Arxiu d'etiquetes: saviesa ancestral

L’oratge en el paganisme i en la cultura ancestral matriarcal

General, , , , , , , , ,

Altrament, la folklorista Simona Gay agrega que “L’home sempre ha mirat al cel per a decelar quin temps faria. (…) la direcció del vent, el vol dels ocells o la broma (…). El pagès es regeix sempre amb el cel que descobreix, encara que escolti els pronòstics de la ràdio. (…) els senyals de pluja. El vell Simon Tixador assegurava amb ingenuïtat: ‘Quan el diumenge, la missa acaba amb el missal a l’esquerra, marca pluja per a la setmana’. Per estranya que sigui l’afirmació, era realment observada… L’època dels equinoccis ocorre amb les festes de ritus doble, en què l’Evangeli propi del diumenge no es diu sinó a la fi de la missa. D’aquí, ve la necessitat de portar el llibre a l’esquerra, pel llegir en plaça de l’Evangeli de Sant Joan” (p. 148), fins que, amb algunes decisions sorgides del Concili Vaticà II (en els anys seixanta del segle XX), es feren alguns canvis en relació amb aquest detall.

Lo més important d’aquest apartat és 1) que, en les cultures agrícoles, el cel i l’oratge aportaven molta informació al llaurador, 2) que els camperols solien encertar prou, fruit de l’observació que havien fet els seus ancestres, de refranys que els havien ensenyat i que ells havien capit que es complien i 3) de vivències que els permetien pronosticar a partir d’actes religiosos llunyans i que perduraven.

En nexe amb aquest tercer punt, en la plana 150, afig més informació: “Els vells, m’ha dit en Roger Giral, de Sant Llorenç de Cerdans, coneixien el temps amb unes granotetes que en diuen calàndries al Rosselló i tòtils al Vallespir”.

Unes pàgines després, la investigadora inclou una “Pregària per a allunyar la tempesta (D)” i indica que “La versió de Jaume Rovelló [1864-1952] és molt semblant de la primera. Ell assegurava que el capellà de Sant Miquel de Llotes, mossèn Vinyes, l’hi havia ensenyada i me n’ha fet la seva explicació: ‘Si el temporal ve del cel natural, no hi ha res a fer; si és manat per quelcom de dolent, amb la mà esquerra, ho cal penyorar i es pot aturar. Es pot fer una penyora dintre un tou d’oliu, d’oliu ogà’” (p. 158).

Empiulant amb aquests mots, cal adduir unes paraules de Simona Gay, ben allunyades de la prepotència que, de la segona meitat del segle XX fins al primer quart del segle XXI i tot, hem pogut captar en fonts que no eren agrícoles , ni rurals (en el cas d’Espanya, el rebuig de l’agència estatal de meteorologia i dels seus acòlits a la cultura tradicional, la qual, sovint, lliga amb els resultats finals i, així, amb la terra, amb la realitat, actitud de meteoròlegs units a una mena de messianisme castellà que ens pot recordar la figura del capellà com a pastor alliberador del poble sorgida en acabar el Concili de Trento en 1563): “Ja som aquí al límit incert de la fe i de la superstició, per no dir en la veritable superstició. (…) S’ha mantingut fins fa poc el costum de beneir el gorg d’Évol, anomenat ‘Gorg Negre’, a prop del Gorg Estelat, a fi de conjurar el mal esperit” (p. 158). Gorg, aigua, dona, tel·lúric, femení, fosc,…  a poca distància de la part masculina de la vida (tot i que empeltat amb lo aquós, ací, amb el remolí esmentat).

Així, la folklorista exposa el seu parer, detalls que ha arreplegat i que, al meu coneixement, podrien ser com un eixart amb pervivències paganes que, en qualsevol cas, de la mateixa manera que els meteoròlegs simpatitzants del règim que millor els paga, recomanen no prendre formalment tradicions que consideren supersticions, els folkloristes podrien convidar els meteoròlegs i altres investigadors (i no cal dir que qualsevol persona) a estudiar sobre què hi podria haver darrere d’aquests possibles signes de paganisme i ben remots. I això, primerament, fa necessari promoure les humanitats, la creativitat i el matriarcalisme i no limitar-se a fer un report immediat per a rebre una felicitació oficial per la submissió del treballador al servici del règim patriarcal (ací, del castellà i els seus escolans, en bona mesura, jornalistes, publicistes, col·laboradors de diaris digitals…).

Finalment, diem el matriarcalisme… perquè els Pobles matriarcals no impulsen una guerra entre bons i roíns, sinó la recol·lecció, tocar els peus en terra i fer fora qualsevol assaig de subjecció de la gent als dictats d’autoritats (civils, religioses, universitàries, de partit, d’associacions, líders espirituals, etc.) que, més d’una vegada, frueixen de ser-ho fins que els deixen de votar (si són vinculats amb la política), de seguir (si troben fonts més fiables i no mediocres) o fins que canvia el govern de torn a un nou equip que també acull la cultura de la imposició, en compte de la cultura de la generositat i de la contribució que cada u de nosaltres podem fer en la nostra vida i de bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

Pedregades, traure el sant, curanderes i saviesa ancestral

General, , , , , , ,

Al capdavall de l’apartat “Pedregades i comunidors”, plasmat en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, del folklorista català Dani Rangil, l’estudiós agrega que, a la darreria del segle XIX, n’hi havia molts i que Cel Gomis explicava que “comunir” “vol dir manar perquè els capellans, revestits de sobrepellís i l’estola, amb el breviari (…) i el salpasser (…), manen, en nom de Déu, als esperits immunds que congrien les tempestats, que les dispersin i les allunyin. El costum de comunir és encara molt general als pobles de Catalunya” (p. 135).

Després, en la mateixa obra, passa al punt “Invocacions a la pluja”, les quals, com veiérem durant l’estudi sobre els Sants de la Pedra, aplegaren a ser molt habituals durant el Barroc, un moment d’efervescència religiosa arran del Concili de Trento (1545-1563) i que encara cuetejava en el primer quart del segle XXI, tot i que havia minvat prou en la segona meitat del segle XX. La relatora, Rosa Jubany, diu que “La mama explicava que el capellà tallava les tempestes i que un any de molta sequera van fer una romeria fins la capella de can Mates, van treure un sant, i la gent, desesperats, perquè quasi totes les terres eren de secà. Deien les oracions que fossin i que plogui” (p. 135).

Ara bé, immediatament, la informadora Mª Rosa Omella trau unes paraules que figuren en narracions relacionades amb la necessitat de pluja i que, a vegades, són exposades com si fossen llegendes: “i el meu oncle no deixava de dir a darrere ‘Sol i ventet, sol i ventet, que no plogui, que tinc l’estesa dels maons assecant-se’ perquè era rajoler” (p. 136).

El punt següent que inclou l’investigador de Calella és “Vidents, mags, bruixots i curanderes” i ho fa d’una manera que hem considerat molt oberta i respectuosa: “hem de donar fe de la màgia blanca, la beneficiosa o, si més no, innòcua. Mossèn Miquel, que era un bon home, la utilitzava per a protegir els cultius dels seus feligresos (…). Per a alguns, l’ofici de bruixot o de mag era la seva professió, en vivien, tot i que mai no n’hi havia hagut tants com ara [, primera dècada del segle XXI]” (p. 136) i que “No m’atreviré a dir que tot plegat és una enganyifa per treure’ns els diners (…), però n’hi ha d’altres amb un do per veure més enllà del que veiem la resta dels mortals, igual que els saurins que saben trobar les aigües subterrànies” (p. 136).

En aquest punt, abans de passar als relats que han fet a Dani Rangil, ell, lligant amb les bruixes i amb altres dones, indica que, “Si donem per bo que la bruixa és la maga dolenta, té un personatge femení que s’hi contraposa, la curandera, injustament oblidada, sobretot, quan es parla tant de bruixes. La de les curanderes era una màgia eminentment pràctica, molt enfocada a resoldre problemes de tipus sanitari, com un part, un tall, un emmetzinament o com trobar aquella cosa que ens fa tanta falta i que no sabem on l’hem deixada. La Gaspareta Mora ens deixa entreveure la saviesa popular i ancestral, inequívocament benefactora, que posseïa la seva sogra” (p. 137).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.