Arxiu d'etiquetes: “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” (Joan Bellmunt i Figueras)

Dones que transmeten, que trien i molt obertes

General, , , , ,

El procés de feminització dels cognoms. Report del llibre “La geografia i la història de Mont-ral a través de la seva onomàstica”, d’Eugeni Perea Simón, i comentaris referents a les dones en les Illes Balears.

El 21 de març del 2023, Montserrat Rius Malet ens envià un missatge acompanyat de dues fotos. La primera, amb el títol de l’obra esmentada: “La geografia i la història de Mont-ral a través de la seva onomàstica”, d’Eugeni Perea Simón, publicada en 1994 per l’Institut Cartogràfic de Catalunya. I, en l’altra, un text de l’apartat “5.3. El procés de feminització dels cognoms”, el qual ens aporta report interessant per al tema del matriarcalisme en la Catalunya dels segles XVII i XVIII i en avant. Diu així: “Que la dona dugués el cognom feminitzat del marit era una pràctica habitual fins a arribar, almenys, al segle XVII. Ho hem vist a bastament en molts pobles del Camp de Tarragona, Priorat i Conca de Barberà. Pel que fa al nostre cas, i amb els documents disponibles, constatem el fenomen al segle XVI, però de manera creixent al llarg del XVII: Forta, Boquera, Torrella, Roja, Mateva, Pocorulla, Martorella, Guasca, Altesa, etc. Aquest fet s’extingirà de l’escriptura, per bé que en la parla col·loquial el fenomen encara es doni avui, al principi del segle XVII, data a partir de la qual la dona assumirà com a primer cognom el del seu espòs, darrere del qual inscriurà el propi. Aquesta forma de domini sobre la dona desapareix amb l’inici del segle XIX, tot i que, com ja hem dit, es conservi excepcionalment en la parla quan es tracta sobretot de pubilles: Teresa del Tremendo, Rosa del Marc, Teresa del Pau, Mostera, etc.”. 

El 22 de març del 2023, en què ho publiquí en el meu mur, abans de posar-lo en diferents grups, envií un missatge a Bartomeu Mestre, qui em respongué: “Al meu entendre, no és ‘feminitzar’ els noms, sinó supeditar la pertinença a l’home.

A Mallorca, en canvi, sí que es feminitzava i, encara ara, als llocs on prevalen els malnoms (per exemple, Felanitx), es fa. L’esposa d’en Balutxo passa a ser na Balutxa i també s’ho dirà la seva filla. Sense cap referència masculina fins al punt que avui hi ha malnoms només feminitzats (na Rectora, n’Enginyera…)”. El mateix dia, després de comentar-ho amb ma mare, qui ho considerà “Hereditari per la part femenina” i que, quan li diguí “na Rectora, n’Enginyera”, li cridà l’atenció (junt amb el detall de la transmissió esmentada), lliurí un missatge a Bartomeu Mestre, en què li plasmàvem que ma mare m’havia explicat “que el pare de la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX) també havia nascut en la mateixa població (Paterna) i que ell no li passà el malnom (que hauria sigut ‘del paternero’ o bé ‘de cal paternero’)”. De fet, ma mare ens ha comentat que eixe malnom li passà a son pare (el meu avi matern) per mitjà de la mare (això és, d’aquesta àvia de ma mare, de Consuelo “la paternera”).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

 

 

 

Dones que salven l’home, que trien i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es capta el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El dallaire”. Un pare que tenia tres filles, un dia, mentres dallava un prat, sentí un gegant que li digué que estava encantat per la sogra i que “li hauria de donar una filla per casar-s’hi” (p. 112).

A continuació, el pare ho conta a les filles i “la petita va contestar-li que ella faria el que fos pel seu pare” (p. 112), i, per tant, la filla estava disposada a salvar son pare i el gegant.

Un poc després, el pare i la xica van al camp i el gegant comenta a la jove que, amb ella, podria desencantar-se i, posteriorment, el gegant i la noia apleguen a un castell molt ben guarnit i amb moltes flors, ell li diu com cal que responga la xicota i ella li contesta que ho farà com li indica (p. 112). Així, la jove “Agafà el teler i es posà a brodar. (…) Quan la vella hagué marxat, el rei, que era aquell gegant encantat, se li va presentar i va dir-li:

-Gràcies a la teva valentia (…), he quedat desencantat. Que t’agrado ara?

-Molt -contestà la noia.

En aquell moment, (…) el rei va quedar desencantat per sempre” (p. 112). Com podem veure, la dona ha salvat l’home.

“Llavors, la noia va decidir d’anar a fer una visita a casa del seu pare i les seves germanes, que, quan la van veure tan ben arreglada (…) i casada amb aquell rei tan jove i bell, es van morir d’enveja” (p. 112). Com veiem, la dona (ací, la noia) està ben considerada.

Finalment, el pare de la jove “se’n va anar a viure amb la seva filla i el rei” (p. 113).

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i recopilada per Joan Bellmunt Figueras en la mateixa obra és “La donzella i el sarraí”. El senyor d’Àrreu tenia una filla garrida amb setze anys i molts nobles pensaven en ella com a dona dels seus fills.

Més avant, llegim que els sarraïns apleguen a terres catalanes i que un jove era qui comandava els musulmans. La noia, un dia que el veié, “se’n va agradar. I el mateix succeí al jove” (p. 114).

No obstant això, el pare de la xicota, en assabentar-se de l’opció de la noia, manà començar una torre i tancar-hi la filla, la qual, cada dia, de matí, era ben tractada per un seguit de serventes.

Però una nit, el jove “arribà a la cambra de la noia, la qual, en veure’l entrar (…) es llençà als seus braços.

La jove parella va fugir i van marxar lluny” (p. 115), cap a Àfrica (p. 115). I, així, copsem dones amb molta espenta, que fan camí i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones nobles, que eduquen de manera matriarcal, subministradores i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es capta el matriarcalisme és “Quan Agramunt era Acrimons”, també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras. Cap a l’any 714, quan Agramunt es deia Acrimons i els sarraïns tenien assetjada la vila, el senyor Pau (qui feia de cap d’Acrimons) era una “persona estimada per tots els seus vassalls” (p. 104). La seua dona feia poc que havia mort i “Havia infantat una nena més bonica que un sol” (p. 104), Petronella. Aleshores, el senyor Pau va decidir “salvar (…) un seguit de persones de la població, sobretot, dones i infants; per descomptat, que la seva filla Petronella també entrava en els seus plans de salvació” (p. 105).

Per consegüent, es posa de part de la dona i dels que podrien garantir la pervivència: els xiquets. I, a banda, ho fa de nit (un altre tret vinculat amb el matriarcalisme): “Aquella mateixa nit, (…) la comitiva de dones i infants, acompanyats per uns quants guerrers molt valerosos” (p. 105) feren via.

En acabant, els sarraïns passen la majoria dels d’Acrimons a tall d’espasa, però veuen la petita Petronella i, “abans de fer-li res, preferiren comunicar-ho al cabdill que tenien, el rei de Tremecen.

El rei, en veure-la, decidí quedar-se-la en adopció, per la seva gran boniquesa i dolç somriure” (p. 105), i, “agafant dos servidors fidels, els encomanà el rescat de la nena en alta mar i que (…) la duguessin a la seva residència d’Àfrica” (p. 105). I així ho fan. Per tant, copsem que la dona està ben considerada i ben tractada. 

Més avant, veiem que Petronella (qui adoptà el nom Delfina), que vivia entre els africans, fa via cap a terres catalanes i “es creuà, en el seu camí, un (…) jove cristià” (p. 106) i, com que venceren els cristians, porten la noia a territori cristià i la jove es torna cristiana per a poder-se casar amb el noi (p. 106).

A més, “la van portar al castell (…) perquè rebés la preparació adient” (p. 106) i una dona, Anna de Granyena, veu que “la noia procedia d’una noble família del país” (p. 106) i el cavaller tria casar-se amb ella.

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “El castell d’Aristot”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, en què es reflecteix el paper de la dona com a subministradora. Així, podem llegir que, durant la guerra de Successió, hi havia un túnel “que anava des de l’interior del castell fins als afores” (p. 108).

Un altre relat amb trets en línia amb lo matriarcal, en el mateix llibre, és “El senyor de la torre Cadell”, semblant a altres narracions. Una dona, després de tenir nou fills, “manà a un servent que anés a llençar-los al riu. Aquest (…), tot posant els nou infants dintre d’una cistella, (…) els portà a casa seva mentre encarregava a la seva esposa que els pugés el millor possible, talment fossin fills seus” (p. 110). I, així, no sols salven el futur, sinó que la dona serà qui educarà els fills.

En un passatge posterior, llegim que un dia que el senyor de la Torre havia eixit a passejar, “es topà amb els nois, els quals ja rondaven els dotze anys (…), tots iguals i eixerits, i s’hi acostà a parlar amb ells” (p. 110). 

Un poc després, la muller del servent, molt oberta i sincera, comenta al senyor que ella i el seu marit els havien criat. Llavors, el noble, com que copsa que la dona li parla amb el cor en la mà, aplega a un acord amb ella i, en acabant, porta els fills a casa i tot ells estan en la taula (p. 110).

En la narració següent, “El Quer Foradat”, també es reflecteix el matriarcalisme, com ara, quan veiem que “l’alcaid de la fortalesa va mostrar, des del cim de la muralla, unes truites fresques (…), les quals provenien de la cisterna del castell” (p. 111), i, per tant, copsem la dona com a subministradora, en aquest cas, per mitjà de la cisterna.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’estima per la terra, amb força i bon cor, lideratge i molt oberts

General, , , , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme, per exemple, per mitjà de l’estima per la terra, és “Els barons de la Fama”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, “Una de les llegendes que ens parlen de la Reconquesta a Catalunya fa referència al gran Otger i als barons de la Fama.

(…) pels volts de l’any 754, va aparèixer per les terres pirinenques un valent i gegantí cavaller que era conegut amb el nom d’Otger, el qual es disposà a lluitar contra els sarraïns i a retornar a Catalunya allò que, de terreny, ens havia estat arrabassat” (p. 103). 

Adduirem que, com escriu Mari Carmen Basterretxea en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, sovint, en el relat, “es fa esment del gegant com una casta o raça remota de grandesa que seria la cultura matrilineal” (p. 51).

Prosseguint amb la narració, veiem que “Otger tenia un cor noble (…). Les armes que ell duia eren tan pesants (…) i, en canvi, ell les duia com si de palla es tractés” (p. 103). Així, captem un ensenyament en línia amb lo matriarcal: la força pot conviure amb el bon cor, fins i tot, en hòmens.

A continuació, la llegenda exposa el tema del lideratge: “aquest gran home féu ressonar la seva trompeta de la lluita contra els sarraïns i, al seu so, acudiren molts, entre els quals hi havia uns barons (…), el nom dels quals s’ha conservat” (p. 103). I, de pas, veiem que la transmissió de lo referent al passat, en la cultura catalana, durant moltes generacions, s’ha fet oralment i ha restat garantida.

Més avant, llegim que Otger i els seus barons aconseguiren una victòria, la qual “va ser l’inici de moltes altres” (p. 104) i que, malgrat que Otger “no va poder veure acabat el seu somni de netejar totes les terres catalanes, (…) ell havia començat i la Reconquesta ja no es deturaria fins que tot Catalunya quedés neta d’invasors” (p. 104). Com podem veure, aquests relats plasmen, de nou, el sentiment de formar part de les terres catalanoparlants i del col·lectiu catalanoparlant, motiu pel qual, finalment, el narrador comenta que “Els comtes d’Erill eren allí, fidels (…) a la seva terra. Ells van contribuir en gran manera a tota la tasca” (p. 104).

Per consegüent, no sols es fa una defensa de lo relacionat amb les arrels, sinó a prosseguir en la mateixa línia i, a més, de manera comunitària i molt oberta com també ja ho feren els ancestres catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nostra Senyora recompensa la bonesa, l’estima per la Mare Terra i la generositat

General, , , , , , , , ,

Un relat arreplegat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, és “La filla del senyor d’Erill”. Així, “el senyor d’Erill tenia una filla bella com ningú més, a la qual li agradava de contemplar les coses més senzilles, com l’esclat de les flors en primavera, els cims nevats de les muntanyes, el blau del cel…, i era tan feliç així que no es preocupava de res més, la qual cosa també feia feliç al bon pare i senyor d’aquestes valls” (p. 102). Com veiem, aquest paràgraf, al principi de la narració, presenta una dona molt oberta a la natura, als petits detalls, a la bellesa, etc., i això és ben acollit pel pare, parent que, a més, permet que ella gaudesca de lo que la fa sentir-se part de la terra on viu i estimar-la. A banda, fruit de l’ensenyament que hauria fet el pare, la filla frueix de la vida.

No obstant això, a mida que ella creix (en edat i en garridesa), l’escuder de son pare pretén fer-se-la i, així, un dia demana a la jove “que accedís a les seves pretensions” (p. 103), ja que, si no, la mataria.

Com que la noia no hi cedeix, l’escuder li talla el cap i fuig “de la justícia que voldria imposar-li el pare de la noia i senyor d’aquestes terres.

Quan el senyor d’Erill tornà i va trobar la seva filla estimada en un bassal de sang, la seva primera exclamació fou adreçada a la Verge Maria. Era un clam de súplica i esperança” (p. 103). Per tant, l’home confia en Nostra Senyora (la dona salva l’home, com en les cultures matriarcals) i, a més, ho fa amb dos trets que enllacen amb l’esmentada cosmovisió: la dona com a auxiliadora (ell li envia una petició) i l’esperança de l’home, signes que, en conjunt, encaixen amb el refrany “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”, és a dir, no limitar-se a pregar, ni a lo religiós adreçat cap al cel, sinó, en tot cas, cap a l’estima per la Terra com a mare i contribuir a un món millor (àdhuc, a petita escala).

Tot seguit, llegim que “tot fou en un instant: suplicar el senyor i la noia recobrar la vida. Fou el miracle més gran atribuït a la Mare de Déu” (p. 103). I, així, com es sol dir, popularment, la fe ha mogut muntanyes…: Nostra Senyora ha sigut generosa amb el noble.

Igualment, “La noia acudí tot seguit al santuari a donar gràcies a la Mare de Déu i a pregar pel seu assassí, el qual es posà frare i guardà una actitud de santedat durant la resta de la seva vida” (p. 103). Aquestes paraules ens evocaren el conte “El dragó del Patriarca”, recopilat per Josep Franco en l’obra “Llegendes valencianes”, en què la Mare de Déu ajuda un malfactor després que ell li haja promés que mai no tornarà a ser un mal fill.

Igualment, comentarem que hem trobat algunes narracions en què, en lloc de ser una dona qui passa per l’etapa de penediment i, posteriorment, ingressa com a monja (“Bagassa primerenca, beata tardana”, com diu un refrany),… ho fa un home (en el relat que ací tractem, es fa frare). Per consegüent, captem aquest tret matriarcalista i significatiu: la bondat sol estar més bé associada a la dona.

Finalment, veiem que, “Mentre, el pare de la noia fou generós en béns i prebendes al santuari” (p. 103). I, per consegüent, la dona veu recompensada la seua ajuda i està ben considerada: han guanyat les dues bandes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com a detall relacionat amb la dita “Bagassa primerenca, beata tardana”, direm que ja figura en l’obra “Encisam de totes herbes” (de 1891), de Joaquín Martí Gadea.

Igualment, en Alaquàs (l’Horta de València), com algunes vegades m’ha comentat ma mare (1943) i més dones del mateix poble, hi havia un centre on anaven dones que, en la seua jovenesa, havien treballat de prostitutes: el que portaven les monges “Oblates”, les mateixes que crearen l’escola privada “Colegio Venerable Madre Oviedo”.

Sinceritat, gratitud, amor franc i sexualitat matriarcal en la cultura catalana

General, , , , , ,

Un relat en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, en l’humor, és “El fill del rei de França”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, en esclatar la revolució francesa, això és, en 1789, un matrimoni de nobles gals, “En passar per Almenar, foren hostatjats per un matrimoni jove que encara no tenien fills i, en els pocs dies dedicats a descansar aquí, s’emmalaltí un nen que portaven amb ells. Amb el seu neguit per marxar lluny, acceptaren l’oferiment dels amos de la casa i els deixaren el noiet perquè el cuidessin” (p. 101).

Primerament, cal dir que la narració no indica si vivien en la Catalunya del Nord, és a dir, en la banda de la històrica Catalunya que, de 1659 ençà, forma part de França i que és catalanoparlant. Igualment, copsem que la bonesa de la família catalana es premia amb un fill, allà on, en moltes rondalles, ho faria amb el naixement d’un nen o més.

Igualment, com que hi havia bones relacions, “Sinceritat per gratitud confiaren el seu secret. Els pares de l’infant -gent de l’aristocràcia del país veí-, els l’havien confiat segurs que els revolucionaris el matarien si el trobaven” (p. 101). Per consegüent, veiem que s’agraeix el fer les coses amb el cor en la mà i la generositat, però que el narrador no aprova els moviments revolucionaris com l’esmentat (en el fons, són de signe patriarcal), sinó l’esperit creatiu (com és fer via cap a altres indrets) i la gratitud.

Per això, tot seguit, es posa que, “Per provar-ho, els deixaren els documents acreditatius i varen marxar” (p. 101), o siga, que els mostraren les cartes.

Ara bé, “Aquella bona gent estimà el noi i se’l quedaren com un fill més i, perquè mai no el molestessin, ni els el prenguessin, van cremar els papers i, en ser el primer ‘fill’, el feren hereu” (p. 101). El 4 d’abril del 2023, mentres feia la interpretació d’aquest relat, copsí que aquestes línies enllaçaven amb lo consuetudinari (fiar-se de la paraula, reflectit en les frases “Ser dona de paraula” i “Ser home de paraula”) i més tenint present que els esdeveniments tenen lloc en la Catalunya del segle XVIII (de signe matriarcal), i no amb lo administratiu. En eixe sentit, la Història ens mostra que, en les cultures matriarcals, recórrer a aquesta mena d’escrits (els documents de la narració) és molt baix, com bé han plasmat estudis sobre el comunalisme, com ara, de David Algarra.

Finalment, entrem en una part on apareix l’humor, el qual, a banda, ho fa en defensa del fill i dels pares adoptius: “Hom deia si era el delfí, el fill del rei de França, però els d’aquella casa sempre guardaren el secret, fins i tot, amb els altres fills que tingueren després” (p. 101). Ens trobem davant un altre detall matriarcalista: la importància de la paraula, de la sinceritat, de complir amb els acords (i més, entre dues parts que s’estimen). Així, podem llegir “A mi, fa anys em digueren de quina casa es tractava. Era de cal… (per guardar el secret, millor no dir res)” (p. 101).

En la narració vinent, “El senyor de Rosselló”, un home tenia una muller amb una bellesa incomparable, a qui, un dia, el trobador Guillem li va fer uns versos que, “escrits, els feia arribar a les mans de la seva enyorada senyora a través d’un ram de flors. Diuen que les tendres paraules del trobador feren néixer en el cor de la senyora un corrent de simpatia vers ell” (p. 101). Copsem, per tant, que la suavitat es valora positivament. Sobre aquestes línies, també comentarem que la cultura catalana ha tingut certa inclinació, per exemple, pel jardí, per l’horta, per la poesia i per la mar, però no pel xantatge, ni per la guerra, ni per les pressions cap a qui no era de la mateixa corda.

Igualment, veiem el bon cor (un tret matriarcal) de l’home: “El trobador va entendre la situació i, amb les seves belles paraules i un amor sincer sortit del fons del cor, va dedicar les més ardents trobes a la bella senyora” (p. 101).

Però el marit, com que tenia gelosia cap al trobador, el mor amb una espasa i, després, veiem que “Els familiars del trobador Guillem (…) li feren una tomba monumental” (p. 102), detall que podríem empiular amb les preferències en el matriarcalisme català: resulta significativa que la tomba siga molt gran i com una mena d’agraïment.

També és molt interessant (i convé plasmar que té molt a veure amb lo matriarcal vinculat amb la tradició catalana) el final d’aquest relat, tal com figura en una segona versió: “el senyor va fer llançar el trobador ben lligat a la séquia cabalosa que passava per aquí i que, assabentada del fet la senyora, també s’hi tirà i, així, en la mort, es va trobar amb el seu estimat i llurs cossos es van unir per sempre més” (p. 102). A banda del tret de l’aigua (relacionat amb lo femení), les paraules s’ajusten molt (per semblança) a unes que posa Bartomeu Mestre i Sureda en el seu escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), quan indica que “Ells [= Els castellans] prediquen allò de la maté porque era mía. Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però no a matar!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La noia que salva el jove, amb bona avinença i que fa de cap de colla

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Vall de la Mora”, la qual s’empra per a explicar l’origen del nom d’aquest indret. En un moment en què, “per aquestes terres, corrien vents de pau entre cristians i moros” (p. 98), el rei moro s’interessava per la seua filla, com ara, quan ell li comentava què considerava que li aniria millor per a que no li passàs res: no l’obligava (p. 98).

Un bon dia, “aquella bella noia conegué un galant molt ben plantat i que, per damunt de tot, tenia unes qualitats com a persona molt poc comunes. Aquest jove era fill d’un cristià molt conegut” (p. 98).

I, malgrat que els dos jóvens eren de dues religions diferents, hi havia bona avinença. A més, “La noia, tot i ser filla del cabdill, anava amb les serventes a cercar aigua al riu” (p. 99), fet que ens plasma una dona plana i en relació amb “la font de vida”, amb la fluïdesa i amb lo matriarcal: l’aigua i el riu com també ho podria fer, per exemple, una font.

Un altre detall matriarcalista és l’ensenyament del pare cap a la filla: el pare “creia que la seva filla es quedava fruint del sol i la bellesa dels camps” (p. 99): el contacte amb la natura, tan bo per al cor i per a la ment. En canvi, tots dos, enamorats, “s’asseien a l’herba a garlejar” (p. 99), això és, a raonar.

En un passatge immediat, veiem que, com que el pare de la jove “no consentiria que es casés amb un que no fos musulmà” (p. 99), els dos jovenets s’organitzen per a poder viure plegats, ja que “ni l’un, ni l’altre podien viure separats (…).

Un dia, al vespre, el noi es presentà sota la finestra de l’estimada amb un cavall, i aquesta es despenjà i (…) emprengueren  fugida (…) vers el lloc on, en aquell temps, hi havia una cova, per tal de refugiar-s’hi i poder viure el seu amor” (p. 99).

Aquest darrer paràgraf admet algunes interpretacions. Per exemple: 1) que la dona, com en alguns relats o, com ara, com en una cançó valenciana en què un xicot (Cento) va a ca Maria Rosa (la núvia) a demanar-li la mà, 2) la mare, simbolitzada per la cova, en línia amb l’úter que, com indica Mari Carmen Basterretxea en l’obra “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, alhora, representa “l’origen de l’ésser humà, el començament de la vida, mare, cordó umbilical, criatura” (p. 45), la vida nova que sorgirà fruit de les relacions sexuals de la parella i 3) la cova com a lloc on “covar”, així com una au ho fa amb els ous per a que s’hi desenvolupe l’embrió i en puguen nàixer pollets (en aquest relat, un nen o més, com a recompensa de les bones relacions).

No obstant això, el pare de la noia s’adona del fet i agafa una esquadra de soldats, amb intenció de cercar la parella, “i no trigà a localitzar el lloc on s’havien refugiat” (p. 99). Ara bé, la xicota veu que disparen una fletxa al seu nuvi i, com que ella volia salvar-lo, “s’interposà entre el seu estimat i la fletxa enviada, clavant-se, aquesta, en el preciós cos de la noia, que caigué (…) a terra mentre els seus llavis deien als soldats del seu pare:

-Detureu-vos, no li feu res a ell.

Diu la tradició que la noia es guarí i el seu pare va entendre la gran dimensió de l’amor” (p. 99).

A diferència de moltes narracions, la jove fa un paper semblant al de la mare que, com es diu, popularment, faria lo que calgués per salvar la vida del seu fill (ací, representat pel noi, el qual, del primer moment ençà, juga un paper més passiu que la fadrina).

En eixe sentit, ella li fa de mare i exerceix el seu paper maternal (el protegeix de la mort) i, igualment, actiu (es mou i, com es pot intuir, fa que ella no muira i que els soldats no maten el jove).

A banda, copsem el premi que té per a la dona la seua generositat i el seu interés per una sexualitat (ací, matriarcal): 1) que es guareix de les ferides… i no mor i 2) que son pare els atorga llibertat per a fruir la sexualitat a la manera que els dos fadrins prefereixen en eixe moment i, per tant, la dona assoleix el seu objectiu.

Afegirem que el relat presenta dues maneres de concebre la sexualitat. Per una banda, oberta i suau, forjadora de ponts i no possessiva: la matriarcal, plasmada en la jove. Per una altra, la que no aprova lo que no vaja en línia amb la visió paterna (i, com es pot veure, de signes patriarcals): la del parent de la jove. Un noia que, al contrari que el pare, ha abraçat la cultura matriarcal que, en la rondalla, va associada a la figura cristiana (o siga, a la catalana).

Per consegüent, una narració, simple i curta, que plasma trets matriarcals interessants, àdhuc, relacionats amb lo sexual i amb la cosmovisió de la cultura catalana.

Adduirem que, com a fruit de la lectura, de l’anàlisi, de la interpretació (i, en més d’un cas, de comentaris), etc. sobre més de sis-centes narracions, una de les coses que penses i que tries escriure, és que, per sort, hi ha persones que sí que creuen (i amb proves que t’aporten i tot, sovint, des de la vessant de la saviesa popular o referent a dones nascudes abans de 1920) que la cultura catalana és matriarcal. La resta, paraules boniques, per exemple, per a més d’un míting polític.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en pro de la terra, amb estratègies, de bon cor i molt creatives

General, , , , , , ,

Un relat en què copsem molt el matriarcalisme, per exemple, en relació amb el fet que la dona porta la iniciativa, que desenvolupa la creativitat, que fa de cap de colla i que és estimada pel Poble català, és “El castell i els moros”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Cal dir que aquesta narració és molt semblant a “La morisca”, plasmada per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Rondalles del Pallars”.

Se’ns comenta que, en Gimenells, un poble creat en 1944, hi havia un castell on vivia “una jove i bella senyora que, en saber que les tropes mores avançaven vers el seu castell, va sortir a rebre-les amb les seves millors robes. La mestressa havia estat avisada a temps (…) i havia preparat un pla de salvament, ajudada per la seva gent d’armes que, en seguiment del pla, les havien dissimulat i, ara, en la recepció, semblaven servents” (p. 97). Així, podem veure 1) que la dona era la senyora del territori i, per tant, del castell, 2) que, com a estratega, pretenia actuar de manera que els contraris, confiats, afluixassen, 3) que comptava amb assessors diligents i encertats, 4) que organitza i, com aquell qui diu, prepara una acció (com és típic en ambients militars o, sense necessitat de passar-hi, a nivell familiar, d’un grup o individual) de cara al futur, ací, immediat, i 5) és una persona que compta amb la confiança dels súbdits, els quals també trauen molt la vena creativa. Adduirem que l’esperit creativitat es desenvolupa molt en les cultures matriarcals: no es fan intocables les normatives polítiques, ni, com ara, les morals religioses.

En línia amb la tàctica de la jove, la qual desorienta el capità moro i els soldats, “els convidà a entrar al castell i els demanà que, abans de fer-se’l seu, li fessin l’honor d’acompanyar-la en el dinar que els havia preparat.

Els moros, que no estaven pas acostumats a ser rebuts així, prou que ho van acceptar” (p. 97). En aquest passatge, també es reflecteix el tarannà obert de Catalunya, fins i tot, amb els qui no són de la seua cultura i que procedeixen d’altres terres. Igualment, copsem que ella és qui va davant i, com em deia, cap al 2016, la germana de ma mare, “Qui va davant, guanya la joia” (ací, els catalans). 

Tot seguit, “El seu capità va pensar, conqueridor d’amors com era, que havia estat ell, amb la seua figura, qui havia embadalit la jove senyora i va respondre afirmativament al convit” (p. 97). Per consegüent, es reflecteix una característica del matriarcalisme: els peus tocant en terra (compatible a afavorir les relacions creatives), fet que exclou el fer ostentació.

En eixe sentit, el moro, ja avançat el jorn, oferí a la jove “la possibilitat d’emportar-se del castell tots els mobles que volgués, que ell, generós com era, li deixava treure, encara que seria bo que ella ho agraís d’alguna manera” (p. 98). Aquest apartat pot evocar-nos la rondalla del vestit de l’emperador, en què un monarca vol ser el focus de la seua riquesa i, sovint, canvia de roba de luxe.

Per això, el narrador afig unes frases molt significatives: “Però fou, en aquest moment, quan va sorgir a flor de llavi la valentia que la dona catalana ha tingut sempre arrelada en el cor, i li contesta” (p. 98): “Sou al meu castell i jo en sóc la senyora, la que dono les ordres. (…) Us podem matar a tots, només em cal donar l’ordre” (p. 98).

Nogensmenys, veiem el bon cor de la dona, com en molts comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920: “Marxeu, aneu ben lluny d’ací, que no vull que la meva gent faci carnisseria. Vinga, fora!, i no torneu mai més per aquesta terra i a aquest castell, que no volem saber res de vosaltres, que voleu arrabassar-nos la llibertat” (p. 98), paraules amb què, de nou, es plasma l’estima per la terra i per la llibertat dels catalans i que no abracen lo que tracte de fer miques la seua cultura matriarcal.

“El capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove dama, senyora del castell de Gimenells, que, a pesar de la seva joventut, demostrà l’energia i la noblesa de la dona d’aquestes terres” (p. 98): força i noblesa en una dona que, finalment, podem llegir que “entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell” (p. 98). O siga, no sols del poble, sinó, ací, igualment, en línia amb el tret matriarcal de la dona que salva: en alguns relats, com a subministradora…, àdhuc, com a símbol de la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les dones i la terra, ben tractades i ben considerades´.

General, , , , , , ,

Afegirem que, en el relat “En Malacara i la pell de bou”, també recopilat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, es plasma un passatge amb trets matriarcals. Una nit, un home de bon cor se’n va a un poble a dir que un representant d’un senyor faria regirar totes les cases i prendre’n tot el que tingués aquella gent i que fos valuós. “Un cop assabentats del fet, decidiren, aquella mateixa nit, posar tot el que, de valuós, poguessin tenir, dintre d’una pell de bou que tenien i anar-ho a colgar a un lloc on no pogués trobar-ho mai el malcarat encarregat.

I així ho feren aquella mateixa nit” (pp. 94-95). Per tant, no sols copsem que la reunió es fa de nit (detall vinculat amb la dona i amb lo matriarcal), sinó que els habitants del poble confien en la terra, ja que hi depositen la seua confiança, fins i tot, com a protectora, així com ho fan, com ara, els llauradors i, tradicionalment, el Poble català. Cal dir que, com escriu Mari Carmen Basterretxea (en consonància amb Angie Simonis i amb el llibre “El matriarcalismo vasco”) en l’obra “Europa indígena matrilineal”, publicada per Cauat Editorial en el 2022, “Quant a la banya, cal afegir que el bou i la vaca són animals sagrats en les societats matriarcals. El bou és símbol de fertilitat i generador de vida; i la vaca simbolitza la vida, la terra i és font d’aliment” (p. 40).

En la narració que ve a continuació, “El senyor d’Ivorra”, en la mateixa obra, es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà del símbol de la germanor. Així, un dia, el senyor d’Ivorra i el de Corbins, com que les enganxades i les picabaralles que tenien entre ells, els feien empobrir, “van decidir fer les paus, d’una manera (…) significativa. En signe de concòrdia -com era costum entre els cavallers-, establiren canviar-se les dones. És a dir, la dona del senyor d’Ivorra va anar a viure set dies (un per any que havien tingut hostilitats), amb el senyor de Corbins, i la dona d’aquest va anar al castell d’Ivorra” (p. 95).

Tot seguit, veiem reflectit un detall en línia amb l’arquetip del rei: la prosperitat (simbolitzada en la fertilitat i en el naixement de fills) quan hi ha bones relacions polítiques o, almenys, entre els caps (els reis) i els súbdits (els habitants del regne): “al cap de nou mesos, una i altra van tenir un fill, amb el goig dels respectius marits, ja que cap dels dos matrimonis no en tenia, encara que prou que ho desitjaven. La filla del senyor d’Ivorra era un clar espill de la fesomia del senyor de Corbins, i el fill de la muller d’aquest cavaller era pastat amb el senyor d’Ivorra” (p. 95). En altres paraules, ambdues parts tenien molts punts en comú.

Àdhuc, “Les dues famílies es van reunir i van decidir de prendre les dues el mateix nom, així com també adoptar el mateix escut” (pp. 95-96).

I, finalment, com que havien de posar un nom i els sabia greu haver-ne de renunciar, cada u, al seu, tiraren uns daus a l’aire i, malgrat el resultat, continuà havent-hi avinença entre ambdues bandes. Per això, podem llegir que, “a pesar de les diferents coses que van sorgir, mai més no van tornar a separar-se, ni a tenir picabaralles” (p. 96).

En el relat immediat, “El peix”, recollit per Joan Bellmunt i Figueras en el seu llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, captem característiques en línia amb el matriarcalisme, com ara, l’estima per la terra. Al principi, veiem que, en Montfalcó, la gent lluitava “per a defensar el seu poble” (p. 96).

Més avant, copsem que, des de fora, els temptaven a rendir-se: “van llençar a l’interior, per sobre de les muralles, un missatge incitant-los a rendir-se, que anava lligat a… una barra de pa!” (p. 96).

Ara bé, des de dins, els de Montfalcó, “rebutjaven la rendició tot tirant fora un altre missatge lligat… a un peix fresc!” (p. 96). Adduirem que, el 1r d’abril del 2023, mentres preparàvem comentar aquesta narració, captàrem una possible relació simbòlica entre el pa, lo calent i el sol,… amb Castella i amb els castellans. Recordem que Castella és un territori amb molta superfície amb camps de forment, des de fa segles. I, quant al peix, en trobàrem un lligam amb Catalunya, la mar i el Consolat de Mar i, òbviament, amb la dona i amb lo fosc (com l’aigua, associada al color blau, la qual ho és més que el pa, sovint, pintat de color groc o daurat).

Igualment, veiem que, “posteriorment, s’esbrinà que hi havia una mina que anava de les Olugues a Montfalcó, per la qual entraven els aliments cada dia.

Conten els vells que deia la llegenda que la mina tenia unes dimensions tan grans, que s’hi podia passar muntant a cavall” (p. 97). Afegirem que aquests dos passatges els podríem relacionar 1) amb la figura de la dona que, per mitjà del cordó, subministra el nadó abans del naixement, 2) per descomptat, amb la dona, amb la terra com a font de futur i de pervivència (l’escena es desenvolupa en un subterrani, però des d’on passa lo material cap a fora) i 3) amb una societat en què la dona està molt apreciada (de grans dimensions).

Finalment, direm que aquest relat fou narrat per dues dones i per un home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Hòmens de bon cor, en pro de les dones i molt oberts

General, , , ,

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, per mitjà de l’estima a la terra, és “Sant Miquel de la Tosca”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, al principi del relat, podem llegir “Totes les terres catalanes anaven quedant arreu netes de la presència dels sarraïns, la reconquesta (…) anà tirant endavant. A poc a poc, les nostres terres tornaven a recuperar la sobirania d’aquells a qui pertanyien, els catalans” (p. 91). Cal dir que, al llarg de la lectura d’aquest llibre, copsàrem que podria haver-hi una representació simbòlica dels castellans mitjançant els sarraïns. De totes maneres, estimar la terra, en aquesta narració, i la dona, en unes altres, són trets relacionats amb el matriarcalisme com també ho fa la bona consideració cap a la Mare Terra.

Més avant, veiem que hi ha hagut dones que, a més d’ocupar càrrecs de poder, han estat ben apreciades per part del Poble català, com ara, quan llegim que, entre la Pobla de Cérvoles i Vilosell (dues poblacions de la comarca de les Garrigues), “hi havia espai i aigua, rebent, una de les fonts que brollava, el nom de ‘font de la reina’, en record de l’estança de tan digna personalitat pels nostres paratges” (p. 92). A més, així, apareixen detalls relacionats amb la dona: l’aigua i una font. 

Cal dir que, en un passatge posterior, es comenta que, en el segle XII, la devoció a Sant Miquel, en terres catalanes, “anava paral·lela amb la de sant Jordi, que, ja 80 anys abans, la trobem remarcada en les nostres terres” (p. 92). Adduirem que són dos sants patriarcals i, igualment, que la festivitat a Sant Jordi començà a celebrar-se a mitjan segle XV i que les Corts catalanes l’adopten com a patró en 1456.

En el relat que llegim a continuació, “Llegenda del lledoner”, copsem que un pare (ací, símbol de l’autoritat) es posa de part de la filla. Un sabater molt agarrat, “Per veí, tenia un pobre pagès que es dedicava al cultiu del petit hortet (…). A més a més, aquest tenia una formosa filla en edat de contreure matrimoni” (p. 93) i el sabater ja li havia posat l’ull al damunt “i havia demanat al pare la seva mà, però aquest s’hi negà perquè la jove estimava un xicot valuós per la seva bondat” (p. 93).

Com que el sabater veu que el pare no li ho aprova, opta per plantar “un arbre de creixement ràpid per tal de fer ombra a l’hort i que no hi creixés res. Així ho va fer” (p. 94). En acabant, el pagès dona part al senyor del castell, qui, de la mateixa manera que el pare, fa costat a la jove. Així, el senyor diu: “Si unes mans tan bones per fer sabates, poden fer coses tan dolentes (…), cal que aquestes mans rebin un càstig per no haver sabut respectar un germà’” (p. 94). I fa que li les tallen i que les pengen en l’arbre.

“D’aquesta manera, al llarg del temps, l’arbre ha anat creixent i creixent fins a arribar a ser un símbol de perpetuïtat” (p. 94). Adduirem que l’arbre ha estat associat al matriarcalisme i, a més, al comunalisme. De fet, moltes reunions es celebraven sota un arbre o ben a prop.

Finalment, direm que, en aquestes darreres línies, es plasma la predilecció per la bonesa i per la germanor i, simbòlicament (per mitjà de l’arbre), se’ns indica que perviuen.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.