Arxiu d'etiquetes: dones acollidores

Pedagogia matriarcal: dones que fan de sopluig, fortes i bondadoses

General, , , , , , ,

Un altre article que hem trobat adient per al tema de la pedagogia matriarcal és “La mare” (https://www.elnacional.cat/ca/opinio/mare_1231503_102.html), de Pilar Rahola (nascuda en 1958), catalana, publicat en el diari digital “El Nacional”, en el 2024, amb motiu de la celebració del noranté natalici de sa mare. Entre d’altres coses, escriu “Mantens intactes els trets de la bellesa que un dia va enamorar el pare i que el pas del temps ha reescrit amb benevolència, sense esborrar el traç. La mirada intensa, viva, eternament jove, immune a la fatiga dels anys. Una mirada de mirar el món amb avidesa, inquieta i alhora serena, capaç de sorprendre’s amb la ingenuïtat d’una adolescent, feliç de cada nova descoberta. Però, sobretot, una mirada de mirar-nos, sempre fitant-nos endins, per saber què ens passa, quins neguits ens atabalen, quines penes ens traspassen. Inquisitiva i vigilant, sempre a l’aguait, com un far inalterable que ens guia en la tempesta”. Altra vegada, copsem un fet prou habitual en el matriarcalisme: la tendència a la integritat, persones que desenvolupen prou la part activa com també la receptiva, ben plasmades en aquestes paraules.

Tot seguit, posa “Ho saps molt bé: tots venim a tu, les teves filles, les teves germanes, els teus nets i ara els teus besnets, la família sencera et cerca i et necessita, perquè ets un recer segur on aixoplugar-nos quan les malvestats ens encalcen i apareixen, implacables, les nostres fragilitats”. Per tant, inclou tant els hòmens, com les dones i, per això, podríem dir que la dona salva l’home.

A continuació, Pilar Rahola comenta que, “En els bons moments, ningú no gaudeix com tu, riallera exultant per cada passa ferma, per cada fita aconseguida. Ets la nostra hooligan primera, la fan més entusiasta dels nostres petits èxits. Però és en els mals moments quan et fas gran, mare, molt gran, amb les teves ales protectores que ens recullen i ens consolen, indestructibles, acollidores, sanadores”. El tret de l’espenta femenina i el de la dona acollidora i forta figuren en moltes fonts (no sols comentaris) referents a catalanoparlants del primer quart del segle XX.

Igualment, ens afig que, “Per molt que volem lluny, a la recerca de les nostres ambicions i delits, sabem que hi ets en la caiguda, recollint els bocins trencats, recosint-nos, com una filadora pacient. Et confesso que la teva fortalesa ha estat la meva durant tota la vida, una font inesgotable d’empenta i determinació que m’ha inspirat i m’ha permès avançar, fins i tot quan la marea venia en contra. I cada vegada que he ensopegat, he tornat a tu com aquella nena petita amb els genolls pelats que plorava endins, per no semblar poruga”. Un altre fet real, i que hem captat en moltes persones que han rebut una educació matriarcal (o que han passat molt de temps junt amb les seues àvies), és l’empremta que han deixat les padrines o bé les mares i, si no, els bons records com també que consideren que tenien molts punts interessants, àdhuc, per al present. En el cas de ma mare (1943), sobretot, la seua àvia paterna (1878), qui visqué noranta anys: forta, servicial, arriscada, molt treballadora, amb molta espenta, senzilla i molt oberta.

En acabant, l’articulista reflecteix l’agraïment que tenen a sa mare i el connecta com si fos un present: “Tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal”.

De fet, afig “No sé si ets conscient de la força i la seguretat que ens dones, autèntica matriarca d’una família que has treballat amb delicadesa dia a dia, cuidant-la i amorosint-la. Aquesta família que ara et contempla feliç i agraïda és la teva obra, la teva conquesta. Ens has esculpit amb un cisell indomable, dotant-nos del coratge que la vida ens exigirà, però també amb un pinzell suau que ens recorda, a cada instant, la bondat de l’ànima”.  

També escriu sobre el sentiment de pertinença a la terra: “Dona de conviccions fermes, ens has transmés el compromís per la nostra petita i ferida pàtria, la força per somiar horitzons llunyans i la grandesa d’estimar sense condicions”.

Més avant, Pilar Rahola plasma “Ara fas noranta anys, noranta, mare, caram, el número nou impressiona! Però estàs esplèndida en els teus noranta anys, ferma, decidida, independent de tots, intacta la teva personalitat imponent. És cert que l’edat t’ha frenat les passes, que abans eren infatigables, i que ara els genolls marquen un ritme pausat. La salut i els anys, que ens recorden com n’és d’implacable, la biologia. Però el temps no ha esquerdat la teva constància, el teu amor infinit per nosaltres, que som els teus sempiterns maldecaps, la teva capacitat de protegir-nos”.

Com podem veure, en aquest article, apareix prou el tema maternal (la dona com a sopluig dels fills i d’altres persones) i, igualment, detalls en nexe amb la fortalesa i amb lo que es podria considerar actiu, com, de fet, ho copsem en part de les darreres paraules de l’entrada: “Avui que som aquí per celebrar la teva llarga vida, deixa’m dir-te que tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal. Gràcies per una vida entregada a nosaltres. Gràcies per ser la nostra roca irreductible, la nostra font d’inspiració, mare nostra, mare de mares. Per molts anys, Pilar”. I, així, moltes característiques de què parla Pilar Rahola enllacen amb les que tenien dones de què redacten en altres fonts o, com ara, de què ens han comentat.

Ens referim a signes que, si bé ja figuren en dones nascudes en el darrer terç del segle XIX, encara ho feien en les del primer terç del segle XX. Totes eren catalanoparlants i la gran majoria feia més d’una generació que vivien de terres vernacles.

Finalment, direm que el 25 de novembre del 2024 rebérem un correu electrònic de Ricard Jové Hortoneda en què ens escrivia “Lluís, bon dia i bona setmana,

Potser és perquè fa molts anys que la conec, a la Pilar Rahola, i ens ha portat sempre de la maneta de la seva obra colossal; o potser és aquest notable homenatge als 90 anys de la seva mare, que m’ha emocionat. Jo no sé d’on treus els escrits, però sempre encertes la diana sensible. T’ho agraeixo molt, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”. 

La resposta és de tocar els peus en terra i de posar-nos en la pell de l’altre mitjançant l’escolta (o, si no ho fem directament, com si ens parlassen), en lloc d’escoltar amb intenció, tot seguit, de criticar sense arguments sòlids i, si no n’hi ha, d’hipòtesis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

L’arbre matriarcal, la mestressa i la mare receptiva i amb espenta

General, , , , , , ,

Un altre poema de l’escriptor de Gurb, plasmat en 1987 (en plena vellesa) i en què es reflecteix lo matriarcal (ací, mitjançant l’arbre, és a dir, la mare i els fills), és “Relíquia” (pp. 107-108), quan diu

“Arbre esmicolat, sortidor eixut,

beneïda l’hora, que m’ha dut aquí,

jardí desolat, la nostra joventut,

la font, que no vessa, em fa plorar a mi.

 

Sembla que era ahir, que dins el misteri,

tombats a la molsa, en l’aigua sentíem,

de la fresca ungida, suau intemperi,

la música dolça, i a ple sol gaudíem.

 

Dintre la piscina, guaitàvem els peixos,

de les atzeroles, muntàvem la branca,

collíem bestioles i fèiem esqueixos,

de tendra brotada, ben ramada i franca”.

 

 

En aquestes tres estrofes, no sols copsa la infantesa, sinó que hi ha un nexe amb la natura (l’aigua, la frescor, els sons, els animalets, els arbres) i, a més, trau paraules que representen la primavera de la vida (com ara, la brotada, el bon cor) i la jovenesa (la creació de les rames).

Tot seguit, posa que

“Ningú sap com era, que entre l’esponera,

de l’hort senyorívol, que reclòs pantava,

l’arbre centenari, l’antiga olivera,

de soca torçuda, viva arrel troncada.

 

Al forc[1] de la branca, senyora i majora,

amb sana alegria, gronxàvem i rèiem,

penjats en la corda, de la gronxadora,

fins a la vesprada, quan quasi no hi vèiem”.

 

 

Quant a aquests versos, ens evocaren uns de poesia popular escrits per Manuel Nácher (1917-2008), d’Aldaia (l’Horta de València), en la composició “Tradisió i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940)”, publicada en el llibre de les festes patronals de 1973, quan comenta sobre què feien, de xiquets i de jóvens, per l’horta del poble.

Igualment, Ramon Tanyà i Lleonart diu que l’arbre és vell. Això sí: representat per una dona “senyora i majora”, tret que enllaça amb el paper de la dona en la cultura matriarcalista, i receptiva a les persones de la seua edat com també, àdhuc, als infants i als més jóvens.

En acabant, escriu que

“Somni semblaria, el temps que ha passat,

les meves ferides, no es tornen a obrir,

de la vida meva, el seny, m’ha salvat,

quan veig que sí raja la font, del jardí”

 

i, així, el poeta de Gurb diu que el fet de tocar terra li ha fet possible no tenir ferides del passat, ni nostàlgia i veure que la font de vida (lo femení) encara raja i que el jardí és viu. Per això,

“Trenta anys de la vida, senzilla humana,

ben sublim penyora, d’un món disbauxat,

amb la gronxadora, els tanys[2] i la rama,

joventut inquieta, caire desolat”.

 

 

Finalment, empiula el present amb característiques que ell vincula amb la dona de la terra i, amb espenta, ell opta per camins més oberts:

“No obstant, fora penes, que facin sofrir,

amb honrós coratge, fermesa i afanys,

amb joia, admiro la font del jardí,

ferm i humil hostatge, d’aquests viaranys[3]!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Podria representar, en sentit figurat, la trena.

[2] Brots.

[3] Camins estrets.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La figuera i la palmera, símbols matriarcals de la dona que salva, acollidora i molt oberta

General, , , , ,

Una altra llegenda en què es plasmen trets matriarcals, i que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, és “Per què la figuera té dues collites?”. Cal dir que aquesta narració ha sigut recopilada (encara que amb passatges semblants o lleugerament diferents) en el Pallars (per Pep Coll) i en altres llocs de Catalunya abans de 1930. Així, “quan la Mare de Déu encara no havia criat i Sant Josep i ella anaven a Betlem, van veure els militars que hi havia aleshores, que eren els jueus, i els dos s’acostaren a una figuera que havien vist.

Més avant, la figuera, per a salvar els dos i el Nen, va deixar caure les rames, formant com una volta, i els va ocultar. I no van morir. I, per això, el Senyor va dir a la figuera:

-Com a agraïment, per fer això, tu tindràs fruita dues voltes, dues classes de fruita (que són les figues i les bacores).

La figuera, ara mateix, mou ja, de seguida, per les bacores. I, després de les bacores, ixen les figues. En agost, venen les bacores; i, les altres, almenys, al setembre” (pp. 119-120). Com podem veure, ens trobem amb una llegenda que serveix per a explicar, no sols el naixement, sinó el paper acollidor i matern de la mare (ací, simbolitzat per la figuera, un arbre el fruit del qual representa els genitals externs de la dona). Igualment, l’arbre, per mitjà de l’ombra i de la foscor (dos trets que empiulen amb lo matriarcalista i amb la dona) fa el paper de mare.

Finalment, el Senyor agraeix la figuera.

En línia amb aquesta llegenda, n’hi ha una altra del Carxe, “Per què els dàtils tenen una O al pinyol?”, la qual, a més de traure trets que tenen a veure amb el matriarcalisme, presenta una visió oberta de la sexualitat: “Els dàtils tenen el pinyol i els pinyols tenen una O (però molt ben dibuixada) perquè la Mare de Déu, quan Ella anava junt amb Sant Josep i el Nin en el burro, van veure venir un tumult de gent, dels que anaven en contra d’ells i buscant-los per a matar-los.

Llavors, els tres es van clavar baix d’una palmera que era prou alta i que tirava les fulles cap amunt. No hi havia més arbres que la palmera. I diu Nostra Senyora:

-Oh, palmera: salva’m! Oh, palmera: salva’m!

I després es van fer totes les fulles doblades cap a avall i, en el buit, contra el tronc, van romandre.

El tumult va passar pel camí, que estava propet, però no van saber que els tres eren allí i, quan la gent se’n va anar, els tres van eixir-ne i van continuar el seu camí” (p. 120).

Per consegüent, la palmera (que ascendeix com el penis de l’home) es doblega a la dona i, mitjançant eixe buit (en nexe, com ara, amb la cova, com a lloc de recepció), la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen passen l’hivern (època en què naix el Nin i, igualment, d’acollida, com podem captar durant les festes de Nadal). Afegirem que la dona (Nostra Senyora) actua amb iniciativa.

Finalment, quan la gent fa via (tret que enllaça, si més no, amb la primavera, època que representa l’inici de l’obertura), ells prossegueixen el seu camí, alliberats per un personatge femení (ací, la palmera).

Adduirem que les llavors dels dàtils tenen una forma que recorda la vagina (també coneguda, popularment, com la poma, la figa, la cotorra i…, fins i tot, com el betlem) i que tots tenen una forma, poc o molt, redona o que, més bé, recorda lo circular, fet que té a veure amb el simbolisme a nivell mundial, en lloc de fer-ho amb el pal vertical o que acaba en punta i que mira cap al cel.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Velletes receptives, que aconsellen, que eduquen i reis amb bones assessores

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, és “El Pare Janàs”. Així, un pare i una mare tenien vint-i-una filles, però cap fill. Un dia, el marit, quan n’havia de nàixer un altre nen, digué a la dona que, si naixia una altra nena, les mataria totes.

Llavors, apareix el tema de l’educació matriarcal: la mare “Va cridar les filletes i els va aconsellar que fugissin de casa, perquè el seu pare no les matés (…). A totes, els va arreglar un farcellet amb la robeta, els va donar una llesca de pa, ben untada de mel, i totes les vint-i-unetes se’n van anar” (p. 265).

Un altre tret interessant és l’esperit de grup: “van decidir d’anar sempre totes plegades, perquè, així, si els passava alguna cosa, les unes es podrien ajudar a les altres” (p. 265).

En acabant, apleguen a un bosc i “La més petita de totes, que es deia Marieta i que era la més llesta i eixerida, va proposar que es podien enfilar dalt d’un arbre a dormir i que una d’elles es quedés a vetllar” (pp. 265-266) i, més avant, ella fa de cap de colla: “Ja em quedaré jo” (p. 266).

En un passatge posterior, s’acosten a una casa, una velleta (“Velleta, noble velleta”, p. 267) les acull, els marca la pauta i els diu unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme:

“-Entreu, però, sobretot, feu tot el que us diré i, potser, el meu fill, que és el Pare Janàs, no us veurà i no se us menjarà” (p. 268). L’11 d’abril del 2024, mentres tractàvem aquesta rondalla, copsàrem una semblança amb la tradició mallorquina: ací, la dona (la mare) té un fill que porta el nom de “Pare” (Pare Janàs), però és ella qui està per damunt d’ell, així com, en la típica possessió mallorquina, ho fa la madona (i no la figura coneguda com l’amo). A banda, en el relat, ella és més vella i, per tant, com en el costum, l l’anciana està per damunt dels de la generació següent (això és, dels fills) i es fa lo que ella considera més adient en cada moment.

Adduirem que aquest conte és ple de moments en què es plasma l’educació matriarcal i, a més a més, de frases simbòliques, per exemple, en comentar que la velleta “els va dir quin camí havien de seguir per a poder-se trobar totes, quan arribessin al bosc i, a la Marieta, que era la més eixerida, li va dir quin camí podien seguir” (p. 270). És a dir, ens trobem amb un projecte que es fa en grup (i tots seguint el consell de la dona de més anys) i que aquesta dona suggereix (una tendència en les cultures matriarcalistes) a qui mena les xiquetes.

Tot seguit, altra vegada, captem el tema de l’hospitalitat, de la generositat: “després, fareu cap al palau del rei, que és molt bon home i, si li demaneu recolliment, de segur que us en donarà per sempre” (p. 270).

Afegirem que aquest monarca és un home que recorre als assessors i, per això mateix, “el rei (…) en va tenir compassió i les va llogar a totes (…) i va dir a la Marieta:

-Tu, que, encara que ets la més petita, sembla que ets la més eixerida, seràs la mestressa de totes les teves germanetes.

(…) El rei va posar molta confiança en la Marieta i no feia res que no li ho expliqués i que no n’hi demanés parer” (p. 271), àdhuc, encara que la Marieta era la més lleja de totes les germanes (p. 272). El detall de triar com a consellera reial una dona i, més encara, de fer-la cap de les germanetes de la Marieta, plasma que, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud), el prefecte del territori no es decanta, com ara, per qui sap més, sinó per la que considera més preparada i que més pot fer un bon paper per la comunitat.

Adduirem que resulta significatiu que ell aculla seguir els dictats que li expose la Marieta, després d’haver estudiat ella lo que crega millor per a cada moment. En eixa línia, aquesta rondalla és semblant a la narració “La filla des carboneret”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (en el Tom I), en què el monarca diu a una jove: “Lo que és estat, siga estat: tornem-nos-en a ca meua i dóna tots es consells que vulles, mentres sien bons” (p. 45).

Això sí, aquest rei també era rigorós i no volia que la gent abusàs de ningú: “El rei era molt bo, però li sabia greu que la gent es vantessin, i més quan li semblava que es vantaven de coses que no podien fer” (p. 272). El monarca, per a compensar-ho, li ordena que li porte una flassada i, en acabant, quan la Marieta “va arribar al palau del rei i li va presentar la flassada, el rei (…) va veure que la Marieta no es vantava de coses que no pogués fer” (p. 274) i “va demanar que, de seguida, es fessin els preparatius per a les noces” (p. 274).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: Altra vegada, fem ús d’aquesta web com a font prioritària de temes relatius a l’estudi sobre el matriarcalisme i emprarem el blog “Mèlpita” (http://matriarcalisme.blogspot.com) com a complementari. En el  blog, figuren les entrades dels dies 6, 8, 9, 10 i 11 d’abril del 2024:

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/el-matriarcalisme-i-leducacio.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/cultures-matriarcalistes-damerica.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/cultures-indigenes-damerica-central-i.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/velletes-receptives-que-aconsellen-que.html

Agraesc els comentaris de l’informàtic.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones acollidores, jóvens que tornen a la mare i generosos i pares agraïts i emprenedors

General, , , ,

Una altra rondalla arreplegada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Les sabates de cent llegües”. En primer lloc, direm que aquesta narració és semblant a la d’en Cagasitges, recopilada a primeries del segle XX per la folklorista Sara Llorens i que podem llegir en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. Un marit i una muller tenien tres fills i, per traure-se’ls de damunt i poder viure, “pensaren de portar-los al bosc i deixar-los abandonats” (p. 256). Passa que “El més petit ho va sentir i, abans que els seus pares se’ls emportessin cap al bosc, va anar a recollir una butxacada de pedretes blanques i ben petitetes. Pel camí del bosc, anà tirant pedretes i deixant un rastre” (p. 256). Aquest fet es repeteix una vegada i, al tercer intent dels pares, el fill més xicotet no pogué agafar pedretes i recorregué a molletes de pa,… que se les menjaren uns ocellets. Comentarem que el color blanc està vinculat amb la infantesa. Per tant, aquest passatge representaria l’intent de continuar el lligam amb els pares, amb la terra, per part dels fills.

Nogensmenys, “se’ls va fer de nit, van veure allà molt lluny un llumet, se n’hi van anar i van veure una casa, hi truquen i demanen posada. Els va sortir una dona que els digué que el seu marit era un gegant” (p. 256). Per consegüent, captem altres trets matriarcals: la nit (moment en què apareix la dona) i el tema de l’acollida (el qual empiula amb la mare com a protectora dels fills i amb la disposició a fer costat els necessitats).

Tot seguit, la dona fa el paper de senyora ama i els ho aprova: “li van demanar, de totes passades, que els donés acolliment. La dona els va recollir i els va amagar dintre d’un armari” (p. 257).

El germà més jove fa que el gegant es menge les tres filles que tenia i, junt amb els altres (i altra vegada, de nit), fa via “i s’havien amagat en una cova” (p. 257). O siga, que tots tres tornen a la mare (la cova) i un personatge femení (la dona) és qui salva els hòmens (ací, els fills).

Afegirem que, així com, al principi, u dels germans despunta entre els altres, al capdavall de la narració, tots tres estan molt igualats, per exemple, quan veuen les sabates del gegant: “Els noiets, aleshores, van sortir, li van treure les sabates, se les van posar i, en un no res, van ésser a casa seva. Els seus pares van vendre les corones de les filles del gegant i les sabates de cent llegües” (p. 257) del gegant i, així, tots cinc pogueren viure benestants.

Finalment, direm que aquesta rondalla representa 1) el pas de la infantesa a la joventut, 2) que, en la jovenesa, els fills cal que s’espavilen i que tracten d’aprendre a no dependre tant dels pares i 3) que, quan els fills tornen a la casa on nasqueren, ho fan com a adults que, tot i que continuen vivint junt amb els progenitors, no han deixat caure els seus parents (com també ocorre en altres narracions). Per això, podríem dir que és una mena d’agraïment i una invitació a deixar millor l’esdevenidor: ací, mitjançant la generositat dels tres nois. A banda, adduirem que ambdós pares tenen a veure amb el comerç (també la mare), tret que enllaça amb l’esperit emprenedor que hi havia en més d’una casa, tant per part del marit com de la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles amb esperit comunitari, amb bondat i en què lo femení dona forces

General, , , , , ,

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que, a més, enllaça amb lo eròtic, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La Sisqueta despacientada”. Així, molt prompte exposa l’esperit comunitari i d’obertura: “En Paulet és fuster d’ofici i la porta de casa seva, com totes les del poble, roman oberta (abans ningú tancava la porta de casa) i, ves per on, un gos entra dintre la casa.

(…) La mestressa de la casa surt corrent al seu darrere (…), intentant que algú deturés el gos i poder recuperar el que aquest duia a la boca” (p. 508). En altres paraules, un poble obert, receptiu i en què no sols entraven persones, sinó també animals. A més, la dona, com a cap de la casa, així actua, motiu pel qual segueix el gos.

A continuació, intervé el metge del poble, qui veu la mestressa i li fa una qüestió. Llavors, ella li comenta:
“-El gos: ha pres el pixador del Paulet!

En sentir-ho el metge, s’esverà (…), mentre pensava ‘Pobre Paulet: ja està ben arreglat’” (p. 508). Com veiem, ni tan sols en el camp sexual, apareix fort l’home, ja que el relat fa pensar que el gos s’ha menjat el penis del marit.

Ara bé, el metge, interessat, diu a la dona:
“-A veure: expliqueu-me ben bé el que ha passat! Com està i on és en Paulet? (…).

-Aquell gos, que s’ha emportat el pixador d’en Paulet. El pixador del porc que en Paulet fa servir per engreixar els xerracs i la resta d’eines de treball de la fusteria -digué la Sisqueta.

El metge, fent un sospir, exclamà:
-Ai, carai, carai… -i seguí el seu camí” (p. 508).

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals, almenys, en la figura del pare, i recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “Un plat de sopes”, amb semblances amb altres relats en què conviden a u que ve de fora. Comença dient que “Un dia estaven dinant un matrimoni i els seus quatre fills i, de primer, hi havia una cassola gran de sopes, mentre que, de segon, tenien una altra cassola, però (…) amb cols i tres arengades cuites.

Quan anaven a començar les sopes, sentiren que, a l’entrada, cridava un captaire, tot demanant caritat (llavors, en passaven molts) i l’home de la casa, que tenia bon cor, digué al fill gran:
-Baixa i digues-li que, si vol un plat de sopes, li’n donarem”  (p. 509).

Tot seguit, el fill enganya el captaire i, més avant, quan el pare veu l’home que demanava, s’aixeca de la taula, se n’ix al balcó i el torna a convidar (ara, ell, personalment).

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, també hem vist alguna narració que, encara que no siga eròtica (si més no, de manera directa), podria tenir alguns elements en eixa línia: “Les roques de Rocallaura”. En la segona de les llegendes sobre les dues roques que hi ha a Rocallaura, es relata que, “un bon dia, quan un pagès devot i treballador era al camp i fent els preparatius per a llaurar, tenia el ruc dintre d’una balma on li havia posat menjar perquè agafés forces” (p. 511). Quant a aquest passatge, direm que la devoció no exclou la faena (en el camp) i que el ruc (símbol del treballador) ha entrat en la balma (en la cova), això és, en la dona. Igualment, la dona dona forces a l’home (ací, representat pel ruc) i ens recorda l’expressió “donar farratge al conill” (la qual empiula amb la idea de relació sexual entre un home i una dona).

Més avant, en línia amb la frase eròtica “arribar el ruc a les cols” (amb el mateix significat), podem llegir “L’home aixecà el seu devot prec al cel (…): ‘Roca he de llaurar’, referint-se al fet que la roca no li permetia llaurar, ja que el ruc havia quedat enxampat. El seu prec es veié escoltat i, mentre la roca tornava a quedar posada al seu lloc, l’home s’adonava que el seu camp havia quedat, en un instant, tot llaurat” (p. 511). Per consegüent, l’home havia tingut una relació sexual amb una dona (havia llaurat la roca) i li havia anat bé i de manera senzilla. I, a continuació, l’home ho agraí i passà a contar-ho a tot el poble.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El matriarcalisme, obert també als xicotets detalls, als pobres i a les velles

General, , , ,

 

Prosseguint amb l’obra “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, en la rondalla “Sant Pere i la ferradura”, veiem que, un dia que Nostre Senyor i Sant Pere anaven pel món, “van trobar una ferradura” (p. 63) i Jesús diu a l’apòstol que l’aplegue, però no ho fa, ja que “no va voler ajupir-se per tan poca cosa, i aquell la va aplegar i se la va guardar.

Poc temps després, van arribar en un poble i Nostre Senyor, sense que Sant Pere se n’adonés, va vendre la ferradura a canvi de cireres” (pp. 63-64). I, al moment, llegim que, com que començava a fer calor, Jesús passa a deixar caure una cirera rere l’altra i, quan ja ho havia fet amb totes, comenta a Sant Pere:

“-Si t’haguessis ajupit una sola vegada per plegar la ferradura, no hauries hagut de fer-ho trenta vegades per arreplegar d’una a una totes les cireres que, per ella, m’han donat” (p. 64), I, per tant, copsem que el matriarcalisme considera positiu els xicotets detalls, de la mateixa manera que… les persones menys riques i, a més, rebre bé a tots.

En la rondalla que exposa a continuació, “La Pedra Salvadora de Mollet”, pedra que, en paraules de Cels Gomis, es tracta d’un “dolmen del terme de Mollet” (de la població catalana Mollet del Vallès, situada en la comarca del Vallès Oriental), i que és cert[1], una jove aplega a un acord amb el diable però, quan el dimoni ja havia fet lo pactat (una fàbrica), la xica “va córrer cap a una casa de pagès, contà a la vella el que li passava i aqueixa entrà al galliner i agafà el gall i, amb l’espaordiment, aquest va cantar. Era quan el dimoni s’ensopegava a passar per damunt d’aquell turó i, en sentir el cant, va deixar anar la pedra a terra i ell va enfonsar-se. I, així, la noia fou salvada” (p. 65). I, com a resultat, la velleta, a partir de les seues vivències, tomba el dimoni i la jove continua amb vida.

Quant a aquestes rondalles, plasmen que el matriarcalisme no deixa fora les persones senzilles, les pobres, les velles i que aprova que els jóvens (ací, una xica) actuen de manera receptiva amb els ancians.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El 1r de juny del 2022 trobàrem informació en Internet en què figura com “Menhir de Mollet”.

Dones que conviden, organitzadores i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i ses dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, la jaieta passa a Juliol, i, després de dir-li el mes “Es Juliol, per servir-vos”, ella li respon “Benhaja, aquest mes!” (p. 105) i, més avant, passa al mes Agost, a qui diu que “Dia 10 d’agost és Sant Llorenç, que ja hi comença a haver figues agostenques i, per això, diuen:

Sant Llorenç,

figues a qüerns.

 

(…) Una saó entre la Mare de Déu morta (15 d’agost) i la Mare de Déu des missatges[1] (8 de setembre) és beneïda pes bestiar de llana i per fer guaret i sembrar farratge i per ses figues de cristià i ses de moro i també per ses vinyes, això si, feta sa saó, es temps s’estira i fa bon sol” (p. 106). Un altre senyal positiu és quan la velleta comenta “Ja sabeu lo que diu s’adagi: ‘Aigua d’agost, fa mel i most’. ‘Agost veremar, cada dia no es fa’. I, sobretot,

Gallina agostina,

ponedora fina” (p. 107).

Respecte a setembre, el mes vinent, trau molt el tema de la verema, molt vinculada amb aquest mes (p. 107). I, després de presentar-se-li el mes Octubre, li comenta un detall que podríem relacionar amb la sexualitat matriarcal: “Dins s’octubre, també vénen ses Verges i, ses al·lotes, fent estols, van per ses cases conegudes a captar magranes i penjolls i, l’endemà, fan altre tant ets al·lots, això és, es Verjots; i, llavors, s’ho mengen tots plegats fent una bauxa” (p. 108), és a dir, amb esplai. Aquesta festa podria recordar-nos la de Pasqua, quan s’ajunten jovenets i jovenetes.

A continuació, la jaieta demana:

“I qui ets, si es pot saber? (…)

-Qui som jo? -diu aquell. Es Novembre, per servir-vos!” (p. 109) i la velleta trau el tema de “sa festa de Tots Sants i es bunyols!” (p. 109). Quant a la festa dels bunyols, direm que, cap a novembre del 2021, tinguí ocasió de veure en Facebook alguns escrits acompanyats de fotos relatius amb aquest acte. Un poc després, li addueix: “I acudim a tots es sants perquè ens assistesquen, que prou hem mester” (p. 109) i, així, es reflecteix el vincle estret que hi havia, per part de moltíssimes persones, amb els sants. A banda, tracta sobre la matança del porc, una festa molt popular en les Illes Balears i en què, com podem llegir, per exemple, en l’article “Feines del camp: les matances” (http://diaricampos.com/3018), publicat per “DiariC”, a què accedírem el 27 d’abril del 2022, “Era feina de la madona fer tots els preparatius perquè el dia assenyalat tot estigués a punt” i en què, no sols participaven tots, des de la madona fins a l’amo (el marit de lo que, en el País Valencià, diríem la senyora ama i, en Catalunya, la mestressa), sinó també els hòmens, els vells i en què, com ara, els jóvens, “anaven amb estols a passejar, a cercar esclata-sangs, a dur presents a les monges, als veïnats…”, o siga, als veïns, i en què es plasmava recepció, com es pot veure en aquest article:
“Matanceres l’any que ve

quedau totes convidades,

si feis moltes sobrassades

ben plenes i ben pitjades,

trob que quedareu bé.

 

Francinaina en matar es porc

vull que venguis a matances

ballaràs ses quatre danses

amb en Mateu de Son Xorc”.

 

Al capdavall, la jaieta, a Desembre, li comenta que “ens du l’Advent amb ses Mil Avemaries” (p. 109) i li trau una part interessant de la religiositat popular començant per una jaculatòria (p. 110) i, a banda, plasma les festes de Nadal, les coques bambes, les coques de torró, les ametles torrades, els aglans, la freixura, les Matines, la Sibil·la, les neules, i, fins i tot, el Tió (p. 110). ). Igualment, els comenta que, “Dins es desembre, solen acabar de sembrar i fan ses acaballes amb una gran bunyolada i tothom menja bunyols amb mel fins que poden dir pruna. Ses saons de desembre són molt bones per acabar de sembrar blat i xeixa” (p. 110) i, com que els ha parlat bé (p. 112), tiren junta i comenten:

“-Quina padrineta tan aguda i tan benparlant que és aquesta. (…) Seríem uns desagraïts i uns bajans si no l’alegràvem qualque cosa! Voleu que li donem un do?

Tots digueren que sí. I es do que li donaren fonc que, cada paraula que li sortiria de sa boca, li sortís una pesseta” (p. 112). I ella els ho agraeix i, amb dolcesa, s’acomiada dels dotze mesos. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Ací, “missatges” vol dir treballadors que es lloguen. Quant a aquesta festa, es relaciona amb la nativitat de la Mare de Déu.