Arxiu d'etiquetes: Carpesa (l’Horta de València)

De Bétera a Corbera i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem el tema de la religiositat popular en relació amb unes quantes poblacions valencianes, i sobre el seu vincle amb els Sants de la Pedra.

En Bétera (el Camp de Túria), com podem llegir en l’article “Bétera, un poble per a tots” (https://beteranet.com/betera/librov/vii_02.htm), d’Amparo Doménech Palau, editat[1] per l’Ajuntament de Bétera i per “Cooperativa Agrícola de Bétera”, COOP. V., en 1998, “hi havia la Confraria dels Sants de la Pedra que sols era d’homes; els clavaris d’aquesta Confraria eren els que organitzaven la festa. Antigament es realitzaven dos dies de festa, el dia dels Sants i a l’endemà la llagosta, els dos dies repetien la mateixa processó, una dedicada als Sants i patrocinada pels clavaris i la segona per l’Ajuntament, doncs la tradició diu que l’any 1200 (sic) hi hagué una plaga de llagosta que va ser desfeta o exterminada per la mediació dels sants[2]. Quan se celebrava la festa de la Llagosta, una vegada la patrocinava l’Ajuntament i l’altra la Confraria del[s] Sants de la Pedra”.

Igualment, també hi ha un document molt interessant, “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera” , d’Imma Dasí Estellés, que, tot i que toque de passada el tema dels Sants de la Pedra en Bétera, inclou que “Des del segle XVIII a Bétera se’ls declara patrons del poble per esdeveniments que el poble considera miracles, per a que cessara una plaga el 1700 es van acollir sota la seua protecció dels Sants de la Pedra amb un vot de festa anual i al 1730 per a que el terme es vera lliure d’una tempesta que estava afectant els pobles veïns”.

En Biar (població valenciana de la comarca de l’Alt Vinalopó), com podem veure en l’article “Com és Biar?”[3] (https://sites.google.com/site/onviscbiar/com-es), en l’apartat “Ermita dels Sants de la Pedra (s. XIII) i el seu mirador”, “Aquesta ermita és el lloc on se celebren 1 dia a l’any un ball típicament anomenat ‘Les Parrandes’, que també se celebren en altres ermites, com la de sant Roc, de Biar, al llarg d’uns dies marcats durant l’estiu.

La festivitat dels Sants de la Pedra en concret es realitza el dia 30 de Juliol”.

D’acord amb informació facilitada per l’Ajuntament de Biar, per telèfon, el 12 de febrer del 2020, per a eixir de dubtes sobre si només tenia lloc amb motiu de la celebració de la festivitat dels Sants de la Pedra, ens digueren que no era eixe el cas, ja que tenia lloc amb motiu de moltes festes populars en Biar. Agraesc aquest aclariment.

Sobre Biar, també hi ha que, segons l’article “Els Sant[4] de la Pedra, advocació popular a les nostres terres”, publicat per Consol Conca i Coloma, en 1993, en la “Revista de Moros y Cristianos”[5], el qual figura en el blog “Apiarium”, de Biar, “El relat hagiogràfic i els avatars de les seues relíquies ha quedat cristalitzat[6] no sols en els Gojos sinó també en Auques i en Oracions. En l’ermita dels Sants de la Pedra de Sueca es guarden alguns exemplars dels Gojos i una Auca catalana que refereix la història abans contada” sobre Arles i sobre l’inici de la devoció que es va iniciar en aquesta població del Pirineu i que, amb el temps, es difongué per la Corona Catalanoaragonesa.

En Canals (la Costera), partint del llibre “Coneguem els nostres noms de lloc”, de Llum Pérez i de Sandra Fayos, editat per l’Ajuntament de Canals, en el 2005, hi ha el carrer dels Sants de la Pedra, els “segons patrons” de la població. Podem llegir que “Eren venerats a Canals i a tota la comarca. Al naixement del riu dels Sants, on estava l’ermita del mateix nom, -antigament terme municipal de Xàtiva, i avui dia, de l’Alcúdia de Crespins, se celebrava una processó en el seu honor cada 30 de juny (sic). Açò s’acabà quan l’ermita dels Sants de la Pedra va ser enderrocada pels terratrèmols del 23 de març de 1748.

Ignorem en quin moment els canalins van decidir donar aquest nom al carrer que estudiem, però sembla lògic pensar que fou després d’aquest succés tràgic quan s’acordà guardar la memòria d’aquests segons patrons de Canals (…). D’aquesta manera, doncs, el seu record ha perdurat fins als nostres dies” (p. 208). Agraesc la generositat de José Antonio Polop, de Casa Cultura Canals, qui em facilità aquesta informació sobre Canals, a través d’un missatge, el 5 de juny del 2018, així com la que hi ha en aquest apartat de la recerca, com ara, els dos articles següents.

Segons l’article “Canals y los Santos de la Piedra. Una devoción semiolvidada”, d’Alfons Vila Moreno, publicat en el “Llibre de Festes de Canals 1987”, des d’aquesta ermita, mentres hi va romandre, “se organizaba y salía la procesión que acudía al santuario cada 30 de julio, cuyo ritual conocemos con detalle” (p. 77). A més, sabem que, a partir d’informació de 1747 relacionada amb un pleit, “la procesión (…) salía de Canals cada 30 de julio en dirección a la ermita de los Santos (…) desde el templo y por el camino de L’Alcúdia de Crespins.

(…) De este modo se llegaba en romería hasta las inmediaciones de la ermita donde se recomponía la procesión. Tras la misa con sermón los mayordomos setabenses[7] ofrecían un refrigerio a los asistentes antes de que la procesión retomara el camino de regreso.

Nuevamente se salía en orden procesional pero tan sólo durante escasos metros porque de inmediato se abandonaba éste y a caballo en grupo se volvían, esta vez por el atajo del camino de Enguera[8](p. 79).    

En l’article “Los Santos de la Piedra, segundos Patronos de Canals”, escrit per Ramón Arnau Palop, en el “Llibre de Festes de Canals 1975”, hi ha que “En Canals resulta notorio y, por otra parte, digno de considerar la devoción a los Santos de la Piedra, lo que hace pensar en un possible primer patronazgo a su favor durante un corto tiempo, ocu[p]ando el lugar inmediato inferior a raíz de su traslado a la ermita cercana al nacimiento del río, pues en las donaciones de Jaime I el Conquistador las tierras de Canals fueron cedidas al caballero Bernardo y Crespi de Peñafort, que a pesar de tener sus posesiones en límites de los reinos de Valencia y Aragón, su origen era catalán (…).

Más testimonios los tenemos en la dedicación de una calle con el nombre de Los Santos –carrer Baix-, así conocida desde el siglo XVII (…), y en esta misma calle un retablo de los Santos de La Piedra se puede contemplar sobre la fachada de la base que da al frente de la calle de Santa Clara –antigua del Hospital-“.

En Carpesa, una històrica població de l’Horta de València, ara dins del terme de la Ciutat de València, hi ha una celebració, la “Festa d’Acció de Gràcies”, que partí d’un fet esdevingut en 1730, com molt bé escriu José Jaime Brosel Gavilá en l’article “Devoción y fiesta a los Santos de la Piedra en Carpesa, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”. En l’article, podem llegir unes línies tretes de l’obra Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén canónicamente erigida en la Villa de Albalat dels Sorells”[9] (de 1930) que diuen així: “En 1730 recorría los pueblos de la huerta de Valencia un religioso Capuchino predicando las excelencias de la devoción a los Santos de la Piedra Abdón y Senén, con el objeto de fundar Cofradías en honor de los mismos. El fruto de su trabajo debió ser muy escaso, puesto que sólo consiguió su intento en el pueblo de Carpesa. El cielo, sin embargo, se encargó bien pronto de demostrar las ventajas de la devoción predicada por el religioso, cuando a los pocos días de ser establecida canónicamente en dicho pueblo la mencionada Cofradía, una deshecha tormenta, descargando con cantidad de granizo y piedra, arrasó completamente las cosechas de todos los campos comarcanos, dejando tan sólo libres los del término de Carpesa; y por este hecho sus moradores[10], convencidos de que tal gracia les había sido concedida por intercesión de los Santos Mártires, acordaron celebrar perpetuamente, además de la fiesta propia de la Cofradía, otra en acción de gracias por tal beneficio” (pp. 126-127).

De fet, en Carpesa, a hores d’ara, com veiem en el mateix article, encara és manifesta la importancia que la devoción a los Santos Abdón y Senén y, de modo singular, la ‘Festa d’Acció de Gràcies’ ha tenido y tiene en la vida, la historia, la cultura y las tradiciones de los habitantes de Carpesa” (p. 127).

Continuant amb el mateix llibre sobre Carpesa, però a partir de l’article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulsor de la devoción”, també de José Jaime Brosel Gavilá,  hi ha que, “Por encargo de D. Vicente, el artista S. Aguilella Vidal realizó en torno a 1970 una colección de retablos cerámicos representando a los Santos de la Piedra. (…) En todos ellos se incluía la reproducción del Templo Parroquial y, en algunos, se añadió la Cruz de Montesa. El cuadro cerámico se completaba con la leyenda que a él tanto le gustaba repetir: ‘Santos Abdón y Senén, quitadnos el mal, traednos el bien’.

A su generosidad también se debe el cuadro que se conserva en la sacristía de nuestro Templo Parroquial. (…) la escena, de tema agrícola valenciano, alude al patronazgo de los Santos sobre las tierras de labranza.

(…) También él fue quien promovió la elaboración de un ‘Himno a los Santos Abdón y Senén”. A su requerimiento, otro sacerdote, D. Pascual Calafat Braco, natural de Benirredrá y condiscípulo suyo, elaboró las estrofas de este canto de alabanza” (p. 138).

Sobre aquesta celebració festiva d’acció de gràcies, afegirem que els seus orígens (no necessàriament els de Carpesa, sinó els etnològics), poden estar, com bé afirma Francisca Martín-Cano, en la seua obra “Arqueología feminista ibérica”, en què “con ocasión de las fiestas de recolección, las Sacerdotisas hacían ofrendas a la Diosa, de los primeros frutos en procesiones hacia su santuario, portando frutos o cuernos de la abundancia. Y participaban en banquetes en los que comían alimentos sagrados y bebían vino de una gran crátera[11].

En la Península [Ibérica], dichas fiestas serían similares a la: Mundus Céreris ‘la Monda de Ceres[12]’ (monda[13] ‘cesta’), en la que se hacía ofrenda a la Diosa de bandeja para agradecerle la cosecha y solicitar abundancia para la siguiente.

(…) Y son herederas las fiestas de verano, imitadas por la religión cristiana” (p. 405).

Ceres, cereals, estiu… són paraules i temes en relació directa amb els Sants de la Pedra i, per descomptat, amb la deessa grega Demèter (equivalent a la romana Ceres), amb la collita estiuenca, etc.

Continuant en la línia de Francisca Martín-Cano, en relació amb les ofrenes, Manel Carrera i Escudé, en part del seu llibre “ Calendari de festes amb aigua” (http://www.festes.org/media.php?id_media=2205), de la web “Festes.org”[14], sobre el dia de la festivitat dels Sants de la Pedra (30 de juliol), dia en què se’n fan (per exemple, en celebracions d’acció de gràcies), escriu que “Un dels costums d’aquest dia havia estat una festa a l’hort i després guarnir amb tot tipus de productes del camp i de l’hort, a manera d’ofrena, les capelles dedicades a sant Nin i sant Non, que aquest dia s’omplin de pebrots, cebes, tomàquets i fins i tot de raïm. Avui, durant la missa dedicada als sants es beneeixen els productes de l’hort que els fidels porten” (p. 122). Quant a la presentació de cebes, era la primera vegada que ho llegia i, afegirem, que també se’n fa de forment. Vaig rebre aquesta informació, per part de Manel Carrera, el 30 de juliol del 2019.

Acabarem aquest apartat relacionat amb Carpesa dient que, des de 1942, l’església que hi havia dedicada a Sant Pere, canvià l’advocació als Sants de la Pedra, motiu pel qual ara rep el nom d’Església dels Sants de la Pedra.

En Carrícola (la Vall d’Albaida), gràcies a informació facilitada per Daniel Alfonso Medrano (cronista d’Otos), per mitjà d’un missatge del 23 de gener del 2019, “tenen l’església parroquial de Sant Miquel. Els dediquen als Sants de la Pedra l’últim dia de festes, habitualment l’últim diumenge de setembre”. A més, un any després, el 27 de gener del 2020, a través d’un missatge,  Daniel Alfonso escrivia que, “a Carrícola es veneren dels pocs anteriors a la Guerra Civil” i, per telèfon, em comentà, eixe mateix dia, que durant la guerra se n’havien salvat quasi totes les imàtgens religioses que hi havia. Així, en un escrit que m’envià el 28 de gener del 2020, en al·lusió a Otos, manifesta que “En quant a les escultures dels Sants [de la Pedra], a l’antic retaule major, d’estil barroc i destruït en 1936, presidien els laterals de l’àtic, de forma que estaven separats cadascun a un costat. Amb aquesta disposició es troben hui en dia a Carrícola, única de les parròquies de l’entorn que va preservar les seues imatges durant la Guerra Civil i, posteriorment, les va prestar als pobles veïns per celebrar les respectives festes”.

En Castelló de la Ribera, per mitjà d’informació facilitada per Xavier Martí, el 7 de gener del 2019, hi ha que “A Castelló se’ls fa festa, si més no, des de 1588. L’any 1642 van ser elegits per sorteig patrons de la vila (HVC2, p. 149). Les imatges dels sants germans Abdó i Senent es troben al retaule de l’altar major i són fixes i, per tant, mai no ixen en processó. Aquest retaule és dels anys 50. Les imatges anteriors, refetes l’any 1844 (HVC2, p. 565), foren destruïdes durant la Guerra Civil. La rectoria conserva un reliquiari de mitjan segle XIX amb els ossos de sant Abdó i de sant Senent, i una clau de volta[15] del segle XV de l’església els representa. Les festes patronals o majors sempre li han dedicat un dia, habitualment i, si més no, des de fa cinquanta anys, dilluns. Abans de la Guerra se’ls feia missa cantada i, en acabar, es donaven a besar les santes relíquies (La hoja parroquial, nº 549, 1934, juliol 29, p. 4)”. Així mateix, hi ha una campana, San Abdón y San Senent” (sic), dedicada als Sants de la Pedra, “patrons del poble”, refosa l’any 1955 com també hi ha un carrer que porta el nom “Sants de la Pedra”. A més, en la localitat, abans hi havia la “portella[16] dels Sants de la Pedra”, de què Xavier Martí escriu que A banda dels quatre portals urbans que tancaven la vila, hi havia uns portals menors o portelles. L’any 1854 encara hi havia la portelleta de l’Almassereta, la portella del carrer dels Sants de la Pedra, la portella del carrer de la Séquia i la portella del Pedró. També em consta la portella del Convent”.

En Corbera (la Ribera Baixa), en paraules de Miguel Gómez Sahuquillo, cronista de Corbera (a través d’un missatge del 10 de desembre del 2018), sabem que hi ha “Documentació de 1771 que parla dels Sants de la Pedra de Corbera:

‘Otrosí. En la festividad de los Santos de la Piedra san Abdon y Senen, se sortea un clavario y este gasta de propios para los días rectorales Limosna de Asistentes, y sermón quatro libras doze sueldos…. 4 L 12S’ (AHN Consejos 7105 / 1771)”.

Igualment sobre Corbera, però mitjançant un missatge nou, de Miguel Gómez Sahuquillo, del 14 de febrer del 2019, se’ns exposa que, a través d’una dona gran, sabem que, “Al segle XX, una quadrilla d’amics de Corbera, sentia devoció pels Sants de la Pedra. Tenim notícies del segle XVIII, de l’organització d’actes i Missa a aquests sants. Aquesta colla d’amics compraren unes imatges i cada any les tenien un d’ells a la seua casa. Passats els anys tots els amics de la colla anaven fent-se majors i finalment els sants es quedaren a casa d’un dels amics o dels components de la colla que li deien Pablo Inglada.

En vindre la guerra civil, Pablo Inglada va amagar les imatges en una caseta agrícola que tenia a la muntanya a la partida coneguda com ‘Les Coves’. Va enrotllar els sants en un tendal de carro i els va dipositar a un paller.

Acabada la guerra, les imatges dels Sants de la Pedra foren portades per a ser restaurades, ja que al lloc on estaven havien perdut la policromia i es varen fer malbé.

Actualment, els descendents de Pablo Inglada, segueixen la tradició de tindre les imatges cada any en una casa d’aquesta família i el dia de la seua festa, les imatges són portades a l’església i es celebra una festa en el seu honor.

Aquesta història me l’ha contada una dona bastant major, neta d’aquell home que va salvar els sants. A la dona li diuen Conxa i té enguany les imatges a la seua casa fins al dia de la festa, en què els portarà a Missa i aniran a una nova casa de la família Inglada”. Agraesc aquestes dues informacions, molt interessants, i, en el cas de la segona, facilitada des de fonts populars.

 

 

Notes: [1] La informació sobre l’autora,  l’edició i l’any, l’hem treta de l’apartat “Portada”, dins de la web (https://beteranet.com/betera/librov/index.htm).

[2] D’acord amb la font, estaríem parlant de dos fets esdevinguts abans de l’entrada de les tropes catalanoaragoneses en el Regne de València juntament amb els repobladors, i, per tant, de la introducció de la devoció als Sants de la Pedra (que provindria, majoritàriament, de Catalunya), fet que no té força. Tot ens porta a pensar, per tant, en una errada, ja que la conquesta de bona part del Regne de València, des del nord, no començà, més o menys, fins a l’any 1232. I, si no fos una errada, es tractaria d’un argument sense consistència.

[3] El 12 de febrer del 2020 es podia accedir a aquest article, si bé indirectament.

[4] Textualment, en lloc de Sants.

[5] Hem assignat aquest nom a la revista i no el que figura en la font, ja que és el que veiem en una de les notes de l’article de Consol Conca i Coloma, fet que ens porta a pensar que n’és l’original i no el que apareix en l’entrada del blog.

[6] Textualment, en lloc de cristal·litzat.

[7] Nom que reben en castellà els habitants de Xàtiva, població valenciana de la Costera. En valencià, xativins.

[8] Població de la comarca de la Canal de Navarrés; en valencià, Énguera.

[9] Aquesta obra sobre la confraria dels Sants de la Pedra, durant la recerca, es podia comprar per Internet.

[10] En valencià, “habitants”.

[11] En valencià, “cràter” (m.). Es tracta d’una vaixella de gran capacitat i amb dues anses, destinada a contenir, per exemple, una barreja d’aigua i de vi.

[12] Deessa romana equivalent a la grega Demèter. Ambdues estan relacionades amb el forment.

[13] En valencià, “poda” (per exemple, de la vinya).

[14] Manel Carrera i Escudé, mitjançant un missatge en què m’envià la part del llibre relativa als Sants de la Pedra, m’afegia que ell és “el creador i autor dels textos que surten a la secció dedicada a sant Abdó i sant Senent”.

[15] Pedra central d’una volta.

[16] Porta menuda.