Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Àvies i mares vinculades amb la terra i que ho transmeten

General, ,

 

En el meu mur, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment em comentaren“La meva mare només parlava català, ben poc l’havia sentit parlar en castellà. El meu pare, també. Però la meua mare va agafar una època que al cole els hi ensenyaven” (M Lluïsa Tudela Riera),”Contat per ma àvia a mi:

‘La nostra veïna Pilareta, que va morir al 1934, molt jove, es va traure un xiquet de l’inclusa[4] (casa bressol San Miguel, de València). El xiquet va vindre a Benigànim sent ja boniquet. Batejat amb el nom de Leandro. Era naixcut a Burgos. El pare adoptiu el presentà a l’ajuntament amb el nom de Miguel i li donà els dos cognoms de la família.

El gran problema ve quan el xiquet veu que estaven torrant cansalada a la brasa de la llar. I el xiquet diu ‘¡Tocino!’. I ningú l’entenia. Ja tens a la Pilareta corrent a ma casa, a preguntar què volia dir això de ‘tocino’. La mateixa passadeta amb ‘morcilla’, ‘cerillas’…

Diré que la meua besàvia (1888-1977) era neboda-neta de Mossén Isidor Benavent Pastor i, com que la va apadrinar, li va donar escola i sabia llegir i escriure” (Jose V. Sanchis Pastor). “Sa meva padrina mallorquina[5] (…) sempre bravejava que un germà seu sabia escriure en mallorquí (ella només en va aprendre, en castellà, a costura)”  (Carlos Bonet Haebler), “Supose que, amb la ‘vella normalitat’. Als vuit anys, vaig tornar del col·legi, plorant, perquè m’havien marmolat per no entendre el castellà. En nomenar-los un mestre que, compadit, em va tranquil·litzar en valencià, la meua bestia[6] només digué ‘Serà de Lo Rat Penat’” (Juanjo Pastor Trashumant), “Ma uela era una dona amb molta intel·ligència. (…) Ella havia aprés el valencià dels seus pares, tan sols parlat. Els pares eren d’Oliva.

Es sentia molt valenciana, es coneixia moltes cançonetes, em cantava moltes cançons que, després, li les he dit al Sifoner, en diferent versió” (Lourdes Hernandis).

Afegirem que agraïm la gran quantitat de persones que, en els seus comentaris, plasmen sensibilitat i, a més, bones maneres a l’hora d’escriure sobre persones de les generacions anteriors, especialment, cap a les que vivien en el camp (i que ho fan amb coneixement de causa) i que, a banda, no els redacten com qui es dedica al politiqueig.  

Agraesc les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [4] La inclusa era el local de recepció de xiquets que havien estat abandonats en un lloc on poguessen ser acollits. A banda, se’ls hi criava.

[5] Entre una pregunta que li fiu, en relació amb el seu primer comentari, i la seua resposta, podem dir que la seua padrina mallorquina, quan sentia mallorquí, en una conversa, com indica Carlos Bonet Haebler, “mentre ella ho entengués i es fes entendre, ja li anava bé”.

[6] En l’original, “tia-àvia”.

La llengua apresa dels pares, la materna, ‘es mama’

General, ,

 

Continuant amb les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, del 17 de desembre del 2021 i posteriors, sobre el sentiment de les àvies i de les mares en relació amb la llengua, també ens plasmaren “Era l’única llengua que coneixia: la que havia après dels seus pares…” (Maria Núria Pons), “La meva àvia paterna va néixer a pagès, a la Catalunya Central, a finals del segle dinou.

Va venir a viure a ciutat, ja de gran, i mai va aprendre a parlar castellà. Curiosament, es relacionava amb una altra àvia, veïna, vinguda del sud, que no sabia català i era molt divertit sentir les seues converses perquè cadascuna parlava el seu idioma i s’entenien a la perfecció” (Assumpta Capdevila), a qui comentí “Certament, curiós, perquè, entre el català i el castellà, en els seus orígens, està l’aragonés: no són, precisament, llengües germanes” i ella m’afegí “Potser era perquè volien entendre’s. Només els calgué posar-hi el cor” i, a banda, Maria-lidia Busquets Buezo li respon “Totalment d’acord amb tu. La meva veïna de replà és brasilera, fa anys que viu aquí, i tant parla en brasiler com en català o castellà”; “La meva mare va néixer el 1915 i va morir el 2014. Per ells, el català no era la llengua oficlal; era la llengua. L’altra era una llengua estrangera” (Quim Batpar), “L’àvia era catalana i parlava català. Crec que havia nascut l’any 1900 a Terrassa. Havia fet de mestre. A l’esclatar la guerra, ja no va tornar a treballar, però sí,  a casa seva, feia classes a les amigues de la meva mare, en català. Ella, si tenia que parlar castellà, ho feia. En canvi, l’avi no va saber mai parlar el castellà… No ho va voler[1]” (Elvira Vila Domenech), “La meva àvia paterna va néixer el 1887. Cada dia, llegia el diari, en castellà, quin remei! Però sempre parlava en la nostra llengua, mai en foraster” (Caterina Albert).

En el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon em comentà “No la van deixar mai…”.

En el grup “Gent de Banyoles i del Pla de l’Estany”, el 17 de desembre del 2021 i després, ens plasmaren  “Els avis i pares que jo he tingut, mai han dit res de la llengua. Simplement, a casa, es parlava català i punt!!!!!!” (Maria Carme Coll Xargay), a qui Núria FP li contesta “Exactament així…!!!”; “Els meus pares i avis parlaven el català a casa i al poble, però, a l’escola, amb els mestres, parlaven i cantaven en castellà i elles només sabien escriure en castellà” (Pilar Casademont Arnau), “A casa i casa els meus avis, sempre en català i amb orgull de ser-ho” (Gemma Colprim Ferrer), “A la meva iaia, li van posar una multa 5 ptes[2] per no parlar en castellà. Tenia un amic que era guàrdia civil. Sempre havien parlat en català i, de cop, es va girar la truita i li va dir que, a partir d’aquell moment, estava prohibit parlar català o l’hauria de multar. La meva àvia mai havia anat a escola, no sabia ni llegir, ni escriure, i li va respondre… ‘Ni el sé, ni el  vull aprendre’ i, així, li va caure la multa. Va anar a can Ginferrer a demanar el préstec de 5 pessetes per pagar” (Montse Privat Colom), “Sóc filla de català per segles. La mare, nascuda a Barcelona a 1907, filla d’andalús i de brasilera, parlava català i m’explicava la història de Catalunya, en ple franquisme. Em portava al teatre Romea, a veure el poc teatre en català que es feia. Estava més orgullosa de ser catalana que el pare, que ja és dir.

(…) A Barcelona, a principi del segle XX, els immigrants eren orgullosos de tenir fills catalans. El meu avi, quan li preguntaven d’on era, responia ‘Yo soy de donde comen mis hijos’” (Lulu Coll), “Els meus avis sempre m’havien explicat que es sentien orgullosos de poder parlar en català, que, en temps de la guerra, se’ls hi va prohibir.

El seu record més gran és que anaren casa per casa a recollir tots els llibres que hi havia en català, per poder fer una muntanya i poder cremar-los”  (Sussi Geli Corominola), “En aquells temps, no hi havia cap llengua invasora” (Margarita Rustullet Girones).

Quant al grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment, ens plasmaren “No té sentit la pregunta. Aquí, els nostres avantpassats parlaven el valencià i s’entenien perfectament amb catalans i balears. Menys amb els castellans” (Vicent Peris), a qui responguí “La llengua materna ‘es mama’, es viu amb el cor; la llengua imposada, s’aprén i, fins i tot, es pot acceptar, però les persones no hi responem igual.

Ma mare, fora de la terra, durant uns mesos, quan ella tenia uns vint-i-set anys, s’emocionava quan, vivint en Madrid, sentia parlar sobre València o quan parlava per telèfon amb u dels seus germans”; “Ma mare era valencianoparlant. En casa, nosaltres parlàvem castellà. Mon pare, castellanoparlant, al mercat, en valencià, i, quan anaven al poble, tornava a ser ella, valencianoparlant, a tot arreu.

Cert és que costava dir-los, als familiars, que em parlaren en valencià. Lo normal era passar-se al castellà, amb nosaltres. Complex d’inferioritat? Venien de la capital… Trist” (Pasqual Esteve Perez), “Les meues àvies, una del Maestrat i, l’altra, dels Ports. Mai van tindre cap complex de parlar-nos en valencià.

Sí algun dels tios i ties. Per sort, els meus pares ens van criar parlant valencià. (…) Per cert, van anar poc a escola i s’expressaven perfectament en castellà, quan feia falta” (Esperança Moliner Ferrer).

Afegirem que, en el moment de plasmar aquest escrit, hem llegit un comentari que toca aquest tema, de Rosa Rovira, qui diu “La meva mare, nascuda el 1913,  en tenia molta, de mà esquerra, i, mira, va tenir set fills”. Un tret més vinculat amb la llengua catalana: s’ensinistra… amb paciència i com ho faria una mare amb un xiquet de pocs anys, de manera que ell progressa més i gaudeix més de l’aprenentatge i en l’ambient.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre  el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

Notes: [1] Veiem que la dona és qui aprén castellà (era mestra) i que es passava amb més facilitat al castellà. Un fet que podria dur-nos a la semblança amb el matriarcalisme basc, en què les dones, com que feien el paper de gestores amb l’administració en castellà, dominaven més el castellà que no els hòmens.

A banda, l’home es mostra fidel a la terra i a la llengua materna.

[2] Pessetes. La pesseta fou la moneda oficial d’Espanya anterior a l’euro.

La llengua materna, “la manera de viure i entendre el món” de cada Poble

General, ,

 

Contiuant amb el tema de com es sentien les seues àvies i les seues mares quan parlaven en llengua catalana, en la llengua materna, si havien nascut abans de 1920, en el grup “Cultura mallorquina”, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment, també ens comentaren “Les meves padrines xerraven mallorquí. El castellà, just per a anar al metge. La meva mare, també mallorquí, però el castellà li anava millor (…), Sineu” (Xisca Gaya Riutort), “Senzillament, era la seva llengua, com la meva. La manera de viure i entendre el món.

El castellà, per parlar sols en comptades ocasions. Quan era estrictament obligat” (Magdalena Mayol Mas), a qui Catalina Portell Buades li respon “Exacte!!”; “No sabien, molta gent (padrines incloses), altra llengua que la pròpia. A prou feines, s’aprenia a llegir. Un mínim percentatge era alfabetitzada en castellà i, molt menys, llegir llibres. Es començava a treballar als vuit o als deu anys”[1] (Joan Garcia Codina), “Els pagesos no sabien castellà. Avui en dia, hi ha persones majors que els costa xerrar l’espanyol” (Gabriel Reynes Alomar), “Es meu padrí era pagès mallorquí i encara que li costàs, xerrava espanyol i no sabia llegir ni escriure” (Amparo Hibernón),”Pensau que es castellà és una llengua imposada”[2] (Pep Lluís Risueño Ramon), “Mi bisabuela paterna, Conxa Alemany Planelles, de Palma, hablaba mallorquín siempre, lo leía y lo escribía. Mi bisabuelo Rafael Matas Gueri, también. Se fueron a vivir a Alicante capital y sus hijos hablaron mallorquín y valenciano en casa; y castellano, en la calle.

Sus nietos, es decir, mi padre y mis tíos, hablaban valenciano a escondidas: época de dictadura y castellano.

Sus biznietos, algunos hablamos catalán/ castellano y, otros, valenciano/ castellano, libremente. Según donde vivamos. Somos  bilingües gracias a mi familia venida de Mallorca” (Agnès Matas), “Per sa meva padrina, nada el 1906, es mallorquí era es parlar de cada dia, es familiar, de sa intimitat, es veïnats, des poble. No sabia llegir ni escriure, perquè no va anar a escola. En castellà, no sabia xerrar: el coneixia, però d’enfora, com a llengua de ‘senyors’.

Crec que va ser en temps de la república[3], que hi va haver una campanya d’alfabetització (en castellà, és clar) i va anar a classe, però ja era gran i no hi va anar gaire.

Per cert, que, en es poble, varen tenir uns veïnats catalans i bé que s’entenien sense haver de canviar de llengua (és lo que passa quan xerram una mateixa llengua). Mumare es va recordar de sa paraula ‘petó’. ‘Teníem uns veïnats catalans’ -em deia- ‘i, a un beso, li deien petó, un petó’” (Antònia Villar), “Sa meva padrina materna era mallorquina nascuda a Gènova[4], de família 100% mallorquina i es va casar amb so meu padrí, que era de Llubí, així que tota sa vida va xerrar es mallorquí. Però, quan havia de xerrar castellà amb mon pare, que era madrileny (i amb sa seva família), no tenia cap problema per expressar-se ni per entendre.

Amb so temps, els nets i netes es varen anar emparellant amb al·lots i al·lotes de fora de Mallorca, així que va tenir més gent per practicar es castellà.

Supòs que feia qualque ‘forasterada’, però es defensava perfectament en una llengua que no era sa seva i, més, tenint en compte que xerram d’una dona que va néixer a principis de 1900 i que poca escola degué trepitjar, si és que hi va anar” (Maria Antonia Pedregal), “Es meu padrí era de Son Flor i, sa padrina, de Galilea. Xerraven mallorquí i sabien poc espanyol” (Juan Benito Juan Gonzalez), qui, a la meua pregunta “¿I com es sentia quan parlava mallorquí, Juan Benito?”, em respongué “Se sentien bé: era sa seva llengua”; “Mumare ara tendria 103 anys i, es meu pare, 111 anys, i mai van xerrar altra llengua més que sa mallorquina i es que jo vaig aprendre, i sempre he xerrat, és mallorquí (…). També  vaig aprendre es castellà a s’escola, però ningú (ni es mestre) ens va prohibir mai xerrar es mallorquí dins s’escola, ni tan sols a dins d’església es mateix capellà. Durant tot l’any, es mestre ens llegia rondalles mallorquines un pic per setmana i, es temps de sa lliçó, la deim en castellà: es llibres ho eren.

Teníem vocabularis i varios llibres en mallorquí. (…) Jo som de l’any 1954” (Guillermo Ribot Nadal) a qui Gori Clar Perpinya li comenta “Exacte! As carrer i en es pati des col·legi, mai se’ns va prohibir xerrar mallorquí i, si es mestres eren mallorquins, de vegades, fins i tot, dins sa classe, feien comentaris en sa nostra llengua. Una altra cosa eren ses assignatures, que sí es feien en castellà”. 

Vull afegir, en relació amb alguns comentaris que figuren ací, que, si bé és cert que Eivissa i Mallorca, durant la guerra (1936-1939), foren part del bàndol nacional (en línia amb el general Franco), també hi ha constància que l’Església, fins i tot, acabada la guerra, per mitjà de l’arquebisbe-bisbe mallorquí Josep Miralles, es posà de part de la llengua catalana, com escriu Pere Riutort, quan les autoritats franquistes exigiren a l’esmentat bisbe que ordenàs que la predicació en les esglésies de Mallorca es fes en “la lengua del Imperio” (p. 151): ell els digué “Que en las Iglesias mandaba él” (sic, p. 151). 

Ara bé, això no exclou que no hi hagués cap mena d’imposició del castellà i que tot fos tan pla per a la llengua materna, ja que, com em comentà Pere Riutort, la introducció del castellà en el catecisme, en les Illes Balears, tingué lloc relativament prompte, si bé no un poc després de finalitzar la guerra.

Agraesc la col·laboració de les persones que han respost a la pregunta, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Com sabem, per mitjà de Pere Riutort, en 1900, el 60% de les dones de Mallorca sabia parlar, llegir i escriure en castellà. Comentaris com el que ens han escrit en relació amb la pregunta van en línia amb un prejudici que cal tombar a través de la presentació d’informació veraç.

[2] Es feren més comentaris relacionats amb aquest, d’una línia que no va amb l’esperit de la pregunta.

[3] El període republicà a què es refereix, si només inclou abans de començar la guerra, abraça d’abril de 1931 a juliol de 1936.

[4] Es tracta d’un barri de Palma, als afores de la ciutat.

Àvies mà de ferro en guant de vellut; educació matriarcal

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de “besar la terra”, adduirem que el 13 de desembre del 2021, una amiga mexicana, Graciela López Torres, en resposta a unes fotos que li havia enviat en què es veia part de lo tractat ací, em comentà (i ho exposarem tot seguit, junt amb el diàleg):

–Leí la información y me parece muy propia para quienes aman la tierra que los vio nacer e intentan propagar las buenas costumbres a las siguientes generaciones.

Trataré de aplicarlo para mi tierra, mi amado México, donde hay que tratar de ir implementando el amor sincero a la ‘Patria que nos vio nacer’ a través de actos de empatía con quienes están a lado”.

Immediatament, li escriguí:

-Aquí, en España el día nacional es el 12 de octubre y, por ahora, ningún jefe de estado español ni ningún presidente del gobierno ha pedido disculpas, en nombre de sus antepasados castellanos, por el genocidio cultural que se hizo en las históricas colonias castellanas. Ni uno.

-Es porque aún tienen la conciencia adormecida y no se han dado cuenta del daño que se ha hecho.

-Manifiestan muy bien la política del conquistador (patriarcal), a diferencia de la del labrador (matriarcal). Por eso, en tantas canciones en catalán, hay muchos detalles relacionados con la tierra y no, simplemente, con el acto de penetración del pene, y en los que se invita a la mujer a permitir que el hombre haga lo que él le diga (eso, en muchas canciones de 1970 para acá)”, a què ella contesta:

-No se reconoce el error.

-No.

-Así es.

-Sí”.

En resposta al tema de besar la terra, el 14 de desembre del 2021, Montserrat Cortadella em comentà “La meva [àvia], havia llegit la Bíblia. Una dona amb molta empenta. Treballadora al màxim i encantadora” i Rosa Garcia Clotet m’escrigué[1] “Les àvies. He conegut dues besàvies i dues àvies. L’àvia paterna era forta i decidida. Va quedar vídua molt jove, amb dos fills petits. Va tirar endavant fent diverses feines (rentant roba d’altres persones, sargint roba, portava nadons a les mares que treballaven perquè els alletessin…) fins que va trobar feina fixa en una escola, com a netejadora.

Era nascuda a la província d’Osca, però va venir a Barcelona, als 18 anys, a servir.

L’àvia paterna, de tant en tant, per ajudar a casa, treballava, esporàdicament, fent barnussos. De caràcter fort però ferm.

Les dues ens contaven rondalles i coses de quan eren petites. La materna, a més a més, ens cantava cançons”.  Quant a la seua àvia paterna, sobre si era catalanoparlant de la Franja de Ponent, em comentà “No era catalanoparlant. Parlaven una mena de ‘xapurriau’. El poble es diu Fonz[2], un poble petit, actualment, 890 habitants. Molt antic i amb història”. Li vaig afegir que, segons informació de Viquipèdia, del 15 de desembre del 2021, en Fonts, es parlava català en l’Edat Mitjana, i, a banda, que “La cultura aragonesa és patriarcal, a diferència de la nostra, que és matriarcal”. Aleshores, Rosa Garcia Clotet em contestà “Em deixes parada amb això que havien parlat català. No ho hagués dit mai. Gràcies, Lluís. Una informació interessant; per a mi, molt interessant. Mercès!!! Fantàstic! Em fa il·lusió poder tenir més dades.

Sí, sens dubte, és patriarcal, tot i que, a casa, al poble, qui duia les regnes era l’àvia (la besàvia, per a mi), fins que va morir als 103 anys, amb tot el cap i el caràcter ben ferm i activa”.

Com que volíem saber més sobre si en Fonts podria encara haver reeixit el matriarcalisme o, almenys, si l’àvia paterna de Rosa Garcia Clotet el plasmaria en el seu dia rere dia, li demanàrem “La teua àvia paterna, ¿també era dolça, com la materna? ¿Podríem dir que s’ajustava a l’expressió ‘ser mà de ferro en guant de vellut’, o siga, ser ferma però suau en les formes, sociable?”  i m’adduí “Diria que la paterna s’ajusta a la frase. No era tan carinyosa com la materna, però feia que et sentissis bé amb ella. Sí, era sociable (però, mai li vaig sentir dir res de ningú que no fos al davant i, així, m’ho ensenyava)”.

Aquestes paraules, com veiem, van molt d’acord amb part de l’escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), de Bartomeu Mestre Sureda i publicat en el blog “Etziba Balutxo…”, quan, parlant sobre la cultura vinculada amb la llengua catalana i sobre la cultura castellana, comenta “Ells adiestran: domestiquen amb la mà dreta de la força. Nosaltres ensinistram: educam amb la mà esquerra de la diplomàcia”. I aquesta mà esquerra no és aliena a unes paraules del papa Francesc, en l’encíclica “Fratelli tutti” (“Germans tots”), publicada per Editorial Claret en el 2020, quan, en el punt 160, escriu “la categoria de ‘poble’ és oberta. Un poble viu, dinàmic i amb futur és el que està obert permanentment a noves síntesis incorporant el diferent. No ho fa negant-se a si mateix, però sí amb la disposició de ser mobilitzat, qüestionat, ampliat, enriquit pels altres, i d’aquesta manera pot evolucionar” (p. 110). I això va molt en línia amb l’educació matriarcal com també el fet que, en una foto d’una parella valenciana catalanoparlant, anterior a 1930, en paraules d’un amic molt coneixedor de la cultura colla,“La dreta de l’home sempre queda lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Queda lliure força i intuïció”. La dona té la seua mà dreta damunt de l’home i, com que parlem d’una cultura matriarcal, predomina (i es prioritza) la intuïció (el diàleg) per damunt de la força (la rectitud).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El 14 de desembre del 2021, l’endemà i el 16 de desembre del 2021.

[2] És el nom en aragonés; en català, Fonts.

“Oh, colomets del cel, veniu a gust a tastar-lo”, educació matriarcal

General, , , ,

 

Una de les petjades en el camí de l’educació matriarcal, passa, com ara, per presentar a les generacions del present i a les del futur, com ens han contat la història i, per exemple, mitjançant texts de la primera meitat del segle XX i de la segona, que vegen informació relativa a la cultura castellana, patriarcal, imperialista, unificadora i opressora, en lloc d’acollidora, amb la intenció que els permeta tombar mites, com ara, la frase tan romàntica (i, així, gens recomanable per al cor, ni per a lo referent a la sexualitat) i tan castellana i uniformadora “¡Con lo bonito que es estar juntos!”.

¿Qui no preferiria forjar el seu futur, decidir-lo, lluitar per la seua emancipació (junt amb molts parlants de la seua llengua materna o bé pertanyents al seu Poble) així com els dos nuvis que, sense necessitat de cap votació “familiar” per part dels seus pares i dels germans i seua, del futur matrimoni, en què s’acabàs fent lo que triàs la majoria? Si una llei és legal (figura com a registrada en la llei, per escrit) però no es legítima (no va en línia amb els drets humans), cal rebutjar-la, modificar-la i, fins i tot, crear-ne d’acord amb el dret natural (això és, amb els drets que van units a cada persona simplement pel fet de ser persona). ¿Qui acceptaria, passivament, una convivència formal en una casa on visquessen, com ara, huit persones i que, per exemple, Mantil maltractàs Noplit, àdhuc, encara que ambdós fossen del mateix sexe (o no) o si fossen molt diferents en punts claus? ¿Continuaria sent tan bonica una vida tots plegats? ¡Ja ho crec que no!

L’educació matriarcal plasma molt bé la idea de germanor i la de convivència, però no mitjançant mites, ni del parloteig, fins i tot, en rondalles en què apareix la Mare Terra amb un respecte (i amb una simpatia) importants per part de personatges jóvens[1].

I, en eixe sentit, plasmem un text a què Pere Riutort fa esment en la seua “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, però, ací, ampliat. En primer lloc, escriu unes paraules de Ramiro Ledesma, fundador de “las JONS”[2], que hem trobat sota el títol “Discurso de Ramiro Ledesma Ramos en el mitin de Falange Española de las JONS celebrado en Valladolid” (https://www.ramiroledesma.es/textos-politicos/jons/41-jons-numero-9/138-discurso-de-ramiro-ledesma-ramos-en-el-mitin-de-falange-espanola-de-las-jons-celebrado-en-valladolid), publicat en la web “Ramiro Ledesma”, a què accedírem el 14 de desembre del 2021:”estamos aquí, ante Castilla, un poco como aprendices, porque ya en estas tierras se realizó una vez la gran tarea de unificar a España, de ligarla a un destino gigantesco, con ataduras tan resistentes que han durado y permanecido cuatro siglos.

(…) Creed, camaradas, que hay objetivos formidables que esperan nuestra acción. Así la primera conquista revolucionaria que hoy se nos ofrece es sostener, afirmar y recobrar la unidad de España.

(…) nosotros sabemos que España es la primera Nación moderna que se constituyó en la Historia y que sus cuatro siglos de unidad, durante los cuales realizó los hechos más decisivos que presenta la historia del mundo, son la más formidable e imperiosa ejecutoría de unidad que se puede presentar como bandera contra los separatismos criminales.

Pero si se nos dice que esas justificaciones históricas no son suficientemente válidas, que contra esos argumentos hay otros más firmes, entonces, camaradas, nosotros sabemos en efecto abandonar ese campo de la Historia y proclamar que en último y primer término España es indivisible y única, porque nosotros lo queremos, porque nos posee y nos domina la firme y tenacísima voluntad de mantenerla única e indivisible”.

I, per si els intents de genocidi cultural no reeixien, persones com Leopoldo Calvo Sotelo, president del govern espanyol a primeries dels anys huitanta del segle XX, digué que “Hay que fomentar la emigración de las gentes de zonas de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español”[3].

Igualment, considerem molt interessant (i d’acord amb una educació matriarcal), bona part del text del discurs que feu el papa Joan Pau II, al consell executiu de la UNESCO, el 2 de juny de 1980, i que plasmem com figura en el llibre “Ser independentista no és cap pecat. L’Església i el nacionalisme català”, del monjo i historiador Hilari Raguer i publicat per Editorial Claret en el 2014:

“Sóc fill d’una nació que ha viscut les experiències més grans de la història, que els veïns l’han condemnada a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i que ha restat ella mateixa. Ha conservat la seva identitat, i ha conservat, malgrat les particions i les ocupacions estrangeres, la seva sobirania nacional, no recolzant-se en els recursos de la força física, sinó únicament en la seva cultura. Aquesta cultura s’ha revelat en aquest cas, d’una potència més gran que totes les altres forces” (pp. 69-70).

I, un poc després, Hilari Raguer n’afig una part que diu així:

“M’adreço a tots vosaltres, senyores i senyors, que des de fa més de trenta anys us reuniu ací, en nom de la primacia de les realitats culturals, dels pobles i de les nacions. Us dic: amb tots els mitjans a disposició vostre, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l’esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu que aquesta sobirania arribi a ser presa de qualsevol interès polític i econòmic. No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes, dels imperialismes o de les hegemonies per als quals l’home no compta sinó com a objecte de dominació i no cam a subjecte de la seva pròpia existència humana. Per a aquests també, la nació -llur pròpia o les altres- només compta com a objecte de dominació i d’atracció d’interessos diversos, i no com a subjecte: el subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que li pertany en el sentit propi. ¿No hi ha, al mapa d’Europa i del món, nacions de la seva cultura i, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania? ¿No és un punt important per a l’esdevenidor de la cultura humana, important especialment a la nostra època, quan és tan urgent eliminar les restes del colonialisme?” (p. 70).

 ¡I tant que és important!

Agraesc la col·laboració a totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

En aquesta entrada, també hi ha hagut persones vinculades a la telefonia. Continuarem tractant el tema del matriarcalisme i sense embuts. Les generacions del present i les del futur es mereixen la possibilitat d’accedir, àdhuc, a reports que vagen en linia amb el matriarcalisme i a qualsevol part del saber en què la voluntat estiga al servici de la intel·ligència i que tinga com a objectiu que la veritat vaja pel davant.

Escric aquestes línies, un poc després d’haver introduït l’entrada, hui, 15 de desembre del 2021.

I, òbviament, també s’ho mereixen les generacions del passat integrades per persones que encara viuen.

El mapa escolar que mostrem és dels anys cinquantes del segle XIX.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] Ho hem trobat molt ben reflectit en la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV.

[2] Partit polític “Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista” existent entre 1931 i 1934, de caràcter totalitari.

[3] “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre, nota 37 (p. 61).

“Besar la terra”, un acte de germanor amb la Mare Terra

General, , , ,

 

Començarem dient que Pere Riutort entra de valent en el tema de “besar la terra”, en què insistirà en altres punts de l’explanació: “ c-4) La Tierra Patria se besa, porque es la tierra de los padres, de los antepasados, donde reposan sus cenizas; la tierra de la comunidad humana auténtica de cada uno, no la frecuentemente impuesta por una situación de dominio, de sustitución, de colonización.[1] Las colonizaciones han sido esto, sustitución de lo propio por lo correspondiente a otro pueblo, que ha dominado a un Pueblo originario con los esquemas de dominio y coacción, sustituyéndoles los elementos de cultura e imponiendo los del Estado colonizador, con sus intereses económicos, militares, de expansión territorial…

En un viaje que hice a California en 1987, nos dijo el militar que nos llevó a ver una base de lanzamiento de cohetes, que siempre que tenían que hacer una construcción militar, consultaban a los indios nativos, aún existentes, por si en aquel lugar había algún cementerio desconocido, porque si removían la tierra con los huesos de sus antepasados se volvían furiosos: Era la ofensa más grande que se les podía inferir.

Este sentimiento y razón de Patria, que está en la humanidad, es la primera característica cultural de un pueblo histórico, que descansa sobre la cultura de los antepasados y que se quiere ‘operante’ en los tiempos actuales por la acción responsable de los que constituyen una determinada Comunidad. Esta actuación responsable es la razón y justificación de una auténtica democracia política: No son aceptables las dictaduras, ni tampoco las dictaduras de las monarquías, como se han sucedido casi siempre a través de los siglos” (p. 38).

I, en línia amb aquesta primera característica cultural d’un Poble i al fet que el Poble viu damunt de la terra dels seus avantpassats (els quals romanen terra endins), Pere Riutort, en el punt c-5, passa al País Valencià, amb les paraules següents: “El himno de la Coronación de la Virgen de los Desamparados empieza así: ‘La Pàtria valenciana, s’empara…’. Es el concepto auténtico de Patria el que se expresa en el inicio de este himno, porque responde a las raíces auténticas familiares, las raíces del Pueblo Valenciano, actualmente sin Estado propio como lo tuvo, a lo menos, teóricamente, hasta 1707, cuando se instauró el decreto de Nueva Planta de Felipe V: Nuestros[2] antepasados formaron un pueblo, una estirpe, una sociedad cohesionada, una nación confederal, que nosotros hemos recibido como herencia y a la que moralmente no podemos renunciar” (pp. 38-39).

I, per a aclarir el concepte de “Pàtria”, Pere Riutort comenta que “c-8) Patria: Es una palabra y un concepto que hemos heredado de las lenguas y culturas grecolatinas (…). Besaban la tierra patria, propia, como se besa a una madre. Para los griegos era ‘He gue méter: La Madre Tierra’. El concepto de estirpe, (…) viene de las raíces del vegetal, imprescindibles para la vida de la planta”[3] (p. 39). En relació amb aquestes paraules direm que el 12 de desembre del 2021  accedírem a dos articles en Internet publicats en valencià i vinculats amb la Falla Na Jordana (una de les falles que més vegades sol aconseguir el títol de guanyadora en la ciutat de València) i que, en la versió en castellà, poguérem llegir uns versos[4] clarament patriarcals:

“Tierra mía, tierra mía,

tu suelo no he de besar.

Para hacerte una expresión de amor,

yo ya no me pienso agachar.

Beso de cromatismo onírico,

beso de tambor y dulzaina.

Beso de firme muixeranga”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En canvi, el mateix 12 de desembre del 2021, trobàrem un escrit interessant i en línea amb el matriarcalisme, “La terreta (14). Amor a la terra i raïm de moscatell a la taula”, publicat també en el 2016, i amb què m’identifique molt com també amb molt de lo vinculat amb els Sants de la Pedra, molt coneguts com Sant Nin i Sant Non (i que formen part del matriarcalisme meditarrani), i que, com ara, en moltes representacions d’art, no apareixen pregant (com tan sovint ho fa el castellà Sant Isidre), sinó amb unes cistelles amb collita del camp (i que ells dos sostenen amb uns braços juvenils) i, així, amb el llaurador i “amb els qui llauren” les seues vides i la del seu Poble de manera que la terra no estiga fèrtil i sinó ben tractada, com en els Pobles matriarcalistes.

Convé dir que Pere Riutort, en moltíssimes ocasions, en parlar amb els térmens “nació”, “pàtria” o, per exemple, “poble”, plasma els significats que dona a aquestes paraules la visió matriarcal que hi ha en molts escrits vinculats  amb el Vaticà, sobretot, en documents de papes del segle XX (com ara, Pius XII i Joan XXIII) junt amb Joan Pau II (que estigué de papa entre 1978 i el 2005), quan, tots ells, toquen el tema de la llengua i de la cultura.

Tornant al tema de “besar la terra” dels pares i dels nostres avantpassats, Pere Riutort, si bé de passada, en la pàgina 112 de l’explanació, addueix que “La lengua patria claramente es el valenciano[5], la lengua de los antepasados, de los ‘padres’. El castellano es la lengua de unos de fuera, de quienes queremos como hermanos, pero, son miembros de aquella nación constitutiva del Estado nacionalista, descrito por Pío XII, que ha usado la nacionalidad castellana con la respectiva lengua y sus intereses de toda clase, como elemento de sustitución y destrucción de nuestra lengua y de todo aquello que es propio de nuestra auténtica nacionalidad Cf. Pio XII Radiomensaje Navidad 1954”. I, per tant, no considera prou (ni jo, ni moltes persones que conec) que una persona entenga el valencià (ampliable, per exemple, a viure junt amb persones d’arrels valencianes i que s’interessen per la dignificació del valencià i de la cultura valenciana d’arrels catalanes, és a dir, la no castellana): “¡Cuántas poblaciones, hablan en casa en valenciano, hasta incluso reciben la enseñanza en el Colegio en valenciano y la catequesis en la Iglesia en castellano!.

Un día saludé a un joven sacerdote de la Archidiócesis de Valencia, un párroco en un pueblo profundamente valenciano, Parcent, que me dijo ‘que podía hablarle en valenciano, porque lo entendía’ [.] Quien es titular de una Parroquia, en cualquier lugar del mundo, no le basta con entender la lengua de sus feligreses, tiene que hablarla con fluidez y correctamente. Tiene que sentirla, amarla y usarla, si es que quiere llegar al corazón de sus fieles. Entre nosotros es imprescindible defenderla. Nelson Mandela explicó magistralmente la diferencia entre la lengua conocida y la lengua propia, que entra en el interior y llega a la emoción del sentimiento humano” (p. 118). I, així, s’aconsegueix, no solament saber una llengua, emprar-la i donar-hi dignitat, sinó, com que (en el cas del valencià) té trets matriarcals, aplanar el camí a un model de vida matriarcal i en línia amb les arrels del Poble valencià, i no, així, del castellà (com tampoc dels qui abracen el castellà, ni dels qui menyspreen el valencià, ni, per descomptat, dels botiflers), motiu pel qual enllacem el parer de Pere Riutort sobre aquest capellà de Parcent, amb paraules que plasma en relació amb l’Horta d’Oriola, comarca històricament valencianoparlant fins a mitjan segle XVIII, quan, una política dura, repressiva i molt castellanista, feu que desaparegués en moltíssimes poblacions i que el seu ús fos quasi testimonial, fins a l’extrem que, fa quatre dies, era quasi totalment castellanoparlant: “*c-4) Se tiene que contribuir, como deber de conciencia de parte  de la Iglesia, a que los hijos de la ciudad de Oriola vuelvan a considerar como lengua propia, la lengua de sus antepasados.

(…) Fue muy importante la existencia de esta lengua entre sus habitantes, en la decisión de constitución de la diócesis oriolana, al separarla de Cartagena el 14 de julio de 1564, por bula de Pio IV” (p. 82).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, a ma mare (per alguns comentaris que m’ha fet en relació amb el tema de la terra) com tambe a l’amiga Graciela López Torres (de Mèxic, molt oberta i que ara, entre altres coses, aprén la llengua catalana i està molt interessada pel tema del matriarcalisme) i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

Confirmat:

Hui, 12 de desembre del 2021, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i ens ha dificultat la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil.

 

 

Notes: [1] Aquest subratllat sí que segueix el de l’original. No obstant això, no subratllarem sempre, per a facilitar la lectura.

[2] Textualment.

[3] En relació amb aquestes paraules, en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què se’ns ofereix molta informació sobre el poble colla, matriarcal, en el nord de Xile, en el desert d’Atacama, l’autor comenta que la matriarca, l’àvia Damiana, “a lo largo de su vida, se preocupó de enseñar a su pueblo colla a vivir en sintonía y en comunión con la tierra, venerando a la ‘Pacha Mama, diosa protectora de su pueblo, cuyo origen acontece al fecundar el dios Sol, con sus rayos llenos de energía, las aguas del Titicaca, engendrando así a la diosa, madre de todo el pueblo” (p. 29). El Titicaca és un llac situat en l’altiplà, en la frontera entre Xile i Bolívia.

[4] “Fallas de Valencia 2016 – Falla Na Jordana” (http://www.fotosfallas.com/fotos_fallas2016/fallas/naj.htm), amb la traducció al castellà dels escrits de la falla. La versió en valencià que presentem ací figura en un post de Toni Martínez Bernat publicat en el grup “País Valencià: memòria, present i esperança” el 17 de març del 2016, la font a què accedírem primerament i que el 12 de desembre del 2021 créiem haver perdut.

[5] Nom que, popularment, rep, en el País Valencià, la llengua catalana.

L’educació matriarcal, persones amb consciència de Poble i constructores de vincles

General, , ,

 

En relació amb el gran interés de l’àvia Damiana per la tasca que duia a terme, amb la seua paciència, amb la gran exigència i amb consciència de Poble i des de la seua ànima, com se’ns comenta en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (pp. 20-21), direm que considere molt interessant que, fins i tot, a nivell de l’ensenyament reglat, es comente un text que escriurem, tot seguit, com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, amb molts texts i reflexions i comentaris, realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica, quan exposa unes paraules del radiomissatge de Pius XII amb motiu del Nadal de 1955, i que considerem que, en un règim democràtic i en una aula com també en una família o en un col·lectiu social (com ara, polític, sindical, educatiu, religiós, a favor de la tolerància, etc.) caldria que es fes públic, amb la intenció de contribuir a la construcció de persones més obertes. Hem considerat que van molt en línia amb el matriarcalisme. Així, Pius XII digué: “La substància de l’error consisteix a confondre la vida nacional, en sentit propi, amb la política nacionalista: la primera, dret i honor d’un poble, pot i ha de ser promoguda; la segona, germen com és d’infinits mals, no serà mai suficientment rebutjada.

La vida nacional és per si mateixa el conjunt operant de tots aquells valors de la civilització que són propis i característics d’un determinat grup, de la unitat espiritual del qual constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la vida de tota la Humanitat donant-li com la seua pròpia contribució.

En la seua essència, doncs, la vida nacional és alguna cosa no política, de tal manera que, com ho demostren la història i l’experiència, pot desenvolupar-se al costat d’altres dins d’un mateix Estat; com també pot estendre’s més enllà dels confins polítics d’aquest.

La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió. Nasqué aleshores l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies…

Seria certament una equivocada política d’unificació, si no l’havíem d’anomenar més aviat de traïció, el fet de sacrificar a interessos nacionalistes les minories ètniques que es troben privades per la força per a defensar els seus béns suprems, la seua fe i la seua cultura cristiana. Els qui així obrassen no serien dignes de confiança, i no actuarien honestament si després, quan ho exigeix el propi interés, invocassen els valors de la Religió i el respecte de dret” (pp. 4-5).

¿Aniria en línia amb el matriarcalisme, que els catalanoparlants, fins i tot, en les classes, o bé en les sessions d’ensenyament de la llengua catalana, àdhuc, poguessen tenir accés a texts com aquest, no solament per a aprendre a llegir i a escriure, sinó, com veiem en l’encíclica “Gaudium et spes” (de 1965), del Concili Vaticà II, per a ser “els autors i promotors de la cultura pròpia de la seua comunitat” (no. 55) i, així, comentar-los amb persones d’altres Pobles i, de pas, crear més vincles interculturals? Sí, així com, per exemple, se’ls convida a reflexionar i a redactar a partir de texts de pensadors diferents. D’aquesta manera, sorgeixen persones més sociables, tan vinculades amb les cultures matriarcalistes, cultures en què es contribueix (“pagar la contribució”, fet que té prou a veure amb l’aportació solidària, diem en la llengua catalana), però no s’imposa (“impuestos”, diuen en la cultura castellana, patriarcal)…, i, així, es forma les persones a forjar ponts (“contribueixen com el vincle”, diu Pius XII, qui no aprova les imposicions) i no a actuar fent perorates, ni recorrent al politiqueig. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Una educació matriarcal, forjadora de ponts entre persones i entre Pobles

General, , , ,

 

Sobre el tema de l’obligatorietat o, més encara, sobre la imposició d’una llengua (en aquest cas, la castellana), no seria cert parlar-ne com si totes les polítiques haguessen sigut iguals. Així, en el llibre “Notícia de Catalunya”, en la versió que Jaume Vicens Vives feu en 1960, escriu que “Des de finals del segle XIV, Mallorca[1], Sardenya i Sicília foren governades per lloctinents. Fins i tot aquest procés revertí als territoris continentals, els quals conegueren també llurs respectives lloctinències.

L’excel·lència d’aquesta organització es comprova si l’examinem des de diversos angles Per als reialmes[2] i països incorporats, la lloctinència, ben aviat batejada popularment amb el nom de virregnat, simbolitzà la persistència de les lleis, dels usos i els costums locals[3]” (p. 124), un tret que, com podem veure, no va en línia amb el Decret de Nova Planta de 1707, ni amb la política castellana, històricament, tradicionalment i actualment, patriarcal, anorreadora i assimilacionista.

Tot seguit, Jaume Vicens Vives addueix “Només així podem comprendre que pobles com el de Sicília, tan orgullosos de la seva existència nacional i de la ininterrompuda tradició d’una monarquia secular, acceptessin gairebé sense neguit un règim de govern aliè. I és que aquest règim no solament no pretengué d’imposar-los una concepció distinta de la vida, sinó que vetllà per mantenir la il·lusió d’una independència política, base ineludible de l’aquiescència a tota tasca col·lectiva empresa per un poder forà” (pp. 124-125), molt en sintonia amb el matriarcalisme i que, igualment, també es reflecteix quan, el mateix historiador comenta que, en l’Edat Moderna (segles XVI-XVIII), “Catalunya (…), per la seva qualitat d’element progressiu diferenciat en el si d’una estructura social immutable i encarcarada com la de tantes parts d’Espanya, per la seva decepció davant d’un Estat insensible i irrecuperable, ha hagut de representar en l’edat moderna, un paper revolucionari que no es corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder” (p. 168). ¿No té res a veure el remarcat de les paraules de Jaume Vicens Vives amb lo que llegim en moltes publicacions sobre societats matriarcals? ¿No reflecteixen la realitat així com, quan, en eixes fonts, se’ns parla de Pobles que, arran el contacte amb la cultura castellana, amb l’escolarització forçada (això no ho diuen així i prefereixen parlar en termes com “escolarització”, “educació”, “accés a la cultura”), se’ns diu que ja no són tan matriarcals com abans? ¿Per què no ho comenten sense embuts? Possiblement, en molts casos, fruit d’una instrucció (universitària i tot) que caldria que fos més que una simple transmissió, incorporació i acumulació de coneixements: que aplegàs a l’ànima.

En eixe sentit, en una conversa amb Pere Riutort, cap al 2020, em tragué unes frases de Nelson Mandela, les quals trobí en Internet i que diuen així: “Si parles a algú en una llengua que entén, les paraules aniran al seu cap. Si li parles en la seua llengua pròpia, les paraules aniran al seu cor”. I, en les cultures matriarcals, el cor (l’acció) i el  cap (el pensament) són com una parella que s’entenen, si bé prioritza més el cor i són més ordenats (recordem la nostra “Al cap i a la fi”… que, en primer lloc, posa el cap, no els impulsos primaris, a diferència del castellà, que comença la casa per la teulada, amb el conegut “Al fin y al cabo”). I això també cal fer-ho accessible i que ho sàpien els xiquets, els jóvens i la resta de persones catalanoparlants… i les curioses.

Tornant al paper dels bisbes i a la seua posició en la castellanització (i, per tant, en la patriarcalització) dels Pobles catalans, direm que, com escriu Pere Riutort en la seua “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, cal recordar “El Arzobispo Mayoral, que de manera tajante obligó al uso del castellano en los archivos eclesiásticos durante el siglo XVIII, con su disposición de 1762, bastante posterior al Decreto de Nueva Planta de 1707. Pertenece a la misma nómina de obispos que se enviaron a las diócesis para castellanizarlas en tiempos de Carlos III” (p. 82), bisbe que, a més, en 1750, ordenà que tots els nounats de la seua diòcesi fossen batejats en castellà. A banda, Pere Riutort addueix que “La disposición de Mayoral, aún no ha sido abolida por ninguna autoridad eclesiástica. No obstante, se opone totalmente a lo que es doctrina de la Iglesia Universal, ya que es una discriminación pura y dura de una lengua. Está abolida ciertamente por las determinaciones del Vaticano II” (p. 83).

I, en aquest sentit, veiem que, en el segle XVIII, com indica Jaume Vicens Vives en “Notícia de Catalunya”, “L’Estat borbònic, absolutament despreocupat del regalisme a ultrança. Nomenà per als càrrecs eclesiàstics les persones més sotmeses a l’autoritat civil, més complaents amb el poder. Aquesta política, l’aplicà arreu d’Espanya: com pot causar sorpresa que de la sèrie de tretze bisbes del segle XVIII a Barcelona, onze pertanyessin a ràncies famílies castellanes i només dos a terres de parla catalana?” (p. 90).

Igualment, com feia l’àvia Damiana respecte al Poble colla, en el desert d’Atacama (matriarcal, en el nord de Xile), adduirem que les paraules de convivència i del famós “¡Con lo bonito que es estar juntos!” (sic), que vaig sentir dir, així, en el 2015, dues vegades i per part de castellanoparlants nascuts en terres castellanes (en Cuenca i en Salamanca), és més una farsa que un propòsit de germanor. I, per això, cal que els estudiants (i, més encara, els catalanoparlants) tinguen accessible, com ara, un escrit de la publicació militar “Ejército y Armada” [4]: “Hay que castellanizar a Cataluña. Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, subordinado, soez y grosero como es en general el catalán, se volverá amable, transigente por con las ideas de los demás y educado. El día 1ª de febrero no debe haber un solo soldado de la región catalana siendo subtituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra” (p. 61). I, un poc després, en el mateix llibre, veiem que, en una altra publicació de l’exèrcit, “La Correspondencia Militar”, s’escrigué “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y el fuego” (p. 61).

Ara bé, com que açò són fets reals i cal conéixer els Pobles patriarcals per a saber quins camins cal no prendre, resulta interessant que els Pobles catalanoparlants també coneguem aquesta part de la història. I, així, veiem que el matriarcalisme no va per aquestes vies. Si més no, el plasmat en moltíssimes rondalles i en molts comentaris relatius a persones nascudes abans de 1920…, i no per art d’encantament.  

De nou, hem pogut veure que el matriarcalisme sí que ajuda a crear ponts i que no es fonamenta en les paraules emprades per a fer politiqueig.

Agraesc a totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Confirmat:

Hui, 8 de desembre del 2021, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i ens ha dificultat la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil.

 

Confirmat (9 de desembre del 2021):

Hui, dia 9 de desembre del 2021, cap a les 12h40, sí que he pogut escriure hàbilment en l’entrada anterior a aquesta, des del telèfon mòbil, però no en aquesta (i sí, a través de l’ordinador portàtil).

Decididament, hi ha entrades que, per a més d’una persona, resulten incòmodes, perquè posem la veritat pel davant, amb la intenció que el públic i les persones del demà siguen propietaris del seu esdevenidor.

Gràcies a totes les persones que, aquests dies, vos heu solidaritzat. Com diu un amic meu, continua la lluita. En paraules de Pere Riutort, que plasmí en u dels meus diaris personals el 23 de març del 2020, “El cap és lo més important de tot: pensar, reflexionar, ser…”. Ser u i ser Poble, amb consciència de ser-ho, com moltes persones i com molts Pobles del món.

 

Notes: [1] El Regne de Mallorca tornà a formar part de la Corona Catalanoaragonesa a mitjan segle XIV, després d’haver-se’n separat quan morí el rei Jaume I (en 1276).

[2] Regnes.

[3] El remarcat d’ací i el posterior són nostres .

[4] Partim del llibre “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda, editat per “Perifèrics” en el 2002.

Dones que, com a mestres, eduquen pel Poble i també pel demà

General, , ,

 

En relació amb com veia l’àvia Damiana l’escola estatal, el 7 de desembre del 2021, posí bona part del text referent a com hi actuava ella i, el mateix dia, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentava “Com que l’escola era en castellà, la iaia em cantava, em feia jugar i m’explicava contes sempre en català” i, després, una dona (de qui no havíem escrit el nom i que, un poc després, retirà lo que havia plasmat) afegí “La meva mare (1918-2001). A la seva infància, va anar a l’escola. Una mestra per a totes les edats. La mare va tenir la gran sort de fer tota l’ensenyança en català. Tant, que gairebé no sabia parlar en castellà. Escrivia i parlava la seva llengua amb bastant perfecció. Va ser una privilegiada en el seu temps”. I, en el meu mur, Rosa Garcia Clotet, la tercera persona que en feu un comentari, adduí “Trobo molt bé l’actitud de l’àvia Damiana.Similitud amb el que pretenen fer-nos aquí”.

Continuant amb com ensenyava l’àvia Damiana i, en el nostre cas, com ho han fet i, en aquest punt, què han trasmés les mares i, sobretot, les àvies (no sols en altres cultures matriarcals sinó també en la dels nostres Pobles i, més encara, si partim, en bona mida, de com és l’educació en moltes rondalles), veiem que molt de lo que figura en l’article “Minangkabau: un matriarcat en la cruïlla” (https://diarieducacio.cat/minangkabau-matriarcat-cruilla), publicat en “El Diari de l’Educació” el 25 d’abril del 2017, té moltes semblances que cal que transmetem a les generacions actuals de cara al futur: “s’ha d’aprendre de la natura i del seu creixement. (…) Així, nosaltres hem d’aprendre a ser generosos i humils amb els altres, tot i posseir riqueses i descartar de la nostra vida l’orgull i l’arrogància”, declara Imel, una dona de vint-i-tres anys, fet que he pogut veure, no sols en l’explanació de Pere Riutort sinó en moltes rondalles i, en el cas de l’orgull, en una recopilada per Joaquim G. Caturla, en què una dona molt ambiciosa i, a més, desagraïda amb Déu (qui li havia sigut generós) torna a ser pobra: volia ser més que Déu.

També podem llegir que les decisions “les prenem entre els dos, primer amb el cor i després amb la raó” i, per tant, són més actuar (el cor) que de pensar contínuament, també plasmat en rondalles mallorquines. I, de fet, el 7 de desembre del 2021 escriguí un missatge a Joan Sala Vila (nascut en 1929): “¿Com te les enginyes per a estar molt creatiu amb noranta-dos anys?” i em respongué “És el meu ADN. Pensant i actuant”.

Igualment, veiem que “són una societat plena d’espiritualitat i d’amor forjat en l’acord mutu entre home i dona per al bé de la comunitat”, detall que, àdhuc, podríem vincular a una rondalla valenciana recopilada per Ximo Caturla en què uns xiquets fan una proposta a la velleta que els fa de mestra… i ella l’accepta. I, a canvi, reben una educació molt oberta i molt participativa. I, en línia amb aquesta rondalla (com també, amb moltes plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover), “Als nens i les nenes se’ls educa per igual: en l’amistat, en la col·laboració per la necessitat de procurar el bé del grup, des del constant diàleg, mai amb el càstig o la imposició” (comenta Roslaina, directora d’una escola i doctora en pedagogia).

¿Podríem aprofitar les rondalles per a fer un treball i, millor encara, per a forjar xiquets i xiquetes i les persones del demà i, de pas, aplanar-los el camí cap a una major germanor entre persones i entre Pobles? Sí. I molt. Una educació que no inclou la imposició…, perquè és matriarcal.

Aleshores, podríem, com ara, recórrer a l’explanació de Pere Riutort i recordar i comentar (encara que només fos com a introducció) que, del cardenal Belluga (que, abans de ser cardenal, havia sigut bisbe de Cartagena), partidari borbònic en la guerra de successió, i que tant afavorí la desaparició de la llengua catalana en l’Horta d’Oriola, es sap que “participó activamente en la Batalla de Almansa contra los valencianos. Hasta él mismo empuñó personalmente las armas. ¡Un obispo de la Iglesia Católica matando valencianos y animando a otros a que lo hiciesen!” (p. 82). Adduirem que la batalla d’Almansa tingué lloc el 25 d’abril de 1707.

Finalment direm que aquest mapa figura en un llibre escolar de principis dels anys cinquanta del segle XIX, publicat en Espanya.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Fets que esdevingueren, vinculats amb el present i que transmetem també al futur

General, , , ,

 

El 6 de desembre del 2021, un poc abans de llegir part del llibret en què figura unes línies sobre com veia l’àvia Damiana, de la cultura colla, l’educació (en aquest cas, la instrucció), en les escoles estatals, em passà pel cap, com ja havia pensat la vespra, que, possiblement, seria molt interessant, per als  catalanoparlants, siguen del Poble que siguen, llegir el Decret de Nova Planta del 1707, el primer i el més sever, que afectà el Regne de València i el Regne d’Aragó i que reproduesc, tot seguit, a partir del text que figura en l’explanació de Pere Riutort:  

“Considerando haber perdido los reinos de Aragon y Valencia y todos sus habitadores, por la rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban, así por mí como por los reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás reinos de mi corona, y tocándome el dominio absoluto de los referidos reinos de Aragón y Valencia, pues en la circunstancia de ser comprendidos en los demás, que tan legítimamente poseo en esta monarquía, se añade ahora el de justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente  mis armas con el motivo de su rebelión; y considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía, es la imposición y derogación de las leyes, las cuales con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres podría yo alterar; aún sin los grandes y sobrados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia: He juzgado por conveniente, así por esto, como por mi deseo de reducir todos los Reinos de España a la uniformidad de unas mísmas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo, abolir y derogar enteramente como desde luego doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en sus tribunales, sin diferencia alguna en nada, pudiendo obtener por esta razón igualmente mis fidelísimos vasallos castellanos motivos para que acrediten de nuevo los afectos de mi gratitud, dispensando en ellos los mayores premios y gracias tan merecidas de su experimentada y acrisolada fidelidad, y dando a los aragoneses y valencianos recíprocas e igualmente pruebas de mi benignidad, habilitándolos para lo que no están, en medio de la gran libertad de los fueros de que gozaban antes y ahora quedan abolidos.

En cuya consecuencia he resuelto que la audiencia de ministros que se ha formado para Valencia, y la que he mandado se forme para Aragón se gobiernen y manejen en todo y por todo como las dos cancillerías de Valladolid y Granada, observando literalmente las mismas reglas, leyes, prácticas, ordenanzas y costumbres que se guardan en estas, sin la menor distinción ni diferencia en nada, excepto en las controversias y puntos de jurisdicción eclesiástica, y modo de tratarla; que en esto se ha de observar la práctica y estilo que hubiese habido hasta aquí en consecuencia de las concordias ajustadas con la santa Sede Apostólica, en que no se debe variar; de cuya resolución he querido participar al Consejo, para que lo tenga entendido.

Buen Retiro, a 29 de Junio de 1707” (p. 189).

En relació amb pervivències matriarcals i també amb decrets com aquest (que podríem ampliar amb molts més i que, la gran majoria de les escoles valencianes, catalanes, balears, etc., podem intuir, i molt bé, que no ensenyen a hores d’ara) direm que, el 3 de desembre del 2021 posí un post sobre si “els pares faciliten als fills el dret a decidir”. ¿Quantes respostes hi hagué i en línia amb lo que demanàvem? Ací ho tenim. En el grup “Dialectes”, eixe dia, Maria Montserrat Morera Perramon escrigué “Sí” i, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, també el 3 de desembre del 2021, ens plasmaren una, ara, per part de Cristina Albert: “La meva àvia paterna, nascuda bastant a finals del segle XIX, era una persona molt respectuosa que va deixar elegir el futur de cada fill. Això va ser tant abans com després de quedar vídua. Tristament, sobretot, una filla seduïda per la ideologia feixista hi va imposar el seu criteri dictatorial”.

Tocant el segon comentari, direm que, en moltes rondalles i en molts escrits, quan parlen sobre les relacions entre pares i fills, o bé entre les dones com a educadores, quasi sempre, són de diàleg, obertes. ¿De veres no té res a veure aquest decret, i normatives posteriors, amb la cultura vinculada amb la llengua catalana, tal i com perviu ara? Si que hi té relació. I, per mitjà d’Internet, com també de les vivències i dels sabers que hom adquireix i comparteix, fem possible que, com l’àvia Damiana, sapiguem distingir lo que pertany a la cultura nostrada,i lo que té el seu vincle amb la castellana, o bé amb altres. I, més encara, que la nostra cultura té molts punts en comú, molts, amb la de molts Pobles matriarcals de la península ibèrica i… del món i tot.

Per tant, quan algú ens comente que “Això és casualitat”,  com ara, que, en una rondalla de fa més de cent anys, un príncep (o un rei) diga que la seua dona ha de ser ben tractada per la Cort, no és ni casualitat, ni natural i cal pensar que té un per què. I el motiu n’és manifest: pertanyem a una cultura matriarcalista. I el del comentari que ens fan, com deia Pere Riutort (1935-2021): “Són tres-cents anys…”. Per això, és tan important informar-nos més sobre el passat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la de l’autor (i amic) del llibret sobre l’àvia Damiana i a les persones que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota:

Confirmat:

Ahir, de vesprada, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i em dificultà la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil. Era el dia de la “Constitución española”.

Fins i tot, un poc abans de signar aquest apartat de l’entrada, que són les 11h40 del matí del 7 de desembre del 2021, en el rellotge que hi ha en la taula d’estudi des d’on escric, tampoc no puc fer-ho per mitjà del telèfon mòbil, però sí des de l’ordinador portàtil amb què plasme aquestes línies, amb molta facillitat.

Una vegada més, vivim en una democràcia formal, i molt formal.

Lluis Barberà i Guillem