Altrament, la folklorista Simona Gay agrega que “L’home sempre ha mirat al cel per a decelar quin temps faria. (…) la direcció del vent, el vol dels ocells o la broma (…). El pagès es regeix sempre amb el cel que descobreix, encara que escolti els pronòstics de la ràdio. (…) els senyals de pluja. El vell Simon Tixador assegurava amb ingenuïtat: ‘Quan el diumenge, la missa acaba amb el missal a l’esquerra, marca pluja per a la setmana’. Per estranya que sigui l’afirmació, era realment observada… L’època dels equinoccis ocorre amb les festes de ritus doble, en què l’Evangeli propi del diumenge no es diu sinó a la fi de la missa. D’aquí, ve la necessitat de portar el llibre a l’esquerra, pel llegir en plaça de l’Evangeli de Sant Joan” (p. 148), fins que, amb algunes decisions sorgides del Concili Vaticà II (en els anys seixanta del segle XX), es feren alguns canvis en relació amb aquest detall.
Lo més important d’aquest apartat és 1) que, en les cultures agrícoles, el cel i l’oratge aportaven molta informació al llaurador, 2) que els camperols solien encertar prou, fruit de l’observació que havien fet els seus ancestres, de refranys que els havien ensenyat i que ells havien capit que es complien i 3) de vivències que els permetien pronosticar a partir d’actes religiosos llunyans i que perduraven.
En nexe amb aquest tercer punt, en la plana 150, afig més informació: “Els vells, m’ha dit en Roger Giral, de Sant Llorenç de Cerdans, coneixien el temps amb unes granotetes que en diuen calàndries al Rosselló i tòtils al Vallespir”.
Unes pàgines després, la investigadora inclou una “Pregària per a allunyar la tempesta (D)” i indica que “La versió de Jaume Rovelló [1864-1952] és molt semblant de la primera. Ell assegurava que el capellà de Sant Miquel de Llotes, mossèn Vinyes, l’hi havia ensenyada i me n’ha fet la seva explicació: ‘Si el temporal ve del cel natural, no hi ha res a fer; si és manat per quelcom de dolent, amb la mà esquerra, ho cal penyorar i es pot aturar. Es pot fer una penyora dintre un tou d’oliu, d’oliu ogà’” (p. 158).
Empiulant amb aquests mots, cal adduir unes paraules de Simona Gay, ben allunyades de la prepotència que, de la segona meitat del segle XX fins al primer quart del segle XXI i tot, hem pogut captar en fonts que no eren agrícoles , ni rurals (en el cas d’Espanya, el rebuig de l’agència estatal de meteorologia i dels seus acòlits a la cultura tradicional, la qual, sovint, lliga amb els resultats finals i, així, amb la terra, amb la realitat, actitud de meteoròlegs units a una mena de messianisme castellà que ens pot recordar la figura del capellà com a pastor alliberador del poble sorgida en acabar el Concili de Trento en 1563): “Ja som aquí al límit incert de la fe i de la superstició, per no dir en la veritable superstició. (…) S’ha mantingut fins fa poc el costum de beneir el gorg d’Évol, anomenat ‘Gorg Negre’, a prop del Gorg Estelat, a fi de conjurar el mal esperit” (p. 158). Gorg, aigua, dona, tel·lúric, femení, fosc,… a poca distància de la part masculina de la vida (tot i que empeltat amb lo aquós, ací, amb el remolí esmentat).
Així, la folklorista exposa el seu parer, detalls que ha arreplegat i que, al meu coneixement, podrien ser com un eixart amb pervivències paganes que, en qualsevol cas, de la mateixa manera que els meteoròlegs simpatitzants del règim que millor els paga, recomanen no prendre formalment tradicions que consideren supersticions, els folkloristes podrien convidar els meteoròlegs i altres investigadors (i no cal dir que qualsevol persona) a estudiar sobre què hi podria haver darrere d’aquests possibles signes de paganisme i ben remots. I això, primerament, fa necessari promoure les humanitats, la creativitat i el matriarcalisme i no limitar-se a fer un report immediat per a rebre una felicitació oficial per la submissió del treballador al servici del règim patriarcal (ací, del castellà i els seus escolans, en bona mesura, jornalistes, publicistes, col·laboradors de diaris digitals…).
Finalment, diem el matriarcalisme… perquè els Pobles matriarcals no impulsen una guerra entre bons i roíns, sinó la recol·lecció, tocar els peus en terra i fer fora qualsevol assaig de subjecció de la gent als dictats d’autoritats (civils, religioses, universitàries, de partit, d’associacions, líders espirituals, etc.) que, més d’una vegada, frueixen de ser-ho fins que els deixen de votar (si són vinculats amb la política), de seguir (si troben fonts més fiables i no mediocres) o fins que canvia el govern de torn a un nou equip que també acull la cultura de la imposició, en compte de la cultura de la generositat i de la contribució que cada u de nosaltres podem fer en la nostra vida i de bon cor.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.