Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i el paper dels avis

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’escrit “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)”, del blog “Memòria dels barris”, copsem altres trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb l’esperit de barri: “A la finca Renom, s’hi van celebrar les primeres festes majors, les primeres cantades de caramelles, ballades de sardanes i revetlles populars del barri del Guinardó, sobretot, la de Sant Pere, que era el nom del propietari de la casa”, això és, incloïen actes tradicionals en la cultura de Catalunya (com ara, caramelles i sardanes). A més a més, podem llegir que “Mossèn  Eugeni Florí va ser el rector de la parròquia durant molts anys. El recordo com una persona molt entranyable i acollidora i molt dedicada a les necessitats dels seus feligresos. (…).

Entre els anys 40-60, els joves del barri estaven molt vinculats a totes les activitats de la parròquia, tant si aquestes eren religioses, lúdiques com culturals”. Cal recordar el gran paper que l’Església catalana d’eixos anys féu per la llengua vernacla.

Finalment, Carme Martín comenta que “Els avis tenien oberta la casa al barri per tot el que fos necessari. A casa seva, es van arribar a celebrar concerts, on van actuar alguns dels artistes lírics més coneguts de l’època, tan importants com Emili Vendrell o Caietà Renom, que, segons sembla, era parent llunyà de la família.

El foment de la cultura catalana no va ser gaire ben vist durant anys per qui manava en el nostre petit país; i la família Renom, d’acord amb les seves conviccions catalanistes de caire conservador, va contribuir, dins el que va poder, a mantenir-les, almenys, en el Guinardó, durant els anys que van viure” (en el cas de la dona, fins a primeries dels anys setanta del segle XX).

Sobre el fet de tenir la casa oberta al barri, direm que ma mare (nascuda en la ciutat de València en 1943, en un barri no precisament ric) m’ha contat algunes vegades que, en la zona, hi havia una dona que era mestra (possiblement, ho fos durant la República) i, com que no en podia exercir, rebia els xiquets que hi volien participar. Igualment, aquesta mestra era d’una pedagogia avançada: entre els materials que tenia, n’hi havia, de lúdics, i, en l’aprenentatge, també intervenia el lleure.

Tornant a les paraules sobre les activitats en la família Renom, captem que el fet de ser d’idees conservadores (i, en aquest cas, acollidors), facilitava el matriarcalisme, ja que promovien trets relacionats amb la terra, en lloc de preferir el desarrelament i les activitats en pro de la cultura castellana o d’altres Estats i tot.

Una altra entrada, amb punts en comú amb la de la família Renom-Baguñà, és “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa” (https://tribusdelasegarra.cat/2024/06/06/elegia-dels-farriols-ferriols-homenatge-als-meus-avis-padrins-esteve-i-elisa), del blog “Tribus de la Segarra”, en què Ricard Domingo, en setembre del 2020, comenta que, en la casa pairal, “La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera, era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil, (…) però se’n sortia força bé, malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro”.

Afegirem que “ Les meves estades als Farriols eren les vacances d’estiu: llibertat, natura, amplis espais. Les tornades a Barcelona eren una creu i un fàstic: els dies eren grisos, llargs, avorrits. Només eren una mica animats a casa dels altres avis, on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol (…). Com que els contes eren d’abans de la guerra, ho eren en català i, sense adonar-me’n, llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi: per primer cop, em vaig trobar en una llengua diferent… Tot i que, uns mesos després, ja no se’m feia estranya. El que mai vaig entendre era el perquè. La classe es feia en castellà, però, quan parlàvem personalment amb els professors, ho fèiem en català… Van haver de passar uns anys fins que ho vaig entendre… a mitges.

Em passava el temps pensant a tornar als Farriols: els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot, els dilluns, en què anar a mercat era la veritable festa”. Com podem veure, el fet d’empiular la llengua vernacla (la dels avis, la dels pares i la del narrador) amb les rondalles i amb els llibres, fa que ell se senta en nexe amb la terra i amb els seus ancestres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i dones que porten la iniciativa, amb sensibilitat i emparades

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en “Himne a Catalunya”, d’Àngel Guimerà (1845-1924).

Un altre escrit en què copsem aquest sentiment i molts trets matriarcalistes és el poema “Himne a Catalunya”, del català Àngel Guimerà, el qual figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de Llibreria Tècnica. Amb lleugers retocs, diu així:

“Oh, Catalunya, mare nostra,

mare del cor que venerem,

respira fort i aixeca el rostre:

mentre el món sia món, et voltarem.

 

Avant, avant, que ets nostra mare!

Sàpigue’t tu, que Déu ja et sap,

i el teu terrer és teu encara

amb l’ànima al damunt, de cap a cap”.

 

Com podem veure, el poeta associa la terra (ací, Catalunya) a la mare, al cor i afig que ella comptarà amb el suport dels catalans.

Igualment, la dona encara regna la terra i, a més, Àngel Guimerà prioritza l’ànima i, per tant, la sensibilitat.

Tot seguit, l’escriptor vincula Catalunya (i, de pas, lo maternal i lo matriarcalista) amb la fertilitat i li proposa que tinga els peus en la mar i, quant als braços, que els situe en dos punts que empiulen amb la tradició catalana: l’ascona (la faena) i la força de la terra (els Pirineus):

“Regada amb sang, la terra és bona.

Tingues al mar clavats els peus,

un braç enlaire per l’ascona,

i, amb l’altre, arrapa’t fort als Pirineus”.

 

Afegirem que,

“Amb nostra llengua franca i noble,

crida’ns a tots, que et respondrem;

som una raça i som un poble,

i, tant drets com caiguts, poble serem.

 

Caiguts avui i enmig de runes;

demà, el peu ferm i enlaire els cors:

sense captar d’enlloc engrunes,

sense lligams de ferro ni de flors”.

 

Per consegüent, el lligam que ací existeix és el dels catalans amb lo terrenal (això és, el sentiment de pertinença) i, altra vegada, captem que la dona és la part forta i amb espenta a qui, tant els vius, com els morts, com els que naixeran, la tenen per mare i la segueixen. Aquest tret està en nexe amb el de la dona i la casa o, com ara, amb els molts comerços que portaven dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Cal dir que, com podem llegir en el DCVB, el terme “raça”, en molts escrits anteriors a 1940 (encara que no indique l’any), fa al·lusió al “Poble o nació com a grup ètnic, considerat com a procedent d’una mateixa soca” i no, per consegüent, per exemple, amb lo que, a les darreries dels anys setanta del segle XX, s’associava amb el color de la pell:

“Va doncs, oh, Pàtria, que t’ho imploren

damunt la terra els que s’hi estan,

davall la terra aquells que foren,

i, més lluny que els estels, els que vindran”.

 

Finalment, Àngel Guimerà posa unes paraules que, al meu coneixement, enllacen amb els segles IX-XI en els comtats catalans (amb un desenvolupament molt en línia amb el matriarcalisme) i vincula els castells amb Castella, no amb aquestes construccions en territori català, les quals començarien a tenir més força a partir del segle XI.

“Que no ets pas morta, que ets dormida.

Amb ta bandera, els vents remou,

siga-hi tothom a l’embranzida

i cauran els castells, quan diguis: Prou!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallissa, eròtics, amb dones amb molta espenta, jóvens i molt obertes

General, , , ,

Un altre joc de pallissa que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, eròtic i en què es plasma el matriarcalisme, és “El joc del conill”. El narrador comenta que, quan ell tenia nou anys, “s’ajuntaven cinc o sis persones ja majors.

-Vinga! Fem un joc esta nit. Fem el joc del conill.

Aleshores, el joc era fora, en una catxapera. Uns s’amaguen; d’aquí, un altre. I eixies, fugint del gos, i et clavaves en una catxapera. La ignorància és la que funciona en això. I n’hi havia un amb una manta.

Jo isc, corrent, i em clave en la catxapera. I la broma és que porta les mans tot plenes de la mascara d’una paella. Com et claven, ahí, en la catxapera, doncs, et passen la mà per la cara i tot el riure.

[-Això, ¿on es feia? ¿Al mig del poble?]

-No, no: a dins de la casa, en una d’estes cases grans que hi havia. Tenia una entrada grandota i hi feien eixe joc” (pp. 196-197).

Per a començar, s’uneix el mot “conill”, el qual es pot empiular amb el nudisme i, més encara, ací, amb els genitals externs de la dona, i, tot seguit, amb la penetració.

Així, qui el conta, comenta que ell es clavava en una catxapera (és a dir, que s’introduïa en terreny femení, en aquest cas, en el cau, per mitjà del penis que s’endinsa en la vulva). A més, ell afig que això funcionava, o siga, que donava bons resultats.

En acabant, addueix que les mans acabaven com quan toquen la mascara de la paella, és a dir, el cul, la part negra. Potser, perquè ho enllaça, com ara, amb la polseguera (el semen) que, com diu la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup musical “Carraixet”, ix del forat del cul… de la dona.

Finalment, el narrador diu que aquests joguets còmics es feien en cases grans. Això ja ens reflecteix que tenien bona acceptació, puix que els passatges no esdevenien en la intimitat, sinó en un ambient prou obert.

En el relat següent, “El joc de les monges”, també arreplegat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, captem trets eròtics i matriarcalistes: “El joc de les monges. Eren dos monges i un frare i totes hi anaven per lo que penjava al frare. I van eixir dos hòmens vestits de monja; i ell, de frare i enmig. I jo no sé com portava un baix de la roba, allò, pum, pum! I ell, una el volia; i l’altra, també” (p. 197). Com podem veure, les dones són la part activa, àdhuc, en lo eròtic (elles van al monjo), senten atracció per l’home i, a banda, ell participa en lo sexual, per exemple, mitjançant les relacions, possiblement, amb penetració i tot (amb l’esmentat “pum, pum!”).

En el joc següent de pallissa, “El joc del capellà”, llegim sobre “un capellà, a qui anaven a que les confessara i totes eixes coses” (p. 197), en molts casos (com en altres narracions), amb passatges eròtics entre la part femenina (ací, dones) i el capellà.

Finalment, hi ha un joguet còmic, “Joc de les senyoretes que busquen nóvio”, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, que diu així: “Recorde d’una volta que eixia el José i l’oncle Saoro. S’havien posat unes pitraleres que eren una exageració. Feien de dos senyoretes que es passejaven buscant pretendent. Anaven anant i, amb perdó, una ho feia sense parar de tirar-se pets; l’altra, fent cares rares, li deia:

-Xica: ¿què no t’has posat la figa?

I li arromangava la falda i li posava una figa en el cul, com si fóra un tapó” (p. 198). Una obertura dels hòmens cap a lo femení, fins al punt que parlen el llenguatge de les dones, no sols el que ells coneixen. Altra vegada, aquest esperit és semblant al de temps de Carnestoltes, en aquest cas, per la manera en què es tracta lo eròtic i la sexualitat (ací, en les cultures matriarcalistes).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, que aplanen el camí i molt obertes

General, , , , ,

Una altra facècia eròtica en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “El  Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és “L’os”. Una dona que, moltes vegades, el marit era fora, “Una nit tenia en sa casa un home que l’acompanyava i que li diu:

-Mira. No et preocupes.

Diu ella:

-Si ve el meu home, ¿què faig?” (p. 154) i ell li comenta de posar un os a la finestra, com a contrasenya: “Si una nit no hi és el teu marit, et faig el senyal i tu m’obris. Si hi és l’os, tu dius una oració” (p. 154).

Ara bé, un dia, la dona no hi havia posat l’os i li demana el marit:

“-Xica: què és això?

-(…) Les ànimes del purgatori, que ara fan per a que jo rese. Però, calla, que jo sé una oració i veuràs com ens deixen tranquils:
I respon ell:

-Doncs, digues l’oració.

I ella diu: ‘-Ànima que estàs en pena,

Déu et done un bon repòs,

que tinc l’animal en casa

i se m’ha oblidat l’os” (p. 154).

Per tant, la dona actua amb molta iniciativa i salva l’home.

Una altra narració en forma de facècia, i recopilada en el mateix llibre, és “-Arreuet!”. “Un jove tenia una nóvia, se’n va anar a veure-la i aquella nit va començar a ploure:

-Què farem? Si no tenim llits.

Només hi havia un llit per a la mare, per a la nóvia i per al nóvio. I, què van pensar? Doncs, de gitar-se els tres junts i, la vella, al mig. I, a última hora, l’home passava la mà i feia la vella:

-No: arreuet! Arreuet!” (p. 154). Per consegüent, primerament, el jove passava la mà només per on eren la nóvia i la mare. Però l’anciana, amb molta espenta, li demana que ho faça per les tres dones.

Un altre facècia eròtica arreplegada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, i en què captem trets que enllacen amb lo matriarcalista, com ara, que la dona respon amb molta espenta, és “Davall del cep”. Començarem dient que el cep simbolitza el penis. “Un home troba una dona baix d’un cep i va dir a ella:

“-Collons! Però si la tens pelada!

I ella li va respondre:

-Calla, home, calla! Tu, ¿què saps les flamerades que ja porta esta?” (pp. 154-155).

Un altra narració que figura en el mateix llibre, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El soldat”. Una vegada, hi havia un soldat que no eixia a divertir-se. Un dia li ho comenta el capità, qui li diu que prenga dues pessetes i que faça via.

Tot seguit, el jove fa camí per un carrer i, “Dalt d’un balcó, el crida una dona:
-Vine, vine, puja!

Li obri i puja el soldat. La dona li diu:

-Mira: a on vas?

I ell li respon: -(…). És que el meu capità m’ha enviat, perquè diu que em passejara.

-Doncs, vine, home, vine! Berenarem i ja, després, te’n vas” (p. 155).
Per tant, la dona respon molt oberta, amb molta espenta, proposa al jove i es fa lo que vol ella.

Més avant, captem que la dona era la muller del capità i que el marit pensa que un soldat ha entrat en casa com també ho dirà en altres passatges. La dona aconsegueix que ell accepte les propostes que li fa ella i, així, es fa lo que vol la dona.

A banda, el capità torna a donar diners al jove, per a que es divertesca, i el xicot, altra vegada, se’n va a ca la dona. Com que el matrimoni tenien una filla monja en la ciutat de València i la muller volia salvar el soldat, li diu al jove que es fique en una caixa “que és la roba de la meua filla. Tu, clava’t dins” (p. 156).

I, quan el marit capta que no troba el soldat, volia cremar la caixa, però li diu la dona: “L’envies a l’estació i la gires a ella a Barcelona.

I el soldat, dins de la caixa” (p. 156). Llavors, el marit crida dos soldats, ordena que envien la caixa a Barcelona i, quan la rep la filla, demana al jove, qui li diu “M’he gitat quinze dies amb ta mare i ara me’n vinc a gitar-me uns altres quinze dies, amb tu.

-Bo.

Als quinze dies, el soldat torna al quarter” (p. 157) i, quan conta al capità els dies que ha passat amb la muller i amb la filla, l’home diu al jove: “Doncs, pren dos pessetes per al tren i vés-te’n a ta casa, que ja has fet prou ‘mili’” (p. 157). Per consegüent, altra volta, dues dones fan que l’home passe a ser una persona amb espenta.

Agraesc la col·laboració de  les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones eixerides, amb esperit comunitari i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix lo matriarcal, i que figura en l’obra esmentada a cura de Brauli Montoya, és “El soldat que ve de Laratxe”. Un soldat, que tornava del servici militar, se’n va a sa casa amb un corb i, abans d’aplegar a un poblet, diu:

“-Em toca fer nit per on siga.

Va tocar una porta i li va obrir una dona. I ell li va dir:

-Mireu: ara plou i no tinc on anar.

Llavors, ella li respon: -Puix, passeu, passeu. (…) Vós vos tireu ahí, en esta cambra, i hi passeu la nit.

Però el soldat, pel pany, va veure que allí hi havia un capellà amb ella… i tot lo que van fer (que van fer de tot) com també la sopa que feren.

El jove, mirant-ho tot. I l’endemà, a la matinada, toca el soldat la porta i la dona diu al capellà que es clave en el forn i que ja veurien com podria eixir-ne” (pp. 140-141). Com podem captar, no sols hi ha humor eròtic, sinó passatges en què la dona fa de senyora ama. Així, ella ordena què farà cada u dels hòmens i ells segueixen les directrius que els indica. Però, igualment, és una dona receptiva i generosa: acull forasters i del terreny.

Afegirem que la sopa podria anar en línia amb el pas del xic a “ser un home [ de profit]”, arran d’haver fet el servici militar, encara que no fos un “sentir olor de sopes amb col” (pas de xiquet a púber). Nogensmenys, no descartem que, en aquest passatge, el terme “sopa” tinga un significat eròtic i que empiule amb relacions sexuals entre un home i una dona.

En moments posteriors, el soldat, espavilat, diu a la dona què hi ha per a dinar i ho encerta. I, com que ell ho associa al corb, la dona s’interessa per comprar-li’l i ho aconsegueix:

“-Per què no me’l veneu?

-No, no: el corb no el venc, perquè me l’estime.

-Veneu-me’l. Em demaneu lo que vullgueu.

-Que no: que no puc vendre’l.

Al capdavall, li’l va vendre i, abans d’anar-se’n, comenta a la dona:

-Mireu lo que vos diré: a este animal, si li pixa en el cap, es mor.

Un poc després, se’n va el soldat i la dona crida una veïna:
-Vine, vine, vine, que pixarem el corb: que es muira.

En acabant, la veïna es posa a pixar el cap al corb i, l’animalet, en un tres i no res, agafa la dona amb una poteta.

-Pixa’l tu, pixa’l.

I ja tenia totes agafades, amb dues potetes. A tot açò, el capella passa per la porta i diu:

-Ai, que hi entre. Entreu a veure lo que li ha fet. Pixeu-li, pixeu-li el cap: que es muira!

El capellà, que s’acosta a pixar el corb i, l’animalet, amb el bec, fot el rector. En tot això, aplega el marit, amb els muls que portava, i es troba les dones i el capellà enganxats amb el corb. I l’home foté vergades al corb fins que les va soltar” (p. 142). Per tant, com en altres relats eròtics, la narració defén les dones i no la raboseria del capellà, ni les accions del corb. Un exemple d’educació matriarcal per mitjà d’una narració.

Una altra facècia recopilada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què copsem trets matriarcalistes, és “La cucaratxosa”. “Hi havia una dona, ja molt velleta, que tenia una mania: quan s’acabava la missa i se n’anava la gent, ella restava en el temple davant del sant:

-Ai, Senyor: no em deixeu que em muira amb el desig que vingueu a casa a fer-vos una gaspatxada, perquè jo sé que, a vós, vos agraden els gaspatxos…

I l’altre dia, igual, igual. I el capellà, que la va observar, diu:

-He de veure què diu esta dona.

Ell es posa darrere una cortina i ou:

-Ai, Senyor: no em deixeu amb eixe desig de venir a sopar a casa. Vos faig una sopa molt bona, arròs, gaspatxos,… Lo que vós vullgueu.

Ja hi va el capellà, ho veu i respon:

-Guardeu-me, que esta nit hi vaig” (p. 142).

Com podem veure, aquest apartat plasma una religiositat popular en línia amb el matriarcalisme, en què hi ha una relació prou oberta entre el Poble (ací, la dona) i les autoritats religioses (tant el sant, com el Senyor, com el capellà) i, fins i tot, una cultura en què està ben vista la contribució al proïsme i la generositat (les propostes de la dona, a Jesús). A banda, l’home accepta una de les idees que havia comentat la dona i, així, es fa lo que vol ella, això sí, en un vincle de germanor.

Quan la dona torna a casa, ho comenta a una veïna, a qui diu:

“-Xica: has de venir a ajudar-me.

-Ajudar-te, a què?

-Mira. A fer gaspatxos, que esta nit ve el Senyor a casa.

Diu: -Com?

-Sí, sí, sí.

La dona ho diu al marit:

-Xiquet: esta nit ve a sopar el Senyor aquí, a esta casa.

Ell li comenta: -Xe: quina casualitat! Esta nit, que he d’anar-me’n, (…) que he donat paraula (…) i no pot ser. Tu fes bondat amb el Senyor, lo millor que pugues” (p. 142). I el marit se’n va i la veïna fa la tasca junt amb la dona. Per consegüent, copsem trets matriarcalistes, per exemple, donar la paraula, la preferència per la bonesa i l’esperança en les capacitats del proïsme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La figuera i la palmera, símbols matriarcals de la dona que salva, acollidora i molt oberta

General, , , , ,

Una altra llegenda en què es plasmen trets matriarcals, i que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, és “Per què la figuera té dues collites?”. Cal dir que aquesta narració ha sigut recopilada (encara que amb passatges semblants o lleugerament diferents) en el Pallars (per Pep Coll) i en altres llocs de Catalunya abans de 1930. Així, “quan la Mare de Déu encara no havia criat i Sant Josep i ella anaven a Betlem, van veure els militars que hi havia aleshores, que eren els jueus, i els dos s’acostaren a una figuera que havien vist.

Més avant, la figuera, per a salvar els dos i el Nen, va deixar caure les rames, formant com una volta, i els va ocultar. I no van morir. I, per això, el Senyor va dir a la figuera:

-Com a agraïment, per fer això, tu tindràs fruita dues voltes, dues classes de fruita (que són les figues i les bacores).

La figuera, ara mateix, mou ja, de seguida, per les bacores. I, després de les bacores, ixen les figues. En agost, venen les bacores; i, les altres, almenys, al setembre” (pp. 119-120). Com podem veure, ens trobem amb una llegenda que serveix per a explicar, no sols el naixement, sinó el paper acollidor i matern de la mare (ací, simbolitzat per la figuera, un arbre el fruit del qual representa els genitals externs de la dona). Igualment, l’arbre, per mitjà de l’ombra i de la foscor (dos trets que empiulen amb lo matriarcalista i amb la dona) fa el paper de mare.

Finalment, el Senyor agraeix la figuera.

En línia amb aquesta llegenda, n’hi ha una altra del Carxe, “Per què els dàtils tenen una O al pinyol?”, la qual, a més de traure trets que tenen a veure amb el matriarcalisme, presenta una visió oberta de la sexualitat: “Els dàtils tenen el pinyol i els pinyols tenen una O (però molt ben dibuixada) perquè la Mare de Déu, quan Ella anava junt amb Sant Josep i el Nin en el burro, van veure venir un tumult de gent, dels que anaven en contra d’ells i buscant-los per a matar-los.

Llavors, els tres es van clavar baix d’una palmera que era prou alta i que tirava les fulles cap amunt. No hi havia més arbres que la palmera. I diu Nostra Senyora:

-Oh, palmera: salva’m! Oh, palmera: salva’m!

I després es van fer totes les fulles doblades cap a avall i, en el buit, contra el tronc, van romandre.

El tumult va passar pel camí, que estava propet, però no van saber que els tres eren allí i, quan la gent se’n va anar, els tres van eixir-ne i van continuar el seu camí” (p. 120).

Per consegüent, la palmera (que ascendeix com el penis de l’home) es doblega a la dona i, mitjançant eixe buit (en nexe, com ara, amb la cova, com a lloc de recepció), la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen passen l’hivern (època en què naix el Nin i, igualment, d’acollida, com podem captar durant les festes de Nadal). Afegirem que la dona (Nostra Senyora) actua amb iniciativa.

Finalment, quan la gent fa via (tret que enllaça, si més no, amb la primavera, època que representa l’inici de l’obertura), ells prossegueixen el seu camí, alliberats per un personatge femení (ací, la palmera).

Adduirem que les llavors dels dàtils tenen una forma que recorda la vagina (també coneguda, popularment, com la poma, la figa, la cotorra i…, fins i tot, com el betlem) i que tots tenen una forma, poc o molt, redona o que, més bé, recorda lo circular, fet que té a veure amb el simbolisme a nivell mundial, en lloc de fer-ho amb el pal vertical o que acaba en punta i que mira cap al cel.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta iniciativa, que transmeten rondalles, que aproven lo eròtic i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem el matriarcalisme, és “El conte de la raboseta i el compare llop”. En començar, la narradora (perquè la conta una dona) diu “Puix, això és que jo portava els meus netets a la llum de la lluna. Eren xicotets: el xiquet i la xiqueta. Però ara ja són grandets. I ens n’anàvem:

-Hala: anem-nos en aplegar la foscoreta.

I, en un banquet que hi havia allà als afores, ens asséiem. I li deia:

-Veus? A la muntanyeta. Vos contaré el conte de la raboseta i el compare llop.

-Ai, sí, sí, àvia, sí. Conta-nos-el. A veure. I què?

I jo els feia:

-Mira, mira: tu veus com passa el llop per allí.

I els xiquets, tan innocents…:

-Sí, àvia, sí. Ara l’he vist passar” (p. 115).

Com podem veure, una dona (ací, una àvia) és la transmissora de la cultura i ho fa molt oberta i permetent la innocència dels xiquets, és a dir, sense criticar-los. Per tant, en aquest paràgraf, també captem u dels trets de l’educació matriarcal.

Tot seguit, la velleta afig que “la raboseta era molt bergant i se’n va anar a casa del compare llop i li va dir:

-Mira: jo me’n vaig a menjar albercocs a l’albercoquera del tio Juan ‘la Fonda’. Tu hi vols venir?

I, com el llop era un manta, li diu:

-Ai, xica. Jo, ara, no m’alce. Jo estic cansat.

La rabosa li respon: -Doncs, mira. Saps què et dic? Que jo sí que me’n vaig. Tu roman ahí i et menjaràs els pinyolets, perquè jo em menjaré tots els albercocs.

-Hala. Doncs, vés. Ara, en acabar, aniré jo” (p. 116).

Per consegüent, apareixen trets que empiulen amb lo matriarcal: la dona és més activa que l’home i, de fet, no sols té més iniciativa, sinó que aprofita millor les ocasions (es menjaria els albercocs i no s’hauria de conformar amb els pinyolets). A banda, al capdavall, ell accepta anar-hi: això sí, després que la rabosa s’haja mogut.

Sobre aquest detall, diré que el 18 de maig del 2024 demanàrem sobre dones nascudes abans de 1920 i que tinguessen com a referents dones reals (o, per exemple, de contes) i envií un comentari a Casimir Romero Garcia sobre la filla del carboneret (una jove que apareix en una rondalla recopilada per Antoni Ma. Alcover en el segle XIX, en què el rei capta la intel·ligència de la jove i accepta casar-se amb ella): “Les rondalles són un potosí amb molts trets matriarcalistes que, com diríem popularment, s’han salvat de la foguera” i ell ens plasmà “Esta trenca els tòpics”. I el conte que tractem ací n’és u de moltíssims que han passat de generació en generació.

Continuant amb el relat, la rabosa, amb iniciativa i amb espenta, convida el llop a anar de vesprada (moment del dia que enllaça amb el matriarcalisme) a la festa en Canyada del Blat. I ell li diu:

“-Sí: ben pensat.

Com que la raboseta va agafar un conill, el va matar, van fer l’arròs” (p. 116) i, en acabant, es posen a ballar.

Ben avançada la rondalla, premien els dos animalets: “Maria la Corredora (que era com deien a la carnissera) vos donarà uns presents: al llop, un collar de llonganisses; i, a tu, un collar de botifarres” (p. 116). Aquest passatge trau trets simbòlics: la llonganissa té un color clar (lo masculí, l’home); la botifarra, fosc (lo femení, la dona).

Finalment, els dos, contents d’haver ballat, comenten als del poble: “Ara, balleu vosaltres i nosaltres ens n’anem molt contents, perquè ens heu fet un present que no ens esperàvem” (p. 117).

Un altre relat (ací, una llegenda) en el llibre “El Carxe. Recull de la literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es reflecteix lo matriarcalista, àdhuc, mitjançant l’erotisme, és “Per què és maleïda la ploma de la perdiu?”. La Mare de Déu anava de part, Sant Josep veu una perdiu maleïda i, mentres que la parella anava per una drecera d’una muntanya, hi havia moltes perdius. I una d’elles caga en la mula…, “La mula pega un salt i tira la Mare de Déu. I diu Sant Josep:

-Maleïda siga…

I respon la Mare de Déu:

-La ploma; la carn, no” (p. 119). O siga, lo espiritual, no lo terrenal (ni lo sexual). Aquest passatge, al meu coneixement, a banda, es posa de part de la maternitat: que la carn (el futur xiquet) done bon resultat, que nasca. Com podem veure, el darrer personatge que parla és la dona (ací, Nostra Senyora) i, a més, ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, amb molta iniciativa, que alleten i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en el mateix llibre, i en què es plasmen trets matriarcals, és “La raboseta dins de la gerra”. Una rabosa i un rabosot tenien set fills i la rabosa “se n’anava a buscar-se la vida: pasturar per a ella, la mare, de nit, fer llet i fartar-los de mamar. I la mare diu els fills abans d’anar-se’n:

-Mireu: no obriu, que ell llop és per ahí i pot venir i fotre-us. La mare se’n va a pasturar i, en venir, vos donaré a  mamar” (p. 112).

A continuació, la mare (la dona) fa via i el llop s’acosta a la casa i tracta que l’òbriguen les rabosetes, però la més xicoteta diu a una altra: “és el llop. Mira quines cames més gordes té. No és la mare” (p. 112). No obstant això, una de les filles l’obri i “una va ser més llesta, es va amagar en l’estaca, perquè veia que era el llop. L’altra es va clavar dins d’una gerra i es va tapar, el cul en alt per, si destapava el llop, sollar-lo tot de merda” (p. 112). Per tant, no sols la dona és sociable (la mare), sinó eixerida i amb molta iniciativa (per exemple, la raboseta). A banda, copsem un tret matriarcal (la gerra) i el toc escatològic d’aquest passatge.

En un altre moment, la que era en la gerra es salva i, en destapar-la el llop, s’ompli de merda.

A més, quan la mare aplega a casa a poqueta nit, diu a les filles:

“-Obriu, obriu, rabosetes

 que vos porte a mamar.

Porte les mamelletes plenes:

la mare, de pasturar.

 

Diu la de l’estaca:

-Sí que és la mare. Mira les potetes: que xiquetes i que primetes! Esta sí que és la mare.

Van obrir i era sa mare. Es van fartar a mamar” (p. 113). Altra vegada, apareix el tema de la maternitat.

A banda, com que la mare tenia molta espenta i facilitat per a pactar, s’acosta a un amic del llop, el va fer venir “i van fer un pou fondo, fondo, i van posar un bàlec i, damunt, una cadira” (p. 113) i, igualment, li diu:

“-Tu que ets amic, fes camí i convida’l, que vos faré una pitanca” (p. 113), és a dir, una ració de menjar. “I fem que s’assega on és l’estorí i que caiga dins del pou.

Bo: doncs l’amic va anar i el va convidar” (p. 113).

Com podem veure, la rabosa porta la iniciativa, pacta i, a més, es fa lo que ella vol.

Finalment, el llop s’asseu, cau en el pou i, aleshores, la rabosa li diu que el traurà quan ell li done “les cinc rabosetes que t’has menjat” (p. 113) i, quan ja ell ja és fora (i, per tant, ella l’ha salvat), el cremen.

Una altra narració semblant en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets matriarcalistes, és “La venjança del llop”. Una rabosa tenia set rabosetes i se n’anava a pasturar per a donar de mamar. A mitjan camí, es troba amb el llop i ella li diu que se’n va a la figuera del tio José. I, quan ella en menja, ell en demana, la guineu li diu què ha de fer i ell segueix les directrius de la dona. A més, la rabosa li tira una figa a l’ull.

Llavors, ell es proposa menjar-se les rabosetes, la guineu comenta a les filles què han de fer i, al capdavall, obrin el llop, encara que la més velleta i, igualment, eixerida, el reconeix i s’amaga baix d’un cossi.

Més avant, la rabosa convida el llop a una gaspatxada (p. 115) i ell ho accepta. És a dir, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, al moment, apareixen trets de tipus femení i que empiulen amb lo matriarcal: dins d’una casa, una casa, una cova i un pou.

Al capdavall de la rondalla, no sols el llop, que cau en el pou, li torna les rabosetes, sinó que, a més, ella “tira la corda per a que ell s’hi agafe. I, quan el llop ja estava a punt d’eixir, la rabosa solta la corda” (p. 115) i ell va restar en el pou.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que acullen, molt obertes i la maternitat

General, , , , ,

Un altre relat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El conte del tio Bercoc”. “Això era un senyor que vivia en Casetes d’Ibanyes i que tenia un anyell. I, com era costum abans, en acostar-se Nadal, es mataria un anyell. Els amics hi anaven i deien:

-Xe, quin anyell més bonic que tens.

Xe, doncs sí. Mira, ara està per a Nadal.

I el corder, que ho sent” (p.  107). Una nit, l’anyell se n’ix del corral, corre per la carretera de Jumilla i, més avant, en distints passatges, veu un pollastre, una vaca pasturant, una tita i, al capdavall, un gat (p. 107) i tots cinc “veuen allà, en una serra, una àvia asseguda amb una llumeneta i comenten:

-Xe, vejam si ens refugiem ahí esta nit.

I hi arriben, toquen i ella els diu:

-Passen, passen!” (p. 107). Per tant, tots cinc (en equip) fan camí, una dona molt oberta (i en nexe amb la nit, en què hi ha una miqueta de llum) els acull en una cova (tret que enllaça amb la dona i amb la mare).

Tot seguit, hi entren i hi havia tres llops i els cinc els demanen si podrien ser-hi junt amb ells. A més, u dels llops els diu que s’asseguen i que, un poc després, soparan. Aquest passatge empiula amb el pactisme.

Passa que, com que u dels llops comenta als altres dos que u dels nouvinguts havia dit que havia sobrat mig cap de llop, proposa que tots tres se’n vagen. I, per això, els de la colla dels cinc, no sols són en la cova, sinó que el pollastre (que fa de cap dels cinc) reparteix els papers i, com que tots ells responen a partir del seu punt fort, els llops se’n van a una altra banda.

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, és “La rabosa, les rabosetes i el llop”. Començarem dient que hi ha relats semblants en terres catalanoparlants. “La rabosa, que se n’anava a pasturar, diu a les rabosetes:

-No obriu la porta, que vindrà el llop. Si no és la mare, no obriu la porta:

-No, no.

I hi va el llop:

-Obriu, obriu, rabosetes,

que venim de pasturar,

porte les mamelletes plenes

per a donar-vos de mamar” (p. 110).

Com podem captar, apareix el tema de la maternitat, per mitjà de la llet i de les mamelletes.

“I ja venia el llop i deia una raboseta:

-Ensenya la poteta.

I el llop va fer farina per a que, en ensenyar-la, es cregueren que era la mare, qui tenia les potetes blanques” (p. 111). I, així, es fa lo que vol la dona.

En acabant, una de les rabosetes li obri la porta, ell entra i la “més xicoteta, que va tenir més idea, es va escapar per la porta i es va amagar. Quan ve sa mare (…) i veu que el llop s’havia fotut dues rabosetes, diu a la xicoteta (…):

-Bo. I, on és el llop?

-Jo no ho sé.

-Doncs, ara veuràs!

I la mare va anar, va buscar el llop i el va trobar. I el va enganyar: ell va caure en un clot, on hi havia un pou” (p. 111). Per consegüent, la dona (simbolitzada per la filla més xicoteta i per la mare) apareix amb molta iniciativa i, en el cas de la mare, a més, eixerida i aconsegueix que ell faça lo que ella li diu i, de pas, es salven les dues dones (ella i la raboseta).

A continuació, el llop demana que el traga la rabosa, però la mareta, amb molta espenta, li respon “Així que em tornes les rabosetes (…). Fins que no em tragues les rabosetes, no te’n trac.

I el llop va començar” (p.  111) a tornar-li les filles de la guineu. “I, aleshores, el va traure del pou” (p. 111). O siga, que ell li fa cas i, igualment, és ella qui el salva, com en moltes narracions en llengua catalana anteriors a  1932.

Finalment, adduirem que, en una nota sobre aquesta rondalla, els autors diuen que, en una altra versió que els contaren, el paper de la mare i el de les filles els fan una cabra i set cabridets, això és, un animal femení vinculat amb lo matriarcal (per mitjà de la llet i de la maternitat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven i persones generoses, que tenen criteri propi i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcals, i que figura en la mateixa obra, és “El pare, el fill i el ruc”. Un dia, un pare i un fill anaven caminant al costat d’un ruc i els diuen:

“-Seran bajoques? Mira: el burro solt i els dos, a peu i darrere! Llavors, per a què volen el ruc?

Tot seguit, diu el pare:

-Xe! Doncs ens haurem de pujar al burro, perquè, si no…

I hi pugen el pare i el fill i tiren avant. I en troben un altre que diu ‘els dos damunt del burro. Així, el faran xixines’.

En acabant, diu el pare:

-Me cague amb la mar! Doncs, res: baixarem del burro. Baixa tu, fill meu.

I li respon el fill:

-Baixe vosté.

I hala,…. Continuen cap a avant. Els veu una persona i comenta:

-¡Quina poca vergonya que té este jovenot: damunt del burro i, el pare, a peu!

Total que, al capdavall, diu el fill:

-Baixe jo i puge vosté.

Hala: puja aquell home del ruc i troben un altre home, qui els diu:

-¿Tindrà poca vergonya, este home?: el pobre xicot darrere!

Aleshores, diu el pare al fill:

-Xe: anem a deixar que la gent diga lo que vullga” (p. 96). Aquesta rondalla, que ja havíem llegit altres vegades en diferents fonts i amb una lliçó moral, convida a tenir criteri propi cada u de nosaltres i, igualment, a estar obert als altres.

En el relat que ve tot seguit, en què apareix un personatge femení que aplana el camí a un home, “Farem bunyols”, recopilat en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, captem alguns trets en línia amb el matriarcalisme:
“Un matrimoni no va tenir fills i diu la nora al marit:

-Mira: per ahí, ve ton pare. Vejam com te les enginyes i el tires al carrer.

I, després, la mare de la nora, que era filla i tenia tres filles, diu:

-Ai: ja venen mon pare i ma mare, els pobrets, a fer bunyols, xiquet. Que ja venen. Posem la paella i farem bunyols.

Per això, es diu ‘El que té filles, menjarà bunyols; i, el que no, no en menja’” (p. 97).

Per tant, la dona és qui decideix, lo que ella diu no té retop, elles porten la iniciativa i, a més, com indica el refrany (en què intervenen l’home i la dona), la dona salva l’home. Finalment, direm que, el 14 de maig del 2024 rebérem un missatge d’Isabel Inés Aranda (una argentina d’arrels valencianes) en què deia que “La història dels bunyols la contava el nostre pare !!!! Amb algunes variants molt xicotetes”.

En acabant, ens trobem amb una narració que empiula amb trets matriarcals, en  l’esmentada obra: “El ric i el pobre”. Un home ric tenia moltes perres i un criat i, “quan un pobre anava a demanar, deia el criat al senyor:

-Ahí hi ha un home que ve demanant.

-Digues-li que perdone, que no hi ha.

No donava ni un duro. Llavors, el pobret se n’anava. Però va venir el cas que, com que era un usurer, en el poble, no el volia ningú. I cau malalt i no tenia qui l’atenguera” (p. 97). A partir de les vivències que he tingut i de noves que he llegit, al meu coneixement, les persones no riques solen ser més generoses que les que sí que ho són (encara que n’hi ha, d’adinerades, que també afluixen i i, fins i tot, de multimilionàries que ho fan més perquè forma part del seu estil de vida que, per exemple, per dormir sense ressentiment i, per una altra banda, afavorir la contaminació de la Mare Terra).

Al capdavall, tampoc no se li acosta el criat.

Aleshores, “conforme va poder, s’alçà i féu marxa. Se’n va a demanar almoina, aplega a on era un dels pobrets que demanava assegut, allí, al costat del camí” (p. 97), el ric el saluda, li demana i el pobret li respon:

“-Qui ho agafara! Si jo no sóc com tu, que dius ‘Perdona, digues-li que perdone, però no’”.

Hala: agafa el bocinet de rosegó i diu:

-Tin: te’n done la meitat. Veus?

Llavors, el ric, en veure això, va reaccionar i va agafar:

-A ma casa!

Se’l va emportar com a criat i se li va obrir el cor per a dir que havia de donar. Això va ser per eixe acte” (p. 97).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)