Arxiu d'etiquetes: “Llegendes de Cocentaina i del Comtat” (Ivan Carbonell Iglesias)

Dones generoses, garrides, que eduquen de manera matriarcal i molt obertes

General, , , , ,

Un altre exemple de literatura matriarcal, en aquest cas, un poema que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “l’obra d’un poeta natural de Planes, Miquel Gadea Cebrià (Miquelet d’Elena. Planes, 1886-1966), autor d’una obra que circula en còpies manuscrites entre els veïns, dins la qual apareixen aquests versos:
Segons la història relata
i la veritat pot ser,
una senyora molt guapa
li va eixir a un llenyater.

Li ensenyà un collar de plata
amb un diamant i un rubí.
‘Què és el que vols?
La joia? O t’estimes més a mi?’.

Li contestà que a la joia.
‘Sempre seràs desgraciat:
en aquella penya alta
tinc un palau encantat.

Mai més seràs ditxós.
Si m’hagueres volgut a mi,
la fortuna que hi ha allí
haguera segut dels dos’.

Damunt d’una aura boreal,
a l’amanéixer l’aurora,
desapareix la senyora
i el pobre es queda igual.

Si us ha agradat la dita
no s’ho tingueu per falòrnia,
que és la vertadera història
del Barranc de l’Encantà” (pp. 102-103).

 

Com podem veure, és la dona qui porta la iniciativa, qui té la darrera paraula, molt oberta i generosa, qui salva l’altre (ací, un home). A més, com en moltes rondalles, ella és garrida i no es decanta precisament pels diners, encara que no els desconsidera (per això, es posa un collar d’argent acompanyat d’altres detalls que, fins i tot, empiulen amb la jovenesa, com ara, el robí, de color vermell intens).

Adduirem que la dona desapareix quan comença el matí (moment del dia vinculat amb lo masculí com també ho fa el migdia).

Finalment, per a donar credibilitat, l’autor del poema, Miquel Gadea Cebrià comenta que no és cap falòrnia, és a dir, cap mentira, en nexe amb la història del Barranc de l’Encantada. Ens trobem amb un exemple en què s’explica la història, el passat, recorrent a la poesia, en aquest cas, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que estimen la terra, que la fan fèrtil, fortes i molt obertes

General, , , ,

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “La serp del Benicadell”, “a partir del text de Joan Borja en Llegendes del sud” (p. 194). En una casa, mor un pare i el fill gran “sabia que ara li tocava, a ell, ajudar sa mare, per traure avant els germanets” (p. 194). Per consegüent, al principi, ja es plasma que la dona és qui porta els pantalons i que l’home (ací, el germà gran) li fa costat.

Més avant, copsem que, per a ajudar, el fill recorre a “una història que una nit d’estiu començà a contar son pare i que sa mare acabà de contar una nit d’hivern que nevà al Benicadell i s’havia aplegat la família sencera al voltant de la llar” (p. 194). O siga, que el xicot recorre a la cultura popular (ací, transmesa de generació en generació) com a pont per a anar cap al demà. Direm que el Benicadell és una muntanya que toca les comarques valencianes de la Vall d’Albaida i del Comtat.

Afegirem que aquest passatge de la llegenda és ben significatiu i està ple de símbols. Així, 1) el pare (l’home) està vinculat amb l’estiu (la jovenesa) i la dona ho fa amb l’hivern (l’estació més freda i més fosca, la qual representa la vellesa i l’esperança en el demà, plasmada en el nounat). A més, 2) el pare inicia el relat, però l’acaba la dona (ací, la mare) i ella ho fa en l’hivern, de la mateixa manera que, en moltíssims casos, la dona viu més anys que l’home. En eixe sentit, ens hem trobat amb comentaris de dones nascudes abans de 1920, qui o bé eren molt fortes (i més que els marits) o bé visqueren més de noranta anys i, àdhuc, ho eren.

Prosseguint amb la narració, el pare comenta a un fill que, al Benicadell, viu un lleó (animal relacionat amb la dona, per la corona, de forma redona) i també una serp enorme que només ix una volta a l’any, el tres de juliol: “Eixa nit apareixen, al més amunt del Benicadell, set peces d’or de molt de valor. Però és també la nit que una serp que viu vora el riu puja a custodiar el tresor i converteix en vidre tots els qui mira als ulls” (p. 195). Com podem veure, la serp empiula amb la dona, ella es mou per zones pròximes al riu (un altre detall matriarcal) i és qui defén el tresor (el qual podria representar les arrels, la cultura tradicional).

Llavors, el jove Joan “va anar a despertar els germans, per baixar al riu a banyar-los” (p. 194), això és, els porta a territori de la serp, a un altre regne. Quan ja hi eren, “cregué veure alguna ombra que es movia al fons del riu” (p. 195), la qual es corresponia a la serp (dona) vinculada amb la foscúria.

Al capdavall, “deixà l’amagatall d’entre les roques i es dirigí a empomar-ne una” (p. 195), de les peces d’or. Ara bé, la serp el veu i “es menjà les sis peces d’or que Joan no havia tocat i començà a descendir cap al riu, on nadaria entre les aigües més fosques que baixen al pantà” (p. 195).

Quan la mare, que tocava els peus en terra, veu una peça d’or en sa casa, entengué que “aquell or li havia costat la vida a Joan” (p. 195).

Finalment, es comenta que la serp “és a la cova de l’Or on descansa” (p. 195) i d’on ix. Per consegüent, apareix un altre tret matriarcalista: la cova (l’úter de la dona).

En la narració següent, “Els galls negres de Gorga”, també es reflecteix el matriarcalisme. En Gorga, un poble de la comarca del Comtat, vivia Hamed Al-Hem un cristià nou (un musulmà que s’havia convertit al cristianisme), qui “era dels pocs que havia fet fortuna en el treball de la terra i s’havia pogut llevar d’amo. (…) Alguns deien que (…) li venia d’haver trobat una gerra de monedes d’or soterrades a la seua alqueria pels mudèixars, mentre que uns altres diuen que li venia de treballar la terra de sol a sol amb la força de cinc homes” (p. 196). Com podem veure, un personatge musulmà (sovint, associat, simbòlicament, a trets femenins i matriarcalistes) està en nexe amb una gerra (atifell de recollida), a la terra (or soterrat, això és, la terra està ben estimada) i amb la força (com moltes dones nascudes abans de 1920).

Adduirem que Hamed Al-Hem tenia una propietat que “era un verger d’aigua d’aljub, de sèquies enginyoses i bancals d’oliveres. (…) sabia llaurar la terra i dominar l’aigua millor que els cristians velles, que el veien treure fruits dels camps secs” (p. 196).

Finalment, a mitjan relat, copsem que un home que també vivia en Gorga i que descendia de cristians que havien repoblat el Regne de València en temps del rei Jaume I (segle XIII), considerava que el fet que Hamed Al-Hem tingués “una terra tan fèrtil i una aigua tan abundant sols s’explicaven amb un pacte demoníac” (p. 196). Sobre això, cal recordar que, en moltes rondalles i en algunes cançons eròtiques, el dimoni va associat a la dona. Altra vegada, per tant, captem que la dona és qui trau els millors fruits, bé en la terra, bé en l’aigua, dos elements relacionats amb lo femení i amb lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que estimen la terra, la maternitat, valentes i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració recopilada en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, en què es plasmen trets matriarcalistes, és “La llegenda de la donzella Mariola i la pantera”. Mariola, una jove garrida, joiosa i filla del patrici Màrius, “era promesa amb Aulo Emili, un jove nascut a la mateixa terra que ella i que ara residia a Roma, on feia carrera política. Des que eren adolescents, els dos solien anar a passejar per la serra” (pp. 190-191), acompanyats d’una pantera que portava Mariola. Aquesta pantera, com podrem veure al llarg del relat, simbolitza la filla.

En un altre passatge, llegim que “Son pare li l’havia duta (…) quan encara era un cadell de pantera. Ara ja era una pantera jove i gran que caminava al seu costat amb la fidelitat d’un gos i l’elegància d’un gat. Tothom la temia, però mai no havia atacat ningú perquè les mans de Mariola la calmaven en acariciar-la” (p. 191). Per tant, captem que la filla, des de xiqueta, ha conegut el món de la maternitat i el de preparar-li el camí per a un futur en què ella empunyarà les regnes, com a resultat d’una educació matriarcal que, a poc a poc, permet que la pantera es prepare per a quan serà jove i per a l’esdevenidor. 

En canvi, en Roma, hi havia un home (Caius Lúcul) que volia fer-se amb Mariola i que ho intentava amb el suport de l’emperador romà, Tiberi (p. 191).

A mitjan relat, la jove Mariola, davant de Tiberi, i amb la valentia de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, li diu que ell ha mort son pare, un home just i bo (p. 192), trets que enllacen amb el matriarcalisme. 

Posteriorment, quan eixien els animals que havien de matar-la en un circ, “veié que, per un lateral, s’obria una reixa. Sentí llavors una veu que coneixia.

-Corre!” (p. 193). Igualment, la pantera (la filla) eixia en defensa de la mare davant els altres animals.

Tot seguit, l’estimat (Aulo Emili) fugí amb Mariola als braços i la pantera. “Res no els impedí arribar al port (…) i tornar a Contestània, però, durant el viatge, Mariola estrenyé la mà d’Aulo Emili i (…) expressà (…):

-Soterreu-me a la Cova de la Sarsa…” (p. 193). Com a aclariment, Contestània era una part de la península ibèrica i, en bona mida, corresponia a molt del territori que hi ha entre el riu Xúquer fins a la banda d’Oriola o, àdhuc, un poc més avall, és a dir, en un espai que també inclou Cocentaina i la comarca del Comtat.

Així, copsem que la dona torna a la mare (la cova, un tret vinculat amb l’úter) i, simbòlicament, a la terra d’on havia sorgit. Una manera de reflectir el relleu: la filla substitueix Mariola com una princesa ho faria respecte a son pare o a la reina.

Ara bé, com que la pantera (amb el seu paper de filla) i Mariola s’estimaven, “allà descansà la donzella i allà diuen que anà a morir també la pantera, després que, durant molts anys, caminara sola per la serra que, a partir de llavors, dugué el nom de la seua ama” (p. 193). Aquesta narració pot evocar els relats o les llegendes en què un germà més gran i un altre més jove (per exemple, els Sants de la Pedra) o bé una mare i una filla (com ara, Demèter i Persèfone, de la cultura grega) s’estimen en línia amb el matriarcalisme. Es tracta d’un amor no de possessió, sinó maternal, en què tots dos, igualment, apareixen com a fills de la terra (ací, Contestània). És més: aquest tret el podríem empiular amb el sentiment de pertinença a la terra, d’amor per la terra: tots dos hi viuen.

Afegirem que una actitud favorable a la maternitat no exclou que una dona siga valenta, com hem vist en la mare i en la filla.

Finalment, en relació amb aquesta llegenda, el 13 de novembre del 2023, després d’haver-la tractada en la web “Malandia” el mateix dia, Antonia Verdejo González ens envià un missatge que incloïa aquestes paraules:  “Bona nit, Lluís,

Un relat molt tendre. La fidelitat dels animals i l’amor pels seus amos, en aquest cas, com mare i filla, és superior al dels propis humans. Ells mai et deixaran de banda. Ho sé per experiència amb els meus gatets: quan tinc temporades de mal, com aquests dies, i sempre, una es posa a sobre meu amb molta cura i no marxa. I, quan vaig estar molt malament, em passava la poteta per la cara i em llepava la meva. I, encara que no t’ho creguis, se li escapava unes llàgrimes”. Agraesc la seua generositat i aquest comentari, molt sucós.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que atrauen, que estimen amb sinceritat, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat que figura en la mateixa obra d’Ivan Carbonell Iglesias, i en què copsem el matriarcalisme, és “El barranc de l’Encantada de Planes de la Baronia”. “Conten els més vells de Planes de la Baronia que, a poqueta nit, un moliner tornava amb l’ase carregat d’ordi” (p. 188). Ell havia sentit les històries sobre els misteris del barranc, “però no n’havia cregut mai cap fins que aquella nit va sentir una música (…) d’una flauta que venia des del més profund del barranc” (p. 188). Per tant, la dona apareix vinculada amb la terra i amb l’aigua i atrau els altres mitjançant la música. Igualment, es troba en la banda més pregona.

Llavors, el moliner “decidí d’aventurar-se per entre els tolls i els turons del barranc, per saber qui havia anat a tocar d’una manera tan dolça (…) en un lloc tan recòndit” (p. 188) i que, a més, també el menava amb la proximitat i amb la seducció. La dona és qui atrau l’home i, així, qui més influeix en l’altre.

A continuació, l’home “va veure l’aigua fosca del barranc, una pedra que sobresortia de les aigües i, al seu damunt, una dona que tocava una flauta argentada” (p. 188), això és, coberta de plata. Com podem veure, hi ha molts trets matriarcals: l’aigua, l’obagor, un territori que empiula amb la terra i amb l’aigua (el barranc), una pedra que fa de fonament a la dona, una flauta amb què l’Encantada atrau els altres (ací, un home), l’argent (un metall i un color en nexe amb lo femení). És a dir: l’home entra en el regne de la dona perquè ella l’encisa i el porta on vol. Ara bé, ella, com es plama després, és una persona amb escrúpols.

Més avant, l’Encantada li comenta que ella és la dama del barranc, que fa segles que la fadaren i que ella guardava la mina d’or (tasca que no era del seu gust i que, per això, volia eixir-ne). “La dona encantada assenyalà una cova redona” (p. 189). Altra vegada copsem detalls en relació amb lo matriarcalista: la cova (que té a veure amb la fecunditat i amb l’úter matern) i la forma redona.

Tot seguit, ella li diu que, feia cent anys, un home anà al barranc a cercar-la, “però no contestà el que jo necessitava… (…). Ara el seu cos viu al fons de les aigües i nada entre els peixos…” (p. 189). Com podem veure, l’home fa lo que la dona li ordena, entre d’altres coses, perquè és com si ho fes en el regne de l’Encantada, en què ella és la sobirana. De fet, aquestes paraules enllacen molt bé amb l’entrada “Pez” del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, quan posa que el peix està vinculat amb l’element aigua i que “és també símbol de vida i de fecunditat, a causa de la seua prodigiosa facultat de reproducció i del nombre indefinit dels seus ous” (p. 189). O siga, que l’home es troba entre moltes dones, les quals són jóvens o bé estan en edat de reproduir.

Més avant, veiem que l’Encantada li ofereix 1) una pinta d’or per als cabells, 2) el seu collar d’argent i diamants i robins o bé 3) si ell la preferiria “sense joies, que el podia estimar entre els humans i ensenyar-li els camins de la mina d’or àrab que fa segles m’ordenaren custodiar…” (p. 190). Afegirem que, quan llisquí aquesta narració per primera vegada, el 3 de juny del 2023, jo diguí “Jo, la dona”.

Passa que el moliner, no sols preferia el collar (i li ho diu), sinó que s’havia proposat fer tants negocis i traure’n tant de partit mitjançant les joies, que, finalment, l’avarícia romp el sac i, com que l’Encantada té la darrera paraula, li respon:

“-D’acord: vine nadant fins a la meua roca.

I el moliner s’endinsà en les aigües fredes del barranc i començà a nadar cap a la pedra, que tenia a tocar de dits, però, a cada braçada, li semblava que era més lluny i que l’aigua era més fosca i més freda. La dama tornà a tocar la flauta de bell nou i ell continuà nadant i nadant” (p. 190).

Per consegüent, la dona reflecteix el lideratge (semblant al de moltes dones en les cultures matriarcalistes), és qui condueix el futur de l’home (ací, el moliner) i, en el seu regne, ella fa i desfà, al mateix temps que promou lo musical, l’humanisme, l’estima sincera, el seu paper de mare i de consellera dels fills i dels qui viuen junt amb ella. Una cosa no desfà l’altra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal i hòmens que recorren a la dona, principal educadora i transmissora

General, , , ,

Una altra narració en què es reflecteixen trets de línia matriarcal, en l’obra “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “El misteriós comte Guillem Roís de Corella i Borja”. El cavaller Guillem Roís de Corella, en 1520, quan tenia quaranta-tres anys, “Una nit, sol a les cavalleries del palau comtal de Cocentaina, va decidir que ja era hora” (p. 181). “Deixà caure la caputxa (…), agafà fort el bastó de pelegrí i s’endinsà per una galeria que quasi ningú més sabia, al palau del comte, que existia” (p. 181). Per consegüent, pren la decisió en un moment del dia vinculat amb la dona. A més, entra en una galeria quasi secreta, això és, en l’interior (un detall en relació amb lo femení, com en altres rondalles que en tenen o bé amb castells o amb muntanyes).

Afegirem que, tot seguit, ho copsem: “Aquelles galeries excavades a l’interior de la serra eren un camí directe, fosc, segur i impenetrable, que menava a la falda mateixa del castell de Cocentaina. Dues nits abans li havia ensenyat, al seu fill, on era” (p. 181). És a dir, que la drecera li garanteix el futur, gràcies al paper de la dona (qui li obri vies i que una d’aquestes, curiosament, com podem llegir textualment, “menava a la falda (…) del castell”). En aquest sentit, àdhuc, la falda (símbol associat a la dona, per exemple, quan ensenya cançons o relata rondalles a un fill o a un net) li protegeix com una mareta faria amb un fill o bé amb un net. Adduirem que el 20 de novembre del 2023, en un tweet que Judit Pujadó (de l’editorial Edicions Sidilla) havia plasmat en nexe amb dos llibres sobre famílies arrelades a la terra (catalanes i andorranes i, en u d’ells, valencianes), ens comentà que “La transmissió de la memòria és, sobretot, cosa de les dones”. (https://twitter.com/juditpujado/status/1726559539422806148?t=6xGP-_XNXB8xVc1A5zvUAA&s=19).

Un altre tret és que l’educació que el comte fa al seu fill (i els consells que li dona) té lloc en un moment de foscor: “Dues nits abans li havia ensenyat, al seu fill, on era” (p. 181). A més, malgrat que els dos personatges són masculins, en el paràgraf següent, captem punts en comú amb rondalles en què la dona és qui marca les directrius, qui assessora o bé, per exemple, qui educa:

“-No reveles a ningú més que al teu hereu a quina part del palau comença el túnel. Si el secret el saberen molts, la fortalesa ja no seria segura” (p. 182) i que algú, entre d’altres coses, podria “entrar a furtar el quadre de la Mare de Déu o el tresor del palau” (p. 182). Per tant, la figura de la Mare de Déu és molt valorada (o siga, la dona) com també lo que hi ha en el tresor (en un passatge que pot evocar-nos els que hi ha sota terra i que custodia un personatge femení).

Empiulant amb el matriarcalisme, el comte, “Dues nits després (…), va eixir per una de les coves de la serra encarada al Montcabrer, pels voltants del castell” (p. 182).

Finalment, en el paràgraf següent, llegim que “Molts anys després (…), un grup de vells agricultors havia matinat per anar a feinejar prop del Viver. Un grup de dones, més enllà, també es dirigia, carregades de roba, a rentar a l’ullal (…) del llavador” (p. 182) i, en línia amb l’educació matriarcal, el comte els diu “Vosaltres, que sou gent gran, em sabreu reconèixer” (p. 182), perquè es considera que els ancians són els qui més saben i els principals transmissors de la cultura, sobretot, les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arrelades, generoses, que alleten el Poble i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què captem molts trets matriarcalistes i, a més, sovint, de línia femenina, és “La dama encantada del castell de Millena”. Començarem dient que Millena és una població valenciana de la comarca del Comtat. Per a accedir al poble, “que governa l’om centenari de la plaça de l’església, cal passar per un congost en què la serra es fa molt estreta (…). I, al capdamunt (…), hi ha les restes del castell àrab” (p. 174). Per tant, primerament, apareixen, en poc d’espai del relat, 1) un arbre (una dona) és qui fa de cap del poble, simbolitzat, 2) per la plaça (espai redó, forma que evoca el cercle), 3) vinculada amb l’església, terme que va associat a la idea d’assemblea, de comunitat, 4) un congost, pas estret (que pot recordar lo local). De fet, en l’entrada “Árbol” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, veiem que, en el cristianisme, “L’arbre és un símbol femení perquè sorgeix de la terra mare, pateix transformacions i produeix fruits” (p. 125), fruits amb què, com indica després el diccionari (p. 128), “evoca, la major part de les vegades, la imatge de la mare (…). Moltes deesses foren venerades en forma d’un arbre o d’un pal” i està en nexe amb “el culte dels arbres, dels boscs sagrats i de les muntanyes”.

A més, en un altre apartat de la llegenda, copsem que aquest castell “tenia subterranis, aljubs, galeries i passatges que anaven ben endins de la serra, no se sap ben bé ni fins a on, però se sap que arribaven molt lluny. I, des d’aquelles profunditats, emergia temps era temps una misteriosa figura (…), per última vegada, als inicis del segle XX, per a desaparèixer, potser, fins als inicis del següent segle” (p. 175). En altres paraules: com passa en el desert d’Atacama (Xile), on hi ha vida sota terra,… però, en una població valenciana: soterranis (que comuniquen), punts on acumulen aigua per a beure (aljubs), conductes de relació (galeries), passatges (que faciliten les trobades)… I tot, dins de la mare, de la terra (ací, la serra). I, atés que tots eixos mitjans de vida i de comunicació aplegaven lluny, era el Poble, governat i moderat per la dona (la dama que figura posteriorment), qui ho mantenia viu.

Nogensmenys, no és un poble tancat: podem pensar que, cada cert temps, els seus pobladors (encapçalats per aquesta dona) també n’eixirien. ¿Es refereix, per exemple, al fet que, en iniciar-se un nou segle, es celebraven actes festius així com quan naix el primer net d’una família? Aquesta qüestió ens la férem, per primera vegada, mentres tractàvem aquesta narració el 20 de novembre del 2023.

I, com en tantes poblacions catalanoparlants, qui mena la casa (i tot el col·lectiu) i que s’hi interessa,… és una dona. Així, posa que “contaven antigament a Millena que, als inicis de cada segle, apareixia entre les runes del castell una dama amable i bella; una figura encantada de dona, que res no deia, ni espantava, sinó que es passejava per entre les runes del castell (…) tranquil·la” (p. 175). ¿S’hi passejava com la mare que no deixa caure els fills més desvalguts o com qui allarga una mà, fins i tot, als més pobres, als més necessitats i que viuen en la terra?

Afegirem que aquesta dama, si algú s’atrevia a parlar amb ella, “ella li preguntava què desitjava. I, al punt que s’havia expressat el desig, la dama encantada del castell” (p.  175) el satisfeia.

Però, com que hi havia qui només pensava a fer més fortuna i com si, en la vida, només hi hagués  diners i propietats i “sabia que eren les més fèrtils de tota la comarca” (p. 176), la dama li responia:
“-El que tu desitges, molt prompte, es farà realitat.

-Moltíssimes gràcies per la vostra mercè, senyora…” (p. 176). Ara bé, uns dies després, ell moria. O siga que l’avarícia i l’afany desmesurat pel poder com també la submissió al preu que calga (les “moltíssimes gràcies”), fan que les persones resten desarrelades i, per consegüent, que passen a la glòria.

Finalment, atés que la dama és moderada (compleix la seua paraula, atorga moltes facilitats, de bon cor i generosa, trets que van en línia de l’arquetip del rei), la seua vida i el seu llegat perduren i no li és menester fer ostentació contínuament. Així, el poble de Millena li reconeix la seua identitat i la seua capacitat, per exemple, per a concedir “alguna partida especialment fèrtil o bé el rastre d’alguna fortuna soterrada que ella sabia com trobar” (p. 176). Al meu coneixement, aquestes paraules podrien empiular amb què ella no cedeix als intents de profanar la història (lo que hi ha sota terra), ni el passat: la terra és un mitjà de vida, una mare a qui besar, a qui somriure i a qui estar agraïts, com el fill que, quan la mare és anciana o el necessita, li obri els braços, l’acull i li torna favors rebuts en altres temps de la seua vida: paciència, afecte, ànims, atenció, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que donen moltes facilitats, que eduquen a triar i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en vincle amb l’Encantada, relacionada amb la comarca valenciana de la Safor i que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, també plasma el matriarcalisme. Comença dient que, “En un gran cau foradat dins la muntanya, té, tot per a ella, un palau secret, fet de molts passadissos i cambres (…), (…) sent els degotissos de les coves” (p.  107). Com podem veure, aquesta llegenda té lloc en un espai femení i matriarcalista: un cau (lloc on s’acullen els conills, de la mateixa manera que el nen ho fa dins la mare o, per exemple, en casa), un palau que porta la dona i que té molts canals (per tant, obert), amb molts punts de recepció i, àdhuc, de possible hostatge (les cambres, per a la nit, per a dormir i tot), degotissos (això és, estalactites) que fan que l’aigua vaja de lo que diríem el cel… cap a la terra, cap a lo terrenal (la terra com a lloc de trobada). I, òbviament, la cova, amb un paper similar (no solament, en lo simbòlic) al cau; i un palau que, entre d’altres coses, és secret (com podríem associar a la nit i a la foscor).

Tot seguit, llegim que, la reina del castell, “Cada cent anys, una  sola vegada, torna a ser lliure per un dia i per una nit” (p.  107) i, de pas, se li obri la possibilitat d’aspirar a la màxima llibertat, però que faria que ella estigués desarrelada. Ara bé, com que la dona prefereix eixe arrelament que li permet estar oberta i prendre cartes, “Pren del tresor les millors joies, es lliga els cabells amb pintes d’or treballat i s’engalana amb vestidures de preu” (p.  107). O siga, ella podria haver volgut una assimilació total amb la nit (romandre tancada) o bé amb el dia (el clímax de lluentor i de fama), però, així com la nit compta amb punts de llum (els estels), l’Encantada tria per joies (la il·luminen) i, així, per detalls d’or i per anar ben mudada i de punt d’onze.

Ja ben vestida, i sense aplegar tampoc, per exemple, a la luxúria, “troba camí, ix de la muntanya i es passeja pels boscos. Quan troba un home solitari, s’ofereix esplèndida i feréstega: ‘Què vols més? Jo o les joies que porte? Has de triar. Tot no pot ser’, diu ansiosa, perquè la condició és que, si l’home s’estimara més el seu amor, es desfaria l’encantament i ella seria lliure per sempre” (pp. 107-108). Aquestes paraules empiulen amb l’educació matriarcal i, igualment, les podem associar a un detall que tingué lloc en un moment de la recerca: donàrem a triar una opció (entre unes quantes) als participants i n’hi hagué qui en volia dues… Parlem d’un fet esdevingut a primeries dels anys vint del segle XXI, en una societat que, des del 1994 (en el cas de la valenciana), deixà d’aplanar que els futurs mestres d’instrucció primària poguessen estudiar l’especialitat d’Humanes (de què jo vaig ser-ne dels darrers) en la Universitat de València, pública, quan estava quasi retirada per complet de tots els centres d’estudis superiors de l’Estat espanyol,… mentres manaven els socialistes (el PSOE), tant en Espanya com també, com ara, en el País Valencià. Recordem que les Humanitats fan un gran paper en l’aprenentatge de com prendre decisions i no delegar-les en els altres.

A continuació, copsem que “es presenta tan rica, que ningú l’ha preferida a les joies que du. Ells s’ho perden, perquè no els dóna res i, de vegades, n’ofega algun dins d’un barranc” (p. 108), al meu coneixement, perquè ells tractarien d’imposar les seues normes, el seu model de vida, la seua cosmovisió. Nogensmenys, la força femenina no acull que, en el seu territori, aquós i vinculat amb la terra, es prioritzen les aparences (les joies, per mitjà de la lluentor) i sí l’acollida cap a les persones i, per consegüent, trets com la creativitat (recepció i obertura), en lloc d’una producció en nexe amb el model patriarcal. Sobre aquest punt, direm que es pot ser creatiu i fer-ne molt i, al capdavall, dormir bé cada dia, gràcies, en part, a l’humanisme, reflectit en aquest relat.

Finalment, en un apartat posterior a la llegenda, l’autor de l’obra, Ivan Carbonell Iglesias, comenta que “l’encantada és la porta cap a un tresor ocult a la residència intraterrena de l’encantada, el palau de vidre excavat al cor de la muntanya o al fons del llac” (p.  108). Tocant aquestes paraules, el 19 de novembre del 2023, un poc abans de redactar sobre aquesta narració, copsàrem nexes amb trets matriarcals importants: 1) que la “residència intraterrena” podria enllaçar amb el nen en la bossa de la mare, quan el nounat encara no ha nascut; 2) el tema del cor (la part fraternal i afectiva de la mare, molt estimada en les cultures matriarcalistes) i la terra (ací, la muntanya) i 3) el fons del llac (altra vegada, consideràrem que podria correspondre al… llac intern de la mareta, en que es mou el nen abans del part i en què hi ha una relació entre el present i el futur). La mare, amb els peus tocant terra i amb el cordó umbilical en lligam amb el fill que, quan tractarà de desenvolupar la creativitat, ho veurà aplanat, com en moltes rondalles tradicionals i, àdhuc, originàries de terres catalanoparlants (anteriors a 1932 i a la introducció de la ràdio i de la televisió).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Com a anècdota i, per a estimular a l’escriptura, ahir, de bon matí, quan diguí a una fornera quantes planes portava la recerca (des de que l’havíem començada) i que Pere Riutort, amb huitanta-sis anys, encara escrivia, em digué “Mi abuelo, con noventa y seis años, escribía todos los días”. Un bon referent.

Igualment, afegirem que els estudiants de Magisteri que començàrem en 1991 en la Universitat de València, segons ens digué un mestre a principis del primer curs, érem els darrers que ho faríem amb tota l’especialitat d’Humanes… completa.

Els del curs vinent, ja ho farien amb part del nou programa d’estudis.

Manava l’esquerra: 175 diputats. A més, els d’Herri Batasuna (independentistes bascs),contínuament, no participaven en el Congrés dels Diputats. Per tant, el PSOE hi tenia majoria absoluta.

 

Dones que atrauen, que menen els hòmens i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en la mateixa obra d’Ivan Carbonell Iglesias, i en què apareixen detalls en línia amb el matriarcalisme, fou recopilat per Maria Victòria Ripoll Carbonell a partir de “la llegenda de la viva veu de la gent de Planes de la Baronia” (p. 104), població valenciana de la comarca del Comtat. Diu així:

“Es diu que un pastor que anava pasturant les ovelles i, a poqueta nit, quan el ramat ja havia pasturat prou, es va decidir a tornar a casa, però s’adonà que una ovella se li havia perdut, així que es disposa a buscar-la” (p. 104). Per consegüent, copsem els dos models: el del pastor, patriarcal, masculí, vinculat amb el sol i amb els moments de més llum del dia (i, per això, torna de nit); i, a banda, el matriarcalista, simbolitzat per lo femení i per lo que té a veure amb la foscor, amb la dona que empelta amb les arrels i molt oberta. L’ovella (que podria enllaçar amb la dona) fa de cap del pastor i és ella qui determina cap a on anirà ell, com en la dita “On va la corda, va el poal”.

Tot seguit, la dona apareix com una persona més forta que l’home: “Com que la sentia al fons del barranc, va començar a baixar, però relliscà i caigué dins del principal toll del barranc de l’Encantada” (p. 104). I, més encara, ho fa en un terreny que no era el seu (masculí) i sí el de la dona: el de l’aigua en relació amb l’interior de la terra, trets que poden evocar-nos les rondalles en què algú entra sota terra i una mà (o una dona) el mena cap a una taula ben parada i amb molt de menjar i de qualitat.

Altres detalls matriarcals són, com ara, que, “De prompte, se li va aparéixer, de dins d’aquelles aigües, una dona molt bella, amb vestidures blanques. La dona duia penjat al coll un collar d’or i brillants com mai el pastor no havia vist. Era un tresor que havia estat amagat durant molt de temps. Aquell collar ajudava a ressaltar la bellesa d’aquella princesa” (p. 104). Per consegüent, com en altres narracions, per exemple, de sirenes, la dona ix de l’aigua cap al món de la llum i, igualment, ben garrida i ben mudada. I més encara: “tot seguit, la princesa li va proposar un tracte:

-Què prefereixes: el collar o jo?  – El pastor, sorprés per la bellesa de la dona, no dubtà:

-A tu” (p. 104). Com podem veure, és la dona qui encapçala, qui ofereix i qui té la darrera paraula, perquè ella és qui posa les condicions.

Quant a aquesta llegenda, adduirem que el 18 de novembre del 2022 accedírem a l’article “El Barranc de l’Encantà de Planes, un paraje de leyenda llena de pozas y saltos de agua” (https://www.valenciabonita.es/2018/06/29/el-barranc-de-lencanta-de-planes), de la web “Valencia Bonita”, en què hi ha unes paraules de l’obra “Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia”, de Antoni Josep Cavanilles, publicada en 1797, en ple moviment il·lustrat (el qual menyspreava les arrels, començant, en aquest cas, per la llengua catalana i, de pas, per la cultura popular): “Aquestes cauen, a poc a poc, en el barranc que la ignorància i la credulitat anomenaren ‘de l’Encantada’ (…). En aquesta, el vulgus fingí la boca de certa mina, on els moros amagaren els seus tresors i deixaren encantada una donzella que, cada cent anys, n’ix per a tornar a entrar-hi en el mateix dia. Faules indignes d’hòmens amb judici, sols perpetuades per la superstició i per la ignorància”. Aquestes paraules, plasmades en les darreries del segle XVIII i, com moltes més, per intel·lectuals submisos als reis i als ministres de la nissaga borbònica procedent d’una cultura de línia patriarcal (la francesa) i, per tant, procastellanistes, empiulen amb unes que el mateix dia es podien trobar en diverses entrades d’Internet i que digué Antonio Alcalá Galiano en les “Cortes del Estatuto Real”, en 1835, quan es començava a crear, jurídicament, Espanya. Diuen així: “Debemos propagar la imagen de la ‘nación’, e inculcar apego a ella y unirlo todo al país y a la bandera, a menudo inventando tradiciones o incluso naciones para tal fin.

Uno de los objetivos principales que nos debemos proponer los castellanos, es hacer de la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido nunca hasta ahora”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que porten la iniciativa, pal de paller i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, en què copsem trets matriarcalistes, és una llegenda plasmada per Núria Lara, Lluís Serra i Guillem Torres en l’obra “Senders d’interés botànic i cultural de l’Alcoià i el Comtat”. Així, comença dient que “Conten els més vells del lloc que, abans de la seua expulsió definitiva de la península, els moriscos que habitaven aquestes terres van voler assegurar un amagatall on protegir els seus objectes de valor. Per això, van recórrer a un encanteri, segons el qual (…) romandrien submergides en les (…) aigües del barranc, custodiades per una bella princesa” (p. 103). Com podem veure, la transmissió cultural va associada als vells (tret en vincle amb el matriarcalisme). Igualment, la part fosca, la protecció, les aigües (ací, a més, relacionades amb el barranc, el qual pot evocar el riu) i la custòdia empiulen amb la dona, amb lo femení (en aquest cas, amb una princesa).

Aquesta princesa, jove i garrida, cada cent anys “ofereix a qui troba en les proximitats del seu toll la possibilitat d’escollir entre ella i el tresor, però, només aquell que, mancat d’avarícia, trie la jove, podrà quedar-se també amb el tresor” (p. 103). Per consegüent, es reflecteix una dona que viu en punts pregons del barranc, molt oberta i que, a més, ofereix dues possibilitats. I, de pas, la narració exposa que, com aquell qui diu, qui tria una dona (ací, de bon cor i generosa), rep un tresor. Aquestes paraules enllacen amb quan diem que una persona ha trobat un tresor per a la seua vida. 

Finalment, la llegenda comenta que, segons la tradició i, sempre que observem “amb els ulls de l’ànima” (p. 103), “podrem albirar, en el fons d’aquest magnífic barranc, la jove encisadora que habita en les seues aigües cristal·lines” (p. 103). Per tant, aquestes paraules estan en relació amb la part femenina (l’ànima, que prima en el matriarcalisme) i, a banda, amb la part interior (ací, del toll) i, al capdavall, plasmen que la dona és qui fa de cap de colla (vinculada amb l’aigua) i que ella té el seu regne (en aquest relat, en un barranc, detall que empiula amb lo terrenal i amb l’aigua) i es reflecteix el paper important de la dona en les cultures matriarcalistes, àdhuc, com a pal de paller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que subministren i molt obertes

General, ,

Rondalles i llegendes en l’obra “Llegendes de Cocentaina i del  Comtat. Estudi i difusió”, d’Ivan Carbonell Iglesias.

En el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, editat per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, en el 2014 (1a. edició), hem trobat rondalles de la comarca valenciana del Comtat en què captem el matriarcalisme. Així, podem llegir que Bernat Capó, en “Terra de cireres”, recopila dues llegendes, en què apareix la figura de la dona d’aigua.

En la primera, “Un moliner sentí una nit al gorg del Salt una veu melòdica que el va atraure (…) fins que va veure, per fi, una dona a recer d’una gran pedra redona amb bona part del cos dins de l’aigua” (p. 101).

Per tant, la dona porta la iniciativa i atrau l’home. A més, té lloc de nit (un tret matriarcalista), ella es troba forta, damunt d’una pedra (la dona empiula amb la terra) de forma redona i apareix l’aigua (molt en línia amb lo matriarcal). Igualment, veiem que la narració fa esment a un gorg, o siga, a un clot pregon i, ací, receptiu.

La dona li comenta que ella està encantada i que el moliner pot triar “entre quedar-se amb ella o una diadema que li ensenya i que forma part del gran tresor que guarda a l’interior de la gran pedra, que és la porta al tresor” (p. 101). Quant a la pedra, direm que fa un paper semblant al de la porta d’un castell, com en relats similars. Afegirem que és la dona qui més transmet la cultura tradicional, com en les cultures matriarcals.

Aleshores, “El moliner decideix quedar-se amb la dona, de gran bellesa, s’acosta (…) i ella ix de l’aigua, per seure del tot al damunt de la pedra” (p. 101) i ell veu que la dona és una sirena. Ara bé, en veure el cos de sirena, agafa la diadema, fa via i ella “es llança al gorg (…) camí de la mar, amb la qual el barranc deu estar connectat. En arribar a casa, el moliner s’adona que la diadema li ha desaparegut i ha mudat en una serpeta de riu” (p. 101), és a dir, en un peix (un animal vinculat amb l’aigua). Per consegüent, la dona plasma el vincle entre el riu i la mar, això és, entre part de la terra (amb què el riu està en contacte) i la mar.

En el segon relat recopilat en “Terra de cireres”, a què fa esment Ivan Carbonell Iglesias, un moliner, durant una nit (relacionat amb la dona, amb lo femení i amb lo matriarcalista), aplega al gorg del Salt. “El moliner sent una veu dolcíssima i una música de flauta que ressegueix pel barranc, fins trobar una jove asseguda en una pedra” (p. 101). En aquestes paraules, es reflecteix el refrany “On va la corda, va el poal”: la dona porta la iniciativa i ell la segueix. A banda, ella té el suport de la terra (ací, simbolitzada per una pedra). A més, ella li comenta “que pot abastar si nada dins del gorg” (p. 101). O siga, que la dona apareix com a subministradora: li proveiria.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.