observat,
demà, que és dia Sant Nicolau,
tots eixirem al camp armats
i, a tots els bitxos que ixquen del pas

per estar fora del seu corral,
a garrotades, l’ham de matar
sense que es valga la caritat,
per més que, als amos, els pegue mal.
De consiguient, estem al cas

i tots doneu-vos per avisats:
pavos, gallines, xiquet o gran,
pollastre o pato, ganso o pardal,
tot lo que siga bo
de menja, córrega o vole,
l’ham de matar com fora
estiga del seu corral.
No vinguen, luego, a remolar,
perquè ham de prendre tot el treball,
quan això és la festa que els escolans,
al seu patró, fan tots els anys.
Ánimo, pues, compañeros,
lo mateix grans que xiquets,
acudim de bon matí sense
tindre por al fred,
armats de bastons i vergues,
graneres o altre instrument
per eixir en so de guerra
cap a llevant o ponent
a fer una gran matança

de tots els animalets que, per descuit
dels amos, estiguen en el carrer.
Que, després, plena l’alforja
de tot lo que arreplegem, farem
una i gran bona olla
i junts mos la menjarem.
Ara demaneu-li, al sant,
que profit mos faça. Amén”.

 

Com podem capir, en aquesta composició, hi ha versos en què es fa un avís als veïns de la vila: que l’endemà, dia de Sant Nicolau, hi hauria certs drets per als xiquets i per als qui es volguessen fer amb animals que fossen en el carrer. A més, addueix que la festa és la dels escolans (lo que ara diríem escolars i estudiants).

Ben mirat, tot i el pas de tradicions administratives a terres valencianes, veiem que s’han reunit el batle i els altres càrrecs polítics de Castalla (lo que, en moltes rondalles mallorquines, posa “tiraren junta”), un detall que empiula amb el costumari matriarcal.

A banda, l’esperit de barri torna a aparéixer: entre tots, faran una menja col·lectiva i se la menjaran.

Afegirem que, com indica l’autora de la crònica de Castalla, els xiquets, eixe dia tenien poder per a fer-se amb els animals. I, com posa José Luis Bernabeu Rico en el seu llibre “Los límites simbólicos” (i que és plasmat en l’entrada), “La festa que se celebra el 5 de desembre té les característiques de les festes dels adults, com és el relaxament dels costums i la permissivitat en els actes infantils, fet que explica la prevenció que, en el ban, es fa als veïns” de la vila.

Una altra entrada amb informació sucosa sobre la festa que tractem és “Nicolaus i Llucietes” (http://coneixmediona.blogspot.com/2012/12/nicolaus-i-llucietes.html), en el blog “Coneix Mediona”, en què, a més d’escriure molts versos, es fa un comentari sobre aquesta festa en Catalunya, principalment, en Mediona, una vila de la comarca de l’Alt Penedès:

“’Nicolau panxeta i Nicolau panxau,

s’ha trencat la llàntia amb un cop de clau.

 

Panses i figues,

nous i olives,

tot el que ens doneu,

la cistella ens omplireu.

 

Nicolau Sant Pere, Nicolau Sant Pau,

s’ha trencat la llança amb un cop de clau.

 

Si voleu que en cantem més,

porteu figues, porteu figues.

Si voleu que en cantem més,

porteu figues i calés’.



A Sant Pere Sacarrera, cantaven una variant:
‘Que veniu de Roma,

que en porteu corona.

Sant Nicolau!

Bisbe de pau!’.

 

(…) Arreu de Catalunya, especialment, a molts pobles de Lleida, de l’Anoia i del Penedès, el 6 de desembre se celebra la Diada de Sant Nicolau amb captiris o amb captes realitzades pels infants, anomenats popularment ‘Nicolaus’, ‘Nicolauets’. Acompanyats pels seus professors i per familiars, les nenes i els nens recorren les masies i les botigues i cases del poble cantant cançons tradicionals.

Amb tot el que els donen (dolços, begudes, fruites, fruita seca i els diners que arrepleguen), fan un gran àpat.

Prop de Mediona, també mantenen la celebració a Vilobí, a Sant Pere de Riudebitlles, a Fontrubí, a Piera, a Hostalets de Pierola i a Masquefa”.  

Agraesc la col·loboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.