Arxiu d'etiquetes: agraïment

Dones que marquen les directrius a l’home, que premien l’agraïment i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El marquès de Camarasa i la Mare de Déu del Tallat”. El marquès de Camarasa era un home d’edat avançada com també la seua dona i, com que no tenien descendència, els seus béns restarien sense hereus. 

Un dia, “havent sentit noves dels prodigis obrats per la Mare de Déu del Tallat, decidiren pujar al santuari, on feren humil prec a la Verge, que va creure oportú concedir-los un fill” (p. 144). Com veiem, recorren a la dona i és ella, qui, després d’escoltar-los, els fa un favor.

En agraïment, “feien vot solemne que, si això s’esdevenia, quan l’infant fes un any, el pesarien i que el pes de l’infant serviria per fer una creu d’argent del mateix pes, que donarien en ofrena al santuari” (p. 144). Així, copsem detalls matriarcalistes, com ara, el color argent (el qual té a veure amb lo fosc i amb lo femení) i l’ofrena (de la mateixa manera que, per exemple, en les cultures paganes, es lliurava part de la collita a qui els llauradors havien adoptat com a protector, detall que perviu, com ara, en la festa dels Sants de la Pedra).

A continuació, llegim “Diu la tradició que, al poc temps, la dona va quedar en estat i que, als nou mesos, els marquesos van tenir un preciós descendent” (p. 144) i, quan feu l’any, compliren amb la promesa que havien fet a Nostra Senyora. Adduirem que, a més d’aquest esdeveniment, “a mitjan segle XVII, els marquesos de Camarasa continuaven fent donació” (p. 144) d’un quintar d’oli.

En la narració següent, “El bosc de Comiols”, es reflecteix molt el matriarcalisme. “Diu la llegenda que el castell de Comiols s’havia aixecat enmig d’un dels boscos més grans i més espessos de Catalunya que es va tallar el darrer terç del segle XIX” (p. 145). A més, “La llegenda diu que el senyor de Comiols tenia una filla blanca com un lliri i la claror del sol l’emmorenia i l’enlletgia. Desitjós, el senyor, que la seva filla conservés la blancor de la cara, va acudir a una bruixa molt famosa d’Anya per tal de demanar-li consell i ajuda per solucionar semblant situació” (p. 145). Per consegüent, com en les cultures matriarcalistes, és la dona qui té la saviesa, qui la transmet i, en aquest cas, per a que un home puga assolir el seu objectiu. Adduirem que la dona és la part activa; ell, la dependent. Nogensmenys, ací, ell està ben tractat per la bruixa:

“La bruixa li féu pagar tres unces d’or i va donar-li quatre llavors que havia de sembrar al punt de mitjanit de Nadal, tot dient-li que, si ho feia així, sortiria al voltant del castell un bosc tan espès que hi hauria treballs per a poder-lo travessar i que, dintre del bosc, on quedaria el castell, no hi entraria ni un raig de sol a causa de l’espessor del brancatge” (p. 145). D’aquesta manera, captem la part contrària a l’ascetisme, a l’albor de la “religiositat” de lo políticament correcte, dels principis estatals o, per exemple, del misticisme.

Igualment, de nou, les bones relacions entre l’home (el noble) i la bruixa fan que prospere el propòsit del senyor. Això sí, després que ell seguesca les indicacions de la dona: “El senyor del castell ho féu així i, efectivament, va créixer un bosc (…) espès (…) i la filla del senyor va poder conservar-se blanca com un lliri” (p. 145). Una interpretació que admet aquesta narració és que la blancor de la filla estiga associada a la seua innocència, a ser una dona de cor net. I, així, enmig de lo que, primerament, podria semblar una foscor absoluta (tot el bosc ple d’arbres), resulta possible la bonesa de la jove.

Per tant, conviuen la claror i la foscor, si bé predomina lo femení i lo obscur, que no unit ni a l’obscurantisme que la Il·lustració (segles XVIII i XIX) vinculà amb els pobles no patriarcals, ni al que fou censurat pels dèspotes d’aquella època (i d’ara) sota l’excusa que la cultura (l’oficial i instructiva, la de les escoles i instituts, que no a partir de vivències, del llegat dels avantpassats i, àdhuc, de la cultura popular i ancestral) estava per a crear persones lliures… Això sí, lliures de lo que no fos acceptat pel poder polític i pels moviments industrials i, en el segle XXI, de lo que no vaja unit a lo científic, a lo tecnològic (com és el cas de la indústria armamentística) i, òbviament, a lo impulsat (fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual) en pro de lo patriarcal.

Tornant al relat, així fou com sorgí el bosc de Comiols.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Agraesc els comentaris que m’han fet hui Bartomeu Mestre i Sureda, Rosa Garcia i Clotet, Ricard Jové Hortoneda (1929), Jordi Salat, Montserrat Morera Perramon i un home molt coneixedor de la cultura colla, en relació amb el paper del germà de la mare en l’educació i en el dia rere dia dels fills, ja que hi ha cultures matriarcals (i no és el cas de la colla, ni de la catalana, però sí de la basca) en què aquest oncle fa el paper de pare, encara que no en siga el biològic.

Dones agraïdes, bonhomioses, que eduquen de manera matriarcal i molt obertes

General, , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “El cistellet”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, els nois s’acomiaden de la velleta i del seu fill, “es ficaren dins del cistell (…) fins que arriba a una casa de pagès, a on els nois demanen si els volien fer caritat (…).

-Ai, quins noiets tan bonics! -i els donaren un pa, un parell d’ous i una carbasseta de vi” (p. 183). Cal dir que l’ou té a veure amb lo matriarcal: per la forma (redona) i, per exemple, perquè evoca l’òvul.

Tot seguit, es fiquen en el cistell, ràpid, “fins que quasi ja es feia nit, quan arribaren a una casa gran (…).

El noi, com a més atrevidet, va dir:

-Ai, ai, fiquem-nos-hi -i  tots dos se n’hi van entrar” (p. 183). Com veiem, apleguen a la casa quan era de nit (un tret relacionat amb la dona i amb lo matriarcalista) i, a més, era gran, “tota d’or i plata, (…) fins que arribaren a un jardí tot ple de flors, sortidors d’aigua i coses per a ells (…) boniques (…), quan, tot plegat, se’ls aparegué la mateixa velleta amb el noiet que, de matí, els havia demanat caritat, però tan formosa i tan ben vestida, (….) amb la mateixa veu dolça, (…) dant-los a cada un d’ells un do que els faria feliços per a tota la vida” (p. 183). En aquest passatge, copsem detalls matriarcals, com ara, l’or (clar i lluent, relacionat amb lo masculí) i la plata (color fosc i vinculat amb lo femení), que no figuren separats; un jardí, la dona acompanyada del noiet (això és, que encara conserva característiques positives dels nens, com ara, l’obertura) i la veu dolça. A continuació, els diu:

“-A tu, noia (…), ja que t’has tret el mocador, (…) que, (…) en avant, estiguis sempre ben vestida i amb tota mena de roba, que mai se te farà vella i que, per més que en donis, sempre en tinguis de nova. I a tu, noi, ja que, pel meu fillet, t’has descalçat les espardenyes, te’n donaré unes que mai se t’espatllaran i amb les quals podràs córrer tant de món com vulguis” (pp. 183-184). Copsem, per tant, una dona agraïda als dos nois i que els ho posa fàcil de cara al demà.

Més avant, els dos germans fan via cap a sa casa, la xica dona les seues faldilles a una dona que anava quasi despullada (p. 184) i li’n surten, de seguida, a ella, unes. Primerament, hi aplega el xic i parla amb son pare i, tot seguit, el pare i ell fan camí i es troben amb la noia (qui portava el cistell). Finalment, el pare guareix i capta que ella restarà garrida i que el fill podrà “córrer i anar pel món a guanyar-se la vida” (p. 184) i els suggereix que tota la vida siguen bondadosos i caritatius (p. 184) amb els altres. Per consegüent, ens trobem trets en línia amb lo matriarcal (com ara, que la dona salva l’home, ací, la velleta ho fa al marit, mitjançant els dos nois del pare) i amb l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, col·laboradores, amables, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcals i que figura en l’obra “Lo Rondallaire” és “Espigueta-de-mill”. Un pare que tenia set filles anava un dia amb la més xiqueta, per un camí, “quan trobà a la reina, que anava a passeig, la qual tenia molt temps ha un fill encantat” (p. 166). La regina pregunta a l’home per què estava tan trist.

Ell li respon que la filla petita, qui nomia Espigueta-de-mill, no treballava per a ningú. Aleshores, la reina demana a la noia si es voldria posa a servir amb ella. 

Ja en el palau reial, a la xica, “prompte, tothom va estimar-la, (…) si no és les cambreres, que li tenien enveja” (p. 166) i que comenten a la reina coses que no havia dit la noia i que fan que la monarca li pose unes tasques a realitzar.

Llavors, un jove com un àngel s’apareix a la noia i li diu “aquí tens aquesta vareta i demana-li tants ajudants com vulguis.

La noia que diu:

-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que em surtin tants ajudants com necessiti.

I, de seguida, li sortiren una porció de dones” (p. 167) que li realitzaven la faena de manera que pogués complir amb l’orde de la reina. Com podem copsar, la força (fins i tot, física) està vinculada amb la dona. En un passatge següent, les cambreres de la reina diuen a la monarca que “Espigueta-de-mill havia dit que desencantaria al seu fill que temps ha era encantat.

-Ella ho ha dit, doncs ella ho farà” (p. 167). I, de nou, apareix el noi i diu a la jove “que demanés una carrossa, un sac de llana, un moltó blanc, un rusc i un manadet d’escombretes; que fiqués tot això a la carrossa i que se n’anés. La noia ho féu” (p. 167) i, en passatges posteriors, ella dona els moltons a una manada de llops; un rusc, a un eixam d’abelles; i, posteriorment, un manadet d’escombretes, a una vella. Aleshores, la vella, no sols li deixa passar, sinó que li afig:

“-Tu vas a cercar el fill encantat de la reina. Doncs, vés a aquell palau que lluny es veu” (p. 168) i li addueix quan cal entrar-hi.

Tot seguit, podem llegir que “Espigueta-de-mill així ho féu (…), es ficà a dins” (p. 167) i, al capdavall de totes les sales, hi veu un llit, “a on conegué la noia que hi havia encantat el fill de la reina (…), que era convertit en un tros de fusta, i se’l va endur” (p. 167). No obstant això, es desperten els guardians i, de seguida, li corren al darrere. Però, com que la jove havia fet favors a la velleta, a les abelles i als llops, tots ells li faciliten el pas.

Així, la noia “arriba al palau de la reina, (…) el príncep va desencantar-se, va casar-se amb l’Espigueta-de-mill” (p. 168).

Com veiem, malgrat que, en un primer moment, hi ha un personatge masculí que fa el paper de fada, en la part final de la rondalla, apareix el tema de la sexualitat matriarcal i la dona salva l’home. A més, l’home figura com a fusta, un fet relacionat amb lo matriarcal i que, a banda, ens pot evocar la semblança amb l’obra “Les aventures de Pinotxo”, de l’italià Carlo Collodi, en què una fada dona vida a un tros de fusta…: en sorgeix un personatge masculí. Per tant, la dona representa la part forta i, igualment, amable. Podeu llegir aquesta entrada relativa a aquesta obra, originalment, escrita en italià: http://escolar.text-lagalera.cat/pla_lector/material/guies/839188PLA.pdf.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que alliberen l’home, compensades i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El Trist”, la qual té molts trets en línia amb el matriarcalisme i reflecteix el pas de la jovenesa a les noces per part d’una jove. “Un pare, <a l’anar-se’n a la fira, preguntà a cada una de ses tres filles què era lo que volien que els dugués d’ella, i la més gran va demanar-li una manilla d’or; la mitjana, un anell de diamants i, la més petita, un collaret de coral” (p. 139). Cal dir que els detalls que demanen al pare tenen forma circular i que, per tant, són de línia matriarcal. Igualment, els podem interpretar com que la dona està ben considerada i que, en el cas de la més xicoteta, en parlem d’u, de color vermell (com podem llegir en el DCVB) i que podríem empiular amb la sexualitat. Així, en l’entrada “Coral o Corall”, veiem que “El més conegut és el coral vermell, molt usat en l’antiga orfebreria per a fer collars, braceroles, engastos d’anells, etc., i caracteritzat pel seu bell color vermell; d’aquí ve l’ús figurat d’aquest mot per a designar una cosa vermella i fina”.                                                                         

L’home compra lo que les filles li havien sol·licitat i, així, ell fa lo que li diuen. En tornar a casa, “se li aparegué un home lleig com cap altre” (p. 139), ple de tristor, motiu pel qual el coneixien com el Trist. El Trist “volgué consolar al pare i li oferí un collar de coral com demanava si, en canvi, li prometia entregar una de les sues filles, a lo que consentí aquell” (p. 139), és a dir, el pare. 

Quan el pare ja és a casa, dona a cadascuna “el seu encàrrec” (p. 139) i la gran li pregunta per què estava trist. Ell li ho explica com també a la segona i, al capdavall, a la més petita. La més jove sí que accepta fer lo que li comentava el pare (d’acord amb el pacte amb el Trist). Per això, la germaneta “digué al seu pare que l’acompanyés cap a trobar l’home que era causa de la seva tristesa.

Se n’anaren tots dos junts, pare i filla” (p. 140). Com captem, la dona és arriscada i, a més, s’interessa pel pare i ell acull positivament la decisió de la filla. La jove, des d’aleshores, serà fidel a la paraula i, quan se’ls apareix el Trist, “la noia havia donada sa paraula i, amb allò, anava la vida de son pare, així és que (…) es ficà a dins de la roca” (p. 140). La xicota passa, per tant, a l’interior, el qual relacionem amb la fortalesa de la roca.

“En veié, de seguida, un palau i formosos jardins i boscos plens de flors i ocells de totes menes. El Trist (…) li digué que allí trobaria tot lo que desitgés i que era tot al seu voler” (p. 140). Per consegüent, la dona està ben tractada i en un ambient molt creatiu i que podríem enllaçar amb lo matriarcal i amb la Mare Terra com a generadora i com a acollidora.

Però un dia, la noia, passejant-se pels jardins, veu que l’aigua d’un riuet que veia tots els dies i que passava per allí, tenia tèrbola i bruta l’aigua. Llavors, comenta al Trist que son pare estava malalt i que volia visitar-lo. Ell li posa una condició: en sentir que sona una campaneta, la noia tornarà al palau on és ara. I així ho fa dues vegades (en la segona, en veure que els ocells estan trists). I el pare es guareix. Com veiem, l’home representa la part passiva. Ara bé, el retorn cap al palau per part de la xicota té lloc amb prou condol.

Finalment, quan, en una tercera vegada, troba que hi ha tristesa (en aquest cas, en els arbres), la noia demana permís al Trist “per anar-hi i ell l’hi concedí” (p. 141) i ella, de nou, visita son pare i ell es guareix. No obstant això, en oir la campaneta per tercera vegada mentres que era en ca son pare, “amb un so tan mort i trist, que la noia n’arrencà” (p. 141) cap al palau. Així doncs, entre romandre en la infantesa o, fins i tot, passar a la joventut i a la vida sexual d’aquesta altra etapa, la xica tria abraçar la jovenesa i arrisca… a favor de l’home amb qui havia arribat a un acord. 

I, com en altres rondalles semblants a aquesta i recopilades en altres indrets catalanoparlants, la noia aplega al palau i, en un racó del jardí, “va veure unes roses, que eren les que ella més estimava, totes músties i caigudes i, veus aquí que va arrencar-ne una, quan tot, de seguit, va veure al Trist, que li aparegué en fora de bell home i que (…) l’havia desencantat, per lo qual, en agraïment de lo que, per ell, havia fet de deixar germans i pares, d’aquella hora en avant, en seria princesa, puix ell era el fill del rei, i la prenia per esposa” (p. 141). D’aquesta manera, la jove salva la bellesa i, sobretot, la joventut (plasmada en les roses) i reflecteix el seu interés pel Trist i per “la flor de la vida”, en aquest cas, de la seua i de la del Trist.

A més, copsem que aquesta rondalla plasma molt bé la sexualitat matriarcal (l’home és alliberat per la dona, qui el desencanta) i que les accions acompanyades de bonesa són compensades en els Pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de mares, acollidores i dolces i hòmens agraïts

General, , , , , ,

En el segon grapat de rondalles i llegendes del Pallars plasmades per Pep Coll en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, el rector Serafí Planesdemunt, en relació amb mites, comenta que, en el segle VI abans de Crist, “l’home, embadalit davant els fenòmens de la natura, començà a substituir l’explicació mítica per una formulació natural o científica.

(…) Des de llavors, el pensament racional ha anat escombrant els vells mites i cosmogonies” (p. 39), és a dir, teories que tracten sobre la formació de l’univers, del cosmos. Cal dir que aquestes paraules enllacen molt bé amb el racionalisme que promogué la Il·lustració (en el segle XVIII) i que és el fonament del pensament majoritari en lo que es coneix com el món occidental.

Més avant, addueix que, “De totes formes, (…) el discurs mític perviu encara ben arrelat en el poble, al costat -i al marge- del pensament racional, que malda per obrir-se pas en tots els camps del saber. El mite seguirà essent durant segles, el recurs ‘explicatiu’’ preferit per la majoria de la població (…). La resposta mítica és (…) estructurada en forma de relat o rondalla (…) i tot el conjunt adquireix un sentit simbòlic” (pp. 39-40). Com, per exemple, copsem en l’explicació que, en el 2006, em feu un home (nascut en 1930) respecte a l’origen de dues séquies de la comarca de l’Horta de València, i, de pas, aprofitant per a plasmar-hi geografia.

Al final d’aquestes paraules del capellà Serafí Planesdemunt, diu que “els déus del Pirineu no deurien ser tan carnissers com els de l’Olimp” (p. 41), un fet que podríem posar en línia amb el matriarcalisme.

El primer relat d’aquest grup de rondalles, “La casa encantada”, exposa com una dona que tot ho volia per a ella i sense deixar de filar amb la filosa i el fus, la veuen carregada com un ruc, li ofereixen allotjament, però ella els respon “CASA MEUA, JAÇA MEUA!” (p. 42) i, més avant, mor.

En canvi, en la rondalla següent, “Bon repòs”, es reflecteix la relació entre la cultura matriarcalista, l’agraïment als protectors de la terra (ací, la Mare de Déu) i la disposició a acollir els altres: “L’entrada al Pallars no pot tenir doncs per al foraster, un nom més hospitalari, ‘bon repòs’. Aquesta denominació tan avinent i simpàtica té (…) una explicació llegendària” (p. 43).

Un príncep francés i els seus acompanyants passaven per uns boscs i, el príncep, l’endemà, de matí, en despertar-se, “s’adonà de la causa d’aquesta nit tan reposada: havia recolzat el cap sobre una imatge de la Verge. La Mare de Déu havia vetllat doncs el seu son i ell s’havia adormit confiadament, com un fill a la falda de sa mare. Agraït (…), el príncep féu edificar en aquell mateix lloc una ermita i la batejà amb el mateix nom de la imatge, Bon Repòs. El comte d’Urgell, del qual eren tributàries llavors aquestes terres, l’ajudà a finançar les despeses” (p. 43). Així, no sols la dona ha salvat l’home (fent-li de mare acollidora), sinó que ell li ho compensa i, per consegüent, les dues parts acaben fent bona pasta. A banda, el comte, després de reportar-se sobre els esdeveniments, tria fer un agraïment com a homenatge (però no de tipus místic i, per consegüent, patriarcal), sinó, àdhuc, hospitalari (un tret en línia amb el matriarcalisme): un santuari marià.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, amb molta espenta, ben tractades i molt obertes

General, ,

 

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Sa cuixa del dimoni”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Una dona tenia dos fills, Joan i Pere; el rei “va fer fer una crida que, es qui li duria una pàguera més grossa, es casaria amb sa seva filla” (p. 208). En Pere, immediatament, se’n va a pescar-ne una i la du a sa casa. Ara bé, sa mare, com que considera que en Pere és molt ase, li diu “Dona sa paguera a en Joan, qui és més viu que tu, ell la durà al rei” (p. 208). Aleshores, en Pere li respon:

“-Idò sí: que la se’n duga en Joan; mentres ens mantenga, jo m’aconhort de sa filla del rei.

En Joan agafà sa pàguera i se’n va a cal rei” (p. 208), i el monarca, en veure-la, “el va fer casar amb sa seva filla” (p. 208).

Més avant, “sa mare va dir a en Pere que se n’anàs a en Joan, que ja era rei, i que li demanàs una cuixa de bou” (p. 208), com també uns dies després, quan ja se l’havien acabada. I, així, la dona, des del primer moment de la rondalla, marca les directrius i, tard o d’hora, li són acceptades. Però, com que el rei, en Joan, a la segona vegada, no és generós amb el germà, la mare, amb molta espenta, diu a en Pere:

“-Tira, Pere! Torna-hi, no li sabrà greu a en Joan. Diga-li que te don una altra cuixa” (p. 208) i el rei … li’n dona una.

Un poc després, en Pere, en lloc de rostir la cuixa, se’n va a dur-la al dimoni, veu una barraca, toca i li ix un home vell, qui era Sant Antoni (p. 209). L’endemà, Sant Antoni, com en altres rondalles ho fa, com ara, Sant Pere, “li va donar un gaiato i li va dir:

-Mira: ves-te’n per aquest camí i, dins una cova, trobaràs un gegant (…) i tu, tot d’una, has de dir a aquest gaiato:

-Gaiatet, fes lo que saps fer!

I es gaiatet, tot d’una, et traurà una taula ben parada, plena de menjar abastament” (p. 209). A banda, el sant li addueix que no ha de baratar el gaiato al gegant, sinó prendre-li una carabasseta.

Igualment, Sant Antoni li comenta d’un segon gegant, però que porta un ganivetet “que, cada vegada que l’afiquen en terra, surten tants soldats com voleu” (p. 209). Llavors, “camina caminaràs, trobaràs unes penyes molt grosses i els diràs:

-Penya, obre’t; penya, tanca’t” (p. 209).

En aquest passatge del sant i en Pere, copsem un Sant Antoni molt obert i planer, qui, a banda, li afig que, aleshores, trobarà el dimoni, a qui donarà la cuixa: “Ell et dirà:

-Pere, menja de tot!

Però tu no has de menjar més que una oliva verda. Quan la t’hauràs menjada, el dimoni et dirà:

-Maleït sia es qui t’ha aconsellat.

Llavors, te’n tornaràs a ca teva” (p. 210). Per tant, Sant Antoni fa que en Pere continue en relació amb sa mare, una dona senzilla. A més, com en moltes rondalles, hi ha dues opcions: la part més gran, la més afamada, la més rica, la més lluenta i, per una altra banda, la més petita, la més plana, la més humil, la més fosca, la rovellada…: en aquest cas, el fill, tria la femenina és a dir, la segona.

Tot seguit, “En Pere donà les gràcies a sant Antoni, se n’anà i li succeí tot lo que li havia dit. Quan es va haver menjat s’oliva verda, se’n tornà a ca seva i trobà sa mare, que es moria de fam, i li va dir:

-Mu mare, què teniu?

-Ah, fill meu! Fa vuit dies que no he menjat res” (p. 210).

El fill, “tot d’una, treu es gaiatet i li diu:

-Gaiatet: fes lo que saps fer!” (p. 210).

En un passatge immediat, veiem que, quan la mare ja no passava fam, en Pere li comenta que se’n va a fer la guerra al seu germà, que ell compta amb un ganivetet que li aportarà els soldats que trie, li conta tot lo esdevingut i…, finalment, trau del trono al germà i “va fer reina sa mare” (p. 210).

Com podem copsar, la dona està en el lloc que li correspon, el trono,… però ara en un palau, i, per consegüent, com en moltes rondalles i com en moltes dones nascudes abans de 1920, les dones són les que manen i, a banda, de manera democràtica i molt oberta i estan ben considerades. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reines que ofereixen, xiques jóvens que accepten propostes, garrides i ben tractades

General, , , , , ,

 

En la rondalla valenciana “Els guants de la felicitat”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”, ens trobem davant d’un relat en què la jove Brunilda supera la sobreprotecció i, a banda, copsem el seu agraïment cap a una dona d’edat avançada però que li fa costat. Així, veiem que “un poderós marqués castellà que senyorejava una fortalesa” (p. 67), tenia un castell d’una muntanyola i… “estava rodejat d’un jardí no gaire gran amb moltes plantes i arbres fruiters” (p. 67) i, per tant, el matriarcalisme (ací, simbolitzat pel jardí, el qual podríem associar a la Mare Terra) envolta la fortalesa i, a banda, els fruits de les bones obres i de tractar bé la terra, la mare. Adduiré que, el 27 de juny del 2022, en un comentari en el meu mur, Joan Sala Vila (un amic català nascut en 1929), m’escrigué “Lluís: sincerament, penso que el menyspreu de la maternitat és el responsable d’una convivència injusta, insolidària i egoista.

Endavant amb el teu estudi: el matriarcalisme és filosofia de convivència en germanor”. ¿Quantes persones de quantes societats matriarcalistes tracten bé la mare, la terra i la promouen com també la bonhomia i la germanor, però no com paraules buides? Moltíssimes. En línia amb això, direm que, el 23 de desembre del 2021, un amic molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), a qui facilití molts comentaris sobre el tema de la terra, m’escrigué “Està clar que el mon rural viu més l’estima de la terra”. I viure-la, sentir-la, respectar-la,… és fer-ho cap a la mare, cap a lo maternal, estar a favor de crear ponts amb altres persones, de la mateixa manera que el nen ho fa amb la mare (no sols per mitjà del cordó umbilical), per exemple, mentres mama, mentres aprén en companyia de la mare i d’altres persones i tot, etc…. mitjançant la creativitat i la fraternitat no limitada a paraules boniques de cara a la galeria, ni als possibles votants o seguidors.

Afegirem que el pare, Bernat de Vilian, com que, sovint, estava en guerra entre els moros i els cristians (així se’ns presenten en la rondalla), s’havia forjat un temperament fort. I, encara que havia mort la dona, “li havia deixat una preciosa filleta que, segons creixia, es feia més i més bonica” (p. 67), qui nomia Brunilda i “era una fadrina animosa i desperta” (p. 67), jove a qui el pare “li permetia de passejar-se per l’hort acompanyada sempre per la Roseta, la seua vella dida” (p. 68), o siga, per la mare de llet.

En un passatge posterior, apareix un altre noble (però d’un territori diferent), Carles de Mataplana, qui, molt prompte, per mitjà d’un home de confiança (de nom, Armengol), descobreix la gran garridesa de la jove Brunilda (p. 69) i, en acabant, serà Carles de Mataplana qui farà via cap a on estava la jove.

Igualment, Brunilda figura com una dona generosa que, oberta als altres, “donà a dreta i esquerra un malafí de lluentes monedes d’argent” (p. 70), ben acollida, àdhuc, per comerciants de joies, i que n’hi ha u que li diu:

“-Bon gust teniu, gran senyora!” (p. 73). Senyora ama, mestressa, madona, gran senyora… 

I el tema de l’agraïment, sense recórrer a un “Gràcies” continu que pogués semblar, més aïna, un servilisme, el copsem un poc després de llegir que la jove Brunilda i Roseta (la mare de llet) se’n van per a que la jove no puga témer les ires de son pare i que “Anaren fins al mas, on els donaren bona acollida (…). Al fer-se de dia, la jove donà als pagesos una moneda de plata en agraïment, i reprengueren la marxa” (p. 76). Comentarem que són moltes les rondalles en què o bé l’agraïment es fa en monedes o bé el cost de l’estada és condonat per paraules en què qui els ha acollit, els diu que qui sap si, en algun moment, ells necessitaran un favor extern.

En un passatge immediat, Brunilda i la dida, a la poca llum del capvespre, arribaren davant “d’una caseta de llenyaters” (p. 77), on la dona que hi vivia, amablement, els acull:

“-Reina del cel! Passeu, passeu…! -li digué una dona amb veu amorosa.

La jove passà, tancaren, i la dona la va fer seure al racó del foc.

-Qui sou, tan bonica, i on aneu en aquesta mala nit? -es va encuriosir la muntanyesa” (p. 77).

La pubilla li ho explica i, al moment, la dona que l’havia rebuda, li diu unes paraules interessants:

“-Oh, bona criada fareu, tan fina com sou!” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

La dolçor, la generositat i la bonhomia plasmada en hòmens i en dones

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, per mitjà de la dolçor i de la generositat, és “Sa guixeta tota sola”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. En aquesta rondalla, una senyora fadrina volia una criada que sabés cuinar una guixeta tota sola i en troba una. La senyora festejava i la criada, Na Catalina, que era més jove i bencarada, els feia de dona i, a banda, agradà més a l’enamorat que a la senyora (p. 91).

La senyora veu que la criada cuina bé i, quan aplega l’època de les figues flors, “Sa criada, un dia, s’aixeca a s’alba i se’n va a dur-ne un paner des figueral” (p. 91), figues que, com en algunes cançons eròtiques prou conegudes (i, a més, com en algunes rondalles eròtiques), “feien bona mengera: totes crivellades, amb una goteta de rosada a s’ull”[1] (p. 92).

Un poc després, veiem que, quan Na Catalina tornava del figueral, es troba “un jaiet tot xerevel·lo i una jove ben tallada de totes ses parts des seu cos i bencarada, que menava un minyó per sa mà, de lo més eixerit.

Li criden l’atenció, a sa criada, aquell jaiet, sa jovençana i es minyó, i els convida a tastar ses figues.

Les tasten, les troben com un sucre i es jaiet diu:

-Aquesta al·lota es mereix un do.

-Vaja si el se mereix! -diu sa jove.

-Prou que sí! -diu es minyó” (p. 92).

I, com a recompensa, el jaiet li diu “que, en riure aquesta jove, tot sien roses i clavells que li brollin de sa boca!” (p. 92), la jove li regala “que, en pentinar-se aqueixa al·lota, de cada cabell, li caiguin perles i diamants” (p. 92) i, quant al minyó, li concedeix “que, en rentar-se ses mans aqueixa al·lota, s’aigua esclat en peixos i anguiles” (p. 92) i, així, veiem que la dolçor i la generositat estan ben vistes en la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

A més, Na Catalina arriba a casa i, la dona, golafre, tasta figues i, immediatament, brollen roses i clavells de la boca de la criada, qui no li explica el motiu (pp. 92-93). Igualment, la jove es pentina i li ixen perles i diamants i, quan es renta les mans, surten peixos i anguiles (p. 93). I, aleshores, l’enamorat de la senyora encara estima més la criada.

I la senyora lliura una bossa de diners a l’enamorat i li ordena que porte Na Catalina a un bosc i que li traga els ulls, com així  farà ell: “Aquell polissó ho va fer tal com sa senyora l’hi havia comanat (…) i els posa dins una ampolleta i els du a sa senyora” (p. 93). Així, de nou, es plasma el matriarcalisme en el detall que l’home fa lo que vol la dona (ací, la senyora).

Al moment, llegim que un carboner que passava pel bosc, troba Na Catalina i ella li conta lo que li havia succeït i, ell, bonàs, tria menar-la a sa casa (p. 94) i, per tant, el carboner accepta la proposta que li fa la criada: “El Bon Jesús no ho pot voler que, una al·lota com jo, que sempre he fet bonda, romanga abandonada dins aquest bosc!

Tantes de pregàries li arribà a fer Na Catalina que, es carboner, acabà per menar-la-se’n, a casa seva” (p. 94) i, així, es fa lo que vol la dona.

En aplegar a casa, Na Catalina i el carboner es troben que ella no és ben acollida per la dona, però la cosa comença a canviar en recollir la dona lo que surt per mitjà de Na Catalina, és a dir, diamants, perles, peixos, anguiles… La senyora fa via cap a la ciutat i l’argenter ho torna bones grapades de plata i d’or (p. 95).

No obstant això, Na Catalina volia tenir els dos ulls i, com que el carboner li comenta que no sempre és temps de roses i de clavells, ella li fa una proposta:

“-Mirau (…). Una cosa podríeu provar: posar aquestes roses i clavells dins una canastra i anar-vos-en per la ciutat cridant: ‘Hala, dones i senyores i senyoretes, que m’escoltau! Hala, qui em barata aquestes roses i clavells amb ulls de persona! Hala, qui les m’hi barata!

Es carboner, tot d’una, es posa ses roses i clavells dins una canastra i ja és partit a córrer carrers i més carrers” (p. 97).

Més avant, veiem que el carboner passa per una casa, que una senyora l’ou i que “li treu, de dins una ampolleta, un ull de persona” (p. 97), ull que recupera Na Catalina. Na Catalina, per segona vegada, li fa la mateixa proposta al carboner, i ell fa via cap a la ciutat, on la senyora que havia fet el bescanvi, li torna el segon ull que tenia en l’ampolleta (p. 97). I, així, l’home, tot i que fa la faena a Na Catalina i que ho fa de bona gana, amb bon cor i de manera servicial, és compensat per ella, qui palpa els ulls, se’ls acosta a la cara i, amb suavitat, diu al primer ull i, en acabant, al segon:

“-Ullet! Bon ullet!, torna aquí, d’on ets eixidet!” (p. 98). Aquesta suavitat en la manera de dirigir-se, bé una dona, bé un home (com ara, com a pare), lo que, popularment, es diu “Agafen més mosques amb una gota de mel que amb una de vinagre”, no és un fet aïllat en unes quantes rondalles, sinó que es plasma prou i que vincule amb la bondat que sí que apareix en moltíssimes rondalles en llengua catalana.

Un poc després, llegim que “Na Catalina ja tornava a tenir es dos ulls i hi tornava a veure, com si mai els hi haguessen trets.

S’enamorat de sa senyora havia acabat d’avorrir-la. S’entresentí de tot s’andarivell[2] de Na Catalina, fa de veure-la, li demana per casar, ella diu que sí i es casen” (p. 98) i, així, copsem que Na Catalina condona l’enamorat…, home que sol·licita l’aprovació d’ella (i, així, és Na Catalina qui li ho aprova, perquè ella té la darrera paraula i determinant). Ara bé, la dona, en agraïment per la bonesa i pel servici del carboner, l’acull en aquella casa, casa en què, “Amb aquells tres dons de Na Catalina, que no li mancaren mai, (…) hi hagué tanta de baldor[3], que manejaren es doblers a palades. Volgueren es carboner i sa carbonera i ets infants amb ells; i visqueren anys i més anys” (p. 98).

Quant a finals de rondalles com aquest, soc de la idea que tenen més significats, com ara, que la bondat és bona per a viure i que compensa actuar amb bon cor.

Finalment, i més que com una anècdota, diré que el 10 de maig del 2022, dia que escriguí sobre aquesta rondalla, vaig raonar amb un amic i neuròleg d’origen castellà i casat amb una basca, qui em comentà que el matriarcalisme estava reflectit en el País Basc i, quan li tractí sobre com figurava en moltes rondalles, en cançons i, fins i tot, en famílies catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic (de fa més de cent anys i d’ara), i que la relació entre home i dona no era de poder sinó, més bé, de complement però en què ella té la darrera paraula i decisiva, ho considerà en la mateixa línia que en la cultura basca.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 Notes: [1] Per exemple, el 16 de juny del 2021, Paula Burguera Garí, en el meu mur, escrivia una versió que diu així: “Una figa, per ser bona, / ha de tenir tres senyals: / secallona, crivellada / i picada de pardal”.

[2] Vaivé.

[3] En el  DCVB, “baldor” figura com “Superabundància, quantitat més que suficient”.

Persones agraïdes amb els col·laboradors, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma u dels trets vinculats amb el matriarcalisme, l’actuació amb bon cor i no malintencionada, és “Sa rabosa i s’eriçó”, la qual figura en el Tom XXI de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. A principi, una rabosa i un eriçó arriben a un acord i, “l’endemà, a punta d’alba, se’n van as cards i es posen a sa feina” (p. 79). I, tot seguit, la rabosa, com a excusa, li comenta que “sa meua germana, que ha tengut un infant!” (p. 80) i, així, mentres que ella fuig de fam i de faena,… però se’n va a un pot de mel i se’nq menja una part (la inicial, “Comencelis”[1], p. 80), l’eriçó treballa. Cal dir que apareix un tret matriarcal, el qual reflecteix la rabosa, a qui la germana, “ara m’envia a demanar, perquè faça es fillol! Jo li deia a sa veïnada que no hi podia anar, per amor de s’escarada[2] (…) i ella m’ha dit: ‘Mira-t’hi bé! No li faces aquesta a sa teua germana, que no s’ho mereix! Des d’ara, et dic que ho prendrà ben tort!’.

-Toca! -diu s’eriçó-. Vés-hi descansada! Jo no mir tan prim tampoc!” (p. 80).

En un passatge semblant i en què la rabosa aprofita l’ocasió per a pegar cullerada al pot de mel (i deixar-lo per la meitat, “Mitgelis”[3], p. 82) i tractar de viure com una reina a costa de l’eriçó, ho fa recorrent a una veïna, “Una veïnada d’una cosina meua (…). M’hi acostaré, vejam què vol.

Es fa unes quatre-centes passes enfora i torna.

-Què és estat? -diu s’eriçó.

– (…) Un altre enganx: una cosina meua que s’és casada i em convida a noces” (p. 82). I, novament, la rabosa trau el tema de l’escarada (l’acord de treball), per a la suposada conversa en relació amb aquest casament: “Però, fillet meu, dolç, sa veïnada s’és posada a dir: ‘Mira, no li faces aquest menyspreu[4] a sa teua cosina, que no el se mereix! I quina és ella! Prou que ho ha dit: ‘Que venga! Si no ve, que no em torn a mirar pus sa cara! Ja l’hi diràs!’.

–No tendràs altre remei que haver-hi d’anar! -diu s’eriçó. (…) és una cosina i, as parents, els han de fer obsequi!” (p. 81).

En un tercer passatge en la mateixa línia, la rabosa ho fa amb l’eriçó, però, ara, relacionant-ho amb “una veïnada d’una tia d’una cosina germana meua” (p. 83, “N’Acabelis”) i amb enterrament. I l’eriçó, amb bon cor, s’ho beu… fins que, un dia, li comenta que ell encara no ha tocada la mel (p. 87).

I, com que la rabosa es confia i ell “se n’anà a cercar una partida de parents seus i en feu posar un cada cinquanta passes ran-ran paret” (p. 88), l’eriçó li guanya la partida, cobra en funció de lo treballat i, com a agraïment, en dona una part als col·laboradors (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El nom de l’infant, en aquest cas, “una femelleta”.

[2] Contracte de treball a preu fet, a destall, en què es cobra en funció de la quantitat de lo produït, de lo recollit, etc.

[3] El nom de la cosina de l’eriçó.

[4] En l’original, “despreci”.

Vos comentaré que Facebook, durant un poc més de quaranta hores no permeté l’accés dels meus amics a un escrit que jo havia plasmat la nit del 19 d’abril. Ràpid en la crítica i en el blocatge, en nom de les normatives comunitàries; suau i, no precisament, començant per una disculpa, sinó per un missatge lacònic (comentant que t’havia restaurat el post), en el retorn de l’accés. Ho hem plasmat en aquest escrit, publicat hui, unes hores abans: https://vivint-amb-esperanca.webnode.cat/l/persones-amb-bon-cor-i-receptives-a-la-valentia-i-a-la-solidaritat

 

El fill del rei, molt obert i salvat per la dona

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home és “L’hereu de la corona”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VI. En ella, des de molt prompte, una fada diu al rei que “aquest infant serà tan afectat de comandar, que no estarà a pler fins que Vossa Reial Majestat li haurà donada la corona” (p. 78).

Un poc després, el rei tractarà de posar-ho difícil al fill, a qui veu com un competidor. Ara bé, el príncep, immediatament, troba que “Tres fades afinen aquell infantó, l’apleguen, i el posen a mamar a una lloba dins aquell mateix barranc.

Com tengué desset anys, ses fades li diuen:

-Vés a tal camí, i passarà ton pare i li diràs: mans, mon pare, jo som l’hereu de la corona” (p. 78).

El rei, al moment, li diu que el jove li ha de portar la llet de groviera. I, el príncep, com al llarg de quasi tota la rondalla, recorre a les fades. Les fades li comenten què ha de fer en cada moment: “Jas aquest cavall, caminaràs tres dies, trobaràs un castell, no t’hi aturis” (p. 79), I, com que ell segueix les directrius que li donen, i, a més, amb molta espenta i amb rapidesa, ho aconsegueix amb molta facilitat.

Així, podem llegir “El fill del rei arriba a ses fades, que li diuen:

-Ves-te’n a aquell mateix camí, passarà el rei i li diràs: Mans, mon pare; jo som l’hereu de la corona. I vet ací la llet de groviera.

S’al·lot se n’hi va; passa el rei, li fa aquella escomesa, i, com el rei el sent, li diu:

-Però no tens les tres taronges d’arenal.

Se’n va s’al·lot a ses fades, les ho conta i li diuen:

-Torna a prendre es cavall; camina caminaràs tres dies, trobaràs un jardí, no t’hi aturis.

(…) S’al·lot ho feu així” (p. 80).

Per tant, veiem reflectit que la dona salva l’home, en aquest cas, les tres fades aplanen el camí al príncep i que ell accepta lo que li comenten i fa lo que elles consideren millor.

De nou, el rei li demana més: que el fill li porte la Bella Astresa del món, que és una jove. I, ací, tot i que, primerament, les fades no sabien què fer, que l’hereu els demana cap a on ha de prendre, elles tres, sense pensar-s’ho dues vegades, “agafen una grapada de pols, l’amollen a l’aire i per allà on la se’n du es vent fan prendre es fill del rei amb un cavall (…) i li diuen:

En haver de menester res, diràs: Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que surta tal cosa; i lo que demanaràs, et sortirà” (p. 81). Novament, veiem que es fa lo que vol la dona, que la dona salva l’home i una frase que em cridà l’atenció i que relacione amb el matriarcalisme: “que la mia mare m’ha comanat” (p. 81), la qual apareix en distints moments de la rondalla.

Al moment, apareix un gegant i, posteriorment, dos més. I, com que el fill del rei és molt obert i molt col·laborador amb ells, els gegants li ho posaran molt fàcil des del primer instant i, òbviament, seguint les indicacions de les fades (“es fa lo que vol la dona”, que deia el meu avi matern). I li faran costat de manera que ell podrà superar les proves que li posarà un senyor, el qual té una jove de dèsset anys en un castell.  Igualment, el fill del monarca actua amb molta espenta, encoratjat i, a banda, agraint els gegants. Per això, “A la fi, es fill del rei diu:

-Senyor, pactes són pactes. Som sortit bé de ses tres proves; per lo mateix, ara vos pertoca mostrar-me sa vostra filla.

No hi hagué més remei: la hi hagué de mostrar” (p. 90).

Un poc després, el fill i la filla, la Bella Astresa del món, restaren enamorats, cada u de l’altre. I I apleguen les fades i, com un senyal més de matriarcalisme, podem llegir que “Anau tot dret a cal rei, i li diràs (…) vet ací la Bella Astresa del món” (p. 91), i, així, les tres fades salven el fill hereu i ell segueix les directrius que li indiquen.

Finalment, el rei, diu al fill: “Fill meu, massa que la t’has guanyada, a sa corona.

A l’acte, la se lleva de dalt es cap i la posa as cap des seu fill, que aquell mateix dia es casà amb la Bella Astresa del món” (p. 92).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.