Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que fan de pal de paller, de mares i que toquen els peus en terra

Prosseguint amb la narració “La bossa on sempre hi havia cent unces”, arreplegada per Joan Amades, el majordom camina que caminaràs per boscs i per muntanyes, arriba al peu d’un gran castell “que tenia totes les portes tancades i, pel forat del pany de la porta principal, en sortia una mà de donzella, tota plena d’anells amb perles i brillants, que aguantava un pa gros de nou lliures” (p. 50), és a dir, de més de tres quilos. Llavors, l’home, que no havia tastat res i estava afamat, “va pensar que, si tingués altre recapte, botifarra, una fruita o formatge, podria fer un bon esmorzar (…). I heus ací que (…) les portes del castell es van obrir de bat a bat i, darrere mateix de la porta, va comparèixer una gran taulada” (p. 50) i el majordom hi va i es fa un bon tip. Com podem veure, la dona, en un primer moment, vinculada amb un lloc estret i que enllaça amb la vulva (com també ho fa “el pany de la clau”, receptiu al penis, simbolitzat per la clau), és qui s’acosta a l’home i li exposa lo que li ofereix, com si fos la Mare Terra o la mareta que facilita que el nen puga mamar.

Però el fet que ell pense en lo que ella té (i, així, no li ho diu), fa que la donzella ho capte (com a subministradora). Per consegüent, l’actitud i l’oferiment de la dona, fan que ell prenga part (s’entaula, com quan, per exemple, juguem al dòmino).

Igualment, en acabant, ell pensa “Deixa’m anar a donar un tomb per aquest castell” (p. 50), camina per sales i més sales i va veure, enmig de la fosca, com una porteta; i ell, que sí que se n’hi va, i va trobar encara una altra sala molt més gran (…) i, enmig, hi havia una cabreta fermada a una anella, amb una cadena tota d’or que duia agafada a un collar fet de perles i diamants” (pp. 50-51). O siga, que ell demana permís a la donzella (qui li pot autoritzar), troba més facilitats i, àdhuc, lo que podria ser una dona amb molta espenta (com diu el refrany, “La cabra avesada a saltar, salta i saltarà”), la maternitat (ella és un animal relacionat amb la llet)… i trets que li permetrien compensar la jugada que li havia fet el vell que l’havia deixat sense un qüern.

Ara bé, la donzella (ací, simbolitzada per la cabra), reacciona ràpidament, quan ell estava a punt de desfermar-la:

“-Què fas, desgraciat? Deixa’m estar, que sóc una princesa encantada per set gegants que viuen en aquest castell i que, si t’atrapen, ja et pots ben preparar, perquè et mataran.

El majordom li va dir que era molt valent i que, si li deia com ho havia de fer, es veia capaç de desencantar-la” (p. 51). I, aleshores, la princesa li marca la pauta. Aquestes línies reflecteixen un home que, en primer lloc, ha fugit del fang i ha caigut en el tarquim i que, tot i que la donzella està lligada, la dona li fa de directora i, com que ambdós volien alliberar-se, ell accepta que la princesa li ordene què haurà de fer. Aquests dos trets (el que facen les coses entre els dos i que ella siga el pal de paller) empiulen amb el matriarcalisme i amb molts comentaris relatius a com vivien parelles catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Mares que deixen empremta i bon flaire en l’ambient i en l’esdevenidor

Una altra rondalla plasmada per Joan Amades, en la mateixa obra, i en què es reflecteix el matriarcalisme en nexe amb el tema de la bonesa i amb la maternitat, és “El cor de la mare”. En primer lloc, direm que és un relat amb un missatge que empiula amb l’educació matriarcal: el bon cor afavoreix deixar empremta en el futur. Així, una mare tenia un fill que era molt dolent i, al mateix poble, hi havia una noia molt similar i un poc més: “Tots dos van rumiar i enginyar dolenteries, però sempre ella el guanyava de molt, però de molt.

Però, com que, dels enraonaments, en vénen els enamoraments, (…) es van enamorar. El minyó va parlar així a la noia:

-Mira: (…) m’he enamorat de tu i, si vols, ens casarem. Si et vols casar amb mi, jo et juro que treballaré (…), et faré tota una senyora i, si la vols, et donaré la lluna, si la puc abastar.

La noia, que era molt rancorosa, es recordava que, una vegada, quan era molt petiteta, la mare del minyó, per reprendre-li una dolenteria, l’havia renyada (…). I va contestar al minyó:

-Jo em casaré amb tu, si ets capaç de fer allò que jo et demani, per gros que sigui (…), primer, m’has de portar el cor de la teva mare” (p. 47).

A més, el xicot “li va prometre que, al cap d’una estona, li portaria allò que li havia demanat” (p. 47). Com podem veure, no sols la dona domina i supera l’home, sinó que, igualment, ella li diu què haurà de fer el jove…, i ell li ho accepta. A banda, copsem una mena de missatge relatiu a la sexualitat i al dia rere dia: no cal fer promeses mentres que no es conega prou l’altra part, sobretot, en línia amb eixe “per gros que sigui” que li diu la xica.

Mentres que el xic feia camí, el cor li bategava més que de costum i, més encara, quan, amb el cor de la mare, estava a quatre passes de la noia, qui es sentia victoriosa. Nogensmenys, el jove cau a terra “I el cor, molt amorosament, li va dir:

-Fillet meu, t’has fet mal?

En sentir-se les paraules del cor que parlava, els dolents van caure a terra morts. Els seus cossos van tornar-se dos gossos rojos i peluts, tan peluts que, més que gossos, semblaven dues runes de peluts” (p. 48). En aquest passatge, captem que tenien els cors peluts, això és, que no tenien sentiments. En canvi, la mare el conserva i bé, fins al punt que no té revenja de lo esdevingut.

Igualment, la moralitat va més lluny i empiula amb l’educació matriarcal: “Va desencadenar-se una tempesta que va fer córrer molts torrents que van remoure les terres i van cobrir els cossos d’aquells dos desgraciats, fins enterrar-los” (p. 48). Calia soterrar la maldat i, entre l’aigua i la terra (dos símbols en nexe amb lo matriarcalista i amb la dona), és a dir, lo femení, ho fan possible.

De fet, a continuació, posa que, “Al seu damunt, només hi van créixer herbotes i plantes de metzines que emmetzinaven qui les tocava. Si alguna floreta tractava de créixer-hi, es moria al moment” (p. 48).

Per això, podríem dir que el narrador recomana no fer amistat amb persones que no acullen la bonesa com una part més de la seua vida.

Finalment, la bonhomia sí que deixa empremta i fa costat la gent i l’esdevenidor: “Damunt del cor, en canvi, hi van créixer uns rosers que feien les roses més boniques i més oloroses que mai s’hagin pogut veure” (p. 48). Per consegüent, com que diu que són les roses més boniques i la rosa simbolitza la bellesa, la joventut (que tot ho venç) i la feminitat, ens trobem davant una, al meu coneixement, de color rosa i “fresca com una rosa”. I, més encara: el flaire que feien generava atracció (no necessàriament eròtica) de moltes persones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que marquen la pauta, en nexe amb la mare i molt obertes

Continuant amb la narració “Blancaflor” arreplegada per Joan Amades en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, el dimoni fa dos encàrrecs al príncep, qui els resol gràcies al seguiment del consell de la dona (ací, Blancaflor). Així, en el tercer, Blancaflor diu a l’home “que també se’n sortiria” (p. 34), que la fes a trossos ben menuts i “que els posés dintre d’una ampolla, que la tapés ben bé i la tirés a mar. Ella es tornaria un peix, cercaria l’anell i, quan el tingués, tornaria a la vora de la mar amb l’anell a la boca, que ell l’agafés i, al moment de tenir ell l’anell, ella es tornaria una altra vegada dona” (p. 34).

Per consegüent, aquest passatge aporta trets interessants i que empiulen amb lo matriarcalista: 1) la dona (Blancaflor) passa a un líquid, com si ho fes a l’interior de la mare i, allí, es preparàs per a lo que, en acabant, serà el nadó, 2) ella canviarà de lloc (de terra, a mar), però no de manera qualitativa, ja que ho fa a un altre terreny femení (ací, a l’aigua), 3) s’hi desenvoluparà com un peix en l’aigua, així com el futur nen ho fa dins de la mare, fins al part, i com si, interiorment, la mare pogués educar-la per a l’esdevenidor, 4) en tornar a la terra, ho fa junt amb una aliança, la qual, d’aleshores enllà, podrà establir amb el príncep, tot i que, ara, Blancaflor exercirà un paper paregut al de mare, al de mestra, i 5) el fet que ell aculla l’anell serà la mostra d’acceptació de la proposta de Blancaflor i de la dona com a cap de la seua vida i, per tant, com a mare seua. Com podem  veure, aquest apartat de la rondalla, també exposa la maternitat i l’educació matriarcal.

En acabant, a l’home, veient que perdria si no complia lo que ella li explicava, “No quedà més remei (…) que fer el que li deia la donzella” (p. 34).

Un altre detall en nexe amb el matriarcalisme es copsa quan llegim que “La Blancaflor digué al príncep que el seu pare tindria un gran goig en veure que havia obtingut aquell anell que tant desitjava i que, amb tot el seu poder, mai no havia pogut aconseguir” (p 34). Això empiula amb el fet que, tot i que, per exemple, jurídicament, manàs l’home, realment és la dona qui mena la casa, la família, el dia rere dia.

Tot seguit, la rondalla entra en passatges similars als d’altres versions i, per exemple, veiem que, en primer lloc, ella fa d’ermità; després, d’hortolà, i, finalment, Blancaflor serà reina. O siga, que passem del cel (la figura religiosa) a la terra (l’horta), a tocar els peus en terra, i, al capdavall, els papers que ella ha fet per l’home es veuran compensats: el dimoni (qui tenia una diablessa més eixerida i que el comandava) no es fa ni amb el príncep, ni amb la filla més petita (ací, Blancaflor).

Afegirem que, ben avançada la narració, apareix un tret important i que enllaça amb lo matriarcal:  “Blancaflor (…) digué al príncep que mai més no podrien separar-se, per a res, l’un de l’altre, perquè, així que ho fessin, ell l’oblidaria i mai més no es recordaria d’ella. (…) Blancaflor li digué que (…) el màxim que li era possible era fer-li mantenir el record d’ella, quan se separessin” (p. 38). Ens trobem davant unes cultures, les matriarcalistes, en què 1) la dona i l’home estan en un lligam, no en una competència a veure qui pot trepitjar l’altre, i, igualment, 2) en què ella és qui té la darrera paraula, qui du el maneig.

Per això, quan, un poc després, ell passa a casar-se amb una altra dona i es fan grans preparatius, el príncep (i cap d’estat) no es salvarà fins que no recordarà Blancaflor (p. 39). Posteriorment, ell reconeix que Blancaflor és la seua veritable esposa, faran aliança (amb la dona, com a reina) i, qui era princesa, se’n tornarà a casa (p. 40). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Velles i dones que salven, que marquen la pauta, que donen suport i molt obertes

Prosseguint amb la narració “Blancaflor” plasmada per Joan Amades en l’esmentada obra, el príncep, de dalt de l’àguila estant, capta que “Les muntanyes de l’or eren totes pelades (…). Se li presentà una velleta, que era la Mare de Déu (…): li digué que aviat vindrien tres colomets que (…) es tornarien tres gentils donzelles: eren les filles del diable, que anaven a banyar-se” (p. 31). Com podem veure, el rei recorre a una anciana que li farà de consellera, de braç dret. A més, les filles del diable estan relacionades amb l’aigua (ací, amb la nuesa, ja que s’imagina que es despullen, i s’acosten a la mare). Igualment, apareix el dimoni, en nexe amb lo femení. En aquest apartat, podem pensar que hi ha hagut un canvi de papers als que hi hauria anteriorment, respecte a versions més antigues.

A continuació, Nostra Senyora (qui fa el paper de mare), “Li aconsellà que, mentre es banyesssin, prengués la roba de la més menuda i s’amagués. Quan la donzella es trobaria sense roba i veuria com les seves germanes se n’anaven i la deixaven, (…) diria que, si li tornaven la roba, alliberaria de la fúria del seu pare el que la hi tornés. Aleshores, el príncep podria tornar-la-hi; segur que ella, que era més poderosa que el seu pare, l’alliberaria de les males arts d’aquest” (p. 32). Per tant, 1) aquesta versió de la Blancaflor empiula amb la sexualitat en les cultures patriarcals (en el tema de la nuesa), 2) encara que la dona, primerament, necessita recórrer a l’home per a recuperar la roba, 3) d’aleshores en avant, ella és qui podrà salvar-lo i fer de consellera del príncep (és a dir, de l’home), mitjançant l’educació matriarcal, 4) el matriarcalisme es plasma en la filla (i no en el pare, qui, ací, representa lo patriarcal) i 5) la dona és més eixerida que l’home.

En acabant, es reflecteixen trets matriarcalistes: 1) “Tal com la Mare de Déu havia dit, va succeir” (p. 32), o siga, la sinceritat, impròpia de les cultures patriarcals, i 2) la donzella “Li digué que, de seguida que es trobés en un conflicte, la cridés, encara que només fos mentalment, pel seu nom, que era Blancaflor, i que ella sortiria i el trauria de tot.

La donzella es vestí, es tornà colom i se n’anà. El príncep féu el que li havia dit” (p. 32). Per tant, no sols ell manté l’esperança, per mitjà de la seua relació amb ella, així com, més d’una vegada, ens ho permet el fet de pensar en alguna persona que, encara que no visca (o que, aleshores, no siga) junt amb nosaltres, és d’eixes de qui conservem un bon record i que afavoreix que anem avant i estimant també, per això, el passat, les arrels. 

Cal dir que, en el passatge anterior, hi ha unes paraules que expliciten el matriarcalisme, no com una obediència cega, sinó en veure l’home que la donzella li pot aplanar el camí i que li donarà suport: “El príncep féu el que li havia dit”.

Més avant, ell considera que Blancaflor li ho podria fer més fàcil i, “Amb el pensament, cridà la donzella, aquesta aparegué i, en saber l’encàrrec que el seu pare havia fet al príncep, li digué que prou poca cosa li havia demanat i que, al moment, seria fet el pa” (pp. 32-33). Ens trobem, així, amb una rondalla que reflecteix que la figura masculina no es vincula, precisament, amb la d’un home exigent i que, en tot cas, ella era més faenera que el pare. Llavors, la noia “Féu que el príncep posés el cap a la seva falda (…). Ella es tragué un canonet d’agulles i (…) en sortiren a milers de milers i cada agulla es tornà un menut diabló (…).

Aquests diablons” (p. 33), en altres rondalles, coneguts com “minairons” o “menairons”, li fan la tasca. Per això, podem dir que, no solament la dona és més eixerida que el pare, sinó que ella fa de cap de colla dels diablons i és qui marca la pauta del príncep, de forma que, tot i que Blancaflor, formalment, no estiga per damunt del dimoni, és qui més mana (i de manera molt oberta i que empiula amb el matriarcalisme). Aquests fets enllacen amb la realitat de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Finalment, el príncep porta el pa al diable i el dimoni copsa que havia sigut possible gràcies al paper que hi hauria fet la seua filla Blancaflor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan de consellers, que toquen els peus en terra i molt obertes

Una altra rondalla recopilada per Joan Amades en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, i en què copsem el matriarcalisme, és “Blancaflor”, la qual consta de versions semblants en diferents poblacions catalanoparlants. Un príncep (ací, amb el paper de cap d’estat), que era molt jugador i que, àdhuc, havia perdut la corona, “va donar l’ànima al diable a condició que el protegís” (p. 30). Al moment, se li apareix el dimoni i fan un pacte de paraula: “podia tornar a jugar, que guanyaria el perdut i cent vegades més, però que, al cap d’un any just, havia de donar-s’hi i que l’havia d’anar a cercar a les muntanyes de l’or” (p. 30). Com podem veure, en aquest passatge, la figura diabòlica empiula amb  lo patriarcal: amb les ànsies pels diners, amb les muntanyes (prioritzar el poder, la fama) i amb l’or (color més pròxim al sol que, per exemple, ho faria el blau marí o bé el marró i, així, a lo celestial).

De fet, a continuació, el narrador posa que “El príncep tornà a jugar i tot ho va guanyar; tant, que gairebé es va fer amo de tot el món” (p. 30). 

Ara bé, en acabant, el relat trau un tret que enllaça amb l’arquetip del rei: el compliment de la paraula. Així, “de cap manera no volia mancar al tracte i, arribat el dia, anà a la recerca de les muntanyes de l’or, que no sabia pas on eren, ni ningú no n’hi sabia donar raó. Se n’anà a trobar un rei que governava totes les bèsties de la terra” (p. 30). Quant a aquestes línies, resulten molt sucoses i, a banda, recomanables per a traure el tema de la manipulació, el dels rentats de cervell, el de les sectes i, per descomptat, el dels intents de fer que una persona (o que un col·lectiu) siga esclau d’un altre, sia per part d’un particular, sia per mitjà d’un partit polític, sia recorrent als mitjans de comunicació social, etc.: 1) el príncep no assolia els seus objectius, 2) ningú no li podia orientar, ni fer costat,  3) hagué de tornar a tocar els peus en terra i… recorre a un rei, és a dir, a un home terrenal i 4) el matriarcalisme no aprova que es balafie, com ho plasma la cançó valenciana Cancó de la llum”, en què un batle investeix tot en putes i en altres afers. En relació amb això, recorde que, a mitjan dels anys huitanta del segle XX, llisquí un article que havia eixit en castellà en una revista sobre futbol, titulat “De áticos a sótanos”. La situació és similar (llevat que el príncep troba qui li allarga la mà i li fa costat), però eixa sí que era la que ell volia evitar.

Llavors, “El rei cridà a reunió totes les seves bèsties i els preguntà pel lloc indicat, però cap no sabé on eren,  i li recomanà que anés a trobar un company seu que governava els peixos del mar” (p. 30). Per consegüent, el príncep passa a lo que podríem dir “terreny matriarcal”: en primer lloc, a la terra i, després, a l’aigua (ací, la mar i els peixos), els dos elements en vincle amb lo femení com també ho fa el fet que el monarca tire junta (pactisme).

Tot seguit, el segon rei convoca els peixos, però tampoc no pot fer-li cap suggeriment. El tercer rei, que aplega les aus, igualment. Com veiem, en el tercer punt, torna cap al cel (les aus). Passa que “El príncep estava desesperat, però el moixonet més menut de tots observà al seu rei que no hi eren tots els ocells, que en mancaven tres i que qui sap si un d’aquells ho sabria” (p. 31). Altra vegada, es reflecteix el matriarcalisme: 1) el moixonet (és a dir, un gat) i, a més, el més xicotet, podria salvar el rei, 2) el gat representa la dona, entre d’altres coses, perquè, popularment, s’enllaça molt els gats amb el mes de gener, el qual està en una de les estacions associades amb lo femení (la primavera d’hivern i l’hivern) i 3) el gat li fa de conseller, li suggereix… i ell accepta la pauta de la dona. 

Finalment, cap de les aus li podia ajudar i, al capdavall, l’àguila hi farà acte de presència i, gràcies a la seua mirada àmplia (com es sol representar aquesta au), el príncep podrà assolir el seu objectiu. Adduirem que, en aquest relat, els qui fan de mestres (i de consellers) del príncep no són ermitans (com en algunes narracions), sinó reis (o siga, personatges realistes, en lloc de místics o d’espirituals).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que marquen la pauta, àgils, que salven i molt obertes

Prosseguint amb el relat de “La Ventafocs”, plasmat per Joan Amades, ja en el ball, el rei li demana permís per a ballar junt amb ella i la Ventafocs li ho accepta. Per consegüent, es fa lo que la dona vol. Igualment, ell li dona un anell amb una pedra verda (p. 15), color que, com el blanc en altres narracions, està associat a la infantesa, a l’inici, al sorgiment. Ara bé, quan s’acaba el ball i el monarca pretenia convidar-la, ella fa via i “se’n va anar a corre-cuita” (p. 15).

Tot seguit, el rei se n’adona i “es va aconsolar pensant que la tornaria a veure en el ball de l’endemà” (p. 15).

La Ventafocs, en aplegar al seu dormidor, fica en una sabata l’anell verd que li havia donat el monarca.

L’endemà, pel cal rei, es parlava de la noia i, “Quan fou vespre, es va fer el segon ball” (p. 17), o siga, en un moment del dia vinculat amb lo femení. A més, la jove agafa una ametla i li n’ix un vestit daurat, unes sabates d’or i joies més llampurnants i boniques que les de la vespra “i se’n va anar cap al ball” (p. 17). Per consegüent, en aquest segon passatge, veiem el color daurat, associat amb la part activa de la persona. De fet, el rei, durant el ball, “per fer-la contenta, li va donar un anell amb una pedra vermella, gairebé tan bonic com el que ella ja portava” (p. 18). I, així, com en altres rondalles o bé com, per exemple, en goigs dedicats als Sants de la Pedra, copsem que, en el punt de partida (el primer ball), el color empiula amb la infantesa, mentres que, en el segon (de color vermell), ho fa amb la joventut. Igualment, el narrador comenta que l’anell de la dona era un poc més formós que el de l’home.

A banda, quan la noia ja és en l’habitació, fica l’anell (símbol d’aliança i de forma redona, femení) en una sabata.

El tercer dia, durant el vespre (pp. 19 i 20), es celebra un ball i la Ventafocs obri una anou i assisteix amb un vestit ple de campanelles que feien un so dolç. En l’acte reial, el monarca li dona una pedra blava i, a ella, que fa via per a que no la descobrissen, li cau una sabateta i no recula per a arreplegar-la (p. 20).

Aleshores, en cal rei, es parlava de la galant donzella i el monarca “estava esperançat de trobar-la, amb la sabata que havia perdut” (p. 21). Per això, decideix anar casa per casa, per tot el regne, “Amb el seu cotxe més bo i seguit de tota una corrua llarga de criats” (p. 22) i la gent “el feien entrar i feien sortir les noies, que estaven totes cofoies de poder parlar amb el senyor rei” (p. 22). Aquest tret enllaça amb altres rondalles matriarcalistes en què el monarca, molt obert, s’acosta a la gent.

Ell, “cada dia se sentia més enamorat d’aquella donzella que, com més anava, més estimava” (pp. 22-23).

Ara bé, com que el rei no aconseguia trobar la jove, començava a defallir. No obstant això, la xica, que no volia que ell caigués, “va demanar per fer-li un brou” (p. 23) i, en ficar-hi l’anell verd i trobar-lo ell, el rei es feu un poc més fort “i en demanà més” (p. 23). Com podem veure, és la dona qui fa possible que l’home reviscole, que millore i ho realitza mitjançant l’aliança, símbol d’amistat.

En un segon passatge amb brou, la xica fica l’anell vermell i ell, altra vegada, reviu i “va manar que li’n portessin més.

La Ventafocs va tornar a fer més brou i va tirar a la xicra l’anell de la pedra blava que li havia donat el rei en el darrer ball” (p. 24).

Finalment, per a que el rei la reconegués, la noia es posa la sabateta que tenia i u dels espardenyots de Ventafocs (p. 24). Cal dir que, quasi segur, es refereix al color blau marí (en nexe amb la dona, amb l’aigua i amb el matriarcalisme), en lloc del blau cel (que ho faria amb lo celestial i amb lo masculí). És a dir, passem del verd (infantesa) al roig (joventut) i al blau (maduresa): la dona està a un pas de casar-se.

Llavors, el rei prova a veure si la sabateta que ell tenia encaixa amb el peu de la Ventafocs “i li venia ben bé del tot. (…) Va fer preparar les bodes i, al cap de quatre dies, es van casar” (p. 25). Per tant, ell s’agenolla a la dona i ella és qui li aprova el casament: un tret que enllaça amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Mares i ancianes que aplanen el camí a les jóvens, que fan costat i molt obertes

Rondalles recopilades per Joan Amades en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”.

En el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades i Gelats i publicat per Editorial Selecta en 1948 (ací, per l’editorial La Butxaca, en el 2009), hi ha moltes rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme. Primerament, direm que Joan Amades (Barcelona, 1890-1959) fou un etnòleg i folklorista català autor, com ara, de la ingent obra “Costumari català” i, entre d’altres coses, recopilador de moltes narracions populars.

En el primer relat, “La Ventafocs”, molt conegut en tot l’àmbit lingüístic, captem trets matriarcalistes. Així, un home viu i amb una noieta bonhomiosa i molt faenera, es casa amb una altra dona, la qual tenia dues filles.

La xica, com que les germanastres i la segona esposa no l’estimen, “un dia se’n va anar de casa seva per posar-se a treballar de qualsevol feina, mentre la mantinguessin; o a demanar caritat, si no trobava feina. Camina que caminaràs, se li va fer de nit enmig del bosc (…). I heus ací que (…) va veure allà lluny, lluny, una llumeta tota dolça que, de mica en mica, s’anava acostant. I, quan va ésser a la seva vora, va veure que era una velleta” (p. 12): la Mare de Déu. Per tant, com en altres narracions, es troben la jovenesa i la vellesa, l’espenta i la valentia i la llumeneta (recordem els dies de Nadal i posteriors), però que se li arrima. El fet que Nostra Senyora s’acoste a la xica, que siga anciana i que, en canvi, el mes dedicat a la Mare de Déu siga maig (el de les flors) i no desembre (el qual simbolitza la vellesa i la fe en la vida en el demà, per exemple, en l’acte de colgar les llavors de la sembra), el 9 de febrer del 2024 em feu pensar que, anteriorment, aquest personatge femení seria pagà i que, en la rondalla, hauria sigut cristianitzat.

En qualsevol cas, Nostra Senyora la conhorta, li diu que no la desempararia i “li va donar una avellana, una ametlla i una nou, i li digué que, quan necessités alguna cosa, trenqués una d’aquelles fruites i trobaria el que li convenia. I la Mare de Déu li va fer un petó a cada galta i se’n va anar bosc enllà” (p. 12). Així, copsem un enllaç entre la joventut (la noieta, l’estiu) i la dona gran (l’hivern, el fet de retirar-se), per mitjà de tres fruits secs propis de la primavera d’hivern (estació associada a tocar els peus en terra, amb el color marró).

A banda, l’endemà, quan es fa de dia, la Ventafocs es posa en camí “cap a una ciutat molt gran i molt bonica” (p. 12) i, quan ja era fosc i vespre (dos trets que empiulen amb lo femení), s’acosta cap a la casa del rei. Al monarca, en veure-la, li feu llàstima i “va cridar la cuinera major i li va dir que la prengués per ventar el foc. I, així, quedà llogada a casa del senyor rei” (p. 13). Com podem veure, el rei, molt obert i que, a més, era fadrí, també fa costat els més necessitats del seu regne.

Quan ja feia molt de temps que la Ventafocs hi vivia, el rei decideix organitzar uns balls perquè “cercava promesa i (…) escolliria la noia que més li agradés de les que anessin al ball. I heus ací que, a la Ventafocs, li van venir moltes ganes d’anar-hi” (p. 14).

Aleshores, com que la noieta tenia l’avellana que li havia donat Nostra Senyora, “la va trencar i, de dins, li va sortir un vestit tot d’argent (…) [,] unes sabates també d’argent i set joies que brillaven. (…). I, tota mudada, se’n va anar cap al ball” (p. 14). Afegirem que el color argent té a veure amb la foscor, amb la nit i que enllaça amb lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Xiquets i xiques jóvens salvats per dones eixerides i molt obertes

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i recopilada en el mateix llibre d’Isidre Buades Ripoll, és “El polp de la Serra Grossa”. Fa moltíssims anys, en la Serra Grossa, hi hagué una temporada en què un polp s’havia fet famós en tota la costa mediterrània i ningú se li acostava. En canvi, “un matí, quan feia només un moment que hi havia eixit el sol, anava una xica de Sant Joan cap a Alacant” (p. 87) i, quan veu que el polp se li arrima, s’agafa “a la soca d’una olivera que allí prop hi havia” (p. 87) i comença a demanar ajuda.

Tot seguit, llegim que “El polp estirava d’ella i la xica s’agarrava amb totes les forces a l’arbre” (p. 88).

A continuació, un pastor (amb una fona i pedres) i un carreter intenten que la solte el polp.

Ara bé, “de prompte, (…) va aparéixer la salvació en forma de dona. Era la ventorrillera, que, veient el que passava, va anar lleugera al forn i, traient una de les coques (…), li la va arrimar al polp, que (….) va soltar la presa. Però (…) la pedra de la cova va pegar un cruixit i es va obrir un portell que li va permetre fugir i anar-se’n ben lluny i no tornar més on li havien anat tan malament les coses” (p. 88). Com podem veure, és la dona qui salva, en aquest cas, una jove (una dona).

Un altre relat en què es plasma lo matriarcal, i que figura en l’obra “Les rondalles de l’Horta”, és “Manolico no va a l’escola”. Un xiquet fa via com si anàs cap a l’escola, però passa a mans d’uns mariners i, en acabant, aplega a Santa Pola.

Després, veu una caseta on hi havia llum i “es va decidir anar fins a ella, (…) seria una casa de llauradors on l’empararien.

La casa era la vivenda (…) on vivia un matrimoni vellet que no tenia fills.

Només va entrar, la vella es va posar molt contenta i, quan Manolico li va dir que era de molt lluny (…), encara més, pensant que es quedaria amb ells per a sempre i podria ser el fillet que mai no havia tingut” (p. 105). Aquest tret apareix en algunes rondalles: el matrimoni sense fills que acull un xiquet o bé un jove. 

La dona, molt oberta i generosa, li ofereix menjar i, al capdavall de la rondalla, “va dir tota mimosa a Manolico:

-Guapet, bonico, ¿tu voldries anar-te’n amb els teus pares i els teus germanets? No voldries tornar a la teua casa? No serà això per Alacant?

Manolico assentia amb el cap i la vella va continuar dient:

-Puix, ¿tu veus aquelles llumenetes allà lluny? Són les llums d’Alacant. Tu deus ser lleugeret i arribaràs prompte. Hala! Bonico, preciós” (pp. 105-106). En aquestes paraules, captem la maternitat i l’educació matriarcal. A més, la velleta li addueix: “Tu, vés tot seguit (…) i, abans que isca el sol, estaràs allí. Hala!, vés-hi, fill! -i l’espentava lleument cap a fora” (p. 106).

Finalment, com en moltes narracions, es fa lo que vol la dona i l’home (ací, el xiquet) és salvat per l’anciana: “Manolico va fer cas a la vella” (p. 106) i el xiquet és ben rebut per la família i, “després d’aquell dia, ja mai més va fer fugida a l’escola” (p. 106).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones eixerides, creatives, realistes i molt obertes

Una altra rondalla arreplegada en la mateixa obra d’Isidre Buades Ripoll, i en què captem el matriarcalisme, és “El compare corb i la comare rabosa”. Començarem dient que, com en altres narracions, la dona és la part llesta, la que té més espenta, l’eixerida, a diferència de com, sovint, s’ha intentat presentar i imbuir, tractant el tema mitjançant generalitzacions o recorrent a cultures de fora de l’Estat espanyol o de França. Així, “hi havia a l’horta una rabosa i un corb que eren compares. La rabosa era molt llesta, com, als membres de la seua raça, correspon; i el corb, jo no sé si és raça que té fama d’alguna cosa, però és el cas que el de la nostra història era prou albercoc” (p. 75).

Sobre la paraula “raça”, comentarem que, en el primer terç del segle XX (moment en què, potser, nasqué o visqué qui transmeté aquest relat a qui el reportà a Isidre Buades Ripoll), s’usava prou com a sinònim de “Terra on s’ha nascut i que porta la llengua que hi parlen els aborígens, els indígenes de fa generacions ençà”, no els repobladors que hi residien, sovint, per motius d’emigració organitzada des del poder polític de la metròpoli o de l’Estat.

Igualment, veiem que “La comare sempre estava fent-li passades i ell, ximple que ximple, no n’escarmentava. Un dia que la comare tenia més fam que Carracuca (…), va veure que el compare corb volava alt i duia una formosa botifarra en el bec” (p. 75). Aquest passatge trau uns trets interessants: la guineu toca els peus en terra, es mou en lo terrenal i li guanyava la mà; el corb, com que es dedicava més al vol i, potser, somiava més en la formosor i en lo eròtic (recordem el significat de la botifarra en algunes cançons eròtiques, com a sinònim de penis), no era precisament llarg.

A continuació, la guilla s’interessa per la botifarra i, amb la seua raboseria, li diu: “-Compare corb! Compare corb! D’on vens?

I el pobre compare, una vegada més, víctima de l’astúcia de la comare, obrint el bec, li va respondre:

-De Mallorca!

I, com és natural, li va caure la botifarra, que va empomar” (p. 75) la guineu i se la va menjar.

En un tercer passatge, el llop estava famolenc i tracta de fer amb ella lo mateix  que la rabosa, però amb intenció de guanyar-li ell la mà. “I va ser el cas que, quan anava per la Serra Grossa, al costat de la mar, (…) es va parar a descansar sobre una pedra llavada de l’aigua i allí estava mirant la grandiositat de la mar” (p. 76). Com podem veure, l’home (ací, el corb) s’acosta cap a la terra (la serra), la qual és voluminosa (com si es tractàs de la Deessa Mare), va pròxim a l’aigua (tret femení) i, a més, reposa sobre una roca (ell rep la força per part de la dona, també en contacte amb l’aigua) i, a diferència de la rabosa, es posa a contemplar… la grandiositat.

Adduirem que aquesta contemplació empiula, per exemple, amb cançons, com ara, “La vida dels pastors”, recopilada en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu, en què un pastor trau el seu rosari, el seu llibret i l’escapulari i, molt devot, entre d’altres coses, roman un temps “meditant la Llei divina / amb devoció” (pp. 220-221): http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/02/la-figura-del-pastor-en-la-canco.html.

Nogensmenys, després, “Es va regirar (…) i va veure que era la comare rabosa, que anava pel més alt i que duia una bola de formatge en el musell” (p. 76). Per consegüent, com en la narració en què la guilla salta i evita que l’amo li pegue i fa via, ací, és ella qui domina la situació i qui aconsegueix el seu objectiu, allò que ella somia: l’home, fantasiós; la dona, realista, previsora i molt oberta. I el fet té una explicació, que el narrador plasma tot seguit: “El compare corb no era d’eixos que solen tenir idees” (p. 76) i, per això, en lloc de tornar-se més creatiu, diu:

“-Ara faré jo el que va fer ella amb mi: li preguntaré d’on ve i ella em dirà que d’Alacant” (p. 76). I així ho fa.

Finalment, la rabosa “es va parar i, mirant el compare corb (…), pensant el tronxo de col que era, va respondre al temps que començava a anar de nou i clavava les dents amb més força a la bola de formatge” (p. 76) i li diu que és de Cerdanya.

El motiu és fàcil d’entendre: la vocal a (de Cerdanya) és la més oberta (més que la o oberta de Mallorca) i, per tant, li hauria caigut el formatge.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Xiquets que toquen els peus en terra i dones que menen i molt obertes

“Les rondalles de l’Horta”, recopilades per Isidre Buades Ripoll.

Tot seguit, exposem algunes rondalles de les que, en juny del 2023, trobàrem en Internet sota el títol d’aquesta obra del valencià Isidre Buades Ripoll (1928-2019), “Les rondalles de l’Horta”, publicada en el 2003 per l’Associació Cultural LLOIXA junt amb l’Ajuntament de Sant Joan d’Alacant.

Començarem per la narració “El conte més bonic”, en què captem trets matriarcalistes. Així, un capellà i un escolanet se’n van a dir missa a un poblet on no hi havia mossén i, a mitjan camí, s’acosten a dinar a un hostal.

Llavors, “El capellà va comanar a l’hostalera que els fera una paelleta (…) i, mentre s’ocupava de guisar-la, ells es gitarien a fer la sesta” (p. 11). Per tant, no sols la dona és qui porta l’hostal (per exemple, no diu res d’un possible marit), sinó que és ella qui els aprova lo que li proposa l’home.

A banda, el capellà diu al xiquet:

“- Mira, xiquet: anem a fer una cosa. (…) qui tinga l’ensomni més bonic dels dos, eixe es menja la paella. Què et pareix?

-Molt bé (…). I es van gitar, cada un al seu llit” (p. 11).

En acabant, el mossén s’adorm fàcilment i, mentrestant, l’escolanet se les enginya a veure què podria fer: “Ara, amb els ‘deuteronomis’ i paràboles que ell sap, de segur que se n’inventa una la mar de bonica i jo em quede mirant com es menja la paella” (pp. 11-12).

Però, després, el xiquet s’adorm com l’algeps i el capellà el desperta i li diu “anem a veure qui dels dos ha tingut l’ensomni més bonic i qui es menja la paella” (p. 12).

A continuació, l’home, “ajuntant les mans, com quan estava al púlpit predicant, va començar dient:
-Jo he somiat que estava aquí, dormint la sesta, i han baixat dos àngels del cel i se m’han emportat a un país meravellós on els rius eren de vi dolç; les serres, de torró; la mar, d’aigua civada; i les platges, de sucre. I això era molt lluny, molt lluny!”
(p. 12). Aquestes paraules empiulen amb les que ens hem trobat en comentaris relatius a lo que no promovien moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i amb les de l’obra “El místic” (http://magpoesia.mallorcaweb.com/muntatges4/mistic.html), de Santiago Rusiñol, publicada en la web “Magisteri Teatre Mag Poesia”, a què accedírem el 26 d’octubre del 2022. En l’acte primer, una dona (Francisca) parla amb el seu fill, mossèn Ramon (qui li respon de manera idíl·lica sobre els xiquets i sobre la vida), a qui addueix la dita “Ajuda’t i t’ajudaré”. Personalment, m’identifique amb la mare:

“RAMON: La vida de soledat que no enteneu, me crida més que totes les dignitats.

FRANCISCA: La devoció és bona, però sempre he sentit a dir que l’obligació és primer que la devoció. Nostre Senyor vol que pensem en ell, però sense deixar els nostres quefers. Sempre ho diu: ‘Ajuda’t i t’ajudaré'”.

I, com que l’escolanet tocava els peus en terra i estava molt obert, li digué:

“-Ja ho crec, senyor cura. Això era molt llarg d’aquí. I jo m’he despertat i l’he vist tan lluny, que he dit ‘El senyor cura ja no torna’ i m’he menjat la paella” (p. 12).

Per consegüent, captem que el xiquet, que no és un somiatruites i sí un roder i que encara està en nexe amb la mare (el relat no indica que ja siga un jove, ni que estiga casat), enllaça amb el matriarcalisme i podem considerar que amb sa mare (la persona que més l’haurà educat, com en les cultures matriarcalistes).

Una altra rondalla que figura en el llibre “Les rondalles de l’Horta” i en què copsem el matriarcalisme, és “El Crist va de sopar”. Fa molts anys, “hi havia una dona, veïna del poble de Sant Joan, molt devota del Crist de la Pau, tant, que, en les seues oracions, totes els dies li demanava que anara a visitar-la a sa casa” (p. 13).

Un dia, el sagristà simula que ell és Crist i li diu:

“Molt bé, Pepa, ja que veig que m’ho demanes de tot cor, aniré a ta casa a visitar-te” (p. 13). Per consegüent, es fa lo que vol la dona.

De fet, ella ho comenta a una veïna, també beata, qui li demana:

“-Xica, i no podria anar jo també a sopar? -li diu aquella.

-Puix clar que sí: una bona cristiana com tu, cert que també pot acompanyar-nos.

La veïna, (…) tan contenta ella, va i ho diu al seu home.

L’home la va escoltar amb molta paciència (…) i, en conseqüència, es va traçar un pla d’actuació: es vestiria de sant Joan Evangelista i aniria a sopar” (pp. 13-14). Per tant, es reflecteixen trets matriarcalistes: 1) dues dones (parella, el dos) i un home (individual) i 2) el marit segueix lo que ha decidit la dona (en aquest cas, convidar un home, en la narració, Crist).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.