Arxiu d'etiquetes: la tardor

Ritu de pas femení a l’adolescència, maternitat, velles i nounats

General, , , , , , ,

Una altra contalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, és “La mà negra”. Cal dir que, en aquest relat, és simbolitzat el pas de la infantesa a la joventut. Així, un pare de tres filles diu que ja estava fart de treballar com a llenyater i que ja encorbava. A més, que donaria tot per no fer més llenya.

Llavors, se li apareix una mà negra que li diu:

“-Bé: així, tot el que tens darrere la porta, hauràs de donar-m’ho. Si vols, jo m’encarregue de fer-te sempre tota la llenya” (p. 206). Per tant, un personatge femení (la mà) li fa la tasca i és associat al servici i a la vigor.

Passa que, en aplegar a casa, hi ha les tres filles. Les dues més grans li diuen que, com que ell ha fet un pacte, l’ha de complir. I decideixen anar-hi. No obstant això, un cavall blanc i una mà bruna fan acte de presència davant cada una de les fadrines i, totes dues, quan una veu els comenta que hauran de menester menjar, li amollen que no tenen fam, ni volen menjar. Llavors, aquella mà els ordena que baixen del cavall.

En nexe amb la filla petita, a mitjan camí, una veu li diu:

“-Tindràs fam, voldràs menjar.

-Estic desmaiada. Si tinguera una taula parada de tot…

Zummm! Una taula parada de tot: els millors menjars i tot. (…) Tot el que ella demanava, tot ho tenia. La xica va descansar. I ala, continua tot. Se la porta a un castell, l’entra dins i la porta tot ple de criades al voltant. El que fera falta, eh? (…) Totes les criades, totes, servint-la. I ella:

-Ai!: ací estic millor que a ma casa. (…) Però, escolteu -diu a la mà negra-: he d’escriure a mon pare per dir-li que estic bé, que no es preocupen per mi.

-No, no pots escriure: sols quan jo et diré el que hages de fer. Ara per ara, no res” (p. 207).

Sobre aquest paràgraf, al meu coneixement, ens trau una infància en què la filla rep les favors i les necessitats en cada moment que li cal i li ho aplanen la mare (la mà negra), personatges femenins (les caseres) i, a banda, la filla encara lliga amb la terra (en aquest cas, simbolitzada per son pare).

Això encara es nota més quan, en un ambient en que la xiqueta viu i en què “Tot el que feia era passejar (…), passejava pels jardins, totes les criades al seu servei” (p. 207), la mà negra li reporta que s’havia mort sa mare.

Ací captem un major eixart amb l’altra banda de la família: amb la maternal, amb sa mare. Això explica que l’al·lota vullga assistir al soterrar, o siga, estar junt amb la marona a mitjan tardor (per novembre): “La qüestió és que la xica se’n va al soterrar i tot, i, per encendre el ciri de sa mare, es fica dins de la butxaca una caixeta de llumins. I, quan va arribar-hi, el cavall blanc que la va portar allà, no hi havia mà negra” (pp. 207-208), malgrat que la noia no havia portat res de lo que li havia oferit son pare.

Per consegüent, la xica s’endinsa en una etapa en què li serà imprescindible comptar amb algú que li faça de mare, que l’eduque en el pas a la joventut. En eixe seny, afegirem que la mà li compensa la bonesa que ella ha manifestat des que es coneixen: “com que has estat una xica tan rebona i tan simpàtica, et done este cabdell de fil i tu, a poc a poc, l’amollaràs” (p. 208), de manera que la jove, amb un paper com qui vola un catxirulo, comença a ser qui porta la seua vida.

És clar, en un entorn feminal i amb unes velles amb molta experiència i que s’interessen pels xiquets i pels nounats, és a dir, maternal, en què ella els demana:

“-Què brodeu? Ai!, quines coses més boniques! Coses de xiquet.

-És per al fill del rei (…). Li fem l’aixovar.

-Ai!, quin cosa més bonica.

Va mirar tot el d’allà (…) i la xica (…) se’n va amb el cabdell” (p. 208), en altres mots, amb el lligam que l’empelta amb sa mare i amb la terra (ací, ja en l’hivern, empiulant amb les ancianes que, com el mes de desembre, van unides a l’esperança en l’esdevenidor del xiquet ara parit).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, la tardor i la tornada a la mare

General, , , , , ,

Així, “L’endemà de matí, Salvador, disposat  a domar els cavalls, va anar a les cavalleries del rei. Primer, ho va intentar amb el roig (…). Ell, seguint els consells de Maria (…). Després, va agafar el negre (…). Per últim, l’altre cavall se li va acostar mansament, va ajupir el cap i ell el va tocar amb la vareta i el va acariciar.

El rei i la madrastra van veure com el comte Salvador domava els cavalls i superava la primera de les proves que li havien preparat” (p. 167).

Sobre aquestes línies, direm que tant la color vermella com la color negra tenen relació amb lo femení (evoquen, com ara, la figura del dimoni; i la terra fosca i la nit). A banda, els dos reis veuen que ell serà capaç d’amassar les feres, la brusquedat o, com ara, els intents de revolta.

En la segona prova, el sobirà parla amb el comte sobre un arbre associat a la dona: la vinya. I sobre el seu fruit: el raïm. Altrament, Maria diu al noble: “te’n vas a la serra i et gites a l’ombra d’un pi, que jo ja hi acudiré.

L’endemà de matí, Salvador va anar a la muntanya, va esmorzar i es va gitar a descansar. Al cap d’un moment, va aplegar-hi la princesa” (p. 167). O siga que són repartits, simbòlicament, els papers (i d’acord amb la tradició): a) ell es lleva en eixir el sol, treballa i, després del migdia, es tomba i, com diu un refrany, “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”; llavors, de vesprada, amb l’inici d’una de les dues etapes més obscures del dia, la dona fa acte de presència.

Aleshores, captem detalls matriarcalistes lligats i de caire feminal i tot: “Ella va donar una ordre i, com per art d’encantament, es van arrancar tots els pins, es va aplanar la serra, es va plantar la vinya i es va collir el raïm, que es va transportar als trulls, i es va fer el vi. Acabada la faena, Maria va tornar al palau. (…).

Per la nit, a l’hora de sopar, el comte va presentar la botella del via al rei (…) perquè el comte havia aconseguit fer el que li havien manat” (p. 167).

És a dir, 1) són extirpats els hòmens (els pins), gràcies a la vigorositat que Maria li ha transmés, 2) el noble troba adobat el terreny, en lloc de fer-se-li costera amunt la tasca; 3) ell planta la vinya i, al capdavall, per setembre (mes en nexe amb l’inici de la primavera d’hivern i amb la collita del raïm), n’arreplega el fruit i 4) el porta al senyor, qui és en un lloc interior (ha aplegat l’hivern), justament, quan ella torna a la fortalesa. Ben mirat, aquesta verema empelta amb el simbolisme del triangle invertit (la vulva amb el clítoris en la banda inferior i amb aigua com la d’un riu amb vida) i amb el començament de les dues estacions més fredes de l’any. I més: la dona ha salvat l’home.

En passar a la tercera prova, el monarca comenta al comte Salvador que l’aspirant haurà d’anar a la mar i, com que el jove no ho considera fàcil, s’atansa a la princesa, qui li diu:

“-Ara m’has de matar. Fes-me a trossets amb un ganivet, com més xicotets, millor, i fica’m tota en el llibrell sense que et caiga cap gotera de sang. Quan ja siga dins, m’agafes i em reballes per tota la mar. Després, no pares de tocar la guitarra” (p. 168). Tot seguit, ell ho fa i, “de dins de la mar, se sentia la veu de la princesa que li deia que no parara de tocar. Així va passar prou de temps” (p. 169). Cal dir que la guitarra representa el membre viril i que l’acte de tocar-la podria lligar amb el fet d’estar viu sexualment i, igualment, de connectar amb la jove mitjançant la música instrumental.

Agregarem que ella prefereix formes petites (i, en moltes rondalles, l’objecte més xicotet entre dos), que la introduesca en objectes de recepció i el regrés a la mar (a les aigües de la vida i a la mare). A més a més, Maria li dóna órdens, no ell a la princesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.