Dones eixerides, creatives, realistes i molt obertes

Una altra rondalla arreplegada en la mateixa obra d’Isidre Buades Ripoll, i en què captem el matriarcalisme, és “El compare corb i la comare rabosa”. Començarem dient que, com en altres narracions, la dona és la part llesta, la que té més espenta, l’eixerida, a diferència de com, sovint, s’ha intentat presentar i imbuir, tractant el tema mitjançant generalitzacions o recorrent a cultures de fora de l’Estat espanyol o de França. Així, “hi havia a l’horta una rabosa i un corb que eren compares. La rabosa era molt llesta, com, als membres de la seua raça, correspon; i el corb, jo no sé si és raça que té fama d’alguna cosa, però és el cas que el de la nostra història era prou albercoc” (p. 75).

Sobre la paraula “raça”, comentarem que, en el primer terç del segle XX (moment en què, potser, nasqué o visqué qui transmeté aquest relat a qui el reportà a Isidre Buades Ripoll), s’usava prou com a sinònim de “Terra on s’ha nascut i que porta la llengua que hi parlen els aborígens, els indígenes de fa generacions ençà”, no els repobladors que hi residien, sovint, per motius d’emigració organitzada des del poder polític de la metròpoli o de l’Estat.

Igualment, veiem que “La comare sempre estava fent-li passades i ell, ximple que ximple, no n’escarmentava. Un dia que la comare tenia més fam que Carracuca (…), va veure que el compare corb volava alt i duia una formosa botifarra en el bec” (p. 75). Aquest passatge trau uns trets interessants: la guineu toca els peus en terra, es mou en lo terrenal i li guanyava la mà; el corb, com que es dedicava més al vol i, potser, somiava més en la formosor i en lo eròtic (recordem el significat de la botifarra en algunes cançons eròtiques, com a sinònim de penis), no era precisament llarg.

A continuació, la guilla s’interessa per la botifarra i, amb la seua raboseria, li diu: “-Compare corb! Compare corb! D’on vens?

I el pobre compare, una vegada més, víctima de l’astúcia de la comare, obrint el bec, li va respondre:

-De Mallorca!

I, com és natural, li va caure la botifarra, que va empomar” (p. 75) la guineu i se la va menjar.

En un tercer passatge, el llop estava famolenc i tracta de fer amb ella lo mateix  que la rabosa, però amb intenció de guanyar-li ell la mà. “I va ser el cas que, quan anava per la Serra Grossa, al costat de la mar, (…) es va parar a descansar sobre una pedra llavada de l’aigua i allí estava mirant la grandiositat de la mar” (p. 76). Com podem veure, l’home (ací, el corb) s’acosta cap a la terra (la serra), la qual és voluminosa (com si es tractàs de la Deessa Mare), va pròxim a l’aigua (tret femení) i, a més, reposa sobre una roca (ell rep la força per part de la dona, també en contacte amb l’aigua) i, a diferència de la rabosa, es posa a contemplar… la grandiositat.

Adduirem que aquesta contemplació empiula, per exemple, amb cançons, com ara, “La vida dels pastors”, recopilada en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu, en què un pastor trau el seu rosari, el seu llibret i l’escapulari i, molt devot, entre d’altres coses, roman un temps “meditant la Llei divina / amb devoció” (pp. 220-221): http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/02/la-figura-del-pastor-en-la-canco.html.

Nogensmenys, després, “Es va regirar (…) i va veure que era la comare rabosa, que anava pel més alt i que duia una bola de formatge en el musell” (p. 76). Per consegüent, com en la narració en què la guilla salta i evita que l’amo li pegue i fa via, ací, és ella qui domina la situació i qui aconsegueix el seu objectiu, allò que ella somia: l’home, fantasiós; la dona, realista, previsora i molt oberta. I el fet té una explicació, que el narrador plasma tot seguit: “El compare corb no era d’eixos que solen tenir idees” (p. 76) i, per això, en lloc de tornar-se més creatiu, diu:

“-Ara faré jo el que va fer ella amb mi: li preguntaré d’on ve i ella em dirà que d’Alacant” (p. 76). I així ho fa.

Finalment, la rabosa “es va parar i, mirant el compare corb (…), pensant el tronxo de col que era, va respondre al temps que començava a anar de nou i clavava les dents amb més força a la bola de formatge” (p. 76) i li diu que és de Cerdanya.

El motiu és fàcil d’entendre: la vocal a (de Cerdanya) és la més oberta (més que la o oberta de Mallorca) i, per tant, li hauria caigut el formatge.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.