Arxiu d'etiquetes: Illes Balears

Dones organitzadores i molt obertes

 

En relació amb l’escrit sobre les quatre generacions, en l’article “Primera alcaldessa de la història de Vic”[1] (http://www.elter.net/opinio/250/primera-alcaldessa-historia-vic), publicat en la web “Elter, el portal d’Osona”, relatiu a l’organització de la societat en Vic (i traslladable a moltes poblacions catalanoparlants), podem llegir que, “sense ànim de pontificar arbitràriament, em fa l’efecte que cinquanta anys enrere, moltes famílies vigatanes es governaven pel poder de les mares (o de les àvies) com a autoritat suprema del clan. Això no significa que no hi haguessin famílies patriarcals, però jo diria que eren minoria”.

De fet, en el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquín Martí Gadea, publicat en 1891, en la ciutat de València, hi ha dues endevinalles que ho plasmen:

“Me faig llarga i pesada,

efecte de l’edat,

i soc molt respectada

per tindre blanc el cap.

                        La vellesa

 

Soc femella llarga i prima,

però de totes respectada,

que porte creu en lo front

i corona d’or o plata.

                        La vara de la justícia(p. 230).

Doncs bé: per exemple, en la cultura colla (matriarcal, de Sud-amèrica), la matriarca (com a cap del poble colla), fins i tot, ho és des del punt de vista jurídic, com bé ho comenta un amic meu, en el llibre “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”: “Para el pueblo colla, la matriarca es la autoridad, tanto civil como religiosa, e incluso la judicial. En ella recaía toda la responsabilidad de organización como pueblo, así como el mantenimiento de las normas de comportamiento y el proceso de la vida de fe de sus hermanos collas” (p. 4). Però, a més, com en aquestes endevinalles, la dona està ben considerada (“soc molt respectada”, que diu una endevinalla). I, a més, hi ha articles d’Internet sobre la vellesa (però en llengua catalana),… en què hi ha dones grans amb cabells blancs.

També en relació amb les dues endevinalles que hem vist, el 25 de maig del 2021, parlí amb una dona de més de setanta anys i començà a llegir-me un text en castellà, en què es tracta sobre com una filla tracta la mare a mida que  la filla passa de ser una xiqueta d’uns cinc anys a ja haver-ne fet setanta.

I, quan la dona que relatava el text, ja s’acostava cap als seixanta, s’emocionà progressivament, fins al punt de caure-li unes quantes llàgrimes. Direm que és una dona molt oberta, generosa i comprensiva. I, quan ella acabà de contar-me’l, li comentí: “Fixa’t que el text està en castellà i que, per exemple, la cultura valenciana és matriarcal. T’ho dic perquè, com ara, en unes endevinalles en valencià, publicades en un llibre, en 1891, la dona està ben considerada”. I, tot seguit, passí a llegir-li les endevinalles abans esmentades i a dir-li la solució de cadascuna. Coincidírem en què la dona vella, que fa el paper de cap  (no solament de la casa sinó, àdhuc, en lo jurídic), està ben considerada i que, per tant, en un text dedicat a la mare (però redactat en valencià i en línia amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana), hauria sigut un homenatge a la mare. I, a més, li agradà veure que el matriarcalisme també va unit a un bon tracte cap als ancians.

Continuant amb l’article “Primera alcaldessa de la història de Vic”, “Abans, a Vic, es deia col·loquialment que els pantalons els portaven les senyores[2]. Un dels trets més destacats del matriarcat era que les dones s’ocupaven de la distribució dels béns del clan familiar, l’organització interna i l’administració dels aliments. Quan un home es casava amb una pubilla de casa bona i se n’anava a viure a casa dels sogres[3], el llenguatge popular el titllava de ‘pubill màrtir’, perquè passava a ser un ésser totalment supeditat a l’autoritat de la mestressa de casa, que decidia què s’havia de fer en la majoria de circumstàncies de la vida familiar, l’educació dels fills i el negoci familiar”.

Com veiem, les paraules “La cultura valenciana és matriarcal” (en referència a la vinculada amb la llengua catalana), que em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), no són, com es sol dir, paraules buides, ni, per exemple, foren dites per a matar l’avorriment, sinó que tenen força, consistència. En aquest sentit, en aquest article vinculat amb Vic, també es plasma que, “A Catalunya, els[4] patró dels pubills és Sant Pere Màrtir, un personatge que inspira el refrany ‘Pubill entres, màrtir seràs’. Avui, a la població de Valls de Torroella, a la comarca del Bages, encara es celebra cada primavera l festa dels pubills, amb cercaviles una botifarrada i diversos actes”. Novament, veiem que, en les cultures matriarcals, l’home és la càrrega de burro i, en canvi, la dona, qui comanda, qui organitza i qui porta la iniciativa.

Finalment, hem triat una part que hem considerat interessant dins d’aquest article referent a Vic: quan, qui l’escriu, considera “més intel·ligents [, les dones,] que els homes (en el sentit d’intel·ligència pràctica i emocional, sobretot a l’hora de conduir profitosament les emocions pròpies i alienes)”.

Àdhuc, podríem afegir que, com es pot llegir, textualment, en l’article “Foc i Fum”, de Mateu Marió i publicat en el 2008 en el número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf), “Als Països Catalans hi ha hagut des de sempre el matriarcat, la separació de bens als matrimonis” (p. 2). I és que, com podem llegir en l’article “El mallorquinismo ya tiene profeta” (https://revistabearn.com/2021/02/25/el-mallorquinismo-ya-tiene-profeta), de Sebastià Bennàssar i publicat en la revista “Bearn”, en què l’autor parla del llibre “Rectángulo de amor bizarro”, de Joan Sans, “Sans ha escrito un libro valiente y sobretodo un libro honesto. (…) Un libro que (…) demuestra que Mallorca es un gran matriarcado aunque a veces se quiera esconder o disimular “. 

Agraesc la col·laboració de l’amic molt coneixedor de la cultura colla, de la dona amb qui parlí i de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan diàriament.

 

 

Notes: [1] Es refereix a Anna Erra i Solà, qui hi accedí en el 2015, per CiU (Convergència i Unió).

[2] Aquesta expressió (o molt semblants) me les han dites ma mare, com també ho ha fet, per exemple, Joan  Colera.

[3] Per tant, ho feia a una casa vinculada amb la dona amb qui s’acabava de casar, com apareix en alguna rondalla recopilada en Pineda de Mar per Sara Llorens, un tret matriarcal.

[4] Literalment.

“Per davant”, dues anècdotes eròtiques de les Illes Balears

 

Una anècdota eròtica que hem trobat en el llibre “Sic isti nostri sunt”, de Cosme Aguiló, publicat per Edicions Documenta Balear, en el 2010, figura en el relat “Les festes de madò Cervellera, en què es diu que madò Cervellera “Un dia, en  què la comunitat celebrava una festa, (…) hi havia trull i sarau per llarg. Amb això passà per davant la casa un home que li deien en Pere Canet i la va escometre:

-Vos fan una bona festa[1], per aquí darrere.

Ella, va ser com un coet per respondre:

-A mi,  a ses festes, m’agrada que les me facin per davant!” (pp. 76-77).

Veiem, per tant, una dona que actua amb molta espenta i que no es para en palles.

Una altra anècdota eròtica treta del llibre “Sic isti nostri sunt”, de Cosme Aguiló, titulada “Un animal salvatge sota control sever”, diu així:

“Aquests felanitxers[2]! Són de por! Perquè em digueren, per cert i segur, que això va succeir a la població que és gairebé veïna de la meua. Un de tants genis d’aquesta ciutat de personatges singulars va tenir (supòs que pel camp i no pels corrals des Badaluc, ni molt menys per s’Arraval) la necessitat de fer un roll, de canviar l’aigua a les olives, d’orinar, dit sigui amb poques paraules. Es va descordar la bragueta dels calçons, va agafar l’instrument, va prémer a consciència i la gàrjola es posà a rajar, ufana, com si fes aigua de bambolla. Com que no tenia problemes de ‘posteta’, la pluja beneïa de gotims d’àuria rosada tota la humilitat de la vegetació circumdant, mentre que la potència del doll sallent aprofundia un gorg dins la terra reblanida i el sobrant escorxava el coster, fent un saragall que pretenia imitar l’encaixament del barranc manacorí de Son Sifre. Els músculs facials de l’actor tot just començaven a perdre la tensió per donar a la cara un aspecte d’eterna i beatífica felicitat, quan un encadenament de crits femenins torbà la intimitat del moment. Una dona, espaordida per la visió del membre, del qual no es donen, de manera específica, detalls dimensionals, havia començat a cridar, com si estàs tocada d’oradura o, més ben dit, com si hagués afinat les espines dorsals del drac de na Coca:

-Ai!, ai!, ai!, aiai!, aiaiai!, ai aiai!

El felanitxer, que sabia fer dues feines alhora, ço és, orinar i pensar, va ser una fletxa per encastar unes paraules sedants, adients i antològiques:

-No tengueu ànsia, madona. Tranquil·la, que té un cap ben aferrat i, a s’altre, jo l’aguant pes morro!” (pp. 122).

 

 

Notes: [1] “Fer festa”, en aquest cas, vol dir “copular, unir carnalment”.

[2] Nom que reben els habitants de Felanitx, una població de les Illes Balears.

El “ball de l’Oferta” i els Sants de la Pedra

Tot seguit, tractarem sobre un ball típic de les Illes Balears i que té relació amb la celebració de la festa dels Sants de la Pedra: el “ball de l’Oferta”.

El terme oferta procedeix del llatí offertione “ofrena” i, en les Illes Balears, el “ball de l’Oferta” és el nom que rep un ball que hi té lloc en la cerimònia de l’ofertori. En el cas d’Inca, població molt relacionada amb els Sants de la Pedra, el duen a terme el dia de la festivitat de Sant Abdó i Sant Senent (30 de juliol) i, segons em respongué Ana Caty Noguera Durán, del grup de Facebook “Paraules mallorquines”, el 15 de gener del 2018, “qui balla el ball de l’ofrena (sic) per Sant Abdon són el grup de danses Revetlers des Puig d’Inca”.

També té lloc en Arles (comarca del Vallespir), com podem llegir en l’article Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”, de Guillem Alexandre Reus Planells, quan parla sobre el desenvolupament de la festa dels Sants de la Pedra, en Arles (el Vallespir) i en Montboló (un poble també de la mateixa comarca i a 9 km. d’on ix la processó). “Una vegada a Arles, té lloc l’ofici a l’interior de l’església amb l’exposició dels busts reliquiaris [d’ambdós sants] i de la rodella (…). Durant la celebració es dansa el ball de l’Oferta, que és duit a terme per una colla sardanista” (pp. 150-151).

Així com en Arles el fa una colla de sardanistes, en Inca (Illes Balears), com ara, el fa la Revetla d’Inca: “L’endemà, se celebra la missa major amb exposició de les relíquies i el ball de l’Oferta de la mà de la Revetla d’Inca” (p. 152). Direm que aquest ball es celebra en diferents poblacions balears.

En el cas d’Inca (Illes Balears), podem llegir que, atenent a lo que comenta Pere-Joan Llabrés i Martorell, en l’escrit “’L’Oferta’ a Mallorca: participació litúrgica i dansa ritual”, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997” (editat per l’Ajuntament de Manacor i pel Departament de Cultura, Educació i Normalització Lingüística,  en 1998), “Els cossiers de la ‘Revetla d’Inca’ només ballen el ball de l’oferta anual de Santa Maria la Major i el dia de Pasqua. Acompanyen el Ressuscitat en la processó de l’encontre i ballen l’oferta a la solemníssima missa que la segueix. No els he pogut convèncer que abandonin els malanomenats ’balls de l’oferta’ que dansen pels Sants Patrons [, Abdó i Senén,] i en altres festes a Inca i en les seves sortides; entre aquests darrerament i sorprenentment hi ha afegit un ball de saló, dit dels ‘lanceros’, que diuen que el seguici del Cardenal Despuig va importar a Mallorca i que es ballava a   Ullaró, possessió del purpurat a Campanet.

També a Ciutat, a la Seu, per la festa de l’Estendard ballen l’oferta unes ‘cossieres’, ja que tot són al·lotes, de l’Escola Municipal de dansa” (p. 167). Ciutat és el nom que rep, tradicionalment, Palma de Mallorca.

Respecte al ball de l’Oferta, en Inca, a hores d’ara, si partim de la informació de l’Ajuntament d’Inca sobre les festes patronals del 2017, “Festes d’Inca 2017” (http://incaciutat.com/es/festes-dinca-2017) (com també ho posava, per exemple, en el programa de festes del 2011), podem llegir que el 30 de juliol, a les 10h30, es celebra l’eucaristia, acompanyada del “Ball de l’Ofrena a càrrec de la Revetlla d’Inca. Lloc: església de Santa Maria la Major”. Per tant, continua tenint lloc el mateix dia, així com comentaven Pere-Joan Llabrés en 1997 i Guillem Alexandre Reus (en el 2011), en l’article sobre els retaules barrocs que hem vist més amunt. Potser passe, com comentava Francesc Vallcaneras, durant una taula redona que tingué lloc durant eixes jornades, que “la gent sempre haurà de menester aquell escenari religiós per manifestar un goig festiu, no necessàriament amb fe, ni necessàriament amb la pietat necessària, no! Per fer una mica de festa!” (p. 319), i que, així, l’interés per lo religiós hi passe a un segon terme, a diferència de lo festiu, que hi guanya espai.

I, respecte a l’origen de l’acte d’oferiment per part dels fidels i també d’aquests balls d’oferta, Pere-Joan Llabrés, en el mateix article, escriu que “Fins al segle X l’oferta dels feels, amb la processó dels dons, va perdurar a Occident cada diumenge. A partir del segle XI es començaren a oferir diners. També a partir d’aquest segle la processó de l’oferta es va reservar per a les solemnitats, les majors de durant l’any, la del sant patró, i també les de difunts, de noces i de festes de gremis o confraries. Per altra banda no era el sacerdot celebrant que rebia les ofrenes, sinó altres ministres. (…) El sacerdot, a l’hora de l’oferta, es llevava el maniple (*) i el presentava a besar als oferents” (p. 162).

Sobre els balls en la litúrgia cristiana, comenta que “No crec que sigui gens clara la presència de balls en la litúrgia cristiana dels primers segles. Que el culte primitiu domèstic era festiu i gojós, acompanyat de cant vocal –sense instrument-, és prou documentat” (p. 163). A més, poc després, afig que “hem d’arribar a aquesta conclusió: ‘La dansa no ha trobat lloc en la litúrgia general i oficial de l’Església: les danses rituals són purament locals, generalment en ocasió de festes populars. Les reprensions dels sants Pares són fortes per treure fora de l’església els galls; així sant Basili a Orient i sant Agustí a Occident. Sant Cesari d’Arles, i altres autors, jutgen els balls dins les esglésies com a restes dels pagans; la prohibició del Concili III de Toledo (a. 589) és ferma: que les danses durant els divins oficis 

Tot i això, si passem, en el mateix llibre, a un article de Francesc Melià i Barceló, “Porreres: cossiers, cavallets…?”, veiem que, quan parla dels dansaires que portaven figures de cavall, encara que “el poble els anomena cavallets” (p. 227), afig que “al 1778, quan en perdem la pista, coincideix amb una Reial Disposició que manà el rei Don Carles III al 1777, en la qual demana als clergues que prohibeixin el ball a les esglésies, llocs sagrats i cementiris, i les processons amb les figures del sant per celebrar la festivitat. Però Francesc Vallcaneres (*) creu que les ordres de Madrid no suposen la desaparició de les colles a cap vila. Això i tot, és molta la coincidència que l’any següent a la disposició deixin de constar en els comptes de l’obrer…” (p. 227).

Es tractaria, al meu coneixement, d’unir el poder reial al poder eclesial (depenent del rei, qui, aleshores, atenent a informació facilitada per Pere Riutort Mestre, nomenava els bisbes), sobretot, tenint present que, com escriu Andreu Ramis Puig-gros en eixe llibre, dins de l’article “A Llorito també ballaven els cossiers”, “La celebració festiva s’entén, en aquest cas, com una fórmula per apaivagar les inquietuds d’un poble amb aspiracions: voluntat d’independència, insubmissió a la pressió econòmica del convent, etc…; en poques paraules, un desig de llibertat en un context gens propici a les manifestacions de l’heterodòxia popular. Fora del convent, la por a la inquisició, tan propera, generà llegendes que han arribat fins i tot als nostres dies.

La festa esdevé, per tant, un element configurador de la identitat d’un poble –tot i que sigui una identitat controlada-, però al mateix temps un acte d’una comunitat supeditada a un centre de poder, representat pel Convent” (p. 293).

I, més encara, en una època que, a poc a poc, entrava en contacte amb una realitat que ja no faria marxa arrere: l’inici de la revolució industrial i, per tant, el progressiu afonament dels fonaments del model sòcio-econòmic feudal, l’emfiteusi, pas que generaria la introducció del model capitalista. Tot i això, encara es conserva com una part més de la cultura matriarcalista, estesa en l’àmbit lingüístic i present, com ara, en el ball dels cossiers i en la quantitat elevada de cançons humorístiques i eròtiques en valencià, cançons que, a més, són fruit de la creativitat popular, no d’una actitud destinada a mercantilitzar la cultura.

Per a entendre per què es fa aquesta festa dins de l’església, podem recórrer a unes paraules que comenta Joan Miralles, en el llibre, dient que “pel que fa a la qüestió eclesiàstica i a la qüestió que diríem fins a quin punt hi ha aquesta cosa eròtica, en el cas del ballar més o menys reprensible (*) per part de l’església, això és una cosa molt relativa” (p. 321), com ho mostra l’existència d’informació sobre actes en una església de Montuïri, per part d’”una partida de joves, al·lotes i tal, capellans ballant amb guitarres, guitarrons d’aquella època, evidentment en ple segle XIV!” (p. 322).

Un altre estudiós de la cultura popular balear, Biel Majoral,  a partir dels seus estudis sobre els cossiers, afegí, durant la ponència, que “a través d’aquesta dansa, (…) per exemple he trobat, que jo pens que és una de les darreres coses vives, que demostren clarament que nosaltres pertanyem a un tipus de cultura matriarcal. Jo crec que el gran debat que en aquests moments tenim és per què essent d’una cultura matriarcal, i les nostres danses així ho reflecteixen i altres coses, moltes d’altres coses molt més palpables, per què hem sofert una educació patriarcal? Jo crec que aquí hi ha la clau, ens han educat des de fa 300 anys (…) són 1715 cap aquí, l’educació l’han feta una gent que no tenia el mateix concepte de cultura que nosaltres i ens han educat al seu aire i nosaltres hem pogut mantenir i hem pogut sobreviure amb un tipus de cultura encara que l’hàgim conservada poquet, poquet, poquet però encara l’hem conservada i això és un miracle, perquè l’educació ha estat cruel i continua essent cruel, no només a l’escola sinó fins a la universitat, ara que veig que hi ha moltes institucions representades” (p. 323).  Més avant, en una altra intervenció, diu que les danses reflecteixen la manera de ser i de veure la vida: “Vosaltres veis un cossier de Montuïri i a través de la seva dansa podeu endevinar el caràcter de la gent de Montuïri, caràcter obert, d’un cop a l’esquena, ei, anem a veure, vine aquí, com va,…” (p. 325) i el motiu rau en què cada dansa “és la interpretació de cada sentiment de cada sentit del poble” (p. 326).

Igualment, unes paraules molt interessants, de Joan Miralles, són quan parla “d’aquest conglomerat de coses que ens aproximen també a la realitat cultural del Principat i també del País Valencià” (p. 327) i que, en paraules de Francesc Vallcaneras, “Si les coses es poden recuperar, que es recuperin” (p. 328), unes paraules molt a tenir present, sobretot, si partim del model capitalista (com també de la política procedent del centralisme castellà), el qual, no solament pretén uniformar i reduir les cultures sinó, a més, anihilar-les mitjançant la racionalització, fixar costums i festes, és a dir, manifestacions culturals i de cosmovisió, a través de la llei del més fort, de la normativa i, a més, com exposà, en aquelles jornades, Josep Maria Salom, cap de Programes de la Direcció General del MEC, “dins el món tecnològic i plastificat que ens embruixa i el món crispat i violent que ens atabala” (p. 346).

I, aquesta recuperació, clarament, requereix la presència de la creativitat a l’hora de fer possible que es conserven, de manera que es mantinga la identitat i l’interés per la cultura popular i que se li done vida, presència, difusió i promoció a lo històrico-cultural i a lo que va en línia de la nostra identitat, de les nostres arrels. I, en eixe sentit, saber d’on prové el ball de l’Oferta, com és realment, i, en el cas dels sants Abdó i Senent, saber quina relació tenen entre el ball i els sants com també com ara, les arrels paganes i l’origen agrícola, resulta molt important per a comprendre per què es celebra tal com té lloc.

Finalment, comentarem que aquests balls i aquestes danses, no solament “el ball de l’Oferta”, a hores d’ara, passen per un moment de reviscolament.

 

Notes: El maniple és un ornament sagrat de la mateixa figura que l’estola, però més curt, que portaven, per exemple, el capellà, en l’avantbraç esquerre (el braó), això és en la banda de davant del braç (del colze a la mà). Informació treta, en bona mida, a partir de la definició del DCVB.

Francesc Vallcaneras, qui, en algunes fonts apareix com Francesc Vallcaneres, és un estudiós de la cultura balear.

Reprensible, d’acord amb el text, significa que pogués ser motiu de censura per part de l’Església, fet que, com podem veure, no era així, ni ho és, a hores d’ara.