“El peu polidor” i la pedagogia matriarcal

General, , ,

 

Una altra de les cançons que em facilità Núria Besora i que figura en el llibre “Explica’m una cançó”, de Jaume Ayats, és “El peu polidor[1] /Ball de la Margarideta”, també eròtica, la qual diu així:

“Qui en tocarà lo peu

a la Margarideta?

            Peu polidor,

            lairó, laireta,

            peu polidor

            lairó, lairó.

 

Qui en tocarà la cama

a la Margarideta?

Peu polidor,

cama llargueta,

            peu polidor

            lairó, lairó

 

… el genoll,

genoll redó.

 

… la cuixa,

cuixa maduixa.

 

… el conill,

conill pelut.

 

… lo ventre,

ventre molut.

 

… les tetes,

tetes bufetes.

 

… lo coll,

coll de tortuga.

 

… la barba,

barba de cabra.

 

… la boca,

boca xerraire.

 

… lo nas,

nas de cardaire.

 

… els ulls,

ulls d’espiaire.

 

Qui en tocarà la front

a la Margarideta?

Front de rumiaire,

ulls d’espiaire,

nas de cardaire,

boca xerraire,

barba de cabra,

coll de tortuga,

tetes bufetes,

ventre molsut,

conill pelut,

cuixa maduixa,

genoll rodó,

cama llargueta,

            Peu polidor,

            lairó, laireta.

Peu polidor,

lairó, lairó” (pp. 28-30).

 

Afegirem que Jaume Ayats comenta que “És la més coneguda de les cançons eròtiques de carnestoltes , tot i que ha passat de les exhibicions de joves a tenir un lloc entre els jocs destinats als infants.

(…) En alguns llocs, com a l’Empordà, els balladors s’anaven tocant les parts del cos enumerades, amb unes llibertats excepcionals d’aquests dies. I, si ens hem de refiar d’algunes explicacions, algunes dones també les ensenyaven. Sembla, doncs, que aquest ball permetia un cop l’any un espai de tocaments que, com podeu suposar, era blasmat per les autoritats” (p. 30).

I, quant al fet que ara se la considere, sovint, una cançó infantil i que, al meu coneixement i, sobretot, partint de comentaris i de com es plasma el matriarcalisme (des del llibre “Speculum al foder”, amb manuscrits del segle XV, fins a poemes del segle XIX i, àdhuc, a cançons del segle XX i del segle XXI), no com a eròtica (que sí que ho és), tenen molt a veure tres fets històrics (alguns, comentats amb Pere Riutort): la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930, amb el suport del rei Alfons XIII i del PSOE), la dictadura del general Franco (1939-1975) junt amb el postfranquisme i, per una altra banda, la línia actual a lo políticament correcte, àdhuc, des de grups que solen posar-se l’etiqueta de progressistes, d’esquerres o de contraris a lo patriarcal, però que no afavoreixen el desenvolupament creatiu de la societat. Per això, m’identifique amb Jaume Ayats, quan plasma que “Durant el segle XX aquest ball s’ha anat reciclant i ha passat de ser un joc eròtic a reconvertir-se en un joc infantil. Els cançoners infantils volen justificar el joc amb l’argument que fa descobrir als més petits les parts del cos. Queda clar, però, pels adjectius ‘tetes bufetes’ (inflades, exuberants) i ‘conill pelut’ (en altres pobles ‘castanya peluda’ o directament ‘figa peluda’) que la justificació infantil és recent. La cançó ja era educativa, ja, però des d’un altre angle” (p. 31).

I, més encara, quan diu que es desconeix l’origen de la cançó (p. 32), “però sí que sabem que els aires ‘moralitzadors’ i ‘civilitzadors’ la varen anar eradicant de tot el país entre el segle XIX i el XX: era considerada una romanalla ‘bàrbara’ dels temps antics” (p. 32), això és, quan s’aprova la “Ley de Instrucción Pública” (1857), la qual duraria fins a 1970, i, per tant, un intent d’eradicar la transmissió de la cultura diferent a la castellana, mitjançant la instrucció pública, obligatòria i patriarcal en tot l’Estat espanyol, creat, jurídicament, en el segon terç del segle XIX.

Així s’explica que “a gairebé totes les publicacions infantils i a totes les pàgines web destinades a cançons de nens no hi aparegui ni el ‘conill pelut’ ni cap equivalent , i que les ‘tetes bufetes’ o ‘mofetes’ hi sigui molt rares. En canvi, quan ens l’han cantada a diversos pobles, són elements que gairebé mai no hi falten” (p. 32), fet semblant al que copsà el nord-americà Alan Lomax, a mitjan segle XX, en música de les Illes Balears.

Per això, considere  que una pedagogia matriarcal sí que accepta la sexualitat, fins i tot, en la música i en els primers quinze anys de les persones així com, per exemple, en moltíssims centres d’instrucció (eufemísticament, coneguts com centres escolars) ho fa un esport en què es tolera una violència que no s’acceptaria en el carrer: el futbol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

Finalment, vos diré que, cap a les 17h20 de hui, després d’haver fet, hui, una pregunta oberta sobre ensenyament, en Facebook, un 26% de les persones eren favorables a un ensenyament en les escoles, un 11% en biblioteques i museus i un 63% a l’aire lliure. Predomina, per tant, l’opció a favor del matriarcalisme, ja que, per exemple, en una rondalla de Ximo Caturla, la vella que transmet el saber (com a persona molt formada en molts camps), a més de saber i d’actuar de manera molt oberta i creativa amb els xiquets, ho fa a l’aire lliure.

 

 

Nota: [1] En l’original, “polidó”.

Música eròtica i pedagogia matriarcal

General, , ,

 

El 23 de juliol del 2021, com diguérem en una altra entrada, preguntí “¿Introduiríeu en l’ensenyament la música eròtica en llengua catalana com una part més de la cultura tradicional? ¿Per què? Gràcies.

Jo, sí, primerament, perquè forma part de lo vinculat amb la llengua catalana”.

En el grup “Dialectes”, les respostes del 23 de juliol i posteriors foren “Per a mi, perfecte, però hi ha masses puritans” (Montserrat Rius Malets), “Jo, sí, totalment. Perquè forma part de la nostra història i perquè és una forma –diria que única- de veure el món” (Mati Sancho), “No hi veig cap problema” (Rosa Garcia Clotet), “És clar!!” (Sergi Sanprat), “Sí, però hauries de pensar a qui. No és el mateix ensenyar-ho en un institut a grups de batxillerat com a part de la temàtica de la música tradicional valenciana o gent adulta d’altres nivells, amb una sexualitat desenvolupada i madura, que a xiquets de 1r d’ESO que estan descobrint què és la sexualitat. Per als preadolescents, pense que seria prematur. A partir de 3r d’ESO, no crec que anara contra el currículum, és una forma del coneixement mes. Parle de l’àmbit educatiu reglat.

Ara segurament trobaries forta contestació entre col·lectius de pares o entitats conservadores. S’hauria de fer bé amb l’assessorament d’especialistes com els orientadors i psicòlegs” (Paco Hernández Flor), “I tant que sí, es té que conéixer tot” (Paco Turégano), “I també la poesia eròtica catalana… I valenciana” (Ferran De San Martin), “’El virgo de Vicenteta’ de Bernat i Baldoví té un riquíssim lèxic, i ben gustós” (Josep Piera), “Treballe amb adults i els n’he posat alguna, però no m’hi entretinc massa. Som més que folklore”, “Ens falta temps i tot” (Colònia de Llibres).

En relació amb alguns d’aquests comentaris que, en el fons, al meu coneixement, plasmen hipocresia, que abracen lo que fa fi o, com es sol dir ara, lo políticament correcte, i que quasi quasi toca el dogmatisme (sovint, perquè jutgen partint de poca informació o perquè es fan generalitzacions), diré que, tot i que el futbol, com exposava Pedro Escartín, en 1942, en un llibre sobre el reglament de futbol (a què vaig accedir, cap a 1985, quan me’l regalà el meu avi matern), devia molt del seu èxit… a la violència, encara no he vist cap persona, llevat, per exemple, de grups antisistema (com ara, la “Escuela Libre Paideia”, de línia anarquista i llibertària, en un butlletí de fa més de vint-i-dos anys), de línia molt pròxima o bé partidaris de la introducció dels jocs lúdics en l’ensenyament (no únicament en la instrucció pública o quasi germana) que haja proposat, com ara, una introducció progressiva del futbol en els centres públics, que no es practique en els centres escolars o, àdhuc, que s’haja recomanat els pares que els fills no passen a veure partits de futbol fins que no tinguen, per exemple, setze anys. Hipocresia.

En canvi, estic totalment d’acord amb les persones que, com feu Maria Montserrat Morera Perramón, una dona molt oberta i dialogant, el 25 de juliol del 2021, en veure que jo havia plasmat la cançó “Peu polidor”, en el grup “Dialectes”, com a “cançó eròtica carnavalesca”, em preguntà “Com és que poses cançons infantils com a eròtiques?”. Immediatament, li responguí “És una cançó eròtica. T’envie un correu electrònic”, amb unes quantes fotos d’un llibre de Jaume Ayats, en què es podia llegir sobre aquesta cançó que, a hores d’ara, hi ha qui intenta que faça fi i llevar-li el suc eròtic. Ella em comentà que “A Manresa, és un ball infantil” i, un poc després, li vaig afegir que ja li havia enviat el missatge i, ella, un “Molt bé”. Com diu un amic meu, molt coneixedor de la cultura colla (la qual és matriarcal i de Sud-amèrica), “Junts, fent camí” i, a més, que, en els pobles matriarcals, “No teoritzen. Viuen i actuen”. 

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que han pres part en aquest tema i a les que em fan costat dia rere dia.

Goigs, Cullera i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, exposarem part dels goigs, himnes, cants i cobles vinculats amb els Sants de la Pedra  que figuren en llibres o bé, que encara es canten, i a què poguérem accedir per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació relativa a determinades publicacions com també la dels qui, fins i tot, me n’enviaren de franc.

Per motius d’ajust de l’original a PDF, la lectura de la informació comença en la pàgina 2.

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia) - còpia

Dones molt actives, amb energia i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb l’esperit emprenedor de moltes persones, també hi ha la gran quantitat de dones, en línia amb el matriarcalisme, que són molt obertes, fins i tot, a persones de distintes edats. Així, durant l’entrevista que fiu a ma mare, el 15 de febrer del 2021, em parlà sobre una bestia seua, la tia Vicenteta, una dona molt activa, àdhuc, amb quasi noranta-dos anys.

Així, ma mare, em digué que una de les seues àvies i la tia Vicenteta tenien molt bones relacions: “Hi havia molt bona relació.

La meua àvia és que seria molt llesta. Sí, perque ella [, la tia Vicenteta,] era fadrina i ella, a més, feia punt de ganxo i tot això. Però tota l’altra faena, la feia la meua àvia. Però, per exemple, venien les amigues (al sant, o un diumenge), que venien a veure-la (a la tia Vicenteta) i ella, ¿què feia? La meua àvia havia fet coques cristines o magdalenes, o alguna cosa.. i entrava un plateret al quarto de la cunyada: ‘Així, si venen les amigues, les pots convidar’,

-¡Ai!

– Hui… Uns detalls bons per a la convivència. Hui en dia, no s’aguanta ningú. Ella es casà, i tota la vida, la cunyada estigué vivint amb ells”.

Tot seguit, ma mare, amb molta espenta, passa a contar que eren molt resadores, que escoltaven el Rosari a través d’una emissora de Guadassuar (una població valenciana de la comarca de la Ribera Alta) i, al moment, afig que “Després, jugaven a la baralla i es reien.

-¿S’ho passaven bé?

-Molt bé.

-Molta harmonia, molta harmonia. Però, clar, hui en dia, no sé si haguera…

-Hui, hui…

-Jo no sé quantes famílies haurien aguantat una cunyada ahí.

-És que, abans,… En les cultures matriarcals, tenen el costum de viure les generacions, si no en la mateixa casa,…

-Sí, aguantar.

-Sí. O en un mas, moltes generacions”.

I, un poc després, en línia amb les dones actives i molt treballadores i, al mateix temps, ben considerades, fins i tot, ja molt velles, ma mare, em comentà que “Quan estava morint-se, morint-se[1], s’ajuntaren: la meua germana, la meua àvia, ma mare i jo. Les quatre, en l’habitació. Morint-se. I es gira [, la tia Vicenteta], a ma mare, i li diu: ‘Amparito, no m’has comprat el fil i me muic i no li faig la puntilla a la xiqueta’ (sic).

-¡Ostres! ¡Emprenedora!

-A l’hora, a l’hora o un poc més, ja estava en la caixa. Tu me diràs que bé estava.

-¡Que sana estava!

-¡Amb quasi noranta-dos anys!

-¡Que sana estava!

-El cabet…

-Això és…

-El cabet,… el cabet…

-Jo, quan veig a persones com Pere [Riutort], que tenen els anys que tenen (huitanta-cinc), que veig que, a les 10h, ja estan ahí i que, encara no són les 7h, ja han consultat el WhatsApp,… Jo li dic [, a Pere Riutort,]…

-Són persones molt actives, molt actives i que tenen la sort de no perdre el cap.

-Com la teua àvia que estàs contant.

-Esta és germana de la meua àvia. Bestia. (…) La xiqueta era la meua germana[2], que li havia fet alguna puntilla. Però, la meua germana acampava molt per ahí, i, quan els avis eren majors, ella, quan venien al poble, acudia a ca l’àvia Consuelo (…) i, com també, des de xicoteta, [la tia Vicenteta] estava acostumada a fer de tot,… ¡a fer faena!

Però la meua germana, la volia molt. I li hauria fet alguna puntilla per a un joc de llit, perquè la meua germana ja era major (…).

-La teua família és que és gent molt activa.

-Això és. Molt. Molt treballadors: cada u en la seua especialitat. Molt treballadors”.

Afegirem que, en el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)”, de Josep A. Carrégalo Sancho, podem llegir l’acudit “La vella i els conills”, que, entre altres coses, diu[3]: “Una dona molt vella d’un mas es va morir. Abans que es refredara, la van vestir amb la millor roba que tenia. I la van posar allí, al llit, de cos present.

Però, quan tots l’estaven vetlant, de manera sobtada, la difunta va obrir els ulls i aixecant una mica el cap, va preguntar:

-Ja hau donat menjar als conills?

Els altres, mig esglaiats, li van contestar que sí i, aleshores, la iaia es va tornar a quedar” (pp. 45-46).

En relació amb l’anècdota contada per ma mera i amb l’acudit, que, com veiem, plasmen unes dones molt actives, direm que, el 24 de juliol del 2021, escriguí en el meu mur i en distints grups de Facebook que la bestia de ma mare, “amb quasi noranta-dos anys, encara estava molt activa, i era molt treballadora i molt oberta, fins i tot, a jóvens.

Era catalanoparlant.

¿Coneixeu dones així, que, com aquesta bestia de ma mare, haguessen nascut abans de 1880 o, com a molt, en 1915? Gràcies”. 

Les respostes, que foren immediates, per exemple, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, foren “La meva àvia havia nascut a l’any 1900. Era una dona valenta que, amb 12 anys, va tenir cura dels nebots que s’havien quedat sense mare. Va portar una botiga de queviures només sabent llegir, sumar i restar. Era capaç de fer càlculs més complexos.

Tota la vida va ser una dona d’empenta, amb molt criteri sobre tot lo que passava al seu voltant. Com a nena i jove, li podia comentar qualsevol cosa i segur que em comprenia.

A més, sempre havia parlat en català. Quan venien a comprar les dones dels guàrdies civils, s’esforçava a parlar en castellà perquè ‘no ens passés res’ (Mercè Ramionet), “La meva mare va néixer l’any 1927. Va morir amb 89 anys. Jo soc la petita dels fills. Els meus germans tenen 10 anys més que jo.

Vaig  conèixer la meva àvia i, ella, als meus fills. Va morir amb 89 anys. La besàvia va morir amb 99 anys. Tota una saga de mares” (Carme Matas Martínez), “Síííí. La meva àvia, nascuda el 11 de l’11 de l’any 11.

Als 13 anys, va haver de fer de mare del seu germà acabat de néixer. Ella ens ha deixat escrit la seva vida.[4]

Una dona amb molta energia.

La meva mare li va dir que escrigués la seva vida, i ho va fer.

(…) Una gran dona” (Dolors Pareta Rubau), “La meva àvia paterna era del 1903 i els germans i germanes (…), tots de Benicarló. (…) La paterna era magnífica. La recordo perfectament, sempre corrent pendent de la família i ocupant-se de mi, quan la mare treballava” (Francesc Castellano), “La besàvia paterna va morir als 103 anys. Al vespre, estava donant menjar als animals, van sopar, va passar al llit i ja no es va despertar. A casa, per l’edat que tenia, també estava activa, tot i que les tasques més importants ja les feia la néta” (Rosa Garcia Clotet). Afegirem que, en altres grups, també ens han aplegat a comentar sobre dones de més de noranta anys però, no sols amb molta iniciativa sinó, fins i tot, molt creatives.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme (alta, en relació amb aquest tema) i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb quasi noranta-dos anys.

[2] La germana de ma mare ha nascut en 1938.

[3] Amb lleugers retocs.

[4] A partir d’ací, incloc part de la informació que m’envià, un poc després, per correu electrònic.

“El petit vailet”, sexualitat matriarcal

General, , ,

 

 

El 21 de juliol del 2021, Núria Besora Serra, una dona molt oberta, molt col·laboradora i mestra de música, m’envià un correu electrònic acompanyat d’unes quantes fotos amb cançons catalanes en línia amb el tema del matriarcalisme, cançons publicades en el llibre  “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009. Una d’elles és “El petit vailet”, amb el text tal com “va ser publicat per Francesc  Pelagi Briz (Cançons de la Terra, vol. III, 1871)”. Diu així[1]:

“Lo petit vailet   dematí es llevà,

agafà l’arada   i a llaurar se’n va.

La mestressa és jove,   n’hi du l’esmorzar;

un tupí de sopers   i un crostó de pa

i una arengadeta   per podè’l[2] passar,

i una carbasseta   per a xerricar.

-Fes-te ençà, vailet,    fes-te ençà a esmorzar.

– No pot ser mestressa   que tinc de llaurar;

aquest camp que llauro   tinc de conrear–.

Al mig d’aquell camp   una herbeta hi ha

que se’n diu falzia   que mai granarà.

Al mig de l’herbeta   una font hi ha

que tots los que hi beuen   s’han d’agenollar,

de genoll en terra,   sombrero a la mà.

Mentres ell bevia   l’amo hi arribà:

-Vailet, si te’n sembla    que això és treballar!

-Sí, per cert, nostramo,    molt que em fa suar.

-Vailet, passa a casa   que et vull despatxar:

tres dobles que et dec   no te les vull dar,

l’una me la quedo   pel poc treballar,

l’altra me la quedo   pel molt festejar,

l’altra per les banyes   que m’has fet portar—“.

 

Respecte a aquesta cançó, Jaume Ayats indica que “L’amo despatxa el vailet i (…), tanmateix, (…) no en coneixem cap versió que acabi de manera violenta. Sempre és una solució pactada” (p. 85). De nou, el pactisme i, per tant, el matriarcalisme, fins i tot, plasmat en la música en llengua catalana. I, a més, com indica el mateix estudiós, “és una de les balades narratives de gresca i xerinola, cantada sobretot per carnestoltes i a les tavernes, amb el tema inevitable del cornut” (p. 85).

Quant a la presència d’aquesta cançó en l’ensenyament, Jaume Ayats comenta que “Aquesta cançó també ha estat aprofitada en forma de joc infantil, amb un argument que no arriba al nus dels fets, però que –sorprenentment- es pot entendre prou bé en clau eròtica. Apareix publicada a diversos cançoners infantils, sense que els autors facin cap referència al significat eròtic que els versos detallen” (p. 86) i, sense embuts, addueix que “És un exemple més del procés d’infantilització de les cançons i els jocs atrevits dels joves, que han anat perdent memòria del significat social que tenien” (p. 86). Àdhuc, en una versió que Jaume Ayats trau i que vincula amb la xicalla “cap a les dècades de 1930 o de 1940” (p. 86), veiem una mostra més de matriarcalisme, ja que es rendeix homenatge a la terra, això és, a la mare, a lo maternal:

“El petit vailet   se n’ha mort de fred,

se n’ha anat a França   a collir bolets[3].

La mestressa jove   li’n fa l’esmorzar;

un tupí de sopes   i un crostó de pa

i una arengadeta   per sucar-hi el pa.

Allà baix a l’era   una font n’hi ha,

el qui hi vulgui beure   s’ha d’agenollar

de genolls en terra[4]   i el porró a la mà.

Ah….                      [s’agenollen i simulen beure en porró]” (pp. 86-87).

 

Afegirem que la font té un significat femení i eròtic: la matriu.

Quant a l’opinió de Núria Besora Serra, respecte a la música, en el correu electrònic del 21 de juliol del 2021, m’escrigué que “El tema de la cançó eròtica ha de ser molt ampli, perque, per ventura, durant molts segles, la paraula i la música amb les paraules ha estat una manera de lligar i d’explicar intimitats.

Moltes de les cançons infantils tenen doble sentit que obviem i, a voltes, desconeixem. Jo sóc mestra de música a Primària i, amb els anys, he anat veient que, ara, la subtilesa de les cançons, els infants més grandets ni la capten. En canvi, capten coses més gruixudes i de més pes sexual (que no pas eròtic), influenciats per temes de reggaeton i altres imputs que troben a les xarxes”.

En línia amb les paraules de Núria Besora, el 23 de juliol del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook (la gran majoria, amb més de deu mil membres), preguntí “¿Introduiríeu en l’ensenyament la música eròtica en llengua catalana com una part més de la cultura tradicional? ¿Per què? Gràcies.

Jo, sí, primerament, perquè forma part de lo vinculat amb la llengua catalana”.

Francesc Castellano, un home molt obert i molt col·laborador en el treball sobre el matriarcalisme, em comentà que “No és un tema fàcil de respondre. Per un costat, hi ha la considerada ‘eròtica’ i, per un altre, la ‘pornogràfica’, amb una línia molt fina que les separa.

Per un altre, hi ha una tradició oral de les dues i, fins i tot, els grups d’havaneres tenen cançons que es mouen entremig de les dues consideracions.

I, després, encara hi ha un ‘problema’  i és decidir a quina edat es poden començar a ensenyar, sempre i quant els mestres les sàpiguen.

Catalunya és una terra molt rica en aquest  folklore, però hi ha una mena de censura moral que ha fet que molts col·lectors folklòrics hagin callat davant les pornogràfiques i, de les eròtiques, tan sols han recollit les més suaus: parlo dels col·lectors antics, ja que els més moderns, afortunadament, ja les recullen.

Hem estat, tradicionalment, massa lligats als dictàmens de morals de l’Església, a una idea molt burgesa de que ‘cal ser molt correctes i amagar tot allò que no sone bé’, que es tradueix en un refrany que diu ‘La cara neta, que el cul no surt per la finestra’, és a dir, mostrar tan sols allò que no pot ofendre a ningú”.

En relació amb la mateixa pregunta, el 23 de juliol del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Simó Casanova em respongué “Evidentment que sí. Jo ho faig a l’hora de tractar les gloses mallorquines a l’aula. La nostra llengua i cultura és ben rica pel que fa a l’erotisme. Si no el coneixen en català, el coneixeran en castellà. Endavant i enhorabona per la tasca feta, i no facis cas de qui voldria la nostra llengua per a usos exclusius de folklore;  per a la resta, volen el castellà”.

Una tercera resposta, en aquest cas, de Montserrat Bosch Angles, el mateix dia, però en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, amb una pregunta a mi, deia “És complicat. A quin ensenyament et refereixes? P3, P4, P5, Primari, ESO; Batxillerat o universitari?”, immediatament, li contestí: “Jo l’ensenyaria des de xiquet, des dels primers anyets, de manera que el xiquet veja que la creativitat també fa bona pasta amb la sexualitat.

Això sí, amb introducció progressiva de vocabulari”.

Recordem que el futbol s’ensenya des de xiquets i que, per exemple, Pedro Escartín, en  1942, en el seu llibre de reglament de futbol (que me’l regalà el meu avi matern), ja deia (en les primeres pàgines) que el futbol devia molt del seu èxit a la violència i,… de moment, no és un esport precisament exclòs de les escoles, ni del nivell secundari de l’ensenyament. Estem, de nou, davant d’un altre cas d’hipocresia, si bé,  com a mínim, des de primeries dels anys noranta, ja es feia veure a futurs mestres, que calia introduir jocs no agressius i, fins i tot, inventar-ne, com així ens ho feu una mestra de Magisteri, molt oberta, que tinguí en el curs 1993-1994.

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] El reproduïm textualment, tot i que farem indicacions per a facilitar la lectura.

[2] Poder-lo.

[3] La paraula “bolet” té a veure amb el penis com també amb la vulva, com veiem en el “Diccionari eròtic i sexual”.

[4] Per tant, han d’estar en contacte amb la terra, això és, amb la mare i, així, amb lo matriarcal.

L’anguila salva l’home, i l’esperit emprenedor matriarcal

General, , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home i, a més, vinculada amb la pesca (en aquest cas, amb el riu), és “L’anguila parladora”, recopilada per Jacint Verdaguer. Un pescaire, de bon matí, se’n va al riu a pescar i “Tira la trema a l’aigua, i a la primera tremada agafa una anguila que li diu:

-Ai, ditxós pescaire qui m’ha agafada! Però  series més ditxós si em deixesses anar.

Lo pescaire, qui no havia vist mai cap anguila que parlés, quedà convençut de ses paraules i la deixa anar” (p. 86).

Al moment, veiem que el pescador “tornà a casa seva carregat com un ase, i la dona li diu:

-Avui sí que en portes la cistella plena.

I el pescaire li respon:

-Allí en lo gorg del Martinet, he agafada una anguila que parlava. M’ha dit que la deixés anar i l’he tornada a l’aigua. Mes, de peix, n’he agafat tant com n’he volgut, com si Déu m’hagués premiada la bona acció” (pp. 86-87).

Ara bé, la muller, que actua com qui considera que, per exemple, els contes d’anguiles que parlen són estupideses, i que lo que més prioritza és la fama, els diners i el culte al poder, li diu “Jo no l’hauria deixada anar” (p. 87).

L’endemà, el pescaire se’n va al mateix rodal i, l’anguila, novament el salva (ací, de la pobresa) i, a més, amb una quantitat més alta: “Ditxós pescaire que m’has pescada! Mes, si em deixes anar, de peix n’agafaràs a manta.

Ell, mogut per compassió, per la pobra anguila i per l’interès d’una bona pesca, la deixa anar. Després tira el filat i el treu ple de peix, que més no n’hi cabia.

Mes, al portar-lo a casa, la dona li diu:

-Avui encara en portes més que ahir” (p. 87).

El pescador comenta a la muller que “la pesca era per consell de l’anguila parladora”, això és, que l’anguila salva l’home (perquè el pescaire fa lo que li dicta l’anguila) i, de rebot, la prosperitat de la casa.  Ara bé, la dona, de nou, li diu que no hauria de deixar anar l’anguila.

El pescaire, l’endemà, es troba amb “l’anguila parladora, més parladora i bonica que mai.

-Pescaire, lo bon pescaire, ets ben ditxós d’haver-me pescada; però en series més si em deixesses anar” (p. 87).
Però, aleshores, l’home, que ha acceptat la posició de la seua muller, li diu que no ho farà. I l’anguila, així com en la rondalla valenciana “L’ambició de Francesqueta” (recopilada per Ximo Caturla) o, com ara, “S’aufabia de sa ventura” (de Menorca i arreplegada per Andreu Ferrer Ginard, com a molt, en 1914) i en la rondalla mallorquina “En Joanet de sa gerra” (plasmada per Mn. Antoni Ma. Alcover), fan diferents personatges, li respon “Doncs, tu seràs malarós i de peix no n’agafaràs més; i la teva dona no em veurà ni em menjarà, perquè a l’arribar a casa teva la trobaràs morta i estesa sobre el llit” (p. 88).

Comentarem que el matriarcalisme que veiem en aquesta rondalla catalana, recollida en el Vallespir, en els Pirineus, reflecteix el “deixar anar”… lo matriarcal: la creativitat (el pescador s’obri a l’anguila i no diu ni pruna al fet que ella trie anar més formosa), l’esperit emprenedor (però sense cercar fer miques el veí, ni aprovar el culte a la fama, ni als diners), premiar les bones accions, la compassió, interés per les bones collites (la fecunditat), la part femenina de les persones i, òbviament, una actitud matriarcal dia rere dia. Aprove el deixar anar que promou l’anguila. 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

La jove Nadaleta salva el minyó Bernardó

General, , ,

 

Una rondalla recopilada per Jacint Verdaguer i publicada en el llibre “Rondalles”, i en què la dona salva l’home i, a més, eròtica, és “Nadaleta”. En aquesta rondalla, es comenta que un minyó, Bernardó, s’esgarria enmig del bosc i que es troba amb una entrada d’una cova molt gran (p, 66). En la cova, serà molt ben acollit: “Allà dins hi vivien un home i una dona, que tenien una filla molt hermosa de nom Nadaleta. L’home s’adonà del minyó llenyataire i li digué:

-Ja pots entrar.

Lo minyó hi entrà. (…)  L’home i la dona estaven sopant en una taula molt ben parada, i Nadaleta els servia” (p. 66). L’home dona permís per a que Bernardó s’assega i el jove, que pensava que tot li seria pla i, a més, en un ambient acollidor i amb una xica tan formosa, es troba que l’home, amb una veu rogallosa, això és, aspra, li diu que l’endemà haurà d’anar al bosc d’on ha vingut i “arrencaràs, tallaràs i trauràs a descarregador lo bosc on t’has perdut” (p. 67) i que, en cas contrari, el matarà. Cal dir que, en aquesta rondalla apareix vocabulari eròtic i no precisament com a simple decoració: la cova (els genitals de la dona i, per exemple, “el forat matriu d’on nasqué la humanitat”[1]).

El xicot, que hauria donat molt per no haver de passar per un tràngol així, i que no sap per on començar, es troba amb la jove Nadaleta, qui, com una fada, li aplanarà molt el camí, li aportarà molta creativitat i farà que ell actue de manera matriarcal. Anem a pams. 

Així, de matí, “veu moure tot plegat uns arboços i en veu sortir l’hermosa Nadaleta portant la cistella d’esmorzar. Mentres parava taula sobre l’herba, li diu:

-Que poca feina has feta, Bernardó!

-Com és possible que faça en un dia tota la que em mana el teu pare, això és, arrencar, tallar i treure a descarregador tot aqueix bosc? –respon ell.

-No t’espantes –li diu ella.-; menja i dorm”(p. 67).

I, de nou, ell no sap per on començar i, en canvi, Nadaleta, amb la cistella del dinar, li dirà, poc o molt, lo mateix i ell seguirà la pauta que ella li dictarà en cada moment. Si primer ho farà en el bosc (que representa els “Pèls del pubis”[2]), en la prova segona que li exigirà l’home , ho farà amb el pou (la vulva) i, finalment, en la tercera,… que podria semblar el penis, entra un detall important: el matriarcalisme es plasma explícitament, ja que ell haurà d’evitar matar Nadaleta,… i ho aconsegueix.

A migdia, Nadaleta li diu que menge i dorma.  I, ¿què fa Nadaleta, davant d’un home que, no sols és passiu sinó que, a més, fa lo que ella li diu, com molts xicots i com molts hòmens, ja casats i tot, en moltes rondalles en llengua catalana? Doncs, “mentres Bernardó feia vesperoles, ella se tragué una vergueta que duia amagada al pit i li diu: ‘Vergueta, vergueta, per la virtut que Déu t’ha donada, que tot seguit me tingues aquest bosc tallat, lligat i tret a  descarregador’. Donà un colp de verga a terra i el bosc quedà” (p. 68) com volia l’home que havia encarregat la tasca a Bernardó. Direm que la verga[3] és una rama i que, ací, fa un paper molt semblant al de la vara dels pastors, com també (i molt més) amb el de la vareta de les fades i, a banda, el contacte de la vara amb terra, àdhuc, podria recordar-nos balls matriarcals vinculats amb la festa dels Sants de la Pedra, la finalitat dels quals és que la terra no romanga morta (ací, la prova a superar). Heus ací el primer cas, en la rondalla, en què la dona salva l’home. I, a més, és una dona rabosera, aportadora d’il·lusió i molt creativa.

El pare de Nadaleta exigirà al jove que faça faena relacionada amb el pou. Cal dir que el pou té a veure amb la vagina i, per extensió, amb la vulva. El jove, de bella matinada, hi va, i Nadaleta, no sols li porta l’esmorzar sinó que li diu que, encara que la faena està “molt endarrera (…). No t’hi afadigues (…); menja i dorm” (p. 50). I ell, sense problemes, accepta lo que ella li diu. I ho compleix.

Un poc després, “a l’anar-se’n lo sol a la posta, Nadaleta li portà la beguda, se trau la vergueta del pit” (p. 70), part del cos també vinculada amb la vida i amb la maternitat, i ordena que la vareta faça la faena que el pare havia indicat al jove i, a més, diu al minyó “Al vespre no em faràs quedar malament: fes lo cansat” (p. 71), és a dir, que simule (davant el pare de Nadaleta) estar esgotat. I ell, li contesta: “Això rai!  (…), deixa-ho per mi” (p. 71), Per tant, el minyó, novament, es veu encoratjat per mitjà de Nadaleta.

I, la tercera prova, la més difícil que posa el pare de Nadaleta és… domar un cavall molt rabijol que mai no l’havia controlat ningú. El jove respon a l’home “Tot ho faré, si Déu m’ajuda” (p. 71), se’n va a reposar i, “L’endemà, al sortir de la cambra, Nadaleta li escomet:

–Quina feina t’ha manada avui mon pare?

-Domar un cavall molt rabijol que mai ha pogut domar ningú –respongué el minyó.

-Això sí que és dificultós –digué ella-; mes, si m’escoltes bo i fas, punt per punt, tot lo que jo et diré, ne sortiràs airós[4] com de les altres dues feines. Has de saber bé que tot  això és obra d’encantament; lo cavall serà el meu pare, la sella la meva mare, i jo seré el cabestre. Així que el cavall se’t presente, garroteja’l bé per totes bandes fins a amansir-lo, mes no em toques a mi.

Tal com li aconsellà Nadaleta féu en Bernardó (…) fins que el tingué manyac com un anyell” (pp. 72).

Com a anècdota diré que, abans de passar a la pàgina del llibre on posava “cabestre” , diguí “I ella serà el cap”… I, com que el cavall (però no el cap) està fet miques (lo que, en el llibre, posa “orellabaix i alacaigut”), ¿què és lo que, realment, ho estava? Doncs, al meu coneixement, l’agressivitat del pare, l’aspror en la manera de ser, la duresa en el tracte, el ser molt exigent, etc.. I, per una altra banda, ¿què havia fet possible, el jove, per mitjà de la seua acció, que va unida a les directrius que li marca Nadaleta? Que Nadaleta (que representa lo femení com també el lideratge i la creativitat), no se n’anàs a pastar fang. I, com que el xic ha abraçat aquests tres components, com a part de la seua manera d’actuar, en parlar amb el pare, “ja no fou ell[5] qui parlà a en Bernardó, sinó en Bernardó qui l’escometé amb aquestes paraules:

-Ja teniu raó de dir que el vostre cavall era rabijol! No n’he vist un altre! M’ha fet suar i pernabatre molt i molt; mes, amb l’ajuda de Déu l’he domat.

-Ja ho sé –respongué amb un gran sospir. I afegí després de reprendre alè-: Demà et casaràs amb Nadaleta” (p. 72).

Un detall que plasma aquesta rondalla (i, clarament, matriarcal) és que, si bé el bosc i el pou (fins i tot, des de la vessant eròtica i sexual) són femenins (com també la cova), no per això deixa de ser-ho el cap (el cabestre). Així, no sols Bernardó fa lo que li indica Nadaleta, sinó que és Nadaleta qui fa que ell actue encoratjat, optimista (Déu li farà costat i li ho farà possible) i també d’acord amb la manera d’actuar dels pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Partim de la consulta del “Diccionari eròtic i sexual” (de Joan J. Vinyoles junt amb Ramon Piqué i Huerta)  i de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana” de Joan Soler i Amigó. En aquest cas, la consulta en cursiva correspon al terme “Cova” en l’enciclopèdia esmentada.

[2] Partim del diccionari eròtic i sexual esmentat, com en notes posteriors i relacionades amb aquesta rondalla.

[3] En el “Diccionari eròtic i sexual”, “verga”  figura com “Vara, rama prima neta de fulles i llisa” i, en la segona definició, com “Membre genital dels mamífers” i, igualment, veiem el refrany “Home petit, bona verga”.

[4] La lletra en negreta no figura en l’original.

[5] El pare de Nadaleta.

“Eren feliços”, sexualitat matriarcal

General, , , , , , , , , ,

 

Durant una conversa que tinguí amb Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935), el 19 de juliol del 2021, em digué unes quantes frases que plasmarem tot seguit. Així, sa mare, deia al marit: “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, la qual, el 20 de juliol del 2021, raonant amb ma mare, em digué que, era “una frase coneguda” (sic). En relació amb els seus pares, Pere Riutort tragué una frase molt significativa: “Eren feliços” (com a parella).

I que eixa felicitat no es limitaria només a les relacions entre tots dos, ho veiem en una altra frase que m’afegí, però que treia son pare: “En efecte, [la dona] sap més que jo”. Aquests comentaris de Pere Riutort enllacen molt bé amb unes paraules que ell plasma en la seua explanació, en tractar sobre els seus pares: “Soy el séptimo hijo de una familia numerosa, con unos padres dignísimos y cristianísimos, con una compenetración verdadera entre ellos. Mi madre tenía mucho sentido de la política, más que mi padre, por esto cuando se habla de los derechos de la mujer, siempre pienso en mi madre, su inteligencia y su manera de vivir, con responsabilidad cristiana, de amor a los demás cuando estaban en situaciones de necesidad. Esto insensiblemente me ha llevado a aceptar que la inteligencia y la capacidad de realización, de gobierno, no va unida a un sexo, es igualmente del hombre y de la mujer” (p. 151).

De fet, quan, en aquesta conversació amb Pere Riutort, li llisquí un passatge de l’entrevista[1] que fiu a ma mare (i de què li parlí), ell es sentia identificat amb aquella manera de relacionar-se, les parelles i, fins i tot, m’adduí que, per a ell, clarament partidari del model matriarcal de vida (que era el que enllaçava i portaven a terme els seus pares), lliure de coercions, de xantatges, d’abusos i de poca psicologia o de poca pedagogia dins de la família i en les relacions amb altres persones, “Els matrimonis que són feliços és així, en que la dona mana l’home”.

Això sí,… feliços amb un estil matriarcal i obert, molt plasmat (com ell em reconeixia) en les rondalles mallorquines i com també observà que ho era, com ara, en la rondalla valenciana “Peret i Margarideta”, de què li llisquí la part final de la versió arreplegada per Ximo Caturla, en què, àdhuc, Peret, en agraïment a la seua germana Margarideta (que ha fet possible que ell no muira i que mantinga la vida, encara que ho haja fet com a perera), per exemple, podem llegir: “Aleshores totes les branques de la perera s’agitaren com si una gran ventada sacsejara l’arbre sencer, la soca va tremolar fortament i [Margarideta] sentí la veu que feia:

-Si, totes per a tu, que tu m’has salvat!” .

Pere Riutort gaudí d’aquest passatge de la rondalla i, igualment, li vaig afegir que plasmava, de manera explícita i clara, que la dona (Margarideta) salva l’home (Peret), com és propi en les cultures matriarcals.

I, quant a l’entrevista a ma mare, li llisquí el passatge següent:

“-Les relacions en la casa, ¿com eren, com era la relació pares-fills?

-No era respecte, però…

-… però…

-El meu avi  [matern] era molt recte[2]. El meu avi, entraven per la porta…

-Hi havia molta entesa entre tots, no hi havia…

-No, però és que, cada u agarrava el seu rol i el duia molt bé. I, si hi havia capacitat d’ajudar-se i…

-I Pere [ Riutort] m’ha parlat, sobre els seus pares, la gran sintonia que tenien entre els dos [= els pares de Pere Riutort] i que ‘Ma mare estava molt ficada en la cosa política’ i que [ell] va descobrir que una dona podia governar una casa i…

-Lo que passa és que, aleshores, manaven les dones. (…) Això, mon pare, tenia molta gràcia per a contar-ho, sempre era de dir ‘Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona’[3] (sic)“.

Aquest apartat de l’entrevista, continua així: “Això, mon pare tenia molta gràcia per a dir-ho. A lo millor, anaven [les dones] per a dir ‘A tu, ¿què et pareix, Miquelet[4]?’. [ I ell els responia] ‘Ah, puix bé: lo que tu vullgues’. I ja s’havia acabat el problema. Mon pare també tenia clar que hi hauria moltes famílies que no seria així[5]”. 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El reproduirem un poc després de tractar sobre una rondalla valenciana en què la dona salva l’home.

[2] Donava molta importància a la urbanitat, perquè entenia que, si una persona no la desenvolupava, donava a entendre que actuava com una persona poc formal.

[3] Pere Riutort, que, a mida que avançava la lectura d’aquest paràgraf, ja intuí (i molt bé) la resposta del meu avi matern i, quan li la llisquí, es rigué com dient “¡És que era així, com en la gran majoria de les cases!”.

[4] El nom afectiu del meu avi Miguel era Miquelet.

[5] En relació amb aquesta frase de ma mare, diré que, a hores d’ara, si consultem en Internet l’expressió “La letra, con sangre entra”, veurem que hi ha moltes entrades, del 2018 en avant, en què no es considera com una manera poc pedagògica i gens recomanable d’ensenyar. Ara bé, hi ha rondalles valencianes en què el pare (sí, el pare) es mostra molt obert amb els fills en la seua educació, com també en alguna de Menorca recopilada per Andreu Ferrer Ginard, a tot estirar, en 1914.

Però, en canvi, el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, acabat a principis dels anys seixanta del segle XX, on figuren les expressions “La lletra, pel cul entra”, “La lletra entra per les anques” i ”La lletra, amb sang entra”, les qualifica com “aforismes propis de l’antiga pedagogia que obligava els nois a aplicar-se a l’estudi a força de cops”. ¿Podem pensar que la sexualitat, en les famílies (i en les parelles) catalanoparlants, seria aliena a aquests aforismes i a aquesta pedagogia (la que plasmen els autors del DCVB), no precisament favorable a la repressió ni als maltractaments dels infants, ni dels fills que encara no s’han independitzat dels pares? Hi ha motius per a considerar que hi hauria una compenetració molt bona en  les famílies catalanoparlants (mercé al matriarcalisme) i que, àdhuc, també abraçaria lo eròtic i lo sexual : les rondalles, com em digué Pere Riutort, són “Sabiduria” (sic) i, en elles, com ha deduït Maria Magdalena Gelabert i Miró, la dona està ben considerada, està ben tractada i no és motiu d’humiliació per part dels hòmens.

Igualment, direm que la sexualitat està íntimament vinculada amb la creativitat i que la vida sexual i, per tant, la creativa, de cada persona, comença des del moment en què naix.

La resta, per a mi, mentires i intents de donar-nos gat per llebre, sobretot, mitjançant la instrucció obligatòria i la universitària, o bé a través de mítings de partits, de sindicats i d’associacions i altres herbes, més encara, arran de l’aprovació dels decrets de Nova Planta.

L’Eivissa matriarcal del segle XVIII

General, , , , ,

 

Partint del llibre “Sexo, amor y matrimonio en Ibiza, durante el reinado de Carlos III”, de Jorge Demerson i de Paula de Demerson i publicat per El Tall editorial (de Ciutat de Palma, en 1993), trobem unes paraules que considere encara aplicables a bona part del segle XX, ací, referent a les tasques que feia una dona: “La vida de la mujer ibicenca solía ser sumamente laboriosa y dura. (…) Por eso, la que más se resquebraría[1] sería la más hacendosa[2], la que fuera más limpia y curiosa, la que fuera un genio dulce, apacible, paciente, trabajador y que supiera todo lo que hace una buena ama de casa: guisar, lavar, hilar la rueca, tejer, cortar, coser y remendar[3] prendas de vestir, criar pollos y patos, ordeñar ovejas y cabras y hacer queso, enjalbegar[4] la casa, cultivar la huerta y recoger la fruta, ocuparse de los niños cosa que aprendió cuidando de sus hermanitos- y la que fuera capaz de darle cada año y medio al marido otro hijo que andando el tiempo, le ayudaría en las faenas del campo” (p. 89).

Però els autors d’aquesta obra sobre Eivissa també comenten que, “En la sociedad pitiusa del siglo XVIII, que hoy día se la calificaría de ‘machista’, los hombres indiscutiblemente llevaban la voz cantante[5]. Sin embargo, nos parece justo subrayar el papel que correspondía a la mujer en esta institución jurídica original. En su auto, el Juez eclesiástico mandaba que la joven sería secuestrada en casa de tal médico, notario o abogado, pero siempre añadía: ‘al cuidado de la esposa de éste’ o ‘al cuidado de la madre o del ama de llaves’, si se trataba de un canónigo o sacerdote’ o, en fin, ‘apud matronam honestam’” (p. 172), és a dir, amb una senyora honesta[6].

I, per a reflectir el gran paper que jugaven les dones, àdhuc, les jóvens, en aquell temps i, per tant, el grau alt de participació, llegim que, en aquella Eivissa, la institució del “depòsit”, vinculada a l’Església i que tenia una finalitat que ho aplanava a les dones i també als hòmens: “reconocer y hacer respetar la libertad de un ser menor de edad y como al sometido a la autoridad de sus padres, permitiéndole en una sociedad en la que la patria potestad[7] era poco menos que absoluta, expresar libremente su gusto y voluntad.

Esta institución que existía desde tiempo inmemorial, era el reconocimiento por la Iglesia del derecho de las muchachas a escoger al que iba a ser su marido, el compañero de toda su vida. Años antes de que se representara el Sí de las niñas[8], en ese rincón excéntrico de España que se consideraba inculto y salvaje, florecía esta institución plausible que manifestaba palmariamente, adelantándose medio siglo a la tan cacareada Revolución Francesa, que en España se reconocían ya y protegían ciertos derechos del hombre, y lo que resulta más notable todavía, ciertos derechos de la mujer y de la doncella” (pp. 173-174). Informació cabal i que va en línia amb alguns escrits de Bartomeu Mestre en relació amb el segle XVIII i amb la cultura balear. A més, per mitjà d’informació treta de comentaris plasmats en el grup “Dialectes”, el 27 de febrer del 2021, veiem que, “A Barcelona, també entraven a casa. El noi demana casar-se, a la noia, i, si acceptava, després ho comunicava als pares” (Esther Jolin) i que, com ara, “En la generació dels meus pares, l’home li parlava a la dona i, finalment, es casaven” (Antoni Porcar Gómez). Per tant, l’home havia de passar per l’adreçador (no coercitiu, ni, per exemple, xantatgista) de la futura dona, això és, de la núvia, de la festejadora. 

Un fet que no es sol comentar (ni en els mitjans de comunicació social, ni en els partits polítics, ni en els sindicats, ni, per descomptat, en els centres d’instrucció pública des del nivell primari fins a l’universitari) i que no em negaré a plasmar: en el segle XVIII, s’imposen els decrets de Nova Planta (amb la filosofia castellana de la vida, patriarcal) i, àdhuc, afectaren el tema sexual i l’eròtic.

Tot seguit, afegirem una part de l’estudi sobre els Sants de la Pedra, feta, en bona mida, en el 2018, i en línia amb la família i amb el paper de l’home i amb el de la dona. Comptem, a més, amb escrits fets en Facebook.

Començarem aquest apartat dient que, en documents com “El cicle de la  vida: els rituals de la vida de l’individu dins d’un context familiar i social” que tracten, fins i tot, sobre moments més pròxims als nostres dies, podem llegir, sobre el matriarcalisme en les Illes Balears (si més no, en el document, com estava, mentres férem l’estudi sobre els Sants de la Pedra, que no l’actual), que “Les dones casades eren les que comandaven, no només dins la casa, sinó fora. En Pere Capellà[9] escriptor de comèdies de costums mallorquins en té una titulada Sa madona du es maneig. N’Antoni Galmés (1982) conta que quan els poblers[10] anaven el dimecres al mercat de Sineu a comprar mules, en arribar a un acord amb el venedor deien ‘sa barrina està feta, si sa mula li agrada a sa meva dona’ o ‘a mumare’ (si era fadrí). Els jornalers i missatge[r]s solien donar el sou a les seves dones i la dona els hi donava una quantitat per fumar i anar al bar. La majoria de dones controlaven els diners familiars i quan s’havia de fer una despessa grossa, donaven els diners a l’home perquè ell pagués (ell era ‘l’amo’ i així semblava que ell era el qui tenia el control de l’economia familiar). N’Antoni Galmés també conta que un home de S’Aranjassa deia que els homes casats són de dues castes: els qui diuen que a ca seva la dona comanda i els qui estan avergonyits de dir-ho. Un altre exemple el trobam a la novel·la Bearn d’en Llorenç Villalonga, aquest escriptor contraposa la intel·ligència i el seny de la senyora Maria Antònia amb les bajanades i quimeres del seu marit el senyor Toni” (p. 23).

Però això era una cosa que ja venia de lluny, com comenta en la pàgina següent, en afegir que, en el dret consuetudinari (basat en els costums) mallorquí, es reflectia el paper predominant de la dona, cosa que ens ve a dir que, els seus avantpassats (i, per tant, en part, pobladors de l’històric Rosselló, és a dir, de la banda del Pirineu on està el Vallespir i, així, Arles, la població on es sol considerar el punt de partida dels Sants de la Pedra cap a la resta de l’àmbit lingüístic) vivien de manera matriarcal, com m’ho confirmarien, per Facebook, persones del País Valencià i de Catalunya, com veurem immediatament.

Finalment, plasmaré unes paraules que, hui, 19 de juliol del 2021, m’ha dit Pere Riutort Mestre (Petra, 1935), durant una conversa, en què, fins i tot, li he llegit un passatge d’una rondalla recopilada per Ximo Caturla, en què l’home diu que ella l’ha salvat: “¿No saps què has de fer lo que diu ta mare?” (la mare de Pere Riutort, al marit), “Eren feliços [, els meus pares, com a parella]“, “Les feministes eren les nostres mares”, “Els matrimonis que són feliços és així: en què la dona [, sense coerció,] mana l’home”.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia

 

 

Notes: [1] En valencià, fendre, esberlar, obrir.

[2] La més treballadora, la més diligent.

[3] En valencià, apanyar, apedaçar…

[4] En valencià, emblanquinar.

[5] En línia amb aquestes paraules i, això sí, sense deixar fora que testimonis com aquest són clarament minoritaris entre persones d’arrels catalanoparlants per part de pare i de mare com també dels avis i de les padrines, escrivim un testimoni d’una dona, Joana Silvestre, publicat en el meu mur, el 19 de gener del 2021: “Bon dia!!!! A casa la meva àvia, el que manava era l’avi i lo que ell deia anava a missa. Jo havia vist això a casa els avis paterns i matern. El patern, la meva àvia va respirar quan es va morir: tenia que tenir el dinar a taula a les dotze, no podia venir.-me a buscar a l’escola, perquè el senyor es quedés sense dinar o tingués que menjar més tard. I el matern, ‘bueno’, una altra pel·lícula. Actualment, si passés això amb els marits, anirien tous”. El mateix dia preguntí a Joana Silvestre si “tots dos eren d’arrels catalanes” i li comentí que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, en eixe moment, hi havia “un testimoni molt semblant al teu (l’únic), però de dona a filla” i respongué “Sí, de Setmenat, de Lleida, d’Agramunt”. A més, li vaig afegir que “Eixa actitud era molt més pròpia de persones que havien entrat molt en contacte amb la cultura castellana, com ara, capellans i persones ‘lletrades’ en castellà” i ella rematà el diàleg dient “Puix eren catalans”. Sobre els capellans, em referia pensant en la posició del capellà que escrigué el llibre “Estampas de Masarrochos”, Cipriano Ibáñez Chisvert, en 1950, respecte a la que tenia son pare quan, el futur capellà, era xiquet i ajudava en el camp a un pare (el seu) molt pacient i amable amb el fill.

[6] La traducció l’he feta mitjançant el traductor d’Internet i no figura en aquesta pàgina del llibre.

[7] La pàtria potestat és el conjunt de drets que les lleis reconeixen als pares sobre els seus fills, sobretot, quan són menors d’edat.

[8] Es refereixen a l’obra de teatre “El sí de las niñas”, del castellà Leandro Fernández de Moratín (Madrid, 1760 – París, 1828), en què es fa una defensa de les dones, estrenada en 1806, en Madrid.

[9] Escriptor balear (Algaida, 1907- Ciutat, 1950). L’obra esmentada fou escrita en 1950.

[10] Nadiu o resident a Sa Pobla (illa de Mallorca).

La dona salva el mariner

General, , , , , , ,

 

Abans de passar a una altra rondalla en què la dona salva l’home, però, en aquest cas, del llibre “Rondalles”, de Jacint Verdaguer, i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en 1993 i reimprés en el 2003, direm que, el 17 de juliol del 2021, en el grup “Dialectes”, com en el meu mur i en molts més (i, en molts casos, de més de huit mil membres o, fins i tot, de més de deu mil), en què jo havia preguntat “¿Faríeu ús de les rondalles, per a una vida més igualitària entre hòmens i dones, bé en casa, bé en el barri, bé en associacions, bé en l’ensenyament?”, no sols es feu un silenci quasi absolut respecte a la participació alta el dia que demaní en relació amb la dita “Qui et vol per muller, no et vol per puta primer”, que continue considerant matriarcal (i, més encara, tenint en compte la manera de ser de qui la plasmà en Facebook), sinó que, possiblement ninguna de les persones que, àdhuc, desqualificà Ricard Jové Hortoneda (1929), escrigué res, ni una paraula, a aquesta pregunta de línia pedagògica.

Un fet que diu molt de com actuen moltes persones en el tema de la cultura procedent dels avantpassats (i anterior a 1930) i en el de lo eròtic i en lo sexual, malgrat que les rondalles (com els indicava en el post, amb dades) plasmen molt bé que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal i que la dona (sexualment i eròtica) és qui tria, es fa lo que ella vol i, a més, és ella qui salva l’home, un fet tan viu en la llengua catalana com en la cultura basca. Estem, per tant, davant d’un cas més d’hipocresia, d’allò que, cap al 2006, en una revista de psicologia, en un article sobre com actuar davant possibles intents de manipulació, posava “Hace buen tiempo” i, tot seguit, “Del buen rollo a la hipocresía”.

I una de les persones que respongué fou Narcís Ramió Diumenge, en el grup “Dialectes”, el 17 de juliol del 2021: “Llei de vida… En general, al món rural i pescador, el matriarcat feia la feina fosca, mentre el patriarcat en presumia a l’hostal jugant a la ‘manilla’…”. Immediatament, li comentí: “Lo matriarcal, en moltes rondalles valencianes, està molt relacionat amb la mar”, per exemple, entre les recopilades per Ximo Caturla.

I Narcís Ramió afegí: “Lluís Barberà. Costa Brava, Maresme, Costa Daurada… gran tradició oral i, ara, escrita.

Pel camí, entre oral i escrit, s’ha perdut el 70% de la llegenda popular… rimada i sense rima. Sort es va tenir d’aquells visionaris/es que van prendre apunts”. I, en relació amb lo de l’hostal i al joc, li vaig adduir que, “Un dia, un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal, de Sud-amèrica), em digué ‘En la cultura colla, no veuràs hòmens en els bars. Hi van les dones’. Una altra cosa és que algú li tire a empinar el colze. Però, en principi, només hi van les dones”.

Doncs bé, en línia amb el món mariner i amb el de la pagesia del món rural, en la rondalla “Lo Mariner de Sant Pau”, Jacint Verdaguer ens parla d’una narració que, quan ell la recopilà (en la segona meitat del segle XIX), “Deu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella” (p. 16). Un home que “tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la vara se li havia tornat un bastiment i anava de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa” (p. 17), fet que va vinculat amb l’esperit emprenedor unit al matriarcalisme i no limitat a una minoria.

Ara bé, un hivern es capgira el vent, i l’home es salva gràcies a la seua invocació a Santa Marta del Socors (p. 17). I, com que la pèrdua li havia deixat quasi sense res, li havia pres tota la fortuna (pp. 17-18), però, “al costat de sa esposa i entremig de sos fills se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda” (p. 18). Com veiem, de nou, la dona salva l’home com també el fet de sentir-se acompanyat (els fills i la dona). ¿No és, la dona, la part activa (com ara, en la cançó “La manta al coll”, en què les xicones de Xixona, emprenedores, s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles “dos voltes a la setmana”, mentres que Pep està, com diu la versió del grup “Carraixet”, “tocant-se els collons”? Efectivament, com les dues àvies de ma mare, nascudes entre 1875 i 1880, i molt actives i molt arriscades, des de bon matí,  com em contà, ma mare, durant una entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El text del post publicat eixe dia, i a què poden accedir tots, perquè no esta limitat i, per tant, és públic, deia aixi:

<<Bon dia, 

En moltes rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens (en el primer quart del segle XX), per Andreu Ferrer Ginard (de Menorca i, a tot estirar, de 1914) i, per exemple, en moltes de les cinquanta-una que recollí Cristòfor Martí i Adell (de l’Horta de València) i de les més de setanta arreplegades per Joaquim G. Caturla (Ximo Caturla) en les comarques valencianes de l’Alacantí i del Baix Vinalopó, es fa lo que la dona vol (fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual) i la dona salva l’home.

¿Què opineu respecte a aquests fets?

¿Faríeu ús de les rondalles, per a una vida més igualitària entre hòmens i dones, bé en casa, bé en el barri, bé en associacions, bé en l’ensenyament? Jo, sí.

Gràcies.

És per al treball sobre el matriarcalisme.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada>>.