Arxiu d'etiquetes: dones creatives

Eren dones creatives

General, ,

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren dones creatives (no entés només en el sentit artístic o d’invenció)?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en aquesta web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem 

 

****

Entre els missatges, el 25 d’octubre del 2024 ens escrigueren: “En el meu entendre, sí.

La paterna perquè va quedar vídua molt jove, amb dues criatures petites i va haver de ser creativa per a tirar endavant.

En tant que l’àvia materna, també ho era, en tots els sentits. L’àvia Estrella (materna) feia puntes al coixí, ganxet, brodats…” 

Estaven ocupades, però sempre hi havia temps per a aquestes coses” (Rosó Garcia Clotet), a qui el mateix dia comentàrem “De ma àvia materna (1910), sí que recorde que tenia molta facilitat per a fer punt de ganxo; i ma mare, alguna manera ho relaciona amb la creativitat”.

Quant a correus electrònics, el 25 d’octubre del 2024 ens plasmaren “Bon dia, Lluís, 

Doncs sí: tant la mama, com la iaia. Ens feien la roba de lo vell: acabava essent nou. De llanes aprofitades, jerseis.

L’avi patern era un artista amb les mans, li agradava pintar i fer figuretes (per exemple, les del pessebre). Si no tenia material, amb paper de diari, guix i cola feia meravelles.
Al pare, igual. A més, dibuixava de meravella: es va fer un autoretrat mirant-se al mirall. Espectacular” (Montserrat Cortadella), “Doncs sí. L’àvia Maria, quan tenia conills i en venia, amb la pell, havia fet sarrons per als néts. I ma mare ja era un cas a part. No parava. De recent casada, va comprar una màquina de teixir i feia vestits per a nens, per algunes, aleshores (anys quaranta), boutiques de Barcelona.
Anys després (jo era molt jovenet), va muntar un taller de nines de drap i tenia deu o dotze persones treballant per a ella, entre elles, dos comercials. Tots els jerseis que jo duia de petit, me’ls feia ella. Va fer una cortina immensa de ganxet, etc. Era un no parar, en aquest sentit, fins que va perdre ja les facultats mentals” (Àngel Blanch Picanyol).
En relació amb escrits en Twitter, el 26 d’octubre del 2024, plasmaren aquestes paraules: “I tant que ens en creatives! La meva àvia feia truita amb trampa i, amb un ou i molla de pa,… en tenien per tots quatre. I endavant!” (Nacar) i “Sobretot, a la cuina” (Jordi Folch).
Afegirem que, el 25 d’octubre del 2024, en la web “Jornal.cat”, trobàrem un escrit,“La inspiració de les padrines” (https://www.jornal.cat/opinio/38033/inspiracio-padrines-maria-grimalt), en què Maria Clara Grimalt Vert posa “Àvies, no sé si us en feu a la idea, però el que m’heu ensenyat és infinit. Silenciosament, jo aprenia de la vostra generositat, de la vostra valentia, dels vostres somnis frustrats i il·lusions. Aprenia a ser creativa, a tenir iniciativa, a regalar, a observar, a llegir, a cosir… i avui, com el fil d’aquestes puntes de ganxet, teixeixo dins meu cada dia un esperit que voldria ser com el vostre, ni que sigui una mica”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana.

 

Dones eixerides, creatives, realistes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en la mateixa obra d’Isidre Buades Ripoll, i en què captem el matriarcalisme, és “El compare corb i la comare rabosa”. Començarem dient que, com en altres narracions, la dona és la part llesta, la que té més espenta, l’eixerida, a diferència de com, sovint, s’ha intentat presentar i imbuir, tractant el tema mitjançant generalitzacions o recorrent a cultures de fora de l’Estat espanyol o de França. Així, “hi havia a l’horta una rabosa i un corb que eren compares. La rabosa era molt llesta, com, als membres de la seua raça, correspon; i el corb, jo no sé si és raça que té fama d’alguna cosa, però és el cas que el de la nostra història era prou albercoc” (p. 75).

Sobre la paraula “raça”, comentarem que, en el primer terç del segle XX (moment en què, potser, nasqué o visqué qui transmeté aquest relat a qui el reportà a Isidre Buades Ripoll), s’usava prou com a sinònim de “Terra on s’ha nascut i que porta la llengua que hi parlen els aborígens, els indígenes de fa generacions ençà”, no els repobladors que hi residien, sovint, per motius d’emigració organitzada des del poder polític de la metròpoli o de l’Estat.

Igualment, veiem que “La comare sempre estava fent-li passades i ell, ximple que ximple, no n’escarmentava. Un dia que la comare tenia més fam que Carracuca (…), va veure que el compare corb volava alt i duia una formosa botifarra en el bec” (p. 75). Aquest passatge trau uns trets interessants: la guineu toca els peus en terra, es mou en lo terrenal i li guanyava la mà; el corb, com que es dedicava més al vol i, potser, somiava més en la formosor i en lo eròtic (recordem el significat de la botifarra en algunes cançons eròtiques, com a sinònim de penis), no era precisament llarg.

A continuació, la guilla s’interessa per la botifarra i, amb la seua raboseria, li diu: “-Compare corb! Compare corb! D’on vens?

I el pobre compare, una vegada més, víctima de l’astúcia de la comare, obrint el bec, li va respondre:

-De Mallorca!

I, com és natural, li va caure la botifarra, que va empomar” (p. 75) la guineu i se la va menjar.

En un tercer passatge, el llop estava famolenc i tracta de fer amb ella lo mateix  que la rabosa, però amb intenció de guanyar-li ell la mà. “I va ser el cas que, quan anava per la Serra Grossa, al costat de la mar, (…) es va parar a descansar sobre una pedra llavada de l’aigua i allí estava mirant la grandiositat de la mar” (p. 76). Com podem veure, l’home (ací, el corb) s’acosta cap a la terra (la serra), la qual és voluminosa (com si es tractàs de la Deessa Mare), va pròxim a l’aigua (tret femení) i, a més, reposa sobre una roca (ell rep la força per part de la dona, també en contacte amb l’aigua) i, a diferència de la rabosa, es posa a contemplar… la grandiositat.

Adduirem que aquesta contemplació empiula, per exemple, amb cançons, com ara, “La vida dels pastors”, recopilada en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu, en què un pastor trau el seu rosari, el seu llibret i l’escapulari i, molt devot, entre d’altres coses, roman un temps “meditant la Llei divina / amb devoció” (pp. 220-221): http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/02/la-figura-del-pastor-en-la-canco.html.

Nogensmenys, després, “Es va regirar (…) i va veure que era la comare rabosa, que anava pel més alt i que duia una bola de formatge en el musell” (p. 76). Per consegüent, com en la narració en què la guilla salta i evita que l’amo li pegue i fa via, ací, és ella qui domina la situació i qui aconsegueix el seu objectiu, allò que ella somia: l’home, fantasiós; la dona, realista, previsora i molt oberta. I el fet té una explicació, que el narrador plasma tot seguit: “El compare corb no era d’eixos que solen tenir idees” (p. 76) i, per això, en lloc de tornar-se més creatiu, diu:

“-Ara faré jo el que va fer ella amb mi: li preguntaré d’on ve i ella em dirà que d’Alacant” (p. 76). I així ho fa.

Finalment, la rabosa “es va parar i, mirant el compare corb (…), pensant el tronxo de col que era, va respondre al temps que començava a anar de nou i clavava les dents amb més força a la bola de formatge” (p. 76) i li diu que és de Cerdanya.

El motiu és fàcil d’entendre: la vocal a (de Cerdanya) és la més oberta (més que la o oberta de Mallorca) i, per tant, li hauria caigut el formatge.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones eixerides, diligents, creatives i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat recollit en el llibre “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Llesta és la rabosa”. Hi havia una casa de camp en l’Horta d’Alacant, en què un matrimoni que no havia tingut fills, però sí gent al seu càrrec (a més de gallinetes, de conills i d’un corralet), més d’una vegada, veien com se’ls acostava alguna rabosa (p. 71).

Per això, el tio Pere, hortolà, pensava que cap guineu no ho faria mai, “però va ser el cas que un matí, quan es va alçar, es va trobar que la Cucamala li havia fet la visita” (p. 72). En aquesta rondalla, l’acció esdevé de nit, és a dir, en un moment en nexe amb lo femení, com en moltes narracions matriarcals.

En un segon passatge, la guilla també ho fa, durant la foscor del dia, quan el gos de l’amo s’havia adormit: “eixa era l’estratagema de la rabosa: cansar el guardià i, en adormint-se” (p. 72), entrar-hi.

Ara bé, el tio Pere agafa un garrot i, aleshores, la comare “va resoldre la situació eixint, valent-se d’un tronc que hi havia sobre un racó del corral, d’on va saltar deixant-se dins l’home” (p. 73). Per tant, la diligència de la rabosa li permet fer via i que ell no l’agafe. Cal dir que ací apareix un racó (tret similar en altres relats, en què lo femení no ho fa per la  banda central, sinó per u dels costats), lloc que, igualment, en la rondalla, està vinculat amb un espai ample (com sol ser un corral) i on hi ha animals i, més d’una volta, plantes o algun arbre, com ara, una parra.

En un quart passatge, l’home lleva aquell tronc. I les nits d’aquell gener passaven de manera similar, fins que, una nit, la rabosa es presenta en el corralet i, en veure que ell se li arrimava, pensava la comare “Prompte, una idea, una idea genial que em salve; però, quina? I si fera?… Ja està!” (p. 73). Com podem veure, la part creativa de la persona empiula amb la dona (ací, la guineu) i, per això, el narrador plasma “genial” i “ja està!”.

Finalment, la guilla, “prenent impuls, quan el tio Pere estava prop de la paret, va pegar un bot fins damunt del cap del llaurador i, lleugera com ella soles, amb un altre bot, va guanyar la paret, des d’on va escapar cap a la serra (…) com una centella” (p. 74). Quan escriguérem aquestes línies, el 3 de febrer del 2024, pensàrem en un refrany conegut per ma mare (qui, uns dies abans, m’havia dit que el coneixia): “La gallina de dalt caga la de baix”. El motiu: perquè, de la mateixa manera que la corona, fins i tot, figura dalt del cap d’un rei (o d’un príncep o, per exemple, d’una reina o d’una princesa) i té a veure amb la dona i amb el matriarcalisme (per la forma redona), ací ho fa el detall que ella pose les potes damunt del cap del llaurador.

Afegirem que aquest passatge recorda cançons eròtiques com aquella que diu “Ella fuig i jo l’acace, / a la vora d’un sequiol. / Tot corrent, va dient-me / ‘Ai, no m’agarraràs, pardal!’”, la qual hem pogut llegir en fonts del País Valencià i de Catalunya.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones i poblacions del Pallars amb dolçor, bonesa, creativitat i agraïdes

General, , , , , , ,

 

Una narració pallaresa en què es reflecteix el matriarcalisme, de manera simbòlica, és “El concert de Cal Rossinyol”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, llegim que, “A mitja hora escassa de Pessonada, (…) s’alça la masia de Cal Rossinyol. Casa i era es troben arrecerades cara al migdia, al peu d’un serrat que les protegeix del vent de port, voltades d’oliveres i d’altres arbres fruiters i a quatre passes de dues fonts: Torrent Salat i la font de Vidal. Un lloc, doncs, privilegiat del terme, en el qual hom pot escoltar sovint el refilet del rossinyol i el cant de molts altres moixons” (p. 165). Com veiem, 1) la casa i l’era estan protegides (paper maternal així com també ho fa la Nostra Senyora o, com ara, la mare respecte al fill), 2) arbres de tipus mediterrani (per exemple, l’olivera, el qual sol associar-se a la pau), 3) a poca distància de dos punts on hi ha aigua (dos detalls vinculats amb la dona,  que ens poden evocar el naixement d’un nen) i 4) la font de Vidal.

Adduirem que, per una banda, hi ha un brollador ple d’aigua i ben ample (es tracta d’un torrent) i que és salat. Igualment, n’hi ha u que aporta dolçor i creativitat i associat a la vida, a l’obertura als altres: la font de Vidal. A més, la paraula “Vidal”, com podem llegir en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, prové del llatí “vitale”, que significa “vital” i que, igualment, “El nom personal Vitalis ja ve del llatí i és el nom de diversos sants dels primers segles del cristianisme”. Naixement, aigua, primers sants, vida… en relació amb la Mare Terra.

Com captem en moltes rondalles, la dolçor i la bonesa són ben acollides com també l’obertura. I, en canvi, en el paràgraf següent, ja es comenta que, a la gent de Can Rossinyol, els agradava molt anar de festa (lo que, en altres relats, seria la cacera) i que els animals passaven tres dies com si fossen secundaris per als seus amos. Per tant, el conte convida a pensar en els altres i a tractar amb suavitat les persones que fan possible que la nostra vida i els nostres projectes vagen avant.

En línia amb aquesta rondalla, la que ve a continuació, “Una mestressa ambiciosa”, plasma molt lo matriarcalista. En Ca l’Arcalís, una de les cases més bones del poble Vilamur, “Com moltes altres famílies, amassaven amb molt poca farina. De cop i volta, la casa va començar a pujar” (p. 175), fins al punt que uns tafaners els demanen com se les enginyaven, i ells, sense pensar-s’ho dues vegades, els responen “tenim a casa una màquina de fer moneda! (…).

Un bon dia es presentà a Vilamur el Governador de Lleida, acompanyat de dos guàrdies i demanà per casa L’Arcalís. A casa, només hi havia la mestressa, una dona molt treballadora i eixerida.

-On són els hòmens? -preguntaren els forasters del carrer estant.

-On voleu que siguen?: al tros” (p. 175).

I, tot seguit, els obri i veiem que “La mestressa els acompanyà llavors a les quadres, vora les quals hi havia una habitació molt ben arreglada i proveïda de tota mena d’estris de treball” (p. 175). I, a banda, la dona els afig:

“-Mireu: tot aquest parament és la màquina (…) d’aquesta casa! I també, és clar, amb l’ajuda d’aquests deu! -digué la dona, mostrant els dits de les mans.

L’autoritat provincial (…) va voler recompensar la mestressa” (p. 176) i la dona els respon:

“-Doncs, vull ser jo la primera d’anar a oferir per la festa major (…).

Cal aclarir que, en aquest poble, tenen el costum que, el segon dia de festa major, les tres mestresses principals de Vilamur pugin a l’altar durant la missa per fer unes ofrenes. Aquell any, doncs, la primera dona del poble, a l’hora d’anar a oferir, fou la mestressa de Ca l’Arcalís, davant de la jove de Cal Notari” (p. 176).

Per consegüent, en aquest relat, copsem que, en el Pallars, lo vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista va per davant de lo que ho fa amb l’home i amb lo patriarcal: la dona (relacionada amb el camp i molt oberta), en lloc de lo patriarcal (els forasters que procedeixen de la ciutat i la filla del notari). 

Finalment, un altre tret en línia amb el matriarcalisme: l’agraïment, per mitjà de les ofrenes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal i Venturós Any 2023.

Dones valentes, arriscades, creatives i molt col·laboradores

General, , , , , , ,

 

Un altre escrit molt interessant i relatiu a la padrina (o àvia) en la família catalanoparlant és l’entrada “Centenari” (https://palk.cat/2017/01/04/centenari), la qual figura en “El Bloc de Kenneth Marsol”, en què tracta sobre el centenari d’una àvia a les darreries del 2016. Entre altres coses, diu que, “Alguns d’aquells que tenen la sort de viure una vida llarga i plena, que no vol dir lliure de dificultats, arriben a un estat de consciència que els permet mirar les coses des d’un altre punt de vista, de manera més tranquil·la i relaxada, veient passar el temps a poc a poc i gaudint com un regal el moment d’obrir els ulls cada matí.

És el cas de la meva padrina, que, fa uns dies, va celebrar el seu 100 aniversari. Reconec que aquests són casos excepcionals i que no val a dir que aquella gent d’abans de la guerra sí que són forts[1], perquè també ens van deixant. La meva padrina viu amb un dels seus néts, és plenament autònoma i no dóna feina més enllà de les visites esporàdiques al metge; podríem dir, sense equivocar-nos, que té més bona salut que les seves filles. Fa el dinar, posa rentadores i planxa la roba… amb moderació, doncs té l’ajuda d’una senyora que fa la feina més feixuga. Té cura dels seus pocs estalvis i defensa els seus drets amb la vehemència[2] que li permet la seva edat.

El 28 de desembre va voler celebrar el seu centenari, acompanyada de la família més directa i dels seus nebots (…).

(…) Dies enrere, quan li vam preguntar si no seria un daltabaix massa important, ens va dir que no estava disposada, de cap manera, a renunciar a la celebració del seu centenari, que els cent només es fan una vegada i que ja s’ho tornaria a pensar quan arribés als dos-cents”.

El detall de la celebració del natalici, si de cas, quan fes els dos-cents anys, no sols reflecteix bon sentit de l’humor sinó, igualment, creativitat.

Adduirem que, en una segona entrada vinculada amb la mateixa àvia, “Primera Pasqua sense la Padrina” (https://palk.cat/2018/04/02/primera-pasqua-sense-la-padrina), apareixen molt trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, molt prompte, parla del “llegat d’una persona bona que ha ajudat molta gent. Si la bondat es pogués mesurar en quantitat de gent que, sincerament, acudeix a mostrar el seu respecte, l’Antònia estaria molt amunt d’aquesta hipotètica escala de bondat. Estic convençut que s’ha guanyat un bocinet del cel en el qual ella creia.

Va ser una dona de la seva època, que va anar evolucionant lentament amb els temps. Catalanista, independentista, republicana, creient i incloent. Sempre veia persones, bones o dolentes, però sempre persones, i mai va fer distincions per color de pell, raça o religió. Si algú necessitava ajuda, ella feia mans i mànigues per intentar donar una solució en la mesura de les seves possibilitats, sigui habitatge o feina, ella es movia[3]”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Lo que sí que podem dir és que, en general, les dones nascudes abans de 1920 eren més fortes (físicament i de caràcter) que les filles i més que les dones del primer quart del segle XXI, com ho hem pogut veure durant la recerca. Igualment, quan els meus pares i jo comentàrem aquest escrit, el 28 d’agost del 2022, i diguí a ma mare (nascuda en 1943) la paraula “ferro” i més detalls en relació amb l’article de Ferran Sanz sobre la seua iaia Rosa, ma mare em confirmà que sí, que eren de ferro, fortes. Recordem que les meues besàvies maternes eren, sobretot, fortalesa i servici.

[2] Cal dir que, sense necessitat d’haver estat vinculades amb associacions o, com ara, a moviments socials o bé pels drets de la dona, moltes dones nates abans de 1920 són prou (o molt) arriscades, amb una bona sensibilitat, decidides a col·laborar amb els altres i molt obertes, molt.

[3] La disposició a col·laborar i, sobretot, el fer-ho, és molt comú entre persones nascudes abans de 1920 i, a més, la bonesa està molt ben vista en les rondalles en llengua catalana… i entre els catalanoparlants, a diferència de la raboseria.