Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

Dones amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, que es fa lo que vol la dona, és “Es tres patrons”, que figura en el Tom XI. Així, veiem que, molt prompte, un home comenta als seus fills que considerava convenient “que tenguessen ofici amb què es poguessen guanyar la vida” (p. 123), però a ningú dels tres fills els fa l’ofici que ell els havia proposat. Així, el més gran (En Joan) tria fer de patró de barca i, son pare, li ho posa molt fàcil i, a més, li diu “però va amb uns pactes” (p. 123), com també ho farà als altres dos: “que no pots tocar en es port de la reina d’Hongria” (p. 123), on “hi ha una reina (…) que dóna set voltes as homes més deixondits” (p. 123). Ara bé, En Joan li ho promet i, tot seguit, es fa amb una barca, amb mariners i amb lo que considerava que li calia i fa marxa cap a la terra de la reina d’Hongria.

En Joan hi aplega i és ben acollit en la cort on, immediatament, la reina el convida a sopar i li comenta que, “Si demà, de matí, vós em donau es bon dia primer que jo no el vos doni a vós, totes ses meues barques, es port, es castell i jo mateixa serem vostres. Ara, si jo vos don es bon dia primer que no vós el me doneu, a mi, sa vostra barca serà meua i vós menjareu i beureu, però sense cap paga i fareu lo que jo vos manaré” (p. 125). I, a continuació, podem llegir que En Joan “allargà es coll” (p. 125), és a dir, acceptà lo que li proposava la reina.  I la reina posa dormissons en el menjar d’En Joan i, l’endemà, ella el saluda primer i li diu “vós romaneu a ses meues ordes” (p. 126). A més, veiem que “Tot lo que dispongué la reina, es feu” (p. 126) i que els mariners que acompanyaven En Joan accepten posar-se sota les órdens de la reina així com també faran els d’En Toni, el germà segon.

En Toni, comenta lo mateix que havia fet En Joan, a son pare: que volia fer de patró de barca. I el pare li tracta lo mateix que al fill gran, sobre la reina d’Hongria. Però En Toni no seguirà els pactes amb el pare, sinó que farà via cap al regnat de la reina i es presenta en la cort reial.

En la cort, la reina li comenta l’oferiment del sopar i la proposta relativa a la salutació de bon matí. I En Toni l’accepta. Un exemple més en què es fa lo que vol la dona: “Tot lo que dispongué la reina, se féu” (p. 129).

Ara bé, el germà més jove, En Tià, després de fer el pacte amb son pare i de fer via cap a les terres on vivia la reina d’Hongria, i amb molta espenta, s’hi troba amb els dos germans, que el reconeixen i que li comenten com actua la reina.

Aleshores, En Tià accepta la proposta de la reina (i, de nou, lo que li indica la dona, “Lo que vulga Vossa Reial Majestat”, p. 134), segueix les indicacions de la reina i, immediatament, el patró va cap a on és la reina i li diu:

“-Bon dia tenga, senyora reina!” (p. 135).

I, la reina, un poc després, sense embuts, comenta a En Tià “Som fadrina i, si em vols, ens podrem casar en voler!

Ja ho crec que es patró Tià digué que sí tot d’una (…).

La reina cridà tota la cort, contà tot s’endiumenjat que hi havia hagut amb so patró Tià i que estava resolta a casar-se amb ell” (p. 135). I el patró En Tià i la reina es casen (p. 135).

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt col·laboradores, amb molta espenta i molt obertes

 

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme, “En Tià des forn d’En Mata-ronyes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XI, plasma com un jove, En Tià, que estava avorrit, tria fer via “per dins un grandiós bosc” (p. 109) i, molt prompte, s’adona que “El rei ha fetes unes dictes que es qui matarà aquest gegant, es casarà amb sa seua filla i serà s’hereu de la corona” (p. 109). I això li dona espenta i va cap a on es dirigeix la pols del vent (els vents que li serien favorables, p. 110).

Un poc després, aplega a unes casetes  blanques i troba uns hòmens que li parlen del gegant i una dona que, a més, és madona i fada. Aquesta madona l’acull, li dona posada i li regala una carrasca que li permetrà anar a on ell vullga. Ell accepta el regal i l’endemà fa marxa cap a la cort.

A mitjan camí, passa per unes altres casetes blanques i, de nou, si bé uns hòmens li parlen del gegant, una segona madona l’acull i li dona un present, ara, una barretina verda que permetrà que no el vegen però que ell actue allà on siga i que sí que els puga veure i oir (p. 112). I, una vegada més, de bon matí, camina caminaràs i cap enllà et faràs (p. 112).

A més, veu més casetes blanques i hòmens que són més reservats que la madona d’una caseta, qui també l’acull (p. 112). “En Tià entra dins aquelles casetes i conta que anava pel món” (p. 112). Aquesta dona li dona unes corretges per a quan li calga entrar en batalla i desfer-se d’enemics.

Però, quan ja feia un temps que havia caminat, després d’haver eixit  d’aquesta tercera casa, En Tià considera que “seria hora que començàs a servir de ses coses que m’han donades ses madones de ses tres casetes blanques a on m’han donat cobrit. Comencem per la carrasca” (p. 113). I, un poc després, la carrasca el porta molt a prop de la casa del gegant, parla amb la muller del gegant i aquesta li diu què és lo que cal fer per a matar-lo: tirar-li tres ous. Aquest detall ja figura en unes altres rondalles semblants.

D’aleshores ençà, En Tià combina els regals que li han donat les tres madones, les necessitats del moment (p . 114), un poc després que la carrasca el porte al rei dels tres peixos, un ermità. Doncs bé, el rei dels peixos, molt obert, pregunta si algú sap on podria trobar En Tià una fadrineta. I, el molar, un cetaci, li diu que sí i, immediatament, li porta una caixa que En Tià necessita.

Però, com que aquest rei dels peixos és molt obert, li diu que coneix un altre rei (i germà seu) que li ho posarà molt fàcil: el rei dels aucells (p. 117). D’aquest segon rei, passem a un falcó, qui…, aprofitant el vol, el porta ràpidament a cal gegant.

En cal gegant, En Tià recorre a la barretina verda, per a poder esclafar al gegant els tres ous, sense que l’homenot el veja. I així ho fa.

I, aprofitant la carrasca (que li permetia anar on En Tià volgués), demana que el porte a cal rei. El rei l’acompanya a la casa del gegant i veu que, efectivament, En Tià l’ha mort.

Però, al moment, un home intenta fer-se passar per qui ha tombat el gegant, però En Tià comenta al rei que ell pot aportar-li detalls que plasmen que ell l’ha mort i no l’home que tracta d’enganyar al rei.

El rei aprovarà la versió d’En Tià i, immediatament, sorgeix una guerra. Aleshores, En Tià fa ús del tercer regal (a què havia accedit mitjançant la tercera madona) i comenta al rei “Que em menin allà on és sa guerra i veuran que aviat és acabada” (p. 120).

I, efectivament, la guerra finalitza ràpidament, per mitjà de les corretges i de poder actuar En Tià sense que el vegen els contraris i, partidaris del rei amb qui En Tià ha parlat, no sols el porten a cal rei (p. 121) , sinó que el rei l’accepta com a hereu i, així, “el príncep Sebastià es casà amb sa filla del rei” (p. 121).

Com veiem, les dones porten la iniciativa i l’home (ací, En Tià), segueix amb bon gust lo que li indiquen, les tres dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que aplanen molt el camí, de bon cor i molt obertes

 

Una altra rondalla, igualment arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i en què, no sols es plasma el matriarcalisme, sinó que es premia les persones que actuen amb bon cor, en què es fa lo que vol la dona i en què la dona aplana molt el camí a l’home, és “Es nas de dos pams”, que figura en el Tom XI. En ella, En Joan, un home que tenia un nas d’un pam, es va a pescar i, un poc després d’agafar un peixetó (p. 51), aquest li suggereix que l’allibere i que li donarà un do. I, com que En Joan comenta al peix que ell té un nas ben afavorit, li demana que el puga tenir de dos pams.  Tot seguit, el peixetó li ho fa possible.

En Joan torna a casa i la seua dona accepta que, fins i tot, puga tenir un nas així.

Ara bé, al moment, el rei fa unes dictes: que tots es que tinguessen algun do, que s’hi presentassen per veure quin profit en podria traure i premiar-los-ho i, si no, privar-los de servir-se’n.

I, En Joan, en saber la noticia, “pica de talons cap a cal rei” (p. 52) i passa per un hostal, on és ben rebut per l’hostalera, dona que, des de molt prompte, li ho posa molt fàcil ja que veu En Joan com “un home de bona part”, és a dir, de bon cor, detall que es repetirà en uns altres passatges i, així, li regala un anell que farà possible que tinga menjar, aigua fresca i bon vi, que li traurà un bon dinar (p. 52).

L’endemà, a punt d’alba, pega un bot del llit, paga l’hostalatge i ja fa marxa. I, durant el camí, passa per un altre hostal, en què una dona molt oberta i que també li fa de fada, li concedirà un do que li ho farà molt fàcil: un fabiolet que permetrà que En Joan faça ballar a tots els que ell vullga i fins que ell diga prou. En Joan li l’accepta i, de bon matí i amb molta espenta i amb diligència, fa via.

Torna a passar per un hostal, en què una hostalera, en agraïment a la franquesa d’En Joan, li dona un capell que li servirà per a llançar bombes quan ell ho crega menester.

L’endemà, en eixir el sol,  En Joan “pega coça al llençol, paga l’hostalatge i ja li ha copat cap a cal rei” (p. 54). Aplega a la cort, parla amb el rei, però, com que el monarca considera que un home amb un nas tan llarg deu ser fa poc formal, el tanca en una presó.

Ara bé, En Joan, que li tira humor al fet de comptar amb una nova posada (la presó), immediatament, tria una opció: fer via per mitjà del capell, d’on eixiran bombes. I així ho fa. Fa ballar els soldats (per mitjà del fabiolet) i, en acabant, ordena que l’anell li proporcione un bon dinar.

Com  veiem, la dona salva l’home i, a banda, En Joan (l’home) fa lo que la dona (les hostaleres) vol (fer ús de cada u dels regals per a poder fer via i tenir molt aplanat el camí.

Però, com que el rei no aconsegueix que agafen En Joan, perquè ell segueix les directrius de les fades i això li fa costat, i, a més, un altre rei declara la guerra al rei que havia tancat En Joan (p. 57), el monarca tria fer unes dictes: “qui li faça guanyar la guerra, es casarà amb sa seua filla, que no en tenia altra, i sa corona serà d’aquell, es dia que el rei es muira” (p. 57).

En Joan, molt prompte copsa les dictes del rei i es presenta en la cort (p. 57). El rei li pregunta què cerca per la cort. I En Joan, sense embuts, li demana si és cert lo que havia oït relacionat amb la dicta. El monarca li diu que sí i si En Joan considera que podria fer que el rei guanyàs la guerra a l’altre monarca. I, En Joan, amb molta espenta, li diu “¡Ara mateix!”  (p. 58). I, tot seguit, “Menen En Joan allà on hi havia sa guerra: ell se posa aquell capell” (p. 58) i, com que segueix les indicacions de l’hostalera que li l’havia donat, immediatament, “Sa guerra estava acabada, En Joan li havia fet guanyar al rei, i ell s’havia guanyada la senyora princesa i s’herevatge de la corona” (p. 59) i en la cort reconeixen que els tres regals que, per mitjà de les hostaleres, havia rebut En Joan, són una garantia pe a un futur favorable al rei,… i al regne (p. 59).

I, per això, “la senyora princesa allargà es coll a casar-se amb ell” (p. 59) i es casaren (p. 59).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han informat sobre rondalles, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta iniciativa, de tracte fàcil i molt obertes

 

Una altra rondalla, també recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què es plasma que la dona és qui marca el compàs i qui té la darrera paraula, és “Es tres mantells d’or”, que figura en el Tom XI. En ella, per exemple, En Bernadet, fill d’un rei, diu a una jove: “Escolta (…). Som fill de rei. Mon pare féu sa sentència de que no tengués repòs fins que no hagués trobats es tres mantells d’or. Els he trobats aquí (…). Si vols que ens casem, digues-ho!

-Però ha d’anar amb uns pactes –diu ella.

-Hi consent! –diu En Bernadet- Digues quins!

-Que no has de mostrar mai aquest mantell a ningú. El dia que ningú el veja, ja no em veuràs pus a mi! –diu ella.

-Feta està sa barrina” (pp. 63-64).

A més, en un altre passatge de la mateixa rondalla, En Bernadet intueix que, en un castell, deu haver res interessant per a ell, i es posa cames al coll i fa marxa cap al castell (p. 66).

En aplegar-hi, en Bernadet veu que “aquella jove (…) és sa mateixa dona seua” (p. 67). El jove diu a l’al·lota que voldria casar-se amb ella, però ella li recorda que “Aquell aucellet verd que ton pare tenia tan ben guardat dins sa gàbia dins aquella cambra i que tu el volgueres veure i et va fugir, era un germà meu, encantat. S’acabà s’encantament el dia que et fugí” (p. 67).

Però, com que En Bernadet feu mal al pare de l’al·lota i ella també l’estima, l’al·lota diu al jove: “-Lo millor serà que tu, et posis el capell de vidre i no surtes per res d’aquesta alcova fins que jo haja parlat amb mon pare i el tenga guinyat a fer ses paus.

Ho feren així, i aquella princesa en sabé tant i tant que dugué son pare a fer tot lo que ella volia” (p. 68). Com podem veure, àdhuc, hi ha una frase molt significativa que va en línia amb dites com “L’home comanda i la dona fa lo que vol”  i moltes semblants[1] i “A can Mussol, sa dona fa lo que vol” , ja plasmada en una obra de 1944 sobre Eivissa[2].

De fet, la dona aconsegueix que son pare (el rei) accepte la proposta que ella li planteja i que la porte avant, fins al punt que el rei, al capdavall, li diu:

“-Estic dispost a fer tot quant em proposes. Però, i, en Bernadet, ¿per on para?

-Demà de matí, sol sortint, venga Vossa Reial Majestat dins aqueixa alcova i hi trobarà En Bernadet” (p. 69).

Com veiem, la jove opta per fer possible que son pare no veja, en l’acció que ha preparat ella, un engany. De fet, l’al·lota el convenç d’una manera que va molt en línia amb més d’un comentari que hem rebut sobre les relacions entre l’home i la dona, per part de dones nascudes abans de 1920 en parelles catalanoparlants:  moltes d’aquestes dones recorrien a l’enginy, com ara, per a conduir el marit cap a l’opció que elles preferien, però de manera oberta, com més d’una vegada m’ha comentat, ma mare, respecte als seus pares. I, amb paraules de Rosa Garcia i Clotet, plasmades el 8 d’octubre del 2021, en el grup “Dialectes”, els seus avis com també els pares d’ella, “es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona”. Novament, la dona porta la iniciativa.

I l’endemà, de bon matí, el rei va a l’alcova, troba En Bernadet, “li allarga sa mà, l’aixeca en senyal de perdó i l’abraça, prenent-lo per gendre; l’abracen tots els de la casa i abracen i besen tots es minyonet fill d’En Bernadet i de la senyora princesa, esposa seua” (p. 69). Afegirem que, de nou, la dona rep el tractament de “senyora”, semblant al de “senyora ama” que figura en rondalles valencianes.

I, al capdavall, veiem que, després de celebrar-se les noces en el castell on vivia la princesa, ara, junt amb En Bernadet (p. 69), s’acomiaden de tota la família reial, “es posen damunt aquell mantell d’or de la princesa, que diu:

-Val Déu i En Bernadet!

Prenen sa fulla a l’aire i amb una exhalació foren a can Bernadet” (p. 70). Així, passem per un altre tret vinculat amb el matriarcalisme: que, en casar-se, primerament, l’home passa a viure en la terra de la dona (ací, en el castell), tot i que, en acabant, per a fer-ho saber als pares d’En Bernadet, els dos jóvens se’n van, ràpidament, a la terra on vivien els parents d’En Bernadet (p. 70), on són ben rebuts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.  

 

 

Notes:[1] Es poden veure en l’entrada “L’home comanda i la dona fa el que vol” (https://pccd.dites.cat/paremiotipus=L%27home+comanda+i+la+dona+fa+el+que+vol) de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, a què accedírem el 4 d’octubre del 2021.

[2]  Es poden veure en l’entrada “A ca’n Mussol sa dona fa lo que vol” (https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=A+ca%27n+Mussol+sa+dona+fa+lo+que+vol) de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, a què accedírem el 4 d’octubre del 2021.

Dones eixerides, amb molta iniciativa, sàvies i molt obertes

 

Una altra rondalla en què la dona (en aquest cas, una jove) actua amb molta espenta, amb molta iniciativa, amb molta saviesa, amb esperit emprenedor, molt oberta i en què es fa lo que la dona vol i, fins i tot, la dona salva l’home, és “Una gírgola que dugué coa”, que figura en el Tom XI de les “Rondaies mallorquines”. En ella, Na Catalineta, una jove que havia eixit a arreplegar gírgoles (que és un tipus de revolló) n’arrenca u i n’ix un gegant, el qual la porta al castell, des d’on ella, a poc a poc, s’obri i veu un jove, En Bernadet, qui, des de molt prompte, segueix les directrius d’ella, per exemple, quan pot tornar ell a veure-la.

A més, veiem que Na Catalineta entra a un jardí i que hi troba tres flors diferents que, posteriorment, seran decisives per a fer que ella i En Bernadet puguen alliberar-se del gegant.

Se n’ixen de la torre i, aleshores, Na Catalineta diu què ha de fer En Bernadet: triar el cavall més prim, però ell n’agafa un altre. I, tot i això, fan via, per iniciativa de Na Catalineta, fins a aplegar a un pou.

Ja al costat del pou, Na Catalineta li diu “no em deixes, no sia com que qualque fada envejosa no et fadi i que no pensis pus en mi” (p. 80). I, com que “En Bernadet, fot i no et mogues, se’n volgué anar a menar son pare i sa mare i tota la cort per rebre-la així com pertocava” (p. 80) i la fada envejosa fa que ell perda la memòria.

Tanmateix, Na Catalineta, immediatament, en veure que ell no torna, trau una part més de les vinculades amb el matriarcalisme: l’esperit emprenedor, molt relacionat amb les dones.

I, per això, ella, intuïtiva com una persona sàvia, diu “No hi ha vèl. El m’hauran fadat” (p. 81). I, en lloc de parar-se a plorar i a no fer res, diu:

“Per fat i fat, que la mia mare m’ha comanat, i un punt més; que lo que ara diré, sia ver i veritat: que dins es bosc més gran del rei es principiï un casal, com es del rei mateix, a on no hi falt un amén i que hi haja una botiga de tota casta de robes d’home, cosides i sense cosir” (p. 81) i, a l’acte, se’n creà un casal com el del rei (p. 81).

Però, vés per on, tres fills d’aquest rei passen per la botiga. I tots, com diuen ells mateixos, trien acceptar els costums de la casa (“Digau vós –diu En Bernat-, segons sa vostra costum”). No obstant això, Na Catalineta, amb reflexos, percep que no hi van amb bones intencions i, per tant, ella considera que la millor opció (com també es fa, si més no, en un ball balear), és fer-los treballar molt, de manera que siguen ells els qui abandonen el joc brut. I així ho fan.

Aquest rei, després de parlar amb els tres fills (que han preferit no tractar de tombar Na Catalineta), intenten fer-ho, per impuls de son pare. Però, llavors, la raboseria de la jove, fa que, malgrat que trien que Na Catalineta puga passejar amb una somera cap a cal rei, per la ciutat, ella aconseguirà el seu objectiu: anar al pou, fer que En Bernadet reviscole i casar-se amb ell.

Ara bé, entremig, fa que aquests tres jóvens i tota la cort, amb una orde que dona ella, es posen a besar davall el ravassell de la somera (p. 95). I, com que tots veuen que la millor opció per a viure, és acceptar Na Catalineta i no desafiar-la,… àdhuc, la segueixen cap al pou.
Per tant, Na Catalineta, moltes vegades, plasma que es fa lo que la dona vol i que, igualment, la dona salva l’home (p. 96), perquè ella, com una fada, dicta que En Bernadet (el que havia conegut al principi de la rondalla) traga aigua del pou (com si fos per a espavilar-se, per a reviscolar) i, immediatament, el nuvi va a la cort on eren els seus  pares i, els pares, com que ell no ha mentit, accepten que Na Catalineta i En Bernadet puguen casar-se. I ho fan.

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

Dones que deixen empremta, amb espenta i molt obertes

 

En relació amb el post del 2 d’octubre del 2021 en què escriguí uns comentaris de ma mare sobre les seues àvies, que “Eren unes feres treballant i organitzant la casa i la faena [de manera] solvent”, el mateix dia, Anna Vallespir[1] m’envià un correu electrònic, molt interessant i extens, titulat “L’àvia”, el qual diu així:

“L’àvia era una gran dona. Va néixer a Valls[2] el 1918. Quan ella tenia sis anys, el seu germà gran va morir d’una puntada de peu a la panxa, que li van donar a l’escola. El seu pare va emmalaltir de seguida, ella[3] deia que de tristesa i, un any més tard, va morir.

Van quedar soles la mare, la seva germana i ella. Va haver de deixar l’escola i començar a treballar de minyona en una casa bona de Valls. Tot i això, li agradava molt llegir i sempre va ser una dona molt cultivada.

Viure la guerra[4] tres dones, soles, en una ciutat petita no devia ser fàcil, però ella ho explicava com la més gran de les seves aventures[5]: s’amagaven a la masia d’una família amiga i, quan una de les dones de la masia sentia els avions, es desmaiava i, el seu marit, li pegava bufetades perquè tornés en si. ‘Pega-li fort, a la mama’, deia el fill petit, que estava aprenent a parlar. L’àvia reia quan ens ho explicava, com si fos el record d’un gran moment.

Quan els nacionals van agafar el fill de la masia, que tenia un parell d’anys més que ella[6], ella va córrer cap al camí per on sabien que passarien els camions que el prenien. Els va aturar i va demanar, molt seriosa, que deixessin el Josep Maria, que era el seu marit, que n’estava embarassada i que no tenia ningú més al món. No sé com ho va fer, però el Josep Maria va baixar del comboi. Ell sempre deia que, si no fos per l’àvia, hauria mort als pocs dies. Deia que era la dona més valenta que havia conegut.

El seu promès d’aleshores va morir a la guerra i va accedir a casar-se amb un home solter onze anys més gran que ella, hereu d’una casa i unes terres a un poble petit a uns 10km de Valls.

Es van veure un dia i van accedir a casar-se. Va tenir sort. L’avi era un bon home. Hauria pogut ser un desgraciat, però no. Van arribar a estimar-se molt. Ell era pagès i, ella, mestressa de casa i pagesa, és clar. Perquè les dones tenien també molta feina al tros, a més de la de rentar la roba al safareig, cosir, netejar, endreçar, ocupar-se dels dos fills que van tenir, el menjar… Tot això no era feina compartida.

De vegades, [l’àvia] ajudava a fer feines a altres cases o es feia càrrec d’algun altre nen, per guanyar alguns diners més.

Era valenta, treballadora i benhumorada. Xerrameca i riallera.

L’avi va caure de la mula, quan ma mare tenia 14 anys. Es va trencar l’esquena i va estar enguixat un any a l’hospital. Pensaven que no se’n sortiria, quan li estiressin l’esquena per posar les vèrtebres al lloc. Segurament, allò li segaria la medul·la i moriria o mai més podria caminar. Van ser temps difícils. L’avi se’n va sortir. Semblava un miracle. Però van seguir essent temps difícils.

L’àvia era molt creient i va prometre que, si el Pere se’n sortia, duria un any l’hàbit de monja carmelita. El va dur. No sé com es va fer càrrec de la vinya, dels olivers, de les quatre gallines i de la cabra…. i tota la feina de casa. Imagino que tindria ajuda de veïns i familiars. L’avi va quedar feble després de l’accident i tot es devia fer costera amunt. D’aquella època, no en parlava com de la guerra. Només deia que l’esquena encorbada que tenia quan era velleta li va sortir aleshores.

Imagino que, amb els fills ja grans, la vida devia ser més fàcil. Jo la recordo ja jubilada. L’avi, vellet. Ella es feia càrrec de tot. En aquella etapa, va ser una peça clau en la criança dels meus germans i jo. Quan l’avi va morir, va venir a Barcelona amb nosaltres. Els meus germans eren força més grans que jo. Així que, de mi, se’n va ocupar quasi en exclusiva.

La mare treballava molt i el pare havia marxat de casa quan el divorci encara era il·legal. Sort d’ella, en aquella casa. Ara penso que tampoc a casa meva devia ser fàcil, però jo era feliç, molt feliç. Gràcies a ella.

Cada any, per Sant Joan, ella i jo marxàvem al poble. ¡Que bé estàvem aquells quasi tres mesos de vacances en aquell poble de 200 habitants sense ni una sola botiga! Cotxe de línia amunt,  cotxe de línia avall. Cap a Valls, a carregar per tota la setmana. Com ho feia?? No teníem rentadora, ni aigua calenta, però ella i jo érem felices allà.

Ara que ja soc gran i mare, m’adono que, en tot aquell temps, no trobava gens a faltar la mare, ni els meus germans. Quasi no tinc records de si venien algun cap de setmana a veure’m. No em calia més que aquell ambient  de poble petit i la meva àvia.

Cap als 14 anys, em vaig posar malalta. Requeia constantment i, durant dos anys, vaig passar més temps al llit que a l’escola. Res de tele a l’habitació, aleshores. L’àvia seia hores i hores amb mi, explicant-me les seves grans aventures viscudes durant la guerra. També s’ocupava de tot, a casa: que la meva mare treballava molt i, allò del pare, va ser molt fort.

Quin greu em sap pensar quan, sent més adolescent, li deia, dient-li un lleig: ‘Àvia, aquesta història ja me la sé’. Tant debò les hagués apuntat totes!!

Però ella era sàvia i ja sabia d’aquestes etapes de la gent jove. Segur que també sabia com l’estimava. Es deia Maria. I, tot i que era de Valls, duia el renom de la casa que la va acollir quan es va casar. Perquè era clar que ella era l’ànima d’aquella casa.

Tant debò fos creient com era ella i estigués convençuda de que ens tornarem a trobar en una altra vida. Seria la primera persona que jo buscaria al paradís.

Si us plau, digues-me si et serveix aquesta història i si en fas alguna cosa. Crec que és un bon exemple de la importància silenciosa i discreta de les dones d’abans. Jo vaig tenir molta sort d’ella”.

Un poc després, acaba el relat, acompanyat d’un suggeriment i d’un agraïment (“Sort amb aquest recull!!”).

La meua resposta, del 3 d’octubre del 2021, entre altres coses, fou:

“Em sembla molt interessant i, com es sol dir, ompli un buit, com molts escrits que ja he rebut o com més d’un comentari en Internet.

Així, a poc a poc, fem possible que moltes persones puguen accedir a informació que no estava a l’abast o bé de què a penes haurien llegit però sí de què, en més d’un cas, podien haver parlat amb altres persones.

Una forta abraçada”.

Un testimoni i un escrit molt ple d’un ventall ampli de temes i des d’una visió oberta i no limitada només al tema de si manaven les dones o si ho feien els hòmens i, a banda, amb un estil de persones obertes.  Igualment, es pot veure que la dona està ben tractada per l’home i que és ella qui porta la iniciativa.

Agraesc la generositat i el detall que ha tingut Anna Vallespir d’enviar-me un escrit tan extens, en primera persona i amb un esperit obert i, a més, receptiu a la germanor  i no a una lluita contra els hòmens que podria portar a un femellisme, fruit d’una mena de dictadura del matriarcat, en semblança amb la dictadura del proletariat de què parla el marxisme. I, per descomptat, agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem emprat un pseudònim, en resposta a la seua demanda, del 2 d’octubre del 2021, que el seu nom no figuràs amb l’etiqueta en les xarxes socials.

[2] Valls és una població catalana de la comarca de l’Alt Camp.

[3] L’àvia.

[4] Durà entre 1936 i 1939.

[5] Veiem, per tant, una dona aventurera.

[6] L’àvia d’Anna Vallespir.

Dones amb empenta, valentes i molt obertes

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 2 d’octubre del 2021, les respostes foren “Una àvia (la paterna), al quedar vídua molt jove, va tirar tres fills endavant, amb estudis i amb bones feines. La materna no la vaig conèixer, però m’han explicat que era com un ‘general’: eixuta i molt seriosa. Els duia, a tots, drets com vares” (Carme Picas Guasch), “L’àvia paterna es va quedar vídua molt jove, amb dos fills petits que va pujar fent feines a diversos llocs. La recordo com una dona amb empenta.

Era aragonesa, catalanoparlant.

La materna era mestressa de casa, però també portava el pes de la llar, tot i que era una dona molt dolça” (Rosa Garcia Clotet), “La meva àvia materna era de la Vila-joiosa. Mai havia treballat i havia anat a ‘costura’. Va néixer al 1898 i sabia llegir i escriure, ella i les seves germanes. Ella era la tercera de les quatre. Es va casar amb un nostramo del Transmediterránea igual que el seu pare i es va quedar vídua amb tres filles l’any 1939. (…) la meva mare (…) a Barcelona, es va posar a fer feines i a servir i va pujar a les tres filles (…) però, les quatre, dones de geni fort. Va sortir endavant. (…) és el meu exemple de dona, mare i àvia. Recordo quan explicava la seva joventut, els vestits, el festeig amb el meu avi. En fi, tot. Fa anys que no la tinc, però és el meu suport” (Anna M. Sanchez), “La meva àvia materna va tirar del carro de la família treballant a la fàbrica per donar estudis a les filles, però la guerra[1] va estroncar tots els seus plans (…). La mare del pare era una geisha de l’avi, fent sempre el que li manaven, no tenia veu ni vot” (Joaquina Viñals). 

Més comentaris en el mateix grup: “Perdoneu, però jo no he vist una àvia aturada. Totes les que conec tenien més sang a les venes que més de quatre joves d’avui en dia. Eren veritables terratrèmols. Almenys, les de casa i les que jo he conegut” (Eduard Roura Roca), “La meva àvia materna, als 11 anys, ja va anar a servir. Tenia una botiga. Es cuidava de la família, que mai els faltés res. A part, cuinava com els àngels: amb 80 pts et feia un arròs millor que el del restaurant. La recordo amb melangia: ella m’havia cuidat i estimat molt” (Marta Bosch), “La meva àvia paterna sempre va treballar a la fàbrica de sabates. A casa seva, el fill (el meu pare) sempre ajudava a casa, igual que les seves germanes.

L’àvia materna cosia sabates a casa i, junt amb la meva mare, tiraven endavant la casa i la feina.

Això que les dones, abans, no treballaven,… no és pas veritat. Treballaven molt. Tota la feina de casa es feia amb mans, no hi havia màquines que ajudessin” (Venus Ona).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 2 d’octubre del 2021, les respostes foren “A ca nostra, també havien fet molta feina, tenien una finca i molts d’infants des costat de sa meva mama, cinc. I, des costat des meu papa, sis. Se’n feia de feina d’homes, de cuidar-se des infants, deia” (Francoise Ramon), “Molt fortes, tant les àvies com les besàvies” (Marina Garcias Salvà), ’De armes tomar’ eren” (Maria Morales), “Jo he tengut padrina i abuela, i ses dues eren super dones, valentes i feineres” (Pilar Torres Calderon).

En el grup “Cultura pitiüsa”, el 3 d’octubre del 2021, Carmen Bonet Ribas em comentà “Dones que duien la casa”.  

Afegiré que, com podem veure, la dona està ben tractada. 

A més, entre ahir i hui, he rebut uns quants correus  amb vivències molt interessants en relació amb el tema que tractem. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] !936-1939.

Dones valentes, amb molta espenta, eixerides i molt obertes

 

El 2 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí “Ma mare (nascuda en 1943), el 1r d’octubre del 2021, en una conversa, en relació amb el paper de la dona i amb el de l’home, em digué ‘Les meues àvies no eren passives. Eren dos feres treballant i organitzant la casa i la faena [de manera] solvent. ¡No et cregues  que no eren valentes!’. Les dues eren catalanoparlants.

¿Com eren les vostres àvies? Gràcies”.

En el meu mur, el 2 d’octubre, les respostes foren “Les meves, una, ja no la vaig poder conèixer i, l’altra, em va durar molt poc, potser fins els 8/9 anys i només guardo el record que era molt bona dona” (Ricard Jové Hortoneda), “La meua iaia Flora, de Benaguasil, era nóvia del meu iaio José María. Quan este va anar a Cuba a fer diners i va estar una bona temporada, com que no sabia res d’ell, va buscar-se un altre nóvio.

Quan el iaio va tornar, va dir-li com havia fet això de buscar-se’n un altre, i ella li va contestar que pensava i que, igual havia mort, com que estava en Cuba, per sempre, amb una altra. Deia que no li havia escrit en tot eixe temps.

El iaio li va dir que no sabia escriure i que acomiadara al seu nóvio. I així ho va fer.

El iaio treballava de fuster, i ella era qui duia la casa endavant, criant cinc fills/es i cobrant les faenes del iaio.

(…) Des de Benaguasil” (Josep Vicent Domínguez Balaguer), “Hola. T’ho vaig comentar. Les dues àvies, treballadores i governants. La besàvia era treballadora i un amor” (Montserrat Cortadella), “La meva mare, nada l’any 1932, pujava farcells de palla al paller. Alt i molt gran, per una escala ben dreta 6-8 m. d’alçada i 25-30 kg de pes. Al camp, a Mallorca, les dones feien moltes feines d’home” (Miquel Vilà Barceló), “La meva àvia materna era la que portava la veu cantant, molt bona cuinera i molt treballadora. De la paterna, no me’n recordo: va morir quan era molt petit” (Joan Arespa), “Les meves àvies eren dues dones molt valentes. La materna es va quedar vídua amb 25 anys i una fila de tres [anys] i va tirar endavant casa, criatura i negoci. La paterna es va separar del meu avi i també va guanyar-se la vida treballant per una empresa de gavardines i xubasqueros. Totes dues van ser auto-suficients i no van necessitar que ningú les mantingués. Estic molt orgullosa de totes dues.

(…) La meva besàvia era de Menorca. Va tirar endavant nou fills, ella sola. Com pots veure, som una família molt matriarcal” (Maica Pérez Amador).

Afegirem que, la vespra, 1r d’octubre del 2021, a la frase “Ací, la matriarca, era l’àvia” dita en una de les dues entrevistes publicades per l’Ajuntament de Montcada, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, Grissela Sanvictor em comentà “La meua àvia Pepa era valencianoparlant. Va nàixer a finals de 1800 (…). La seua vida va estar marcada perquè, en la postguerra, varen tancar al meu avi, acusat de republicà, i ella va tirar avant amb cinc fills i filles. També, després d’eixir de la presó el meu iaio”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 2 d’octubre del 2021, les respostes foren “Fortes. Intrèpida, una; l’altra, caràcter fort. Totes  dues, quatre i cinc fills respectivament. I vivien en masos. Feina dura. Catalanes fins a la medul·la” (Germana Fargas), “La meva àvia materna era molt catalana, de Manresa, molt lluitadora. L’àvia paterna, no la vaig conèixer, però, pel que sé d’ella, va ser una dona valenta per aquell temps, que va pujar quatre fills sola. L’admiro molt” (Carme Andreu), “Una àvia feinera, activa i simpàtica amb tothom, amb molt de caràcter i manava molt però generosa. L’altra àvia, més classista, amb diners heretats, un edifici a l’Eixample[1] i senyora i reina de la casa. També mandona i feia sempre el que volia.

Les dues manaven als seus marits, que eren tranquils, bons, independents i deixaven fer[2]. Tots barcelonins i catalans fins a la medul·la” (Àgata Vilarós Soler), “Ei, la meva iaia materna era molt treballadora, tant a la casa com al camp. És la que va tirar endavant la casa.

L’àvia paterna va morir quan era jo molt petita. El record que tinc d’ella és sentada al balancí” (Iaia Bisbal), “La meva mare, nascuda el 1921, m’explicava que la seva mare, del 1887, era de casa treballadora, de poble, va ser modista i hostelera, sabia llegir i escriure correctament i va enviar les seves quatre filles a Girona, a aprendre ofici. Era valenta, manava i la mestressa de casa seva” (Anna Turne Bosch), “Matriarques. Elles organitzaven tot i portaven els comptes i l’organització de la casa i feina. I tot funcionava com un rellotge. Una d’elle era més severa i, l’altra, ens contemplava més i ens feia sentir més com criatures. Vull dir que, amb nosaltres, no era exigent” (Rosa Canela Vies).

Com diguí a ma mare, el 2 d’octubre del 2021, després de llegir-li alguns dels comentaris que considerí més significatius, les seues àvies no eren una excepció, sinó que n’hi havia moltes dones nascudes abans de 1920 i que anaven molt en línia amb elles. Hi estava totalment d’acord.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la participació (alta), a les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En la ciutat de Barcelona.

[2] Aquesta frase va molt en línia amb com actua l’home en moltes rondalles en llengua catalana i, com veiem, fins i tot, eren independents, encara que la dona tenia l’última paraula.

Dones laborioses, amb molta iniciativa i disposades a tots

 

 

En el document Llibret de Falla Taüt 2017 by Falla Taüt Cullera – issuu” (https://issuu.com/fallatautcullera/docs/llibret_taut_2017_issuu), que es tracta d’un llibret de falla (això és, d’un informatiu que es reparteix amb motiu de la celebració de la festa de les falles i en què, entra altres coses, es fa una explicació en versos, sobre la falla gran i la falla infantil), de la “Falla Taüt”, de Cullera (la Ribera Baixa),  publicat en el 2017, hi ha un poema de línia matriarcal (el qual també podíem haver inclòs en l’apartat sobre sexualitat o bé en el de literatura matriarcal) titulat “De Juan Soler a Rosa Romero”en què la dona està ben tractada i, a banda, en què se’ns parla sobre una dona amb molts trets com els que podem veure en molts escrits sobre dones catalanoparlants i que hem triat. Diu així:

“Com a oli en un cresol,

quan tu agafes el timó,

amb treball i il·lusió,

no hi ha cap detall

que es quede sol.

 

Un cabet ben moblat,

una ment com no hi ha.

Casolana i de bon plat,

del cuinar has fet un clam!

 

Gran matriarca i familiar,

sempre estàs disposada a tots.

Servicial i detallista

i sempre, sempre,

rodejada de nebots!

 

Filla i germana disposada,

una dona treballadora,

una mare d’experiències,

i una tia… consentidora!” (p. 48).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i als que em fan costat dia rere dia.

Dones amb caràcter, arriscades i molt obertes

 

Un altre document en què se’ns parla de matriarcat, és l’article “La figura femenina a Els Joglars: conversa amb Glòria Rognoni”, d’Anna Corral Fullà, dins del llibre “Dona i teatre al segle XXI. IV Jornades de debat sobre el repertori teatral català” (https://pdfslide.net/documents/dona-i-teatre-al-segle-xxi.pdf), a cura de Jordi Lladó i de Jordi Vilaró, publicat en el 2013. En aquest article, es pot llegir que, en Els Joglars, “francament, no hi havia gaires diferències: ens barallàvem com tots els grups, però sense aquest masclisme habitual. Tots i totes teníem la mateixa edat i hi havia tres dones (…). Quasi acovardíem en Boadella, que ens deia que formàvem un matriarcat. Ell anava al gra i nosaltres érem les que matisàvem, les que posàvem la sensibilitat; ens sentíem diferents perquè, com a dones, aportàvem una mirada pròpia, semblava que manàvem i ens sentíem satisfetes; per tant, la diferència i la desigualtat són fets obvis”. A més, addueix que l’obra que feren, “sense pretendre ser feminista oferíem una visió nova en què parlàvem amb molt d’afecte, però desacomplexadament de coses de dones: parlàvem de la regla, per exemple” (p. 110).

En el mateix article, hi ha una entrevista que Anna Corral fa a Glòria Rognoni, una de les membres del grup Els Joglars, qui respon “Jo gosaria dir que totes les dones que hem estat a Els Joglars hem estat dones fortes, amb caràcter; calia ser forts i entusiastes i valents –tots: homes i dones- per afrontar les responsabilitats d’una companyia. En la primera època, l’Albert sempre deia ‘això és un matriarcat’. Però no ho era, tots érem igual, i cadascú buscava i omplia el lloc que cobejava, i aportàvem el que volíem, en el bon sentit de la paraula. (…) i entre tots ho fèiem tot. Sabíem que ens havíem d’implicar i col·laborar en totes les tasques (…). De les dones, en puc dir que érem fortes, amb caràcter, i potser amb més caràcter que alguns dels nois del grup” (p. 120).

A continuació, Anna Corral pregunta a Glòria Rognoni “No éreu ‘bledes’, doncs?” i la primera part de la resposta és prou significativa: “No, no, això sí que no” (p. 120).

Veiem com, aquest article, com ara, va en una línia molt semblant a la de l’escrit “El misteri de la padrina”, redactat amb el pseudònim Llucieta i que figura en Internet, en què es plasma que “L’àvia Quima, la meva padrina, era una persona d’aquell temps, pastada a l’antiga, de costums tradicionals i molt fervorosa. En la seva joventut i fins molt entrada la vellesa va ser una dona valenta i voluntariosa, i una bona masovera d’aquell mas tan entranyable ubicat a Sant Climent. Llavors, en aquell temps, la padrina feinejava tot el dia a la masia, en les feines casolanes i en els treballs típics de la pagesia; a més, tenia cura dels seus fills, uns marrecs molt entremaliats que sovint la feien sortir de polleguera.

El seu espòs, en Pep, el meu padrí, era un home de pau i de caràcter reposat. (…) La padrina, era tot el contrari, era enèrgica i res li feia mandra. En fi, el que intento dir-vos és que aquella dona era una treballadora incansable i una gran matriarca” (p. 1).

Com veiem, bé en relació amb la companyia Els Joglars, bé sobre com era i com actuava aquesta padrina, en ambdós casos, reflecteixen molt la manera d’actuar matriarcal i, quant a l’escrit sobre la padrina (i, com, més d’una vegada, he comentat a ma mare), que la dona estiga més vinculada amb lo actiu i, en canvi, l’home ho faça més amb lo passiu o a una manera de respondre, si més no, més suau, ho he viscut, no sols en la meua família (començant pels meus pares), sinó, a banda, en moltes rondalles i en més d’un comentari en Facebook. Igualment, podem veure que la dona està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.