Arxiu d'etiquetes: M Dolors Santandreu

Els llauradors i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem el tema dels llauradors i el de la vida quotidiana, sobretot, en l’Edat Mitjana, però també en temps més pròxims, en relació amb els Sants de la Pedra. 

Els llauradors, com una vegada, cap al 2000, em contà un castellà que tenia uns seixanta anys, solien treballar de sol a sol, “salvo los domingos, cuando iba a misa” (sic). La veritat és que a penes diferia de com s’havia viscut, des de feia segles, en molts llocs del món, quan el motor de la vida era l’agricultura o,  si de cas, junt amb la ramaderia. Així, com podem llegir en l’article “La vida quotidiana a l’Edat Mitjana”, de M. Dolors Santandreu, “Per l’home medieval el temps tenia dos referents: el sol i les campanes de les esglésies. La sortida del sol era el senyal per començar les tasques diàries i la seva posta, per finalitzar-les. La durada de la jornada laboral variava amb les estacions: més llarga a l’estiu i més curta a l’hivern” (p. 14) i, en el cas dels llogarrets, la vida “també es regia pel sol. Els dies feiners la vila quedava quasi buida: nomès (sic) els homes d’ofici s’hi quedaven, mentre que la majoria anava a treballar les terres circumdants. A posta de sol els carrers i sobretot la plaça, centre de l’activitat de la vila, s’omplien de gent que retornava a les seves cases. Quan ja era fosc, després de sopar, si el temps ho permetia es feien tertúlies al carrer, mentre que en èpoques fredes es traslladaven a l’interior de les cases, al peu de la llar. Aquestes reunions servien per estrènyer el[s] vincles de companyonia i veïnatge i també com a vehicle de transmissió cultural” (p. 16).

A més, “El cicle de treball del pagès s’iniciava a la tardor amb la preparació de la terra i la sembra de cereals d’hivern i també era el moment de recollir les fulles que havien de fer de farratge i llit dels animals durant l’estabulació[1] hivernal. (…) Durant l’estiu es feia la sega, la batuda, la reparació de tones, cups i portadores i a la tardor, la verema, llaurar els camps i preparar la terra per tal de reiniciar el cicle amb una nova sembra. El temps que quedava lliure es dedicava al conreu de plantes tèxtils i, sobretot, als productes d’horta, part important de l ‘alimentació de les famílies de l’època. Com a complement de l’agricultura o bé, com a activitat principal en les zones de muntanya, trobem la ramaderia” (p. 15).

Així, sobre aquest cicle anual (“anyada”), com veiem en “Feines de la pagesia” (http://culturapopularmenorca.cat/continguts/?page_id=3223), entrada de la web “Cultura popular d’arrel tradicional de Menorca”, “L’any agrícola menorquí no comença l’1 de gener, sinó que (…) es divideix, bàsicament, en tres grans períodes, que antigament s’anomenaven temporades, en què els pagesos organitzaven la vida al camp en funció de la producció de blat.

L’any pagès comença per Sant Miquel (el 29 de setembre) (…):

1r. De Sant Miquel a Nadal (es santmiquelnadal), que és l’època de llaurar i sembrar.

2n. Els cinc mesos (de gener a final de maig), que és quan es mantenen i es netegen els sembrats i es preparen les estivades.

3r. Estiu, època de collites, en què les feines principals són segar, batre i mesurar”.

Podem dir que, lo que es presenta com a any agrícola menorquí, és vàlid, com a mínim, per a moltes terres del Mediterrani, i que estava relacionat, també, amb la celebració de festes paganes en cada estació de l’any.

De fet, com podem llegir en la tesi “Eines i feines de pagès” (http://www.tdx.cat/bitstream/10803/108989/1/JTB_TESI.pdf), de Jacint Torrents i Buxó, publicada per la Universitat de Barcelona, l’autor comenta que, en 1928, un geògraf anomenat Gonçal de Reparaz i Ruiz, sobre la Plana de Vic, escriu que “les tasques pageses estan regularitzades des de temps antics i que les feines del segar i del batre culminen l’anyada agrícola, essent les que necessiten més mà d’obra i mobilitzen més gent. Els cereals d’hivern es sembren a mitjans del mes d’octubre després d’haver realitzat una lleugera preparació de la terra adobant-la (…).

Pel març els pagesos treuen les males herbes o sigui que ‘herbegen’ els camps de cereals, i si veuen que el blat no prospera o que agafa mal color, hi tiren nitrat de sosa que li fa agafar ufana[2].” (p. 75).

Un poc després, Jacint Torrents ens trau unes paraules del geògraf que expressen molt bé la idea que porta el llaurador al llarg de l’any: “Després de batre, el pagès respira; ja les temudes pedregades no li destruiran el fruit de tants esforços. Aleshores descansa, i no és estrany de veure camperols que se’n van d’excursió, o a les vores del Ter, per passar-hi el dia pescant tranquilament[3], i que us donen aquesta explicació: ‘A casa nostra hem acabat de batre’. Ja han arribat els dies més calorosos de l’estiu: finals de juliol, primers d’agost” (p. 75). De fet, com escriu Josep-Vicent Cascant Jordà, en l’article “El lèxic del blat al Comtat”, tret de l’enllaç http://roble.pntic.mec.es/jcaj0018/El%20lexic%20del%20blat%20al%20Comtat2.pdf, podríem afegir que, no sols feien aquest respir, després de la collita de l’any, sinó que, a més, com solia passar, “En totes les feines del camp, hom cantava. Cançons de llaurar, de regar, de collir, de batre…, són cançons que donaven cadència, un ritme a la tasca realitzada; feien la feina més amena, passava el temps més ràpid. (…) La música és un element important en els afers del camp” (p. 4), detall que aniria unit, clarament, a balls, a danses i a altres manifestacions musicals que tenen lloc, des de fa temps, per exemple, amb la celebració de la festa dels Sants de la Pedra  en ple estiu. Aquest article és accessible en Internet per mitjà d’aquest enllaç.

Així mateix, Jacint Torrents, continuant amb el tema de les eines i de les eines del camp, comenta que una de “les quatre grans revolucions agrícoles, períodes de canvi tècnic, social i cultural que en determinats territoris i en determinades èpoques van fer canviar les relacions dels grups humans amb el medi que habitaven (…) fou la introducció del sistema triennal de cereal d’hivern-cereal d’estiu-guaret[4], que és el propi de la societat feudal sorgit de les transformacions agràries de l’alta edat mitjana i que es comença a imposar a l’Imperi Carolingi[5] cap a l’any 800, tot i que la seua generalització a Europa va ser lenta ja que fins al segle XII no va arribar a ser el sistema dominant. La pràctica agrícola se segueix basant en els sabers romans però apareixen noves eines, especialment l’arada pesada que necessita un parell de bous per tibar[6](pp. 98-99).

I, en el cas dels que vivien en la Catalunya dels segles VIII-XIII (i que, malgrat el pas dels temps, molts segles després encara es conservava), hi ha l’article “Temps de segar i batre” (https://www.raco.cat/index.php/SotAubo/article/view/208392/287539), de Joan Rius Planas, publicat en la revista “El Sot de l’Aubó” (no. 16, 2006) i que es pot consultar en la web “RACO”, on veiem una expressió lligada al forment (u dels dos detalls agrícoles que solen portar els Sants de la Pedra), “Pel juny, la falç al puny” (en el País Valencià, “En juny, corbella en puny”), la qual, en paraules de l’autor, “ve a dir que aquell blat sembrat mig any abans[7], ja ha madurat[8]. La collita, la sega, ja és a punt. Aquesta recol·lecció del blat, fins arribar a la producció o cocció el pa, ha passat per un munt de manipulacions –quasi invariables al llarg de la història-“ , la qual té lloc “cada any pel juny i juliol, des dels Pirineus fins a la costa”, tot i que també pot tenir lloc en les primeres setmanes d’agost, si bé de manera minoritària.  Així, en paraules d’un propietari rural i astrònom autodidacta català, escrites en 1920, i que veiem en la tesi “Eines i feines de pagès”, hi havia llocs, com ara, la Plana de Vic, on, quant a la collita, “’Pel juny, la falç al puny’, diu l’adagi, però aquí pel juny, i molt cap als últims, es comença a segar els ordis:  com que és gra més primerenc i madura més aviat, pot segar-se més aviat, aprofitant, si hi ha saó, el plantar-hi blat de moro, o sia de sobre el rostoll, obtenint així una doble collita; però, per desgràcia, molts anys no pot pensar-s’hi per causa de l’eixut” (p. 106).

Igualment, afegirem que, com hem vist en el paràgraf anterior, els refranys esmentats ja parlen com si cada època de l’any es vinculàs a unes faenes agrícoles en concret. I, de fet, la cosa va en eixe sentit ja que si introduïm, per exemple, com s’organitzava l’any en l’època de l’art romànic (és a dir, si més no, en el segle XI), com podem fer des de l’article “El calendari medieval, un invent romànic” (http://www.calendaridelspagesos.cat/calendari/?p=1773), de Xavi Lorenzo Figueras i publicat en la web “Calendari dels Pagesos”, document que tracta sobre lo que ara diem Catalunya, veiem que, aleshores, “el sistema de còmput anual del temps es concreta amb l’assignació d’un episodi de la vida del camp a cadascun dels mesos de l’any. Es tracta d’un invent genuïnament romànic, que relaciona l’agricultura amb el calendari.

(…) Entre les diferents tasques agrícoles, prenen el protagonisme els dos cultius bàsics medievals, el cereal i la vinya”. Podem veure ací, un motiu més per a entendre que els Sants de la Pedra quallassen en la Corona Catalanoaragonesa, a banda que ja provingués, com ara, d’arrels gregues (i, per tant, igualment, mediterrànies).

Sobre el cereal i la vinya, tot seguit, farem una puntuació. En l’article “La vida quotidiana a l’Edat Mitjana”, de M. Dolors Santandreu, hi ha que “La base alimentària de l’home medieval era el pa i el vi. El pa, que podia ser de blat o d’ordi, es pastava a casa i es coïa directament a casa o es portava als forns municipals o senyorials.

(…) A les cases era usual tenir un celler amb botes de vi perquè se’n bevia abundantment durant els àpats, inclosos els nens” (p. 19). També afig que un altre element molt important en la menja d’aquesta època eren els ous, que el formatge “constituïa una menja apreciada” (p. 20) i que “Les fruites, verdures i llegums eren una menja força corrent i els seu consum anava lligat a les estacions de l’any. De verdures n’hi havia de tota mena” (p. 20). Podem pensar, doncs, en la pervivència de la trilogia mediterrània, si més no, des de temps de l’Imperi Romà, com veurem més avant i, així mateix, intuir u dels motius que portaria l’abat d’Arles, Arnulf, i els qui seguiren la seua línia, a tractar de fer que el poble senzill s’inclinàs per dos sants que, tard o d’hora, passarien a estar vinculats a dos elements bàsics en la vida de la població rural d’aleshores: el pa (el forment) i el vi (el raïm), curiosament, també relacionats amb dos símbols cristians, el Cos (el Pa) i la Sang (el Vi) de Jesús.

Ara bé, com a aclariment, sobretot, respecte a possibles prejuïns, direm que, partint de la informació que hi ha en un article que he considerat interessant, entre altres motius, perquè ofereix un enfocament més d’acord amb les recerques actuals i no amb el clàssics clixés, “La pagesia santapauenca[9] al llarg del temps”(http://www.santapau.cat/media/sites/52/prisma-10.pdf), article[10] publicat en la revista “Croscat” (no. 10, del 2008), comentarem “la vida dels pagesos no s’acabava a les quintanes, feixes, horts, trilles o vinyes dels masos. (…) l’accés del camperol a altres esferes econòmiques més enllà de la cenyida a l’aixada i la terra és un fet inqüestionable” (p. 34). Això explicaria, per què més avall, llegim que “els pagesos d’aquell món diferent al nostre que pretenem caracteritzar amb quatre traços no eren cap sector marginal en el panorama econòmic. En part, per això mateix, ocupaven una posició central en la societat. I és que, a diferència de la simplificació habitual de dividir les societats rurals d’època medieval o moderna entre senyors i pagesos, la realitat era molt més rica i contrastada (…), amb pagesos de mas amb capacitat per sobreposar-se a les múltiples capes en què s’estratificava la població de la vall” (p. 34). Per a rematar aquest posicionament sobre el camperolat, al final de l’article hi ha que “Els pagesos s’escapen de molts estereotips o fotografies fixes. (…) s’han inserit en realitats i escenaris canviants, no s’han ofegat mai en la bassa llotosa de l’autosuficiència, no han estat, ni molt menys, en les franges secundàries o fins i tot marginals de la població, ni se’ls ha condemnat a generacions i generacions d’individualisme. Tot al contrari, des de la diferenciació interna i la heterogeneïtat inseparables d’aquest col·lectiu, han demostrat la capacitat de tirar endavant iniciatives i han estat al capdavant d’alguns episodis i fenòmens més decisius de l’articulació del nostre poble” (p. 40).

En aquesta línia, en l’article “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), de Ramón Tarín i publicat en pdf en la web “QiA” (relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”), hi ha que “Segons Vicent Torralba, l’home encarregat d’implantar a les acaballes de la república les estructures del sindicalisme de la CNT a Alaquàs des de les bases anarquistes: ‘Verdaderament des que l’home primitiu s’agrupà entorn d’una societat organitzada on no hi havia classes jerarquitzades ni llinatges hereditaris; en una societat participativa i lliure amb un sistema de vida comunal que exercia el repartiment de la riquesa de forma equitativa, jo crec que a Alaquàs no s’havia despertat un entusiasme tan gran per la terra com el viscut els primers dies d’haver esclatat la guerra… La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots…’” (p. 92). Alaquàs és una població de la comarca de l’Horta de València i, en l’escrit, es parla de la Segona República espanyola (1931-1939).

També hem pogut saber, per mitjà de Francesc Llop i Bayo (estudiós de les campanes), a través d’un missatge del 7 de setembre del 2018, que “els dies festius eren, a més dels diumenges, uns cinquanta al cap de l’any –nosaltres encara vam conéixer Sant Joan, Sant Pere, l’Ascensió, el Corpus Christi, Tots Sants…, ja desapareguts, tot sant important (Sant Francesc, sant Domènec, Sant Agustí, Sant Benet… per dir-ne uns quants) tenien festa i, per tant, era dia de no treballar”. Trobe que va en la línia d’alguns comentaris fets en algunes fonts sobre la religiositat en lo que es sol dir Edat Mitjana.

Així mateix, per mitjà de l’article “La ramaderia menor a la Catalunya medieval” (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/24/la-ramaderia-menor-a-la-catalunya-medieval), escrit per Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”, sabem que La ramaderia, llevat dels Pirineus on predominava clarament, era un complement econòmic de l’agricultura en la Catalunya de l’edat mitjana. Tot i això, cal destacar la importància de la dita ramaderia menor”, començant per les gallines (d’on provindrien els ous i carn) i, tot seguit, per les abelles, de què extraurien, com a mínim, mèl i cera.

A tot això, afegirem un comentari de Miquel Rustullet (de Banyoles, el 31 de juliol del 2018) i de Joan Prió (de Ripoll, del 2 d’agost del 2018). Així, Miquel Rustullet responia “Sí que se’n cull [, de blat, en Banyoles, en el Pla de l’Estany, en la Cerdanya i en el Vallespir], és un cereal important a la nostra comarca”, és a dir, en el Pla de l’Estany, ja que ell és de Banyoles. Quant a Joan Prió, sobre la possibilitat que hi haja plantacions de forment (o blat) en el Ripollès, en la Cerdanya i en el Pla de l’Estany, respon “Blat, sí”.

Tornant al document “El calendari medieval, un invent romànic”, llegim que, en abril, en Ripoll (el Ripollès), una població en la banda nord del Pirineu oriental, “un pagès contempla com naix el blat”. Quan l’autor passa a juny, escriu que “L’estiu és el període de major activitat per al pagès. A Ripoll i a Tarragona al juny tenim la sega del cereal. En aquest cas dos pagesos van protegits amb barret i un d’ells aboca beguda a una copa, significant la calor del moment. També a Roda[11]un pagès subjecta la dalla amb les dues mans per segar el fenc[12].

(…) També veiem l’ús de la dalla a Girona, al juliol (…). A Tarragona dos homes venten el blat a l’era (…), per separar el gra de l’espiga, escena que veiem a l’agost a Roda. A Ripoll en canvi el pagès carrega la garba, ajudat per la seva dona”, un exemple de la vida quotidiana d’aleshores i, de nou, de la presència del matriarcalisme, perquè la dona pren un paper actiu, en lloc de ser, per exemple, preparant l’àpat per a quan els hòmens acaben la jornada.

Tot seguit llegim que “A l’agost a Ripoll dos homes rodegen una bóta que servirà per a la verema. (…) A Girona apareix parcialment la feina de ventar el blat a l’era”.

En una altra entrada d’Internet, el document “Tasca 4.- Els pagesos a l’època feudal” (https://fita2014.files.wordpress.com/2015/02/t7-tasca-4-els-pagesos-al-mc3b3n-feudal.pdf), concretament, en la pàgina 5, hi ha unes il·lustracions corresponents a obres d’art de la Basílica de San Isidoro, de Lleó, de l’històric Regne de Lleó, bastida entre els segles XI i XII, on apareixen cereals i raïm. Així, en la de juny, hi ha una persona tallant cereal amb una corbella i, en la de juliol,  veiem una altra persona en relació amb el cereal. Quant al raïm, pareix, per primera vegada, en el mes de setembre. Afegirem que els noms de les fotos estan en llatí, una llengua molt emprada en els documents i en les obres d’art dels segles VIII-XIII.

Quant a setembre, en l’article “El calendari medieval, un invent romànic”, veiem que “Setembre és el mes de la verema. A Ripoll l’home talla amb cura el raïm amb una mà, i el deposita al cistell que sosté amb l’altra mà. També a Girona, a Roda i a Tarragona veiem veremar”.

I, finalment, en aquestes referències als mesos i al forment i al raïm, llegim que “A l’octubre (…) A Roda i a Tarragona es representa una imatge de bodega”, però no en els camps.

Adduirem que, com podem llegir en l’article “El calendari a pagès durant l’edat mitjana” (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/19/el-calendari-a-pages-durant-l%E2%80%99edat-mitjana), de Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”, aquest cicle (incloent el de la resta de mesos de  l’any), “en bona part d’Europa es perllongaria fins a la Revolució industrial dels segles XVIII i XIX i els canvis socials i econòmics que aquesta comportaria”.

Hem observat, doncs, com el forment i la seua collita varia des de juny fins a agost, tot i que en el mes de maig, ja es cullen (si bé, puntualment) cereals primerencs, així com en juliol ho fa el raïm. I, a partir de lo que hem extret durant la recerca i, també, en aquest article, el raïm, si més no, apareix en juliol (el conegut com “Sant Jaume”[13]) i s’allargarà fins a setembre. Així, tot i que pot aplegar a octubre, tocant la collita del raïm, un home nascut en les Alcubles (en castellà i oficialment, Las Alcublas, població valenciana dels Serrans) en 1958, em comentà el 5 de juliol del 2018 que, a primeries dels huitanta, encara havia anat ell a recollir raïm, el dia del Pilar, és a dir, el 12 d’octubre.

En l’article “Temps de segar i batre”, que, en paraules de l’autor, pretén “explicar tal com es desenvolupava aquest treball a principis del segle XX, treball viscut per familiars meus, en una masia d’un petit poble, i amb un 80% de terres de secà”, llegim que en Salvador, un “de can Palomé, arrendatari de la masia, tenia molt de terreny on hi sembrava menjar per a les vaques de llet, però els tres camps més grans (…) els destinava al blat.

(…) En Salvador feia la sembra a primers de gener perquè volia fer la sega a primers de juny, temia que una pedregada deixés el blat ajagut i dificultés la sega amb una merma considerable. A primers de juny el blat ja havia madurat i ja estava a punt de segar.

En Vadó –així l’anomenaven- no estava tranquil fins que ja tenia el blat en ‘eixut’, o sia, fins que el tenia al sac i ben lligat”

Sobre la manera de treballar, en “Temps de segar i batre”, veiem que “A Sant Hilari de Sacalm[14] hi havia un equip de segadors, que durant el temps que dura la sega, anaven de masia en masia, contractats ja de l’any anterior. Eren gent molt forta, avesats a brandar[15] el volant o la dalla i aguantar, de sol a sol, la calor que els obsequien els mesos de juny i juliol. Aquest grup de segadors, comandats per un cap de colla, segaven el blat, lligaven les garberes, feien les garberes i el deixaven a punt de batre”.

Per a aclariments, direm que les garbes són “feixos de blat lligat amb la palla del mateix blat” i que “les amuntegaven i en feien ‘garberes[16]’, a efecte que un possible ruixat d’estiu no mullés el blat”.

Finalment, diu que “Aquest ritme durava uns quatre dies i quan els segadors marxaven, en Vadó”, l’arrendatari de la masia de què ha parlat abans, “ja els contractava pel proper any”.

L’autor comenta que les dones també participaven, tot i que des de la forma de viure del segle XX, ben llunyana de la dels segles VIII-XIII: “També cal destacar i deixar clar constància del treball de les dones a la cuina, treballant també de sol a sol. (…) Això passava un any sí i l’altre també”. El motiu roman en què, com llegim en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles i Vidal, quan toca unes línies que, tot seguit, fan al·lusió al segle XI, “Les famílies camperoles continuaven treballant conjuntament la terra, si bé en molts indrets no conreen terres pròpies sinó les terres d’un senyor. Sovintegen establiments i contractes de conreu en què consta que marit i muller es comprometien a treballar” (p. 79).

 

Notes: [1] Cria del bestiar en estables.

[2] Ufana, ací, vol dir que es desenvolupa al màxim, molt bé, que tira amunt.

[3] En l’original, tranquilament.

[4] Terra que es deixa sense cultivar durant un temps per tal que repose.

[5] Des de mitjan segle VIII fins a mitjan segle IX. Fou un imperi que intentà recuperar, políticament, l’espai que, un segles abans, havia abraçat l’Imperi Romà d’Occident.

[6] Fer pressió en la terra, amb la intenció d’obrir-la, de fer que es puga treballar.

[7] La sembra i, per tant, la sega, varia segons les zones, el clima i l’oratge. Així, com podem llegir en l’article “El lèxic del blat al Comtat”, de Josep-Vicent Cascant Jordà, quan escriu sobre la sembradura del blat, diu que “El cicle anual del blat al Comtat començava al setembre, octubre o novembre (setembre, qui tinga blat que sembre…), en funció de les condicions meteorològiques i podia ser sembrat en secà o horta” (p. 3).

[8] La collita del forment també té lloc en una època de l’any que inclou la festivitat dels Sants de la Pedra (30 de juliol), malgrat que puga començar un poc abans de l’estiu.

[9] De Santa Pau, població catalana de la comarca de la Garrotxa, en els Pirineus.

[10] Els autors de l’article són Miquel Àngel Fumanal i Pagès, Albert Planas i Serra i, finalment, Albert Reixach i Sala.

[11] Quasi segur faça referència a Roda de Ter (Osona), una població catalana del Pirineu oriental.

[12] Herba anual conreada com a farratge. En castellà, heno.

[13] El 5 de juliol del 2018, en un post que escriguí en el meu mur de Facebook, sobre el forment i el raïm i llur collita, Merce Mosset escrigué que “Hi ha un tipus de raïm que és conegut amb el nom de Sant Jaume, que es comença a collir entre el 25 de juliol i primers d’agost”. Perpetua Cots (del Solsonès) comentà “El blat, juny. Juliol dependrà del temps perquè estigui sec. Al Solsonès (…) encara hi ha camps per segar. Com que ha plogut, potser no s’ha assecat prou ràpid, però és entre finals de juny i juliol”. Neus Castellví Asensio afegia que “A Vilafranca del Penedès, el blat es cull normalment el mes de juliol, si està ben sec. I el raïm, a finals d’agost i tot el setembre es fa la verema”. Quant a M. Pilar Fillat Bafalluy, deia que “A la Franja, el raïm és per setembre”. En referència al Vallès, Angelina Pagès Oliva, plasma que “El raïm, nosaltres, sempre pel setembre. Aquí, el Vallès, hi ha la dita ‘Pel juny, la falç al puny’. Aquest any, com que ha plogut tant, el camp de davant de casa encara està per segar. Havia anat de vacances [a] Andorra i, quan sortíem del túnel del Cadí, direcció Andorra, els camps encara eren per segar. Això era pel mes d’agost”. En al·lusió al pla del Bages (dins de la comarca del Bages), Teresa Seguí escrivia “raïm (…) Als voltants de Sant Miquel, final de setembre”.

[14] El nom oficial és Sant Hilari Sacalm i es tracta d’una població de la comarca catalana la Selva.

[15] Moure molt alternativament i en sentits contraris.

[16] Una garbera és un muntó de garbes, és a dir, de feixos d’espigues tallades.

La parròquia, la família, les dones i els Sants de la Pedra

 

A continuació, tractarem, entre altres coses, sobre el tema de la parròquia, sobre el paper de la família i sobre la participació de les dones, en relació amb els Sants de la Pedra i, més o menys, amb els segles IX-XIII i, a més, amb temes que m’impactaren en el seu moment, per mitjà de dos llibres que m’han deixat emprempta: “El comú català” (de David Algarra) i “Història de les dones a la Catalunya medieval” (de Teresa Vinyoles).

En lo relatiu a la parròquia, com llegim en l’article “La vida quotidiana a l’Edat Mitjana” (http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/download/172148/250392), de M. Dolors Santandreu i publicat en la web “RACO”, “El nexe d’unió de la vida pagesa era la parròquia. Allà es varen crear vincles de solidaritat, en molts casos, van fructificar en el naixement de pobles” (p. 15).

Quant al tema de l’adoctrinament religiós, David Algarra escriu que “El poder eclesiàstic, des de sempre, juntament amb el poder senyorial i reial, va treballar per controlar i adoctrinar les classes populars, però el règim liberal [, que triomfarà a partir del segon terç del segle XIX,] va demostrar una eficàcia superior pel que fa al control i a l’adoctrinament. L’hora i mitja de missa a la setmana no tindrà res a fer amb la instrucció estatal obligatòria o amb la premsa escrita – que arribarà a molts llocs per ferrocarril a partir de la segona meitat del segle XIX” (p. 199, nota 8).

De fet, sobre aquests vincles de germanor, podem dir que aquest període de temps (sovint conegut com Edat Mitjana), com escriu Piotr Kropotkin en la seua obra “L’ajuda mútua”[1], està entre u dels que més sentit de la solidaritat ha aportat a la Història dels darrers tres mil anys: “l’estudi de la vida interior de les ciutats de l’antiga Grècia i, després, de les ciutats medievals, revela el fet que, precisament, la combinació de l’ajuda mútua com es practicava dins la guilda[2] (confraria o gremi), amb la comuna o el clan grec –amb l’àmplia iniciativa permesa a l’individu i al grup en virtut del principi federatiu-, precisament aquesta combinació, dèiem, va donar a la humanitat els dos més grans períodes de la seva història: el període de les ciutats de l’antiga Grècia i el període de les ciutats de l’Edat Mitjana” (p. 97). Quant als Sants de la Pedra, una de les entrades en què apareixen les confraries correspon a Benimaclet (en el segle XVI, quan es publiquen els estatuts de la confraria dels sants Abdó i Senent). Una altra, per exemple, a les línies del llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Martirià Brugada Clotas, en escriure sobre la confraria d’hortolans i llauradors de l’actual ciutat de Barcelona: “Entre totes les confraries emparades sota el patronatge dels sants Abdon i Senén despunta la que el 1328 fou reconeguda per Alfons el Benigne a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona. (…) Altres confraries germanes implantades a viles i ciutats de l’entorn mediterrani han agermanat pagesos, llauradors, hortolans i, en definitiva, els homes del camp que han compartit el patronatge dels sants Abdon i Senén” (p. 21).

Fins i tot, encara que, sovint, les reunions del veïnat tenien lloc dins de l’església i en forma d’assemblea, “podia tenir lloc al cementeri, a l’era d’algun mas, a la plaça, al pati del castell, a una casa particular, sota un arbre o a altres, sent anunciada a toc de campanya, banya o qualsevol altre instrument similar” (p . 63). Així mateix, i continuant amb el llibre “El comú català”, “Cal destacar que en llatí ‘homines’ habitualment significa ‘homes i dones’, essent el terme ‘viris’ l’utilitzat per a designar l’home, de manera que inicialment les assemblees de veïns estarien formades per homes i dones o per algun membre de la casa” (p. 64).

En el segle X, però des de l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”[3], de Teresa Vinyoles i Vidal, hi ha que “arreu es guanya terreny al bosc i a la garriga per tal d’obtenir noves terres de conreu; especialment es planten vinyes. A la darreria del segle X, dues dones, Bel·lida i Gonsalva, venien unes vinyes, molt al nord, concretament venien cinc peces de vinya que els havien vingudes per plantació, al comtat de Cerdanya, a l’alta vall del Freser” (p. 12). I, més avant, l’autora escriu que “Les dones treballaven i administraven les terres que havien aprisiat, que havien rebut en herència, que havien comprat, que tenien conjuntament amb el marit o els fills, o bé les que tenien en règim d’establiment o de coplantació” (p. 13). A més, apleguem a veure que, en l’any 922, una casa que tenia un matrimoni en el terme de Castellterçol (el Bages), incloïa “corral i un tros de terra a l’entorn de la casa per poder-hi tenir hort.

(…) Així mateix, cada família criava un nombre reduït d’animals, (…) sobretot aviram, porcs i ovelles”  (p. 15) I, també hi havia el costum de recórrer a “la recol·lecció de fruits del bosc, l’obtenció de fusta, de llenya, de pedres, que els permetia abastar-se d’aliments complementaris i obtenir matèries primeres per a la construcció de les cases, mobles i bona part de les eines i utensilis domèstics. A més, en algunes propietats se citen llinars i bucs d’abelles, cosa que ens fa pensar en l’elaboració de fibres tèxtils i en l’obtenció de cera i mel. Sovint les dones tenien cura dels horts i de l’aviram[4], sempre eren elles les que realitzaven la manufactura de la roba a partir de les fibres tèxtils que produïen fins a convertir-les en vestits per a la família; i també podien estar vinculades a l’apicultura” (p. 15).

Àdhuc sabem que, en el segle X, “Certa gestió col·lectiva, almenys d’alguns béns com els prats, els boscos, els recs, els molins, l’aprofitament dels emprius,[5] el repartiment de terres entre els repobladors, les assemblees o consells de veïns, en els quals participen homes i dones, són típiques de la primera colonització; denoten una estructura sociopolítica lligada al veïnatge i derivada de l’estructura de les famílies, que eren veritables cèl·lules bàsiques de la societat, i no cal insistir que les dones eren el cor de la família.

(…) Elles treballaven la terra, l’heretaven dels pares, dirigien explotacions autosuficients. Algunes, fins i tot, de vegades, prenien la iniciativa, de manera que figuren al capdavant de les petites comunitats agràries” (pp. 25-26).

I és que, “La nombrosa documentació que ens ha quedat dels segles IX al XII demostra que aquella societat valora va positivament la dona, que ella tenia una presència activa; la muller, la vídua, la mare són el cor de la família nuclear” (p. 29).

Per tant, deduïm que, no sols era una societat vinculada a lo religiós, a la parròquia o a lo agrari, sinó en què, a més, la dona estava ben considerada, estava al capdavant de la casa o, com a mínim, hi era molt influent. Aquesta seria, en el camp agrícola, bona part de la vida que tindria lloc en aquell segle X en què l’abat Arnulf, del Monestir Santa Maria d’Arles, va decidir anar a Roma i que, partint de la llegenda, després de l’arribada de les relíquies dels Sants de la Pedra, es feu possible que els habitants d’Arles i de la comarca del Vallespir, hi poguessen viure sense que es fessen malbé les collites i alliberats de les pors, mirant avant i agraint la intercessió dels sants que es vinculaven, podem pensar que, per primera vegada, al poble senzill i, amb el temps, a la futura tradició religiosa de la històrica Corona Catalanoaragonesa i de tot l’àmbit lingüístic. Comentarem que, per mitjà de l’article “El Vallespir, al nord del país dels masos catalans” (http://masiterra.cat/arquitecturapopular/vallespir.html), un article escrit per Joan Peytaví i Deixona[6], en la web “Fundació Mas i Terra”, podem saber que el medi climàtic és prou humit i que es tracta d’una comarca plena de masos i d’on no sols prové la festivitat dels Sants de la Pedra sinó, també, ho fan cognoms com el Llobera, el Faig, el Planes, el Cremadells, el Vila, el Roure, el Puig, el Verdaguer, el Boix, etc.

Podem, igualment, pensar que l’abat aprofitaria aquesta desaparició de problemes i de maldecaps que afectaven la comarca per a trobar motius pels quals tractar d’imbuir els habitants a abraçar el cristianisme, si tenim present que eren moltes les poblacions rurals on el paganisme encara arrelava amb força. A tot això, podem adduir que, com llegim en l’article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”, de Francesc Giner, publicat en 1973 en el llibre de festes patronals de Benissa (la Marina Alta), aquest acabament ajudaria a sentir-se protegits “els poblets de la vall dels temors que corcaven a la gent davant la imminència de l’any 1000. I de l’assot efectiu i quasi perenne de les pedregades, males collites, i atacs de llops i d’altres feres al bestiar. Pel Papa Joan XIIIè li foren donades [a l’abat Arnulf] parts importants dels cossos d’Abdó i Senent. Sensacional degué de ser l’èxit mitjancer dels dos advocats car el seu culte prodigiosament s’escampà, Pirineu avall, amb la Reconquesta Catalana, fins arribar a Múrcia”. No n’hi ha proves però, pel tema de l’extensió i del valencià pel Campo de Cartagena i per altres indrets de la Múrcia actual, podem intuir que la devoció aniria més lluny de les fronteres actuals amb Múrcia i que, el cas de Calasparra (llevat que pogués entrar-hi, en una zona clarament vinculada a la cultura castellana i no precisament pròxima a l’històric Regne de València ni, fins i tot, al terme d’Oriola, en el migjorn  valencià), sí que és un fet aïllat i que hi ha molt a indagar-hi. Comentaré que és l’únic document en què he vist reflectit aquesta temor a l’any 1000, el qual recorde que el portà a col·lació una mestra d’història d’art, quan jo estudiava en l’institut.

Sobre el treball de la terra, Teresa Vinyoles, comenta (tot i que no se’n faça esment, però podem intuir que dels segles X-XI), que “Les famílies camperoles continuaven treballant conjuntament la terra, si bé en molts indrets no conreen terres pròpies sinó les terres d’un senyor. Sovintegen establiments i contractes de conreu en què consta que marit i muller es comprometien a treballar. Com sempre la vinya ens dóna molts exemples en aquest sentit” (p. 79).  

Això sí, cal aclarir que, com comenta David Algarra, “el paper de la dona a la casa no s’ha de confondre amb el significat actual de mestressa de casa, sinó amb una petita empresària que, junt amb el seu marit i altres subjectes que vivien a la casa, estava al capdavant del ‘negoci’ familiar, la seva forma de subsistència. Els senyors laics i eclesiàstics no eren patrons del negoci familiar, ja que no intervenien en la direcció de la producció de la casa, ni decidien sobre l’organització del treball. Eren perceptors de rendes, però no tenien un interès especial en el procés de producció i això és una diferència substancial amb el capitalisme actual” (pp. 91-92).

En un ambient així i on, fins i tot, el cap de casa, era més bé un administrador que no un propietari) i qui prenia les decisions de la casa en els temes que tocaven a tots els veïns (p. 92), crec que no és d’estranyar que encaixàs molt bé el fet que dos sants, Abdó i Senent, que, partint del significat dels seus noms, estan relacionats amb el servici a Déu (Abdó) i amb la bondat i amb la puresa, així com al  creixement (Senent)[7] i amb el matriarcalisme, s’introduïssen en el món pirinenc i, posteriorment, en la cultura catalana que, junt amb l’aragonesa, s’expandiria pels territoris que s’anirien adherint amb el pas dels segles, mentres creixia la Corona d’Aragó.

Sobre l’expansió de la Corona Catalanoaragonesa, sobretot, a partir del segle XIII, direm que, en paraules de Teresa Vinyoles, “parelles joves del Principat (…) repoblaran pam a pam Mallorca, d’altres aniran al País Valencià i encara després d’altres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de l’Alguer. Sembla que no ens hem aturat quasi mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que ens dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.

Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals” (p. 81).

En línia amb aquestes paraules de Teresa Vinyoles sobre la transmissió cultural (el conte, la llegenda, la paraula oral, etc.), el relat sobre el trasllat dels cossos dels sants Abdó i Senent, des de Roma fins a Arles, sembla, clarament, una llegenda i, per tant, podem pensar que, de la mateixa manera que molta cultura popular, no sols en Catalunya (on, principalment, ho han fet les padrines, nom que, familiarment, reben les àvies), també la transmetrien, si més no, principalment, les dones.

I, tot això, en una època en què, com ja plasmen Angie Simonis, com Teresa Vinyoles o, per exemple, veiem en “El comú català” , durant molt de temps, principalment, abans del segle XIII (i, fins i tot, en el segle XV), aplegà a permetre’s una visió de la religió que feu possible que, com ara, com llegim en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, la vida religiosa pogués ser “una opció personal per a les dones que tenien vocació i inquietuds religioses, o que no volien seguir el camí del matrimoni. Podien assolir àmbits de llibertat i unes formes de vida i de relació diametralment oposades a la que portaven les dones casades. El convent també podia respondre a una conveniència social” (p. 204).

De fet, adduirem que hi havia dones que, si bé es dedicaven a lo religiós, ho feien en espais oberts, com ara, les beguines, les quals, a més, s’implicaven en lo social, com llegirem més avant, i, igualment, estigueren present entre el poble senzill.

Les beguines, com escriu Teresa Vinyoles, “neixen en el context urbà dels Països Baixos, a la darreria del segle XII.  Van establir una xarxa internacional de dones que tenien una visible mobilitat arreu d’Europa. (…) Vivien en el món, fora del convent i es guanyaven la vida amb les seves mans o amb almoines. Havien fundat grups de solidaritat, d’espiritualitat, de convivència i de relació (…), vivint una espiritualitat compromesa” (pàgs. 205 i 207). Per tant, sorgeixen en un moment en què la llei goda primava en la Corona Catalanoaragonesa, llei codificada cap a l’any 654, la qual establia molta igualtat entre hòmens i dones i que, a partir del regnat de Jaume I i tot (segle XIII), donaria pas al dret romà,  i que, a més, comportaria, com ara, que la dona perdria pes a nivell institucional.

Ara bé, com aclareix Maria Barceló i Crespí, en l’obra “Beguines i beates mallorquines a la tardor medieval” (editat per Lleonard Muntaner Editor, en el 2007), aquests grups “Eren associacions obertes de dones devotes i el moviment no només tingué una gran difusió entre el poble, sinó també entre la burgesia i la noblesa de les ciutats” (p. 9). Per tant, podem intuir que també estigués present en les zones rurals i, així, que coneixessen bona part de la cultura popular i que actuassen de manera matriarcalista.  U dels motius que explicaria l’èxit, quasi segur fóra que, com comenta l’autora, “Fou un moviment molt diversificat i de gran capacitat receptiva” (p. 28),  i que “entenia la religió com un lliurament al proïsme” (p. 36), motiu pel qual “impulsaren i introduïren un moviment de renovació espiritual i religiosa, varen ampliar els models d’experiència cristiana, reduïts fins aleshores als espais monàstics i conventuals” (p. 71).

Aquestes paraules del llibre “Beguines i beates mallorquines a la tardor medieval”, ens permeten albirar que 1) quallà a nivell rural (ja que és la primera entrada que cita l’estudiosa, amb un to receptiu a aquest moviment), 2) tot i que poguessen ser de famílies benestants, dedicarien bona part de la seua filosofia a la pobresa i, per tant, a un cristianisme de línia social i 3) abraçarien el matriarcalisme, fins i tot, en les ciutats, com a esquema de vida, per tal com és favorable a la diversificació entesa com a positiva i a la recepció, a l’escolta de les necessitats de les persones i de posar els peus en terra, cosa que també  implicaria una posició favorable als Sants de la Pedra i a la religiositat del poble senzill.

En eixe segle XII en què les beguines feren la seua introducció i difusió per Europa, en paraules de David Algarra, “Les dones catalanes també van assolir un cert protagonisme en l’àmbit religiós, no només en l’ortodòxia religiosa catòlica, sinó també en els nombrosos moviments heterodoxos que van existir –de fet, en aquella època, paradoxalment, l’heterodòxia era la norma, a causa de la força que tenia el localisme. El cas més conegut és el dels càtars, on les dones eren considerades igual que els homes, ja que gaudien dels mateixos drets socials i jurídics” (p. 95), línia en sintonia amb el matriarcalisme que es manifestava, en paraules de David Algarra, per exemple, en “un cristianisme pagà, arrelat a la terra i als cicles de l’aigua” (p. 112).

Aquest vincle a la terra tenia a veure, com llegim en un nota de la pàgina 214 del llibre “El comú català”, en el fet que “Els camperols tenien una idea ‘indígena’ sobre la propietat de la terra que es contrapassava amb la idea liberal del ‘sagrat dret de propietat’[8]. Segons aquesta cosmovisió, no són les muntanyes que pertanyen als veïns, sinó que són els veïns que pertanyen a les muntanyes i ni tant sols ells podien transferir als seus fills la propietat d’un tros comunal perquè no era alienable. Tot i que per haver nascut allà i tenir casa amb foc sí que tenien dret de gaudi. Això permetia que el comunal[9], segons aquest concepció, es mantingués inalterable i fos una font de subsistència per les futures generacions, és a dir, es tenia en compte la sostenibilitat de la terra”. A més, com escriu David Algarrra, en una nota de la pàgina 169, els “terratinents” (sic) i els senyors, “també eren servents de la comunitat”.

 

 

Notes: [1]  En l’obra “El comú català”, de David Algarra, concretament, en la pàgina 97, hi ha un fragment d’eixa obra de P. Kroptokin, en què es tracta sobre l’ajuda mútua. En distintes fonts consultades durant la recerca com també en algunes vivències que he conegut, apareixen casos de persones  (quasi sempre, llauradors), que reben col·laboració en algunes de les seues terres per part d’altres persones i que, després, n’aporten als qui els havien demanat ajuda.

[2]La guilda, paraula que prové del neerlandés, segons la definició de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, és “Cadascuna de les confraries o fraternitats de comerciants desenvolupades especialment als països de la mar del Nord del segle XI al XV”. Eren de caràcter religiós i econòmic.

[3] L’autora fa un ús del terme “medieval” aplicat, sobretot, quan parla de “feudal”  i de “feudalització”, a partir dels segles XI i XII.

[4] Aviram: ocells de corral.

[5] Empriu, en paraules de David Algarra (p.274) és el “dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural”.

[6] El 30 de gener del 2020, aquest article estava signat per Joan Becat i Rajaut.

[7] Hem tractat aquest tema, en  l’apartat relacionat amb els diòscurs, Càstor i Pòl·lux, a Demèter i Persèfone i a la introducció dels Sants de la Pedra en la cultura catalana, de manera que acabassen substituint Demèter i Persèfone, però mantenint trets pagans, com ara, les danses i els balls.

[8] Aquest “sagrat dret de propietat” apareix, si més no, en l’article 4t del decret de 6 d’agost de 1811, en les Corts de Cadis, com podem llegir en “El comú català” (p. 161): “4º. Quedan abolidos los dictados de vasallo y vasallage y sus prestaciones, así R[eal]es como personales, que deban su origen á título jurisdiccional, á excepción de las que procedan de contrato libre en uso del sagrado derecho de propiedad”.

[9] Béns pertanyents al comú, és a dir, al conjunt de veïns d’un terme, d’una parròquia, d’una poble, d’una ciutat, etc.