Prosseguint amb signes autòctons en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, hi ha la contarella “Peret i Pereta”, amb detalls que figuren en altres relats de la mateixa corda. Així, dos germans, Peret i Pereta, vivien en una casa. Un dia, sa mare diu a la xiqueta:

“-Vull que vages a la botiga a per un paperet de safrà; i tu, Peret, a per un litre d’oli. Qui vinga més promte, la mare li donarà un confitet.

I allà se’n van els dos, corrent. I hi aplega més prompte Peret” (p. 271).

Passa que, en tornar a casa, la mare “el fica dins del perolet d’aigua. I hi aplega Pereta i diu a la mare:

-Mare, mare: tingueu. (…) i Peret? Ja hi ha aplegat?

-No, no: no hi ha aplegat encara.

I la xiqueta li respon:

-Però si ell ha eixit davant de mi…” (p. 271).

Després, la filla, encuriosida, li demana:

“-Mare: què hi ha dins el perolet?

-Res, res…

I la Pereta destapa el perolet i hi veu un ditet; i ella, amb el ditet, diu:

-Peret: dóna’m una pereta.

-No, no, que la mare m’ha ficat dins el perolet…

Llavors, Pereta agafa el brou, el tira a la terra i n’ix una perera” (p. 271).

En altres mots, la xiqueta lliga amb el bon cor, amb l’interés pel germà i, de pas, amb la bona avinença que devia haver-hi entre tots dos.

Això explica per què ella va més lluny i esbrina què ha fet la mare i, quan allibera Peret (qui és en nexe amb el brou, o siga, amb el semen), el deixa caure en la terra i, per tant, en terreny feminal i com si es tractàs de la sembra en desembre, quan el llaurador colga les llavors. A banda, com que n’ix una perera (arbre que evoca la dolçor i, ben mirat, la sensualitat femenina, empeltada amb les mamelles de què xuclen els nens petits), hi ha una connexió entre les dues parts del xiquet.

Al capdavall, Peret, qui continua amb la seua bonesa, premia la germana i, per això, quan ella li diu “Pere: tira’m una pera…”, ell li respon “No, no: no li’n dones a la mare, que la mare m’ha matat…” (p. 271). És a dir, ell convida la germana i li diu que no compartesca la pera amb qui no ha fet mèrits per a això (o siga, la mare).

Una altra rondalla interessant, amb trets matriarcalistes i en l’esmentada antologia, és “El de la vela”. Nostre Senyor i Sant Pera van en una mateixa barca. El Senyor en portava el timó (al cap i a la fi, és per damunt del deixeble).

En un passatge posterior, Jesús li diu que l’apòstol tire per on ell li indica i, com que Sant Pere li respon “jo em ficaré davall de coberta i tu porta el timó” (p. 285) “i la barca anava en el vent i la mar (…). Però ve una bufada… i Sant Pere es clava a dormir. (…) Tomba la barca i el Senyor diu:

-Pere!

-Què, Senyor?

-La barca és per a qui vela, no és per a dormir” (p. 285), un missatge que plasma una educació en què es considera que l’aprenent (Sant Pere) ha d’estar obert (i a l’aguait) i ser el cap de la seua vida, fins i tot, quan és principiant i el mestre li ensenya (i, com en aquest cas, altrament, li fa d’educador).

En relació amb aquest detall, diré que, amb el temps, he capit que, en els Pobles matriarcalistes, el «mestre» no instrueix, puix que, 1) majoritàriament, educa (per a la vida) i 2) ensenya.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia… I als qui ho feren abans.