Arxiu d'etiquetes: el Ripollès

El comunalisme, les dones i lo matriarcal en la Ripoll de l’Alta Edat Mitjana

Una altra narració que figura en l’obra “Terra i ànima”, d’Anicet Villar de Serchs, i en què copsem el matriarcalisme, és “Llegenda del Monestir de Ripoll”. Com a introducció, podríem dir que, unes pàgines abans, parlant sobre la ciutat catalana Ripoll, “el bressol del Comtat independent de Catalunya” (p. 48), exposa “No és estrany que el comte Guifré I el Pilós també volgués acaronar-la amb la seva alta protecció: el lloc s’ho mereixia i el moment històric, també. (…) [ Calia] cercar una matriu adient a una empresa tan enlairada i trobà que Ripoll era el lloc que necessitava. I Ripoll (…) fou, per espai d’algunes centúries, un fogar de cultura que exercí influència, no sols a Catalunya, sinó també a Europa” (p. 49), com “un puntal que l’emparava [= Ripoll] i un alè que l’empenyia” (p. 49).

Ja en la llegenda, podem llegir que “Era en aquell temps que els moros es passejaven per les nostres terres com un allau assolador.
(…) Els cristians, dirigits per Lluís el Pietós de França, la van reconquerir novament i, aleshores, formà part del comtat d’Ausona. L’emperador Carlemany hi arribà un dia”
(p. 51) i demanà a un vellet:

“-I la gent que hi vivia, què s’ha fet?” (p. 51) i l’ancià li respon “Ara ens ocupem a conrear les terres que podem, tot retent culte a una imatge de la Verge Maria, que és el nostre consol i la nostra joia més preada” (p. 51). Aquest passatge, en què no s’indica que els habitants estiguessen sota la subjecció de cap noble, ni de cap autoritat eclesial, podríem vincular-lo amb el comunalisme i, per descomptat, amb el paper tan important que exercien els pagesos (i les dones, ací, en la figura de Nostra Senyora) en l’Alta Edat Mitjana (segles VI-XI).

Llavors, li diu Carlemany:
“-Doncs, ensenya’m aqueixa imatge i porta’m a veure els teus companys, que els vull conéixer.

El vellet no es feu pregar pas gens. Conduí a l’Emperador davant de la imatge de la Verge i cridà els quatre amics que, amb ell, vivien, perquè escoltessin el personatge foraster” (p. 51). Un altre signe matriarcal: que l’home prioritza el missatge que dirà el rei (és a dir, l’oïda), per damunt d’anar a veure’l i, així, ambdues coses van unides i predomina lo femení.

“L’Emperador els va prometre que els ajudaria, però els encomanà que fundessin una ordre religiosa i un monestir i [que] fessin de manera que hi acudís gent a reconstruir la població” (p. 51). En altres paraules: la gent de la contrada era qui la portava, el rei exercia un paper més bé de caporal de tots (parem esment, com ara, en què ell visita les terres i que, així, la llegenda no es centra, per exemple, en els tributs que els habitants aportaven a l’emperador).

“Els cinc vellets no s’hi pensaren gaire. Posaren mans a l’obra, de seguida. Aixecaren un altar rústec, sobre el qual van col·locar la imatge de la Verge, i allí l’adoraven amb fe sincera i ver amor. Buscaren gent que els ajudessin a reconstruir la població i tot anava reeixint a mida de llur desig” (p. 51). Un altre apartat en què apareix Nostra Senyora (com a mare protectora) junt amb la tasca feta en grup i… en què copsem l’arquetip del rei (creació de poblacions noves).

Moriren aquests vellets, tornaren els moros…, però s’alliberà la imatge de la Mare de Déu “perquè un dels vellets, abans de morir, va poder amagar la imatge venerada en una cova que va tancar de part de fora amb pedres ben ajustades” (p. 51). Ací captem un nexe típic en les cultures matriarcalistes: la mare salva (protegeix) el poble i el poble salva (empara) la mare, ja que cap de les dues bandes s’oblida de l’altra, ni la deixa caure. I, a més, la cova (símbol maternal, d’acollida, de l’hivern, de la tornada a la mare).

“Van passar molts anys. L’ordre religiosa fou fundada i es bastí un primitiu monestir on la comunitat va allotjar-se” (p. 51). Convé recordar que, en aquests segles, en molts aspectes, el paper de l’autoritat religiosa era semblant al que, a primeries del segle XXI, encara feia, com ara, en festes patronals arraïlades i amb un fort component comunitari i organitzades i impulsades per dones (com ara, la de Sant Antoni “del porquet”, en Aldaia, un poble de l’Horta de València).

Tot seguit, entrem en un passatge amb personatges històrics i en què la dona fa un paper clau: “Una vegada, el comte Guifré el Pelós, (…), en una de les nits, al llit estant, va tenir un somni revelador. Va somniar que una formosa senyora li feia signes que la seguís; i bo, i anant amb ella, va sentir una música dolça que el captivava. En aquesta feliç transportança, anaren avançant fins que van trobar un pilar de pedres damunt del qual hi havia una imatge de la Verge” (p. 52). Per consegüent, intervenen trets que empiulen amb lo matriarcalista: la nit, el fet de ser en el llit (lloc vinculat amb la foscúria del dia), el somni, una figura femenina, que el comte (la màxima autoritat política en aquesta part de la narració) seguís la senyora, la música (part de l’expressió i del saber molt relacionada amb la dona). Altra vegada es plasma el refrany “On va la corda, va el poal”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)