Arxiu d'etiquetes: balls i danses matriarcals

El ball en la festa major de Benavent de Segrià: un acte matriarcal

General, , ,

El ball en la festa major de Benavent de Segrià (el Segrià)

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, hi ha una narració, “Festa Major”, que més bé és una descripció sobre un ball que té lloc en Benavent de Segrià en gener i en què hem copsat semblances amb altres festes i, sobretot, trets matriarcals (encara que, per exemple, la dona no siga qui trau l’home a ballar, com és habitual en molts balls en terres catalanoparlants).

Primerament, diu que “El Segrià és una terra on la gent és molt treballadora, però també els agrada de valent divertir-se i fer festa” (p. 433), un fet que empiula amb el matriarcalisme: la festa i el treball es complementen i predomina lo femení.

A més, aquesta obra publicada en el 2004 posa que, “Abans, la gent dels pobles, quan es divertia més era durant la festa major (…).

Per la festa major d’hivern, el ball el celebraven a la plaça, però (…) encenien una bona foguera al mig i, au, vinga, els balladors ballaven voltant la foguera” (p. 433). Comentarem que, en més d’una rondalla, aquest paràgraf s’hauria vinculat amb el dimoni, a un acte a rebutjar i, àdhuc, a eliminar del costumari.

Com podem veure, enmig de la foscor de l’hivern (estació associada a lo femení) i, a banda, poc o molt, un mes després del dia més curt de l’any, la gent balla i… ho fa en rogle, un detall que enllaça amb el matriarcalisme.

Adduirem que el tema de l’ambient de què parla el narrador no és puntual. De fet, en l’article “L’Escola de música i danses de Mallorca. 45 anys fent història”, de l’estudiós Francesc Vallcaneras Jaume i publicat en la revista “Caramella” (no. 42) en el 2020, copsem que tots els estrangers que, en el segle XIX, passaren per Mallorca amb interés pel folklore, “Quan tracten el costumari mallorquí, (…) fan especial menció a una característica especial: la passió que la gent del temps sentia per la música i, sobretot, pel ball. Ell ball era absolutament indispensable en qualsevol celebració o festa. De caràcter públic o privat, mai no faltava. I d’aquest fet tots en parlaren” (p. 50). En nexe amb el relat que explanem, captem que l’hivern no era motiu per a no socialitzar-se (ací, mitjançant el ball).

Igualment, Joan Bellmunt i Figueras escriu que “Els nois portaven la manta, dita ‘tapaboques’, penjada a l’esquena i, quan treien una noia a ballar, llavors, la parella ballava tapada amb la manta i només se’ls veien els caps” (p. 433).

Però el fet d’unir dansa i una festa vinculada amb un sant (en aquest cas, amb Sant Sebastià, el 20 de gener) tenia una explicació: “es conta que el sant els va guarir de la pesta i li tenien molta devoció i, per això, feien la festa major en honor seu” (p. 433). És més, com que volien fer una festa molt lluïda i molts pobles de la contrada celebraven el mateix dia l’esmentada celebració de Sant Sebastià, “van decidir traslladar-la al dia 29 de gener, que és sant Valero.

D’aquesta manera, van aconseguir que tots els joves i parents dels pobles del voltant poguessin acudir a celebrar la festa major a Benavent de Segrià” (p. 433). Així, copsem que no és una festa pensada només per als del poble, sinó oberta a acollir persones d’altres llocs.

Més avant, el narrador afig “Així que ja ho veieu: treballaven molt, però també s’ho passaven d’allò més bé, encara que no tinguessin cavallets per pujar, però tenien una bona foguera i un bon ball a la plaça” (p. 433). Comentaré que nasquí en 1971 i, fins al 2009, visquí en Aldaia, en un carrer on, vespres de la celebració grossa de la festa de Sant Antoni “el del porquet” (també en gener), l’esperit comunitari i el de barri, igualment, es plasmaven, com ara, al voltant del foc, en rogle, en un ambient molt familiar i acollidor. Cal dir que la plaça té forma redona (enllaça amb lo femení, amb lo matriarcal).

Finalment, Joan Bellmunt i Figueras posa unes paraules amb punts en comú amb les festes de Pasqua (en primavera): “Els padrins d’avui prou que ho recorden (…). Alguns, potser, van ballar tapats amb el ‘tapaboques’ amb qui després seria la seva xicota i es casarien més endavant. Són records bonics de poble” (p. 433). Així, en aquesta festa, un jove busca una noia i, més d’una vegada, es casen; en canvi, en la de Pasqua, més oberta (perquè l’oratge solia facilitar un ambient més expansiu),… se’n van a una font i, en més d’una ocasió, un xicot (o una xicota) demana eixir amb l’altre i el segon (tradicionalment, la dona, qui té la darrera paraula), en sa casa, ho accepta: havien nascut nous nuvis. Per consegüent, veiem una relació gener/plaça/redó i Pasqua/font/aigua, en ambdós casos, amb trets matriarcalistes i que empiula amb lo femení.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Les parelles es constituïen per invitació de la dona

General, , , , , ,

 

“Les parelles es constituïen per invitació de la balladora”

En relació amb aquestes paraules, el 21 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post que deia “En paraules de Maria Antonia Ibáñez Picó, del 20 d’octubre del 2021, ‘En el ball popular mallorquí, la dona comanda. Fa els punts que vol; l’home l’ha de seguir’. ¿Què opineu? ¿Sabeu més balls i danses on també es done això? ¿I en altres actes del dia rere dia, de persones nascudes abans de 1920? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 21 d’octubre del 2021, les respostes foren “Sí, tens raó, som balladora” (Maria Teresa Estarellas Roca), “El ball de l’espolsada. Corro de ball” (Carme Matas Martínez). En relació amb el ball de l’espolsada, Capità Melabufa comentà a Carme Matas Martínez “Res a veure amb la música de danses de Premià. Rep el nom d’Espolsada per aquest moviment de peus amb el qual s’aixeca la sorra de la plaça”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 21 d’octubre del 2021 i posteriorment em comentaren “A sa Bullanguera, és on comanda sa dona (ball de bot). També al ball dels cossiers, comanda ella” (Margalida Cardell Siquier) i, “A jotes, mateixes, boleros i fandangos, comanda sa dona (a Mallorca)” (Pere Mas).

En el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, el mateix dia, Pep Alemany em comentà, “A Eivissa, també: sa madona du es maneig”. I el 22 d’octubre del 2021 li preguntí “¿Saps balls d’Eivissa en què la madona porte el maneig?”. Ell m’escrigué l’enllaç https://youtu.be/watch?v=zPtUKBDBo, “La Llarga, Grupo Folklòric Sant Josep de sa Talaia”, en què veiem que, després d’agenollar-se l’home a la dona, ella comença a acostar-se més al ballador, el qual, al capdavall, es torna a agenollar davant d’ella i la dona li ho aprova. El mateix dia comentí a Pep Alemany: “Interessant, el vídeo: no per ballar més ell a la madona, ella, per exemple, li agafa la mà. I, finalment, ell s’agenolla davant la dona”.

Quant al ball de bot (també conegut com “ball de pagès”), el 26 de juliol del 2022 trobàrem un article que l’empiulava amb el festeig en Eivissa i que considerem igualment interessant per al tema de la sexualitat i per al de les relacions entre l’home i la dona i que, en tots els casos, reflecteix que la dona era qui realment manava. I, a banda, com plasmen els fets vinculats amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, la dona ho feia sense necessitat de cursets, ni de xarrades, ni de sessions, etc. d’apoderament, ja que, com em comentà ma mare en l’entrevista de febrer del 2020, cada membre de la família prenia el seu paper i s’entenien molt bé, detall que té a veure amb el matriarcalisme i molt en línia amb l’article de què parlem: “Del origen del ‘festeig’” (https://www.diariodeibiza.es/ibiza/2013/10/13/origen-festeig-30624004.html), de Miguel Ángel González i publicat en el “Diario de Ibiza”.

L’autor de l’article comenta que el “festeig” és una “modalitat de festeig i d’emparellament tradicional en Eivissa i en Formentera”, llevat que també pogués ser popular en altres llocs (“i, que no existesca, que jo sàpia, en cap altre lloc”). Més avant, addueix que “resulta versemblant quan, en el medi agrari tradicional de les nostres illes, lluny d’acomplir-se el tòpic de la família patriarcal, comú en altres latituds, lo que, de veritat, tenia lloc era un matriarcat. (…) I també es simptomàtic el desenvolupament que té el ball pagès, en què, a poc que u es fixe, l’home ens recorda, amb la seua barretina com a cresta, un gall orgullós que crida la dona amb el seu colp sec i autoritari de les seues castanyoles (…); ella, en canvi, es mou educada, discreta i fugissera, cam el cap avall i esquivant els envits virils. Però lo real, és que la dansa acaba (…) amb un home rendit galantment als peus de la dona. En el fons i en la forma, la dona és la principal protagonista. L’home només intenta cridar l’atenció, però ella és el centre de la dansa, la qual, al remat, és també una forma de festejament”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El tema de l’apoderament, des del meu punt de vista, és u dels que menys necessitaven moltíssimes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, sobretot, si tractem en relació amb dones nates abans de l’any 1900. Els comentaris que ens han fet van en eixa línia, malgrat que no hagen tractat el tema esmentat.

Això no exclou que no considerem important o convenient que sabessen parlar, llegir i escriure la llengua materna, la catalana, o, per descomptat, estar obertes (que sí que ho estaven) a ampliar el seu bagatge cultural i a la realitat.

“Al ball, comandava ella” (Miquel Vila Barceló), la dona té la darrera paraula

General, , , , , ,

 

El 21 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post que deia “En paraules de Maria Antonia Ibáñez Picó, del 20 d’octubre del 2021, ‘En el ball popular mallorquí, la dona comanda. Fa els punts que vol; l’home l’ha de seguir’. ¿Què opineu? ¿Sabeu més balls i danses on també es done això? ¿I en altres actes del dia rere dia, de persones nascudes abans de 1920? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 21 d’octubre del 2021, les respostes foren “Sí, tens raó, som balladora” (Maria Teresa Estarellas Roca), “El ball de l’espolsada. Corro de ball” (Carme Matas Martínez). En relació amb el ball de l’espolsada, Capità Melabufa comentà a Carme Matas Martínez “Res a veure amb la música de danses de Premià. Rep el nom d’Espolsada per aquest moviment de peus amb el qual s’aixeca la sorra de la plaça”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 21 d’octubre del 2021 i posteriorment em comentaren “A sa Bullanguera, és on comanda sa dona (ball de bot). També al ball dels cossiers, comanda ella” (Margalida Cardell Siquier) i “A jotes, mateixes, boleros i fandangos, comanda sa dona (a Mallorca)” (Pere Mas).

En el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, el mateix dia, Pep Alemany em comentà “A Eivissa, també: sa madona du es maneig”. I el 22 d’octubre del 2021 li preguntí “¿Saps balls d’Eivissa en què la madona porte el maneig?”. Ell m’escrigué l’enllaç https://youtu.be/wach?v=zPtU_UKBDBo, “La Llarga, Grupo Folklòric Sant Josep de sa Talaia”, en què veiem que, després d’agenollar-se l’home a la dona, ella comença a acostar-se més al ballador, el qual, al capdavall, es torna a agenollar davant d’ella, i la dona li ho aprova. El mateix dia comentí a Pep Alemany: “Interessant, el vídeo: no per ballar més ell a la madona, ella, per exemple, li agafa la mà. I, finalment, ell s’agenolla davant la dona”. 

També hem trobat informació interessant en el llibre “La dona pagesa, de la Guerra Civil als anys 60. Terres de l’Ebre”, de Ma. Teresa Castelló Bou, quan escriu que “Era tradició que les noies estrenessin els abrics per la Puríssima[1] amb l’entrada de les primeres freds i per les festes majors, els vestits i les sabates. Els dies de festa, les noies joves procuraven captar les mirades dels nois, atès que durant aquestes dates assenyalades es ballaven jotes i dansades i era el moment idoni per a començar a cercar parella. Josep Alenyà, en el seu llibre Etnologia de la Terra Alta, descriu (…) el desig de les noies de captar l’atenció dels nois” (p. 53). A més, addueix que “Aquestes eren ocasions d’encontre entre nois i noies, sempre sota l’atenta mirada de la mare o del pare, que normalment acompanyava la filla als balls o a altres esdeveniments lúdics” (p. 53). Així, una de les dones que prengué part en el llibre comenta que “Anàvem al ball lo diumenge. Allí se concentrava tot lo poble, nois i noies. Les mares anaven a acompanyar les filles i també ho passaven bé” (p. 53). Una altra dona afig que “Hi havia dos dies de foguera al poble per la festa. Tots los vestits de ball los estrenàvem a la plaça. Vestits de ball preciosos!” (p. 54).

Comentarem que el 14 de juliol del 2020, en el grup de Facebook “Dialectes”, Miquel Vila Barceló, en resposta a una publicació que jo havia fet del llibre “Mallorca eròtica”, després de llegir unes paraules de Miquel Matas, com ara, “’Bona vida té un ca si li donen menjar d’hora, però millor la té una dona si la deixen comandar’” i una frase de Maria Montserrat Morera Perramon (“La dona fa la casa”), comenta que “Una cosa que no sé si ve a to explicar és que la dona mallorquina, al ball antic, sobretot a les mateixes, feia tot el possible per fer quedar en ridícul al ballador; és a dir, al ball, comandava ella”.  Immediatament, responguí a Miquel Vila Barceló amb aquestes paraules: “He llegit que, com a mínim, en algun ball valencià, és la dona qui va cap a l’home i, per tant, qui inicia el ball”. 

Finalment, adduirem que hem trobat entrades interessants relacionades amb balls i danses matriarcals, sobretot, vinculats amb  les Illes Balears, on podem percebre que la cultura matriarcal està molt arrelada.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] 8 de desembre.