Arxiu d'etiquetes: dones arriscades

Bruixes, ritus de pas cap a la maternitat, mares i infantesa

General, , , , , ,

Tornant a l’esmentada obra de Joan Soler i Amigó i de Roser Pubill sobre les bruixes, en la rondalla “El pla de les bruixes” (pp. 198-200), ens trobem amb trets semblants, els quals, altra vegada, hem considerat propis d’una contarella de pas o bé en què es tracta de fer miques lo relatiu a les bruixes. No obstant això, capim que, “Entre Mieres i Falgons, hi havia, dalt de la carena de muntanya, l’anomenat pla de les Bruixes, on es deia que les bruixes es reunien els dissabtes a mitjanit. (…) Moltes bruixes venien de molt lluny, (…) altres eren de la rodalia” (p. 198).

Així, comencem la narració amb un detall que sol anar més aïna unit a les dones: la tendència als aplecs, a les reunions, a les trobades, a lo col·lectiu.

A continuació, el narrador entra en un passatge que, com altres posteriors, ens evoca l’amor romàntica (pròpia de les cultures patriarcals), en aquest cas, mitjançant un noble: “En el poble de Torn, (…) hi havia una casa coneguda per cal Fuster, amb un hereu fadrí, alt com un pi, cepat com un roure i de bon beure, tant que les pubilles més riques dels contorns s’hi haurien casat a mans besades. Però ell no volia pas cap noia rica, perquè estava enamorat d’una pastora, d’una noia sense pare, ni mare i sense ningú al món, que s’havia llogat (…) a pasturar les vaques” (p. 198).

Tanmateix, la dona no apareixerà com a alliberadora imprescindible del fadrí. És més: no solia anar ben vestida, ni ben calçada i, tot i això, “quan passava, feia girar tothom. Però ella no mirava ningú de fit a fit, sinó sempre al lluny (…). I la seva mirada era dolça i tan fonda que, per això, l’hereu de cal Fuster se n’havia enamorat” (pp. 198-199).

En acabant, encara que la mare del jove diu al xicot que s’ho lleve del cap i que no isca amb una dona de què “No en sabem res, ni d’on ha vingut, ni com es diu. No pot ser cosa bona” (p. 199), l’hereu prossegueix amb la seua línia idealista: “no podria estimar cap altra noia al món” (p. 199).

Per això, un dia que la joveneta anava amb el ramat, ell la cerca bo i amagat i veu que “La vacada va començar a passar el riu a gual, i ella (…) es treu els esclops i es capbussa al riu per la banda més fonda. Però, vet aquí que, en sortir per l’altra riba, ja no era una pastora, sinó una guineu, que es va escapar de pressa cap al bosc” (p. 199).

Així, podem dir que la fadrina 1) fa de líder (les vaques també travessen el riu, com ho podrien fer les persones que confien en un xiquet que passa a la jovenesa i compta amb bon suport), 2) aplega a la menstruació (s’endinsa en una etapa nova de la seua vida, en desfer-se dels esclops, en nexe amb la cançó valenciana “A la vora del riu, mare”, com ens comentà un informador durant la recerca, en què una xicota es deixa les espardenyes a la vora del riu), 3) connecta amb la mare (la part més interior i tot de la part aquosa) i 4), en haver eixit de la infantesa, ja és una xica més aïna guilopa, eixerida (trets que, junt amb el de l’astúcia, solen empeltar amb la rabosa).

Ben mirat, amb el seu paper de guineu, entra en la boscúria, en una part desconeguda, oberta a l’aventura i amb natura.

Ara bé: “El noi de cal Fuster li recull els esclops i es torna a amagar. Al cap de poc, veu tornar la guineu, que es tira de cap al riu i surt per l’altra riba altre cop pastoreta. Però no veu els esclops” (p. 199).

Podríem enllaçar-ho amb el fet que ell li demana la mà, festejar amb ella (ja no té el calcer infantil), encara que ens sembla més que ell tracta de fer-li un xantatge:

“-Ah, guineu! -li va dir el noi-. Els esclops els tinc jo i, si no em dius on has estat, no te’ls daré mai de la vida.

-Doncs, sàpigues que sóc bruixa i he anat a la Cademont de Ventatjol a embruixar una covada d’ous” (p. 199).

En altres paraules, ella ha penetrat en la banda maternal (la balma) i, igualment, amb intenció de ser mare d’uns quants fills (els ous de què parla).

Això explicaria que, tot seguit, el recopilador incloga que “Dites aquestes paraules, la vaquera va desaparèixer i no se n’ha cantat ni gall, ni gallina… I ara penseu la sorpresa de la mestressa de la Cademont quan, acabats els dies de la covada, de dins de cada ou, va sortir un dragonet. I cada un d’ells fugia rabent bosc amunt cap al pla de les Bruixes” (p. 199).

Per consegüent, captem papers simbòlics: 1) la joveneta amb els esclops, 2) la vaquera procedent de l’interior de la terra (on havia preparat l’embaràs), 3) la desaparició de la vaquera (deixa arrere l’època juvenil avançada) i, de pas, 4) entra en el seu paper de mestressa (dona i mare) acompanyada 5) de les xiquetes (puix que el dragó és un animal femení) àgils i que prefereixen arriscar-se i fer vida pel bosc, on havia anat sa mare, en compte, com ara, de la vida urbana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, balls i danses eròtics i aplecs matriarcals nocturns

General, , , ,

Continuant amb el llibre “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, de Joan Soler i Amigó junt amb Roser Pubill, hi ha una altra narració sobre bruixes, “Dilluns, dimarts i dimecres, tres!” (pp. 194-196), molt coneguda (ací, en la versió recopilada per l’escriptor català Joan Sales, del segle XX) i que “és una de les rondalles més populars (…) que es troba arreu del territori occità i català.

A Avinyó, les bruixes s’entaforaven sota la roca del Dom, on encara es veu el Trau de les bruixes. Joan Sales explica que, una vesprada, en Fresqueto, un geperut, va aventurar-se sol per allà després del toc del vespre” (pp. 194-195).

O siga que ens trobem davant una contarella que, primerament, comença amb detalls que enllacen amb la dona (ficar-se dins, trobar-se per baix, la roca i, per descomptat, el trau, això és, la vulva, un mot que apareix en més d’una cançó eròtica i en la dita “Dona petita, bon trau”). A continuació, passa a la versió i la inicia en plena obagor:

“Era una nit de lluna i el mestral bufava, però no feia fred. En Fresqueto es va amagar sota una roca per escoltar el cant de la xibeca. (…) quan la campana va donar la primera batallada de mitjanit. Es va aixecar tot d’una per davallar, però, al clar de lluna, veu ombrejar i bellugar diverses formes que escalaven la Roca per tots costats” (p. 195).

Així, la introducció ens presenta un home més aïna reservat, ben diferent a les dones, les quals apareixen en l’obscuritat, encara que elles ho fan amb una força que els permet pujar per terrenys forts (la Roca) i, àdhuc, com si ho fessen en grup o amb intenció de celebrar un aplec.

En acabant, afig que, “De mica en mica, les ombres es van acostar (…).

A força de parar les orelles, es va convèncer que allí hi havia molta gent d’Avinyó que no hauria cregut mai que s’haguessin donat al Diable…Un lleig personatge (…) va dir la missa negra… Després, va fer l’arbre dret i totes les bruixes van anar arrenglerades a besar-li la cua…” (p. 195).

Sobre aquest passatge, cal dir que la figura de l’arbre, com capim en el llibre “El matriarcalismo vasco”, connecta (si més no, inicialment) amb “la Deessa Mare (…) per la noció de fecunditat i és, només posteriorment, quan es realitza el pas de l’arbre femení a l’arbre masculí” (p. 78), el qual representa el penis (en aquesta contalla, associat a la cua) i, per consegüent, l’home.

Tot seguit, Fresqueto veu que les bruixes i els bruixots comencen a ballar i que, “agafats de les mans, feien la ronda i cantaven tots plegats aquest verset:

-Dilluns, dimarts i dimecres, tres!.

En Fresqueto, (…) enmig de la foscor, se’n va anar de quatre grapes a barrejar-se amb la munió . I (…) va afegir pel seu compte:

-Dijous, divendres i dissabte, sis!

Oh, el bon geperut! -cridaven els bruixots-. Ara ve a ensenyar-nos la segona estrofa! I si li traiem el gep?

Ja és fet! Li’l treuen i se’l tiren de l’un a l’altre com una pilota” (p. 195).

Passa que, més avant, l’home es lleva sense el gep i els veïns ho contemplaven com un miracle i, ben mirat, com en altres rondalles, un veí geperut li demana com s’ho ha enginyat: Frestau.

Nogensmenys, com que aquest segon gibós, a mitjanit i en plena reunió de bruixes i de bruixots, pensant que ho deia bé, diu “I diumenge, set!” (p. 196), les bruixes solten:

“-Qui és el bandarra que ha parlat del diumenge? (…).

-És aquest geperut!

I, a guitzes i cops de puny, li van clavar una tunda fins que no podia aguantar més.

-Ei! ¿I si li enganxàvem el gep d’en Fresqueto?

Van desencastar la gepa del rocam i, paf!, la hi van enganxar damunt del pit” (p. 196).

En altres paraules, el territori de bruixes (i dels seus aliats) té una manera de viure i convé tenir-ho present i no precipitar-se: ací, dir el nom que és en nexe amb el cristianisme (diumenge, el dia festiu), en lloc de la nit del dissabte (moment jocós de bruixes i  de bruixots).

Finalment, agregarem que, com en més d’una rondalla, la part eixerida és la femenina (en aquest cas, els membres del grup, equivalents, com ara, a una bacona, a una rabosa, a una dona…) i no la masculina (com ho fan el llop, hòmens, xicots i altres personatges del mateix sexe).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La maternitat en Catalunya, en el sentiment de pertinença a la terra i la llengua vernacla

General, , , , , , ,

Tot seguit, posarem dos poemes de l’obra “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, els quals prioritzen la maternitat: el primer, per mitjà de la dona, sobretot, com a mare; el segon, amb la mare, en el seu paper maternal, com a transmissora de la llengua vernacla, la catalana. En “Glossa a la dona catalana” (p. 139), de 1983, diu

“Esvelta, joliua, airosa,

és la dona catalana,

gentil, alegre, formosa,

treballadora, galana.

 

És bellesa transformada,

espill, arrel de nació,

fidel, atenta, preparada,

gresol de pau, unió”.

 

 

En aquests versos, plasma molts trets que ens comentaren en relació amb dones nascudes abans de 1920 i, a més, hi ha un nexe entre la dona i les arrels del Poble català, però de germanor, receptives.

En l’estrofa següent, copsem la preferència per la maternitat i per la mare, com en moltes cultures matriarcals:

“És i vol en tot moment,

la Catalunya, viva, clara,

com lluïssor, de cel vivent,

que amb tot honor, vol ser mare”.

 

Ara bé: es tracta d’una mare i mestressa amb molta espenta, que fa de cap de colla (ací, dels catalans) i que té les seues arrels en Catalunya:

“És l’Estel, que mai no s’allunya,

és ressò, que s’ageganta,

és el Sol de Catalunya,

mira el Cel, i no s’espanta”.

 

Això porta l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, com en altres poemes, a posar

“Ajudem-la, constantment,

amb seny, amor, harmonia,

aconhortem-la fidelment,

amb valor, goig, alegria”.

 

Al capdavall, afegirem que, a primeries del 2019, uns catalanoparlants, com, en acabant, amb l’estudi sobre el matriarcalisme, consideraven que, si la dona no menava la casa, se n’anava costera avall, com ho podem veure en alguns refranys i, per exemple, en unes paraules que em digué un home (molt pròxim a mi, nascut en 1948) el 4 d’octubre del 2024: “Les dones manen en casa. I els hòmens fan lo que les dones diuen. I, si no, malament”. Adduirem que ell aprovava que la cultura valenciana era matriarcalista i que, encara que es fes lo que volia la dona, ella solia ser molt democràtica.

En la segona composició, “Glossa a la Llengua Catalana” (p. 141), l’escriptor exposa sobre u dels trets més vinculats amb la tradició aborigen catalana i, de pas, amb lo maternal: la llengua vernacla. Diu així:

“En el si, de nostra mare, hem après culturals mots,

de la Llengua Catalana, i que quasi parlem tots,

els que som d’aquesta terra, la portem ungida al cor,

i d’altres, que l’han apresa, l’estimen, amb fe i candor”.

 

Per consegüent, el poeta enllaça la mare (i el cor), amb el català i amb els habitants d’arrels catalanes, però, incorporant-ne els qui la promouen.

Igualment, plasma que la mare ho fa unint-la amb els avantpassats que també la transmetien de generació en generació:

“Omplenant nostra memòria, que embolcalla el pensament,

aconhortant-la en la vida, amb dolçor, enteniment,

la parla dels nostres avis, assadollada amb tendror,

amb la mel dels nostres llavis, i l’impuls del nostre amor”.

 

 

Finalment, l’escriptor de Gurb empiula la llengua i lo mare amb detalls que apareixen en dones catalanoparlants nascudes, a tot estirar, en el primer quart del segle XX (per exemple, la iniciativa, la senzillesa, la valentia, el paper pedagògic i, òbviament, el sentiment de pertinença a la terra):

“Agombolant nostre esperit per fruir-lo amb senzillesa,

sigui sempre nostre amic, amb lluïssor, pau i tendresa,

valent tronc, formosa arrel, orientant-nos a bon port,

enriquint-lo, i amb anhel, fins al moment de la mort”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, forta, amb molta espenta i molt oberta

General, , , ,

Un altre poema que enllaça amb la literatura matriarcal i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Oda a Catalunya” (https://www.versos.cat/poema/3928/oda-a-catalunya), de l’escriptora Carme Pagès (nascuda en 1948), el qual figura en la web “Versos.cat” i diu així:

”Senyora del Mediterrani!

Pàtria seductora de cor femení!

Ets l’aire salat que alena el teu mar.

Ets cant de passat i també de futur.

Ets l’ona que riu relliscosa davant del penyal”.

 

Com podem veure, en aquests versos, Catalunya apareix simbolitzada per una dona, tret en nexe amb el matriarcalisme. A més, és forta, molt oberta i amb molta espenta.

“Només per tu, el bé serà aquí i en l’avenir.

Només per tu, els fills sostenen el crit

en la vetlla per la terra.

Només per tu, els homes i les dones,

i també els infants, fiten el mateix confí”.

 

I, per tant, l’escriptora Carme Pagès plasma una terra en què molta gent té molts punts en comú.

A continuació, exposa

“Terra ruda, solcada amb arades de

paciència i de renúncia.

Terra equilibrada i sempre estimada…

Cap ploma és justa en descriure

ta vetusta i règia bellesa.

Cap sarment brotarà amb la força

que, com a mare, mereixes”.

 

És a dir, plasma una dona (i, fins i tot, una mare) amb trets en línia amb lo maternal i, igualment, copsem la figura dels qui escriuen i fan costat a la mare.

A banda,

“Cap cançó serà prou compassada

per cantar el ferm substrat.

Tes armes són més sàvies

que les de Júpiter i els teus

verbs clars i concordats”

 

Finalment, apareix el tema de la fortalesa i el de l’empenta de la cultura catalana, el qual també es reflecteix en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

“Ressegueixes camins inhòspits

amb sang temperada i avances

confiada cap a la fita cobejada,

per molt llarga que se’t faci la demora”.

  

20 de setembre de 2014”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones que salven, arriscades, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “El marxant de les tres filles”. Així, un marxant tenia tres filles i, “cada vegada que se n’anava a fer un viatge, portava una cosa per a cada noia. (…) La gran demanà un anell; la mitjana, un vestit; i, la petita, una rosa.

Tot ho va comprar, excepte la rosa, que va oblidar-se’n. Va passar per vora d’un jardí, hi entrà i arrencà una rosa” (p. 211). Per tant, aquest marxant (l’home) porta a cada dona lo que elles li demanaven. Igualment, s’oblida de la rosa, flor que empiula amb la feminitat, la qual, en el relat, es plasma en un jardí, lloc on, sovint, hi ha arbres amb fruits i, més d’una vegada, vinculats amb l’erotisme femení, com ara, una figuera.

Llavors, li respon un gegant, qui era l’amo del jardí, i no atorga cap perdó al pare, sinó que el castiga a un mal de ventre de què podria alliberar-se “si li portava una de les seves filles.

El marxant tornà tot trist a casa seva i explicà allò (…). La més gran es prestà per anar a servir el gegant. Aquest la rebé molt bé, li donà les claus de la casa i la féu mestressa” (p. 211). A banda, ell li donà una poma (fruit associat a lo eròtic, com també ho fa la taronja) i li digué que no entràs en una cambra, perquè ell ho reconeixeria.

Ara bé, la jove hi entra (com, més avant, també ho farà la segona de les filles) i el gegant li talla la testa i la llança a la cambra, on n’hi havia d’altres jovenetes. En canvi, la tercera filla, la petita, “fou més llesta que les seves germanes. Embolicà la poma en una pila de draps i, en caure a terra, no es va macar.

(…) Un dia, el gegant li demanà que li esclarís els cabells; la noia li féu posar el cap a la falda i el pentinà. El gegant es va adormir i ella, amb un ganivet, li tallà el coll” (p. 212). Aquest passatge, per una banda, enllaça amb la figura de la filla més jove i roder; i igualment, recorda cançons i relats en què una dona vella fa lo mateix (però amb una xica de bon cor); i, al capdavall, trau una dona arriscada.

“Amb el cap tallat, el gegant mig parlotejà i li digué on podia trobar un pot d’untets amb els quals li podia tornar a enganxar el cap” (p. 212). Per consegüent, a partir d’eixe moment, la dona el manipularà al seu gust, empunyarà les regnes del gegant i es farà lo que ella voldrà. De fet, espavilada, “La noia cercà els untets i enganxà la testa del gegant, però li posà el cap girat, amb el davant al darrere” (p. 212). Una altra manera de dir que ell ja no serà mai més com abans i que se les veuria magres per a dominar-la i per a fer lo que ell volgués. En eixe sentit, el gegant, ara, només feia bab, bab i, més tard, es va matar. Afegirem que, per exemple, agafar el cap d’u és senyal de domini, de fer-se la voluntat de qui el pren.

Llavors, la fadrina “prengué els untets i, amb ells, enganxà el cap de les seves germanes i de totes les altres noies, que varen tornar a viure. Corrents, tornaren cap a casa seva i van trobar el pare ja molt vell i que, en veure-les, tingué una gran alegria” (pp. 212-213). Com podem veure, per una banda, la rondalla trau 1) el tema de la bonesa (plasmada en el pare que feia de marxant), 2 ) el de la bellesa femenina, 3) el de les dones eixerides i atrevides, 4) que la dona salva (no sols les jóvens, sinó també el pare) i, per descomptat, 5) que elles ja havien superat la jovenesa i es trobaven en el moment més fort de la vida, i que, nogensmenys, tornen a la casa del parent i l’acompanyen en els darrers anys de la seua vida, quan elles estan en la plenitud.

Per consegüent, copsem, així, un tema igualment interessant i molt important en les cultures matriarcalistes: la bona acollida als vells, fins i tot, quan els més forts estan en la cúspide de la vida. I, òbviament, el de la bona empatia, la qual, de rebot, porta el pare a rebre-les joiós, en un acte simbòlic de trobada entre el passat i el present.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que hereten, que sedueixen, arriscades i molt obertes

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “La més xicoteta, la més sabuda”, arreplegada per Francesc Martínez i Martínez en l’esmentada obra de 1920, el senyor “es va dirigir al sabater dos voltes sogre i li demanà la filla que li quedava” (p. 203). El pare no volia quedar-se sense cap de les filles, “però esta va saltar dient que ella sí que volia casar-se amb el seu cunyat (…) i ella era la que s’havia de casar” (p. 204). Llavors, els pares ho consenteixen a la filla. “A tot açò, al nóvio, li queia la bava al veure la fortalesa d’aquella xicona, pensant que era, de prendada, que estava d’ell” (p. 204). Resulta interessant aquests passatges: 1) la part forta (àdhuc, arriscada) és la dona i ell n’és la passiva i feble, 2) la jove, amb molta espenta, aconsegueix que els seus pares permeten que ella es case amb l’home i 3) ella sent atracció pel futur marit. 

Quan ja vivien junts, el senyor “li presentà totes les riqueses que tenia, fent-la ama i manaire de tots aquells bens” (p. 204). Per tant, l’home prefereix cedir a la jove i ella ho acull bé. Això sí: una dia, la xica se n’anà al rebost, al celler i “se n’isqué al corral i veié una formosor de gallines i un indià molt polit que li deien el titot. Sense por de sullar-se la basquinya de seda que portava, agarrà u d’aquells animals i, matant-lo, se’l menjà rostit” (p. 204) i, en acabant, molts més.

A banda, el dia que només restava el darrer dels animalets, el senyor baixa al corral i la veu. Passa que ella, eixerida, li respon que se’ls ha menjats… Aleshores, l’home cau a terra i només deia “titot i tot” i la xicota, espavilada, “va fer gent i, entre tots, el varen portar al llit, sense que ell parara de dir titot i tot. Veient que se n’anava per punts, a la carrera, feu vindre l’Escrivà i li digué:

-Mire, senyor notari: el pobret del meu marit es mor i, com em volia tant, vol deixar-me tot lo que té. Pregunte-li-ho vosté i veurà, (…) pregunte-li-ho i veurà” (p. 205).

Tot seguit, el notari fa lo que li diu la dona:

“- ¿Li deixa tota la seua hisenda a la seua muller?

-Titot i tot, titot i tot (…).

-¿Veu, senyor notari? El pobret, tot. Tot ho vol per a mi, tot m’ho deixa” (p. 205). Altra vegada, la xica respon amb raboseria i sedueix l’escrivà, qui “va fer el testament, nomenant hereua de tot la filla del sabater, el qual aplegà a temps per a veure com el seu gendre” (p. 206) moria. “Assabentat del testament, deia a la seua dona:

-La més xicoteta, la més sabuda.

Me’l contà la nina, ma parenta Llucieta Martínez i Martínez” (p. 206). Adduirem que aquesta rondalla, des de mitjan narració, plasma el tema de la sexualitat matriarcal: la dona és qui salva l’home i qui el mena on vol (“On va la corda, va el poal”).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Contarelles amb religiosos amb molta bonesa, estimats pel poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra contarella recopilada per Francesc Martínez i Martínez en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de 1920, en què es reflecteix el matriarcalisme i, fins i tot, amb humor eròtic (encara que passatger), és “Prompte de geni”. Així, el Pare Joanet és un home molt bondadós, joiós, afectiu i festiu, “que, de tots, es feia voler. El que una volta parlava amb ell, ja no el podia oblidar. Tal bonesa i senzillesa es veia en son tracte: era lo que es diu un home sense gens de malíccia. Els sentiments de simpatia els despertava en tota classe de gent, tant en els xicotets, com en els elevats” (p. 155). Com podem veure, el personatge masculí empiula amb trets que ens han comentat sobre marits de dones nascudes abans de 1920 i, igualment, amb la psicologia d’hòmens en altres cultures matriarcalistes del món.

Més avant, copsem que, la població on vivia el frare, “Son únic portal és un forat de la gran penya que dona entrada a un clot de la mateixa, a on està establit el poble” (p. 155). I, així, apareixen detalls matriarcals i femenins: un forat en la terra (interior) i un clot (s’endinsa en la terra, en la mare). I això, en un poble on “aquells senyors, últimes restes de les de l’època medieval, però amb l’additament del modern caciquisme, li tenien gran llei al fraret exclaustrat que, sempre que anava a visitar-los (puix ell vivia en un altre poble) i, de pas, a administrar-los el sagrament de la penitència, el retenien tot el temps que els era possible, aplegant, algunes voltes, a amagar-li el burro en què cavalcava, per a que no se’n poguera anar” (pp. 155-156). Altra vegada ens trobem amb un relat en què la figura religiosa rep una bona valoració de la gent del poble… perquè és un home planot.

“Una de les visites va coincidir, una vegada, amb les vespres de la festa de Sant Jaume i se’ls va ocórrer, als senyors de referència, que predicara el sermó el Pare Joanet, cosa que este mai s’havia atrevit a fer” (p.  156). Afegirem que, en moltes narracions, qui fa el sermó és un predicador d’altres llocs i que critica la gent del lloc on és rebut (per exemple, a les jóvens i en temes relacionats amb l’erotisme o amb la sexualitat o bé amb l’educació de les mares). Ací, en canvi, és un tros de pa.

Un poc després, captem que el religiós, des de la sagrada càtedra, divulgà “les glòries del sant apòstol i guerrer” (p.  156). Cal dir que aquest sant està vinculat amb l’estiu (25 de juliol), estació de l’any associada a la joventut, a la força. 

Llavors, Joanet comença bé, fa esment a la batalla de las Navas de Tolosa (1212), la qual fou decisiva per a l’avanç cap al sud de la península ibèrica per part dels regnes cristians (Portugal, Castella i la Corona Catalanoaragonesa). Cal destacar que, és en aquest passatge (en tractar sobre una batalla contra els musulmans i fora de lo que, posteriorment, seria el Regne de València), on ell no sap per on pegar i, en acabant, “es va arrancar dient: ‘… i Sant Jaume, pujant en un cavall blanc,…’. A les paraules, acompanyà l’acció de cavalcar i s’enxancamallà en la barana de la trona, (…) al mateix temps que deia: ‘Arre, cavall, cap als moros’.

Naturalment, (…) se li arrufà la sotana i, com, per calor, no portava pantalons, ensenyà els calçotets i encara part del tou de la cama” (pp. 156-157). Altra volta, es plasma el matriarcalisme (ací, simbòlicament): a les paraules, van unides els fets (l’acte de cavalcar) i l’humor irònic en nexe amb lo sexual.

A més, “Una dona no mal pareguda i gens vella, que estava frontera a la trona, al punt, alçant la veu, va dir ‘Pare Joan: que se li veuen els calçotets i la canella’ i el predicador respongué ‘¡Dona: des de que estic ací dalt, que estic veient-te!… ¡Valenta bagassa! I calle’.

Per demés, és dir que allí es va acabar el sermó” (p. 157). Per consegüent, es plasma el caràcter arriscat de la dona i del frare (en les seues paraules).

Finalment, la narració exposa que el Pare Joan, amb molta facilitat per a aplegar al públic, el diumenge de la Santíssima Trinitat, se li va ocórrer explicar així el misteri: “Mireu la Santíssima Trinitat. Feu-vos compte que són uns saragüells de tela: un camal és el Pare; l’altre, el fill; i el fondello, l’Esperit Sant. Tres coses i una peça de roba. I, si falta alguna cosa de les tres, ja no hi ha saragüells” (p. 157). Ens trobem, així, amb un religiós molt pròxim a la gent i amb dones molt obertes i que, sense recórrer a l’agressió, diuen les coses a la cara.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Per a on salta la cabra, salta la xota”, mares, capellans i ironia

General, , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, publicada en 1920 i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pare Bergant”. Així, “el pare vicari de les Cases, lo mateix acudia a confessar les seues parroquianes d’Altea, que eren moltes, que s’encaramellava dalt de la serra a visitar la plantació d’ametlers marcons que allí tenia (…).

Home corrent i temperat, com sol dir-se, sempre tenia un pollastre a punt, per a fer-lo amb arròs, quan algun amic el visitava en la seua casa abadia d’Altea” (p. 119). Com podem veure, el capellà és un home molt obert, que no es limita a fer misses i, fins i tot, té una miqueta de llaurador, trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb la dona.

De fet, com Francesc Martínez i Martínez escriu un poc després, “Cal fer constar que este bon senyor, molt estimat, no sols per sos feligresos, sinó per tots els que el tractaven (i jo em contava en el número d’estos), li deien el pare Bergant, malnom heretat dels seus pares” (pp. 119-120).

Igualment, el folklorista valencià addueix que, “en els sermons de les festes dels pobles dels voltants, i este, en els de collita pròpia que els diumenges dirigia a sos feligresos, en què els reprenia els mals costums” (p  120). O siga, que ens trobem amb un home que es feia els sermons que, en acabant, deia. Això sí: “els sermons més cèlebres eren els que predicava en la seua església. Allí es dirigia, per descomptat, en valencià, amb tota llibertat, a sos feligresos, que eren com la seua família i, als que, gelosament, els reprenia els vicis i mals costums, entre estos, (…) que les xiques anaren a soles a collir espart i fer ullols” (p. 120). Un ullol és una palma sense obrir.

Aquest major èxit entre lo dit en la llengua materna encaixa amb paraules que, com ara, em comentà Pere Riutort cap al 2020 i que ell posa en la seua explanació del 2018: aquesta llengua està associada al cor i és així com s’aprén més i millor, amb major facilitat, perquè aplega a l’interior de la persona que la parla i va adjunta amb els seus sentiments.

En el passatge relatiu a les jóvens, diu el capellà “… Debades, estic tots els dies tòl-le, tòl·le, dient-vos que és una vergonya que les fadrines vagen a soles per eixa serra. Puix no em fan cas: no hi ha esmena… Però, ¿què n’ha d’haver, si les mares ho han fet igual i, clar, ‘Per a on salta la cabra, salta la xota’?” (pp. 120-121).

Com a anècdota, i que podem relacionar amb aquestes paraules del vicari referents a les jóvens, ma mare (nascuda en 1943), més d’una vegada, m’ha contat que conegué una dona arriscada, àdhuc, amb son pare. Per exemple, hi havia dies que ell deia a la filla que no hauria d’anar a festejar de nit amb el nuvi, no fos cas que li passàs res. Aleshores, la fadrina, valenta, li responia que,… per a anar als camps, a mitjan nit, ¿no li era problema, al pare, i sí festejar en eixe moment del dia? El pare cedia a la filla…

Afegirem que, en el paràgraf esmentat, copsem altra vegada lo matriarcal: “Per a on salta la cabra, salta la xota”. Aquesta dita, entre d’altres coses, reflecteix 1) que la dona, molt oberta (i, ací, mare), permet que la filla seguesca les seues passes i, igualment, 2) el sacerdot manifesta que la dona és qui té la darrera paraula.

Finalment, un altre tret matriarcal interessant, és quan, Francesc Martínez i Martínez comenta que, “En certa ocasió, el nostre notable predicador tingué un gran quefer amb  un veí seu que volia aprofitar-se d’un trosset de terra o, millor, córrer la fita des de la seua propietat cap a la del vicari. Varen mitjançar xarradories, hòmens bons (…). aplegà el diumenge i, al pujar a la trona, es veié al del plet, i, encarant-se en ell, (…) digué: ‘¡Oh, tú, hombre mundano, que, por un pedazo de tierra, entregas el alma al diablo!’. A l’oir açò l’al·ludit, s’alçà per a anar-se’n, però el de la trona li digué: ‘Xe, aguarda’t ahí fins que acabe, que has d’oir coses molt bones’” (p. 122).

Per consegüent, apareix la figura del mitjancer (els hòmens bons) i, òbviament, la ironia, dos trets que tenen molt a veure amb la cultura matriarcalista vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida, que trien, arriscades, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració amb trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El gat negre”. Un gat mirava fixament una dona que filava i, quan ella ho veu per segona vegada, ho comenta al marit i, en línia amb algunes que n’hem llegit, “L’home va decidir que aquella nit es vestiria de dona i es quedaria ell a fer veure que filava.

En arribar la nit, es va posar la roba de la seva dona” (p. 221). Per tant, l’home acull lo femení i lo que té a veure amb la seua muller, fet que, igualment, indica que l’accepta.

Un altre relat que figura en la mateixa obra i relacionat amb devocions, és “La verge que mai no arribà”, semblant a moltes rondalles vinculades amb la trobada de marededeus. Uns menestrals encomanen que els facen una imatge de la Mare de Déu del Carme i, quan ja els l’havien acabada, “la dugueren en carro vers el poble de Castelldans; però conta la llegenda o tradició que, en passar per davant dels carmelites calçats a les Borges, (…) el carro es quedà ‘encallat’” (p. 227).

I, com que tot prosseguia així, “comprengueren que la Verge del Carme es volia quedar al convent carmelita de les Borges. La baixaren del carro i la dugueren al convent i, en treure la imatge, les dues mules que duien el carro elles soles, l’estiraren fàcilment del seu encallament” (p. 228). Per consegüent, Nostra Senyora no aplegà on els altres volien, però sí que aconseguí que les mules poguessen fer via i que la deixassen establir-se on ella més s’estimava. En altres paraules, es fa lo que vol la dona i ella és qui dona vida. Aquesta narració admet una lectura més oberta: la dona és qui facilita eixir del pou i, a banda, així ho copsem en molts comentaris vinculats amb dones nascudes abans de 1920 o bé en moltes narracions de tradició catalanoparlant.

En la rondalla següent, “Sant Blai i la Mare de Déu de la Surra”, publicada per Joan Bellmunt i Figueras, hi ha una part en què es fa referència a una marededeu: “fou també, en aquells mateixos dies, (…) que (…) una dona d’Arbeca arribà fins aquí [, la Floresta,] amb la intenció d’agafar la talla de la Mare de Déu que es venerava a l’església de Castellots. Volem creure que no ho féu per ànim de prendre, sinó per ànim de salvaguardar aquella talla de fusta.

La dona anà a agafar la Mare de Déu, que no era gaire grossa de mida i, per molt que va intentar treure-la d’on estava, no va poder” (p. 229). Adduirem que, en preparar l’escrit d’aquesta rondalla, em recordà unes línies de Cati Covas, una argentina catalanoparlant descendent de mallorquins, qui, en la publicació “278- De Isabeles, refranes, maldiciones y paradojas” (http://caticronicas2.blogspot.com/2011/09/278-de-isabeles-refranesy-maldiciones.html?m=1), en el blog “Caticrónicas: ‘El Regreso’”, quant a la seua padrina materna, Isabel, comenta “Sempre em va agradar el nom de la mallorquina, baixeta, simpàtica i refranyera (…).

La meva diminuta àvia, que pareixia fràgil i fàcil de comarejar pel seu aspecte, soterrava una dona lluitadora, amb la immensa força de la seva fe i un ànim temperat capaç de plantar cara al sol de migdia. De ‘figa molla’, res. N’era una gran. Ella i les seves dites”.

Continuant amb el relat “Sant Blai i la Mare de Déu de la Surra”, en un paràgraf posterior, veiem que “La dona marxà (…) cap a Arbeca sense poder-se endur la imatge; mes, quan hi anaren les dones de la Floresta, la imatge seguí sense cap resistència” (p. 229). En altres paraules, Nostra Senyora i, per extensió, la dona, es posa de part de la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona arrisca i pisca

General, , ,

 

Una rondalla de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, mitjançant el paper de la dona i lo que, per exemple, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, veiem com l’antiheroi masculí, és “El tresor de Montistiro[1]”, recopilada per Pasqual Scanu en el llibre “Rondalles alguereses”, la qual escrivim tot seguit amb lleugers retocs:

“Montsitiro és un munt rodó a on pastura tot el ramat: es tracta de vaques, de cabres, d’ovelles i de porcs. Un dia, certs servidors, anant a pasturar de nit, han vist una ombra que apareix en la cara d’un servidor. Aquest minyó, quan l’ha vista, se n’és fugit; alhora, va tot esglaiat a la pineta[2] de l’amo i li conta que havia vist aquesta dona tota vestida de cabells.
L’amo li diu: ‘-Neci, que sés estat. Et volia dar el tresor i tu no l’has pres’.

Alhora, el servidor és anat de nou i ha vist una altra vegada la dona, i li ha dit aquesta dona: ‘-Vine en aquí, que serà bé per a tu, que jo tinc tres gerrons: u és ple de mosca verinosa; l’altre és ple d’or i l’altre és ple de perles. Però tu és menester que l’endevinis, perquè, si prens aquell de la mosca verinosa, tu moriràs tot seguit’.

Alhora, aquell minyó és anat i ho ha dit a l’amo; i l’amo, alhora, li ha dit: ‘-Vine amb mi’. Són anats i no han trobat res” (p. 67). Així, ni el primer dels hòmens, ni la participació dels dos, han fet efecte… perquè lo que calia era atreviment.

En paraules tretes de l’estudi sobre el matriarcalisme basc (i traslladables al vinculat amb el matriarcalisme català i amb aquest relat, en què també apareix la figura del pastor, pel paper del minyó), “Per davant del donjoanisme cavalleresc oficial en el patriarcalisme, el pastor d’Orhi no ‘allibera’ la donzella (…). Aquesta banda negativa i antiheroica pot ser vista amb la seua cara positiva: en efecte, davant els rituals cavallerescs de l’heroi patriarcal, ací, l’antiheroi no veu en la dona ‘objecte de conquesta’, de la mateixa manera que tampoc no la veu com una imatge ‘ideal’ per la qual morir. Potser aquesta estructura mítica explique millor que altres caracteriologies la situació de cert tracte igualitari en el País Basc entre hòmens i dones” (nota 50, pp. 52-53). 

Com a resultat, aquesta rondalla, implícitament, ve a dir que, entre els catalanoparlants (i vàlid per a les cultures matriarcalistes), majoritàriament, qui porta avant un projecte és la dona (en la rondalla, apareixen dos hòmens i una dona), com també que ella és molt oberta (exposa tres opcions al xicot), qui marca les directrius a l’home i qui té més vivències (els cabells llargs reflecteixen, si més no, l’etapa de la jovenesa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Com podem llegir en la nota 1 de la pàgina 67, Montistiro fa al·lusió a una “eminència muntanyosa, la qual hem oït anomenar ‘Montistidu’ per algú del rodal”.

[2] Cabanya.