Arxiu d'etiquetes: fills amb molta espenta

El lligam mare-filla, dones agraïdes i fills amb molta espenta

General, , , , , ,

Una altra contalla compilada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es plasmen trets matriarcalistes i detalls d’agraïment, és “Per què tenim mar?”. Així, “En una vila, un pobret va demanar a una porta (…):

-Una almoineta.

I la xica diu a sa mare:

-MIreu, mare: no passa res.

Eren molt pobrets” (p. 252).

Tanmateix, la filla li dóna l’esmorzar que tenia i ell, de mitjana edat, li ho agraeix:

“-Mireu: heu estat tan bona per a mi, que jo vos desitge que, el primer que toqueu, vos augmentarà.

La xiqueta li va donar les gràcies. Però, en eixe moment, hi havia una parada de roba a la plaça i la xica diu a sa mare:

-Mare: ¿no volíeu comprar-me un coixí?

I sa mare diu:

-Ah, sí: anem-hi” (p. 253).

Per tant, apareix el lligam mare-filla i la dona és la compradora. En tornar a casa, la mare comenta a la xica:

“-Ai: mesura, mesura. Vejam si ens han enganyat en la mida.

I hi havia huit pams, dos metres. Sa mare diu:

-Ai (…). L’home s’ha enganyat.

Torna a mesurar: un pam més. (…) La filla fa:

-Ai: açò és el que ens ha dit l’home: (…) el primer que agafaríem, ens augmentaria.

(…) Ui! Es van fer rics i, com que allò tenia molta de valor, la xica es va fer l’aixovar i tot” (p. 253).

Com veiem, la caritat i, igualment, la gratitud són compensades, en aquest cas, en nexe amb la bonesa.

Un altre relat amb signes del mateix ram és “Joanet i el pandero del rei”, el qual s’inicia amb uns mots que evoquen l’arquetip del rei: “Fa molt de temps, hi havia un rei que governava sobre uns extensos i pròspers dominis. Un dia que va eixir a caçar per un dels seus boscos es va trobar un poll, (…) se’l va emportar al seu palau i va decidir criar-lo” (p. 254).

Aquest detall va unit a un monarca que també considera els més petits i els més senzills del reialme. Com a recompensa, el narrador agrega que li va créixer el poll, el qual, en poc de temps, es féu com una gallina, com un porc i, a tres mesos, com un cavall. Però un dia es mor el poll i el sobirà, amb la pell, “va manar que construïren un pandero” (p. 254).

A banda, com que el rei tenia una filla en edat de casar-se i era molt docta i intel·ligent, féu una dicta: “qui endevinara de què era fet el pandero, es casaria amb la princesa” (p. 254).

En un passatge immediat, un xic comenta a sa mare que ell hi voldria anar i la dona li ho aprova: “Sa mare li va preparar un sac ple de coques i el xic se’n va anar a esbrinar” (p. 254).

A partir d’aquest moment, el noi es trobarà amb diferents personatges que tenen qualitats que aplanaran l’objectiu i que, com en moltes narracions semblants (algunes, arreplegades abans de 1932), faran un bon equip de què el jovenet és el cap de colla. Cal dir que hi ha molts mots que enllacen amb la tradició vernacla catalana: una orella, la nit, la vesprada, una princesa que té un jardí, una font, que molts fragments tinguen lloc de nit.

Per això, “quan li va tocar el torn, Joanet va entrar al palau. Davant del rei i de la princesa, va començar a mirar el pandero (…) i, al remat, va dir:

-Senyor rei: la pell és de poll i el cèrcol és de fenoll” (p. 256).

Ara bé, com que la princesa no volia casar-se amb el xic i el monarca li posa una altra prova i el jovenet la supera, el rei i ell arriben a un acord: Joanet podria emportar-se de la cambra del tresor totes les monedes i totes les joies que pogués en una hora;… i  podria ser ajudat pels seus amics.

I així fou possible, fins i tot, endur-se el palau i, de pas, la filla i tot, dona que marca el desenvolupament final i decisiu de la rondalla.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que proposen i fills amb molta espenta i en colla

General, , , , ,

Una altra contarella que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La pell de poll i el cèrcol de fenoll”. Començarem dient que, atenent al “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el “poll del pubis” significa “Cabra, lladella”, mentres que el fenoll té relació amb els pèls del pubis i amb la vulva. Altrament, el cercle ja ens dóna una primera pista: temes femenins.

Així, un rei que, cada dia, passava revista als soldats, “un dia descobreix un poll en la guerrera d’un soldat” (p. 235), això és, en la jaqueta. Aleshores, el fica en una capsa de llumins i, com que, a l’endemà, ja no hi cabia, el deixa en una gàbia. Ara bé, com que, al tercer dia, ja no hi cap, l’en tragué i el tirà al corral. Passa que, com que l’animalet es menja tot (gallines, conills, porcs…) i es fa ben gros, el mata.

Nogensmenys, “va fer un bombo amb la pell del poll i amb un cèrcol de fenoll. Llavors, manà fer un ban” (p. 236): qui endevine de què és fet el bombo, es casarà amb la seua filla. Com podem veure, el monarca considera positiu els xicotets detalls, acull els més febles (els polls són ben petits) i la natura (la planta, ací, amb significat femení).

En un passatge posterior, un xiquet comenta a sa mare que ell se n’anirà al palau i, a mitjan camí, es troba amb un home que era un bon oïdor (tenia oïda fina), amb un home fort carregat amb una casa (i, de pas, era qui l’empunyava) i, al capdavall, amb u que era més veloç que un conill.

Quan el fill es presenta en el palau, diu: “Vinc a endevinar de què és el bombo.

-Doncs vós ja sabeu el que us toca (…). Vos donarem tres dies per tal que us penseu la solució.

-Sí que ho endevinaré -fa ell, tot decidit.

(…) L’endemà, la filla del rei digué a son pare (…) que la pell és de poll i que el cèrcol és de fenoll” (p. 237).

Tot seguit, com en narracions de la mateixa corda, el més oïdor capta els mots de la princesa, les diu al fill i, quan el xiquet ja és davant el sobirà, “li respon amb un parlar assaonat” (p. 237), o siga, madur, i ho encerta. El cap d’estat li comenta:

“-Sí que és veritat -confirma el rei, el qual afig fent honor a la seua paraula: -Jove: ets un resabut. Et casaràs amb la meua filla” (p. 238).

A continuació, la filla, com que l’aspirant és baixet, indica a son pare que no voldria casar-se amb un home com aquell i li proposa si el xic “es conforma amb el que vós vulgueu donar-li, i que se’n vaja” (p. 238) i, com que el monarca accepta la idea de la jove i, en acabant, és ben acollida pel minyó, el fill agafa tot el que pot de palau. Això sí, recorrent a la participació dels seus companys.

Així, el diligent fa camí cap a fora de la ciutat, el fort es carrega el palau, tots tres mamprenen i, “D’aquesta manera, el xicot es va fer amb tot. Es féu amb el palau i amb la princesa. I, tot i ser un rabassó, es casà amb ella” (p. 238).

Finalment, direm que, en una rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), “Sa filla des carboneret”, la qual apareix en el Tom I, una xica que lo que més s’estimava era el rei, quan ja el té ben adormit, se l’emporta cap a la barraca de son pare, un fet semblant al d’aquest relat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Fills amb molta espenta, eixerits, sincers i molt oberts

General, , , , ,

 

Un altre relat valencià en què es reflecteix molt el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb el tema de l’educació matriarcal, és “Nabet”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 6 de l’obra “Rondalles valencianes”. Direm que hi ha versions molt semblants en altres llocs de l’àmbit lingüístic. Així, Adrià i Maria-Agres vivien en Bèlgida i no tenien fills fins que un dia, Maria-Agres, mentres era en el bancal, digué a Déu “jo voldria tenir un xiquet, encara que fos petit com un nabet!

Déu la va escoltar (…) i el mes de maig vinent, va infantar (…) un xiquet molt boniquet de la grandària (…) d’un nap” (p. 27): Nabet. Cal dir que el xiquet naix en maig, en el mes, popularment, associat a les flors i a la mare.

Al moment, veiem que Nabet es desenvolupa ràpidament, sobretot, “en picardia i força: (…) son pare, quan Nabet va complir els set anys, començà a portar-lo al bancal, i allà el fillet l’aidava en tot” (p. 28).

A més, el pare manà fer ferraments preparats per al xiquet, qui els manejava amb deseiximent (p. 28). I, com veiem, igualment, Nabet actua de manera esparpellada, molt oberta, amb molta espenta i amb atreviment (p. 28).

Tot seguit, captem un passatge en què uns lladres entren en el bancal, i el xiquet, qui era en l’orella d’un ase, fa que se’n vagen (p. 30) i, en un passatge immediat, ho comenta a son pare (p. 31), a qui, més avant, en el bancal, li lliura diners que s’havien deixat els lladres… Aleshores, passem a unes paraules en què es plasma el matriarcalisme:

“-Els dus a la mare.

El xicó, que encara no havia desmuntat, diu adéu al pare i l’emprén de regrés a la llar” (p. 32) i, quan hi és, lliura a sa mare monedes de plata i un pitxeret de dobletes, i ella felicita  Nabet (p. 33).

Immediatament, els dos lladres trien fer via cap a un altre poble, en aquest cas, a Bèlgida, on vivia Nabet. I el xiquet, que era en casa (però no els seus pares), sent que entren els roders i, en distints passatges, fa que no puguen robar cada u dels dos hòmens. I, sense pensar-s’ho dues vegades, els trau de la caldera (p. 35), se’n va al dormitori dels pares, els desperta i els diu que baixen on eren els lladres (p. 35).

A banda, el fill proposa que, entre els pares i ell, porten els dos hòmens a cal batle (p. 35). I Nabet diu al batle que, “Amb una agulla de fer espardenyes i una caldera (…), he donat bon compte d’ells. Si no ho creuen peguen darrere mi.

La gent no s’ho creia. Però, (…) anaren tots a casa de Nabet i ho veren tot tal com els ho havia dit” (p. 37).

I, finalment, “el batle premià Nabet amb una agulla de plata per a fer espardenya, tothom tornà a la feina del camp” (p. 37) i millor que abans i, a més, la rondalla acaba amb unes paraules relacionades amb Nabet i interessants, en línia amb el matriarcalisme: “la seua fama ben guanyada” (p. 38). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

La dona dicta què fa l’home, porta la iniciativa amb diligència i molt oberta

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasmen molts trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la dona és qui dicta què farà l’home (tant si és un fill, com si és el marit), que la dona actua amb molta espenta i amb diligència és “Es ciurons que tornaren minyons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una dona que cuinava ciurons (cigrons), que era casada i que no tenia cap fill, un dia, mentres cuinava, arriba a dir:

“-Mal tornassin minyons, ja que no en tenim cap!

Hi tornaren i ja es posen a córrer i a borinejar” (p. 115).

I la dona, immediatament, agafa la granera i es posa a encalçar-los per arrambar-los-ho i se’n salva u, el qual, des de dins del forat, li diu que si no li havia de pegar, ell n’eixiria. La dona, com que copsa que el ciuró actua amb molta espenta, li arriba a dir:

“-Surt, idò!, i duràs es dinar a ton pare” (p. 116) i, per tant, veiem que la dona prefereix persones de la seua corda i que, a més, està molt oberta.

Aleshores, “Sortí tot xerevel·lo aquell minyó com un ciuró.

Aquella dona li dóna es dinar pes seu home i li diu:

-Te’n vas a tal terra, que ton pare hi llaura, i li diràs sense acovardar-te poc ni gens: ‘Sa mà a besar, mon pare! Aquí on em veis, per un mot de ma mare, som un minyó com un ciuró i vós sou mon pare. Ma mare m’envia a dur-vos es dinar’. Hala, si expediu, ara” (p. 116). Per tant, és la dona qui dicta què faran el ciuró i l’home, com s’ha de presentar el ciuró a l’home (el marit) i què li ha de dir. O siga, que es fa lo que vol la dona.

A més, en la mateixa línia, li afig la mare: “Hala, idò, toca soletes! I no faces gens de torniola pes camí.

Es minyó com un ciuró, (…) al punt, fonc en aquella terra” (p. 116), saluda son pare, el pare es gira i veu que s’acostava cap a ell i copsa lo que li diu el cigró (p. 116), un fill eixerit i que, per mitjà d’una cançó eròtica, plasma la manera d’actuar de la mare i de moltes dones en la cultura matriarcalista:

“Mu mare, casar, casar!

Que es partits no vénen sempre!

Com s’escudella és calenta,

no la deixeu refredar” (p. 118).

Un poc després, el pare li dona la mà a besar (p. 118) i, així, s’obri al fill, a qui, a més d’ensenyar-li una cançó, li plasma com és el ciuró: “som petit, som ardit” (p. 118). El ciuró, que actua molt eixerit, s’acosta al pare, per a escudellar-se ambdós i, al moment, es van a pasturar els bous. Però, com que el fill s’atansa tant als bous, un bou pega llepada i s’engul el xiquet (p. 119).

Llavors, el minyó comenta a son pare que se l’ha engolit el bou i com haurà d’actuar l’home per a que el fill puga eixir-ne: “com vegeu que li va a amollar, parau amb una senalla i, en caure es raig de beines, jo sortiré (…) i cauré dins sa senalla” (p. 119). L’home fa lo que li ha indicat el ciuró, i el fill n’ix amb molta espenta “i ben etxerevit” (p. 119).

El pare renta el ciuró, i el fill, immediatament, li comenta que no s’hi arrimarà més a on pasturen els bous i, sobretot, “ho va fer sempre de tot per servir son pare i sa mare tan bé com sabia. I son pare i sa mare, ja ho crec, estaven tot baves amb aquell minyó com un ciuró” (p. 120). I, així, veiem que hi havia bona harmonia en la casa, entre els pares i el fill, de la mateixa manera que, en moltes cases i fora del nucli familiar, també hi ha hagut i ens han plasmat ahir i hui en Facebook.

A més, també es reflecteix que la dona actua ràpidament, que és molt oberta, molt forta i que porta la iniciativa, trets que van molt en línia, com ara, amb comentaris de ma mare respecte a les seues àvies (nascudes en els anys setanta del segle XIX), i amb els plasmats en Internet i referits a moltes dones també nascudes abans de 1920 .

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

Fills amb molta espenta, amb coratge i que fan lo que diu la mare

General, , , , ,

 

Hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere Poca-por”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII de les «Rondaies mallorquines», en què es plasma que, en una família matriarcal, les dones aplanen molt el camí als fills i en què el fill, a tothora segueix fidel a una recomanació de sa mare i, per tant, es fa lo que vol la dona. Així, “Això era una viuda que només tenia un fill, que nomia Pere, un al·lotell galanxó, deixondit, sa com un gra d’all, agosarat, que no l’espantava vent ni aigua” (p. 121), i això el porta a voler saber què és la por (però no en un sentit teòric, sinó per mitjà de l’acció), ja que, “són tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt d’anar-me’n a trescar món, i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poc o molta” (p. 121).

La mare, en veure l’espenta del fill, li diu que és caparrut com son pare. Ara bé, immediatament, li afig:

“-Fill meu, ja que no em vols creure, una cosa et coman: que allà on es ponga es sol, t’has d’aturar i, allà mateix, has de fer sa nit.

-No tengueu ànsia –diu ell-. Lo que és envers això, vos creuré” (p. 122). Per tant, el fill accepta fer lo que li diu la mare (com l’home que fa lo que vol la dona).

“Pren es cavall i doblers, i ja és partit” (p. 122).

Un poc després, es fa fosc i, per primera vegada, llegim “Es sol s’és pot –diu ell-; vull fer lo que mu mare m’ha comanat: fora caminar pus!” (p. 122). Això és, de nit, para a dormir i, de dia, des de bon matí, passa a l’acció. A més, la podem veure com “Vull observar sa paraula de mu mare” (p. 123), és a dir, complir-la. I ho fa. I, com moltes dones sobre qui han escrit en Internet (per correu electrònic, per Facebook) o bé en converses, com ara, les dues àvies de ma mare, qui eren molt actives i molt arriscades, En Pere Poca-por, amb molta espenta, diu “Acostau-vos i ens veurem ses caretes! ¿O sou tan cans nanells, que només lladrau enfora?” (p. 126), “bona tirada m’espera demà!” (p. 127), “Donem-ho a ses cames abans de més raons!” (p. 127). Al moment de llegir aquesta darrera frase, escriguí unes paraules que em plasmà un amic, respecte a la cultura colla i a la cultura valenciana: “No teoritzen. Viuen i actuen”.

I, com que En Pere Poca-por no es para en palles, en un passatge de la rondalla, veiem que diu “Vaja si en vaig sentir i bé! Però ¿què en farem si no va sortir sa por? Sobretot, una altra vegada, mirau-vos-hi més, en so xerrar i en so dir: aquí hi surt això, aquí hi surt allò; que, amb bona consciència, no ho podeu fer, d’enganar un home i, per pitjor, sa primera vegada que parlau amb ell” (p. 128). De nou, un home amb molta espenta i d’actuar. Per això, “En Pere, que pegà cimada as cavall, i ja va esser partit d’allà” (p. 128). I, de nou, sense embuts, diu “Vull fer bona sa paraula de mu mare” (p. 128), qui li ha comentat lo que millor li aplanarà el camí i que ell ho abraça.

En la segona prova, aplega a un castell en què hi ha dos gegants i, quan van a veure qui és qui hi ha entrat, En Pere Poca-por, sense pensar-s’ho dues vegades, els respon “Deixau-me fer, que no estic per a moixonies!” (p. 131). I el deixen actuar (p. 131). Ara bé, li diuen que, des de fa “una mala fi d’anys que batallam pel rei cristià contra el rei moro” (p. 132) i que mai no aconseguien véncer-los, No obstant això, Pere Poca-por i els gegants, entren en una batalla i “mai s’aturaven de fer-se endavant i sempre endavant i, com més avençaven” (p. 134). I, quan els gegants diuen a En Pere Pocapor d’anar a romandre en el castell, ell, sense embuts, els comenta “Mu mare em comanà que sempre passàs sa nit allà on veuria pondre es sol: així ho he fet sempre i així ho faré anit” (p. 136). Per tant, En Pere Poca-por actua com l’home en les cultures matriarcals: fa lo que li dicta la dona, de la mateixa manera que, per exemple, el pare de Pere Riutort (1935) ho feia quan la muller li deia “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, és a dir, l’esposa (la mare de Pere Riutort). Cal afegir que els pares de Pere Riutort s’entenien molt bé.

Un dia, a mitjan nit, En Pere Poca-por veu un llumet que s’acostava als moros que eren morts. Aquest llumet… era una jaia qui, com en moltes rondalles en llengua catalana, fa el paper de la dona activa que salva l’home passiu o, simplement, l’home o, com ara, el jove. I, a més, aquesta velleta fa un paper semblant al de les trementinaires (remeieres) catalanes: “Pos un poc de bàlsam d’aquesta ampolleta a aquests germanets meus[1] i es qui estan ferits, queden bons i, es morts, reviscolen” (p. 137). Explícit.

Immediatament, En Pere diu a la jaia, que li mostre com ella fa una prova, reviscolen uns quants moros que eren morts i, a més, “peguen bot tots sencers, i cametes em valguen, per avall!” (p. 137). Explícit. Per això, com que En Pere Poca-por relaciona l’ampolleta amb el reviscolament dels moros, li l’agafa ràpidament, mata aquella velleta i, fins i tot, actua com diu sa mare (“Sobretot, beneïda s’hora que m’he escoltada sa paraula de mu mare”, p. 137). De nou, veiem que, en les cultures matriarcals, la dona està ben considerada i es fa lo que dicta la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que, en algun moment, m’han informat sobre rondalles en relació amb el treball sobre el matriarcalisme, a les que prenen part en la tasca i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En aquest cas, moros.