Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Marededeus, sants i dones que fan costat a la pagesia, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasmen molts trets matriarcalistes és “La Verge de l’Horta”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, “un pastor va trobar una imatge de la Mare de Déu dins d’un om que es trobava en plena horta” (p. 262). Per tant, relaciona Nostra Senyora (i, de pas, la dona) amb lo agrari, amb la terra, amb un arbre i amb l’interior (com a lloc de recepció).

Més avant, en uns versos, veiem que la dona aprova: “En el tronc d’un om frondós, / que, d’Ivars, l’Horta amenitza, / la vostra Imatge divisa / un pastor que voleu Vós” (p. 263). No solament fa possible que hi haja abundància de fullatge i de coses menudes (frondós), que siga agradable a l’esperit (amenitza), sinó que, a banda, moltes persones del poble la tenen com a mare i com a protectora de les collites: “Siau nostra Protectora / de l’Horta, Verge Sagrada” (p. 263). En eixe sentit, resulta significatiu el bon tractament i la bona consideració cap a la dona, per part del pastor i del poble.

Tot seguit, veiem que la instal·len en l’església del poble, però que, Nostra Senyora “se’n tornà a l’om” (p. 263) i “Van interpretar el cas com un desig de viure a l’horta, i allí li van aixecar la capella i van consagrar-la a l’advocació de l’Horta” (p. 263). És interessant captar que, no sols hi ha sants que protegeixen els llauradors i els hortolans en poblacions catalanoparlants (com ara, els Sants de la Pedra, vinculats amb la cultura matriarcal mediterrània), sinó que, àdhuc, hi ha personatges femenins (com és la Mare de Déu de l’Horta) i, igualment, que reflecteixen molt el matriarcalisme i que es posen de part de la pagesia.

Prosseguint amb narracions relatives a la Verge de l’Horta, “Una altra tradició diu que va ser trobada per un pastor, anomenat Perles, a l’aigua d’una fonteta que raja al peu d’un om. Aquesta aigua és remeiera i miraculosa” (p. 263). Un pastor que té un nom curiós, que empiula amb l’aigua, amb el doll i amb la vida que aporta la dona (ací, Nostra Senyora).

Adduirem que “el seu mantell era emprat per ajudar les parteres en el trànsit. I, quan la secada assotava aquestes contrades, era visitada a l’ermita processionalment” (p. 263), ja que la gent del camp confiava molt en els que consideraven que els garantirien les bones collites i el futur, motiu pel qual adoptaven sants, marededeus, etc. que poguessen fer aquest paper.

Afegirem que Nostra Senyora també fa costat a les parteres, o siga, a les dones que fa poc que han parit. I, per consegüent, de l’esdevenidor de la mare i del nounat. Per això, en uns versos que copsem un poc després, podem llegir que el pastor, “veient la Perla que encontrava; / d’Ivars, la riquesa adora, / que dins sa Horta té amagada” (p. 263).

Finalment, veiem que “volia eixa bella Aurora / ser en l’Horta venerada” (p. 263) i els del poble li ho varen aprovar “i, per això, es va aixecar l’ermita en aquest indret que (…), en aquells moments, era un descampat als afores” (p. 264), això és, on ella volia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones decisives, que menen, que deixen empremta i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i prou semblant a altres relats de marededeus trobades, és “La Mare de Déu de Bell-Vilar”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Un pastor troba aquesta imatge, la carrega i la trasllada en viatges diferents i, finalment, “En trencar el dia, arreglà el bestiar i emprengué de nou el camí (…), per esbrinar si havia perdut la imatge de la Mare de Déu o si tornava a estar al mateix lloc.

I la tornà a trobar al mateix lloc (…). Comunicat el fet al poble de Sisteró, com el poble va entendre que la Verge volia quedar-se allí, li aixecaren una ermita, on fou venerada devotament.

Amb el temps, anà agafant molta devoció, fins al punt que, en un flagell de pesta, que assotà tota la població, en demanar-li protecció, el poble se’n veié lliure” (p. 254). En aquest relat, podem vincular la dona amb l’ermita (evolució de la cova, la qual té a veure amb l’úter) i, com en altres llegendes paregudes, el pastor “abraça” la dona i, així, el matriarcalisme: la terra, lo local, en lloc 1) de l’eixida d’on es viu i 2) de l’esperit conqueridor amb què es sol relacionar el nomadisme del pastor.

Igualment, Nostra Senyora fa un paper similar al de la mare respecte als fills, com qui dona sopluig.

En la rondalla vinent, “El Sant Crist”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir que uns pelegrins apleguen a la vila de Torà, “demanen una estança ampla i reservada com obrador, bona fusta (…). El rector i el batlle accepten les condicions i guien els pelegrins fins una estança de l’entresol del castell, on enceten de seguida l’obra” (p. 254). Així, copsem 1) un poble acollidor, 2) el detall de la fusta, paraula que té a veure amb la dona (àdhuc, pel color de la terra) i amb la Mare Terra, 3) una cultura en què les autoritats religioses (en primer lloc) i les civils (el batle) estan obertes als acords i en què van per davant i com a guia dels qui representen, en lloc d’una actitud directiva recta i 4) els menen cap a valors matriarcals (l’entresol, sota terra, el qual empiula amb la dona).

A més, tot seguit, veiem que “Mancava perfilar el costat esquerre de l’espatlla de la imatge” (p. 255), això és, de la banda relacionada amb lo femení, la qual no oblidarien. I més encara, “era el dia novè; una veïna no pot deturar més la tafaneria, espia pel forat del pany, contempla (…) el Sant Crist, formosíssim; surt encisada cap al carrer, crida les veïnes” (p. 255), també encuriosides, però només hi veuen la imatge. Finalment, ho notifiquen al rector i al batle i, “al dia següent, amb assistència de tot el veïnatge de la vila i terme, traslladen la santa imatge, des del castell, a l’església parroquial” (p. 255). Cal dir que, en l’original, posa “des del castell, i l’església parroquial”, però que el desenvolupament de la rondalla ens porta a triar la forma que hem exposat.

En altres paraules, les dones són les primeres en adonar-se dels fets, les més obertes i, en el poble, prima lo religiós per damunt de lo civil, tret que podríem enllaçar amb un catolicisme que, en Catalunya (com en la cultura basca), està molt en línia amb el Poble i que, en molts casos, ha assimilat i ha incorporat detalls pagans, perquè la influència dels catalanoparlants i el tipus de cristianisme anaven molt en línia amb el matriarcalisme.

Una altra rondalla que podem consultar en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què copsem trets matriarcals i el paper decisiu de la dona, és “Sant Faust”. Al llarg del relat, veiem que Sant Faust, a mitjan segle VII, se’n va a Terra Santa (p. 255) i que, posteriorment, l’acompanyaren fins a Alguaire (on es recollí la narració).

Igualment, “Al cap de pocs anys, Faust va morir i els seus amics no saben on enterrar-lo, ja que (…) eren molts els llocs i pobles que l’estimaven i volien acollir les seves despulles. Així doncs, van decidir que el posarien damunt d’una mula cega i la deixarien lliure” (p. 256). Com veiem, la dona fa de jutge, és la persona a qui trien per a que determine el lloc. Per això, s’addueix que “Allà on la mula s’aturaria, enterrarien aquell home que ja feia olor de santedat” (p. 256). I, per consegüent, confien en la dona i en un home de cor net.

“Va aturar a Bujanda (…). El darrer cop de pota va restar marcat damunt la penya dura i, encara avui, s’hi pot veure l’empremta d’una potada d’animal. Allí mateix, va brollar una font, l’aigua de la qual guareix gràcies a la seva virtut remeiera. Tot això, els va fer entendre que aquell era el lloc on havien d’enterrar el sant” (p. 256). Aquest passatge està ple de simbolisme matriarcalista: 1) el fet que el ruc trie una població vinculada amb una cultura matriarcal (en aquest cas, a Bujanda, en terres basques), 2) que haja deixat empremta i que ho faça sobre la terra i de manera sòlida, que no l’esborra el temps, 3) que brolle una font, motiu pel qual, naix de la terra, és el resultat de l’empremta, 4) una aigua guaridora i 5) que la dona i l’home  (ella, amb vida; ell, com a fill de la terra) romanguen junts així com ho faria un marit i una muller amb bones relacions entre tots dos.

Quant al terme “empremta”, direm que una cosa és la marca física que, per exemple, deixa una sabata en el fang (petjada); i, molt diferent, és la influència (o el paper) determinants que una persona deixa en una altra (o més), és a dir, empremta. Per consegüent, d’acord amb el relat, la dona hauria influït des del primer moment en una terra de persones fortes (la penya dura).

Finalment, diré que ma mare, el 17 de gener del 2023, per telèfon, em comentà “N’hi ha u [ relat] paregut, però d’un ase i, allà on va, es queda el sant. En llocs fronterers que donaven a dos o tres pobles”, triaven un ase, per a decidir on restaria el sant. I, per tant, veiem que, no sols en terres del Ponent de Catalunya, sinó en la comarca de l’Horta de València (on nasqué ma mare en 1943), hi ha narracions semblants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que emparen, que aporten esperança i molt obertes

General, , , , ,

Una narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de la Mare de Déu de Sant Guillem”, la qual té a veure amb les marededeus trobades. Al principi, es comenta que “aquesta imatge fou trobada per un camperol o pastor, el qual va agafar-la i la va voler dur al poble, per ensenyar-la als conveïns” (p. 249) i que, cada vegada que aplegava al poble, la imatge desapareixia. Cal dir que no és igual que la trobàs un pastor (tret vinculat amb lo patriarcal) que si ho fa un camperol (més en relació amb les arrels i, per descomptat, amb lo matriarcal i amb la Mare Terra).

Per això, “Assabentats tots d’aquest fet, es va organitzar una solemne processó on no hi va faltar ningú del poble i que fou presidida pel bisbe, preveres i nobles i que, arribant fins a l’indret de la troballa, la van agafar amb solemnitat i la van traslladar processionalment fins al poble” (p. 249). Afegirem que aquest passatge és molt significatiu. Així, ens envia el missatge que la dona (ací, plasmada en Nostra Senyora) està ben considerada (no sols en els ambients rurals, sinó per les màximes autoritats eclesials i per nobles), ben tractada (amb solemnitat) i, més encara, tenint present que, “des d’aquell moment, sempre ha comptat amb la devoció i visita dels seus fidels” (p. 249). Igualment, el fet que, àdhuc, el bisbe vaja a un poble petit com és (i com ha sigut) Sant Guim de la Plana, amb pocs habitants, representa una societat molt oberta.

Adduirem que el detall de fer-li devoció es pot entendre com que està ben preada i, quant a la visita dels fidels, pot evocar-nos que, més d’una vegada, la dona és qui fa d’orientadora (i d’educadora) d’altres persones (sobretot, dones grans).

A banda, alguns versos dels goigs que se li dediquen ens exposen una dona que empara i, més encara, a qui tenen gran simpatia i s’indica que, “amb tan dolça companyia” (p. 249), fruiran de l’empara. En eixe sentit, comentarem que ens trobem en una societat que vivia molt del camp i que el treballava i el sentia com a fills de la Mare Terra i que, com em digué ma mare el 14 de gener del 2021 (en al·lusió a la seua àvia paterna, nascuda en els anys setanta del segle XIX), “Es vivia de la terra”, detall que podem empiular amb unes paraules que em transmeté el 19 de gener del 2023: “Els del camp han volgut tindre el seu protector i sentir-se protegits per alguna força”. Òbviament, en moltes poblacions catalanoparlants, comptaven amb els Sants de la Pedra, en línia amb el matriarcalisme i que feien eixe paper. I, en prou menor quantitat, però no a menysprear pel patronatge (de tipus matriarcal), per exemple, amb Sant Galderic.

En el relat que ve a continuació, “La llegenda de la Mare de Déu de Santes Masses”, en la mateixa obra, copsem que “L’ermita de Santes Masses està situada en un lloc proper al poble i en un bell indret, des d’on es gaudeix d’una àmplia visió sobre el territori català.

La llegenda conta que fou un pastor (…) qui, (…) descobrí en un camp ple de ‘terrossos’ la talla de la Mare de Déu, la qual, amb tot el respecte, va agafar i dur al poble de Sedó” (p. 250). Quant a aquest passatge, podríem vincular els terrossos amb la terra i afegir que un pastor (símbol associat a lo patriarcal) respecta Nostra Senyora, apareguda… en zona de conreu, és a dir, que la dona està ben tractada. A més, és ell qui porta la càrrega i… no castiga la dona (plasmada en la Mare de Déu).

Una altra versió referent a la Mare de Déu de Santes Masses, exposa que l’ermita es feu on Nostra Senyora tornava, o siga, en el lloc on l’havien trobada. Per consegüent, és ella és qui té la darrera paraula.

Tocant a la tercera versió, plasma trets matriarcals, malgrat que se la qualifique com la més fantasiosa: uns pastors, “en passar prop d’una cova, oïren uns cops (…), s’hi aproparen per saber de què es tractava i van veure unes grans masses que hi colpejaven (…) com si volguessin evitar l’entrada a la cova” (p. 250). És a dir, que Nostra Senyora comptava amb persones que la defenien.

En avançar els pastors, “s’adonaren d’uns raigs que els enlluernaven: els desprenia una imatge de la Mare de Déu” (p. 250). En altres paraules, des de la part interior de la cova (associada a la foscor, a la nit i a la maternitat) també es transmet esperança (representada pels raigs de llum). Llavors, “els pastors la van recollir i, una vegada la imatge estigué fora de la cova, les maces desaparegueren , ja que el seu objectiu era protegir la Mare de Déu” (p. 250). El narrador no comenta si els pastors passaren a subjugar la dona i a ser-ne ells els protectors o bé si l’acolliren com a senyal d’obertura. En qualsevol cas, ella ix de la cova i rep un tracte favorable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida, fortes, jóvens, de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Una narració en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu de Camp-real”. Comença dient que “La Mare de Déu de Camp-real la van trobar sobre una roca que se’n deia la Roca Ferrada” (p. 245), paraules que podríem empiular amb les bíbliques de l’evangeli segons Sant Mateu, quan llegim “Sobre una roca edificaré la meua església” (Mt 16-18), sobretot, tenint present el comunitarisme en les cultures matriarcals i que el mot “església”, originàriament, significa “assemblea” . A més, cal dir que la roca va unida a la fortalesa, que el color ferro és argent (el qual té a veure amb la dona i amb la foscor) i, igualment, que era ferrada, fet que reforça la duresa.

I, com que la imatge sempre tornava on ella volia estar i no on desitjarien els que l’havien trobada, “la col·locaren a l’ermita, on obriren una finestra, de tal manera que es podia veure el terme i el lloc on l’havien trobat. I fou d’aquesta manera que la Mare de Déu es quedà allí” (p. 245) i es feu lo que ella volia. En aquest relat, copsem un fet relacionat amb moltes ermites: sovint, solen edificar-se en llocs des d’on hi ha una bona panoràmica. Per això, prosseguint amb la narració, des d’allí, com si fos un rei des del castell, Nostra Senyora (com a mare) pot veure els seus fills i estar en connexió amb la terra on viu i en què ella ha decidit residir.

En la rondalla que ve a continuació, “La Mare de Déu del Claustre”, en la mateixa obra, llegim que aquesta imatge estava en un lloc secundari de la col·legiata i que un dia plorà. Un sacerdot, en oir els plors, “va córrer a fer-ho saber a la resta de la comunitat i, tot seguit, fou treta d’aquella capella humil i va ser venerada amb tota solemnitat” (p. 246).

A continuació, s’indica que “És invocada per la pluja (…). El dia de la seva festa intervenia a la processó un ball de bastons” (p. 246). Per consegüent, captem dos trets matriarcals: el vincle de la dona amb l’aigua (ací, de la pluja) i el ball de bastons, amb què, mitjançant els colps de bastons en terra, antigament, entre altres coses, es pretenia que la terra estigués fèrtil, no erma.

Una segona versió relativa a aquesta rondalla comenta que Nostra Senyora “fou trobada al pou del claustre (d’aquí, el nom). Un pou que, actualment, es troba a l’interior de la capella” (p. 246). Adduirem que, tant el pou (que té a veure amb la bossa on es prepara el futur nadó), com la capella (vinculada amb la vulva) són dos térmens que enllacen amb el matriarcalisme. Com que la imatge fou trobada en el pou, podem dir que l’esmentat lloc és el punt de partida del monument, així com una mare ho seria del nounat.

A més, la versió popular diu que la imatge hi estava “il·luminada amb dos ciris i un violer que estava plenament florit” (p. 246), passatge en nexe amb la jovenesa i amb l’estiu: la llum de dos ciris (dos penis, ací, de dos hòmens jóvens) i d’una planta en la plenitud (etapa de la vida vinculada amb la joventut). Així, hi ha unió de lo masculí (els ciris) i lo femení (la planta).

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’ermità Joan i la Mare de Déu de Gràcia”. En el segle XV, un ermità, a més de fer el bé a tot aquell que acudia a ell, quan aplegava l’estiu, aprofitava unes estones “a l’ombra d’un pi que creixia en la rodalia” (p. 247). És a dir, que s’acostava a la dona (simbolitzada per l’ombra) i, en línia amb el refrany que recomana acostar-se a bon arbre,… això és, a qui puga fer de mestre, d’educador, etc. i deixar empremta. I, com que ell “era endut per un desig molt fort vers el pi (…). Notà com una suau melodia, com si un resplendor sortís de la soca del pi” (p. 247), o siga, de la dona. Podríem vincular aquestes paraules, fins i tot, amb el desig sexual.

Al moment, “veié, allí, al peu del pi, la imatge que ell havia començat, totalment acabada, sense que ell hagués fet res, i amb una força que l’havia guarit de la seva malaltia” (p. 247). En altres paraules, el relat reflecteix la dona com la part forta i que revitalitza l’home.

Per això, l’ermità veié que ella “volia venir aquí, a la terra, a manifestar-se un cop més entre els homes” (p. 247).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aproven les persones de bon cor i la terra, fortes i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El tresor del jonc”. Per a començar, ja la iniciem amb un detall significatiu: “Aquest tresor que el poble té en gran estima no és altre que la imatge de la Mare de Déu de la Jonquera, que la Pobla de Cérvoles té com a patrona” (p. 234). Així, la dona (en aquest cas, en forma de Nostra Senyora) està ben considerada (un tresor), està vinculada amb un material que permet alçar i obrir (és a dir, de recepció, de manteniment i de donació) i que, com podem llegir en la segona entrada del mot “Tresor” en el DCVB, representa la “Cosa o persona considerada com a molt preciosa i digna d’esser conservada”.

Més avant, veiem que aquesta imatge fou trobada per un pastor, davant una mata de jonc, planta que, com em comentava Pere Riutort (1935-2021) en algunes ocasions, enllaça amb la força. En eixe sentit, el 10 de maig del 2023 consultàrem en Internet “mata de jonc”  i copsàrem l’entrada “La mata de jonc, Muntaner i la Catalunya completa” (https://www.inh.cat/articles/La-mata-de-jonc,-Muntaner-i-la-Catalunya-completa), publicada en la web de l’”Institut Nova Història”, on apareixien unes frases de Ramon Muntaner (1265-1336, cronista i autor d’una de “les quatre cròniques” de la Corona Catalanoaragonesa): “la mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més”.

Igualment, el pastor s’acosta cap a on ho feia l’animal que ell menava i “descobrí que, sota la mata, s’hi amagava una imatge de la Mare de Déu, que s’apressà a posar al sarró. Arreplegà el ramat i retornà al poble, on va explicar el fet amb pèls i senyals. Per aquesta raó, el poble la va intitular la Mare de Déu de la Jonquera” (p. 234). Com veiem, la part forta té a veure amb la terra i no amb el cel, ja que lo subterrani i lo que toca terra és lo preferit per Nostra Senyora.

I, com que el poble tenia molta facilitat d’interpretació (com en les cultures matriarcals), a continuació, considerà “que aquella Mare de Déu volia quedar-se allí, pel qual es posaren tots a treballar per a fer-li un ‘cambril’, on la imatge rebria el culte i veneració” (p. 235). En altres paraules, obrarien una petita cambra darrere de l’altar, detall que ni la relega a un segon plànol, ni la posa en un indret des d’on fer ostentació de poder. 

Ara bé, en paral·lel a l’actitud dels habitants de la Pobla de Cérvoles (la qual depenia del Monestir de Poblet), un monjo del monestir explica el fet a l’abat, qui, “un bon matí, (…) decidí d’arribar-se fins a la població” (p. 235) i, “en veure una imatge (…), bella de debò, com poques n’havia vistes, fins al punt que en quedà enamorat.

L’abat, aviat, ho va tenir decidit. A aquella imatge, calia donar-li major honra i prengué la decisió d’endur-se-la al monestir” (p. 235). I això, malgrat l’afinitat que els habitants tenien cap a Nostra Senyora (i, simbòlicament, cap a la mare i cap a la terra). Fins i tot, “Per tal de dur-la, s’organitzà una solemne processó” (p. 235). Afegirem que aquests paràgrafs del relat, en què es posa l’actitud dels habitants i la del prior, podríem dir que empiulen amb la posició que adoptà l’Església castellana (i, de pas, la catalana) durant els segles XVI-XVIII: així, durant el segle XVI, hi hagué un intent de patriarcalitzar lo que havia sigut pagà i de fer festes d’acord amb la cultura barroca de l’aparença i del culte a la imatge i amb la religiositat procedent del Regne de Castella, mística i no matriarcal. 

Però, com que la Mare de Déu no s’oblidava dels qui l’havien tractada bé i l’havien acollida de bon cor, cada vegada que els de l’abadia intentaven que ella restàs en el monestir, Nostra Senyora bota del sarró (pp. 235-236).

Per això, finalment, “van comprendre que la imatge no volia moure’s de la Pobla de Cérvoles, per la qual cosa, amb tota la cerimònia, la veneració i la devoció de tot el poble, fou proclamada, per part de l’abat, patrona del poble, i aquí fou entronitzada, on gaudeix de la devoció, no sols de la gent del poble, sinó de tota la contrada” (p. 236). És a dir, que la dona (la Mare de Déu) es posa de part de les persones que l’acullen com una més, sense rebaixar-la, ni per a presumir d’autoritat (com és el cas de l’abat, qui volia aprofitar que els del poble feien la faena i ell n’arreplegaria els fruits).

I més trets matriarcals: al capdavall de la narració, llegim “a la Mare amorosa, (…) en temps de necessitats o de sequera, acudeixin a ella els pobles de Juncosa, Ulldemolins, Vinaixa, l’Albi, Cervià, el Vilosell i la Pobla” (p. 236), així com, en les cultures matriarcalistes, ho fan, àdhuc, amb la Mare Terra: com a fills de la mare. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat, ben considerades, ben tractades, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La verge de Loreto”. Un dia, uns soldats entren en un petit poble, on troben diferents edificis caiguts, “entre els quals, la petita església.

(…) N’hi havia un [= soldat] que, en lloc de fer-ne burla, s’acostà a veure si podia evitar que alguna cosa es malmetés i (…) trobà una imatge de la Mare de Déu, no gaire gran, però esculpida en pedra” (p. 231). Per tant, no sols hi ha qui 1) aprova la religiositat popular vinculada amb la dona (ací, amb Nostra Senyora), sinó que, igualment, 2) capta una Mare de Déu que, malgrat que és menuda, és forta (de pedra). A més, amb respecte i devoció, 3) “la posà dintre de la seva motxilla militar” (p. 231). Així, copsem que la dona està ben tractada i ben considerada (el soldat li fa costat).

Per això, “Aquell soldat la dugué amb ell per tots els llocs on havia d’anar i a totes les missions que havia de complir. Ja no se separà més d’ella, per tal d’evitar que ningú pogués trencar-la o llençar-la” (p. 231). Per consegüent, a més que l’home acull la part femenina (i de manera positiva) i la porta allà on va i allà on és, té la dona (ací, Nostra Senyora) com la persona que més li aplanarà el camí, el dia rere dia i que el salva. Adduirem que, de la mateixa manera que en lo eròtic i en lo sexual (quant a les cultures matriarcalistes), ací hi ha semblança: la defendrà de qualsevol intent extern de fer-la destrossar o de menyspreu. En aquest sentit, podríem enllaçar un paral·lelisme entre lo físic (la imatge de la Mare de Déu) i lo psicològic (les dones). Trets que empiulen amb el matriarcalisme.

A continuació, llegim “I, com si aquella Verge el protegís de totes les missions encomanades, se’n va sortir molt bé” (p. 231).

A banda, “un dia que, al soldat, li fou concedit un permís” (p. 231), se’n va a passar uns dies amb els seus, “Però no s’oblidà pas de posar dintre el mocador aquella imatge (…).

S’acomiadà de tots i emprengué el camí” (p. 231).

Ara bé, a mitjan recorregut, “quan ja es disposava a marxar, carregant-se el mocador al coll, notà que no el podia aixecar” (p. 231). I, com que li ocorria més vegades, al capdavall, “comprengué que era la imatge de la Mare de Déu, que volia quedar-se allí. La deixà amb tot el respecte i continuà camí vers la seva llar, quan, per l’horitzó” (p. 232), començaven a lluir els primers raigs de sol, detall que té a veure amb l’esperança.

Més avant, la gent del poble copsaren la petita imatge i “li aixecaren una ermita, en la qual fou entronitzada” (p. 232). Així, la dona (en aquest cas, la Mare de Déu), està ben considerada i, àdhuc, tractada com a reina, tret que podríem relacionar amb les formes “senyora ama”, “mestressa”  i “madona”, com a cap de la casa, com a màxim representant d’un col·lectiu i, en aquest relat, d’una ermita (construcció que representa una evolució dels santuaris pagans).

A banda, encara que li volien fer unes ermites noves, formoses i grans, ella preferia aquella, la primera, motiu pel qual “els vilatans comprengueren que (…) ‘la mateta’ (…) era el lloc escollit per la Madona.

Aleshores, en vistes dels fets, decidiren fer l’actual capella, que llavors era als afores del poble, i aquesta, una vegada acabada, no caigué, pel qual hi traslladaren la imatge i s’adonaren que, des d’aquest lloc actual, es veia ‘la Mateta’, el lloc on volgué quedar-se la imatge del farcell que duia el soldat i que allí la trobaren els del poble” (p. 232). Afegirem que el fet que la imatge aparegués en un lloc als afores del poble és prou comú en narracions amb marededeus trobades. Igualment,  accepten fer lo que ella tria i hi ha una bona panoràmica, com sol passar en moltes ermites i en santuaris que, més d’una vegada, es bastiren, fins i tot, en la banda més alta d’una contrada.

Finalment, el poble té en gran estima aquesta Mare de Déu, “al qual ella protegeix” (p. 232), així com una mare ho fa als seus fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que donen vida, que trien, arriscades, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració amb trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El gat negre”. Un gat mirava fixament una dona que filava i, quan ella ho veu per segona vegada, ho comenta al marit i, en línia amb algunes que n’hem llegit, “L’home va decidir que aquella nit es vestiria de dona i es quedaria ell a fer veure que filava.

En arribar la nit, es va posar la roba de la seva dona” (p. 221). Per tant, l’home acull lo femení i lo que té a veure amb la seua muller, fet que, igualment, indica que l’accepta.

Un altre relat que figura en la mateixa obra i relacionat amb devocions, és “La verge que mai no arribà”, semblant a moltes rondalles vinculades amb la trobada de marededeus. Uns menestrals encomanen que els facen una imatge de la Mare de Déu del Carme i, quan ja els l’havien acabada, “la dugueren en carro vers el poble de Castelldans; però conta la llegenda o tradició que, en passar per davant dels carmelites calçats a les Borges, (…) el carro es quedà ‘encallat’” (p. 227).

I, com que tot prosseguia així, “comprengueren que la Verge del Carme es volia quedar al convent carmelita de les Borges. La baixaren del carro i la dugueren al convent i, en treure la imatge, les dues mules que duien el carro elles soles, l’estiraren fàcilment del seu encallament” (p. 228). Per consegüent, Nostra Senyora no aplegà on els altres volien, però sí que aconseguí que les mules poguessen fer via i que la deixassen establir-se on ella més s’estimava. En altres paraules, es fa lo que vol la dona i ella és qui dona vida. Aquesta narració admet una lectura més oberta: la dona és qui facilita eixir del pou i, a banda, així ho copsem en molts comentaris vinculats amb dones nascudes abans de 1920 o bé en moltes narracions de tradició catalanoparlant.

En la rondalla següent, “Sant Blai i la Mare de Déu de la Surra”, publicada per Joan Bellmunt i Figueras, hi ha una part en què es fa referència a una marededeu: “fou també, en aquells mateixos dies, (…) que (…) una dona d’Arbeca arribà fins aquí [, la Floresta,] amb la intenció d’agafar la talla de la Mare de Déu que es venerava a l’església de Castellots. Volem creure que no ho féu per ànim de prendre, sinó per ànim de salvaguardar aquella talla de fusta.

La dona anà a agafar la Mare de Déu, que no era gaire grossa de mida i, per molt que va intentar treure-la d’on estava, no va poder” (p. 229). Adduirem que, en preparar l’escrit d’aquesta rondalla, em recordà unes línies de Cati Covas, una argentina catalanoparlant descendent de mallorquins, qui, en la publicació “278- De Isabeles, refranes, maldiciones y paradojas” (http://caticronicas2.blogspot.com/2011/09/278-de-isabeles-refranesy-maldiciones.html?m=1), en el blog “Caticrónicas: ‘El Regreso’”, quant a la seua padrina materna, Isabel, comenta “Sempre em va agradar el nom de la mallorquina, baixeta, simpàtica i refranyera (…).

La meva diminuta àvia, que pareixia fràgil i fàcil de comarejar pel seu aspecte, soterrava una dona lluitadora, amb la immensa força de la seva fe i un ànim temperat capaç de plantar cara al sol de migdia. De ‘figa molla’, res. N’era una gran. Ella i les seves dites”.

Continuant amb el relat “Sant Blai i la Mare de Déu de la Surra”, en un paràgraf posterior, veiem que “La dona marxà (…) cap a Arbeca sense poder-se endur la imatge; mes, quan hi anaren les dones de la Floresta, la imatge seguí sense cap resistència” (p. 229). En altres paraules, Nostra Senyora i, per extensió, la dona, es posa de part de la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten vida, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La bruixa d’Ainet”. Hi havia una dona “que tenia el fill molt malalt al bres. (…) va decidir anar a consultar una bruixa, coneguda de tothom, que la va rebre i va estudiar el cas. La seva resposta fou: ‘L’infant només es pot salvar si fas el que jo et diré’.

La dona, prou que s’hi va avenir ràpid: la qüestió era salvar el seu fill” (p. 192). Com podem veure, l’home (ací, representat pel xiquet) es salvarà si fa lo que indica la dona. A més, la bruixa addueix a la mare que, al moment que llegís un llibre que ella li dona, “que continués” (p. 192). Però, la mare, la primera vegada, ou veus de fora i, com que no segueix les indicacions, el fill continua malalt.

Llavors, la mare se’n va de nou a parlar amb la bruixa, qui li diu que cal seguir lo que li havia indicat.

“L’endemà, entre les dues clarors del capvespre, la dona es tornà a posar a llegir el llibre. Els crits es van tornar a sentir, però, aquesta vegada, la dona (…) continuà llegint. L’infant s’anava guarint…” (p. 192). Per tant, no sols la bruixa afavoreix que el nen guaresca, sinó que també ho fa una segona dona: la mare. La dona salva l’home, li atorga vida. I més: l’home apareix més petit (en edat i tot), a diferència de les dues dones.

A banda, al mateix temps, una bruixa que feia mal, se n’anà de la zona i “El nen es va guarir” (p.  192) i, de pas, copsem que la dona és la part forta.

Una altra narració en què copsem trets matriarcalistes és “L’euga i la bruixa”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en el mateix llibre. Un amic jove, raboser i que, primerament, fa el paper de conseller, comenta a un amic amb qui feia bona avinença, que no calia comprar una egua,… però l’adquireix ell. El jove i bonhomiós dels amics, “en arribar a casa seva, ho va comentar a la seva mare, vídua.

Aquella dona, de qui la veu popular deia que era bruixa, va contestar-li (…) que (…) aquell animal moriria aviat com també el pollí” (p. 202), és a dir, el mascle jove que encara mama.

I, com que, molt prompte, morí l’egua i el pollí com també altres animals en la casa de qui havia enganyat, els qui hi vivien, “van baixar fins a un poble veí (…) a consultar-ho a una dona vella, que els va dir que, quan tornés a passar-los quelcom de semblant, l’anessin a buscar.

Al proper animal, (…) van córrer a cercar aquella dona” (p. 203), qui, tot seguit, feu un beuratge per a l’animal “i aquest s’incorporà” (p. 203). De nou, la dona salva l’home.

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme i recollida en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Misteri a Roní”. Un dia, la dona, que era mare de dos fills, comenta al marit que un gat havia entrat en casa. I, a la segona vegada que li ho diu, l’home fa via cap al bosc on tallava arbres i, “En arribar, al vespre, (…) l’home retornà a casa i s’amagà a baix. A mitjanit, veié com un gat negre entrava per la gatera (…) [i] els menuts començaren a plorar i la dona xisclà:

-El gat, el gat.

Ell respongué fort:

-Ja pujo” (p. 209).

Per consegüent, la dona i l’home apleguen a un acord, es fa lo que ella, qui porta la iniciativa, diu al marit i, quan la dona li dona llicència, ell actua.

Aleshores, “el gat baixà les escales de dos bots, (…) moment que aprofità l’home per ventar-li un seguit de garrotades amb un bon bastó que s’havia proveït” (p. 209).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Festes ancestrals de línia matriarcal, eròtiques, anteriors al cristianisme i que perviuen

General, , , , , , ,

En relació amb festes que poguessen ser precristianes, el 30 d’abril del 2022, Antonia Verdejo González ens envià un article titulat “La Festa del Pi de Centelles”  (http://patrimonifestiu.cultura.gencat.cat/Festes-i-elements-festius-catalogats-o-declarats/Nadal-Cap-d-any-i-Reis/La-Festa-del-Pi-de-Centelles), el qual figura en la web “Patrimoni festiu de Catalunya”. Entre altres coses, podem llegir que, si bé “La primera notícia escrita de la Festa del Pi es troba al Llibre d’Administració de la parròquia de Santa Coloma de Centelles l’any 1751, on també es descriu el 1786 una festa pràcticament igual a la d’avui i que té els seus precedents històrics en ritus precristians vinculats al solstici d’hivern.

Els preparatius de la festa comencen el dia de Sant Esteve, 26 de desembre, quan un grup de galejadors”, és a dir, d’hòmens que obsequien o adornen en senyal de festa, ”tria el pi que protagonitzarà la celebració als boscos de la rodalia.

El dia central de la festa és el 30 de desembre, festivitat de Santa Coloma. Les activitats comencen amb la ‘missa primera’, a continuació de la qual els galejadors es dirigeixen al bosc a cercar el Pi”.

Més avant, copsem que, “Un cop arribats al davant de l’Església, el Pi és baixat de la carreta i pujat, dret i a pes de braços, per l’escala fins a l’entrada del temple, on se’l fa ballar a dreta i esquerra mentre es canta la tonada ‘Ara balla el Pi, sí, sí…’”. És a dir, el porten cap a un lloc que està associat amb la dona i amb lo matriarcal com també ho fa l’úter: a l’església. Hem passat el dia més curt en llum de l’any i, per això, es celebra per mitjà d’un ball que dona vida a la natura i, de pas, a les persones.

Adduirem que, en el llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terme “pi” figura com a sinònim de “Membre viril” i que el “temple” (per exemple, sota la forma “temple de l’amor”) està relacionat amb la vagina i, per extensió, a la vulva: l’home, amb l’aprovació de la dona, accedeix a la vida que ella (i, òbviament, la Mare Terra) li atorga.

Per això, veiem que, “Acabat el ball, el Pi s’entra a l’Església fins al presbiteri on es lliguen els cinc penjolls de pomes amb una garlanda ornamental de pa d’àngel i galetes a la brancada. Seguidament, el Pi és hissat, de cap per avall, damunt del presbiteri, fins a l’alçada en què es troba la imatge de Santa Coloma”, és a dir, amb un altre detall femení, en aquest cas, plasmat mitjançant una santa, la qual, com indica Esther Borrell, en el llibre “Les tres mares”, està vinculada amb la jovenesa. Afegirem que, tot seguit, els galejadors “entonen l’Himne de Santa Coloma” i que, en el diccionari eròtic i sexual esmentat, el presbiteri apareix com la “Zona de l’església reservada als clergues” i que les pomes (amb moltes entrades relatives a diferents tipus) ho fan… amb la vulva i amb les mamelles. El lligam entre les pomes (les dones) i la brancada (els hòmens) representaria l’empelt entre lo femení i lo masculí. A més, en acabant, el pi fa reverència a la imatge de la dona (ací, plasmada com la de Santa Coloma), i, per consegüent, l’home reconeix l’autoritat moral de la dona.

Envers l’article “La Festa del Pi de Centelles”, finalment, copsem que “La festa té un epíleg el dia dels Reis, 6 de gener, quan, a la una del migdia, es reuneixen els galejadors i reparteixen entre ells, el propietari del Pi, la Parròquia i l’Ajuntament, els poms de pomes i les garlandes que penjaven del Pi. Acte seguit, despengen el Pi i el treuen fora de l’església, on tothom qui ho vol n’arrenca unes branques i se les enduu a casa, amb la qual cosa finalitza definitivament la festa”.

Tocant el tema de les pomes (que representen la vulva i les mamelles), adduirem que, en l’article “Pi, Ball del (Centelles)” (https://www.animadedansa.com/ball/pi-ball-del-centelles), dins de la web “Ànima de Dansa”, a què accedírem el 4 de maig del 2023, “a les pomes, se’ls atribueixen, segons antigues creences, propietats per donar fecunditat, prosperitat, salut, pau i benestar a les famílies. Cada galejador se les sap i fa els seus propis rituals a la intimitat de la llar. Es tracta d’un element festiu (…), el manteniment del qual representa la continuïtat d’una tradició ancestral (…), que estableix que el Pi ha de ser traslladat necessàriament per un jou de bous”.

Afegirem que el 4 de maig del 2023, en què trobàrem que aquesta festa era de línia matriarcal i, igualment, eròtica, i ho plasmàrem en Facebook i per mitjà d’alguns missatges, Antonia Verdejo (a qui en reportàrem) ens envià un missatge acompanyat d’una foto: “El meu net es va batejar amb tres mesos: l’un de gener, sota el pi. També és tradició de batejar els infants, que ho demanen”.

Continuant amb reports d’Internet sobre la Festa del Pi de Centelles, en “Pi, Ball del (Centelles)” , dins de la web “Ànima de Dansa”, podem llegir que “Les característiques d’aquesta festa indiquen, no obstant, que està vinculada al solstici d’hivern i als ritus de la fecunditat i de la regeneració de la vida en el món natural. Així, els seus antecedents històrics (…) fan que, ara com ara, la Festa del Pi constitueixi una mostra prou significativa d’un primitiu culte a l’arbre, en la festa avui cristianitzada sota el patronatge de Santa Coloma”.

Finalment, el 4 de maig del 2023 trobàrem l’entrada “Festa del Pi de Centelles” (https://upcommons.upc.edu/handle/2117/386785), en “UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC”, amb què poguérem accedir a l’article “La Festa el Pi al Montseny”, d’Oscar Farrerons Vidal, de març del 2023, en què captem que, en Catalunya, hi ha diferents poblacions on es celebren festes que tenen a veure amb pins i amb arbres. A banda, quant a la Festa del Pi de Centelles, comenta que “va ser descrita de forma profusa per primera vegada per mossèn Fortià Solà, en un petit fulletó de 7 planes, editat a Vic (…) al 1918”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en aplecs matriarcals, que afavoreixen la creativitat i anteriors al cristianisme i molt obertes

General, , , , , ,

Prosseguint amb el relat “L’Era de les Bruixes”, a continuació, llegim que l’aplec que celebraven les bruixes, es presenta com “llurs acostumats conciliàbuls” (p. 181). Com podem veure en el DCVB, “conciliàbul” és un terme procedent del llatí eclesiàstic i, en diferents fonts, es defineix com una reunió il·legal, secreta o, fins i tot, no convocada per una autoritat legítima. Cal dir que el recopilador, Joan Bellmunt i Figueras, no inclou el nom de qui li transmeté la narració, ni si, com ara, ho feu una persona amb algun càrrec religiós o pertanyent a una orde religiosa.

Igualment, tot seguit, posa “Desgraciat del mortal que s’atreveixi a envair els límits de llur pertinença i demarcació!” (pp. 181-182), amb què es reflecteix que la dona és qui fa de líder, qui marca què ha de fer cada persona, qui fa de cap de colla (en aquest cas, d’un grup nombrós de persones). En resposta a això, el contaire comenta que, qui hi pren part, eixirà mantejat sobiranament i, si més no, “influenciat” (p. 182) i més detalls amb què copsem la posició de la versió patriarcal sobre la dona i quant a la “foscor”.

I, com que la majoria de la població seguia el model de vida matriarcal (i oberta), però no el cristianisme del segle IV dC en avant (quan l’emperador Constantí el feu la mà dreta del poder) com també ho faria la Inquisició nascuda des del Regne de Castella en el segle XV (i introduïda en la Corona Catalanoaragonesa del mateix segle, amb el matrimoni de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella), captem que “Hi ha hagut alguns dels que es diuen esperits forts, que, aprofitant l’avinentesa d’una nit de lluna plena, han volgut assabentar-se, experimentalment, del que fan i deixen fer les bruixes d’aquella era però, pla, que ho han observat a respectuosa distància, guaitant-les des de la serra del Jové o la punta de la Creueta” (p. 182). En altres paraules, apareixen trets matriarcals: l’obertura entre l’home i la dona, de nit, en un moment en què predomina la foscor; l’educació, principalment, des de l’experimentació; la creativitat no entesa com a productivitat, sinó com a recepció a la realitat i al joc, per exemple, del nen (p. 182); la dona és qui porta els pantalons, qui té la darrera paraula; que la dona està ben considerada i que és qui està en el front.

A banda, aquests detalls enllacen amb el fet que l’home ho faça…. des de la serra del Jové (paraula que prové de la pronúncia del terme “jover”, amb què es designa qui fa jous, l’eina de càrrega per al coll, com ara, de bous): l’home no és qui mana (aquest passatge relaciona home i jou). I més encara: ells ho observen des de la punta de la Creueta. I, així, el cristianisme (la Creueta) està molt allunyat del matriarcalisme: no havia penetrat entre la població catalanoparlant, almenys, més enllà de lo formal i ritual, motiu pel qual podríem dir que la majoria de la població (de la mateixa manera que, en la cultura basca, com es plasma en el llibre “El matriarcalismo vasco”) seguia una religiositat matriarcal (o, en altres paraules, lo que, en fonts cristianes, es sol dir “paganisme”): “cal entendre la pregona religiositat del País Basc, tot i l’actual evolució tecnològica, o siga, sobre la base de la prèvia religiositat mítico-màgica basca” (p. 42).

Tot seguit, en “L’Era de les Bruixes”, s’exposa que les bruixes, “tan aviat, es passegen per l’era, totes encamisades, organitzant, en dos sengles fileres, una (…) processó, portant escombres esquerdades per ciris i movent una cridòria (…), com dansen uns balls (…), o bé cercolant la bruixa capitana que, des d’un peu dret de roca, a manera de trona, els dóna el sant i senya del que han de fer per imbuir als homes idees d’irreligiositat i apartament de llurs deures més sagrats” (p. 182). Per consegüent, no sols les dones són les organitzadores (en balls en línia amb el ball dels cossiers i amb el de la Moma), sinó que ho fan acompanyades d’hòmens (el ciri, mot relacionat amb el penis), escombres (que tenen a veure, per exemple, amb la frase “escombrar les arenes”, és a dir, “passar el membre viril i netejar de pols el sexe adormit de la dona”, com posa el “Diccionari eròtic i sexual”)… i són les que eduquen (per descomptat, d’acord amb la visió matriarcalista de l’ensenyament i de l’aprenentatge). 

Finalment, es reflecteix el paper de les dones com a recol·lectores i que ho fan a partir de “les provisions d’hortalissa i fruita de la vall, per tal de procurar recapte (…) dels bons pagesos, que reguen i llauren la terra” (p. 182).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.