Arxiu d'etiquetes: la dona està ben considerada

Dones que enllaçen amb la terra, protectores i ben considerades sexualment

General, , , , , , ,

Un relat en què captem trets matriarcalistes, com ara, el comunalisme, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El bandoler bord Sacirera”, on podem llegir que un bandoler ajudava les persones necessitades dels pobles i que “Els senyors organitzaren esquadres d’homes per tal d’agafar-lo. Però ell tenia la simpatia de la gent del poble i, quan veien algun moviment de gent estranya, l’avisaven i, al mateix temps, li aconseguien un lloc on amagar-se” (p. 32).

També, en la mateixa obra, resulta interessant la rondalla “Lliser el bandoler”, en què el narrador, sense relatar-la com si estigués en plena campanya electoral (on es solen dir moltes mentires per part de molts polítics, fins i tot, dels qui, aleshores, es presenten com a defensors de la llengua i, després, en els parlaments o en les corts, es venen als valors patriarcals de tradició castellana), plasma que la cultura catalana és matriarcal: “D’entre els molts assalts que d’ell es conten, n’hi ha un, de comès a una dona que tornava de fira, on havia venut uns bells exemplars de cavalleria de la seva propietat” (p. 35). Per tant, la dona, a més de portar productes, n’era qui determinava què feia amb ells.

Cal dir que aquest relat no està preparat per a fer lo que dicte el partit, ni l’associació (o col·lectiu) feminista de torn, sinó que ha sorgit del Poble català, no del formalisme de lo políticament correcte i reglat, sovint, a un pas del fanatisme. Igualment, adduirem que, en la cultura colla, les dones també fan una funció semblant a l’exposada en aquesta narració.

En la rondalla següent, també en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, titulada “Meco el bandoler i casa Felip”, es reflecteix molt el matriarcalisme, àdhuc, en lo sexual: “A Besan, hi havia una casa molt forta que tenia una vintena de persones llogades, entre mossos i criades” (p. 36). Ara bé, com que hi havia bandolers, l’amo “manà preparar-se per si tornaven, cosa que va succeir” (p. 36) i, a més, va demanar “a l’amo de la casa del costat, si li deixaria fer un túnel que comuniqués amb casa seva, això sí, molt ben amagat i sense que ningú ho sabés i que li permetés fugir per allí sense que el trobessin, si els bandolers un dia tornaven. El veí hi va accedir i van construir (…) el túnel” (p. 36). Per consegüent, no sols captem el signe matriarcal del pactisme sinó el simbolisme de la dona i de la comunicació sota terra: les dues cases es relacionen per via subterrània i, així, mitjançant la dona (qui fa de pont i en terra). Això vol dir que esdevé a nivell terrenal.

Uns anys després, els bandolers aconsegueixen entrar en la casa, però el propietari, diligent, “va tenir temps de fer servir aquell refugi que el comunicava amb la casa del costat i escapolir-se amb la bossa dels diners, que, en definitiva, era el que volien els bandolers” (p. 36). O siga, que la dona (ací, la terra) és la protecció de l’home i, de pas, de les persones de bon cor.

Un poc després, copsem que “la dona no va delatar pas on s’havia amagat el marit i la bossa, amb la qual cosa aquells bandolers van decidir endur-se la dona” (p. 37) i, com que la muller no va obrir boca, tots els membres del grup, “un darrera l’altre, en van abusar” (p. 37). I no sols ningú del poble no pogué anar-hi a defendre-la, sinó que, a més, “Mai, en tota la història del bandolerisme, s’havia donat un cas tan esglaiador com aquest, ja que els bandolers sempre havien respectat les dones” (p. 37). Aquestes línies són molt significatives (el remarcat és nostre) i plasmen, fins a quin punt, la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista, encara que, en lo sexual, la narració ens ho reflectesca en poques paraules.

Adduirem que, sobre aquesta rondalla, no s’indica si el narrador fou un home o una dona, i sí que fou contada en Besan (un poble del municipi d’Alins, en la comarca del Pallars Sobirà).

Finalment, se’ns diu que Meco, el bandoler, fou condemnat a mort i afusellat. Per consegüent, si més no, la rondalla es posa de part de la dona i castiga qui ha fet mal i ha tractat de trencar la tradició matriarcalista de la terra on viu. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt regraciades, de bon cor i que donen vida

General, , , ,

Un altre relat arreplegat per Francesc de S. Maspons i Labrós en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La formosa fillastra”. Hi ha una dona molt formosa, tant, que era prepotent i que “sempre anava al mirall a preguntar-li si n’havia vist alguna altra, de més guapa, a lo qual aquell havia de respondre-li que no” (p. 206). Però un dia li contesta que sí, “puix que havia vist a la seva fillastra” (p. 206), motiu pel qual “manà, incontinent, a un dels criats, que agafés a la seva fillastra i anés a un bosc a matar-la, i que li dugués, com a mostra, una ampolleta de sang i el dit gros d’un peu” (p. 206). Com podem veure, aquesta rondalla té un inici semblant al de Blancaneu; no obstant això, direm que el seu final reflecteix el matriarcalisme en una versió adient per a transmetre-la, bé a nivell familiar, bé a nivell social, bé en àmbits relacionats amb l’ensenyament o en xarrades.

Continuant amb la narració, el criat, com que “la pobra noieta li feia molta llàstima, (…) no volent matar-la, va tallar-li solament el dit gros del peu, va matar un gos i, de la seva sang, en va omplir una ampolleta i deixà la noia al bosc” (p. 206).

La noia, sola en el bosc, “s’enfilà a dalt d’un arbre, des del qual, al cap d’una estona, sentí una veu que deia ‘Ábrete, peña’ i, alçant-se una roca, va veure eixir-ne quatre homes” (p. 206), que, com veiem més avant, eren germans. Resulta curiós el fet que la dona estiga vinculada amb la llengua catalana (i, així, amb la terra), mentres que l’home (els quatre germans) ho fan amb lo estranger (al castellà) i, igualment, que ella es trobe tocant l’arbre (un tret molt matriarcal i en relació amb la natura com també ho és abraçar un arbre), mentres que els hòmens ixen de la cova, així com la cultura castellana tendeix molt a l’expansió.

“Quan foren un xiquet lluny, que quasi ja no es veien, la noia va baixar de l’arbre, se n’anà a la roca, digué ‘Ábrete, peña’ i es va trobar en una cova gran i espaiosa, amb un bon parament de casa (…) i (…) va començar a arreglar els llits, la taula i tot lo de la cuina, que va deixar-ho com una patena” (p. 207). Per consegüent, la cova (la dona) és gran (està ben considerada), espaiosa (molt oberta) i rica (amb un bon aixovar). Afegirem que hi ha rondalles que també inclouen un paràgraf molt similar a aquest.

En tornar-hi els germans, “resolgueren quedar-s’hi l’endemà un d’ells de guàrdia. I així ho feren” (p. 207). Ara bé, com que qui roman en la cova, s’hi adorm, “quan la noia hi va entrar i el va veure, el va anar a pentinar i a rentar-lo amb aigua de nou olors” (p. 207), detall que pot recordar-nos quan una mare fa lo mateix (o semblant) amb un fill de pocs anys.

A continuació, un altre germà farà de guàrdia i, més avant, diu a la jove “que li regraciava tant la cura que d’ells tenia i que haurien a gran mercè que, amb ells, volgués quedar-se, de lo qual en fou contenta la noia, que va quedar-s’hi i, amb ells, va viure de tal manera que no sabien com alabar-la” (p. 207). Així copsem característiques importants i que cal transmetre en la cultura popular i, per descomptat, en l’educació com també en l’ensenyament: 1) l’home proposa i la dona disposa (ell li ofereix i ella tria i, en aquest cas, la jove acull lo que l’home li presenta), 2) la noia ho fa de bona gana, 3) la dona està molt ben considerada. Cal dir que aquesta narració fou publicada en els anys setanta del segle XIX i que, justament en eixos anys, nasqué l’àvia paterna de ma mare (Consuelo “la paternera”), a qui, com em comentà ma mare en el 2022, el marit podríem dir que li ho donava tot escudellat… Ara bé, era una dona amb destresa, molt treballadora, molt arriscada, amb facilitat per a fer les coses… amb mà esquerra i tenia la darrera paraula, això és, la definitiva.

Nogensmenys, a continuació, una vella que era envejosa, passa per la cova i, amb molta manya, ofereix a la jove un anell. La noia se’l fica i s’adorm.

 Llavors, els germans, que tant se l’estimaven, “la ficaren dins una caixa de cristall i la tiraren a un riu que allí prop passava.

La caixa va anar aigua avall i dos nois que, a la vora del riu, pescaven, creient-se que era un peix gros, volgueren treure-la” (p. 207) i copsen que era una noia. Així, captem que no era un peix gros (en el sentit de persona de gran categoria) i, igualment, que el passatge està vinculat amb el riu i amb l’aigua, detalls molt en línia amb lo matriarcal i amb la dona. A més, “Van endur-se-la amb la caixa cap a casa seva i la tancaren en un quarto perquè no la veiés ningú” (p. 208). Com veiem, aquests dos pescadors actuen molt semblant als quatre germans, és a dir, de manera més bé passiva o, si més no, suau.

Però un dia, la mare dels pescadors troba oberta la porta de la cambra, s’hi fica, li trau la xinel·la (això és, la sabata lleugera) que portava la jove i, “de cop, va desencantar-se la noia i torna formosa com abans era. (…) i el més gran, enamorant-se d’ella, va casar-s’hi, essent, per sempre, feliços” (p. 208). Per tant, és la dona (la mare) qui aprofita l’ocasió (la porta oberta), s’endinsa en el futur i qui salva la noia de la maldat que li havia passat la velleta (ja que l’anell, en aquesta rondalla, significa abraçar l’actitud de l’anciana). Una mare dona vida a una dona de la generació següent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i reporten, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien l’amant, emprenedores i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “L’estendard”. Uns pares consideren que el seu fill ha de fer món i resolen “fer-lo viatjar per veure si s’eixeriviria i, a aquest efecte, li donaren una bossa plena de diners, la benedicció i li encomanaren anés amb la pau de Déu a veure forces terres” (p. 163).

“Heus aquí que el noi se’n va i, caminant caminant, arriba a una casa” (p. 163) en què eren pobres. Aleshores, el jove, que tenia bona empatia i era generós, els donà els diners que portava i se’n torna a sa casa (p. 163).

Els pares, de nou, confien en ell, li donen diners i esperen que torne més viu de lo que era. Per consegüent, copsem que els pares donen facilitats al fill, un fet que podríem empiular amb l’educació matriarcal.

“I heus aquí que el jove se n’anà pels carrers d’una ciutat i, passant per un mercat, veié una captiva, jovencella i bonica” (p. 163) i el noi paga el rescat de la jove i, així, “la noia fou deslliurada” (p. 163). És a dir, que el jove valora positivament la part femenina i la dona.

Tot seguit, els dos jóvens se’n van a la vora de la mar, ell li dona de la seua roba i li demana “què és lo que sabia fer per guanyar-se la vida” (p. 164). I, com que ella només sabia brodar estendards i el jove li diu que només sap tocar la guitarra, acorden que, “mentres tu brodaràs, jo aniré per la ciutat a cercar” (p. 164). Així, copsem una bona relació entre tots dos, esperit emprenedor i que es complementen molt bé.

La jove era filla d’uns reis molt poderosos que “eixien a la vora del mar per veure si d’ella, n’haurien noves” (p. 164). Un dia, els pares de la noia veuen un vaixell “que duia un estendard a on hi havia brodat el nom de sa filla” (p. 164) Els reis, molt oberts, preguntaren els mariners qui els havia donat aquell estendard, i els mariners els responen que, “en terra de moreria, hi havia un jove i una noia, que ella brodava estendards” (p. 164). Ací captem que els pares també estan interessats per la filla, pels descendents.

Més avant, els reis prometen una recompensa si anaven a cercar els dos jóvens, però els mariners tornen amb la filla i, quant al noi, “l’agafaren i van tirar-lo de cap a mar, mentres el barco va anar caminant fins a arribar a la terra dels pares de la noia. (…) Mes la noia era tota trista des de que havia perdut al jove” (p. 164).

Mentrestant, el jove, nadant, “va trobar una barca amb un home que anava a dins, que el féu pujar (…). El jove li va explicar la seva història i ell li va dir què és lo que sabia fer per guanyar-se la vida.

I diu el noi:

-Solament sé tocar la guitarra

I l’home diu:

-Doncs, jo, cantar. Anirem tots dos plegats pel món i, així, podrem viure” (p. 165).

Ja en terra, un dia aplegaren a una ciutat que era la capital del regne, “a on, de seguida, els feren anar al palau del rei” (p. 165), on estava la jove. I, quan la noia veu el xicot, “va conèixer al seu amant i va contar als seus pares la seva història i com aquell era el jove que l’havia salvada. I els pares en foren tan contents que li donaren la sua filla per esposa” (p. 165). Com veiem, la jove té la darrera paraula i és qui ha triat amb qui es casaria i, a banda, els pares li fan costat i li ho aproven.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis que tracten bé les dones, rectes en la paraula, de bon cor i molt oberts

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Les tres taronges de l’amor”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la jove, quan fou fora, “s’ensopegà que anés a cercar aigua una gitana que era tota lletja i negra” (p. 121), qui li digué:

“-¿Tan bonica i anar a la font? -i trenca els càntirs i, al fer-ho, et veus a la dama, que, sentadeta a prop la font, es pentinava i (…) [la gitana] li digué que, si volia, l’ajudaria, i la dama hi vingué bé, com que res no maliciava” (p. 121). Com veiem, la jove va a la font, a la mare, a lo maternal, a allò que li aporta vida i que fa que tinga una relació amb la terra (d’on naix el doll) i, com els pits respecte al nen, així ho fa la fontanella en vincle amb la dama. A banda, de la mateixa manera que l’aigua de la font és bona, així ho és la senyora: bonhomiosa, motiu pel qual tracta bé els cànters.

Tot seguit, la gitana pentina la dama fins que li clava un gros perpal, això és, una palanca per a fer alçaprem, “i la dama es torna un ocell que pel bosc volava” (p. 121). Per tant, la jove continua amb vida i, en aquest cas, en plena jovenesa i amb llibertat (en línia amb la dita “Més val ser ocell de bosc que de gàbia”), ja que no la mata.

“I veus aquí que, en això, torna el príncep i la gitana s’era posada els vestits de la senyora” (p. 121), qui, quan ell li demana com s’ha tornat així, li respon amb enginy:

“-Sol i serena fan tornar a la gent morena.

El príncep la pujà en carrossa i se n’anaren envers el palau, en el qual tots ja els esperaven i era aparellada una bona taula. I els pares preguntaven com s’era tornada tan negra, si els havia dit que n’era formosa i blanca.

Mes la gitana sempre deia:

-Sol i serena fan tornar la gent morena” (p. 121).

Com veiem, el príncep, malgrat el físic de la dona, l’accepta; després, en el palau, la rectitud en la paraula i la bonesa formen part del dia a dia.

De nou, la gitana recorre a la raboseria.

Adduirem que, en la rondalla, amb la intervenció d’aquesta dona, s’exposa dues vegades un refrany, de manera que el receptor puga aprendre’l.

“En això, es posaren a taula i un ocellet que havia anat seguint la carrossa, se n’anà al plat que tenia al davant el príncep” (p. 121). Per consegüent, la senyora no abandona el jove, per a que ell no es mantinga indiferent davant l’actitud de la gitana.

Al capdavall, com en altres relats semblants, l’ocell (la dama) vola cap a la dona que tracta de simular que és la jove i cap al príncep. Ell “començà de fer-li festes i a amanyagar-lo, i tant ho féu que, passant-li la mà pel cap, se n’adonà d’un gros perpal que li eixia, i ell que li arrenca i l’ocell es torna la gentil senyora, tan guapa i bella com el príncep l’havia trobada” (p. 122). Com podem captar, el príncep (que passarà a ser rei), entre altres coses, es caracteritza per una actitud oberta cap als petits (l’ocell) i, a banda, els tracta bé (en aquest cas, representen la dona).

Finalment, el jove, desenvolupant l’arquetip del rei, demana explicacions a la gitana, la castiga i es casa amb la dama, amb l’aprovació i amb la joia dels seus pares, els quals van en la mateixa línia que el fill: com a exemple, tracten bé les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que trien lo matriarcal, senzilles i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que l’aprova és “Barba d’or”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. “Vivia, en no molt llunyanes terres, un ric pagès de llarg propi i bons cabals, el qual tenia una filla gentil i bella com altra no n’hi hagués en tota la terra. Formosa com una flor de lliri i eixerida com un gínjol, era tal que, amb sos ullets de cel i cabells d’or, ni pas els serafins de la glòria. I, com, a bon romaní, sempre hi van moltes abelles, era un eixam el de joves que, de nit i dia, la revolotejaven, qui li’n deia ‘clavellet de mos amors’, qui ‘sol de la vida mia’, qui ‘pensament del meu cor’, així, tots li tiraven amoretes” (p. 66). Com veiem, apareix una dona garrida, ben considerada pels jóvens i que era atractiva. I només cercava (i acceptaria) un futur marit amb barba d’or (p. 66).

Heus ací que, fins i tot, aplegaren a saber-ho nobles i un jovenet, el qual podrem vincular amb lo patriarcal, justament, en aquesta narració que, a diferència de moltes, és l’altra cara del típic relat de bruixes (resultat dels intents de patriarcalització cultural, en què la bruixa representa la dona així com el dimoni ho fa respecte a Sant Jordi o, com ara, a Sant Esteve).

El motiu, perquè, per mitjà de la cultura patriarcal i, del Renaixement ençà (òbviament, passant pel moviment il·lustrat dels segles XVIII i XIX i de texts reials, com ara, la “Real Cédula” de 1738 del rei Felip V de Borbó), s’ha volgut anul·lar lo que fos popular en els Pobles matriarcalistes. Recordem que aquest monarca, arran de la creació de la “Real Academia de la Historia” eixe any, considerà que la missió de l’entitat era aclarir “la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o la malicia, conduciendo al conocimiento de muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado el descuido”. I l’aclariment va unit a la llum…, tret vinculat amb lo patriarcal com també ho fa l’or que veurem en el relat, en entrar aquest jovenet “tan ple de tresors i joies, que dava goig tan sols de veure, i era de cos gentil i figura formosa” (p. 66). Adduirem que els catalanoparlants, llevat dels menorquins, en el moment de l’orde reial, ja havien vist anul·lats els seus drets lingüístics, si més no, a nivell polític, i que l’Església anava per camins pròxims als reials.

A banda, aquest jove tenia una barba “tota d’or. Per cert, que era tot ell meravella i, així fou com, tan bon punt l’hagué vist la noia, que, tot d’una, se n’agradà d’ell i li mostra molta d’amor” (p. 67). Ell comença a galantejar-la i, àdhuc, després de rebre ella, per part de son pare, el permís per a casar-se, “se n’anaren ambdós vers el palau del jove, que no era sinó un dels prínceps més poderosos del regne” (p. 67).

Tots dos són ben rebuts per patges i donzelles amb riques vestimentes i ben joiosos “d’haver per mestressa i jove a una tan gentil senyora” (p. 67). Si la jove, primerament, ha tingut la darrera paraula (en dir sí al futur marit i al casament), ara rep el tractament de “mestressa”, això és, de cap de la parella i dels futurs fills.

I, com que el príncep volia ser conegut i li importava molt la fama, “el palau era tot de cristall, que s’hi reflectien, nit i dia, llums i i estrelles” (p. 67); però, ara, amb la dona ja com a cap de la casa (ací, del palau), és ella qui s’alliberarà: la joveneta entra en la cambra del nuviatge, hi trobà, com a més volgut present, “una filosa tota d’or amb el seu fus de plata, de la qual se n’agradà la donzella i, tan bon punt fou sola, hi començà de filar brins d’or i seda” (p. 67). Captem, doncs, un altre passatge matriarcalista: la dona està associada amb l’or (la part masculina, la solar, la de la llum) i amb la femenina i matriarcal (l’argent, la de la lluna, la de la foscor). Ara bé, com que dues formes de viure no podien tenir la mateixa acollida per part seua i n’havia de rebre amb els braços només una, “li caigué el fus en terra. I, com el palau era de cristall i d’una sola peça, tot d’un cop s’esberlà en mil bocins i miques i, per l’esvoranc que es féu en terra, hi veié la nina al seu espòs entremig de roges flames que, amb sos cavallers, dins de l’infern la clamaven” (p. 67).

Així, si, en primer lloc, apareix el numeral dos (l’or i la plata, en la jove), el qual té a veure amb lo matriarcal (una cosa no desfà l’altra); en acabant ho fa l’u (associat a lo patriarcal, en aquest relat, quan diu que el palau era d’una sola peça). I, ¿qui s’ha alliberat de morir? La muller. ¿Qui ha mort? El jove príncep que només pensava en l’or, en la bellesa i en la fama: al cap i a la fi, la jove, malgrat haver-se casat amb un home de la noblesa, ha acollit una tasca tan en relació amb la dona… com és filar. ¿Qui ha anat a l’infern, on és el diable? El jove príncep, en lloc de la dona que, en més d’un relat patriarcal, és alliberada per Sant Jordi, per un altre sant o per un heroi cavalleresc.

Per consegüent, aquesta rondalla matriarcalista reflecteix que, en els Pobles matriarcals, la llum és secundària a la foscor, lo femení va per davant de lo masculí, la senzillesa no es desentén del fet d’ocupar càrrecs de poder (com ara, ser princesa o una reina) com tampoc no ho fa l’argent respecte a l’or, ni la seda respecte a l’or. En altres paraules: totes les persones mereixen ser ben tractades i ben considerades, fins i tot, indistintament de la seua condició social. I la jove és molt oberta. Personalment, m’identifique amb la jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que són servides, pal de paller, solidàries i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme, i que és una narració semblant a altres, és “La Torre de la Minyona”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, un noble cristià “tenia una filla maca com un pom de flors. Abans, però, de la desbandada moresca, aquesta mossa s’havia encaterinat d’un jove moro, molt ben plantat” (p. 210) i, tot seguit, veiem que el pare ordena que engarjolen la filla en una torre del castell d’Àrreu, on, “Cada dia, deu donzelles accedien al recinte per una porta, oberta per la part de dins del castell. Pentinaven la noia, la guarnien amb vestits balders i joies radiants i li preparaven les menges més llamineres” (p. 210). Així, per exemple, ens recorda la rondalla “Ous de somera”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i plasmada en el Tom IV, en què unes dones tracten bé la muller, mentres que el marit roman en el llit i les paraules d’aquestes dones faran que ell bote del llit i que ella siga ben tractada.

Un poc després, llegim que, “Al cap d’uns mesos, una nit d’hivern, (…) el jove moro arribà al peu de la torre. Allí féu mans i mànigues per escalar el mur i se n’endugué la seua estimada” (p. 210) i el pare mai no tornà a veure la filla, qui havia fet camí junt amb el nuvi. I, així com en hivern comença la sembra, ací ho fa una nova parella i, a més, copsem que “Avui encara s’hi pot observar el forn i la pastera -feta d’un tronc de pi- on es pastava el pa per a la jove enamorada” (p. 211). Per tant, la xicona era servida.

En la narració següent, “El Salt de la Núvia”, llegim que “fa molts anys, un xicot de Solduga es va casar amb una noia d’un poble de la Ribagorça. Com era costum, la cerimònia religiosa i el banquet de noces van tenir lloc al poble de la núvia” (p. 212). Cal afegir que, en tema de casaments o, si no, per exemple, de donar l’aprovació a ser nuvis, era la dona qui tenia la darrera paraula. I, per mitjà de ma mare (nascuda en 1943), puc dir que, com ara, sa mare donà el consentiment al futur marit (el meu avi matern, perquè veié que no la deixaria a banda) i que ma mare ho feu a mon pare (nascut en 1942).

Igualment, veiem que “Havien preparat una cavalcadura (…) perquè la nova mestressa anés a cavall amb tota comoditat i tingués una bona entrada al seu futur poble” (p. 212). Per consegüent, la muller és presentada com la senyora ama, sa madona…, qui seria el pal de paller de la futura casa i com si fos una mena de reina. I, a més, les noces es fan en la població on ha nascut ella, però passen a viure on residia ell.

En el següent grapat de narracions, el mossèn Serafí Planesdemunt comenta al seu amic i recopilador de rondalles, de llegendes, etc., que alguns lligams “sostenen la comunitat rural ben estructurada.

En el marc d’una societat tradicional com la pallaresa, l’individu queda situat, ja des de naixement, dins de dues comunitats (…): la família i el poble nadiu. (…) sempre més se’l relacionarà amb aquestes dues comunitats d’origen. Per als veïns del seu poble, serà tota la vida ‘el cabaler de la Tonya’; i, per a la gent d’altres indrets, ‘un rodamon de Caregue’.

Com t’he avançat més amunt, la primera comunitat natural de la persona és la família. Gràcies a ella, l’individu podrà sobreviure i créixer. (…) El veritable nom del nou-vingut anirà indefectiblement lligat al nom de la casa” (p. 219), fet que també coincideix amb paraules exposades per Jaume Vicens Vives, en vincle amb què dona vida als catalans, i que podem veure en el llibre “Notícia de Catalunya”, publicat en 1960: l’eina, la casa i la tradició comunitària (p. 61).

Més avant, el rector Serafí Planesdemunt addueix a l’amic que “Totes aquestes consideracions que t’he fet a propòsit de la comunitat familiar, poden ser aplicades, igualment, a la comunitat-poble. (…)

Festes Majors, aplecs i tota mena de celebracions anyals s’encarregaran de reforçar els llaços d’aquesta comunitat (…), un acte de solidaritat amb el poble de procedència” (p. 220).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon Cap d’Any (també dit “Ninou”), Bon Nadal i Venturós Any 2023.

 

Dones que donen vida al Poble, ben considerades i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra narració en què copsem el matriarcalisme és “El castell de València”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, veiem que es troba a deu minuts d’Esterri, “vora la carretera que mena al Port de la Bonaigua” (p. 29) i que “Aquesta fortalesa fou la darrera resistència del Comtat del Pallars, abans de la seua desaparició definitiva, a finals del segle XV. (…) la senyora Caterina Albert, muller del darrer comte, Hug Roger III, resistí valerosament durant tres anys els atacs de les tropes del marquès de Cardona” (p. 29). Per tant, no sols apareix una figura femenina forta, sinó que desenvolupa molt l’arquetip del rei: assumeix el càrrec de cap de comtat, el porta avant, defén els territoris,…

A més, tot seguit, Pep Coll addueix “Explica la historieta que l’exèrcit invasor (…) van demanar un parlament amb la comtessa. Aquesta s’hi va avenir, i el dia convingut aparegué amb un plat de truites de riu, més fresques que una rosa i bellugadisses encara com un cadell” (p. 29). D’aquesta manera, copsem trets matriarcalistes: 1) el parlamentarisme (en lloc de l’absolutisme), tan reflectit en els acords entre home i dona en les cases de catalanoparlants (encara que la dona, al capdavall, fos qui decidís, i que, a hores d’ara, perviu), 2) l’obertura al diàleg lluny de lo políticament correcte (la comtessa accepta la proposta), 3) la disposició a rebre l’altre (truites fresques, com una persona amb la ment fresca) i 4) creativitat (truites bellugadisses com ho podria estar un nen, ací simbolitzat pel cadell).

A banda, captem una comtessa bona com a estratega, ja que els atacants “No sabien que hi havia un túnel secret que comunicava el castell amb el riu de la Bonaigua” (p. 29) i, de pas, la dona conserva el vincle amb lo maternal i amb lo matriarcalista, com és l’aigua del riu, el qual, a més, curiosament (partint del nom), en porta de bona. Igualment, ella passa d’estar en el cim a fer-ho amb una vida més fluïda: la del riu.

Finalment, veiem que “L’heroica comtessa (…) fugí de nit cap a França pel Port de Salau. Diuen que els fallaires[1] d’Isil la van acompanyar fins al cap del Port. Fou el darrer homenatge de la gent del país a la Casa Comtal pallaresa, el darrer servei dels vassalls a llur senyor natural” (pp. 29-30). Per consegüent, la dona està ben considerada pel Poble: al cap i a la fi, ella els havia defés.

Una altra rondalla pallaresa, de la mateixa obra i en què captem trets matriarcalistes, és “La dona i el bandoler”, la qual, a més, podríem vincular amb la cultura colla. “El Lliser d’Arcalís ha estat segurament el bandoler pallarès de mes anomenada” (p. 32). “Un dia, la mestressa de cal Manresà de Farrera tornava de la fira d’Organyà, on havia venut un bon escamot de mules” (p. 32) i, així, com en la cultura d’Amèrica del Sud a què hem fet al·lusió, la dona realitza el paper comercial. A banda, la dona insistia que no en portava ni cinc i que “He hagut de pagar al notari d’Organyà els capítols matrimonials” (p. 32). Per consegüent, la muller també porta la tasca administrativa fora de casa.

Ja ben avançada la rondalla, copsem una semblança amb els colles: el pas del cel a la terra, quan la dona “Començà a desfer-se la cabellera, llarga i daurada com la d’un arcàngel. De seguida, uns grapats de monedes li rebotaren per les espatlles i cobriren el terra com una pluja d’or” (p. 32). El pas de l’or (l’home, el cel, la pluja que davalla) a la terra (ara coberta de monedes daurades) ens plasma una semblança amb aquest Poble andí: per mitjà del deu Sol, la Pachamama (que és terra i aigua) atorga vida al Poble, als animals i a la resta de la natura.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, “fallaire” figura com “Home que en la nit de Sant Joan va per la muntanya portant una falla encesa” i, en la primera definició de “falla”, veiem “Manat de branques o brins d’espart, càrritx o altres plantes seques, que s’encén per fer claror, calar foc, etc.”, això és, com una torxa.

Vellets, dones i infants ben tractats i molt oberts

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “En Ramon des Pujol”, recopilada en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Com en relats semblants, hi ha un fill (ací, el gran) que comenta a son pare que vol fer món i el parent li ho aprova i li dona un pa i una peça de formatge (com, en acabant, farà a l’altre germà). Però, així com ell no farà costat a un pobre que l’ha orientat (p. 215) i, igualment, un gegant se’l menja; el seu germà sí que col·laborarà amb un pobret i amb una pobreta i, al capdavall, ambdós vellets li diuen:

-Germanet: ¿ens voleu fer un poc de caritat, per amor de Déu?

-Sí! -digué ell-. Jau! Vet aquí mig pa i mitja peça de formatge.

-Que el Bon Jesús vos guard des gegant -li digueren es dos vellets.

-I on està aquest gegant? -els demanà” (p. 215). I els dos ancians, en agraïment, li ho comenten, li diuen com és el gegant, què farà i com cal que ell hi responga. En altres paraules, li fan de guia, de mestre: de mestres de la vida. És més: així com el primer germà només s’havia trobat amb un vellet; el petit, ho fa amb dos (un numeral associat amb el matriarcalisme). I, a banda, no el deixen caure en un moment en què ell no compta amb ningú que li puga fer eixe paper.

Tot seguit, el germà més jove, “Dona moltes gràcies as dos vells i se n’anà per allà a on li havien dit i trobà sa casa” (p. 216), feu lo que li havien indicat i, així, “Quan es gegant no hi va esser, ell entrà dins sa casa i trobà molts de doblers. Se n’omplí (…) i se’n tornà a ca seva i varen esser rics” (p. 216). Per consegüent, malgrat que el relat no indica qui foren els benaurats, pel context, es dedueix que el xicot i el pare: qui ha pensat en els altres i ha actuat amb bonesa (el jove) i qui ha confiat també en el demà (en els fills).

Una altra rondalla, en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, amb contes del segle XIX, i en què es reflecteix molt el matriarcalisme, és “Sa filla de s’hostalera”, amb similituds amb narracions en què un rei (o un príncep) es casa amb una dona, jove i garrida, la qual és l’enveja d’una altra persona i, mentres que ell se’n va a una guerra, la seua muller té un fill.

Així, la mare (l’hostalera) envia dos hòmens a matar la filla i, en canvi, els dos no ho fan, sinó que la deixen en una coveta (p. 218), un símbol d’acollida i vinculat amb lo matriarcalista, de la mateixa manera que quan la dona acull el futur nadó.

Tot seguit, “un cavaller, fill d’un gran senyor, se n’anà a caçar i (…) trobà aquella al·lota que només treia es cap perquè no s’atrevia a sortir quasi desnua. Ell li donà sa seva capa i li digué que si volia anar amb ell. Ella li digué que sí i se n’anaren a ca d’aquell jove cavaller” (p. 218). Per tant, podem dir que aquest apartat del relat té tocs eròtics i en què es convida a fer costat els febles, àdhuc, als que van quasi sense roba. Adduirem que, en el text, aquesta nuesa no és presentada com a motiu de vergonya i que, per això, podem parlar d’un narrador molt obert en lo sexual.

De fet, a continuació, “Son pare des cavaller, quan dinaven, li demanà quina caçada havia feta. Es fill li digué:

-Molt bona (…) -i li mostrà s’al·lota que havia duita.

Son pare (…) va veure que era molt bona, li agradà i donà permís as fill perquè es casàs amb ella. Es casaren i, es cap d’un any, es cavaller se n’hagué d’anar a la guerra i digué a son pare que li guardàs i respectàs sa dona com es mereixia.

(…) S’home contestava que la tractassen bé” (p. 218). Remarquem aquestes paraules. Fins i tot, encara que una tia del príncep procura que el nebot canvie de pensament i que desitge (o, àdhuc, que ordene) res negatiu contra la princesa, “Ell li contestà que fos lo que fos, respectassen sa dona i s’infant, i que, quan ell vendria, ja veuria lo que hi havia” (p. 219).

Ara bé: la princesa, un dia, veu una suposada resposta del marit a la tia i, immediatament, “fugí amb s’infant de ca seva i se n’anà a cercar el món” (p. 219) i, en aplegar a una casa i ser-hi ben rebuda per un senyor d’un hostal, ell l’admet com a hostalera.

Finalment, un dia, el príncep passa per l’hostal, ella el reconeix tot d’una i l’infant el té com a pare, a qui diu tres vegades “-Donau-me a besar sa mà, mon pare” (p. 219). El cavaller demana per què li feia eixes qüestions i, “quan va veure que era sa seva dona, l’abraçà i la s’endugué a ca seva, molt content d’haver-la trobada” (p. 219). Al meu coneixement, el fet que el nen (qui el copsem junt amb la mare) demane que el pare li bese la mà, és un perllongament d’un possible acte semblant però de la dona a l’home i, per tant, reflecteix que, en el matriarcalisme, fins i tot, el fill de la mare estaria per damunt del pare (matrilinealitat).

Afegirem que, en novembre del 2022, hem fet preguntes vinculades amb com es tractava a les àvies (o padrines) i als nens i que les respostes van molt en línia amb les rondalles.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: En aquesta foto, es pot llegir part de lo que figura en la segona rondalla (p. 219), en un passatge relatiu al bon tracte cap a la dona i cap als infants.

 

La dona, eixerida i amb espenta, és ben tractada i ben acollida

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, en què es reflecteix el matriarcalisme i que, a banda, n’és de les poquíssimes en què apareix la violència cap a la dona (malgrat que, des de mitjan relat, passa a estar ben tractada), és “Rondalla de Cirurí”, narrada per Maria Gràcia Bardino, camperola de l’Alguer, en 1883. “Una volta hi havia un vinyater que tenia una grossa família que habitava sempre a la vinya. Doncs, un fill sol d’una senyora anava a caçar als bells dies d’hivern, per esbargir-se, que es sentia poc bé” (p. 22). Aquest jove no sabia on allotjar-se i tria fer-ho en cal vinyater. I ho farà, on serà junt amb l’home i “tots els minyons i les minyones petites. Després, una que tenia quinze anys, era amagada per què era mal endreçada” (p. 22) i el xicot la fa eixir, amb la capa, per la força i, en acabant, son pare i sa mare també fan que isca, independentment del gust d’ella.

Tot seguit, canvia prou la rondalla. La filla, eixerida, fa el repartiment de la gallina que menjarien en la taula: “El cap, l’ha dat al pare, com cap de casa; i el cos, a la mare; i les ales, a ella; i els peus, al senyor que l’havia feta venir, com volent dir que es prengués la porta, que ells eren gent pobra i, amb senyors, no hi podia estar” (p. 22).

A més, l’endemà, el jove, sense compliments, diu al pare “que ell era vengut per demanar la filla” (p. 23). I, com que el xicot era fill de família rica, no sols la porta a sa casa i li dona tota classe de vestits, per a poder anar ella al poble i poder presumir, sinó que, igualment, “els vestits li són anats bé i, després, és anat el bisbe i han esposat i se l’ha portada a casa.

La mare del jove, després que l’ha vista, li ha consenyat[1] les claus i l’ha feta ama de casa[2]” (p. 23). A banda, fan una festa grossa i el jove instrueix la seua muller a tocar la guitarra (p. 23).

Ara bé, mentrestant, passa una barca plena de turcs que eren lladres de marina “i s’han pres tots els joves i marits i han deixat totes les dones” (p. 23).

Des d’aleshores, la fadrina, molt oberta (com la mare del jove), aconsegueix que la sogra li faça un bastiment amb un equipatge i “Ella s’és posada per capità, s’és vestida d’home” (p. 24) i aplega a Berberia, on la veu el fill del rei turc, qui creu que ella no és un home (p. 24). Com a prova, aquest príncep, fa que la xica trie unes armes d’home i “ella s’ha pres una pistoleta i un estilet” (p. 24), detall en línia amb rondalles en què apareix l’espasa rovellada.

El príncep turc, a més, proposa a son pare que ella es banye, ja que, així, n’eixirien de dubtes.

A més, la xica havia canviat el nom i s’havia posat el de Capità Cirurí i, immediatament, amb enginy, comenta a un home: “-Mira: jo he d’anar a banyar-me amb el fill del rei, i tu, amaga’t darrere d’un escull[3] i, quan veges que jo sóc per treure’m la camisa, crida ‘Capità Cirurí! Capità Cirurí! Ton pare mor i tu, aquí?’.

Així s’és fet” (p. 24) i, per tant, el vell segueix les directrius de la jove…, i ho fa tres vegades, “com tenia orde” (p. 24). La fadrina, amb raboseria, comenta al companyó (el fill del rei turc) que aquelles paraules eren una orde del cel (“i, així, s’és salvada de deixar-se veure si era dona o home”, p. 24) i que “se n’havia d’anar a trobar la família (…); i el fill del rei l’ha contentada i li ha dat tot lo que volia” (p. 24). Per consegüent, de nou, la dona està ben tractada.

Un poc després, la jove tria esclaus i altres presos, entre ells, el jove de la primera part de la rondalla. Llavors, s’acomiada del turc i, amb tota la gent, fa camí cap a on vivia la sogra. I tota la gent es regraciava amb la xicota, però “el jove d’aquesta cercava la muller (…) i es posava a plorar perquè volia a la muller.

Alhora, el Capità Cirurí ha demanat permís per a anar-se’n sol a una cambra i, després, és eixit vestit de dona (…), com era aquella joveneta campanyola” (p. 25).

Afegirem, àdhuc, un altre tret matriarcalista que copsem en llegir “Gran estima de tots, gran reconeixença, i la sogra li ha donat mil abraços i l’ha feta senyora de tot” (p. 25). Com podem captar, la jove, en distints passatges del relat, és ben acollida per la sogra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “lliurat”.

[2] “Mestressa”, amb el significat de “senyora ama” (molt estés entre valencians), de “madona” (molt popular en Mallorca).

[3] Una roca grossa.

Dones que governen, molt ben considerades i molt obertes

General, ,

 

En l’entrevista “’Qui eres? D’on vens?’: Julià Guillamon recupera la importància de la memòria soterrada pel temps” (https://valenciaplaza.com/don-vens-qui-eres-julia-guillamon-recupera-la-importancia-de-la-memoria-soterrada-pel-temps), publicada per “Culturplaza” i a què accedírem el 20 de setembre del 2021, l’escriptor Julià Guillamon (nascut en Barcelona en 1962, “de pare valencià i de mare del barri de Gràcia”), veiem que, quan li pregunten “I la presència de la dona en la teua novel·la?”, en al·lusió a l’obra “El barri de La Plata[1]”, comenta “Jo vaig viure en un matriarcat total. Els homes cridaven molt, però qui manava a casa eren les dones. Hi ha gent que parla del meu pare a la novel·la, un personatge molt especial, però hi ha lectors més subtils que s’adonen que el llibre és tot un homenatge a la meua mare. Perquè ens va salvar de la catàstrofe. Les mares tenien una importància decisiva en la construcció de la família”.

En relació amb aquesta entrevista a Julià Guillamon, el 23 de setembre del 2021, posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, bona part de les paraules de l’escriptor[2] Julià Guillamon, i “M’interessen, sobretot, els comentaris de catalanoparlants per part de pare i de mare, especialment, si els pares havien nascut abans de 1920”. En el meu mur, el 23 de setembre del 2021, les respostes foren “Té raó. A casa, mon pare feia mitja por quan cridava, i l’avi fotia un cop de puny damunt la taula. I la iaia deia ‘Tranquils: Perro ladrador, poco mordedor’” (Montserrat Cortadella). En el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, el mateix dia, Montse Alonso Ballester comentà “Tots hauríem de saber més de la nostra història”.

Tot seguit, el 23 de setembre del 2021, i, amb només aquestes dues respostes, que diguí a ma mare, em comentà “En moltes cases passava així. I lo que era interessant  era  la dona controlar. La dona sabia conduir eixa manera d’actuar l’home.

Jo, per l’experiència de la vida, ho he viscut”.

El 23 de setembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Fernando Roig escrigué “Ma mare era la més intel·ligent de casa. (…) Era qui governava la casa”. I, en el mateix dia, però, amb un comentari prou semblant, en el grup “Dialectes”, plasmà  que sa mare “Va néixer l’any 1915[3] (…). “Era qui governava casa i prenia decisions importants i convocava reunions per decidir el que ella considerava”. Immediatament, li escriguí “Lo de convocar reunions, està molt reflectit… en rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover (‘tiraren junta’)”. Igualment, podríem dir que era lo que m’ha comentat, ma mare, que feia la meua àvia materna (nascuda en 1910). A més, també poguérem llegir “Ben cert” (Maria Montserrat Morera Perramon).

Per tant, es fa lo que vol la dona, però actuant ella de manera molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest punt  del treball sobre el matriarcalisme, i a les  que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest barri forma part de la ciutat de València.

[2] “Jo vaig viure en un matriarcat total. Els homes cridaven molt, però qui manava a casa eren les dones.(…) Les mares tenien una importància decisiva en la construcció de la família”.

[3] En l’original, “15”.