Arxiu d'etiquetes: Cullera (la Ribera Baixa)

De Cullera a Moixent i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem sobre la religiositat popular en distintes poblacions valencianes, com ara, Cullera, Daimús, la Font d’en Carròs i Moixent, i la seua relació amb els Sants de la Pedra.

En Cullera (la Ribera Baixa), com escriu Celia Soriano Gomis, en l’article “Es recuperen les tradicions de la Romeria dels Sants de la Pedra” (http://www.lexpressio.com/?arg_id=3750&url=2&corp=lexpressio&arg_familia=2&arg_poblacion=5), publicat en el diari “L’Expressió”[1], hi ha una tradició “que els historiadors daten del segle XV, i que se celebra (…) l’últim dissabte de juliol”. En el 2013, “gràcies a l’esforç de l’arqueòleg municipal Quique García[2], (…) l’habitual romeria des de l’església de la Sang de Crist al Raval fins l’ermita dels Sants de la Pedra ha recuperat elements que s’estaven abandonant, com els goigs.

(…) com va explicar l’arqueòleg. ‘Més que novetats, el que anem a fer enguany és recuperar tota la tradició de la romeria, des de l’eixida amb cavalls fins l’ermita, el repartiment de les canyes per pujar a l’església i, després de la missa, cantar els goigs’. ‘Són tradicions que no volem que es perden, com la benedicció dels camps als quatre punts cardinals, o el besamans als sants’, va afegir”.

Poc després, Celia Soriano, afig que “(…) Aquesta festivitat es remunta als segle XV, dos segles després de la construcció de l’ermita, per rendir culte als Sants de la Pedra, els patrons de les collites. Quique García va declarar que és possible que, des d’eixe segle, existira algun tipus de romeria en la qual els agricultors ja es traslladaven fins l’ermita per fer una missa demanant la bona collita de l’arròs, un element fonamental per la subsistència econòmica de Cullera. ‘Es diuen Sants de la Pedra, per la pedregà[3]. Encara que fa bon temps, ara pot haver una pedregá i pot tirar-ho tot per terra’, va explicar l’arqueòleg”.

Aquest romiatge, com es pot llegir en un fullet del 2017 facilitat per Kike Gandia, té com a finalitat “acompanyar les imatges dels Benissants cap a l’Ermita dels Sants de la Pedra”.

També en Cullera, però partint de l’entrada “Gojos als benissants Abdó i Senent, venerats a la seua ermita de la marjal de Cullera” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2012/11/gojos-als-benissants-abdo-i-senent.html), del blog “Gogistes Valencians”  i facilitat per Kike Gandia (a través d’un missatge del 5 de juny del 2018), llegim que “encontramos bien arraigada la tradición ya por el año 1.670 y siempre vinculada al cultivo del arroz. El día 30 de Julio, por la tarde, salía del ayuntamiento la romería popular con el clero y las autoridades. Un carro transportaba el anda con las reliquias acompañado por la banda de música y los balcones se adornaban con telas damascadas[4]. Llegando a la ermita se hacía misa y se besaban las imágenes de los santos aprovechando para hacer la elección de los cargos de la cofradía para el año próximo. De esa manera comenzaron las fiestas del pueblo”.

Finalment, per mitjà de l’article “Cullera manté viva la tradició dels Benissants de la Pedra amb una romeria” (https://val.levante-emv.com/ribera/2017/08/01/cullera-mantiene-viva-tradicion-benissants/1599992.html), publicada en el diari “Levante-EMV”, el 1r d’agost del 2017, hi ha que L’Ajuntament de Cullera i la parròquia de la Sang de Crist van organitzar la romeria als Benissants de la Pedra, un acte ancestral on tradició, religiositat, etnologia i festivitat van de la mà en un acte d’un valor antropològic immaterial molt destacat, segons han apuntat en diverses ocasions grans experts en la matèria.

(…) El dissabte a les 18.30h es va realitzar la tradicional concentració davant de l’església de la Sang de Crist on es van citar els genets de la localitat i alguns arribats des de diversos punts de la comarca i els carros, carretes, carruatges i calesas [= calesses[5]], a més dels romers i gent arrelada a esta tradició.

Una vegada es van traure les relíquies dels Benissants de la Pedra, Abdón i Senent, es van pujar a una calesa que va ser l’encarregada de portar-les en romeria fins a l’ermita enmig dels arrossars”.

En l’apartat dedicat a les ermites, traurem més línies d’aquest article dedicat a la celebració dels Benissants, en Cullera (la Ribera Baixa).

Tocant Cullera, afegirem un document interessant que trobí, en maig del 2019, sota el títol “Els sants Abdó i Senent patrons de l’agricultura catalana” (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), en l’apartat de la Universitat Autònoma de Barcelona reservat al fons personal de Rafael Tasis, escriptor i polític català del segle XX. Es tracta, com es llig en la fitxa de l’obra, del “Text presentat el dia 30 de juny als Jocs Florals de l’Alguer (1961), essent secretari Rafael Tasis”. El poguí imprimir gràcies a Montserrat Gutiérrez Folgueiras, de la UA Barcelona, qui me l’envià el 20 de maig del 2019, per mitjà d’un missatge. Es tracta d’una obra que s’inicia en la Cullera on havia nascut i s’havia criat l’autor del text (segons les primeres línies) i en què hi ha informació interessant, fins i tot, relativa a Cullera i que, a més, no hi havia en fonts consultades abans. Així, en començar l’obra, l’autor escriu, literalment, unes línies que aprofitem per a aquest punt de la recerca:

“En Cullera (Ribera de Xúquer) on m’he criat, de petit quan anava amb els homes grans al conreu de l’arrossar baix del Cabeçol dels Sants[6], aquest m’atreia amb singularitat força car era jo molt aficionat a tota mena de tafaneries i antigors. Quan podia m’escapolava vers el tossal i m’acostava a escodrinyar pels voltants de la devastada esglésieta, intrigat dels repussat[s] del llautó de la folrada porta que hi havia davall l’arcada rodona, amb tot un món barroc i important de flors, violes, corones ducals i de màrtirs, palmes, menats[7] de forment, i xinglots de raïm; orlat tot d’una llegenda que deia, ‘A costes de la Vila y sent Clavari en Pere Johan Bertomeu Any 1728’ . I això que no gosava pas demanar-los l’entrada dels feréstecs estatgers, gent de parla forastera.

Per altra banda anava jo inquietant les ànimes que volguessen destorbar-se d’un fadrinet preguntaire, car volia saciar la deu interna de saber, però ningú no me’n donava de raóns i allò no calia menejar-ho molt puix que el silenciós ermitori enrunat per uns i deixat que s’espentolés pels qui tenien llur deute en conrear-lo romania per a mi mut testimoni de temps d’enyorança.

Fins que un dia en Galtirroig, un vell pastor, m’ho aclarí.

— Xiquet, quan jo era com tú, aquí se’n feien importants romeries als Sants de la Pedra, -que eren tots de pedra-, Abdó i Senent. Hi venia l’Alcalde, el senyor Rector, i els llauradors amb la llauradora muntada a la gropa[8] i els músics del poble, es fea[9] una gran festa i el Clavari convidava a totes les dones a una xicra[10] de xocolata i als homes a copa d’aiguardent i un toscà” (pp. I i 2).

En Daimús (la Safor), el capellà de la Parròquia de Sant Pere Apòstol, en una carta escrita en el 2005, comenta que “la festa dels Sants de la Pedra ja es celebrava abans de la guerra civil de 1936, durant la qual van cremar la imatge. Llavors, com en tants llocs, la celebració comprenia la Missa solemne seguida de la benedicció d’animals i les joies. Carreres de cavalls pels carrers de la població. A boqueta nit tenia lloc la processó, i s’ornava l’anda dels sants amb fruits i hortalisses. I la raó de la festa era la d’encomanar les collites als sants”.

Aquest capellà de Daimús afig: “Prou després de la guerra civil es va reinstaurar la festa amb la imatge actual, (…) de pasta motluada[11], com les que es fabriquen en sèrie en Olot. La festa segueix un esquema ‘stàndard’: campanes, animals, música, coets. Missa, processó. (…) Tots dos porten en la mà dreta un ceptre, que recorda la seua pertinença a una família reial persa. Entre els dos sants hi ha un lleó ajocat, que possiblement recorda el martiri en el circ de Roma”.

En la Font d’en Carròs (la Safor), partint de l’apartat “Nostres Festes” (http://www.lafontdencarros.es/va/content/nostres-festes), dins de la web de l’Ajuntament de la Font d’en Carròs, hi ha la festa SANTS ABDÓ I SENÉN: els santets de la pedra (Santos Abdón y Senén)”, on podem llegir que “És una festa de barri que se celebra pels veïns del carrer sants Abdó i Senén i adjacents, popularment conegut com carrer del cementeri, en el Parc del Cementeri. Se celebra dissabte a finals de juliol, en data pròxima al dia 29 (sic), dia de la festivitat dels Sants Abdó i Senén”. Curiosament, llegim que “van ser condemnats a ser devorats pels lleons. Els lleons, però, es van gitar als seus peus. Van ser degollats i van arrossegar els seus cossos el dia 8 de juliol de l’any 259”. Es tracta de la primera font en què hi ha el dia del seu martiri, de totes a què he tingut accés i, a més,… ¡el 8 de juliol![12] En la part final d’aquesta festa, hi ha que “El dissabte de celebració hi ha despertà a càrrec dels veïns. Per la vesprada se celebra una cercavila amb banda de cornetes i tambors pels carrers del barri. Més tard se celebra la santa missa en honor als santets de la pedra, i en acabant els veïns es reuneixen en un sopar popular al carrer amb revetlla”.

En Fuenterrobles (població valenciana de tradició castellana, de la comarca de la Plana d’Utiel[13]), la tercera setmana d’agost es celebra la festivitat de Sant Jaume Apòstol i la de Sant Abdó i Sant Senent, popularment coneguts com “los Santillos” (“los Santillos de la Piedra”).

Sobre Gandia, tot i que ara no es fa festa, però sí en poblacions del voltant, com podem llegir en l’apartat “IV.- La Festivitat dels Sants de la Pedra”, dins de l’obra “Història de la Setmana Santa de Gandia i d’altres aspectes de religiositat popular” (https://www.academia.edu/19639035/Història_de_la_Setmana_Santa_de_Gandia_i_daltres_aspectes_de_religiositat_popular), de Vicent Pellicer i Rocher (editada en el 2009 per la Junta Major de Germandats de la Setmana Santa de Gandia, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia), hi ha que “L’any 1744 va ser un mal any per als productes agrícoles valencians. Les collites de blat i de fulla de morera que alimentava el cuc de la seda això com altres productes es van fer malbé a causa de plagues i temporals de p[l]uja i pedra. Sortosament, la comarca de la Safor es va veure lliure d’aquestes calamitats que afectaren a gran part del país. I això es va interpretar com una intercessió dels sants per la qual cosa, el 29 de juny d’aquell any la corporació municipal va acordar que, en acció de gràcies havien de celebrar una festa de dobla[14], sermó a càrrec del pare guardià del convent de Sant Roc, una solemne processó a la que no devien faltar els frares de sant Francesc i per acabar, un gran castell de focs d’artifici ‘igual al que se executa en el dia del Señor San Francisco de Borja’ (p.35). Un poc després, Vicent Pellicer i Rocher ens diu que la festa als sants Abdó i Senent començà a decaure arran l’entrada de la industrialització, a partir de finals del segle XVIII, i que, a hores d’ara, sí que és viva en poblacions de la Safor.

He triat el cas de Gandia, més que res perquè permet comprendre millor en què consistia l’acció de gràcies i com es feia, en ple segle XVIII, un segle en què la religiositat popular estigué ben viva en lo relacionat amb els Sants de la Pedra.

En Gandia, a més, hi ha un retaule dels Sants de la Pedra, com podem veure en l’entrada “Colegiata de Gandia Col’legiata de Gandia” (http://www.jdiezarnal.com/colegiatadegandia.html), dins del punt “Retablo de los Santos Abdón y Senén (Sants de la Pedra)” el qual es tracta d’un “Retablo de estructura neogòtica, copia fiel del que fue destruido en 1936. Dedicado a los santos Abdón y Senén, conocidos como los Santos de la Piedra. El retablo actual es obra de 1961 aunque el original se encontraba en este lugar desde 1712. (…) Los santos llevan en sus manos diversos productos agrícolas ya que son protectores de las cosechas, también son invocados para que ejerzan su protección ante el granizo, de ahí que reciban el nombre de santos de la piedra”.

Agraesc l’orientació de Jesús Eduard Alonso i López, director de l’Arxiu Històric de Gandia, qui, a través d’un missatge del 22 de febrer del 2018, em facilità enllaços per a accedir a informació sobre Gandia i sobre altres fonts de documentació.

En Guadassuar (la Ribera Alta), “per les Relacions de 1770-1771, conservades a l’Arxiu Històric Nacional (…) la festa es celebrava (…) de forma destacada, com totes les altres habituals en tots els pobles”. Tot seguit, afig informació tretes d’aquestes fonts: “En la fiesta de los Santos de la Piedra, que también la hasen celebrar dos Mayordomos que sacan en la Yglesia por boletes, se gastan en la Yglesia en la misa, cera y proseción general ocho libras, tres sueldos y seis, y fuera de la Yglesia en fuegos, sermón y dulsayna nueve libras, que unidas a las de la Yglesia, toman suma de 17 libras, 3 sueldos, 6 [dineros]”. Igualment, diu que “al voltant de l’ermita [de Sant Roc] i de la Creu de terme es feia la benedicció dels camps i dels fruits.

(…) l’any 1723 el rei [Felip V] ordena celebrar com a festes de precepte en la Corona d’Aragó (…) la de Sant Antoni de Pàdua, Sant Joaquim i la de Sant Isidre llaurador.

Després de la guerra, quan es va reconstruir l’Ermita, la Germandat [15]de Llauradors i Ramaders l’any 1949 va encomanar la imatge de Sant Isidre i va construir l’altar”. Una de les aportacions més interessants d’Enric Mut Ruiz, cronista de Guadassuar, és que cita l’any en què el rei Felip V dicta l’orde i, així, podem sabem quan esdevé lo que havíem trobat en alguna font, com ara, procedent d’Aldaia. Es tracta d’un cas, com en altres que hem vist, de substitució, la qual no podem deixar passar, ja que la imatge de Sant Isidre hi substituí… la dels Sants de la Pedra, és a dir, que no es tractà d’una simple introducció d’una obra d’art dedicada al sant castellà i que, per exemple, convisqués junt amb la dels sants Abdó i Senent.

En Massarrojos (l’Horta de València), una històrica població valenciana, des de 1899, part del terme de la Ciutat de València, com veiem en l’apartat “Festes de València”, dins de l’entrada “Massarrojos” (http://festesdevalencia.com/index.php/component/content/article/24-pedanies/242-massarrojos?highlight=WyJwZWRyYSlslnNhbnRzll0=), informació a què accedírem per mitjà d’Enric Cuenca Yxeres, qui ens l’envià, des de la regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, el 27 de desembre del 2018, “La festivitat dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent (patrons de la localitat) se celebra (…) a la fi de juliol. Després de l’anunci, a la nit es fa el trasllat dels sants fins a la casa del clavari major.

L’endemà té lloc la ‘despertà’, al migdia es fa la ‘mascletà’ i a la nit se celebra una missa en honor dels sants”.

Prosseguint amb la festa en Massarrojos, per mitjà del llibre “Estampas de Masarrochos”, del P. Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950, sabem que “El colofón imprescindible de las fiestas anuales a los Santos Patronos Abdón y Senén y Santa Bárbara es la reunión de cofrades y clavarios en franca camaradería al objeto de  guisar y consumir lo que ellos llaman la paella de la fiesta; premio a los trabajos y organización de la fiesta y aperitivo para las del próximo año.

El domingo elegido acuden todos, sin excepción alguna, al lugar designado, que suele ser casi siempre las Aguas Potables, y alguna vez la Caseta Choca.

Los clavarios del año en curso tienen que prevenir todo lo concerniente para que la paella no carezca de ninguno de entre los múltiples requisitos que admite este sabroso plato valenciano. Animales de pluma, conejos, verduras, mariscos, ‘baquetes[16]’, limones, canela y todo ese variado atuendo de la paella valenciana al que nacionales y extranjeros le dan honores de Majestad.

Cada cofradía elige un domingo distinto” (p. 382).

I, sobre el final d’aquesta festa, el capellà Cipriano Ibánez escriu sobre la tornada cap al poble, després de bona part de la festa del dia i diu que “Finalmente organizan la vuelta; el pueblo la espera para celebrar su desfile: unos con el rostro tiznado[17]; otro lleva el Bombo de la Banda musical; suele escogerse para esto persona obesa y regordeta, para que la caricatura sea completa; se distribuyen otros los platillos, el bajo, y algunos instrumentos más; corean los restantes cualquier canto o jota valenciana; penetran en el pueblo animados de las más inocentes y agradables alegrías.

Siguen hoy todavía esta costumbre; terminada la paella toman la alternativa los nuevos Clavarios del año entrante. Las paellas contribuyen al mantenimiento de la organización de las fiestas tradicionales de Masarrochos” (p. 383).

Cipriano Ibáñez també escriu que, en Massarrojos, en ple estiu i enmig d’un ambient de molta festa, es presentava el primer meló de l’any. I que es desenvolupava “con todo este atuendo[18] preparativos e ilusiones prendidas de chicos y grandes (…), al llegar el día de florechar[19], y concretamente el día de la festividad de San Abdón y Senén, santos Patronos de nuestro pueblo, en que hay que presentar el primer melón de la temporada” (p. 404). Es tracta de la primera font d’informació on es posa que el dia dels Sants de la Pedra, se’ls ofereix el meló primerenc, en lloc de ser, per exemple, una ofrena de raïm collit abans del temps ordinari. Almenys, fins que, a la darreria de juny del 2019, vaig llegir que, en Benlloc (la Plana Alta), també es fa una cosa semblant, com hem escrit adés.

Cal comentar que, una obra musical de Salvador Giner Vidal  (1832-1911, compositor i músic valencià) diu així: “L’entrà de la murta és / un carro ple de flocs / un llaurador cantant / i un atre tirant flors”.  En l’article “Salvador Giner i Vidal” (http://elmicalet.cat/salvador-giner-i-vidal), dins de la web “Societat Coral El Micalet”, hi ha que aquest compositor solia anar a Massarrojos, “on passava llargues temporades i on trobava la màxima inspiració com ‘L’Entrà de la Murta’, de la festa dels Sants de la Pedra i una desfilada de carros adornats amb murta seguits per la banda de música tocant pas dobles (sic)”. Trobem, doncs, una relació directa entre aquesta obra musical, molt popular, i els Sants de la Pedra, un fet que no esperava descobrir durant l’estudi, si voleu que vos siga franc i que tingué lloc en u dels primers mesos del reinici de l’estudi, en el 2017.

En Moixent (la Costera), com llegim, textualment, en “Agenda 2014: Assumpció, Sants de la Pedra i ofrena de flors a les santes relíquies” (http://campanersmoixent.blogspot.com/2014/08/agenda-2014-assumpcio-sants-de-la-pedra.html), entrada publicada en el blog “Campaners de Moixent”, elaborat per aquesta associació, hi ha una campana, “de l’Ermita del Santíssim Crist del Mont Calvari, està dedicada a ells. No se sap com arriba a l’Ermita, possiblement estiguera en la Ermita de les Casses de Lloma en els Alcusses (dedicada als Sants de la Pedra) i al traslladar els ornaments litúrgics al Convent de Franciscans i a l’Església s’instal·laria en l’Ermita (com diu la Visita Pastoral de 1758).  La campana te una magnifica epigrafía dels Sants Abdó i Senén i l’Espérit Sant sobre ells.

Els Sants de la Pedra son els patrons del terme de les Alcusses.  En l’Ermita de la Casa Rabosa dedicada a la Puríssima Concepció (abans era Parròquia), es feia hasta l’any 2002 una missa amb processó amb les imatges que actualment están en el Saló Parroquial, havien festers i es cantaven els “Goigs” als màrti[r]s. En la Casa el Fondo hi ha un plafó ceràmic on es representen als Sants de la Pedra (imatges idèntiques a les què van furtar l’any 1987)

La campana procedent de l’Ermita de la Puríssima Concepció de la Casa Rabosa que te el nom de Nieves, de l’any 1923, instal·lada l’any 2010 en el campanar seguirá la funció que li es propia voltejant per a la festa, tal com es feia en les Alcusses, hi ha que ara la mateixa festa dels Sants de la Pedra es celebra en l’Església Parroquial (en que també assistixen les Autoritats a la missa de 12),  i les imatges dels Sants Abdó i Senén están en el Presbiteri”. 

El 10 d’agost del 2018, des de l’associació “Campaners de Moixent”, em comentaren que aquestes imàtgens “Es van portar a l’església parroquial per desaparéixer la Festa allí, en l’Ermita de la Puríssima Concepció (Casa Rabosa) per la calor i la poca afluència de gent. A dia de hui sols es fa allí el bou en corda, i la missa es fa en l’església parroquial”. Agraesc, igualment, la col·laboració de Felipe Sanchis Tárrega, d’aquesta associació de campaners, qui em facilità informació en distintes ocasions.

 

 

Notes: [1] El 20 de novembre del 2019, durant la revisió de la recerca, no es podia accedir a la notícia mitjançant aquest enllaç.

[2] Cal dir que qui figura com Quique García, és Kike Gandia, com em confirmà, ell, el 12 d’agost del 2019, mitjançant un missatge.

[3] Literalment, en lloc de pedregada, com també es llig, un poc després, en la mateixa notícia.

[4] Una damascada és una tela semblant al damasc, un tipus de teixit.

[5] Literalment, en castellà, calesa, en lloc de la forma en valencià, calessa. Una calessa és un carruatge de dues rodes, obert per davant, per a dues persones.

[6] Els sants a què es refeix el nom són els Sants de la Pedra.

[7] Manat, grapat.

[8] Banda de darrere de l’esquena d’un quàdruple, això és, d’un animal de quatre potes, com ara, d’un cavall, d’un ase o d’un mul.

[9] És admissible la forma fea en lloc de feia, ambdues, del verb fer.

[10] Tassa menuda emprada especialment per a prendre xocolate.

[11] Podem intuir que volia dir “motllada”, verb relacionat amb motlle.

[12] Textualment. Fins i tot, aquest detall sobre el 8 de juliol, encara romania en la web de l’Ajuntament de la Font d’en Carròs, el 21 de novembre del 2019, durant la revisió de la recerca.

[13] Aquesta comarca, a hores d’ara, valenciana, però de tradició castellana, es va adherir a la província de València, en 1851, per demanda al govern espanyol. No havia format mai part de l’històric Regne de València.

[14] Festa votiva, és a dir, una festa particular, amb missa cantada i sermó.

[15] El nom oficial estava en castellà.

[16] Les vaquetes, forma correcta, és el nom que reben uns caragols també coneguts, com ara, com xones, xonetes…

[17] En valencià, ensutjat.

[18] En valencià, vestit.

[19] Florejar, ací escrita d’acord amb l’ortografia castellana.

El valencià en la religiositat popular i els Sants de la Pedra

A continuació, tractarem sobre el valencià en la religiositat popular, un fet molt relacionat amb tot l’àmbit lingüístic.

El valencià que hem trobat en els goigs publicats en el País Valencià, en quasi tots els casos, és molt puntual i, fins i tot, si no ens endinsem en la segona mitat del segle XX, quasi inexistent. És, aleshores, i, en lo tocant a la recerca, per exemple, en Cullera i en Sueca (dues poblacions de la Ribera Baixa), on s’ha recuperat l’ús del valencià en els goigs (fins i tot, escrits) o, en el cas de Cullera (a què he accedit gràcies a la generositat de Kike Gandia, un impulsor de la cultura valenciana), mitjançant la col·laboració de la Parròquia de la Sang de Crist, un gest que cal agrair. A tot això, afegirem que, el 21 d’octubre del 2019, Kike Gandia (de Cullera), en resposta a un missatge que li havia enviat l’11 d’octubre del 2019, sobre la data dels goigs de Cullera i, indirectament, sobre si estaven en valencià, em comentava que, “segons els nostres documents, des de 1570 es canten, els gojos als Benissants, en valencià”.  Per tant, hi ha dos fets molt importants i realment interessants: en Cullera, a hores d’ara, els goigs estan escrits en valencià i, a més, es canten des del segle XVI.

Per a que vegem que aquesta presència del valencià en la religiositat popular ja ve de llarg , en la revista “Scripta”, dedicada a la literatura i a la cultura medieval i moderna, hi ha un article, “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models. El valor dels goigs en la religiositat valenciana durant la Contrareforma” models”[1](https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/6381/6172), de Joan Carles Gomis Corell i publicat per la Universitat de València en el 2015, on llegim que, des de la segona mitat del segle XVI i durant el segle XVII, i amb l’esperit del Concili de Trento (1545-1563) “foren més eficaços els goigs, composicions adreçades al comú de la població. Igualment, (…) els goigs, escrits en la llengua pròpia del país –només l’abandonarien a partir de mitjan segle XVIII-, contaven amb pocs versos i amb paraules senzilles la història de la troballa de la imatge, garantint-ne així als fidels la veracitat indiscutible. En certa menera (sic), els goigs assumien en la literatura una funció semblant a la que havia de tindre la imatge segons els postulats contrareformistes. A més, (…) no eren per a llegir –cosa que ben poca gent podia fer en aquell moment-, sinó per a ésser proclamats mitjançant el cant en actes devocionals col·lectius –processons, romeries i novenaris- derivats de les festes religioses. Tenien, per tant, un avantatge més: no calia obligatòriament estampar-los perquè difongueren aquelles creences i afeccions devotes” (pp. 145-146).

 

Els goigs, un element religiós i lingüístic clau en la Corona Catalanoaragonesa.

Dins de la religiositat popular com també, sobretot, en la conservació, en la formació i en la pervivència de la llengua al llarg de molts segles, hi ha hagut un element bàsic que, a més, ha estat molt treballat, literàriament, des de que va nàixer el valencià: els goigs. I, en eixe camp, n’hem trobat molts en la recerca (tot i que creiem que n’hi haurà molts més) i, a més, hem descobert que el goig és un element molt estés i molt comú de les cultures matriarcals, com ara, la nostra.

Però, abans de passar als goigs (i de facilitar l’entesa pel gran públic), passaré a definir el terme “goig”, a partir de la descripció que en fa Ignasi Moreta i que figura en l’estudi “Els goigs: gravats i  cultura religiosa popular”, d’Antoni Gelonch Viladegut (http://www.gelonchviladegut.com/wp-content/uploads/2015/01/ELS-GOIGS.pdf): “els goigs són uns cants religiosos de lloança i petició adreçats a Déu per mitjà normalment d’alguna mediació mariana, angèlica o santoral, d’acord amb unes característiques literàries i musicals que els singularitzen entre els diversos gèneres de poesia religiosa popular conreats als territoris de parla catalana; també s’anomenen amb aquest terme els fulls impresos que contenen un text literari –i sovint també musical- acompanyat d’una il·lustració i amb una forma gràfica força estandarditzada” (p. 4).

Partint d’una definició en línia amb l’etnologia, ens servirem de la que ofereix Josefina Roma, en l’article “Els goigs com a mite i èpica local” (https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3625747), tret de la web “Dialnet plus” i publicat en la revista “INSULA. Quaderno di cultura sarda” (no. 8, 2010, pp. 13-19). Josefina Roma escriu que “Els goigs representen la manifestació de la genealogia[2] local que reuneix a través d’una devoció concreta les generacions actuals, els avantpassats i situa al cap de dalt d’aquestos avantpassats el ser celestial que ennobleix el llinatge, ja que fa córrer un lligam de parentiu entre el Sant, la Mare de Déu o Crist i totes les generacions locals fins a arribar a l’actualitat”.

A hores d’ara, sembla que l’origen dels goigs és incert, encara que no el del nom goig, paraula que apareix en l’himne “Gaude, Virgo Mater Christi”, com diu Antoni Gelonch Viladegut en l’entrada “Goigs, la lleugeresa de la solidesa” (http://www.gelonchviladegut.com/ca/blog/catala-goigs-la-lleugeresa-de-la-solidesa), del blog “Col·lecció Gelonch Viladegut”, com un himne “possiblement escrit per Sant Thomas Beckett, arquebisbe de Canterbury (1118-1170), a mitjans del segle XII”, composició que “arribà a coneixement dels trobadors, que varen acabar utilitzant-lo a l’hora de compondre les seves obres poètiques”.

Cal dir, a més, que els goigs, en bona mida, són fruit de la importància de la “Llegenda àuria[3], del dominic Iacoppo da Varazze (cap a 1266), també coneguda com “Llegenda sanctorum” o bé com “Llegenda daurada”, en lo relatiu a l’explicació de la vida de la Mare de Déu i, amb el pas dels segles, a les vides dels sants i de les santes, a més de la de Jesucrist. Es tracta d’un recull de vides dels sants, en llatí, que segueix l’orde establit per l’any litúrgic i que solien provenir de texts apòcrifs. Ara bé, puntualitzarem el significat del terme llegenda, a partir d’un aclariment que fa l’antropòleg Bienve Moya, en el seu llibre “Una mà de sants. Les històries fantàstiques d’Àgata, Antoni, Cristòfol, Jordi, Medir i Pere”, publicat per Edicions de La Magrana, en el 2011: “no trobo res millor que  traslladar aquí unes paraules que extrec del prefaci de l’edició d’Alianza Editoral (La leyenda dorada). Diu l’autor d’aquest prefaci, J.G. Th. Graesse, llatinista alemany del segle XIX: ‘El títol de l’obra de fra Iacopo és Legenda aurea. En aquest cas, Legenda no conté el significat de llegenda de fantasia o fabulosa, sinó de cosa per ser llegida; és a dir, de lectura o lectures […] Hauríem pogut traduir el títol d’aquesta altra manera: ‘Lectures d’or’, i ben segur que no hauríem traït el pensament de l’autor, però vaig preferir l’expressió Llegenda daurada’” (p. 18).

Els trobem en Catalunya, en les Illes Balears, en el Regne de València, en Andorra, en el Roselló, en l’Alguer, però, igualment, n’hi ha en l’illa de Sardenya i també, però no tants, en la Franja d’Aragó i en la resta de la península. Quant als Sants de la Pedra, no n’hem trobat relacionats amb  l’Alguer, però sí amb les altres bandes de l’àmbit lingüístic que hem citat adés.

Per tant, no sols es tracta d’un gènere literari molt present en la Corona d’Aragó i en la literatura catalana, al llarg de la seua història, ja que, com escriu Antoni Gelonch en l’estudi “Els goigs: gravats i  cultura religiosa popular”,  hi “han tingut un ús i una influència significativa en la pràctica religiosa” sinó que, a banda, hi són “un element representatiu del folklore” com “també fou un instrument de consolidació i  transmissió de la llengua (…), de manera que en els textos dels goigs podem trobar i conéixer l’evolució de la llengua catalana”. Com a curiositat personal diré que lo que acabe d’escriure, ja ho intuïa des d’abans de llegir-ho per primera vegada, com també que haurien estat molt estesos en els territoris que formaven la històrica Corona Catalanoaragonesa. Així, n’hi ha hagut col·laboradors de la recerca que, han comentat, per exemple, que, on ells viuen, s’havia fet una missa i, en acabant, s’havien cantat els goigs als sants Abdó i Senent.

Adduirem que, en un treball de final de grau titulat “Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular?” (https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/9501/MontalbanArenasAlbert.pdf?sequence=1&isAllowed=y), fet per Albert Montalbán Arenas, fet per Albert Montalbán Arenas, estudiant de la Universitat de Girona, podem llegir que “els goigs es cantaven en comunitat a l’església o a l’ermita on es venera la divinitat. Però (…) són cantats després de les processons o de les misses, fent que aquest siguin costum religiós però no consti com a dret parroquial” (p. 37) amb motiu “d’una processó o pelegrinatge, o la festa del sant patró” (p. 38). 

Tot seguit, Albert Montalbán, inclou una informació que considere interessant, perquè no ha sigut fàcil de trobar durant l’estudi, quan diu que, segons Júlia Costa i Coderch, es tracta d’una variant del culte als morts (p. 38) i, per tant, atenent a la doctrina cristiana, del seu naixement a la vida eterna (p. 38).

Afegirem que els títols dels goigs poden recordar-nos obres musicals, ja que els agafaven de la forma musical que adoptà la dansa trobadoresca en els seus inicis: “Cobles en alabança de…”, “Cobles de…”, “Cobles a llaor de…”, “Cobles en honor i glòria…”.

En eixe sentit, segons escriu Joan Carles Gomis Correll en el seu treball[4] “Música, poesia i imatge al servei de la religiositat: els goigs en la tradició cultural valenciana” (https://roderic.uv.es/bitstream/handle/10550/29104/2585.pdf?sequence=1), els goigs són un gènere poètic i musical “clarament definit i ininterromput en el temps” (p. 226), en la història de la literatura en valencià, des de que eixiren els primers.  A més, afig que de 1305 “data la primera dansa coneguda de contingut religiós escrita en català, Mayre de Déu e fylha, obra de Jaume II de Mallorca” (p. 226) i que l’expressió “ballar els goigs de Sant Prim” fa pensar que aquestes composicions musicals es ballaven, però que, no obstant això, les ballades i les danses, no eren com les entenem ara, en bona mida, sinó himnes religiosos, cants de lloança a la divinitat, detall que cal subratllar. Podem intuir que, la tendència a cantar-ne en castellà als Sants de la Pedra, sobretot, en les diòcesis valencianes, si no fou en el segle XVIII (quan, com ara, s’introdueix el castellà com a segona llengua en un missal del bisbe Andrés Mayoral, en 1746), sí que aniria afavorida per l’adopció del castellà per part de l’Església valenciana, tot i que podem pensar que, com sempre, hi haurà hagut persones que el transmetrien de generació en generació o que cercarien fonts de religiositat popular que estiguessen escrites  en la nostra llengua.

Ara bé, segons Albert Montalbán Arenas, en el seu estudi sobre els goigs i la cultura religiosa popular, “la ‘Ballada dels goytxs de Nostre Dona en vulgar cathalan a ball redon’, del segle XIII, que es troba en el ‘Llibre Vermell’ de Montserrat” (p. 20), fa pensar que, “El fet que en el títol hi hagi l’anotació ‘a ball redon’, ens indica clarament que aquesta peça era ballada, tal com diu el títol, formant un cercle i seguint el ritme al compàs de la música. (…) És més, el fet que aquest goig incorpori partitura musical, dóna a conèixer que els goigs anteriorment es cantaven i es ballaven, fent valer la teoria de molts estudiosos a l’hora d’argumentar la continuïtat del cant dels goigs –bé que hi ha goigs que tenen partitura i, sobretot, a l’hora de llegir-los es diu ‘cantar goigs’ (sic)- i, a més, la possibilitat que es continuessin ballant” (p. 20). Aquest detall sobre la formació d’un cercle va en línia amb el matriarcalisme de la nostra cultura. Es tracta, justament, del segle en què es creen els regnes de València i el de Mallorca.

Quant a la conquesta del regne musulmà de València pels cristians i a la introducció del valencià en els històrics territoris musulmans (des del segle XIII), en paraules de Joan Carles Gomis, “fou contemporània (…) de la difusió de la devoció mariana per Europa occidental” (p. 217), i que notaris, preveres i burgesos “foren els qui, en contrast amb els aristocràtics trobadors, continuaren component a València, en llengua vernacla, aquelles obres líriques d’exaltació mariana” (p. 219) creades després de la conquesta i feren possible que s’hi assentassen progressivament.

A més, Joan Carles Gomis escriu, respecte als goigs (aleshores, amb un significat ben diferent a l’actual), que, a final del segle XV i principis del segle XVI, coincidint amb l’auge de “la poesia devocional i moral de caràcter tradicional (…) [,] en oposició a la nova poesia cortesana destinada a la distracció de la noblesa (…) [,] aquelles danses i ballades de contingut religiós quedaren definides com a goigs pròpiament dits” (p. 220).

I, com plasma Josefina Roma en l’article “Els goigs com a mite i èpica local”, el sant (o la santa, en el nostre cas, els Sants de la Pedra), jugarà un paper semblant al de les Mare de Déu Trobades, en el sentit que, com a mitjancer entre Déu i les persones, “apaivaga la ira de Déu envers els pecadors que es posen sota al protecció del sant, i aquest al mateix temps trasllada les peticions dels homes i intercedeix per ells.

A poc a poc aquesta funció, tant personal com local, esdevindrà un dels eixos de la devoció popular, que en la Corona d’Aragó va arribar a donar aquesta expressió literària, musical i d’èpica local que són els goigs” (p. 14). A més a més, “les vides de sants s’anaven empeltant d’elements mítics que arrodonien la seva figura, tot arrelant-la a la visió local del món”, malgrat que l’Església feia tot lo possible per reduir aquesta proliferació de sants i, a més, per trobar una espècie de dades, d’arguments, que confirmassen la seua existència. En qualsevol cas, aquests detalls que trau Josefina Roma, els podem observar en els goigs com també en el ball parlat d’Almoster o, com ara, en escrits narratius sobre els Sants de la Pedra, on sembla que intervinga més la llibertat creativa que l’interés per recollir proves no vinculades a la versió oficial (ni a les tradicionals), sobre lo que envolta la seua existència i l’origen de la festa.

Per això, continuant amb lo tractat per Josefina Roma, veiem com “cada cop més estrofes finals van afegint els episodis locals, explicant la trobada, els miracles i intervencions a favor del poble” (p. 16). Tot i que la investigadora parla sobre la Mare de Déu, també és vàlid per als sants Abdó i Senent, encara que ho fos sobre el trasllat de les seues relíquies, els miracles que ocorregueren en Arles i, fins i tot, les ocasions en què, per exemple, les pregàries per a que plogués, o bé per a que no hi hagués sequera, o bé per a que, fins i tot, caigués una bona pluja, etc., els goigs hi fessen acte de presència a favor dels llauradors i de la població. En eixe sentit, i en la mateixa pàgina, ens diu que, en aquest pont entre la figura religiosa i les persones, la Mare de Déu o el sant (en el nostre cas, els sants Abdó i Senent), intervé  “com a veritable avantpassat del grup que guiarà l’ànima de tots ells i la reconeixerà com a pròpia del Més Enllà. Aquesta és una actuació de les advocacions realment aglutinadores d’una localitat o d’una àrea determinada”. I, sens dubte, els goigs seran un recurs més per a afavorir-ho, per a fer-ho realitat. Adduirem que, a hores d’ara, n’hi ha casos en què, en acabar la part central del goig (en castellà, en moltíssimes poblacions valencianes on es fa festa especial als Sants de la Pedra), hi ha unes línies (o unes quantes paraules) en valencià. Per tant, l’hem de promocionar més, primerament, entre les persones que tracten la religiositat i lo valencià, de manera oberta a un reviscolament del valencià i de lo popular, no fruit d’esnobismes passatgers. Un cas, els que es canten en Benlloc (la Plana Alta), partint del volum I de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán:

“Oración: ¡Oh Dios! Que para elevar a la cumbre de la gloria a los bienaventurados Abdón y Senén enriquecisteis su corazón con la abundancia de vuestra gracia, conceded a vuestros servidores el perdón de los pecados, y que la intercesión de vuestros santos mártires nos libre de toda adversidad, por J.C.N.S[5]. Amén.

            Germans Abdón i Senén

màrtirs de Déu molt amats

supliquem-vos humilment:

sigueu nostres advocats.

I ja que regneu en el cel,

de glòria molt coronats,

supliquem-vos humilment

sigueu nostres advocats[6]”.

Prosseguint amb aquest punt, una part molt important del document signat per Josefina Roma diu que “Les llegendes locals, l’imaginari comú, ens donen testimoni de la història local, que constituint-se en història sagrada o mite, recull no sols el que ha passat sinó, sobretot, com han viscut els esdeveniments, les pors, la consciència comuna, els perills de desaparició, els temes més importants per a la vida de la comunitat, les diferents generacions. Els fets es transformen en llegendes, no per això menys certes, però que ens parlen més de sentiments i de visions del món que no pas de fets historiogràficament demostrables. Es tracta d’una història paral·lela, que no es pot deslligar de la vida del grup”  (p. 17).

Vull fer ací un parèntesi i dir que lo que comenta l’autora a propòsit de la Mare de Déu i de la jerarquia eclesial, m’ha recordat l’intent de substitució de les divinitats femenines (i de lo femení i matriarcalista), per una visió recta i masculina, com ja parlàrem, en tractar la relació entre Demèter i Persèfone amb els Sants de la Pedra, i citàvem comentaris d’Angie Simonis. Igualment, en relació amb aquestes línies de Josefina Roma, direm que, en més d’un goigs, hi ha alguns detalls relacionats amb lo local, per exemple, els de Togores, els de Riudecanyes, uns de Sueca (“Nuevos gozos a los santos patronos de Sueca, Abdón y Senén, mártires”), etc.

En eixe sentit, els goigs, al meu coneixement, i compartint la visió de Josefina Roma, sovint, fan una mena d’èpica religiosa, així com les gestes històriques ho fan en la història política i de creació d’un país, d’un territori polític. A més, la comunitat de creients, com a grup ( bàsicament, en el model de vida matriarcalista i abans del capitalisme del segle XX), “es considera descendent d’aquest instant d’unió entre el Cel i la Terra, i no ha perdut el contacte directe, representat per nous episodis que confirmen aquesta relació, al mateix temps que enforteixen el sentiment d’identitat del grup” (p. 18) i, per mitjà dels goigs, com a col·lectiu, uneix “l’avui, el jo, el nosaltres, amb els avantpassats, amb el moment fundador del grup, amb la Divinitat” (p. 18). I, continuant amb aquest punt, convé tenir present que, com veiem en l’article “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models”, escrit per Joan Carles Gomis Corell i publicat per la revista “Scripta”, els goigs van més lluny: “són un importantíssim component del patrimoni cultural valencià, (…) sobretot (…) perquè ,més enllà de la lloança passional pels fidels dels diversos personatges i misteris sagrats del cristianisme, foren –encara ho són en molts casos- vehicle adient per tal d’assentar i mantindre determinades actituds i pràctiques religioses –culturals, en definitiva- (..) que foren base indispensable per mantindre viu, i fins i tot acréixer, el fervor devocional dels valencians vers determinats misteris i personatges sagrats que encara actualment defineixen en un gran [sic, en lloc de grau] important pobles i altres tipus de grups humans” (p. 153).

Per això direm que ens interessa conservar tots els goigs, fins i tot, els dedicats als Sants de la Pedra, perquè, en el fons, són un part més del matriarcalisme de la nostra cultura i, així, de les nostres arrels. I, en el cas dels que estan escrits en castellà (però en poblacions, a hores d’ara, valencianoparlants), traduir-los al valencià.

 

 

Nota: [1] El títol complet és “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models. El valor dels goigs en la religiositat valenciana durant la Contrareforma”.

[2] Sèrie de progenitors o ascendents d’una persona, d’una família.

[3] Aquesta llegenda, com veurem en molts apartats de la recerca, rep noms diferents: “Llegenda àuria”, “”Llegenda daurada” i, per exemple, “Llegenda Sanctorum” o bé la forma llatina “Legenda Aurea”.. com també ho fa el nom de l’autor. No obstant això, ens decantarem per la forma “Llegenda daurada” i pel nom Iacoppo da Varazze.

[4] El 3 de febrer del 2020 aquest article es podia llegir, per exemple, per mitjà de l’enllaç https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/2585/2247.

[5] Vol dir “Por Jesucristo Nuestro Señor”.

[6] La part en valencià d’aquests goigs, segons un comentari que em feu l’autor, és el final i, en el seu llibre, veiem una nota (la 504)  on diu “De unos gozos del siglo XVIII”, una dada realment interessant.

Ermites, romiatges i els Sants de la Pedra

A continuació, exposarem informació relacionada amb bona part de les ermites dels romiatges que hem trobat en relació amb els Sants de la Pedra. 

En Biar (l’Alt Vinalopó), hi ha una ermita que, partint de l’entrada “Ermita de los Santos de Piedra, Abdón y Senén” (http://www.rutasjaumei.com/es/que-ver-en-biar/772/biar-ermita-de-los-santos-de-piedra-abdon-y-senen.php), de la web “Viajar con Jaume I”, forma part d’un conjunt d’ermites construïdes en el segle XIII i que fou ordenada bastir per Jaume I en el lugar donde se instaló el monarca para asediar la ciudad, está a un kilómetro del pueblo, cerca del acueducto medieval. Esta ermita está emplazada en una pequeña loma a las afueras del pueblo, concretamente en la carretera de Bañeres y data del siglo XIII. La ermita se construyó en el lugar del primer campamento de Jaume I de 1244 desde el que se planeó el asedio y conquista de Biar.

La ermita es de tipo gótico de conquista (…). El exterior está estucado después de la última restauración de 1997 (…). En el interior hay un arco gótico y tiene un poyo (*) o banco corrido que rodea todo el perímetro. En la ermita se venera a los Santos de la Piedra Abdón y Senen, que se celebra el 30 de julio.

(…) Está emparentada con las otras dos ermitas de Biar (ermita del Rosser (sic) y ermita de Santa Lucía) y con la de Cocentaina”. I, segons l’oficina de Tourist Info” (a través d’un missatge del 2 de juny del 2018), és, en aquesta ermita, on es celebra la festa dels Sants de la Pedra.

Continuant en Biar, en l’article “Els Sant de la Pedra, advocació popular a les nostres terres, de Consol Conca i Coloma i publicat en “Revista de Moros i Cristians”, en 1993, podem llegir que abans dels anys quaranta del segle XX, “en lloc de les imatges dels Sants hi havia un llenç en el qual estaven representats”.  A més, en un document titulat “La ermita de ‘Els Sants de la Pedra’. San Abdón y Senén, facilitat per Joan Lluís Escoda (a través d’un missatge del 4 de juny del 2018) i signat per R.B.D. en juliol de 1997, podem llegir que “Tras la contienda civil de 1.936 y concretamente en 1.949, debido al mal estado por abandono en que se encontraba esta ermita, un grupo de vecinos, con gran esfuerzo, la restauraron y colocaron la actual imagen de los Santos de la Piedra, que fue bendecida el día de su festividad del año 1.950.

Con la actual restauración se ha pretendido devolverla a su primitivo estado colocándole el artesonado de madera y utilizando los materiales característicos de su época.

A partir de la fecha de su restauración, la ermita de “Els Sants de la Pedra” se convierte en un atractivo más para promocionar turísticamente (…) Biar”.

Rematarem la informació sobre Biar, dient que, com podem llegir en “Processó de la Rodella” (*) (http://www.festes.org/directori.php?id=553), hi ha “romeria amb danses populars a l’Ermita dels Sants de la Pedra, que dista un quilòmetre del poble i data de la primera mitat del segle XIII. La festivitat se celebra el 30 de juliol ‘Els Sants de la Pedra’, Abdón i Senén, dia en què es pot visitar per dins l’ermita. Les danses inclouen el Ball de les Parrandes”.

En Camporrells (la Llitera), com podem llegir en l’article (*) “De Camporrells a Baldellou por la ermita de los Santos Mártires” (http://www.lalitera.org/es/areas/cultura-deportes-archivos-y-juventud/turismo-patrimonio-cultural-y-tradiciones-populares/rutas-y-senderos-litera/de-camporrells-a-baldellou-por-la-ermita-de-los-santos-martires), tret de la web “Comarca de La Litera”, Tras una corta subida aparece ante nuestros ojos la remozada (*) ermita de los Mártires, (…) a la que se acude en romería anualmente el primer domingo de septiembre. El eremitorio consta de la ermita, con (…) puerta de acceso fechada en 1697, un pequeño campanario sobre la puerta con campana de bronce, y un edificio accesorio, amplio y espacioso, con una formidable techumbre de madera. La tradición marca que cuando un caminante llega a la ermita debe hacer tañer (*) la campana”. Així mateix, en l’article “Ermita de los Mártires y Sall de la Tosca en Camporrells” (http://www.lalitera.org/es/areas/cultura-deportes-archivos-y-juventud/turismo-patrimonio-cultural-y-tradiciones-populares/rutas-y-senderos-litera/ermita-de-los-santos-martires-y-sall-de-la-tosca-en-camporrells-1), publicat en la web “Comarca de la Litera”, hi ha que “Camporrells celebra sus fiestas patronales el 30 de julio, en honor de San Abdón y San Senén, mártires. (…) Los santos mártires tienen su ermita en lo alto del monte situado junto al pueblo.

SOBRE EL TERRENO

En Camporrells tomaremos como punto de partida el Molí d’Abaix situado junto a una amplia y recién estrenada zona de recreo y descanso; cada 30 de julio, este es el punto de partida de los totxetaires de Camporrells y su ‘Ball dels Totxets’.

A partir de ahí salimos en dirección a la ermita de los Santos Mártires Abdón y Senén, primero por camino junto a una zona de huertos y a continuación por sendero tradicional con un trazado muy bien adaptado al terreno, con pendiente suave, en buenas condiciones y con algún resto del antiguo empedrado”.

En Cullera (la Ribera Baixa), hi ha una ermita dedicada als Sants de la Pedra, allí coneguts com “els Benissants”. Així, en l’article “Cullera manté viva la tradició dels Benissants de la Pedra amb una romeria”, del diari valencià “Levante-EMV”, hi ha una foto en què s’indica El rector beneïx des de l’ermita els cultius després de desfilar amb les relíquies d’Abdón (sic) i Senent”, en referència als arrossars de Cullera. A més, s’indica que “L’Ajuntament de Cullera i la parròquia de la Sang de Crist van organitzar la romeria als Benissants de la Pedra, un acte ancestral on tradició, religiositat, etnologia i festivitat van de la mà en un acte d’un valor antropològic immaterial molt destacat, segons han apuntat en diverses ocasions grans experts en la matèria. Cal recordar que, durant un temps, esta tradició va estar prop de perdre’s fins que es va recuperar i guanya en adeptes any (sic) després d’anys.

(…)  Una vegada es van traure les relíquies dels Benissants de la Pedra, Abdón i Senent, es van pujar a una cales[s]a (*)que va ser l’encarregada de portar-les en romeria fins a l’ermita enmig dels arrossars.

Quan les campanes van anunciar el toc de Festa, va arrancar la comitiva fins a arribar als peus de l’ermita on, a peu, es van pujar les relíquies dels dos sants fins a la xicoteta església, situada en un xicotet promontori (*), on es va celebrar una litúrgia en honor dels sants, es van cantar els gojos, va repicar la campaneta i finalment, es va realitzar la tradicional benedicció dels camps per part del rector, desitjant una bona collita i un millor estiu per a l’arròs”.

Per mitjà de l’entrada “Ermita Santos de la Piedra” (http://www.cullera.es/es/content/ermita-santos-de-la-piedra), de la web de l’Ajuntament de Cullera, hi ha que “La Ermita dels Sants de la Pedra, que aloja actualmente un destacado Museo del Arroz, está dedicada a los patronos de los labradores valencianos: Abdón y Senén. Fue construida en sus orígenes en el s. XIII y ampliada posteriormente en el s. XVII. Está ubicada en una colina y rodeada de campos de arroz en la partida de San Salvador, con bellas panorámicas. Además, cada 26 de julio alberga una romería.

La ermita original era un edificio alargado con una cubierta de dos aguas y suelo empedrado. Posteriormente se construyó la ermita moderna. Al principio aparecían las dos construcciones como edificios independientes, pero a partir de un tiempo se unieron pasando a ser la zona más antigua la vivienda del ermitaño”.

També sobre aquesta ermita de Cullera, en  “Museu de l’Arròs. L’Ermita: el recinte”, un document del Museu Municipal d’Història i Arqueologia (de Cullera), facilitat per Kike Gandia, hi ha que l’ermita potser es construís en 1728 i que “Els estudis arqueològics duts a terme amb ocasió de la restauració de l’edifici, han posat de manifest un ric procés evolutiu que hagué de ser reflex dels canvis en els usos del culte associats al conjunt, parells a l’evolució de la vida econòmica i cultural de Cullera.

L’Ermita original [apareix] (…) amb la menció tradicional al culte de El Salvador que es reflexa en documents medievals”.

En Montblanc (la Conca de Barberà), com podem llegir en l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, a partir del diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i signat per Ramon Sabaté, “La confraria dels Sants Abdó i Senén i Sant Isidre, de la que encara s’aguanta la casa gremial, en 1656 deixava blat amb la condició de tornar-lo per Santa Magdalena (*) ‘gra per gra, bo i net com l’han rebut i amb els escreixos (*) acostumats’ (un quart i un sou per quartera).

Encara se’ls hi reté culte  i veneració a un altre temple de la mateixa vila: el santuari de la Mare de Déu de la Serra. Allí hi tenien capella; allí Jaume Bertran, en 1401, sots llur advocació hi fundà un benifet, i allí hi pujava quiscun any tal dia com el present  a celebrar sa festa, durant bon rengle de centúries, la Comunitat de beneficiats de Santa Maria”. Cal dir que aquestes obres foren derruïdes durant la guerra (1936-1939) i que he tret la informació, principalment, per mitjà de l’existent sobre la confraria i pels comentaris sobre la veneració.

En l’Olleria (la Vall d’Albaida), per mitjà del Fr. Miguel Ángel Atiénzar, en missatges d’agost del 2017, hi ha que el convent de l’orde a què ell pertanyia, els caputxins, en paraules seues, se funda en torno a una ermita medieval dedicada a los Santos de la Piedra. Antes de la fundación del convento la costumbre en L’Olleria era subir todos los años para la fiesta de los santos en romería, clero y pueblo. Esta costumbre suponemos pervivió tras la fundación capuchina al menos hasta la desamortización (1835).

Desde la restauración (1886) hasta la Guerra civil (1936) ignoramos si se volvió a celebrar o no. Durante el resto del siglo XX fue decayendo. Primero se celebraba una misa con participación del pueblo, y en los últimos años, una misa sin participación de pueblo o incluso ni se celebraba. 

En el siglo XXI se recupera la fiesta, celebrándose con misa solemne y bendición del término”.

En Pozondón, població aragonesa de la comarca Comunidad de Albarracín, com podem llegir en l’entrada “Ermita de San Abdón y San Senén de Pozondón” (https://ermitasdelasierradealbarracin.blogspot.com/2011/11/ermita-de-san-abdon-y-san-senen-de.html), dins del blog “Ermitas de la Sierra de Albarracín”, hi ha una ermita que, “Probablemente fue construida  en el siglo XVIII. Dicha ermita está situada en terrenos de la Comunidad de Albarracín, próxima al lugar donde confluyen los términos municipales de Bronchales, Rodenas y Pozondón”.

Igualment, s’indica que aquesta ermita compta amb un retaule del segle XVIII i que, en Pozondón, es celebra el romiatge dels sants Abdó i Senent.

Així mateix, segons informació facilitada per Rafael Herrero Cortés, a través d’un missatge del 15 de novembre del 2018, “Su fiesta se celebra en el pueblo el 30 de julio. Ese día suben en romería a la ermita, que está en lo más alto del término”.  A més, comentava que, “En la población tienen una especial devoción a los Santos”.

Sobre aquesta ermita de Pozondón, en l’article “Piedra (1556m)” (https://www.mendikat.net/com/mount/13535#), de la web “Mendikat”, dedicada a rutes, hi ha que En lo más alto de esta aplanada y extensa loma se alza la Ermita de los Santos de la Piedra, que prestan su nombre a la montaña. (…) perteneciente a Pozondón”. Ja en parlarem un poc més en l’apartat dedicat a muntanyes, rius, etc.

En Rafelbunyol (l’Horta de València), com podem llegir en l’entrada “Ermita del Santets de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vhnraf.htm), dins de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, hi ha una ermita i “se encuentra a las afueras de Rafelbunyol (…) De reciente construcción en una zona de ensanche urbano (…).

Es una pequeña capilla (…) [y] los objetos de culto sólo se traen en los días de celebración. Hay un altar de obra adosado al testero y alguna litografía en las paredes”.

En la mateixa web, també se’n parla d’una altra, igualment menuda i ben conservada, la de Nules (la Plana Baixa), població on els Sants de la Pedra no són patrons.

En Santa Pau (la Garrotxa), hi ha una ermita dedicada als sants Abdó i Senén de què hi ha prou informació. Així, en l’entrada “Capella de Sant Abdó i Sant Senen. Santa Pau. La Garrotxa” (https://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/12/capella-de-sant-abdo-i-sant-senen-santa.html), del blog “Conèixer Catalunya”, podem llegir que És un petit temple d’una sola nau amb dos cossos afegits a cada costat, a manera de sagristia, volta de canó molt baixa i la porta dovellada (*) a ponent. La teulada de l’absis (*), avui de teules, conserva gran part de lloses originàries, mig amagades.

 (…) Entre els protocols de la notaria de Santa Pau es conserva l’acta de fundació d’aquesta capella: 13 de juliol de 1417, festivitat de Sant Antoni de Pàdua; malgrat aquesta coincidència la tradició popular justifica aquesta devoció i homenatge ultra el fet que des de l’ermita es divisa Arles (*), lloc on segons la tradició foren enterrats els cossos dels dos Sants, en unes circumstàncies que varen esdevenir en els indrets de la baronia.
El terme havia estat envaït per uns animalots de la mida d’un gos que la gent anomenava ‘somiots’
(*). Provocaven danys incalculables: espatllaven els cultius, esvalotaven els ramats,…. Per a alliberar-se’n, feren el vot solemne d’edificar damunt el Puigsacreu la capella pública sota la invocació d’aquests dos sants. Es creu que es va decidir d’edificar la capella al Puigsacreu, centre geogràfic de les parròquies de Santa Pau, Batet i Begudà, perquè com deixem suara des de l’ermita es divisa Arles, lloc on foren enterrats els cossos dels dos Sants”. 

Aquesta capella, com es pot llegir en l’article “La pagesia santapauenca al llarg del temps” (publicat per la revista “Croscat”), està “erigida (…) a uns 766m d’altitud”.

Quant a l’ermita dels Benissants, de Sueca (la Ribera Baixa), gràcies a la generositat de Cristina Pons Claros, amiga de Facebook, vaig accedir a la informació següent, treta del llibre Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores” (*) , del frare Amado de C. Burguera y Serrano, en el Tomo I. Desde sus orígenes hasta principios del siglo XVI inclusive”, de 1921, amb un apartat on diu que, “en 1610, un año después de la expulsión de aquellos [= los moriscos], Sueca acometió la edificación del santuario y ermitorio sitos (*) en el cerro de Na-Molins, como fruto de la vieja devoción que abrigaba para con los santos mártires Abdón y Senén que, desde antiguo, veneraba como patronos de sus campos y cosechas. Las obras terminaron a mediados del año 1613, siendo llevadas a su iglesia las imágenes de los Santos Mártires dichos el 30 de julio del indicado año, fecha de la bendición de la Ermita (…). Posteriormente, el 15 de mayo de 1820, con toda solemnidad, fueron depositadas en la ermita de los santos Abdón y Senén, reliquias de estos mártires” (pp. 83-84).

A més, hi ha una entrada sobre Sueca, “Sinopsi Ruta a la Muntanyeta dels Benissants” (http://margegros.blogspot.com/2014/05/sinopsi-ruta-la-muntanyeta-dels.html), en el blog “Marge Gros”, vinculat a l’“Associació Cultural de Daimús (*), que, sobre l’ermita, diu així: L’ermita dels Benissants (possible deformació de Beneïts Sants, en al·lusió als Sants de la Pedra, Abdó i Senent) es troba en un paratge que a mitjan segle XVI era conegut com el de Na Molins, i que es troba al sud-oest de l’Albufera. En arribar dalt, tenim una font, l’ermita, amb la casa de l’ermità, de parets  blanques de calç, decorades amb manises, el penell, el rellotge de sol, l’accés a l’ermitori flanquejat amb arcs apuntats, i dins, si poguérem entrar, la llosa que ens diu que fou ‘acabada de obrar la ermita pon clavari miquel cegarra añ 1613’.

Aquesta petita elevació (…) serà el lloc (…) on podrem regalar-nos de les vistes, si el dia no ix lleganyós: la muntanya de les Raboses de Cullera, el Montgó, Segària, el Mondúver que sobreix darrere de la muntanya de les Creus de Tavernes, i final de la serra de Corbera, al nord la Calderona. (…) I l’extensa plana dels arrossars de la Ribera, amb l’Albufera al nord, albufera que actualment ocupa una extensió de 2.828 hectàrees, però que en el segle XVII en tenia quasi cinc vegades més, unes 14.000”.

Per mitjà d’altres fonts, hem sabut que l’ermita dels Benissants, a hores d’ara, és una microreserva de flora.

 

 

Notes: Alguns títols d’entrades o d’articles tenen lleugeres errades que, per a facilitar la lectura, hem decidit no indicar-ho junt amb la font.

La paraula castellana poyo, en valencià, vol dir pedrís.

El 12 de març del 2020 no es podia accedir a aquesta informació a través d’aquest enllaç.

El 16 de desembre del 2019 hi havia un enllaç diferent per a accedir a aquest article sobre Camporrells, en la mateixa web, però es podia fer des d’aquest.

Remozada, en valencià,  vol dir rejovenida, restaurada.

Tañer, en valencià, equival a tocar, sonar.

Calessa és un carruatge de dues rodes obert per davant, per a dues persones; cast. calesa.

Un promontori és una altura considerable de terra, especialment que avança dins el mar.

La festivitat de Santa Magdaliena és el 22 de juliol.

L’escreix és l’augment que, en pagar quelcom, s’afig a la quantitat convinguda o deguda.

Dovella vol dir “pedra tallada més estreta d’un cap que de l’altre, pera formar arcs o voltes”.

Un absis és una construcció que clou el presbiteri, la capella major o el cor d’una església o, per exemple, d’una ermita.

Sobre si es divisa Arles, des d’on llegim en el text, en l’article “La pagesia santapauenca al llarg del temps” (http://www.santapau.cat/media/sites/52/prisma-10.pdf), publicat en la revista “Croscat” (no. 10, 2008), hi ha que “Ramon Grabolosa (…) inflà la llegenda dient que des del Puigsacreu es podia veure Arles, qüestió impossible per l’accidentada orografia” (p. 39).

Simiots és la forma correcta.

El títol complet del llibre és Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores en los aspectos geográfico, militar, político, civil, estadístico, religioso, moral, productivo, económico, filosófico, sociológico, cultural, arqueológico, artístico y bio-bibliográfico: con notables ilustraciones”.

La forma castellana sitos, en valencià, equival a sitis, és a dir, a situats.

Daimús és una població valenciana de la comarca de la Safor.

La benedicció dels camps i els Sants de la Pedra