Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que marquen la pauta, que salven l’home i que afavoreixen el lideratge

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes és “El noi que es va casar amb la filla del rei”, recopilat en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. “Hi havia un rei que tenia una filla. Davant del seu palau, hi havia un arbre molt gros. Ell va fer un pregó per tot arreu: ‘Que el que serraria en un dia aquell arbre, es casaria amb la seva filla’, posant una condició: ‘Que el dia que serressin l’arbre, en essent al migdia, havien d’anar a dinar al palau” (p. 419). Però tots els qui es presentaven a la prova, no la superaven.

Un dia, un xicot decideix anar a cal rei. “Caminant caminant, va trobar una vella que li va preguntar on anava i, quan ho va saber, li va dir” (p. 419) que no hi anàs, perquè ningú no ho havia assolit. Ara bé, “Al veure’l tan determinat, la vella li va dir: -Doncs mira: escolta’m bé, fes el que et diré i t’anirà tot bé. Tot el que trobis pel camí, recull-ho” (p. 419). Ens podem fer una qüestió: primerament, ¿demana l’anciana amb la intenció de captar si el jove tindrà l’atreviment de presentar-se en cal rei? Perquè, com podem veure, la vella li aprova la jovenesa, eixe esperit aventurer i, des d’aleshores, li fa costat.

Ara bé, la dona li comenta que, si segueix les seues indicacions, farà realitat el propòsit. Per consegüent, la narració exposa que la velleta salvarà l’home, li aplanarà el camí. A més, el fet d’acollir lo que trobarà durant el trajecte, em recordà lo que, cap al 2010, em comentava un amic: prendre d’aquesta línia de pensament, d’una segona i, en acabant, fer-ne u la seua, com qui escriu una redacció. O siga, formar-se un criteri. I més, en la jovenesa, moment de la vida en què està ambientat el relat.

Així, com en altres rondalles, el noi es troba amb tres hòmens, a qui convidarà a prendre part del seu projecte i que ho faran: “Voleu venir amb mi” (p. 419) ens recorda la frase del líder que encapçala un grup (en aquest cas, amb un home relacionat amb formigues, amb un segon que ho fa amb pedres i, quant al tercer, amb taps de vi). “I tots tres se’n van cap a palau.

-Vinc per serrar l’arbre -va dir aquell xicot al rei.

-Vés! -li va respondre el rei-, però, a migdia, has de ser aquí” (p. 419).

A migdia, el xicot “enrotlla la serp en el tall que havia fet la serra (…). Vet aquí que la filla del rei -que, cada dia, sortia a aquella hora, afegia l’arbre, pixant-s’hi i, per això, els serradors, en acabat de dinar, el trobaven sencer” (p. 420). Per consegüent, copsem que la dona és qui perpetua la vida del demà, que les arrels puguen endinsar-se i que els arbres cresquen. ¿I com? Mitjançant u dels símbols femenins, en aquest cas, unit a la vida humana: el líquid de l’orina, ací, de la dona. És a dir, subministrant aigua a lo que, en les persones, seria un nen, i, de pas, perllongant l’existència de l’espècie. 

Nogensmenys, el jove, que veu lo que ella fa, solta una serp, la noia no va a l’arbre i ell el talla i, tot seguit, el porta al monarca.

Posteriorment, el rei posa unes proves al jove i ell les supera, això sí, seguint la pauta que li havia marcat la vella: recorrent als seus aliats. I cada u fa el seu paper.

Però, quan el rei li demana que li guarde cent conills que li ensenya, el xicot se’n va al bosc i “li surt aquella mateixa vella i li diu: -Vaja, no t’espantis! Vet aquí un flabiol i no quedaràs enganyat. Vés cap a pagès amb els conills, tocant aquest flabiol. Tots et seguiran. Els deixes pasturar i, quan vulguis tornar-te’n, sols has de fer que sonar un xic i tots se t’ajuntaran” (p. 420). Cal dir que aquest passatge (i semblants en altres rondalles) exposa el tema del lideratge, de ser u qui fa de cap de colla. Així, malgrat que el jove ja havia actuat en grup i menant-lo, li era menester que un col·lectiu més gran (no ja els tres hòmens) cregués en ell i li donaren suport. Per descomptat, afavorint ell les bones relacions. Quant a aquest detall (i per la similitud), direm que hi ha un proverbi budista zen que diu “Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat i ho serà”.  Igualment, reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, es promouen ambients en pro de la creativitat, encara que hi haja qui la modere, de la mateixa manera que una mare ho fa en la vida dels fills.

Més avant, el rei, la reina i la filla es disfressen i ell els descobreix i els diu que han tractat de mentir-li. Aleshores, el monarca li diu que ha de cercar padrins i, més tard, de guanyar una batalla (p. 421).

Finalment, com que el xicot ho aconsegueix, el rei li diu: “-Perquè t’has portat tan bé, et casaràs amb la meva filla; i els homes que anaven amb tu, seran premiats” (p. 422). 

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que li marquen la pauta i que garanteixen la pervivència del Poble

General, , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, recopilat per Sara Llorens en 1903 i amb trets matriarcalistes, és “Roses que fan reviure”. Així, a mitjan relat, podem llegir que, un soldat, “Tancat al calabós, heus aquí que, a la nit, li surt la Mare de Déu, li dóna tres roses i li diu: -Mira: aquí et dono aquestes tres roses. Abans de morir, demanaràs a un company teu que, un cop siguis colgat, et descolgui i te les passi tres vegades per la cara al punt de la mitjanit. I tornaràs a quedar viu” (p. 379). Com podem veure, en aquest passatge, és la dona qui farà possible que es salve l’home i que reviscole. Afegirem que aquesta rondalla l’escriguérem i l’analitzàrem el dia de Tots Sants (1r de novembre) del 2023, la vespra del dia de Difunts (2 de novembre), i que la mitjanit no sol anar unida a la Mare de Déu i sí, com ara, a relats de por i, per descomptat, amb molts de línia matriarcalista i en què apareixen detalls femenins.

Igualment, que Nostra Senyora porte les tres flors (les quals, en paraules de Josefina Roma, representarien “la seva puresa abans, durant i després del part”, p. 376), ens recorda narracions en què una dona recorre, per exemple, a herbes o a altres mitjans i que guareix la persona que ho necessita: és el cas de les remeieres, com ens recordà Antonia Verdejo González en un missatge del 1r de novembre del 2023.

Tocant el tema del retorn a la vida, el passatge podria empiular amb el mes de desembre, quan mor el dia més curt (la mort) i, després, comença a acurtar-se la foscor que havia aplegat al màxim, així com la llavor que cau en terra i, des de dins, s’enfila amunt, malgrat que ho faça a poc a poc, i que, posteriorment, donarà els seus fruits.

Prosseguint amb la rondalla, “L’endemà, al portar-lo a afusellar, li van demanar què volia d’aquest món. Ell va dir: -Tenir un parlament amb tal company.

El seu company plorava. Ell li va fer: -Si plores perquè m’han d’afusellar, no ploris, que, si vols, em pots salvar.

L’altre, tot parat, diu: -Com?” (p. 379).

Llavors, el soldat li comenta què li ha dit la Mare de Déu i com ho ha de fer el company.

A mitjan nit, se’n va al cementeri, passa les tres roses a l’amic (al soldat), li demana i el xicot s’alçà “I se’n va anar lluny” (p. 379). Per consegüent, el primer dels hòmens compleix amb la paraula (fa lo que li ha indicat la dona, Nostra Senyora) i, tot seguit, el soldat fa via cap a Madrid, on “la reina estava a les portes de la mort” (p. 380).

Com podem pensar, el fet que el xicot vullga salvar la dona enllaça amb el matriarcalisme: no deixar que caiga la casa, ni la dona (qui fa de cap de colla), ni lo femení, etc.,  sinó fer-hi costat i, de pas, garantir la pervivència del grup (així com, per exemple, en un regne, es faria assegurant la descendència de l’estrateg, les bones collites i la bonesa).

“Ell, que, de seguida, li passa tres vegades les roses per la cara i la reina queda viva. (…) Li van dir què era el que demanava: riquesa, benestar….; que parlés, que se li donaria” (p. 380). Ell els diu que una revenja pel cap que l’havia ordenat matar. Aquest passatge empiula amb el fet que el matriarcalisme no promou, com a prioritari, l’acumulació, sinó, com ara, la ponderació.

Aleshores, el rei li ho va consentir i “van fer un convit de tots els caps i de totes les senyores dels caps” (p. 380).

Més avant, encara que no s’indique, podem imaginar que el rei fa de jutge i que, com que capta que el soldat no li ha mentit, ordena que castiguen els qui havien fet mal a l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que es casen amb qui prefereixen, adults consellers i que eduquen i persones agraïdes

General, ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en la mateixa obra, a cura de Josefina Roma, és “En Fidel”. Un pare, que no tenia cap fill, desitja tenir-ne u i diu que vol fer padrí el primer pobre que trobe pel carrer.

En copsa u i, quan ja havien batejat el fill, el pobre comenta al pare:

“-Me’n torno a córrer món i, com que, potser, no veuré més al meu fillol, li vull deixar un record.

Es va treure una clau de la butxaca” (p. 365) i digué “Guardeu-la fins que el noi sigui gran i, llavors, li doneu” (p. 365). Afegirem que, el paper del padrí, en aquest cas, podem pensar que correspondria a un home ja casat o de mitjana edat. A banda, és important, ja que ell, en cas de morir el pare, el substituiria com a encarregat del fill. Igualment, en aquest passatge, la clau té el significat de lo que obri, de lo que farà de pont al noi per a facilitar la vida en el demà així com les claus de casa permeten obrir les portes cap a l’objectiu.

Quan el fill es fa gran i el parent li dona la clau, el xicot “hi va tocar un roc i, vet aquí que el roc se li badà i li sortí un estable ple de cavalls. Ell que n’agafà un i hi pujà. El cavall es posà a córrer com el vent fins que en Fidel el va aturar per collir un barret molt bonic que havia caigut a una dama” (p. 365). Ara bé, el cavall li diu: “-No el cullis pas, massa et portarà migranya” (p. 365). Com escriu Josefina Roma, el barret representaria les aparences i, el fet de no seguir el noi la recomanació del cavall, farà que, des d’aleshores, el xicot necessitarà l’ajuda de moltes persones i, igualment, tocar els peus en terra i pensar en els altres.

Ara bé, el jove i el cavall van al poble i es presenten al rei. El monarca, en veure el barret, farà que el xicot passe unes proves, si vol estar viu. I ací és quan l’animal, fidel, li farà de conseller i no el deixarà caure (“Ja t’ho vaig dir (…), però, vaja, puja i et portaré allà on és”, p. 367).

Llavors, seguint l’orde del rei, cerquen una dama, la porten a cal monarca i, allí, ella diu a l’estrateg: “-No em casaré amb vós, fins que m’hàgeu portat sencers els tres castells que tinc a dalt de la muntanya” (p. 367). Per tant, la dona té la darrera paraula.

Tot seguit, el noi, per segona vegada, ha de fer lo que li dicte el rei. En aquesta part del relat, el cavall, per a compensar la decisió inicial del xicot, li diu “Abans de sortir, recorda’t d’omplir els sacs tant com puguis amb coses bones per menjar” (p. 367). En altres paraules, el convida a portar la bondat allà on vaja.

Al moment, el noi troba tres peixos, comenta que se’ls podrien menjar (ell i el cavall), però el company li diu:

“-No els mengis pas (…). Llença’ls al mar i encara podran viure.

El xicot va creure” (p. 367).

A continuació, fan via cap al castell, es troben amb tres gegants i el cavall li comenta “-Dóna’ls tot el que portes als sacs i els enllaminaràs.

El noi va creure” (p. 367). En acabant, com a agraïment, els gegants diuen al jove que li ajudaran en lo que ell cerque: i cada u portà un castell al rei.

Aleshores, el monarca, “de seguit, els donà a la seva promesa, pensant que ara ja s’hi podria casar.

-No pas encara -va fer ella-. Primer, vull les claus dels castells, que són a dins de la mar” (p. 367) des de fa anys. Per consegüent, el jove fa lo que li ha ordenat el rei, qui segueix els dictats de la dona. A més, ella farà que el noi haja d’anar a l’interior de la mar, és a dir, a un terreny matriarcalista, femení i en què la dona, de temps arrere ençà, és qui governa.

En aplegar a la mar, els tres peixos a qui en Fidel havia ajudat, li demanen per què està trist i, posteriorment, li fan costat: “Al cap d’una estona, en Fidel ja tenia les claus i se’n va tornar per presentar-les al rei” (p. 368), qui les passa a la promesa.

Igualment, en un altre passatge, el rei demana al noi una ampolla de l’aigua viva i una de l’aigua morta. Durant el trajecte, en Fidel capta un niu de garses i, primerament, pensa tocar-les. Ara bé, el cavall, amb bona empatia, fa que el jove li crega i, “Al mateix moment, van arribar les garses velles i, totes, agraïdes que aquell xicot no hagués tocat els petits, van demanar-li (…) si podien, l’ajudarien” (p. 368). Després, les garses porten les ampolles al rei.

Passa que la promesa del rei diu “Primer, vull provar si aquestes aigües són veritables” (p. 368) i, en primer lloc, ella llança la de l’aigua morta al jove i, al moment, la de l’aigua viva. I en Fidel continua amb vida.

Però, com que el rei era envejós, la dama li tira l’ampolla de l’aigua viva i, a continuació, la de l’aigua morta… I mor el monarca. Aleshores, “La dama es va casar amb en Fidel i van ésser reis” (p. 368).

Finalment, el cavall diu al xicot que ell era l’Àngel de la Guarda i que el padrí era Nostre Senyor. Adduirem que Josefina Roma considera que aquesta rondalla podria reflectir un canvi de personatges, fruit de la cristianització de versions anteriors d’aquesta narració i de què ara no hi ha constància. Empiulant amb això, en un comentari de Sara Llorens en la p. 369, podem llegir que, en Transilvània, hi ha un relat amb una flor “que camina i parla, que dirigeix sempre l’heroi vers la felicitat. El protagonista troba en son camí animals a qui fa favors, i ells, després, l’ajuden. Quan ja ha obtingut la felicitat, la flor fuig volant, tot dient-li: ‘Sóc l’ànima de la teva mare'” (p. 369). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones i hòmens que trien, de bon cor, generosos i molt oberts

General, , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes, i que apareix en el llibre “Rondallari de Pineda”, és “El fill del negociant (variant B)”, recopilada per Sara Llorens i semblant a altres rondalles. Un home fa estudiar el seu fill fins als díhuit anys i, llavors, “li va dir: -Ara faràs el meu ofici. Vet aquí cent duros. Vés, fes bé i no facis mal!” (p. 353).

El xicot fa via, troba una dona que “tenia les criatures afamades i l’home mort sense poder-lo soterrar” (p. 353). El noi li dona els cent duros i se’n torna a sa casa.

Aleshores, son pare, com que el fill havia seguit el consell, li’n va donar nou-cents “i que se’n tornés” (p. 353).

Tot seguit, el jove aplega a una plaça on uns gegants es menjarien una noia. Aleshores, ell la compra i, més avant, el minyó i la fadrina “van determinar anar-se’n cap a la terra d’ella, que era filla del rei i estava promesa amb un comte, amb qui s’havia de casar” (p. 353). Com podem veure, no sols copsem el bon cor del jove, sinó que salva la dona (en dues ocasions), però, igualment, tria anar-se’n a la terra on ella vivia i, així, ell no imposa el seu punt de vista, sinó que, àdhuc, segueix el model matriarcalista: les noces seran on ella residia. Aquest tret vinculat amb el casament ens l’han comentat algunes persones.

Ja tots en la taula (el rei, la filla del rei, el comte i el jove), la noia, quan el xicot li ofereix la cassola de què menjaven, “amb bona cara, la prenia i se servia” (p. 353). Per això, el comte llança el noi a l’aigua.

Quan el jove aplega a un prat i passa a viure-hi, “va arribar la vigília del dia que la filla del rei s’havia de casar” (p. 353) amb el comte. Aleshores, mentres ell es dolia que no hi podria assistir, se li apareix un fantasma, “El va avisar que fes de pobre i el va portar a la porta del palau” (p. 353). La semblança amb altres passatges en què, com ara, apareix una mà, de nit, i que fa de guia del xicot o d’una jove, ens porta a identificar aquest fantasma amb un personatge femení. Ens trobem, per tant, amb trets matriarcalistes. I serà la dona qui el portarà on ella triarà.

En el passatge posterior, “Sortí la noia a fer-li caritat, li conegué l’anell i va a dir al seu pare que volia que el pobre entrés a dinar amb ells.

-I ara! -diu el rei-. Compta si, a casa, dinarà un pobre!

Però, com que la tenia tan contemplada, ho va haver de fer” (p. 353). Afegirem que el tema de la caritat, de donar una part a les persones que necessitaven, als captaires o als qui anaven de pas i volien allotjar-se, està molt plasmat en comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i el considerem un tret que empiula amb el matriarcalisme. Igualment, es fa lo que la dona vol, perquè és ella qui té la darrera paraula.

De nou, “Quan s’havia servit el pobre, li passava la cassola, i ella, amb una bona cara, se servia” (p. 353).

En acabant, el rei explicà la seua història; després, el comte i, quan tocava al pobre, demana al comte sobre els fets esdevinguts en el vaixell, des d’on el noble l’havia tirat a l’aigua (p. 353).

“Com que l’altre no ho va poder desmentir, el rei el va treure a fora i la noia es va casar amb aquell noi” (p. 355).

Catorze anys després, tingueren fills i, una nit, un fantasma s’apareix al noi i, com que el xicot, temps arrere, li havia promés que li donaria la meitat de lo que estalviàs en catorze anys, el fantasma li demana una de les dues criatures i mitja dona.

Finalment, en veure que el jove faria aquest repartiment, el fantasma li diu “No vull dona, ni criatura, ni diner” (p. 355), perquè el xicot ha actuat amb bon cor. Un passatge que enllaça amb el del juí que fa el rei Salomó a les dues mares i en què el monarca aprova la versió de la mare que defenia el seu fill.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones jóvens i xicots que reben suport, amb iniciativa, de bon cor i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’esmentada obra a cura de Josefina Roma, és “El noi pilot (variant A)”. Un noi comenta als seus pares que vol ser pilot. Llavors, ells li arreglen una barca, li donen suport i, a més, “Van fer anar amb ell un oncle mariner (…).

La barca se’n va anar mar enllà fins que va arribar a les costes de Moreria” (p. 349). 

Tot seguit, la narració plasma passatges semblants a altres rondalles, en què un jove fa via cap a l’estranger i, allí, salva a diferents persones. Així, en el primer poble, veu que anaven a soterrar un home sense caixa i ell la paga.

En un segon viatge a Moreria, “va veure una pila de gent a la plaça (…) i trobà que subhastaven tres donzelles” (p. 350) i, quan ja ha pagat lo que li demanaven, diu a una de les tres: “em vull casar amb tu. Jo sóc de terra de cristians, com tu. Vine a la meva barca. Jo et portaré a casa, amb els meus pares, i, després, ens casarem.

-Això de seguir-te, no ho faré essent donzella. (…) Casem-nos aquí, si vols. Es casen i se’n van a casa seva” (p. 350), és a dir, a la del xicot. Com podem veure, el jove fa lo que ella li diu i, en el tema de les noces, la dona té la darrera paraula.

Els pares, com que el fill havia esmerçat en la compra de la jove, i “la noia, llavors, va dir que era de sang reial i que el seu pare era el rei d’un poble de lluny” (p. 350), fan que els dos jóvens “Se’n van anar a viure amb aquell oncle, que era molt bon home” (p. 350). Aquest oncle va fer que els pares enviassen diners al fill i a la minyona com també, un poc després, quan tenien un fillet (p. 350).

Igualment, l’oncle aconsegueix que, de nou, els pares donen suport al fill i, “Amb això, es van poder embarcar. Al cap d’uns quants dies, van albirar les costes de la seva terra i la filla del rei va fer aixecar una bandera que havia brodat amb or i plata, perquè, des del poble, la coneguessin” (p. 350). Per tant, captem que fan via cap a la terra on viu la dona, que apareix una bandera brodada de color clar (or) i de color fosc (plata) i que la noia ocupa un càrrec molt important, ja que ella fa que, els habitants d’on viuen, posen una bandera en un lloc visible, trets que empiulen amb el matriarcalisme. 

Mentrestant, el monarca fa unes dictes per a recompensar qui trobàs la filla: si fos fadrí, amb casar-se amb ella.

Un altre tret que podem vincular amb lo matriarcal és quan llegim que, “Al veure la bandera brodada, (…) tothom va conèixer que era la filla del rei i, corrents tots els homes, es van tirar al mar amb barques” (p. 350).

Un poc després, un noi fadrí es va enfilar, pensant que la jove no estava casada. I ella, eixerida, “li va conèixer la intenció i ho va explicar al seu marit” (p. 350).

A mitjan relat, el marit de la filla del rei aplega a una terra i, allí, el va rebre un vellet, a qui, generós, diu:

“-Veniu i viureu sempre amb mi (…). Jo us portaré a coll-i-be quan no pugueu tirar més endavant” (p. 351). I així ho fan.

Més avant, “van arribar al poble del rei. La filla estava brodant darrera d’una finestra” (p. 351), coneix el xicot, li marca unes directrius i ell les segueix. Ella comenta al pare que eixe jove és el seu marit i, al capdavall, el rei fa unes qüestions a tots dos i els diu que “ja els prenia com a fills” (p. 352).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La infantesa, l’adolescència, la joventut i la trobada amb fills ja grans

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en el llibre “Rondallari de Pineda” i recopilada per Sara Llorens en 1902, és “Els tres germans iguals”. Un pescador, un dia, agafa un peix molt gros. “Així que el té damunt de la barca, se li posa a enraonar i li diu:

-Si em deixes anar, serà la teva sort” (p. 325) i li addueix que ell, ara, té una egua amb tres cavalls, una gossa amb tres gossets i “una dona que ha tingut tres nois, tot en un dia.

Veus aquí que ell el deixa anar. Cala les peces per sardina i n’agafa molta” (p. 325). Pel contingut i per la semblança amb altres narracions (en què una sirena és qui s’apareix al pescador), considerem que aquest peix seria una dona, encara que, en el vocabulari eròtic i sexual, el peix (com també la sardina i, com ara, l’espasa) representen el penis.

A banda, com en altres relats, quan les relacions entre l’home i la dona són positives (o bé el tracte que reben els fills, per part del pare o de la mare), hi ha prosperitat, naixen fills i els personatges passen per bons moments, àdhuc, en la vida social.

De fet, més avant, podem llegir que, “Com que cap pescador havia anat mar enfora, ell va treure molts diners. El peix gros li havia dit que guardés tres peixets que ell tenia i que els enterrés, que, al cap de set anys, n’hi sortirien tres espases, una per cada noi. En arribar a casa seva, ho va fer” (p. 325). En vincle amb aquestes paraules, comentarem que, així com l’espasa representa el penis, la terra és la vulva. Per consegüent, captem que, primerament, el pescador (l’home) i el peix (la dona) es troben. En acabant, tres peixets (tres fills) han eixit de la terra, això és, de la mare, després que ell llauràs la terra i fes una penetració en ella (el semen, és a dir, la “sement” que, amb el temps, junt amb l’aprovació de la dona, qui té la darrera paraula, possibilitaria els nadons).

A més, quan els xiquets ja tenen set anys (el ritu de pas cap a la segona part de la infantesa), els surten les espases (les quals, simbòlicament, representarien el membre viril, una etapa de la vida de la persona) i u dels tres diu al pare que vol fer món (tindria a veure amb la valentia). “Se’n va anar a córrer món” (p. 325).

Igualment, quan entrem en un passatge que pot recordar-nos la sexualitat en l’adolescència, es comenta que “L’amo de la terra era molt ric, tenia una noia per casar i sempre deia: -El que em mati la serp i em porti una mostra, es casarà amb la meva noia i serà l’hereu de la casa.

El noi ho va sentir dir. Tenia dotze anys i se’n va anar cap a aquella terra on hi havia la serp” (p. 325). Si, en la primera part, es plasma la infantesa, ací ho fa la pubertat unida a les relacions sexuals entre l’home i la dona.

El xicot mata la serp, li talla les set llengües que tenia i les fica en una petaca (una capsa). “Aleshores, se’n va anar cap avall i, quan ja és en aquell poble, fa fer una crida per anunciar que ell havia mort la serp. (…) La noia que s’hi havia de casar, veient que no es presentava per a la mostra, va enviar algú per veure on era i a dir-li que es presentés” (p. 325). Per tant, la dona ocupa un càrrec de poder i té súbdits, trets que empiulen amb una cultura en què les dones tenen un paper molt important.

A mitjan relat, la jove, eixerida, quan copsa que intenten enganyar-la, respon a uns carboners:

“-I ara! -va dir la noia‐. Si l’ha morta aquell noi de la crida! Aneu-lo a cercar!” (p. 326) i, quan el primer dels germans ensenya les tres llengües, podem llegir que “ell es va quedar per casar-se amb la noia, que tenia divuit anys” (p. 326). I es casen… on viu la dona.

Això sí: ell té dotze anys i ella n’ha fet els díhuit: no sols en lo sexual, sinó en lo psicològic i en lo social, ens trobem amb unes frases en què es reflecteix que la dona va per davant de l’home, més enllà del desenvolupament biològic. A més, resulten interessants perquè, a diferència de com s’ha contat que, en aplegar a les noces, l’home havia de ser més gran que la dona (algunes persones, abans de la recerca, m’ho comentaren), ací veiem que la xicota és qui té més anys, no ell.

Al capdavall de la rondalla, el tercer dels germans salva els altres dos (que havien restat encantats per una vella), qui havia aconseguit que fessen lo que ella els proposava i, finalment, el foc resta apagat (la jovenesa fineix), la dona i mare dels xiquets veu tres hòmens (els tres germans) que entren a sa casa i no reconeix el seu marit (el pescador).

“Aleshores, van fer un convit molt gran. El pare i tot hi va anar i tot es va arreglar” (p. 327). En altres paraules, hi havia bones relacions entre les dues generacions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que posen les instruccions als hòmens, que fan costat, que subministren i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Sara Llorens en 1903, que figura en l’obra “Rondallari de Pineda” i en què captem trets matriarcalistes, és “L’ocell que parla (variant A)”. De manera semblant a l’anterior, la germana petita, quant al fill del rei, diu “-Si jo em casés amb ell, li donaria un noi i una noia amb una estrella al front” (p. 309). Novament, la germana més jove es casa amb el príncep, qui, tot seguit, se’n va haver d’anar a la guerra.

Quan els dos germans “van ser grans, van voler anar a servir: l’un, de jardiner; i l’altra, de cuinera, però tots dos a la mateixa casa” (p. 309) i, “al capdavall, al palau els van llogar. Quan va arribar el rei, de la guerra, va dir que trobava a faltar al jardí un arbre que donés tota classe de fruita” (p. 309). Com podem veure en aquests passatges, no sols la germana xicoteta té un fill i una filla (que representarien les dues parts de la persona, això és, la masculina i la femenina), sinó que, en acabant, u es dedica a la jardineria (el xic, un tret matriarcalista i molt plasmat en poemes i en cançons de tradició catalana) i l’altre ho fa a la cuina (més bé interior). 

Aleshores, el jove se’n va a cercar l’arbre i, mentrestant, la seua germana, per mitjà d’una ampolla d’aigua, podria copsar com es troba el xicot.

Més avant, podem llegir que el noi troba una vella i que, “Seguint les instruccions, va aconseguir l’arbre” (p 309). És a dir, l’home compleix les indicacions de la dona: es fa lo que ella vol i, a més, ella li aplana el camí.

“Llavors, el rei va voler una font que li ragessin set classes d’aigua. La vella li va indicar un lloc en què n’hi havia tota una filera” (p. 309). De nou, copsem el matriarcalisme: la font (empiula amb lo femení, amb la dona i amb l’aigua), la riquesa que aporta l’aigua (un tret matriarcal) i, finalment, n’hi havia a muntó (“tota una filera”). A banda, l’home segueix la pauta que li marca la dona (ací, una velleta), qui, a més, li fa costat (la filera de fonts).

Al capdavall, el rei “va voler l’ocell que parla. La vella li va dir que el trobaria a una banda molt llunyana, on hi havia un palau amb un jardí ple d’estàtues” (p. 309) i li comenta que agafe la primera au que hi veja i que isca corrent del palau, per a no convertir-se en estàtua. I així ho fa, fet que permeté que, amb l’ocell en el palau del monarca, el rei fes “una gran reunió. A l’hora del convit, l’ocell va dir: -Vull que vingui el jardiner i la cuinera” (p. 309).

Per consegüent, ens trobem amb un rei molt obert, a) no sols als de la cort, sinó b) als qui, com l’ocell, provenen de llocs ben llunyans, c) als qui són vells i testimonis del pas dels anys (l’arbre) i, igualment, d) als més jóvens i que representen el futur (el jardiner i la cuinera). En un mateix passatge, tres generacions (l’arbre, el rei i el germà i la germana): un tret que podríem enllaçar-lo amb lo matriarcalista.

Finalment, l’ocell (com qui ha tingut moltes vivències en la seua terra i fora i és molt obert) explica tota la història del jove i de la seua germana i, “quan el rei va veure’ls l’estrella, va ben creure-ho. I va treure del calabós la seva dona” (p. 309), o siga, la mare dels dos nois i reina, i va ficar-hi les seues germanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen la pauta, que porten la iniciativa, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Tornant de nou a la música matriarcal, direm que, en l’entrada “Miquel Poal-Aregall. Pel teu amor (Rosó) (1922)” (https://catalaalcata.blogspot.com/2014/12/pel-teu-amor-roso-1922.html), amb la lletra original inclosa en el blog “Català al Catà Literatura”, i a què accedírem el 23 de setembre del 2023, mentres escrivíem sobre cançons que ensenyaren àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, copsàrem que empiula amb el matriarcalisme. Exposem la lletra, com figura en aquest blog, amb lleugers retocs:

“Pel teu amor

Amb la llum del teu mirar,
has omplert la meva vida.
Si em poguessis estimar,
ma il·lusió fóra complida.
I viuria tan content,
que en mon rostre s’hi veuria
la llum de l’agraïment
i, a tota hora, et cantaria
una cançó pels teus ulls
que jo mateix et faria;
una cançó pels teus ulls
perquè, enmig de tants esculls,
ells fossin la meva guia.

Rosó, Rosó llum de la meva vida,
Rosó, Rosó, no desfacis ma il·lusió.

Presoner en tots moments
de la teva veu tan clara,
que allunya els mals pensaments
i la bondat sols empara.
Perquè és fresca i és suau
i és un doll de poesia
i s’assembla a n’el cel blau
que, al cor, ens dóna alegria.
Doncs ja que em tens presoner
un dia i un altre dia,
i jo m’hi trobo tan bé,
Roser, la meva Roser,
vulgues fer-me companyia”.

 

Com podem veure, l’home comenta a la dona que ella li ha omplit la seua vida i, així, és la dona qui el salva, en aquest cas, mitjançant la mirada. Però l’home encara espera ser estimat per la dona (possiblement, en lo eròtic i en lo sexual), fet que ell enllaça amb l’agraïment.

A banda, l’home li diu que, quan així fos, ell li cantaria: per tant, copsem un home interessat per la música, més que per llançar-li floretes. El detall és ben manifest: els ulls de la dona el guiarien.

A tothora, ell apareix com a dependent respecte a ella: “Rosó, Rosó llum de la meva vida”. Però més: aquest home destaca la bonesa de la dona (“la bondat sols empara. / Perquè és fresca i és suau / i és un doll de poesia”) i que ella li aporta joia (“que al cor ens dóna alegria”).

Finalment, l’home li diu que és ella qui porta la iniciativa i que ho fa “un dia i un altre dia, / i jo m’hi trobo tan bé, / Roser, la meva Roser, / vulgues fer-me companyia”. Per consegüent, captem que és ella qui, per dir-ho així, domina el joc, encara que siga molt oberta i calga pensar que, no sols la dona estiga ben considerada, sinó que el tracte bé, amb bon cor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que donen moltes facilitats, que marquen les directrius, que fan costat i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el llibre “Rondallari de Pineda”, és “Els dons”, en què, un fill que balafiava, veu com “la seva mare li diu: -Noi, (…) vés a fer un feix de llenya, ven-te’l i mantén-te’n.

Ell agafa una corda i amunt, a cercar llenya!…” (p. 293). Com podem veure, la mare, com que no tenia res a donar-li, li fa uns suggeriments, entre altres coses, per a que ell puga valer-se i, en l’esdevenidor, àdhuc, portar la casa. I el xicot segueix la pauta que li ha marcat la mare.

Tot seguit, “En arribar a una font, es treu una mica de pa (…). Amb això, li compareix una serp i (…), de seguida, se li converteix en una àvia que li fa això: -On vas?

-A fer un feix de llenya -li diu ell” (p. 293).

En aquesta segona part, apareix la figura femenina, matriarcal i terrenal de la serp (animal en contacte amb la terra o bé, com ara, amb arbres que hi enfonsen les seues arrels) i, de pas, amb la dona. Per això, la serpent es transfigura en una anciana.

“La vella se’n va compadir i li va dir: -Mira: et donaré tres dons” (p. 293): un tovalló (que li aportarà tot el menjar que vullga en la taula), un flabiol (que farà ballar els qui el volguessen fer miques o, com ara, empresonar-lo) i, finalment, un barret (que anihilarà els qui fossen més a prop d’ell i tractassen de fer-li mal). Com podem captar, en dos moments, la dona (formada pels anys, per l’experiència i per vivències) li atorga una mena de camins per a transitar amb més facilitat, a ell, que encara és jove.

A continuació, el noi se’n torna a sa casa, ho comenta a sa mare i, més avant, se’n va a una fonda:

“-Que em compraríeu menjars bons i arreglats?

-Prou! -li van respondre” (p. 293).

Aleshores, el xicot segueix les directrius de la velleta, n’ix menjar i, immediatament, torna a casa i ensenya els diners a sa mare… Això sí: amb l’enveja dels germans. El 21 d’octubre del 2023, mentres escrivia aquestes línies, em vingué al pensament la figura del marit que, si bé se n’anava a treballar i portava cabals a casa, en acabant, és la dona qui els gestionava i qui, fins i tot, per exemple, li donava una part per a que ell els esmerçàs en lo que preferís, en línia amb el matriarcalisme.

Com que els germans volien saber com aconseguia eixes quantitats de diners, ell, al capdavall, els ho diu “i, corrents, se’n van a la font.

Els surt la serp. Després, se’ls torna vella i els dóna el do de tenir tants diners com vulguin, tan sols dient  ‘que ploguin diners’” (p. 294). Novament, és la dona qui aplana el camí i, en aquest cas, qui duu els calçons i qui té la darrera paraula: ella tria què hauran de dir els dos germans.

Mentrestant, molta gent del poble volia fer com els germans i recorrien a la vella, a la font. En aquestes línies, clarament, es reflecteix el matriarcalisme: la dona com a subministradora (si bé no de llet, sí de prosperitat). Ara bé, això aplega a l’oïda del rei, qui tenia por que la gent acabàs més rica que ell.

Nogensmenys, el fill més jove “es divertia perquè tocava el flabiol i feia ballar la gent dels pobles que passava” (p. 294). Aquests paràgrafs plasmen l’ambient que hi ha quan prima la desconfiança (els qui només es centraven en els diners) i quan les coses van bé i, a més, les persones són molt obertes: la joia de viure. És més: el noi entra en una fonda i hi copsa l’amo, tot amoïnat i que havia d’anar a la cort del rei. Però, com que el propietari dona al jove un cavall que tenia, el xicot pogué anar al palau en lloc de fer-ho l’home. Ens trobem davant d’un exemple de generositat, justament, un tret que figura en narracions en què el rei és molt obert i interessat per la gent i, àdhuc, pels seus súbdits.

Quan el monarca demana al noi quin do té i ell li diu que el de fer ballar, el tanquen en la presó.

Finalment, en la presó, on troba a molta gent i als seus germans, fa que puguen menjar (per mitjà de l’ajuda del tovalló), que estiguen trempats i, a més, que, gràcies al barret que li havia facilitat la velleta, caiga tota la tropa que havia enviat el rei. Aleshores, el monarca, “de seguida, donà llibertat a tots els presos i, és clar!, al noi dels tres dons, també” (p. 295).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen la pauta, que menen els hòmens, amb inventiva i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat que reflecteix lo matriarcalista, i que podem llegir en l’obra a cura de Josefina Roma, és “La Ruscots”, arreplegat en 1902 i amb molts punts en comú amb altres narracions. “Un dia hi havia un pare que tenia una filla i s’hi volia casar. Ella, és clar, no ho volia (…). I va dir que, si per cas, volia un vestit de plata, sabates i tot” (p. 283)… i el pare li ho porta com també una segona vegada (però amb un vestit d’or). Afegirem que, com veiem en l’entrada “Sabata” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “Antany, un dels presents de boda del nuvi eren les sabates, ell les hi posava agenollat”, detall que enllaça amb el fet que la dona siga qui marque la pauta i que ell faça lo que la filla li dicta.

Ara bé, el pare diu que la matarà i, aleshores, la jove va triar “anar-se’n a viure al bosc (…) i es va fer fer una capsa de ferro, per posar-hi aquells vestits. Es va fer un vestit de rusca, calces, armilla i jec com un home i s’estava en una barraca” (p. 283). Així, copsem la inventiva de les dones, sovint, per a eixir al pas, per a anar cap al demà.

“Una vegada va passar un caçador que era el fill del rei i li va dir: -Ruscots, vols venir a casa per mosso?

Diu: -Sí! -i se n’hi va anar” (p. 283).

Al moment, captem que el rei diu a la noia que ella anirà a la cort i tindrà cura dels cavalls. Resulta significatiu que, en aquest passatge i posteriorment, la dona mene els cavalls, ja que equival a dir que ella encapçala el dia rere dia de tots tres: del monarca, del príncep i de la Ruscots. A banda, s’ajusta a la dita “Manen els hòmens, però es fa lo que vol la dona”, la qual deia el meu avi matern (1906-1992). Per això, immediatament, llegim que “el fill del rei va dir: -Condueix-me l’animal, que haig d’anar al ball, a casa d’un company” (p. 283).

Ara bé, com que el xicot li comenta que ella no assistirà a l’acte, la jove “es posa el vestit i les sabates de plata i se’n va cap al ball” (p. 283). L’amo d’ella la invita a ballar i ella li ho accepta i ho fa amb el príncep. Això sí: el jove no aconsegueix que diga lo que ell voldria i, per consegüent, es fa lo que la dona determina.

En acabant, la jove se’n torna a sa casa, es posa el vestit de rusca i l’endemà fa via cap a la cort. De nou, en relació amb el fill del rei, “Ella li va conduir l’animal i el va acompanyar. De seguida, se’n va tornar a casa seva (…). Es posa el vestit d’or i se’n torna al ball” (p. 284).

Aleshores, el príncep li promet “paraula de casament. En sortir, la va seguir i va veure que era el seu mosso. Se’n va anar a veure el rei i li va dir: -Em vull casar amb el meu mosso” (p. 284). Més avant, el xicot, davant del monarca, li comenta: “-Aquesta és a qui vaig prometre paraula i amb qui m’he de casar” (p. 284), per elecció lliure del jove.

Finalment, com que el rei no li ho accepta, el fill li respon que, “amb ella, jo em vull casar!” (p. 284), tret que empiula amb la frase “Paraula d’home” i amb el refrany “Paraula de Rei no pot mentir”, que tenen molt a veure amb el matriarcalisme i van molt en línia amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i de què ens han reportat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.