Arxiu d'etiquetes: dones arriscades

Ritu de pas a la joventut i sobiranes tolerants i matriarcals

General, , , , , ,

Continuant amb la contarella “Un pobre home…”, en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, copsem que les germanes “Van tustar a la porta i n’eixí una geganta que no feia mala cara.

‘-Ens voleu donar recer per a la nit i treball per a demà?’ -diu la Finota. (…) ‘-Ens amagarem de nits i, quan l’amo serà a fora, treballarem” (p. 455).

Com a mostra del caràcter arriscat de les jovenetes, “L’endemà, a punta de dia, quan el gegant se n’anà per les seves, la geganta obrí el forn i les minyones es posaren al treball. L’Eulàlia se’n va a l’aigua; la Roberta, escombra; la Finota vol pastar” (p. 455).

Sobre aquest passatge, és curiós que la xica més petita encaixe amb el refrany “Ell s’ho pasta, ell s’ho cuina”, fet que la fa germana en ca sap de totes tres.

A més, en un paràgraf posterior, na Finota és qui “va trobar una clau i, al bell fons, un bagul que la clau obria. Veu a dintre una roba de sol, una roba de llum, una roba d’esteles i sabatetes endaurades tot just a la mida del seu peu petitet. La setmana d’abans, a casa seva, havia sentit una crida: que es faria al palau un ball en què tot el jovent del país era convidat” (p. 456). Tocant a aquestes línies, la solució és en el fons (en la mare, en el bagul) i va adjunta a una ponderació simbòlica (sol i lluna; estels i sabates, això és, cel i terra) i, al capdavall, passa a lo tel·lúric (la vida terrenal que empiula amb el sobirà, qui dóna una oportunitat a tots els jóvens).

Després, un personatge femení i ancestral (la padrina i no, com ara, la Mare de Déu, la qual hauria substituït un personatge pagà) li farà costat, exerceix el seu paper de mare i és plasmat de manera positiva:

“-¡Padrina, padrina: ajudeu-me!

La padrina és ja rere la porta, mudada de dona vella i li ensenya una bonica carrossa amb cavalls blancs. LI encomana:

-Cal eixir del ball abans que hagi acabat de tocar la mitja nit.

Ella abraça la padrina dient-li que ja pot ser confiada” (p. 456).

Més avall, com en altres relats, el príncep amb qui ella ballarà, veu que la noia ha perdut una sabeteta daurada. Per això, ell fa una dicta perquè totes les xiques del país se l’assagen.

Aleshores, com que no hi podia entrar la sabateta a ningú, el cap d’estat opta per una idea, possiblement, a penes present en contalles d’aquest ram:

“-Doncs aniré jo amb vosaltres fora vila i passarem en totes les cases” (p. 457), o siga, el sobirà i els seus acompanyants.

Afegirem que, en aquesta narració, les filles no van acompanyades de cap personatge adult (ni de la mare, ni del pare) i, ben mirat, les dues germanes més grans no tenen enveja de la més xiqueta (na Filona). Així, el príncep diu que vinga i “Els vailets la van a cercar. En la sala, li amiden la sabateta, tot just feta pel seu peu petitet. Ella mostra l’altra, la qual porta a la mà, i se la posa rient. La padrina ix (…) i , d’una paraula, la vesteix d’una roba que té totes les colors de l’arc de Sant Martí” (p. 457).

En nexe amb aquests darrers mots, l’acte de lo que podríem dir “coronació” (recordem que la corona és circular i, així, femenina) 1) és realitzat per una dona (la velleta), qui, a banda, 2) la muda (li fa valença) i 3) no consisteix en una cessió de poders, sinó que la provecta ha considerat que la jove ha de ser una sobirana tolerant (el detall de l’arc esmentat). Per consegüent, l’anciana posa la seua confiança en una regina… de caire matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Filles grans que fan de mare i filles petites arriscades

General, , , , ,

No deixarem fora que, en nexe amb germanes que feien el paper de mare, és present en la rondalla “La més petita”, compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay (1898-1969). Així, “En una gran casa pagesa, vivien cinc filles amb el pare i amb la mare, totes cinc eixerides i boniques. La més gran complia els disset anys, quan la més petita en feia sis. La mare els acostumava al treball i eren dòcils i bones minyones.

Un dia arribà una lletra de les Amèriques, portant noves que un oncle de la mare s’havia mort i que ella havia d’anar a recollir l’heretatge. Un viatge tan llarg no espantava pas la dona, qui era molt decidida, mes li dolia deixar les filles i el marit. Acomiadant-se amb recança, encomanà a la més gran, qui era l’Esteveta, de menar la casa del millor que podria com ho tenia ensenyat; a la segona i a la mitjancera, Jerònima i Quimeta, de fer els llits i de fregar els plats; i, a les darreres, la Cristina i la Mancineta, de creure la més gran i de fer bondat” (p. 451). Com podem veure, la germana de més edat passa a un paper important, mentres que el del pare és secundari, fins al punt que ella és qui substitueix la marona (en lloc de fer-ho el marit) i, d’aquesta manera, n’Esteveta (amb disset anys) exerceix de directora i el càrrec no és cedit de mare a pare (tot i que l’home encara viu) i, per això, eixa mena de successió és via femenina, un tret matriarcalista.

Altrament, n’Esteveta, com a mare, el desenvolupa i, “Aviat, la més petita repotegà que l’Esteveta la feia anar al llit massa d’hora, com les gallines al joquiner. Una nit, al moment d’anar a dormir, s’enfadà d’allò més i eixí amb aqueix trencat:

-N’hi ha prou de ser la més petita i de sempre escoltar: ara vull ser la més gran.

-Sí que te’l vendria, el plat de llentilles -digué l’Esteveta; i li contà la història d’Esaú i de Jacob.

La nena escoltà com sabia escoltar una rondalla (…), mes no es desdigué de la seva cabòria:

-Vull ser la més gran: sóc jo qui manaré.

-És que has de saber que, per tenir els drets, segueixen els deures-respongué la Jerònima-. Et pertocaria de t’aixecar la primera i d’enllestir la feina.

-Això rai! -féu la nena resolta-, no em costa pas de matinejar” (p. 451).

Per tant, la primera de les germanes fa d’educadora, de transmissora de la cultura tradicional i recorre a un passatge bíblic de dos germans bessons.

Més avant, la més petita es deixondí i, “decidida com el vespre, saltà del llit” (p. 451) i lliga amb la marona (el vespre i, més encara, la nit, els moments de més foscor del dia).

Passa que, malgrat que la xiqueta no assoleix el seu objectiu, quan torna el pare i la veu, ell li demana:

 “-I, com et va, mestressa? (…) Jo que ho prenia de broma: ¿com t’ho has fet per t’aixecar tan dematí? Bé n’ets, d’espavilada! (…).

La nena (…) es recolzà en els braços del pare:

-Diguis: ¿tornarà aviat la mama? Pensi que esperaré un poc per ser la més gran, perquè, a ella, li faria pena quan tornarà, que no fossi la més petita…” (p. 452).

Per consegüent, la funció paternal apareix al capdavall del relat i ell no és qui marcarà què farà la filleta (na Mancineta), sinó que l’al·lota ja ha pres la seua decisió: amb el temps, la noieta portarà les regnes de sa vida. Això sí: caldrà esperar fins que siga com n’Esteveta (la germana gran, de dèsset anys i que ha fet de cap de colla, almenys, dels fills i, en bona mesura, de la casa, puix que l’ascendent a penes hi és).

Com a afegitó, el 31 de juliol del 2026, Montserratp ens escrivia aquests mots en Twitter sobre part dels temes del relat: «I esposes que fan de mares dels marits quan envelleixen».

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Dones senzilles, amb el Poble i que emparen febles i ancianes

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Rondalles populars valencianes”, copsem trets matriarcalistes en la contalla “La raboseta i el rabosot que va caure dins l’olla”. Així, la raboseta ix de casa i el rabosot hi roman, com moltes dones en els Pobles matriarcals. A més, hi ha signes interessants, com ara, una figuera pròxima al riu (dos detalls associats a la dona), que “Les filles del rei es van encaminar cap al riu per omplir d’aigua els cànters i les canterelles” (p. 520) i, per tant, mitjançant la senzillesa, es posen al nivell de la gran majoria del poble. Altrament, la reina és de la mateixa corda que les filles i, quan les jovenetes li diuen què han fet amb els cànters, “els respongué:

-Doncs jo em faré un vestit de blanc i negre” (p. 520), fet que la vincula, simbòlicament i cromàticament, amb la dona.

Ara bé, el sobirà, en veure la seua muller, decideix llevar-se un ull (p. 521). Això fa que ambdues majestats connecten amb els seus súbdits, àdhuc, amb els més pobres i amb els més dissortats.

Finalment, quan el monarca ho comenta al forner, aquest li diu: “Doncs jo em fique la pala al cul!” (p. 521). D’aquesta manera, apareix la part escatològica i l’eròtica: la penetració del penis en la dona.

La darrera rondalla que hem triat d’aquesta obra de Rafael Beltran és “La xiqueta i la formiga”, en què dos personatges femenins superen un home: “Una xiqueta, òrfena de pare i de mare, vivia amb la seua àvia.

Una nit, al caient de les dotze, (…) l’àvia va enviar la néta perquè portàs unes quantes bledes per a menjar.

La xiqueta, caminant cap a l’horta, sentí una veu que li deia:

-Jo sóc un negre blanc, potejat dins un barranc, que et vull matar.

La xiqueta, (…) allargant el pas, prosseguí plorosament cap avant” (p. 523).

Com podem veure, la nit és un moment femenívol. I, més encara, quan li apareix una formiga que li va demanar per què plorava i, “Així que el petit insecte se n’assabentà, li aixecà l’ànim: “Au!, tira avant; jo t’acompanyaré” (p. 523) i li féu de mare.

A continuació, en aplegar totes dues al barranc, “sentiren la frase d’abans (…). I la formiga respongué:

-Jo sóc una formiga del formigar, que et pegue un pessic i et trac a ballar.

Aquell se’n va anar sense trobar-hi responsió i no molestà mai més la xiqueta, la qual aquella nit pogué collir les bledes i dur-les a la seua àvia” (p. 523).

En altres mots, el relat és una defensa de la infància. I, tocant a les bledes, a banda de ser un menjar d’horta, el seu significat empiula amb l’home covard (en aquest cas, el que llegim), amb lo terrenal. I tot, com la padrina, en aquest passatge, ho fa en la fase més fosca del dia.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb ritu de pas a la joventut i educació matriarcal

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i l’educació matriarcal és “El dimoni xicotet”, l’encapçalament de la qual ens pot portar a la figura del xiquet que, com u que conec i que, quan tenia quatre anys, botà del sofà on ell s’asseia, s’acostà on jo m’havia assegut, em remogué els cabells tant com volgué i, al capdavall, a una bona distància d’on jo era, em demanà per què no li havia pegat. La meua resposta, sincera i atansant-me cap a ell, fou que l’estimava molt. Els seus pares, possiblement, l’haurien castigat o haurien recorregut a la violència.

Doncs bé: en aquest relat, no hi ha tampoc cap passatge de revenja per part de la dona que, resolutiva, empara i ho porta avant junt amb la filla, qui nomia Pepeta. Anem a pams.

Pepeta, potser, en l’inici de l’adolescència, passa per un pont i un dimoniet l’embruta de fang i li trenca els ous. En tornar a casa i comentar-ho amb la mare, la dona, qui ja tenia molt de món, recomana que Pepeta travesse pel pont, que exclame que ja és cansada i “’M’he passat tot la nit fent rotllets encarats i feridellos i ja no puc més!’. I, com que és tan llépol, segur que vindrà al mas per menjar-se’ls i, aleshores, ja veuràs com caurà a les nostres mans.

— I, com ho farem, mare? (…).

-Tu deixa’m, a mi, que ja m’encarregaré jo d’eixe bajoca.

Eixia nit, mare i filla van fer pastes fins a la matinada. (…) a prop de la taula, on hi havia dolços (…) mel” (pp. 12-13).

Així, la mare fa valença a Pepeta, la xica s’adhereix a la dona i, ben mirat, els fets esdevenen en la nit, un signe matriarcal.

Com que ambdues escampen la mel per on ell circularia en la casa i, altrament, la mare posa farina per damunt, quan el dimoniet hi entra, es pega al terreny (o, en altres paraules, ho fa a la realitat) i li toca assumir què fa i com respon a la gent, ben lluny de l’actitud bonhomiosa de les dues dones.

Afegirem que “La mare de Pepeta va agafar el dimoni xicotet per les orelles i el va ficar dins d’una gàbia” (p. 13) i, com en molts xiquets, el diablet, “al quart dia, (…) es va avenir a parlar amb correcció” (p. 13) i s’haurà d’empassar lo que la dona li diu:

“-No és prou això (…). Si vols que t’amollem i que et deixem en llibertat, també ens has de prometre que no faràs mangarrufes a ningú, ni cap mal més.

Al dimoni xicotet, no li va fer cap gràcia haver de prometre allò, però no hi havia més remei. Així que, una vegada lliure, els va donar la bossa d’or i se’n va anar baix del pont” (p. 13).

Per consegüent, la parella ha assolit el seu objectiu i es fa lo que vol la dona, qui, a banda, aconsegueix que, si més no, amb elles, el dimoniet no faça mal.

Adduirem que el final del relat lliga amb la vida d’altres personatges (i, és clar, amb la de persones de la vida real amb actituds paregudes), per exemple, amb la del drac Puff en la cançó “Puff, el drac màgic”, un animalet que no volia passar de la infantesa a la joventut: “Però, ja se sap que els dimonis només són capaços de fer que dimonieries, així que no va ser capaç de complir la seua promesa durant molt de temps i, encara avui, espera que algú passa per damunt del seu pont per fer-li alguna malifeta” (pp. 13-14).

Finalment, com que Oreto Doménech i Masià no posa que la filla haja superat la prova, però sí que el dimoniet es decantà per uns altres xiquets, el missatge és que Pepeta ja havia entrat en la jovenesa i que el paper de sa mare hi havia estat important, fins i tot, com a educadora.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles eròtiques, amb ritu de pas a dona i dones arriscades

General, , , , ,

Rondalles plasmades en l’estudi “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, treball d’Oreto Doménech i Masià (1976).

Tot seguit, amb lleugers retocs, tractarem sobre les contarelles que figuren en el treball del màster “La política de les dones”, amb nom “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes” (https://diposit.ub.edu/server/api/core/bitstreams/926d22fb-9b9c-4459-9783-f28662d5203e/content), d’Oreto Doménech i Masià, i publicat en el 2022 pel “Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona”.

En aquesta segona part, figura el document “Annex de rondalles analitzades”. Primerament, comença amb un relat escatològic en què una dona guanya a un capellà que no havia vist mai una dona despullada, “El rector porquerol”, i, així, ella passa a “servir per a sempre a cal rector, i aquest mai més es va amollar cap pet, ni bufa, almenys, davant de tots…” (p. 4).

En el relat posterior, “El pintor i les monges vergonyoses”, hi ha un simbolisme manifest: 1) tres dones (això és, plural, col·lectiu, “les tres mares”), en aquest cas, representant la joventut, l’edat adulta i la dona major; les dones que acorden fer una acció conjunta, i el respecte cap a lo femení (ací, l’església, lloc que empiula amb la vagina i, per extensió, amb la vulva), considerat sagrat, a tractar bé, com indica la superiora (la dona més gran):

“-Germanes: no podem dir les coses així com voldríem (…), que és dins l’església i això és sagrat!!” (p. 5).

En canvi, l’home, en nexe amb la rudesa i amb dir les coses pel seu nom, sense barroquismes i sense embuts, els amolla:

“-Germanetes, germanetes, no tingau tantes punyetes que, per a dir-me que se’m veuen els collons, no ens calen tantes cançons…” (p. 5).

Quant a la rondalla “El rander”, coneguda en altres indrets catalanoparlants, apareixen tres personatges: una jove, sa mare i un home que tracta de passar-s’ho bé a costa de la xica. Així, “Conten que hi havia una vegada una xica molt bonica que tenia una alfàbega en un balcó d’una casa, que era enfront d’un hostal (…).

En aquell hostal, hi havia un senyor que tots els dies veia com la xicota eixia al balcó a regar l’alfàbega, i sempre li feia la mateixa qüestió: ‘Marieta: quantes fulletes té la mateta?’” (p. 5). Cal dir que “regar l’alfàbega” vol dir tenir un home relacions sexuals amb una dona. Per consegüent, el text, ací, va unit a la jovenesa de la fadrina.

Com que ella no sabia què respondre-li, se’n va cap a dins i ho comenta a sa mare (com també farà dues vegades més). En el primer cas, ella li demanarà “Cavaller de capa i capell, quants estels hi ha en el cel?” (p. 5).

Llavors, la joveneta se n’allibera i ho diu a sa mare.

Ara bé, altra vegada ho intenta l’home; i, altra volta, la mare és qui orienta la xicota i, fins i tot, la dona parla amb el rander, qui fa dues besades a la filla (el pacte que li havia presentat la mare).

Al capdavall, mare i fadrina fan un acord: “Filla meua: això ho hem d’apanyar. Ja veurem el que fem” (p. 6) i, com que ell cau malalt, la mare va pensar que podien aprofitar el fet: “’Ara, ens n’anem totes dues a veure quina cosa fem’.

Mare i filla se’n varen anar a cal rander” (pp. 6-7) i l’adulta fa un paper que ens podria evocar la remeiera i, ben mirat, emancipa i guareix l’home. Això sí: “li va posar una safanòria pel cul, al rander, i mare i filla se’n van tornar a sa casa” (p. 7), uns mots que lliguen amb una mena d’aliança entre les dues dones. Afegirem que la carlota simbolitza el penis, un detall a tenir present en el desenvolupament final de la rondalla: un home hauria introduït el membre viril al rander… i, així, es plasma una possible relació entre homosexuals.

Finalment, quan el rander passa per ca la jove i ell li diu “I la besada del rander?” (p. 7), “aquesta vegada, la xica va ser més valenta i li va dir: ‘I la safanòria pel cul?’”.

En sentir això, el rander va envermellir de vergonya i tothom se li burlava rient-se amb la barra ajupida. Així doncs, mai més no es va burlar de la xica que regava la mata d’alfàbega al balcó…” (p. 7) i la jove pogué gaudir més la sexualitat en la minyonesa i, a més, esdevé sobirana de sa vida i té la darrera paraula, en lloc de deixar-la en mans de sa mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mercaders que demanen per la madona, per la senyora ama, per la mestressa

General, , ,

I, en u dels darrers passatges de l’obra “Sa madona du es maneig”, hi ha unes línies de què parlí a ma mare el 13 de maig del 2020:

“MARGALIDA: ¿Què m’has de dir que no t’hi cap, i tens mitja plana buida?

PERE: Deixa’m fer.

MARGALIDA: Això d’es ‘contrabàndol’ ho hauràs de deixar. Amb sos fills tan ben col·locats… Ja és hora que ho deixis. Fa més de dos anys que es civils no s’acosten per aquí. Boscana, abans, pareixia ca-seva. Avui, acostar-se per aquí compromet qualsevol. (L’amo, distret, es du el tinter a la boca en lloc de la tassa. La madona l’atura.) I ara què fas?

PERE: No ho sé, què faig! No me facis més sermons, que me fas perdre es ‘quelibri’.

MARGALIDA: Escriu i acaba aviat. Ja callaré. (L’amo segueix escrivint. La madona, al cap d’un moment, torna envestir.) Tots es amos de Bascana han fet més retxa[1] que tu. Ton pare, a dins Mallorca, tenia més nom que es capità general. I no en parlem d’es teu padrí. De Pollença[2] i tot venien a cercar-lo per fer establits. Avui l’amo de Boscana, ¿què és? Un homo que fuig d’es civils. Quan vénen mercaders demanen per sa madona. És sa madona, qui du es maneig. I no seria res que Boscana no tengués amo. És que de deu vespres nou, sa madona sols no té homo. (L’amo aixeca el cap i se la mira.)

PERE: (Rubricant[3] la carta i mostrant-la a la madona). Llegeix això. (La madona va llegint i, així com llegeix, es va posant alegre […])” (pp. 338-339).

Altra vegada, és la dona qui dirigeix la casa, qui l’administra, una dona molt arriscada i, a més, una dona que sap llegir. Aquest darrer detall és un fet que comentí a ma mare, perquè, en la cultura basca, com poguí veure un dia, no sols era la dona qui més coneixia el castellà (al cap i a la fi, era qui feia les gestions amb els representants de l’administració), sinó que, com la madona, era la matriarca. Ella, si fa no fa, em digué “El control, que [la madona] qui mana… Ací [, en el País Valencià,] també hi ha moltes dones així; i, abans, també, moltes”.

Tornant a ma mare, però, ara, el 26 de maig del 2020, li fiu un avanç d’un article que jo havia tret de l’obra “Dones amb història al Maresme”[4] (http://xac.gencat.cat/web/.content/xac/01_continguts_arxius_comarcals/ac_maresme/06_publicacions_acm/trobadaentitatsXLlibreTripa09_02_17.pdf): “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta[5] en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González. Dir que, no sols s’ajusta a com actuava l’àvia paterna de ma mare (nata en 1878), sinó, ben mirat, a com ho fa ma mare. Convé dir que em vaig sentir molt reflectit en el reportatge, fins al punt que el 26 de maig del 2020 li n’envií un exemplar per mitjà d’un correu electrònic.

Prosseguint amb aquest escrit, l’autor diu que Maria Mataró Romà provenia d’un avi amb esperit emprenedor i que ja havia muntat una fàbrica tèxtil (p. 43). Ella era la segona de huit germans i només se’n salvaren una germana i ella. És més: un germà seu, Pere Màrtir, qui es forjava com a successor de l’empresa que portaven els seus pares, morí a trenta anys. I això aplanà el camí per a que ella fos qui impulsàs l’afer.

Quant a la forma de ser, Maria Mataró Romà, “Era una dona emprenedora, molt treballadora, de voluntat ferma, bona administradora, austera, estalviadora i també solidària i generosa amb els seus conciutadans. El seu esperit de servei, la seva capacitat de treball, d’esforç i bona administració, la van portat a reconstruir l’empresa familiar que va arribar a ser la més important del poble en aquells moments, a fer-la gran, a prosperar i a aconseguir un dels patrimonis més grans a Sant Cebrià de Vallalta.

La botiga familiar de queviures-economat va esdevenir, amb el temps, per obra de la Maria, un considerable patrimoni: carnisseria, supermercat, bar, hotel-restaurant, cinema i altres explotacions rurals” (p. 44).

Del seu estil de vida, en destacarem que, per exemple, “La seva empresa va donar feina a moltes famílies del poble. (…) Va ajudar molta gent i va contribuir al benestar i al progrés del poble. Molts vilatans no sabien llegir ni escriure i ella els ajudava a llegir i a escriure les seves cartes.

(…) Quan el poble tenia alguna necessitat i la Maria podia ajudar, l’alcalde solia demanar ajuda a Can Matri; i ella, si la demanda estava al seu abast, sempre solia respondre desinteressadament i generosament. Era una solidaritat natural de veïnatge” (p. 44).

A banda, trencà molts esquemes de l’època: “Ella no era la dona del patró tipus de la seva època. La Maria va trencar motllos tirant endavant un negoci sent una dona separada, la qual cosa no era freqüent, ni ben vista en el moment històric que li va tocar viure. Sola, va haver d’afrontar dues tasques importants: pujar el seu fill i tirar endavant el negoci familiar” (p. 45).

Altrament, aprofitava el temps i “El nou patrimoni que anava adquirint, no era un afany de tenir propietat sense més, ans al contrari, era un suport i un plus afegit al comerç (…) i per oferir millor qualitat i servei” (p. 46).

En fer-se relativament major, va confiar en dues persones i li feren costat, al mateix temps que ella els aplanava el camí: “Es trobava sense ningú de la seva família fent-li costat i ajudant-la en el treball. Va parlar amb la seva germana Irene, la possibilitat que la Maria Dolors Gel Mataró, la seva neboda i fillola, vingués a Sant Cebrià, quan es casés, per treballar juntament amb el seu espòs a casa seva. Ho van parlar amb els interessats. Així va ser.

(…) El nou matrimoni es va instal·lar a casa de la tia per treballar en el negoci familiar que ella els havia ofert. No tenien cap sou, però la Maria corria amb les despeses de manutenció i qualsevol altra necessitat: metge, medecines, roba… Amb el temps, els anava compensant i incentivant comprant alguna finca que escripturava a nom de la neboda i del seu espòs” (p. 47).

D’aquestes línies, n’ixen temes interessants: 1) la nova parella, passa a viure… en la casa de l’ama, no en una casa pròpia o llogada, un fet que em sorprengué en llegir-lo, per primera vegada i 2), com ma mare (qui era l’ànima de la drogueria que portaven els seus pares, la neboda i el marit rebien tota classe d’ajudes). La diferència és que, ma mare (1943), en casar-se (1968) deixà el negoci familiar, tot i que, com m’ha comentat, ella era qui més espenta tenia i, altrament, que portar un comerç és un tema que se li dóna bé.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Fer retxa vol dir fer gran paper, tenir gran prestigi, prosperar molt.

[2] Pollença és una població que hi ha en el nord de l’illa de Mallorca.

[3] Ací vol dir posant el títol a la lletra.

[4] Es tracta del recull de la “Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme”, celebrada en Arenys de Munt el 16 d’abril del 2016. Consulta feta el 26 de maig del 2020.

[5] Sant Cebrià de Vallalta és una vila de la comarca catalana del Maresme.

Sexualitat matriarcal, hòmens en botigues de dona i minyones sinceres

General, , , , , ,

Una rondalla que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, acompanyada de trets matriarcalistes, és “Ses pebreres torrades”, en què, com podrem veure, el marit fa un paper que més d’u relacionaria amb la dona. “Puix resulta que això era un matrimoni i s’home va anar a una vila de fora i diu a sa dona:

-Què vols que et duga?

I sa dona diu:

-Doncs, mira: ¿saps què podries dur-me? Dus-me un subjectador, perquè no en tinc.

Llavors, es marit li respon:

-Ai, doncs bé -i se’n va” (p. 202).

En acabant, ja en una casa en què venien de tot, ell diu a la botiguera si hi tenen  subjectadors per a sa dona i, com que la comerciant li indica que no i li demana si ell sap quin és el nombre (la grandària) que s’ajustaria a la seua muller, la dona li fa una qüestió:

“-Com aquests melons?

El marit li diu:

-Nooooo. No. Com això, no.

La venedora solta:

-Ai!, com seran, Senyor!” (p. 202).

Altra vegada, el personatge masculí empiula amb lo femení. Després, com que hi havia unes pilotes penjades, ella li demana:

“–Com aquestes pilotes?

-No, no, no.

-Com aquestes?

-Tampoc.

Aquella dona diu:

-Xica! I com seran?

Aleshores, com que allà hi havia un cabàs de pebreres, ella li diu:

-Com aquestes pebreres?

I el marit li comenta:

-Aaaaixí, però torrades.

Aquella dona era vella; ja les devia tindre torrades” (p. 203).

Per tant, l’home fa una tasca que, primerament, podríem pensar que la realitzaria una dona i, ben mirat, és ben tractat per la muller i per la venedora.

En el relat posterior, “Sa lavativa”, hi ha signes matriarcalistes (reflectits, sobretot, en un personatge femení que parla la llengua vernacla, a diferència d’una senyoreta que, com que vol parlar fi, recorre al castellà).

“Una volta era una senyoreta que tenia una criada i li diu:

-Ai: vés al metget i digues-li que m’he fet malalteta.

La criada se’n va a cercar-lo i li diu:

-Senyor metjot: sa meua senyorota s’ha fet malaltota

Ell li comenta:

-Hi aniré a veure, hi aniré a veure” (p. 203).

Quan el metge (qui també parla en castellà) aplega a ca la senyoreta, li recomana una lavativa (que era una medecina que es donava per a netejar la panxa):

“-Ai: això és manca d’una lavativa.

Sa dona li comenta:

-Però, metget: com que tinc el florinet tan xicotet, no m’hi cap el petorret.

I sa criada salta i diu al metge:

-És mentira, senyor metjot!: té es florinot tan grossot que li cap goma, xiulet i pot” (p. 204), això és, que, en el florinet (l’anus), li cap el preservatiu, el penis i la bossa amb els testicles (l’escrot, ací, el pot).

Agregarem que, mentres que la senyora empra un llenguatge en diminutiu (potser per allò de “fer fi”), la minyona l’usa en augmentatiu, sense barroquisme i, igualment, diu les coses sense pèls en la llengua i, per eixe motiu, no admet la mentira.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Sexualitat matriarcal, dones arriscades i que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre esmentat del folklorista Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Es rabosot i es ruquet”. Un home usava un ruc que era castrat i gros per a poder llaurar el camp (simbòlicament, per a tenir relacions sexuals l’home amb una dona). Un dia s’atansa un rabosot i demana al propietari com podria ser capat ell.

En acabant, el pagès “li talla es ous i això i es rabosot arranca a córrer. Però l’endemà, el rabosot tirà a alçar-se i no gosava. Llavors, li diu la seua dona:

-Xico!, què et passa? Què et passa?

L’home li diu:

-Doncs mira… -li ho conta a sa dona-. Em passa açò… Ara, si vaig, ja veus…

-Doncs, toca -respongué sa muller” (p. 101).

En altres paraules, ens trobem amb un altre relat amb la dona activa de bon matí i en què l’home és la part passiva.

Altrament, com que la muller té més espenta i és arriscada, “Ella es vesteix de s’home, es posa sa roba i tot per a anar a treballar amb es ruquet. En tornar sa dona a casa, es rabosot ja l’esperava i li diu:

-Què? Com ha anat la cosa?

La muller li respon:

-¿Que com ha anat tot? Que (…) ara em toca capar-te!

-Ei!, xe! Si és així, capa’m.

Sa dona es lleva es pantalons, li mira i diu:

-Ah, redéu! Però si tu tens més mal que jo! Tens un badall més gran que jo!

I mira, no el va tocar” (p. 101).

Així, per una banda, la dona representa la casa, el grup familiar i, més encara: ella té la paraula definitiva i, com que veu el mal que té l’home, no li toca el punt on li podria fer-ne més.

La narració posterior, “Es ferreret de Benigembla”, té moltes semblances simbòliques. Un ferreret es juga l’ànima amb el dimoni, qui li guanya la mà.

Passa que l’home no accepta el resultat i, ben mirat, li proposa una segona opció i, si el diable la guanya, el ferreret li farà cas.

Ara bé, com que l’home no es veu amb força per a fer lo que ha dit a Banyeta, el marit se’n va a casa “i diu a sa dona:

-Escolta: jo m’he jugat la vida (l’animeta) amb el dimoni i ara ha vingut per mi i ara… ¿Per què no et poses es brials as cap i et poses així, cap avall, a veure si t’endevina lo que ets?

Com que sa dona ja ha anat així al dimoni i el diable diu:

-Ai! Açò, quin animal és? Açò serà alguna àguila.

La dona li diu:

-No, no.

El dimoni torna:

-Puix, què serà? Serà una pantera.

La dona li respon:

-No, tampoc.

Total: que el dimoni agafa i, amb es dit, li pega mullada i ho tasta i diu ell:

-Ai! -diu-. Humit i salat: tonyina! 

Al final, el diable diu:

-No, que és es cul de sa meua Serafina.

I no se’l va endur” (p. 103).

Per consegüent, el dimoni fa una pràctica pròxima a la del sexe oral (també coneguda com cunnilinció, del llatí “cunnus”, que vol dir “vulva”; i de “lingus”, això és, “llengua”), però, en lloc de fer-la amb la boca junt amb els llavis i la llengua, recorre al dit: la penetració amb el dit. I, de pas, la muller (el peix, animal vinculat amb l’aigua) ha salvat l’home.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que lideren, emparades i maternals

General, , , , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), i en què captem molts detalls matriarcalistes com també el paper de la mare, és “El comte d’Oliver”, de què hi ha narracions paregudes, fins i tot, del primer terç del segle XX o anteriors. Així, un rei tenia tres filles i, en iniciar-se una guerra, “va demanar que hi anessin tots els senyors i comtes del seu reialme” (p. 211). Com podem veure, el monarca respon de manera oberta i, més aïna, pactista.

Igualment, un comte desitjava anar, però no hi podia perquè no era jove (com li diu la filla gran i li recorda la segona). Però la petita, resoluda i arriscada, li comenta que ella hi participarà: “Sé manejar l’espasa i la llança. (…) Sé aguantar-me a cavall i faré el que faci un altre. (…) Em posaré una bona cuirassa i faré el que un altre faci. (…) seré D. Lluís, el comte d’Oliver.

Com que era tan resoluda, son pare la va deixar anar, acompanyada de dos criats fidels” (p. 212).

El fet que uns hòmens (no sols el marit respecte a la dona) deixen fer la muller o, en aquest cas, la filla, ens ho han tret en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, àdhuc, en el darrer terç del segle XIX.

En el passatge següent, la filla apareix com un líder, exerceix el paper de comte i és ella qui dicta i qui organitza què farà cada u dels dos criats: “Tot fent camí, els va dir ella, perquè es guardés el secret i tothom es pensés que era un home i no una dona, que l’un havia de fer el sord; i l’altre, el mut, i, així, la podrien avisar si alguna cosa sentissin que es digués d’ella” (p. 212).

A més, tots tres són ben rebuts pel rei, per la reina i pel fill “com es mereixia (…) li van fer el compliment i la van allotjar al mateix palau” (p. 212).

Altrament, “El fill del rei, com que pintava ésser de la mateixa edat que ella, sempre hi anava, a tot arreu, volia anar al seu costat. En les batalles, sempre anaven junts. Tots dos se n’emportaven la palma, sempre feien actes de valor plegats” (p. 212).

Per tant, es plasma una dona amb detalls que, més d’una vegada, s’associen a lo masculí i que, en més d’un Poble matriarcal, ho fan a la dona: per exemple, la força. Afegirem que el xic va darrere de la jove i com si fossen un empelt: ell actua d’acord amb les passes de la fadrina, si més no, atenent al narrador, qui posa la noia com a subjecte actiu.

A continuació, el fill considera que aquell comte devia ser una al·lota disfressada d’home i, per això, ho diu a sa mare (la reina):

“-Ai, mare! És que, si fos dama i no cavaller, jo m’hi voldria casar!

-Jo et guiaré i sortirem de dubtes. Ja veuràs!

Un dels criats de D. Lluís (…) ho va escoltar tot i anà a contar-ho al seu amo” (p. 213).

En aquesta part del relat, apareix el tema de l’educació i del casament: la dona és qui educa el fill, sàvia (li fa de guia) i qui tindrà la darrera paraula en l’aprovació d’un possible enllaç entre el príncep i la princesa (ací, D. Lluís).

Passa que la minyona se n’eixia, de tot. Com a mostra, la regina diu al xicot: “aneu a berenar al bosc i veuràs si s’asseu a terra, si necessita coixins damunt de la pedra. Allà, sense els reis al davant, observa si fa les coses amb finor o bé si les fa a tall de soldat” (p. 214). El detall que el folklorista vincula amb la dona és significatiu i propi de cultures matriarcalistes (les quals s’identifiquen més amb la dolçor i amb lo maternal), ja que no es regeixen per la cultura de la guerra (la figura del soldat, el qual també simbolitzaria l’escaló més baix, la rudesa).

Ben mirat, el fill agrega a sa mare sobre el parlar del comte: “en certs moments, mare, té un parlar més amorós, té un mirar més dolç” (p. 215).

Cal dir que els dos jóvens se’n van a caçar junts i que ella en sap més de tirar. I, quan ell prepara un present amb flors, el xicot li diu que “allà vénen les cambreres de la reina i les hi donaré.

I, amb tot compliment, va donar les flors a les noies que arribaven i es passejà amb elles fins que va veure un plançó d’un arbre i el va anar a tallar” (p. 217) i el fill torna a la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritus de pas, l’arquetip del rei, sinceritat i dones arriscades

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros, és “El príncep serpent”. Una joveneta vivia amb la mare, qui un dia es mor. Llavors, el pare es casa amb una altra dona i la fadrina, com que veu que la madrastra li’n feia passar moltes, se’n va.

Després de fer camí cap a un bosc, es troba amb una vella que accepta llogar-la i que li dóna faena: “anar al riu a rentar tripes amb un ganivet i amb una burxeta.

Ve un colp de riu i se n’emporta les tripes, el ganivet i la burxeta; una dona ho veu a baixar i ho aplega i ho posa damunt d’una pedra” (p. 44). Per tant, la minyona fa vida en un lloc relacionat amb lo femení, amb la sexualitat i amb lo social (que evoca les relacions entre dones en el safareig). A més, la pedra (solidesa) va unida a l’anciana: és forta.

Aquesta dona major, aprofitant les seues vivències i la seua potència, li diu uns mots per al dia rere dia i que empiulen amb l’arquetip del rei:

“-Noia. Escolta el que et diré: quan sentis un ruc a bramar, acota ben bé el cap; quan sentis les campanes a tocar, aixeca ben bé el cap” (pp. 44-45). En altres paraules: que tinga present els humils i que es mostre oberta a ells i que siga receptiva davant els rics com també amb els que ocupen alts càrrecs de poder o puixants.

Tot seguit, com a compensació, “Ella, que, quan va sentir el ruc a bramar, el va acotar, i, quan va sentir que les campanes tocaven, el va aixecar, i li va caure un estel al front” (p. 44), un detall associat (en el rondallari) a persones vinculades amb la reialesa i amb els fills de caps d’estat.

En acabant, la xica troba un príncep que caçava i amb qui aprova casar-se. Ell li comenta:

“-Mira. Jo, de dies, sóc home i, de nits, sóc serpent: quan el riu baixarà tèrbol, a casa teva, estaran malalts; i, quan baixarà clar, senyal que estaran bons.

El riu va baixar tèrbol:
(…) -Vés, però mira: no els diguis que, de nit, sigui serpent.

I ella que ho va dir.

I, llavors, quan va tornar al palau, el príncep no la va voler perquè ho havia dit” (p. 45).

En aquest apartat de la narració, capim trets que representen un home prou íntegre, puix que la serp (fecunditat, feminal i mare) té a veure amb la foscor; i, en canvi, en moments de llum, ell és en nexe amb lo masculí. Eixa enteresa del noble (recomanable per a qui exerceix el poder, sia home, sia dona) connecta amb vivències seues i amb la formació que ell ha rebut (els comentaris que li fa sobre el riu) i no cal dir que amb el tema de la sinceritat i del bon cor (el refrany “Paraula de rei no pot mentir”, puix que, com diu una altra dita, “Del color del Rei, se tinyen els vassalls”).

No debades, el xicot li exigirà que ella faça unes proves: que se li hauria espatllat un parell d’esclops i que li hauria omplit un parell d’ampolles d’aigua de llàgrimes (p. 45), és a dir, que hauria passat a ser jove (el tema de la cançó eròtica “A la vora del riu, mare” i les espardenyes) i el penediment (els plors, els quals provindrien, en part, com a resultat d’un pas a una etapa nova).

Aleshores, la noia, preparada per a fer realitat les proves que li havia marcat el príncep, fa com en altres narracions semblants: passa pel palau (com els jóvens que canten a unes fadrines pel mes de maig) i un dia diu a la mare de la segona muller del sobirà què volia:

“-Una nit d’anar a dormir amb el seu marit.

-¡Ai, aqueixa dona! ¡On va! Això sí que no.

Diu la noia:

-Compri-m’ho.

En tant que la noia l’hi demanava, llavors, la seva mare que diu:

-Doncs, una nit només” (p. 46).

Per consegüent, captem una joveneta arriscada i que pretén parlar amb el noble.

“A dormir que van ser, ella li va dir que el parell d’esclops ja eren espatllats i que les ampolles ja eren plenes.

Ell li diu:

-Ah, ¿tu eres?

Diu:

-Sí; ja no hi tornaré més.

Ell que, llavors, va i treu l’altra de casa i va acceptar romandre amb la mare al seu costat i amb la noia” (p. 46).

És a dir: el príncep s’obri a la xica (perquè ell veu que ara és de fiar), una dona de paraula i més coherent en la seua manera de viure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.