Arxiu d'etiquetes: mon pare

“Ella era l’organitzadora de tot, de la família” (paraules de mon pare)

 

El 10 de novembre del 2018, mon pare, després de dir-me, ma mare, unes paraules del meu avi matern (1906-1992) en què manifestava que, tot i que la dona anàs a l’home, ella era qui dictava lo que es feia, mon pare afegí que, una dona de Benirredrà (una població valenciana de la comarca de la Safor), “Ella era l’organitzadora de tot, de la família”. Ara bé, en el llibre “Estampas de Massarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, capellà de Massarrojos (un històric poble valencià, independent fins a 1899 i que ara forma part de la Ciutat de València), publicat per Editorial Sembrar, en 1950, llegim unes línies sobre el paper de la dona: “Tiene Masarrochos dos momentos cumbres de su religiosidad tradicional heredados de sus antepasados y que todavía hoy se mantienen con firme tesón los hijos de mi pueblo. Me refiero al comulgar de los Impedidos y Rosarios nocturnos del mes de Octubre.

El domingo In Albis siguiente al de Resurrección es el escogido para llevar la Santa Comunión a los enfermos e impedidos, proporcionándoles la manera de cumplir el precepto Pascual.

Previamente, ruega el señor Cura le avisen cuantos tengan familiares impedidos, achacosos o en edad avanzada, con el fin de visitarles y oirles [1]en confesión preparatoria para recibir dignamente la Santa Comunión.

El sábado anterior, la esposa y madres advierten a los maridos[2]:

‘Demá es el Comulgar dels Impedits; tindrán la chaqueta nova, les sabates, etc., tot a punt p’acompanyar al Comulgar. Ya saps que van tots els homens’.

‘Fills, demá hau d’acompanyar al Nostre Senyor; no s’olvideu de portar l’enramá[3] pal carrer’.

‘Filla, de la caixa hon guarda la mare la millor roba, traurás el cubertor bordat, que posarás en el balcó’.

Después de la Misa primera, se dan los toques para reunir a todos los fieles de la Parroquia. Mientras, las amas de casa o sus hijas colocan en los balcones los mejores ‘cubertors’. Los jóvenes esparcen olorosas enramadas a lo largo de la frontera; acuden todos en masa a la Parroquia, donde ya está puesto el Palio y las Banderas de la Adoración de hombres y señoras” (pp. 194-195).

Per tant, la dona actua, no es para en palles, prioritza l’acció sobre la reflexió i entre altres coses, és una dona amb molta iniciativa, com també podem veure en moltes de les rondalles recopilades per Sara Llorens i publicades en el llibre “Rondallari de PIneda”, a cura de Josefina Romà.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] Literalment.

[2] Ací escrivim la transcripció literal.

[3] Enramada, en la forma genuïna.

“…, no et vol per puta primer”, un exemple de bon tracte cap a la muller

 

El 21 de desembre del 2020, un refrany que considerí matriarcal alçà molta polseguera en diferents grups de Facebook, sobretot, entre sectors que tracten el tema del matriarcalisme com si estigués reservat només a unes quantes cultures del món i, a més, amb el detall que només una persona de totes les que feren algun comentari… digué que l’havia oït: Ricard Jové Hortoneda, nascut en les Borges del Camp[1], en 1929, molt obert i amb 91 anys. El refrany és “Qui et vol per muller, no et vol per puta primer”.

Tot seguit, en parlarem. I ho farem, sobretot, a partir de comentaris de persones que anaven a la realitat, en lloc de tractar-ho de manera abstracta. Direm que, el 21 de desembre del 2020, en el meu mur i en molts més, publiquí unes paraules que Francesca Vidal Lluis havia plasmat, la vespra, en el grup “Paraules Ebrenques”: “La meua àvia també em deia ‘Qui et vol per muller, no et vol per puta primer’.

Hi estic totalment d’acord i considere matriarcal aquest refrany.

¿Què opineu? Gràcies”.

Una de les primeres respostes fou de Josep Maria Bertran Comellas, el 21 de desembre del 2020, en un grup de Facebook, on escrigué “Vaja, com els companys de la ‘mili’, que, quan eren de permís, a la nóvia la ‘respetamos’ i després se n’anaven de putes.

Qui ho entengui, que m’ho expliqui”.

I jo, en llegir el seu comentari, per primera vegada, vaig intuir que eixos companys de servici militar… serien castellans o de poblacions històricament vinculades al Regne de Castella. I… així fou. I, a més, com que Josep Maria Bertran es mostrava obert, immediatament, li responguÍ: “¿Eren castellans o castellanoparlants els que deien ‘la respetamos’? (…) Un valencià molt obert, i d’un poble amb poca influència castellana (el Camp de Mirra[2]), m’ha dit (i amb sentit d’estar d’acord) ‘Sí, sí, matriarcal’, perquè, primerament, es diu que cal valorar positivament la dona, en lloc de prendre-la com un drap amb què jugar. Aquest home té més de setanta anys”. I… ell contestà “Andalusos. N’hi havia d’Úbeda, Lucena, Olivares i Sevilla. Però fa 38 anys i no ho recordo massa bé quins eren o si eren més”. Unes paraules interessants.

Tot seguit, li vaig afegir: “Perquè hi ha una gran diferència entre la cultura relacionada amb el castellà i la vinculada amb el català i, per descomptat, la que estima les arrels catalanes i la que no.

Un exemple. El meu avi patern (1909-1983), valencià de soca-rel, deia ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’. I, el meu avi matern, també valencià de soca-rel, deia, irònicament, ‘No, no, si, en casa, manen els hòmens,… però les que controlen són les dones’.

Estic arreplegant molts comentaris de persones catalanoparlants i, la gran majoria, estan d’acord amb què són les dones qui comanden.

Fins i tot, ma mare, abans d’eixir de casa junt amb mon pare, li diu què aprova que faça i què no. I t’assegure que no és una dona dictatorial, sinó molt oberta. I, immediatament, ell li diu ‘Sí, mare’, ‘D’acord, mare’ i altres paraules semblants. Ell nasqué en 1942 i ella en 1943”.

El comentari que, a continuació, faria Josep Maria Bertran a les meues paraules fou: “Lluís Barberà. I tant que hi és la diferència! Encara em sorprenen certes actituds ‘castellanoparlants’ de gent culta i de classe mitjana alta, actituds que, per mi, són del més pur ‘landisme’ dels anys 70. Però és així”.

I, ràpidament, li responguí: “I, com més tiren a la terra, més oberts.

Compte, a més, i açò és un gran avantatge, amb un amic que coneix molt una cultura matriarcal de Sud-amèrica i que, fa poques setmanes, em digué que, com en les parelles valencianoparlants, ‘No teoritzen. Viuen i actuen’.

‘Notícia de Catalunya’, de Jaume Vicens Vives, aplana molt el camí per a entendre-ho”.

I, Josep Maria Bertran adduí “Ben cert. La dona catalana mana i molt. Per mi, concretament, massa. Tinc la impressió que, quan una dona atrapa un home, pensa que som de plastilina, però, quan s’adona que no som mal·leables, en fugen com del dimoni. Bé, el nostre món és així”.

Quant a les paraules de Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), foren “També l’havia sentit al meu poble!!!!”. I, com que em feia l’efecte que podria alçar pols aquesta entrada, li preguntí “¿Amb quin significat?” i vos diré que ja vaig intuir que aniria en la meua línia… I així fou: “En significat de respectar-la!!!!”[3]. Jo, en llegir la seua resposta, li comentí: “Eixe és el que m’han comentat un amic[4] i mon pare. I és el que jo done al refrany”.

Cal afegir que, persones com Ricard Jové, entre altres coses, tenen un punt favorable: han viscut formes distintes d’organitzar-se un Estat, com també molts anys, i, a més, acompanyats de vivències com un Estat laic i republicà, una guerra, una dictadura, una monarquia posterior a la dictadura, etc. Solen ser, com és el seu cas, molt obertes i, a més, com m’ha comentat, hui, el meu amic Víctor Ferrer, “Una magnífica aportació, plena de saviesa”.  I tenir present aquesta saviesa és bàsic per a conéixer la realitat, ja que, com deia el meu avi Miguel (el matern, 1906-1992), a vegades, “La ignòrància és molt atrevida”. 

Per això, des d’ací, el meu agraïment a totes les persones que col·laboren en aquesta recerca: junts, fent camí i oberts als altres i a la realitat.

 

 

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Baix Camp.

[2] En referència a Romà Francés i Berbegal, amb qui parlí sobre el refrany, el qual, des del meu punt de vista, és una dita matriarcal perquè fa una lloança a la dona, ja que remarca que la dona, com a membre de la parella, ha de ser ben tractada per part de l’home i no com una puta. De fet, la primera banda del refrany diu “Qui et vol per muller” (qui realment t’estima) i, la segona, “no et vol per puta primer” (no ho fa per a simple plaer puntual, sinó que t’estima com a persona). La seua resposta, immediata i amb ímpetu, fou “Sí, sí, matriarcal”.

Un poc després de raonar amb Romà Francés, ho fiu amb mon pare (nascut en Aldaia, en 1942)  i ell (d’arrels valencianes i valencianoparlants per part dels seus pares i dels seus avis) digué: “Hi ha altres caràcters, a més del sexual”. A més, no posà en qüestió que fos una lloança a la dona, ni que, per davant de considerar la dona com una possessió (“Qui paga, mana”, com qui ho fa, per exemple, en un prostíbul, ni d’acord amb la famosa frase castellana, que no existeix en llengua catalana, “La maté porque era mía”), no estigués el considerar-la i respondre-li, dia rere dia, com una persona.

[3] Aquests comentaris, de Josep Maria Bertran Comellas, de Ricard Jové Hortoneda i meus foren publicats el 21 de desembre del 2020.

[4] Romà Francés i Berbegal